Inmunodeficiencias: Tipos, Causas y Consecuencias de la SIDA, Diapositivas de Inmunología

¡Descarga Inmunodeficiencias: Tipos, Causas y Consecuencias de la SIDA y más Diapositivas en PDF de Inmunología solo en Docsity! LA SIDA Para empezar con el tema, vamos a diferenciar dos tipos principales de inmunodeficiencia. Las inmunodeficiencias primarias o congénitas son aquellas que se deben a defectos genéticos que provocan que la persona afectada tenga una mayor susceptibilidad a las infecciones, como por ejemplo la agammaglobulinémia ligada a X. El otro tipo de inmunodeficiencia es la secundaria o adquirida se desarrolla a consecuencia de una malnutrición, de un cáncer, de tratamientos inmunosupresores o infecciones de las células del sistema inmune como es el caso del SIDA. El SIDA o síndrome de inmunodeficiencia adquirida es una enfermedad causada por un virus que el sistema inmune no puede eliminar. Este es el virus de la inmunodeficiencia humana o VIH, del cual se han identificado dos tipos: VIH-1, causa más común del SIDA, y el VIH-2. Las células afectadas por este virus son las del sistema inmune, principalmente células TCD4+, monocitos i macrófagos, lo que desencadena un estado en que el individuo no puede realizar una respuesta inmunológica protectora contra patógenos microbianos. Por lo tanto, el SIDA se caracteriza por una inmunosupresión profunda con infecciones oportunistas asociadas i tumores malignos, caquexia y degeneración del sistema nervioso central. Es importante conocer la diferencia entre persona seropositiva y persona con SIDA. Seropositivo es cuando la persona está infectada por el VIH y la prueba serológica para este virus da positiva. En cuanto a la heterogeneidad molecular del VIH-1, existe una diversidad en la secuencia provocada por errores en la transcriptasa reversa. Existen 3 grupos de VIH-1: M, causante de la mayoría de las infecciones con 9 subtipos y formas recombinantes circulantes. Estas formas recombinantes se generan por la infección de un individuo con 2 subtipos diferentes que mas tarde presentan recombinación y crean un virus con ventajas selectivas. Los otros dos tipos son O y N, con muy pocos casos identificados. Es importante tener en cuenta que es una infección que puede afectar a cualquier persona sin importar su nivel socioeconómico, se trata de una pandemia. La historia natural de la infección por VIH varia en función de la persona. • Progressors típics à el 60-70% dels infectats per VIH adquireix SIDA uns 10 a 11 anys després de la infecció. • Progressors ràpids à el 10-20% dels infectats tenen una progressió ràpida (en menys de 5 anys). • Progressors lents à el 5-15% no progressa SIDA durant més de 15 anys. • No progressor a llarg termini à subconjunt de progressos lents que constitueix l’1% de totes les infeccions per VIH. En cuanto a los grupos de riesgo se distinguen las personas que realizan prácticas sexuales de riesgo o tienen relaciones sexuales sin protección con personas infectadas, por transmisión vertical los bebés nacidos de madres infectadas y los consumidores de drogas intravenosas que comparten agujas. Para la prevención de la infección por el VIH cada tipo de transmisión tiene unas medidas concretas. Para la transmisión sexual, las medidas de prevención son realizar prácticas sexuales seguras con el uso de preservativos de látex y con nonoxinol-9, un virucida. En la transmisión a través de las agujas en las personas adictas a drogas intravenosas, las medidas preventivas son usar jeringas y agujas individuales y virucidas comunes como el blanqueador de cloro. En la transmisión vertical maternofilial el riesgo es del 10-20% y la medida preventiva es la administración de zidovudina durante el embarazo. Otra posible vía de transmisión es al personal de salud, el riesgo es muy bajo, entre el 0,2 y el 0,5% y estas personas siguen las precauciones universales que fueron redactadas para evitar este tipo de transmisión. L’VIH és un virus de la familia dels retrovirus, de la subfamilia dels lentivirus. Els retrovirus són virus amb unes capacitats molt elevades per a recombinar, mutar i inserir-se dins del genoma de la cèl·lula hoste, de manera que passen inadvertits. Aquests tres factors fan que siguin virus difícils de combatre. Són virus d’RNA que sintetitzen el DNA a partir d’aquest. La coberta del virus VIH és una bicapa lipídica amb molècules gp 120 anclades i molècules gp 41 transmembrana. Aquestes molècules seran les que permetin la fusió del virus amb la membrana de la cèl·lula hoste. La bicapa del virus s’origina a partir de la membrana de la cèl·lula hoste. Just per sota d’aquesta bicapa lipídica trobem una matriu formada per les proteïnes matriu, les p17. Per sota trobem el nucli, rodejat per proteïnes càpside, les p24. Dins d’aquest nucli trobem el genoma viral, format per 2 cadenes iguals d’RNA. En aquest nucli també trobem proteïnes nucleocàpside, les p7. El nucli també conté els diferents enzims que necessita el virus per a portar a terme el És molt important en aquesta fase la intervenció de les cèl·lules dendrítiques i de Langerhans de l’epiteli, que com s’ha vist en l’apartat de patógena, intervenen en la disseminació del VIH pels teixits linfoides mitjançant la mol’ecula lectina DC-SIGN. Degut al brot de viremia observem que les cèl·lules T CD8+ augmenten per intentar frenar el virus. Un 50% dels afectats per la infecció presenten el Síndrome de l’VIH agut, amb viremia molt més intensa i duradera. 2. Fase crònica: Pera conseguir aquesta fase crònica, el VIH utilitza diferents mecanismos: 2..aPersistència de la replicació vírica: El virus no és mai eliminat de l’organisme ja que mai para de replicar-se. Encara que hi hagi una viremia molt baixa (de l’ordre de 50 còpies de RNA de VIH/ml plasma) seguéis replicant-se. 2..b Fugida del control immunitari: De vital importancia per mantenir el VIH al cos. L’VIH és un virus molt intel·ligent i utilitza moles recursos per fugir d’aquest control immunitari. Un d’aquests és la generació de la diversitat degut a mutacions a l’hora de replicar-se, de manera que els anticossos queden inutilitzats i les cèl. T CD8 + moren degut a esgotament. Un altre mecanisme és la disminució de molècules HLA de classe I en la superfície dels hostes. Això evita el reconeixement de cèl·lules infectades per les cèl. T CD8+. Glicosilació de l’envoltura, hipervariabilitat i amagar els epítops de neutralització també actuen en l’establiment de la infecció crònica, ja que eviten el reconeixement d’anticossos de neutralització. La infecció de cèl·lules T CD4+ no és per casualitat, sinó que és el principal mecanisme d’escap al control immunitari. Infectant aquestes cèl·lules es posa en comprimís a la TOTALITAT del sistema immunitari. Les CD4+ controlen i regulen moltes accions immunitàries. Si es veuen afectades, el sistema immune farà una fallida generalitzada. La infecció d’aquestes cèl·lules en llocs privilegiats també permet fugir del control immunitari. Per exemple en el cervell: el VIH passa a través de la Barrera HematoEncefàlica, però les cèl·lules immunitàries no. 2..cReservori de cèl·lules infectades: Aquest reservori s’aconsegueix amb la latència del virus. És el factor més important en l’establiment de la infecció crònica. Estant en latència el VIH aconsegueix passar completament desapercebut i pot anar creant virus actius, que infectaran altres cèl·lules i també entraran en estat de latència. Hi ha 2 tipus de latència: • Latència preintegració: el material genètic del VIH es queda al citoplasma de l’hoste fins que la cèl·lula s’activi. Si no s’activa, el material viral perdrà la seva funcionalitat i la seva capacitat infectiva. Quan s’activa, entra a dins el nucli i s’inserta al DNA de l’hoste. • Latència postintegració: el material genètic del VIH entra al nucli de la cèl·lula hoste i s’inserta al DNA. Quan la cèl·lula s’activi, aquest material viral s’expressarà creant nous virus. Cal diferencia la latència clínica (absència de símptomes) de la latència microbiològica (la que s’ha explicat). S’han intentat diferens experiments per eliminar el virus quan està en estat de latència. Un dels exemples és administració d’estimulants de CD4+ juntament amb antirretrovírics, de manera que la cèl·lula CD4+ infectada expressarà el material proviral i es faran nous VIH, que els antirretrovírics matarien. Tot i així, aquests experiments no han sigue exitosos. La imatge del powerpoint ens mostra el que hem explicat dels diferents tipus de latència. Observem a l’esquerra què passa si en la latència preintegració no hi ha una entrada al nucli. A la dreta veiem què passa quan la cèl·lula s’activa i permet entrar el DNA viral al nucli (latència postintegració). 3. Malaltia avançada pel VIH: SIDA Aquesta arribada es sol donar quan els nivells de cèl. T CD4+ arriben a estar per sota de 200 cèl/µl plasma. Els pacients que tenen SIDA solen tenir uns signes i símptomes molt generals i degut a la greu immunodeficiència que presenten són molt vulnerables a infeccions oportunistes. En aquesta fase els nivells de T CD4+ continuen baixant i, en el pitjor dels casos, s’arribaria a 0 – 10 cèl/µl plasma, cosa que provocaria una immunodeficiència molt greu i que amb el primer agent infección que els toqués morissin. Resum: En la gràfica es mostra tot el que hem dit fins ara en quant a nivells de cèl CD4+ i quantitat de virus. Veiem un pic molt gran de VIH al començament i disminució de CD4 + molt visible (síndrome del VIH agut). El VIH disminueix degut a les despostes immunitàries que s’han pogut produir. Després s’entra a la fase de latència, en la que el VIH va augmentant poc a poc degut a la constant replicació i l’escap del control immunitari, mentre que les cèl. T CD4+ van disminuint poc a poc, ja que el VIH va augmentant i les va infectant. Quan les CD4+ es troben al voltant de 200 / microlitre de plasma, es veuen els primers símptomes i s’entra a la fase de SIDA, en la que el pacient acabarà morint. El quadre ens classifica la gent segons nivell de CD4+ i símptomatologia. Els afectats pel SIDA són aquells pacients amb CD4+ < 200 cèl per microlitre i aquells amb quadres definidors de SIDA (C1, C2, C3, A3, B3). INFECIONS OPORTUNISTES. Els pacients infectats per VIH no moren de la pròpia SIDA sinó que moren de les malalties associades, les anomenades infeccions oportunistes. Aquestes infeccions són les que s’observen sobre tot en persones immunodeprimides. Països desenvolupats F 0 E 0 tractaments antirretrovírics: disminució de la incidència d’infeccions oportunistes i reducció de la mortalitat. Països subdesenvolupats F 0 E 0 infeccions oportunistes: principal causa de mortalitat. MALALTIES ASSOCIADES Sistema respiratori Pneumònia F 0 E 0 La més típica en pacients amb SIDA és la pneumònia per Pneumocystis carini . Tuberculosi F 0 E 0 un dels primers signes clínics de la infecció. Bronquitis aguda Sinusitis Infeccions fúngiques com la criptococosi pulmonar. Sistema nervios central Defectes neurològics focals F 0 E 0 deguts a toxoplasmosi o leucoencefalopatia multifocal progresiva (malaltia desmielinitzant). Encefalopatia per VIH F 0 E 0 demència relacionada amb el VIH o complex de demència relacionat amb la SIDA. Meningitis asèptica F 0 E 0 inflamació de les meninges. Convulsions F 0 E 0 una de les primeres manifestacions en pacients amb SIDA. Reactivació de la tripanosomosi americana Accidents cerebrovasculars o ictus Sistema gastrointestinal També es pot utilitzar la PCR però en aquest cas el que detectem és DNA del virus en sèrum . En quant als resultats de la prova: Si la prova dóna negativa , s’hauran de repetir els controls als 3 mesos, però en aquest moment, la persona no té la infecció. Si la prova és positiva, s’ha de confirmar el resultat amb la realització d’un Western BLot. Si la persona està infectada, quantifiquen les còpies de RNA de VIH 1 per mL de plasma , és a dir, es determina la càrrega viral per a determinar la activitat replicativa del pacient, i utilitzar-ho com a marcador de pronòstic. Això tb ens pot ajudar a que el tractament antiretrovíric sigui més efectiu. La sensibilitat de determinar la càrrega viral de RNA del virus en plasma és del 100%, i l’especificitat del 97%. Tot i això, aquesta prova no està homologada , ja que no detecta el VIH-2 ni el grup 0 de l’VIH-1, i s’ha detectat fins a un 4% de falsos negatius. Determinar la càrrega viral també és important en el cribat del període finestra, en què encara no es detecten anticossos, de forma que es mesura la càrrega viral o els antigens p24. En quant als fills de mares afectades el que és fa és la detecció d’àcids nucleics i la detecció de DNA províric en limfos de sang perifèrica, ja que aporta resultats als 3 mesos i no s’ha d’esperar 18 mesos, a què es negativitzin els Ac transferits de la mare al fetus. Pel que fa al tractament hi ha 6 grans families de fàrmacs, de les quals les més importants son aquestes tres. 1. Inhibidors nucleòsids de la transcriptasa inversa ITIAN Aquests fàrmacs impedeixen la transcripció inversa, i per tant, inhibeixen la formació del DNA proviral. El fàrmac més important d’aquest tipus es la zidovudina . En quant a la toxicitat dels ITIAN, la toxicitat mitocondrial és un dels efectes més importants d’aquesta familia, ja que inhibeixen la DNA polimerasa gamma mitocondrial. La manifestació més greu d’aquesta toxicitat és la acidosi làctica. Es requereix modificació de la dosi si hi ha insuficiència renal. 2. Inhibidors nucleòsids de la transcriptasa inversa ITINAN Aquests fàrmacs, inhibeixen directament l’activitat de la transcriptasa inversa mitjançant la interacció de la molècula directament en el centre catalític inhibint l’elongació. Nevirapina,delavirdina, i efavirenz L’inconvenient d’aquests fàrmacs és la resistència d’alt grau que es crea en pacients que ho utilitzen com a tractament únic. No son actius en VIH-2 . La Neviparina produeix reaccions cutànies de tipus excemàtic greus. Efavirenz.à toxicitat sobre el sistema nerviós 3. Inhibidors de proteasa (PI) La inhibició d’aquest enzim origina un processament incomplet de les proteïnes del nucli víric i genera partícules víriques no infectives. S’uneixen al centre actiu de la proteasa del virus inhibint el processament dels polipèptids del virus . El problema d’aquests fàrmacs és que tenen baixa absorció per la qual cosa es necesita moltes dosis al dia. El símptome més gran de resistencia és la intolerancia digestiva i a llarg plaç tots els IP produeixen efectes metabòlics importants. 4. Inhibidors de la fusió entre l’VIH i la cèl·lula T-20 o enfuvirtida. És l’únic fàrmac.Bloqueja la formació de l’estructura necessària per al procés de fusió. No pot administrar-se via oral . és indicat en pacients que els han fracassat altres teràpies. Pot produir reaccions cutànies en el lloc d’aplicació. 5. Antagonistes del Correceptor CCR5 El Maraviroc és l’únic antagonista aprobat. Impedeix la unió de la proteïna gp120 del VIH als seus dominis d’interacció amb CCR5. Té bona absorció per via oral i no presenta efectes secundaris. Està indicat en pacients que han fracassat en altres teràpies 6. Inhibidors de la Integrasa El Raltegravir és l’únic aprovat fins ara La resta està al power point!