Lectura de la Imagen Artistica, Apuntes de Antropología Social

¡Descarga Lectura de la Imagen Artistica y más Apuntes en PDF de Antropología Social solo en Docsity! edita tundació teatre lliure — teatre públic de barcelona plaga margarida xirgu, 1 / 08004 barcelona 'O pel text original: wallace shawn c/o casarotto ramsay £ associates ltd, O per la traducció: mare rosich primera edició marg 2010 edició maria zaragoza disseny grafio laia montanyés fotografies ros ribas imprás a cevagraf, s.c-a, dipósit legal B-10116-2010 ISBN 978-84-92585-02-1 la febre de wallace shawn Traducció Marc Rosich Aquest text va ser estrenat pel mateix autor en un apartament prop de la Setena Avinguda de Nova York, el gener de 1990. Aquest text pot ser interpretat per un home o una dona de practicament qualsevol edat.  Estic de viatge... ¡ de sobte em desperto enmig del silenci d'abans de l'alba en una habitació d'hote! estranya, en un país pobre on no es parla la meva llengua, ¡tremolo ¡ em-vénen calfreds. ...Per qué? Hi ha alguna cosa... passa alguna cosa... molt Juny, en Un altre país. Sí, ja me'n recordo. És l'execució. article del diari deia que aquesta seria l'hora, que aquesta era la data. Sento que m'ofego. | ara sí, ja arriben... vénen a buscar l'home que jeu al matalás, un home amb pinta de gat ¡ amb una cara tan grossa l tan negra, que els guardes que obren la cel-la tornen a espantar-se, impressionats. Els especialistes entren la !litera amb rodes dins la cel-la ¡ l'nhome s'aixeca, s'enfila a la llitera i es queda amb els ulls clavats al sostre. Lara l'amarren a la llitera amb unes corretges de cuiro. Li subjecten els bragos a unes extensions especials que sobresurten a banda i banda de la Ilítera. No es tracta d'una análisi de sang... peró igualment els especialistes intenten no fer-li mal mentre li inserten un catéter al plec del bra dret, i després procedeixen amb el brag esquerre. l ara se P'emporten sobre la flitera fins a una cambra, on tot de testimonis s'ho miren a través d'una paret de vidre, ¡ els catéters estan connectats a uns tubs llargs a través dels quals passen les substáncies químiques. Se li omple el cor de pánic? Intenta calmar-se d'alguna manera? Les substáncies químiques fan que el seu rostre es paralitzi, que el seu cos es paralitzi, de maneta que cap de nosaltres no podrá veure ni el més mínim senyal de agonia d'aquest home, ni tan sols el més mínim impuls per deslliurar-se de les corretges. No trobes que... quan estás de viatge en un país estrany ...| et despertes enmig de la nit... inesperadament... quan et despertes a una hora intempestiva en un lloc estrany... no tens... por? No puc deixar de tremolar, El llum de la tauleta de nit no s'encén, els llums elgctrics no funcionen. Els rebels han fet esclatar les torres d'electricitat. En aquest país pobre on no es parla la meva llengua hi ha una petita guerra en marxa. Els de Photel, oportunament, han deixat preparada una espelma sobre la tauleta de nit. M'aixeco, encenc l'espelma, la porto al lavabo. Llavors la deixo a terra, m'agenollo davant de la tassa 1 vomito. Després em quedo assegut, tremolant, al terra del lavabo, en aquest quadrat de rajoles fredes en una nit calorosa en un país calorós, | no em puc alxecar per tornar al Nit, així és que em quedo allá sense moure'm, tremolant com si m'hagués assegut sobre la neu. | en una cantonada del lavabo... de color marró, la silueta retallada a la rajola... aquesta darrera capa, apareixia la tasseta o el platet o el gerro minúscul, un gerro on només hi cabia una sola flor. | potser sí haguessis vist aquella tassa, aquell platet o aquell gero exposat a les prestatgeries d'una botiga qualsevol, hauries pensat que no tenia res d'especial, o potser si l'haguessis vist al capdamunt d'una pila entre un munt d'objectes idéntics en un racó d'un establiment d'oportunitats ombrivol i ple de pols, hauries pensat que només era un trasto inútil, peró des del moment que aquell objecte havia aparegut d'entre tots aquells papers, de dins d'aquella capsa blanca com la let, de dins d'aquella altra caixa de cartró marró, era com sí fos la cosa més brillant ¡ resplendent del món. | que delicada semblava... que frágil ¡ preciosa. | és cert, ho era. l jo ¿els meus amics érem nens delicats, preciosos, tragils, i sempre ho vam saber. Ho sabíem per com ens embolicaven.... per la roba interior suaú que ens esperava estesa sobre el llit, els mitjons suaus per protegir-nos els peus. [ recordo que la meva mare adorable, la meva mare preciosa, la meva mare innocent, sempre ens deia a mi ¡ als meus amics, quan teníem nou, deu anys: “Aneu amb molt de compte, no us apropeu a la primera avinguda. És un mal barri. Allá els nens són durs.” [ nosaltres no teníem ni idea qué volía dir amb alló. Simplement pensávem que hi havia certs nens que eren durs... potser perque els agradava ser-ho. | que vivien en certs barris ¡ no en altres... potser perquá el seus amics també hi vivien. La bona gent s'havia reunit tota a la part de la ciutat on nosaltres vivíem, havia format una comunitat, i era un bon barri. A la primera avinguda ¡ en altres carrers, hi havia mals barris, barriades on s'havia ajuntat tota la gent dura, i aquells eren els barris que havíem d'evitar. Encara ara els evitern.,, tots els meus amics. Els mals barris. La gent que viu en aquests llocs et farien mal si poguessin, Tots els que poden fer-te mal s'acumulen en aquests bartis, com l'aigua s'acumula a la boca de les clavegueres, | és terrible. És espantós. Per qué deu voler la gent fer-se mal els uns als altres? Als meus amics sempre els dic el mateix: “Hauríer Walegrar- nos d'estar vius. Haurfem de celebrar la vida. Haurier de comprendre que la vida és meravellosa.” Comengo a marejar-me terriblement ¡ recolzo el cap a les rajoles del lavabo. Al meu país sempre m'ha agradat allotjar-me en hotels. De fet, una de les Coses que crec que m'agrada més a la vida és dormir en un hotel en una ciutat que no conec, entre impecables llengols blancs, 1 aixecar-me d'hora al matí mentre els ocells canten ¡ trucar al servei d'habitacions perque em portin un bon termo de café, ¡ estirar-me al Hit ¡ posar-me a trucar per teléfon als meus amics mentre em bec el café a glopets. Literalment, puc passar-mn'hi hores així, simplement parlant per telefon ¡ rient i bevent més café | mirant per la finestra com surt el sol ¡ passejant per l'habitació. | després m'aixeco ¡ surto a fer el meu dia. Perú estar-se en un hotel en un país estranger és una altra cosa. Ara fa un any vaíg passar un dia amb un grup de gent que no coneixia massa. Vam anar a una platja nudista. AlA estirat, nu, sota el sol, hi havia un home que no deixava de parlar de “/a classe dirigent”, "Felif”, “els rics”. Tot el sant dia, “Els rics són uns porcs, tots són uns porcs, algun día aquests pores tindran el que es mereixen” | coses per Vestil. Era un home prim amb un gran bigoti, amb pinta de poca salut peró forga atractiu, un fumador compulsiu. Mentre parlava, no parava de riure... una mena de lladrucs secs que se li escapaven en els moments més ¡nesperats. Jo havia sentit a parlar d'aquestes expressions ¡i d'aquestes frases tota la vida, peró mai no m'havia trobat ningú que les fes servir de debú. En aquell moment vaig pensar que tot plegat era forca entretingut. Peró durant el mes segúent em va comengar a passar una cosa estranya. A tot arreu on anava entaulava conversa amb gent que acabava de conéixer... en tren, a l'autobús, a les festes, a la cua del cinema... ¡la meitat d'aquesta gent semblava que parlessin com ell: “Els rics són uns porcs, ja els arribará el dia, tots són uns porcs”, 1 així sense parar. Vaig comencar a pensar que potser jo estava sonat. Que m'havia tornat boig. Tot alló estava passant de debd? El comunisme s'havia tornat a posar de moda? Un dia em vaig trobar un regal anónim a la porta de casa: El volum primer d'E/ capital de Karl Marx, dins una bossa de paper marró. L'havia deixat algú per fer-me una broma? O algú creia seriosament que jo havia de llegir-me aquell llibre? | qui m'ho havia deixat a la porta? Mai no ho he arribat a saber. Aquella mateixa nit, cap al tard, despullat al llit, em vaig posar a fullejar-lo. Al principi em va semblar impossible, un embolic impenetrable de paraules repetides, agrupades obsessivament, entortolligant-se les unes amb les altres com quan els talps fan túnels sota terra, peró quan vaig arribar a la part de les vides dels obrers —els treballadors de les mines de carbó, l'explotació infantil- vaig sentir com, de sobte, se m'alentia la respiració. Que indignat que estava, aquest home. Pagina rere página. Aleshores vaig tornar a rellegir una part del principi ¡ vaig topar amb una expressió que ja havia sentit abans, una mena d'expressió lletja, estranya, pertorbadora: era la part que parlava del “fetitxisme de la mercadería”, “el fetitxisme dels productes de consunr”. Jo yolia entendre de totes totes aquella expressió tan malsonant, peró us puc ben dir que, per entendre-la, segurament hauríeu de canviar tota la vostra vida. L'explicació que feia Marx d'aquesta expressió era difícil de seguir. Com a exemple fela servir aquella frase que diu: “Vint lardes de /l¡ valen dues Hiures”. La gent diu que cada cosa té Un preu determinat, Aixó val tant. Aquest abric, aquest jersei, aquesta tassa de café: cada cosa val una quantitat determinada de diners, o una quantitat determinada d'altres coses... un abric val tres jerseis o tants diners... com si aquell abric hagués aparegut de sobte al planeta í contingués en alguna part dintre seu una suma, un valor, com una anima interior, com si l'abric fos un fetitxe, un objecte físic que conté un esperit viu. Peró qué determina realment el valor d'un abric? Qué és el que determina el preu d'un abric? El preu d'un abric ve de la seva história, la historia de tota la gent que s'ha vist involucrada en la seva fabricació i en la seva venda, ¡ en totes les relacions concretes que han mantingut aquestes persones entre elles. | si nosaltres comprem Pabric, nosaltres, també, entrern en relació amb tota aquesta gent, i així ¡ tot amaguem a la nostra consciencia aquestes relacions fent veure que vivim en un món on els abrics no tenen história sinó que simplement ens plouen del cel etiquetats amb un preu. “Aquest abric m'agrada”, diem. "No és car”, com si aixó fos una característica més de fabric i no el capítol final de la historia de tota la gent que l'ha fabricat ¡ l'ha venut. “M'agraden les fotos aquesta revista.” Una dona despullada recolzada en una tanca. Un home compra la revista ¡ contempla la foto. Els destins d'aquests dos individus estan lligats. L'home ha pagat perque la dona es tregui la roba. La fotografia conté la NN historia... el moment en qué ta dona es va recolzar a la tanca... el fotógraf, leditor, qui va donar les ordres, quí va obeir. La tassa de café conté la historia dels camperols que han collit el gra... com alguns d'elis s'han desmaiat sota la calor del sol, com a alguns els han maltractat, com a alguns els han apallissat. Durant dos dies no vaig fer altra cosa que veure el fetitxisme de la mercaderia a tot arreu. Era una sensació estranya. Llavors, al tercer dia la valg perdre, se'n va anar. Peró un dia, no gaire temps després del regal del llibre, jo estava esperant a la parada de l'autobús. Una persona amb un somriure encantador estava darrere meu a la cua, amb una samarreta ajustada, descolorida, ¡ a la samarreta s'hi podia Hegir una Única paraula: el nom d'un país pobre on un grup de rebels s'havia algat en armes ¡ havien fet una revolució. L'autobús trigava a arribar, cada cop trigava més ¡ més, i finalment vaig respondre al somriure de la ! persona que tenia darrere meu amb un altre somriure, i li vaig demanar: “Has anat mal a aquest país... el que portes a la samarreta?" | Valtre va respondre: “Sí... que hi has estal tu, també?”, ¡ li van brillar els ulls. Llavors va arribar un autobús, i hi ya pujar, peró no era el meu autobús. Més o menys sis mesos després, vaig anar a una festa en un barri elegant de la ciutat ¡ vaig beure més del compte. En sortir de la festa, vaig decidir passejar per airejar-me una mica. Era una nit fosca. Els carrers estaven xops. Jo tirava pel dret, seguint una filera d'arbres blavosos, i de cop ¡ volta vaig veure una clapa de llum i, il-luminat per la llum, un home de cara arrugada, cabells grisos ¡ vestit fosc que parava un taxi. Havia estat a la festa, peró no havíem parlat. Em va preguntar si anava en la mateixa direcció que ell, i jo sí que hi anava. Parlava amb un accent melodiós. Vam pujar al taxi. Les mans li tremolaven d'una manera estranya ¡ tenia la veu com de xarop espés, fosc. En parlar feia servir unes expressions molt críptiques i iróniques, i després d'una estona no em vaig poder estar de preguntar-li amb cert pudor: “No situo el seu accent... D'on és vosté?”. Em va dedicar una mirada sinistsa ¡ amb especial ironia em va revelar que venía d'aquell país on hi havia hagut una revolució, el mateix país del qual jo havia vist escrit el nom en aquella samarreta uns mesos enrere. Aquell home treballava per al país revolucionari com a diplomátic. “És difícil viatjar fins al seu país?”, li vaig preguntar. Afable, em va explicar que t'hi podies plantar en questió d'hores, només calia prendre un parell de vols regulars. Un mes després, tenia unes poques setmanes lliures ¡ vaig decidir fer un viatge a aquell país revolucionari. No va ser en absolut com m'ho esperava. Hi havia moltíssims soldats, aixó era un fet, peró a mi més aviat em recordaven els pastors que es veuen a les pintures del Renaixement. Els uniformes verds que portaven semblaven pijames. Em vaig treure un pes de sobre. Parlava amb els funcionaris del govern que anaven a les seves oficines de bon matí... tots estaven molt cansats, peró se'|s veia molt educats... amables, plens d'humor... alguns eren forga oberts, d'altres semblaven amoinats. Construten escoles als poblets, obrien clíniques. Un día em vaig aturar en una placa i vaig escriure a la meva libreta la frase romántica segúent: “Aquests somriures tímids són per a mi com un jardí”. N'estava en un hotel car ¡ excéntric, ¡ hi servien un gelat que per a mi era com una droga... era molt sual... deliciós, perfecte. Vaig contixer un periodista que també s'estava a l'hotel ¡ que em va dir que no tenia cap mena de sentit admirar una revolució pels seus gelats, perú en certa manera, s'oblidava d'una questió important: aquell gelat era fantastic. M'hi sentia molt felig, allá, peró vaig decidir dedicar part del temps que em quedava a visitar altres paísos pobres que eren a prop, peró on no hi havia hagut cap revolució, de manera que m'hi vaig plantar, eren uns paísos pobres els noms dels quals, segons em semblava, ningú no portariá mai voluntáriament en una samarreta, paísos on els soldats tenien una expressió intimidant ai rostre, on les families benestants s'asseien en restaurants esplendids ¡ menjaven gelat de tots els colors, plat rere plat, peró quan vaig tastar aquell gelat, tots els gustos em van semblar el mateix, ¡ no n'hi havia cap de deliciós. Se'm va encongir el cor sentint descripcions de tortures eléctriques, de l'estat en qué quedaven els cossos, Vaig veure camps de conreu de bellesa incomparable en els quals les dones que coilien la fruita havien estat violades, emmordassades ¡ penjades dels arbres. Peró un matf assolellat i lluminós vaig conéixer un mestre que em va parlar en la meva llengua ¡ em va portar fins a una cabana, estava plena de rostres demacrats, ¡ hi vaig sentir cants de joia, ¡ un home gran parlava apassionadament d'amor, de perdó, de la importancia de la toleráncia ¡ de la compassió. | una tarda en un café ombrivol vaig fer unes tasses de te amb una dona que pertanyia a una guerrilla armada, era jove ¡ duia una samarreta d'un groc brillant. Feia una mica de por. Tenia la pel! plena d'esgarrinxades ¡ els ulls li brillaven massa. Semblava com si una malaltia dolorosa l'encengués, No se la podria descriure com a seguidora de Marx, peró havia llegit alguns del seus textos quan era estudiant, ¡ sí que admetia que, a diferéncia dels altres filosofs i de tota la gent culta, Marx havia tingut l'estranyíssim gest d'oferir la seva vida als peus dels pobres, En altres paraules, que Marx era un seguidor d'el/a ¡ dels seus. Marx estava del seu costat. Vaig haver d'insistir perque em parlés d'ella. No havia visitat el poble on havia nascut des de fela molt temps. Estimava els seus pares. Tenia dos fills petits. El seu marit havia mort quan tenia poc més de vint anys. Estrenyent i afluixant els punys, em va parlar febrilment d'una germana que havia estat assassinada pels sicaris del govern. L'havien decapitada. Després de la mort de la seva germana, va deixar-ho tot enrere ¡ es va endinsar a les muntanyes per trobar els rebels. Amb el temps havia aprés a sobreviure sense menjar durant dies. Tenia el posat, ja dignitat d'un animal salvatge. | bé, jo vaig tornar a casa ¡ vaig reprendre la meva vida normal. Perú inevitablement em vaig adorar que alguna cosa terrible m'estava passant. En un primer moment vaig intentar ignorar-ho o negar-ho, com quan esperes que el simptoma d'una malaltia se'n vagi per si sol, peró aquella sensació no se n'anava, Qué era el que m'estava passant? Jo sempre havia dit: “Sóc una persona felic, Estimo la vida.” Peró ara notava una mena d'indiferéncia espantosa, de buit espantós, que venia d'algun lloc dins meu i m'anava envaint per complet, de mica en mica. Coses que abans em plaíen o que fins 1 tot m'encantaven, llavors em van comengar a semblar mortes, sense cap valor. Vaig anar a veure uns coneguts... uns amics de tota la vida. Mai no havia estat a casa seva ¡ feja molts anys que de totes dues bandes esperávem que aquella visita tingués lloc. “Aquesta és la nostra habitació”, i obrien una porta. “El nen dorm aquí” Totes les habitacions eren precioses... cadascuna decorada amb un bon gust ple de simplicitat, hi havia detalls sorprenents, hi havia objectes d'arreu del món. Les habitacions dels nens estaven empaperades de color blau cel, fins ¡ tot el sostre, les prestatgeries amb grans ninots, pollastres grocs ¡ ánecs. Pero jo em sentia malament. No sentía tes... una buidor. Vaig anar al teatre amb un grup d'amics: una actriu llegendaria en un gran paper. Teníem els ulls clavats a l'escenari. A cada moment que passava, la davallada del personatge era més a prop. La casa de la seva infantesa finalment es vendria, els seus estimats cirerers acabarien talats ¡ arrasats. Sota la ilum dels focus, l'actriu ens mostrava la rabia, el mal geni, l'escena s'omplia amb el seu riure jovenívol, que tan sols denotava autoengany. El personatge que interpretava ben aviat es veuria obligat a viure en un pis a París ino a les terres que en un temps havien estat de la seva propietat. | justament qui comprava ara les terres era el fill d'un home que havia treballat per a ella com a criat. El lament del germá de la protagonista, ple de compassió, va ser el que finalment va provocar les llágrimes d'un home molt gros, amb un abric gruixut, que hi havia assegut at meu costat. Peró el meu problema era que, en certa manera, de sobte, jo ja no era jo. Estava desconcertat. Per quina cosa, exactament, se suposava que havíem de plorar? Aquella dona deixaria de posseir les terres que un Cop van ser seves... En comptes, se n'hauria d'anar a viure en un pis... Jo ja no recordava per quina raú se suposava que havia de plorar. Després de l'obra, de tornada a casa en un taxi, els meus amics es van posar a criticar un dels actors. La seva interpretació havia estat fluixa, inadequada, no pensada a consciéncia. Si el personatge que interpretava es comportava de tal manera a 'acte primer, les seves accions de l'acte tercer no es podien entendre. Peró jo estava glacat, mirant a través de la finestra del taxi. A vegades em trobava bé. Recordo un matí... un cel d'un blau meravellós... havia anat a tallar-me els cabells. Unes mans gentils em modelaven els cabells perque m'acabessin encaixant perfectament amb la forma del crani, com una gorra, Després em vaig comprar uns mitjons ben cómodes, me'ls vaig mirar amb deteniment i me'n vaig comprar dos parells més, perque no és facil trobar els mitjons que a mi m'agraden! Després, peró, em valg ficar en un taxi, i mentre travessava la ciutat, valg notar com si aquella sensació d'indiferéncia s'hagués convertít en una mena de mal físic. L'estómac em paipitava, com si tos un cor. Una suor freda pel front i pel coll. No era jo. Havia quedat per trobar-me amb algú amb qui anys enrere havia tingut una aventura amorosa d'alló més felig. Ens vam somriure, ens vam abragar, peró jo no era allá per rebre l'abragada. La persona que estava abragant em va Peró encara puc recordar qué m'agrada... ol que sí? ...tot ¡ que no recordo en qué crec. Sé el que m'agrada. M'agrada l'escalfor, la comoditat, el plaer, Pamor... els regals, rebre cartes... els gravats bonics... algunes pintures de Matisse... Sí, sóc un esteta. M'agrada la bellesa, Si... el paísos pobres són bonics. Els pobres són bonics. Quina sensació més meravellosa, tenir diners en un país on la major part de la gent és pobra, passejar-se en taxi a través d'aquells horribles barris de barraques. Sí... una indigent que demana caritat pot ser bonica. Una indigent pot tenir uns llavis macos, uns ulls macos. L'humil xal que porta a les espatlles et sembla elegant. La veus apropar-se de lluny. És velta, está prima, ¡ sí, sembla malalta, molt malalta, gairebé a les portes de la mort. Perd el seu rostre és ple de bellesa... seductor, lluminós. T'agrada... hi ha alguna cosa d'ella que Patreu, Sí, penses,.. tens diners a la cartera... n'hi donarás uns quants. luna veu diu: per qué no, tots? Per qué no li dónes tot el que tens? Aneu amb compte, aquesta és una cosa que et pot enverinar la vida, L'amor per la bellesa, de fet, et pot arribar a matar. Qué tens? Una crisi nerviosa? [el lavabo es posa a donar voltes ¡més voltes, a una velocitat insuportable. Em quedo amb els ulls clavats a la tassa del váter. Respon la pregunta, idiota. No et quedis aquí assegut. No puc donar-li a la indigent tot el que tinc, perqué jo... Perqué jo. Per... Un moment. Espera un moment. Jo tinc creences. Hi ha una raó per la qual no li dono a la indigent tots els meus diners, Sí, n'hí donaré una part... sempre em desprenc de sumes sorprenents de diners per donar-les a gent que té menys del que jo tinc... Peró partim de la base que hi ha una raó per la qual sóc jo qui té els diners, ¡ és per aíxó que no els penso donar tots. En altres paraules, per l'amor de Déu, jo he trebal/at per aquests diners. He treballat dur. He treballat dur per fer aquests diners, ¡ són els meus diners, perque he estat jo qui els ha fet, Jo he fet diners, ¡ per tant jo els tinc, aquests diners, i jo pue gastar-me'ls de la manera que més em plagui. Aquesta és la base de totes les nostres vides. Per qué puc estar-me aquí, en aquest hotel? Perqué he pagat per estar-me aquí, amb els meus diners, He pagat per estar-me aquí, ¡ aixó em dóna dret a certes coses. Tinc dret a estar-me aquí, tinc dret a un servei, tinc dret a esperar que certes coses es facin. Molt bé aquest matí, per exemple, la cambrera de l'hotel ha deixat la meva habitació feta una merda. El terra era brut, no m'ha canviat els flencols 1 s'ha oblidat de buidar la paperera. De manera que jo pago per estar-me aquí, pago perqué se'm serveixi, tinc dret a rebre un servei, peró la cambrera no m'ha servit de la manera apropiada. Malament. | em vénen més arcades ¡torno a vomitar. Per qué aquesta vella indigent está malalta i moribunda? Per qué no té diners? No ha treballat mai en la seva vida? Que imbecil que ets, que imbécil i patétic que ets, és clar que ha treballat. Ha treballat setze hores al dia al camp, en una fábrica. La indigent ha treballat, la cambrera de l'hotel ha treballat... Tu dius que tu treballes. Peró per qué a tu la teva feina et reporta tants diners, mentre que a elles la seva feina no els reporta prácticament res? Tu dius que “fas” diners. Quina expressió més maca. Peró com pots “ter-ne” tants en tan poc temps, mentre que en la mateixa quantitat de temps elles en “fan” tan pocs? Sento com una escalfor que em travessa tot el cos ¡ el terra está cobert d'escarabats enormes, grossos, bellugadissos, rápids. N'hi ha centenars, corrent en totes direccions. M'aixeco per evitar-los, i un soldat alt ve cap a mi... és un soldat de Pexércit del país revolucionari on sóc de viatge... sí, és una mena de guardia revolucionari... porta una samarreta interior ¡ llavors aixeca el peu cap a mi. Aixeca el peu. | agafa impuls ¡ em fot una puntada de peu a la cara, caic d'esquena ¡ acabo aterrant sobre d'una Ilitera, una Ilitera dura. | llavors sóc dins d'una cel-la, ¡ el guardia fica la má dins d'uria bossa gran ¡ en treu un lfibret prim, un llibret que m'és vagament familiar. + llavors me?! llanga ¡ surt de la celula. “Llegejx”, em diu. “Llegeíx. Llegelx." Corro cap a la porta de la celula ¡ crido: “Que esteu fent?” ...peró ja se n'ha anat. Crido ¡ crido fins que em fa mal la gola. Peró m'he quedat sol amb aquest llibret fastigós. Amb les mans xopes de suor, m'assec a la llitera i comengo a llegir. Sí, és justament tal com esperava que seria. La história de la meva vida, vista només des de fora. Les preguntes més tedioses, totes respostes minuciosament, com si la vida d'una persona fos Un formulari per passar la duana. Capítol primer: En quin país vaig néixer, en quina ciutat, en quin carrer; l'origen dels meus pares, el color de la seva pell, quants diners han fet; qué m'han donat de menjar; que m'han ensenyat. Capítol segon. Aixó sí que és increíble... aixó és el que han publicat en aquest llibre de la meva vida: “Es renta el cap cada día sí no és que”, entre cometes, “16 pressa”. “Quan queda amb amics per sopar o anar al teatre, abans pren un bany ¡es canvia de roba." Peró qué collons está passant? Aixd no té absolutament res a veure amb el que sóc jo, amb res del que és important de la meva persona! Aquest llibre no diu res de les grans obres de la literatura que m'han canviat la vida, res sobre les conviccions que mantinc de manera més profunda... pero sí que descriu amb quina periodicitat em rento els cabells? Que no veuen que tot el que han inclós en aquest llibre tant pot ser aplicable a mi... com pot ser aplicable a... a... al meu vei Jean? Sí, el meu veí Jean, que fa acudits sobre “els nens que es moren de fam a l'Ásia", que s'omple la boca explicant quantes companyes de feina s'ha follat sobre la taula de la sala de juntes? Que no ho saben, aíx0? Un dels guárdies m'aguanta amb els bracos agafats a 'esquena, ¡ llavors V'altre comenca a donar-me cops de puny a la cara. Em pega a la cara diverses vegades, després al pit, ¡ després a l'estómac. Ningú no m'havia pegat en tota la meva vida. Penso en els danys que cada cop de puny em pot causar. | de la boca em regalima una mica de sang. Lara ve un altre guárdia, és una dona, té una expressió com si li haguessin enfonsat la cara en una tassa d'odi ¡ l'hagués absorbit tot, com una magdalena. Es queda dreta al meu costat, ¡ sento l'eco dels meus crits dins la cel-la... “No! No!” ...l-llavors se m'apropa i m'escup a la cara. | em poso a cridar-li: “Per amor de Déu, qué Phe fet jo per fer-te sentir així? Qué collons us he fet?" Quan els guárdies se'n van, em quedo gemegant com un animal. No pue deixar de pensar en la meva mare... la manera en qué tenia cura de mi... no ho puc suiportar més. Em controlo, recupero la calma. He de sobreviure. | m'assec a la llitera, agafo el llibre i ploro ¡ llegeixo ¡ ploro i llegeixo, | el temps passa... molt de temps... una eternitat... | Mlavors sí, sí, molt bé... ho veig clar... veig que hi ha una resposta a la pregunta: “Com pot ser que tu facis tantíssims diners en una sola hora, mentre que elles en la mateixa hora en fan tan pocs?" No és una cosa tan complicada. De fet era previsible, tenint en compte les coses que hi ha dins el llibre -on vaig néixer, com se'm ya educar ...era previsible el que probablement valdria avui una hora de la meva feina... tot ¡ que, per a mi, des de dintre, la meva vida sempre m'havia semblat Una história que anava desplegant-se davant dels meus ulls a cada instant i en la qual res ho era previsible. Peró la veritat és que, en el moment que vaig néixer, em van donar un tros de terra, del qual, amb mans ávides, podia recollir els riquíssims fruits que donava. | em van ensenyar a ser ávid. El menjar de qué em nodria em feia sa. L'educació que em van donar em va portar pas a pas fins a un lloc de treball ¡ una oficina, una oficina equipada amb tecnología intel-ligent que jo no havia inventat. | és clar, pots fer tantes ¡ tantes coses en una oficina intel-ligentment equipada, perque, assegut, tot sol, en una oficina així, és tan senzill dir a la gent que hi ha a les altres habitacions o als altres paísos qué vols que facin per tu. | segons quina sigui la feina que fas, els pots dir que preparin milers d'hamburgueses, que pleguin els llengois en un miler d'habitacions d'hotel, que filmin centenars d'escenes cómiques per a les delicioses séries d'humor de la televisió... ¡ com a resultat en una sola hora pots fer que moltíssimes coses passin, ¡ cadascuna d'aquestes coses pot generar un benefici per a alguna persona, d'allá fora, que a canvi pagará uns diners, i després una part d'aquests diners et retornará a tu, ¡ és justament per aixó que pots guanyar-ne tants en una sola hora. Lla indigent? | la cambrera de l'hotel? És clar, a elles també se'ls va atorgar un tros de terra, peró era una parcel-la erma, incultivable. Mai no els van ensenyar a ser ávides, ¡ el menjar de qué es nodrien no les va fer sanes, i mai no se'ls va donar una oficina equipada amb tecnologia intelligent. Al meu libre s'explica qua faig a la feina cada dia, ¡ Obviament en algun lloc hi ha un llibre per a cada persona on es pot llegir que fa cadascú cada dia al món. | és clar, si vols centrar-te en un dia en particular, pots fer servir aquests llibres per fer una llista de totes les coses que la gent ha fet al món en aquell dia. | el que és més sorprenent és que aquesta llista sempre resultará ser increlblement curta. Si féssiu una llista de totes les coses que la gent va fer al món ahir, per exemple, no apareixeria mencionada la persona que havia de venir a reparar la pica de la meva habitació d'hotel. Ningú no va venir a fer-ho. L'hotel té contractat a un treballador que és qui ho hauria d'haver fet, peró el propietari de l'hotel l¡ va dir que fés altres coses, de manera que va fer les coses que la persona que li paga li va dir que fes. No va fer la cosa que a mi m'hauria agradat que fes, ni tampoc no va fer les coses que a ell li hauria agradat fer. Va fer les coses que li van pagar perque fes. De manera que, de totes les coses que es podrien haver fet al món, les coses per les quals es va pagar són les que realment es van fer. Laixó vol dir que els qui posseeixen els diners determinen el que passa al món. Posen en circulació al mercat els seus diners a canvi de les coses que volen, ¡ cada petita quantitat de diners determina una fracció de les activitats que es faran aquell día, de manera que els qui tenen pocs diners determinen poc, 1 els qui en tenen molts determinen molt, ¡ els qui no en tenen gens, no determinen res de res, ¡ llavors el món obeeix les instruccions que li dicten els diners fins al punt que la seva limitada capacitat li permet... ¡ el món fa només algunes coses, ni una sola de més... ¡ llavors s'atura. S'ha fet el que s'ha pogut. El dia s'ha acabat. Certes coses han passat. Si els diners han entrat al mercat a canvi de Joles, un tros de plata s'haura treballat fins adoptar la forma d'un anell. Si els diners han entrat en joc a canvi de la representació d'una ópera, el vestuari s'haurá cosit per a la funció ¡ les aranyes s'hauran penjat del sostre del teatre amb cordills invisibles. Hi ha un moment fascinant: cada matí, abans que neixi el día, abans que els mercats s'obrin, abans que la subhasta comenci, hi ha un moment de confusió: els diners estan en silenci, encara no hi han dit la seva. Les decisions que s'han de prendre encara són a l'aire, retingudes, a l'espera, a punt per sortir. Tothom sap que avui el món no fara tot el que hauria de fer: si 'omplen camions de menjar per alimentar certs grups de nens necessitats, aleshores no es representaran certes óperes; si es produeixen certes obres de teatre, aleshores els camions no es carregaran d'aliments ¡ els nens moriran de gana. Vaig fins a la finestra... no té barrots... ¡trec el cap a fora. Em fa l'efecte que estic plorant, pero la sensació és agradable sota la brisa fresca. Peró llavors, de sobte, noto la preséncia d'algú darrere meu, assegut a la Ilitera, fumant plácidament... un moment... és la guárdia que m'ha escopit a la cata! | no em puc reprimir l'impuls, m'assec al seu costat i intento explicar-me: “Mira”, li dic, “sóc un ésser huma! Sí, és clar que sí, vull tenir una bona feina ¡ guanyar un bon sou. ...Qué et penses que és un ésser huma? Resulta que un ésser humá és un petita criatura bellugadissa ¡ desprotegida, una criatura que té la pell en carn viva, sense una cuirassa de protecció, ni tan sols una mínima capa de pel, una criatura que simplement ha estat Hlangada a la terra com quan arrenques un ull de la conca, com el cos d'una ostra que ha perdut la closca i intenta avancar, arrossegantse sobre la sorra. Necessitem construir nos les nostres cuirasses: Sí, sabates, cadires, murs, pisos, i per Pamor Déu, sí, una mica de consol, una mica d'alleujament. Perque... saps? ...Déu meu, ¡és clar que ho saps... voliem ser felicos, volíem que les nostres vides fossin completament genials. Portávem tant de temps somiant que per fi arribaria la nit fantástica en aquell hotel fantastic, amb aquell esmorzar fantástic, servit en safata... feía tant de temps que ho desitjávem, com gossos panteixant, bavejant sobre la moqueta... somniant com faríem felic al Hit la persona que estimem, omplint-la de petons, com faríer felicos els nostres pares amb els nostres grandíssims éxits, com faríem feligos els nostres fills amb les Jjoguines i els regaís. Peró tot ha sortit malament, no podia sortir bé: l'hotel, 'esmorzar, el que va passar al Hít, els nostres pares, els nostres filts... i sí, necessitem una mica de consol, una mica d'alleujament, necessitem bon menjar, necessitem portar roba maca, necessitem quadres bonics, pel-tícules, obres de teatre, sortídes al camp, ampotles de vi. Mai no n'hi ha prou, de conso!. Mai no 1'hi ha prou, a'alleujament.” “Faig tot el que puc per ser una bona persona. intento ser amable. Ir ser simpátic, ocorrent, divertit. Li explico acudits al conserge, cada matí, al vigilant de l'aparcament, cada matí de la meva vida. Intento ser graciós sempre que puc, per ajudar els meus amics a superar el dia. Falg arribar notes a la gent que em cau bé quan m'ha agradat un article que han escrit o una interpretació seva al teatre. Un día que en una festa un grup de gent va posar-se a fer comentaris desagradables sobre els publicistes, jo vaig conduir ta conversa cap a un altre tema, perqué sabia que la meva amiga Monica se sentia incómoda, perque el seu pare treballa en una agéncia de publicitat.” Ja no hi ha ningú a la llítera, només el llibre, peró quan P'agafo, les págines estan xopes de sang, la sang m'amara.la roba, s'escampa per terra. Baal em queda el próleg per !legir... tot el que va passar abans que jo nasqués. El terreny ric 1 abundós que em van donar... com és que em va tocar Justament aquest tros de terra, ¡ no el que era erm ¡ estéril? | sí, si aixó va passar així ino d'altra manera, va ser perque abans que jo hagués nascut, les terres ja s'havien repartit, distribuit. | no va ser per atzar, ni per coses del destí. Els camps van ser arrabassats ¡ després reajuntats, un per un, per lladres, per assassins. Durant anys, durant segles, nit rere nit, els ganivets brillants, els colls degolats, una vegada ¡ una altra, fins a aquell preciós matí de Nadal en qué ens vam despertar ¡ els nostres pares, orgullosos, ens van ensenyar les terres magnífiques, formidables, xopes de sang, que a partir d'aleshores serien nostres. Durant generacions ¡ més generacions, els nostres avantpassats havien dit al seus fills: “Aixó és el que us donem. Ara heu de donar als vostres fills el turó del costat, la vall del costat. De cada nou avantatge, extraleu-ne més profit encara. La gent de fa vall del costat sempre acabará enretirant-se, reculant, us donaran el que vulgueu, us vendran el que vulgueu al preu que vosaltres vulgueu. No tenen cap altra elecció; perque son débils, estan malalts. S'han convertit en “els pobres.” i llavors, no fa gaire generacions, va arribar un moment que els nostres avantpassats van declarar finalment: “El temps del repartiment de les terres s'ha acabat. Ja tenim tot el que ens cal... la nostra posició ben defensada Perqué hi ha certes veritats al nostre univers que no es poden qiiestionar. El café cal que estigui al prestatge, de la mateixa manera que no pots acceptar cap idea que entri en conflicte amb Pafirmació que tu ets una persona decent. | per descomptat, al llarg del día, penses en tantíssimes coses... penses en la teva salut, penses en gent de tot tipus... els que t'agredeixen... penses en les sofisticades maneres que tens d'autoagredir-te, penses en els nens afectats de malalties incurables que entrevistaven a l'article que vas llegir l'altre dia. Penses en totes les coses que demostren que ets una persona decent, que demostren que els qui són com tu són decents... els teus amics, la gent que estimes, ¡ tota la gent que hi ha arreu del món, siguin del país que siguin, perú que et recorda a tu... gent de bona fe que tenen una mica de diners peró que creuen sincerament en una vida més bona per a tots. Penses en totes les Coses generoses que has fet, penses en l'amabilitat de totes les teves accions. | sí alguna cosa que has fet no ha sortit tan bé com volies, penses en els bons motius que hi havia darrere els teus actes. Ara bé, si et passa pel cap alguna idea que entri en conflicte amb lafirmació que tu ets una persona decent, aquesta idea és expulsada del teu cap de manera instantánia ¡ automática, de la mateixa manera que s'expulsa d'un restaurant car a tot indigent borratxo que intenti entrar des del carrer. No perds el temps amb la gent que no creu que ets decent, ni tampoc llegeixes llibres ni articles que hagín estat signats per escriptors que no entenen aquesta veritat fonamental, que tu ets una persona decent. Perú una persona decent no pot ser una persona que surt impune d'un crim. Una persona decent no pot tenir el que no és adequat a una persona decent. | lavors fas una ullada a com funciona el món, ¡és clar, hi ha tantes ¡ tantes coses que per descomptat t'inquieten: les dificultats que passa el teu amic Knut, que rep un sou irrisori de l'editorial per a la qual fa tants anys que treballa, o la crueltat d'aquell capatás de les plantacions de cautxú al sud de Malaisia que vas veure en aquell reportatge a la televisió... pero així ¡ tot, malgrat tot, encara pots dir que la manera de funcionar del món no és fonamentalment injusta, perque tu has rebut la teva part de coses ¡ saps que el que U'ha tocat és adequat. ! si és adequat que tu tinguis tot el que de fet tens, ¡ si és adequat que la gent d'arre del món que és com tu tinguí el que de fet té, vol dir que no és inadequat que tots els altres s'hagin de conformar amb les escorrialles. Saps que el que tens tu és el que et mereixes, ¡ aixó vol dir que el que tenen ells és el que es mereixen. Tenen el que és adequat per a ells, | sí et pares a pensar-ho, no és una idea tan desbaratada que la cambrera de "hotel hagi de viure a l'intern, perque a tu realment et sembla Una criatura de l'infern. Es passa la vida rebolcant-se entre la brutícia, fent Coses repugnants, coses fastigoses. Te la pots imaginar tornant a casa de la feina, entrant en un piset deliciós en una barriada adorable? ...O després, a la tarda, te la imagines sortint per anar al teatre a veure una funció feta amb tot el rigor? No... impossible. El que és adeguat per a la cambrera de l'hotel és tornar a casa de nit ¡ tancar-se en una habitació en particular d'un carrer en particular, de la mateixa manera que per a tu ¡ els teus amics el que és adequat es passar-voS la vida decidint quins productes us ve de gust comprar i defensant que l'obligació de tot artista és buscar sempre l'excel-lencia en l'exercici del seu art. La manera com funciona el món no és fonamentalment injusta, de manera que les persones que volen preservar aquest món són gent básicament bona, ¡ els quí volen esfondrar-io, destruir-lo són gent básicament dolenta. Tu... grácies als teus comentaris intel-ligents sobre les pel-lícules que hi ha actualment en cartel!, grácies a les quatre ratlles, plenes de consideració, que vas escriure a la tieta de la teva mare, ¡ grácies al gran disgust que vas tenir quan, en aquell restaurant, el cambrer us va portar a taula la llagosta encara viva, abans de bullir-la a la cuina ¡ convertir-la en el vostre sopar... hauries de ser definit com un ésser humá dels més nobles ¡ admirables, mentre que aquella guerrillera de la samarreta groga que vas congixer en aquell café, ¡ que moguda per la desesperada devoció que sent pels seus, ofereix el cos al ganivet del torturador... ella només es pot definir com un ésser humá dels més baixos ¡| reprovables, una persona que es mereix ser castigada amb la mort. Floto en l'espai, agafat a una barra de ferro gruixuda. Lluny, sota els meus peus, s'estén un bosc. Cada cop fa més calor. Tinc les mans tan suades, que em rellisquen ¡ em costa agafar-me a la barra. La idea de caure al buit m'horroritza, peró una veu diu: “Delxa't anar. No prendrás mal. Caurás sobre el tou de fuljes d'aquest bosc preciós.” Em deixo anar i em precipito al buit. No paro de pensar “fa estona que hauria d'haver tocat a terra”, perú encara estic caient. | en la caiguda, un parel! de branques ¡m'esgarrapen les galtes, molt suaument. Calc molt a poc a poc. El bosc está expectant, en un silenci ple de vida. f torno a ser sobre les rajoles del lavabo, l'espelma, la flama fent pampallugues. L'agafo de terra, m'aixeco ¡ surto del lavabo. | torno a ser a l'habitació, recolzat contra la paret. Deixo l'espelma en una tauleta, La brisa entra per la finestra oberta. Apropo una cadira a la finestra Í m'assec. Al carrer, molt lluny, un home crida. La terra es relaxa. El presoner de la cambra d'execució ha patit i ha mort, i després els guárdies l'han arrossegat fins a la tomba. | sí... allí dalt... hi ha una pinzellada de blau sobre la volta tosca del cel, una insinuació de l'alba. És l'hora més freda de les vint-i-quatre que té el dia. Miro per la finestra, sento la brisa fresca ¡ recordo que un cop vaig ser un nen en Una ciutat preciosa, envoltat d'esperances, | em sento tan felig... la frescor de la brisa... em pregunto si per un moment podria deixar a terra la cárrega de mentides, d'enganys, que porto a sobre... simplement deixar-la a terra, als meus peus. M'imagino la sensació, com seria poder fer-ho. Només per un moment, mentre la brisa bufa sense parar, deixar la cárrega a terra... perqué em sento molt felig, boig, despullat, lliure, no vull res que em lligui. Déu meu, fins al darrer múscul del cos em ta mal per Pesfore d'aquesta mentida constant. Estic cruixit, el eos contret... mentint cada matí des del segon que m'aixeco fins al segon que me'n vaig al Hit, ¡fins 1 tot quan estic adormit em sembla que segueixo mentint. No puc parar, perque la veritat és arreu, a la vista de tothom... Escolta. Escolta, amor meu. Deixa que passi, deixa que passi només per una vegada, només aquesta nit, ¡ demá tornarem a les mentides, com si mai no hagués passat. Farem veure que no ha passat res. Oblidarem que ha passat. Vinga, endavant. Endavant. Digue-ho. La vida que porto és imperdonablement corrupta. No té cap justificació. Peró no deixo de pensar que sí, que hi ha una Justificació, i que la dec haver escrit en un trosset de paper, tot ¡ que no recordo qué hi din, en aquest tros de paper que deu estar perdut en algun calaix... De fet, mai no trobaré aquest trosset de paper, perqué no existeix. Cap nota escrita en un trosset de paper podrá reparar la realitat de la sang vessada, perque així jo pugui viure tranquil-lament de la manera que visc. Cap nota escrita en un trosset de paper podrá oferir una bona raó que justifiqui per qué la indigent té el que té ¡ per qué jo tinc el que tinc. Si ens posem la indigent Jo, despullats, l'un al costat de Valtre, jo no tinc res que em faci superior a ella. En realitat no em mereixo tenir mil cops més del que té la indígent. No en mereixo tenir ni un crostó de pa més. En tots els paisos on hi ha gent com jo al poder, no está canviant res en la vida dels pobres. No hi ha cap canvi. El canvi gradual no está canviánt la vida dels pobres. Tot aixó del canvi no ha estat sinó un altre tema de conversa. Que jo senti en el fons del cor una profunda compassió pels pobres no canvia la vida dels pobres. Els pares que ensenyen bons valors als seus fills no canvien la vida dels pobres. | els artistes que creen obres d'art que inspiren una profunda compassió ¡ bons valors no canvien la vida dels pobres. La situació de la cambrera de l'hotel no és provisional. Pesa sobre seu una sentencia de per vida: de dia haurá de netejar la meva habitació i de nit dormirá en una barraca plena de porqueria. No es tracta que ella em netegi l'habitació avui, ¡ jo li netegi a ella l'habitació demá o que lí netegi l'habitació l'any que ve. No es tracta que ella dormi aquesta nit en una barraca, ¡ que jo hi dormi demá a la nit, o alguna altra nit. No. La sentencia diu que aquest patró es repetirá sense canvis fins al dia de la seva mort. Peró hi ha una cosa rara en tot aixó: les condicions de l'existéncia de la cambrera van ser establertes el dia del seu naixement, en canvi les condicions de la meva existéncia no es van establir el dia del meu, | dic: “No és culpa meva que jo nasqués amb millors oportunitats a la vida que la cambrera. No és culpa meva que jo tingui una mica de diners ¡ ella, no.” Peró aquests diners, no els “tinc” de la mateixa manera que “tinc” dos peus. Els diners no són part de mi. Tenir diners no és una característica propia de la meva persona, com ara la forma del meu cap. Grácies a una série d'esdeveniments, els diners van acabar anant a parar a les meves mans, perú consagrar tota una vida a defensar la possessió d'una cosa que m'ha caigut del cel no és un destí del qual no pugui escapar. Quedar-me els diners és només una decisió que prenc, una decisió que prenc cada dia. Perfectament podria posar punt i final a aquesta batalla tan esgotadora. Si la gent es mor de gana, dóna'ls menjar. Si tens més que els altres, comparteix el que tens fins que no tínguis més que ells. Viu amb senzillesa. Després, de mica en mica, viu amb més senzillesa encara, Converteix-te en pobre. Realment ho podria fer, i si no ho faig és perque he pres la decisió de no fer-ho. | que quedi clara una altra cosa: jo ¡ els meus amics mai no hem estat amables, mai no hem tingut bones intencions. La nostra gent sempre han estat uns sádics, mai uns intel-lectuals compassius amb la intenció de fer el millor per la humanitat; sinó uns sádics ¡ prou. Els camps incendiats, els nens cremats mai no han estat intents fallits de fer el bé. Els covards que es passegen per les sales de conferéncies ¡ les dependéncies del govern per denunciar les atrocitats perpetrades pels criminals ¡ els rebels, pels lladres ¡ els terroristes, no són gent tan admirable com els professors, les infermeres, la gent al servei dels pobres, els qui els ajuden a aprendre a llegir, els qui donen de menjar als necessitats ¡ reconforten els malalts. Sempre he sabut que, de la mateixa manera que cada jersei, cada abric o cada tassa de café conté una história, cada atrocitat perpetrada pels lladres ¡ els terroristes també en conté una, | sempre he sabut que la meva vida, negant-me a escoltar totes aquestes histories, no és tan ádmirable com la vida d'aquells que deixen que aquestes históries els impregnin, els afectin ¡ els canviin. Sempre m'ha agradat la gent que gaudeix de la bona taula, la gent que frisa per veure una bona obra de teatre. Sempre m'ha semblat molt fácil estimar la gent que és felig. Peró el més curiós és que tothom ho podria ser. He lluitat aferrissadament per aconseguir el que tinc. Peró aquesta lluita ha estat sempre contra algú altre. De fet, ha estat una lluita contra la gent que és pobra, ¡ des del seu punt de vista, el punt de vista d'aquesta gent, sé perfectament que jo sóc igual que el meu veí Jean. Sóc exactament igual que ell i no estic al costat dels pobres. l aquesta, també, és una elecció que faig. Podria canviar-me de bándol. Si volgués, podria decidir de lluitar al bándol dels pobres. Peró qué representaría aix0? Qué he de fer? M'he de !langar a fer el ridícul? M'he de convertir en un d'aquests que surten a mantfestar-se pels carrers? M'he de posar a cridar eslógans? MW'he d'encadenar a un edifici? M'he d'embarcar a viure com un traidor? Trair la meva propia gent? ...la família, els amics? M'he de posar en perill deliberadament? Potser sí que ho podriayter. 1 si fos capac... si fos capag d'assumir una vida de privacions, una vida de penúries... llavors... per qué no? ..assumir una vida de patiment, la presó, ¡fins i tot. Apago l'espelma i m'endinso per l'habitació, fins al confort del meu llit. Sota l'abric dets llencols, amb el cap sobre el coixí, m'endinso per la son. La setmana que ve, tornaré a ser a casa. Peró qué será casa meva? El meu llit de debó. La meva tauleta de nit. | sobre la tauleta... qué? ...sang... mort... un tros... un tros d'un cervell humá... una má amputada. Que totes les coses brutes, totes les coses vils, s'asseguin a la vora del meu Hit, on abans tenia el llum ¡ el despertador, els llibres, les cartes, els regals d'aniversari ¡ els papers amb qué anaven embolicats, les llagades de colors brillants. | ara qué? Encara estic caient,