La restauraciónegons el text, una nació és la unió de la població espanyola de qualsevol p, Resúmenes de Historia

¡Descarga La restauraciónegons el text, una nació és la unió de la població espanyola de qualsevol p y más Resúmenes en PDF de Historia solo en Docsity! Tema 4 – La Restauració (1ª part de la Restauració: 1874-1898) La restauració dels Borbó a Espanya el 1874 va donar nom a l’etapa històrica coneguda com a Restauració. Aquest període polític va arribar fins el cop d’estat del capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera el 1923, que deixà en suspens la Constitució de 1876 (1874-1923). En aquest tema tractarem la primera fase de l’etapa, coneguda amb el nom de Restauració canovista, que es va desenvolupar entre el cop d’estat del general Martínez Campos a Sagunt el 1874 i la crisi provocada per la derrota en la guerra contra els Estats Units el 1898. No només es restaurava una dinastia, també es va procurar restaurar el sistema de govern anterior al temps tèrbols del sexenni, tornar a la tranquil·litat de les classes benestants mitjançant un poder fort, centralitzat i constitucional. La Restauració va ser una reforma conservadora de l’estat liberal, basada en un model polític bipartidista, que superés la tradicional intervenció de l’exèrcit mitjançant els pronunciamientos. Aquest girava al voltant de dues forces polítiques, el Partit Conservador (Antonio Cánovas del Castillo): restricció dels drets i llibertats, i el Partit Liberal (Práxedes Mateo Sagasta): ampliació dels drets i llibertats. Tot això amb un petit espai parlamentari dels republicans. Les idees de Cànoves partien del conservadorisme europeu (Edmund Burke): tradició favorable a la continuïtat històrica, els termes mitjos i les solucions de compromís. El que avui en dia anomenaríem “posició de centre”, que proporcionà l’acord i l’alternança en el poder dels partits liberals. El període de la Restauració es va caracteritzar pel frau electoral, la influència del caciquisme i l’ascens del moviment obrer i del catalanisme polític: - Sistema bipartidista de govern; - Aparició de diversos moviments nacionalistes a la perifèria de la Península (Catalunya, País Basc i Galicia) que lluitaven per un estat federal; - L’enduriment de la lluita de classes a mesura que els obrers (socialistes, anarquistes) es van poder organitzar en partits i sindicats; - La crisi de final de segle a causa de la desastrosa guerra colonial contra EUA. La Restauració canovista va durar fins l’any 1923 (dictadura del general Primo de Rivera) i comprèn el regnat d’Alfons XII (1875-1885), la regència de la seva vídua, 1 Maria Cristina d’Habsburg (1885-1902) i una part del regnat d’Alfons XIII (1902- 1923). 1 La monarquia constitucional El projecte monarquicoconstitucional de Cánovas El polític conservador Antonio Cánovas del Castillo va ser l’home clau de la tornada dels Borbó i el gran arquitecte del sistema polític de la Restauració. El 1873 va liderar la causa alfonsina quan va aconseguir que la reina Isabel II, destronada per la Revolució de Setembre de 1868 i exiliada, li atorgués plens poders per defensar els interessos polítics del seu fill Alfons. Cánovas creia que la monarquia era la millor forma de govern per a Espanya i l’única que permetria modernitzar el país. Conscient de la impossibilitat de què tornés Isabel II al tro, degut al descrèdit personal que tenia, va apostar per el seu fill i el va enviar a estudiar a l’acadèmia militar de Sandhurst (Anglaterra). Coincidint amb l’aniversari del jove príncep (en feia 18 anys), Cánovas va redactar un text que Alfons va enviar a tots aquells que l’havien felicitat (Manifest de Sandhurst) en el qual es presentava com a únic i legítim representant del dret monàrquic a Espanya. Cánovas pretenia que Alfons recuperés la corona per mitjà d’un moviment d’adhesió popular dins d’un ordre polític liberal i conservador. 1.2 El cop d’estat de Martínez Campos Alguns sectors monàrquics van accelerar el procés restaurador (bàsicament els que tenien interessos econòmics a Cuba) i van afavorir un cop d’estat. El general Arsenio Martínez Campos es va aixecar a Sagunt (València) el 29 desembre de 1874 i va proclamar el príncep Alfons com a Alfons XII rei d’Espanya . Cánovas se’n va lamentar profundament ja que el que no volia era que la monarquia, que devia acabar amb els pronunciamientos, naixés ella mateixa d’un pronunciamiento. Alfons XII va fer una entrada triomfal a Madrid el gener de 1875. El rei es va adaptar perfectament al paper que Cànoves havia dissenyat per ell. El pensament de Cánovas: Cánovas era un polític d’idees molt conservadores. Defensava els valors tradicionals: família, religió i propietat. No li preocupaven gaire els problemes dels obrers i dels pagesos; creia que l’ordre social (relacions entre industrials i obrers o entre terratinents i pagesos) es podia solucionar amb d’intervenció de l’exèrcit o de la Guàrdia Civil. 2 comerciants, petits industrials, intel·lectuals i professionals (metges, advocats, professors, etc.) El poder quedava en mans d’una oligarquia de personatges que pertanyien a un partit o a l’altre, que s’alternaven segons la conveniència dels seus líders. La major part del poble espanyol quedava fora del sistema. Oligarquia: Petit grup de persones, riques i molt influents, que controlen una part dels interessos polítics, econòmics, administratius i judicials d’un país. 2.2 La manipulació electoral i l’estructura caciquista En aquesta etapa, els governs no eren el resultat d’unes eleccions, sinó que el partit escollit pel monarca s’encarregava d’obtenir els vots necessaris per formar una majoria parlamentaria. El monarca encarregava a un dels dos líders dels partits dinàstics la formació del govern. El líder escollit formava govern i seguidament convocava eleccions i encarregava al Ministre de Governació que obtingués la majoria parlamentaria necessària. Si per aconseguir-ho el ministre havia de manipular els vots, ho feia (Cánovas pensava que la legitimitat d’un governant depenia més de la seva dedicació al bé comú que no pas del mitjà per el què hagués arribat al poder). Per evitar resultats no desitjats, el sistema de manipulació es va anar perfeccionant amb el pas del temps. La xarxa la formaven el Ministre de Governació i els governadors civils provincials, que rebien l’ajuda dels cacics locals . Aquest sistema corrupte va ser denunciat pels autors regeneracionistes (Joaquim Costa). Els cacics eren propietaris rics, amb poder i una gran influencia al municipi o a la província. Aquests, per mitjà de diverses fórmules fraudulentes, aconseguien la majoria per al partit del govern. Aquesta manipulació s’anomenava tupinada (pucherazo). El frau era molt més eficaç en el medi rural que en l’urbà, però aquest tampoc s’escapava de la manipulació. Cada vegada que un partit guanyava les eleccions canviava els funcionaris dels ministeris i hi col·locava els seus partidaris. Els de l’altre partit quedaven a l’atur: era la figura moltes vegades dramàtica del cessant (cesante). Caciquisme: Sistema politicosocial pel qual els resultats electorals d’un sistema parlamentari són falsejats per persones molt influents en el territori (cacics). Aquest sistema es va singularitzar a Espanya durant l’època de la Restauració. 5 3 L’acabament dels focus d’inestabilitat i l’articulació de l’oposició Cánovas era conscient de que per consolidar la monarquia havia d’acabar amb els dos focus d’inestabilitat heretats de l’etapa anterior: la Tercera Guerra Carlina, que s’arrossegava des del 1872, i la guerra cubana. D’altra banda, els dos grups d’oposició política es van anant reorganitzant: els republicans i els carlins. A mes el socialistes van fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). 3.1 La finalització de la Tercera Guerra carlina i la nova oposició tradicionalista Les lluites internes en el si del carlisme, sobretot la decisió del vell general carlí Ramón Cabrera, de reconèixer a Alfons XII, van accelerar la seva derrota. El conflicte va acabar amb l’ocupació de les localitats d’Estella i Tolosa al febrer de 1876. Es van abolir els Furs Bascos, tot i que més tard van establir el Concierto económico, que permetia recaptar impostos a les Diputacions Provincials, que nomes transferien un “cupo” a Madrid. El final de la guerra no va significar la solució al problema polític i religiós. El tradicionalisme carlí va nodrir l’oposició catòlica al règim, especialment a la tolerància religiosa establerta a la Constitució de 1876, i va negar la legitimació del rei. Legitimació: Reconeixement de la capacitat i dret que te una persona per l’exercici d’una funció. En general, el carlisme va evolucionar cap a una ideologia foralista/regionalista. El 1909, després de la mort de Carles VII, va abandonar el problema dinàstic i les insurreccions armades, que havien provocat tres guerres. Ideologia foralista: Tendència a mantenir els furs. A Catalunya els carlins van acostar l’integrisme cap al catalanisme perquè la defensa que feien dels furs coincidia amb l’aparició del regionalisme catalanista. 3.2 La guerra Chiquita La Pau de Zanjón va posar fi a la primera guerra per la independència cubana, però no va solucionar el conflicte, que va continuar intermitent fins que va esclatar obertament el 1895. El 1879, es va produir una revolta coneguda amb el nom de guerra Chiquita, que va ser sufocada per les autoritats colonials, el 1880. 6 3.3 L’oposició republicana Els principals partits republicans durant el període de la Restauració van ser el següents: El Partido Demócrata Posibilista, de Emilio Castelar; Possibilista: Tendència a aprofitar les possibilitats de doctrines i partits contraposats als objectius que es desitgen aconseguir. el Partido Republicano Progresista, de Manuel Ruiz Zorrilla; el Partido Republicano Centralista, de Nicolás Salmerón i el Partido Republicano Democrático Federal, de Francec Pi i Margall. Hi havia moltes diferències entre els partits republicans, però tots estaven molt influenciats pels seus líders. El Partit Progressista era l’únic que creia en una insurrecció de l’exèrcit per a arribar al poder, mentre que la resta acceptava la legalitat establerta. Els republicans van partir la repressió dels primers anys de la Restauració (govern conservador) i molts can marxar a l’exili. Entre els que es van quedar, va prevaler l’actitud de retraïment –de la no-participació electoral-, menys Castelar que va obtenir l’acta de diputat per Barcelona a les primeres eleccions. Durant molt de temps el partir de Pi i Margall va ser l’únic que demanava el reconeixement de la personalitat de Catalunya. 3.4 El corrent socialista El corrent de pensament socialista d’inspiració marxista va tenir grans dificultats per consolidar-se a Espanya, en part perquè va ser més ràpida la implantació de l’ideari anarquista entre el proletariat català i andalús. El socialisme va arrelar inicialment amb més força entre els tipògrafs madrilenys, que el 2 de maig de 1879 van fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). El líder espanyol va ser el tipògraf Pablo Iglesias, partidari de la cohesió interna, l’honorabilitat i la moralitat. L’obertura política, que es va iniciar amb l’arribada al govern dels liberals fusionistes, va permetre un petit creixement del nombre d’afiliats. El setmanari El Socialista (1886) es va convertir en l’òrgan oficial del partit. Fins al 1910 no van aconseguir la primera acta de diputat. 7 poble basco navarrès. Sabino Arana va impulsar el nacionalisme basc a través del seu llibre Bizcaya por su independencia, punt d’arrencada del nacionalisme basc. A Mallorca, Miquel dels Sants Oliver va publicar La cuestión regional. A Catalunya, el regionalisme va estar lligat a la figura de Mañé i Flaquer, autor d’El regionalismo i a la tradició catòlica representada pel bisbe de Vic Josep Torres i Bages, autor de La tradició catalana. El catalanisme És un moviment de reivindicació nacional catalana que es va començar a definir políticament a partir de la segona meitat del segle XIX. Inicialment tenia com a objectiu la defensa dels valors històrics i culturals de Catalunya dins d’un marc de redefinició de les relacions administratives de l’Estat espanyol. Els seus antecedents es troben a la Renaixença cultural i literària, en la defensa dels interessos econòmics del model de desenvolupament català i en les diferents manifestacions d’articulació descentralitzada de l’Estat. La Renaixença La Renaixença és el moviment cultural que es va desenvolupar a Catalunya en el marc del romanticisme. Els seus objectius principals eren el reconeixement de la identitat de la cultura catalana i la recuperació del català com a llengua literària. La publicació el 1833 de l’oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, es va convertir en el referent simbòlic de l’arrencada del moviment, però van ser els Jocs Florals del 1859, els primers en llengua catalana, els que van donar el gran impuls per recuperar la llengua. El proteccionisme La defensa de la indústria catalana per mitjà de polítiques proteccionistes, per evitar l’impacte de la competència de productes estrangers, especialment britànics va caracteritzar els diputats catalans a les Corts espanyoles de la primera meitat del segle XIX. Necessitat d’un mercat nacional espanyol protegit. Aquest va ser un altre senyal d’identitat propi del catalanisme del segle XIX. El catalanisme polític Cal destacar el paper de Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba o el bisbe Josep Torres i Bages. 10 Valentí Almirall amb plantejaments progressistes, amb un projecte laic, republicà i federal. Prat de la Riba, com el gran teòric del catalanisme conservador i Torres i Bages, amb plantejaments del catalanisme regionalista catòlic. L’acció política catalanista es va concretar en la creació de plataformes cíviques i associacions, en l’organització de campanyes en defensa dels interessos de Catalunya i en l’elaboració de manifestos per donar a conèixer la realitat catalana i demanar el reconeixement de la seva singularitat dins l’Estat espanyol. Plataformes catalanistes El 1870, a l’ombra dels Jocs Forals, es va fundar l’associació Jove Catalunya, que va impulsar la creació de premsa en català La Gramalla i La Renaixença. El 1880 es va organitzar el Primer Congrés Catalanista, per a debatre l’ideari catalanista. D’aquest van sorgir les propostes de fundar una acadèmia de llengua catalana, d’incitar la revitalització del dret català i de crear el Centre Català. Aquest va estar fundat per Valentí Almirall el 1883, preocupat pel progrés moral i material de Catalunya, amb el lema “Catalunya i avant, avui, demà i sempre”. Va ser el promotor de l’organització del Segon Congrés Catalanista al 1883. La campanya contra el projecte d’unificació del Codi Civil Els sectors catalanistes van reaccionar contra els intents centralistes d’unificar el Codi civil espanyol. A Barcelona es va reunir el Congrés Català de Jurisconsults per a oposar-se al projecte d’unificació. Malgrat tot, el Senat va aprovar el 1889 el Codi civil amb un article 15 contra els drets forals. L’advocat Narcís Verdaguer va liderar la campanya contra la redacció de l’article 15 i va aconseguir que aquest fou modificat d’una manera més favorable a les regions forals. Gracies també a la intervenció de la reina regent. Aquesta es va considerar com “la primera victòria del catalanisme”. Una altra fita del catalanisme d’aquest període va ser la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, conegut popularment com el Memorial de Greuges, document adreçat al rei Alfons XII el 1885, per, entre d’altres, Valentí Almirall i Àngel Guimerà. La burgesia catalana posava de manifest el seu descontentament per la signatura dels convenis comercials que s’havien establert amb França i el Regne Unit, i els intents d’unificació del Codi civil. La mort prematura del rei va impedir que el Memorial es traduís en mesures concretes, malgrat això, ha esta considerat com el primer manifest del catalanisme polític. El 1886 Valentí Almirall va fer una important contribució teòrica a la definició del catalanisme en el llibre Lo catalanisme, on, des d’una òptica laica i progressista, presentava el particularisme regionalista català com si fos la solució a tots els problemes d’Espanya. 11 La lluita d’Almirall contra el projecte de l’Exposició Universal de Barcelona (1888), va provocar una escissió en el si del Centre Català i es va crear una altra organització política, la Lliga de Catalunya. Aquesta defensava els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya des de una postura conservadora. El 1888 va enviar un missatge en català a la reina en el que li demanava la instauració d’un sistema autonòmic. Aquest text va ser considerat separatista per part de Valentí Almirall, fet que va posar de manifest l’heterogeneïtat del moviment catalanista. El 1886 es va fundar el Centre Escolar Catalanista, una agrupació d’estudiants catalanistes del Centre Català, que més tard van evolucionar del regionalisme cap al nacionalisme. (Estudiar la figura del bisbe Josep Torres i Bages i el que es coneix com Vigatanisme) La Unió Catalanista i les Bases de Manresa El 1891 es va fundar a Barcelona la Unió Catalanista. Entitat amb caràcter polític que pretenia unir l’heterogeni moviment catalanista: coordinar les accions en defensa dels interessos de Catalunya. Un dels inspiradors va ser el jove advocat Narcís Verdaguer. El primer president va ser l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i el secretari, Enric Prat de la Riba, un jove estudiant de dret. El 1906 Prat de la Riba va publicar La nacionalitat catalana, una obra cabdal en la definició del nacionalisme català. Els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 es va celebrar a la sala de sessions de l’Ajuntament de Manresa la primera assemblea de delegats de l’organització, que va aprovar les Bases per a la constitució regional catalana, conegudes amb el nom de Bases de Manresa. El document constava de 17 bases que proposaven la reorganització de les relacions entre Espanya i Catalunya, i l’atorgament al Principat d’una àmplia autonomia política i econòmica. Al Parlament espanyol van considerar el programa polític com perillós i el liberal Antonio Maura el titllà de “programa de dislución y de negación de la patria”. Els partidaris de l’estat centralista, defensors de la idea d’Espanya com a nació uniforme, articulada al voltant del model castellà, no podien concebre, ni encara menys acceptar, l’existència de realitats nacionals diferents al si d’Espanya, ja que les entenien com a restes d’un passat històric que dificultava la construcció de l’estat nacional modern. Contràriament, els catalans entenien l’estat centralista espanyol com un obstacle que impedia la plena realització de les possibilitats de desenvolupament de Catalunya i un perill per al manteniment de la seva identitat. El catalanisme dels últims anys del segle XIX tenia com a objectiu polític aconseguir l’autogovern del Principat. 12