Lesson 1: International Community and Public International Law Public Internat, Apuntes de Administración de Empresas

¡Descarga Lesson 1: International Community and Public International Law Public Internat y más Apuntes en PDF de Administración de Empresas solo en Docsity! Lesson 1: International Community and Public International Law Public International Law Definition: Legal System of the International community. Reciprocity and consensus ≠ command and enforcement. STATES + International organisations + individuals (in some cases) can be considered subject of international law. A community is a more evolved association that a society. It is a group of individuals that interest and that have a common interest. Classification of norms of PIL General // Regional // Particular In IL1 there’s a series of rules that are valid and applied to all the members of the European Community, but there is no Constitution. Regional = creates obligations for a group of states (EU…), determined and applied depending on geographical bases or other characteristics. Particular = mainly created through international treaties. The PIL is a horizontal legal system. It lacks central authority to legislate, determine and enforce law. In specific countries there’s a central authority that creates the law (Parliament), police (enforces), judicial system (determines). The domestic legal system is a centralised one. Many individuals inside the system; different types of subjects (millions of them). There is no comparable system in the International Law = more than 200 states. • It doesn’t have a central authority, there is no “world government/parliament”. • It is composed of some many states, being all equal. • No single international country has compulsory jurisdiction, they need permission, approval from the international community. They must have it consented. IL provides order to the actions to the International Community. Effectiveness and enforcement are confused. One of the main differences: IL System is composed of equal sovereign states. The rules of the system are created by the states (consentience + reciprocity). The system of enforcement in IL is different to domestic system and, of course, it’s got its deficiencies. All domestic legal systems give some importance to self-help their nations, t’s got a residual importance. Nevertheless, in the IL it’s one of the most important issues. Public International Law Carlota March Andreu 1 International Law This system only works if you’re strong enough to provoke a change/reaction from the other countries (Islands /vs./ China). Self measures collectively: group of countries get together to create an institution together to be stronger create rules, decide common measures… The most complex is the EU, created by consent of states and the tribunals enforce multilateral transactions. History of P.I.L. Peace of Westphalia2 (1648) – 1st. WW (1918) European system of States: • Appearance of modern States: sovereign and legally equal. • Westphalia Peace was the basis of “Jus Publicum Europeum” • Emancipation from religion • Principles: sovereignty, non intervention, respect for frontiers • War was legal Before the PW the pope and the religion in general were also in power. When the authorities of the religious countries lost power, started the sovereignty of states, which needed to establish some rules in order to interact between themselves “Jus Publicum Europeum” System of States of Christian Civilization: • First non-European countries (US 1776, Latin-American countries XIX C.) were recognized as a subject of PIL. • 1823 Monroe Doctrine: Non-intervention and limit to European colonization. • Christian values and principles were shared by all subjects of PIL. It was the first time to talk about territoriality (terra + torium=regla). At first, no states outside Europe were admitted. But this all changed when the states were admitted as well. They all shared Christian values in common states of Christian civilization. The US and the UK contributed with arbitration, during the civil war in the US they created an arbitration entity. Society of Civilized States: • Expansion of the system to the rest of the world. • Non-Christian countries had to be “civilized” (Von List 1898) to be admitted • Capitulation system was applied to non-Christian powers. • The Hague Peace Conferences (1899, 1907) illustrated the expansion of the system. First idea: “godification” system = those states “civilized” will be accepted, the others will be kept apart. China and other states were part of the Capitulation System = European individuals were kept outside, if they committed a crime, the Chinese authority could not punish them. The Hague Conferences are the first historical moment when all the states that had not been part of an international community, were now part of a unique global one. Modern International Law Period from 1st WW to 2nd WW: • Decline of Europe + rise of US as a world power Public International Law Carlota March Andreu 1 2 PW: Peace of Westphalia Norm or Obligation Classification Norms: by the number of states bound by them • General • Regional • Particular Norms: according to their dispositive character • Dispositive: we have some general rules that apply to all the states. These can be not applied in some states if the decide not to. • Ius cogens: some rules that cannot be eliminated from the domestic system. Obligations by structure • Reciprocal: mutual interchange of benefits • Trade treaties • Interdependent: violation by one state justifies non- performance by other states. • Disarmament treaties • Integral: violation by one state does not justify non- performance by other states. • Human rights treaties They do not depend on the action of the other states. Dret Públic Internacional (Català) La comunitat internacional ha anat conformant tres estructures diferents: Estructural relacional: Igualtat sobirana, principi de no intervenció, impacte en el caràcter relatiu, recíproc, dispositiu I particularista Estructural institucional: Cooperació pacífica, es creen institucions internacionals. Ha introduït noves normes. Creació interpretació aplicació de normes, solució de controvèrsies. Estructura comunitària: Solidaritat. Protecció dels interessos col·lectius. Normes ius cogens (de dret imperatiu, son l’excepció en l’ordenament del DPI, son normes de dret imperatiu, els estats no poden pactar en contra d’aquestes normes un cop establertes. Obligacions erga omnes: Son obligacions degudes no front a un altre estat sinó front a tota la comunitat internacional en tot el seu conjunt. Obligacions internacionals, són obligacions de diferent naturalesa: Public International Law Carlota March Andreu 1. Obligacions d’estructural bilateral: D’estructura sinal·lagmàtica, és a dir que regulen intercanvis de prestacions entre eles estats, son obligacions basades en una reciprocitat mútua. Es un tipus d’obligacions internacionals similars als contractes. Sinal·lagmàtiques contingudes en un .... Obligacions bilateralitzables: Son tractats multilaterals, s’hi estableixen múltiples obligacions. 2. Obligacions interdependents: Interessos comuns, els estats coincideixen en determinar un objectiu. Son obligacions degudes a tots els Estats part en un tractat multilateral, en les quals existeix una reciprocitat global, és a dir que si no compleixen tots, el tractat es desmunta i no funciona, normalment quan un incompleix, crea incentius a que altres estats també ho faci. (P.e: Tractats de desarmament). 3. Obligacions d’estructura integral: sorgeixen amb interessos comuns de la comunitat internacional, son degudes a tots els seus destinataris, sigui un grup d’Estats (erga omnes partes), sigui tota la comunitat internacional en el seu conjunt (erga omnes). A diferencia de les anteriors son obligacions que no es poden descompondre en feixos de obligacions bilaterals, son obligacions on no juga cap tipus de reciprocitat. (P.e: Tractat de protecció del mar, no hi juga reciprocitat, si un estat no el protegeix, no faculta un altre Estat a contaminar-lo, no l’habilita). Tema 2. Les fonts del Dret Internacional Les fonts d’un ordenament jurídic es poden dividir en: a. Fonts formals: Mecanismes de producció jurídica, mecanismes a través dels quals es creen normes en un OJ. b. Fonts Materials: Conjunt de condicions econòmiques socials, polítiques que hi ha darrere de les normes, les necessitats de crear-les. c. Fonts de Coneixement: Mitjans a través dels quals podem conèixer quines son les normes d’un OJ. Quan ens referim a fonts d’un OJ ens referim normalment a les fonts formals. Les fonts del Dret Internacional Públic estan enumerades a l’article 38.1 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia, és el Tribunal internacional més important degut a la seva competència en el sí de les Nacions Unides. Les fonts del DPI són (no hi ha jerarquia entre les fonts del DPI): a. Les convencions internacionals: Són els tractats internacionals, és la font més important en termes quantitatius. Art 2.1 Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats de l’any 69 CVDT. És un tractat sobre tractats, i regula el que són. Elements basics d’un tractat internacional: 1. Acord de voluntats 2. Entre estats i altres subjectes de Dret Internacional 3. Acord regit pel DI. Public International Law Carlota March Andreu 1 Classificació dels TI: • Tractats oberts o tancats: Oberts admeten la participació o adhesió de nous tractats. Tancats no admeten que es sumin més parts un cop pactat el TI. • Tractats en funció de la naturalesa de les seves disposicions. Tractats llei, les seves disposicions protegeixen altres tipus d’interessos. Tractats contracte, introdueixen i incorporen obligacions bilaterals o bilateralitzables. Un TI es un instrument de naturalesa normativa, es un mitja de creació de normes aplicables a les relacions entre les parts. Obliga únicament a les parts. Dret internacional general son aquelles normes que s’apliquen universalment a tots els estats mentre que el dret internacional particular està format per normes que únicament vinculen a alguna de les parts que acorden el tractat. b. El costum internacional: Art 38.1 CIJ, proba d’una pràctica generalment acceptada com a dret. És una pràctica general i continuada a la qual els Estats o subjectes de DI s’hi ajusten amb la convicció que aquesta practica és obligatòria en virtut d’una norma que la prescriu. Els estats participen en la formació d’aquests, i un cop decretats s’hi han d’ajustar. 1. Element Material (diuturnitas): Hi ha d’haver una pràctica generalitzada, que es percebi generalment com a dret. Repetició d’actes per part dels subjectes del DI, poden ser positius, negatius o bé negatius, i realitzats per qualsevol dels seus poders (legislatiu, executiu o judicial). Ha de ser una practica uniforme, constant, generalitzada. No és necessari que tots els Estats de la Comunitat Internacional s’ajustin a aquella pràctica. L’important no és la unanimitat, sinó que aquells que no s’hi ajustin, els altres membres de la CI no els percebin com a violadors del costum. Tot i així si aquesta desobediència és generalitzada es pot deure a un canvi del costum. Objector persistent: Un cop sorgit un Costum internacional vincula a tots els membres de la CI, inclús aquells que no es van ajustar en la seva creació. DEF: Aquell estat que de forma manifesta i expressa des del principi s’hi ha oposat, a aquest no se li aplicaria el Costum. 2. Element Espiritual (Opinio iuris sive necesitatis): Hi ha d’haver una convicció que aquell costum és obligatori, i la seva infracció pot crear responsabilitat jurídica. Com que els TI no són normes escrites, el que es fa és codificar-los, plasmar-los en TI multilaterals. Codificar és reunir en un text únic de forma sistemàtica normes que abans eren de diferent naturalesa jurídica i estaven disperses. Interacció Tractat- Costum: Relacions entre TI i Estats. Els TI poden tenir: • Efecte Declaratiu de costums internacionals: Els TI en alguns casos poden afirmar que alguna de les seves disposicions son normes consuetudinàries. • Efecte cristal·litzador de costums internacionals: Situació en que el TI va precedir d’una pràctica internacional però aquesta practica encara és insuficient, encara no hi ha costum internacional, el TI el que fa es acabar de plasmar-la per escrit, i a partir del tractat es cristal·litza la pràctica i esdevé un costum internacional. • Efecte generador de costums internacionals: Anteriorment al TI no existeix una pràctica internacional ni una convicció jurídica d’aquella pràctica, i el que fa el TI és fer sorgir aquell costum internacional. Public International Law Carlota March Andreu Cada Estat ho manifesta de manera diferent: • Manifestació simple: Mitjançant una signatura • Formes de consentiment solemnes: Ratificació, és a dir la participació dels representants del Parlament en la conclusió d’aquest tractat. Procés d’un TI dins l’Estat Espanyol: La capacitat per concloure TI és competència exclusiva de l’Estat Espanyol segons l’art 149.3 CE. El govern dirigeix la política interior i exterior per tant és ell qui té la competència de negociació del Govern art 97 CE, això no vol dir que no sigui possible que amb la negociació dels TI no hi puguin entrar a formar part les CCAA. Per arribar a la manifestació del consentiment cal que per que el govern signi el TI cal que existeixi la prèvia autorització de les CCGG, en els casos de TI de caràcter polític, militar, a la hisenda de l’Estat, DD y LLFF, etc. Això vol dir que el govern necessita de les CCGG. Hi ha uns TI especials, que són aquells tractats en els quals les obligacions de l’Estat son tals, que suposen la cessió, entrega, lliurement de sobirania. Quan un TI atribueix suficients competències a una org. Int. es necessita una LO per la transferència d’aquesta part de sobirania. També ens podem trobar en un moment posterior, en que un TI conclòs i adoptat en forma solemne, seguint les pautes esmentades, esdevingui o es conclogui per part d’un tribunal que és inconstitucional. El que passaria és no aplicar la llei, o bé modificar la CE, la qual cosa no vol dir que aquest procés d’inconstitucionalitat afecti al TI des del punt de vista del DI. Una altra qüestió és que al costat dels TI del nivell esmentat hi ha també TI d’una importància menor: Soft law, són tractats de molt baix nivell. En aquest cas, aquests tractats no és necessari que es sotmetin a aquesta manifestació de consentiment de les CCGG, n’hi ha prou amb el consentiment del Govern. El que pot passar és que intervingui el Consell d’Estat. Quan un TI és aprovat pel Govern, sol ser informat pel Consell d’Estat que és el màxim òrgan assessor del Govern. Aquest acostuma a informar sobre la juricitat d’aquell Tractat, i no caldria sotmetre’l a un control superior. En el cas que el Govern evités el control parlamentari, publiqués el tractat i entrés en vigor, les CCGG podrien reclamar al poder executiu que volen tenir coneixement i control d’aquell TI. Si realment es planteja un conflicte de poders (el legislatiu que el vol i l’executiu que el reclama) el cas es presenta al TC. Finalment en aquest procés signa el tractat l’alt representant de l’estat en les relacions internacionals, que és el rei. Les reserves dels TI En el TI, en els acords que fan els subjectes de DI, és possible que una part en un TI digui que no li afecta una clàusula o que vol una interpretació diferent d’alguna clàusula. Una reserva és una declaració unilateral realitzada per un Estat o una org. Int. En el moment de signar, ratificar o adherir-se a un TI amb la finalitat d’excloure o modificar el contingut d’un pacte, d’una norma, o d’una disposició. En el dret privat això és impossible. En DI, les reserves són pròpies dels TI, s’incentiva, es promou i es fomenta la cooperació internacional, és a dir, que hi hagi col·laboració i ajut entre els estats, la qual cosa es fa mitjançant els TI, i per això es procuren mecanismes jurídics que facilitin que tots els estats i el màxim de membres possibles s’hi sentin còmodes i hi puguin participar. Public International Law Carlota March Andreu 1 No sempre és possible posar una reserva. Hi ha TI que prohibeixin determinades reserves. Si una reserva atemptés contra l’objecte i la finalitat d’aquell tractat tampoc es pot posar la reserva. Efectes de les reserves 1. Acceptació de la reserva 2. No acceptar la reserva, però voler inequívocament que l’Estat que planteja la reserva participi en el TI 3. No acceptar la reserva ni voler que l’Estat que la planteja participi en el TI EXEMPLE: Hi ha un tractat format per 5 Estats per exemple: l’Estat 1, fa una reserva. Un efecte d’aquesta reserva pot ser que tots els Estats que el formen acceptin aquesta reserva. Pot passar també que un dels altres estats no vulgui la reserva i no l’accepti però no manifesti inequívocament que entri en vigor el tractat i la participació de l’Estat 1 en aquest tractat. No vol la reserva però si que vol l’Estat 1. Pot passar que un dels estats no vulgui la reserva però que tampoc vulgui l’Estat 1. Nul·litat, Terminació i suspensió de TI Els tractats pot ser que tinguin vicis que no siguin vàlids. Els tractats un cop aprovats i publicats s’han de complir i el compliment és un principi de DI, pacta sunt servanda. El CVT ens explica que hi poden haver supòsits en que això no es compleixi. Es parla de Nul·litat, quan es posa en dubte el principi de validesa d’un TI. Hi ha dos supòsits que es poden donar en la manca de validesa d’un Tractat:+ • Tractat nul de ple dret: La nul·litat d’un TI vol dir la nul·litat absoluta o radical, és a dir que els vicis són tan greus que no es poden convalidar. Aquell tractat té efectes ex tunc (des de sempre), la nul·litat no ha desenvolupat efectes. Es dona nul·litat quan un TI té vicis de consentiment o bé infringeix normes de ius cogens (aquelles que protegeixen l’essencial del DI, de la comunitat internacional). No és anul·lable, és a dir que no poden ser convalidats, els seus efectes serien ex nunc (des del moment en que es convaliden) i no ho són. • Tractat anul·lable o nul·litat relativa: Un tractat anul·lable desplega efectes a partir de la seva convalidació. Poden ser anul·lables per múltiples supòsits: vicis de forma, error, etc. Però són convalidables mitjançant un procediment jurídic és possible retornar la seva validesa, i desplega efectes ex nunc. La nul·litat no ha produït mai efectes, no ha estat mai vàlid. En l’anul·labilitat si que ha produït efectes a partir de la seva validació. Causes de nul·litat: Vicis del consentiment. Terminació, el tractat ha estat en vigor, ha desplegat efectes, però arriba un moment en que deixa de produir-ne. Quan arriba a la fi dels seus efectes. Les causes de terminació dels tractats poden ser per: • Violació greu dels pactes d’aquell tractat per una de les parts, si es dona aquest supòsit les altres parts tenen dret a demanar la terminació d’aquell tractat per incompliment greu del tractat. • Impossibilitat del seu compliment, es dona la terminació del tractat. • Canvi fonamental de circumstàncies: Clàusula Rebus sic stantibus, quan les parts han arribat a un acords, ho han fet en unes determinades circumstancies. Les condicions per les quals s’ha de donar per acabat un TI adduint la clàusula rebus sic stantibus son les següents: Public International Law Carlota March Andreu a. EL canvi ho ha de ser respecte de les circumstancies que hi havia en el moment de celebrar aquell tractat. b. El canvi ha de ser fonamental, no secundari, ni de petita mesura ni aleatori sinó dràstic sobre les circumstàncies fonamentals del tractat. c. Ha de tractar-se d’un canvi que les parts no haguessin previst. d. El canvi de circumstàncies ha de produir un trasbals, unes modificacions molt transcendents respecte de les obligacions de les parts, és a dir que generin obligacions diferents. L’aparició d’una norma imperativa de dret internacional, tots els tractats que no estiguin d’acord amb aquesta norma queden terminats, deixen d’estar en vigor. Si apareix una norma imperativa de DI, el tractat que hi vagi en contra quedarà terminat. La suspensió: El tractat que és vàlid, suspèn la seva vigència durant un termini i després recupera la seva vigència. EN la suspensió hi ha un període que per voluntat de les parts previstes en el tractat o altres, deixa de tenir efectes, però el tractat segueix sent vàlid. Efectes i aplicació dels TI Els TI despleguen efectes jurídics en el temps, en l’espai, té incidència també respecte d0altres tractats o bé d’altres Estats. Entrada en vigor d’un TI Quan parlem d’aplicació d’un TI, parlem de l’entrada en vigor. Un TI entra en vigor si aquest es un tractat bilateral (relativament simple), amb un simple intercanvi de notes que fan els diversos ministres d’assumptes exteriors. L’entrada en vigor pot ser més complicada quan el TI es multilateral, això vol dir que depèn del nombre ratificacions o adhesions. En el moment n que x Estats hagin prestat el consentiment d’aquell tractat, i ho hagin anotat al dipositari, el TI entrarà en vigor, i no abans. La regla general la dona la CVT, dona una regla flexible que diu el TI entrarà tan aviat com hi hagi constància del consentiment de tots els Estats negociadors art 24 CVT. Les dues formes anteriors estan en funció de quan es tingui coneixement. Pel que fa a l’entrada en vigor dels TI es la possibilitat d’aplicar els TI d’una manera provisional. El dret persegueix sempre la seguretat, per tant els millors juristes busquen que els escrits siguin clars, en termes de seguretat. Començar a aplicar un TI provisionalment va en contra de la seguretat, perquè l’entrada en vigor es fa a partir de les pautes que hem donat abans. No hi ha problema en que si x estats han aprovat entrar en un TI i volen aplicar-lo abans que entri en vigor la manifestació del consentiment, però s’ha d’advertir que és de manera provisional a la resta d’estats perquè no deixa de ser una forma que d’alguna manera podria anar en contra de la seguretat jurídica de la seguretat d’entrada en vigor d’un TI. Dipòsit dels TI Quan hi ha molts subjectes dins d’un TI, la pràctica acostuma i es gairebé costum i norma, anomenar un dipositari. Aquest dipositari té com a missió custodiar el text original del TI, el que fa és guardar el text original del TI, i és el que rep les firmes, notificacions, modificacions, etc. De tal manera que, quan un TI multilateral amb moltes parts entra en vigor a partir d’una determinada ratificació, cada vegada que un d’aquests subjectes de DI presta en consentiment d’aquest TI, ha de notificar-ho al dipositari. Quan aquest sap que ha aconseguit el nombre de ratificacions necessàries per l’entrada en vigor, ho comunica i per tant a partir d’aquell moment entra en vigor el TI. Public International Law Carlota March Andreu 1 • Tècniques de control: Fins ara el que es fa és obtenir informació, la ONU el que fa és obtenir informació que proporcionen els estats periòdica i sistemàticament a través de visites de tècniques sobre el terreny, etc. EL control es dona quan la ONU ja té tota la informació i ha visitat els estats i té l’observatori fet. La fase de les tècniques de control consisteix en que ara constatarà si aquesta informació que té s’adapta a la legalitat del TI. Consisteixen en valorar la legalitat o il·legalitat en el desplegament del compliment del TI en qüestió. Això es du a terme a través d’inspeccions, per part de la ONU, tercers Estats, òrgans ad hoc que es crea amb la finalitat de controlar els Estats. • Tècniques de control integral: Tenint la informació i valorat si s’aplica la legislació del TI, cal decidir si s’han d’aplicar en el cas que realment es doni el compliment del TI, mesures de incentivació, d’ànim que es continuïn fent les coses be o subvencions, o bé si el que es constata es que hi ha un incompliment del TI hi ha sancions, s’estableixen mesures de penalització, que poden ser penalitzacions econòmiques i altres de molt més severes, com per exemple un boicot internacional a l’entorn d’un determina estat que podria provocar el trencament de la Pau Internacional. TEMA 4. ALTRES FONTS DEL DIP 4.1 Les resolucions: Les fonts del DIP ens les dona l’art 38 de l’estatut de la CIJ. Les organitzacions internacionals (OI), quan adopten els seus acords, globalment se’n diuen resolucions, i aquestes vinculen als Estats que en formen part. Són les resolucions de les OI obligatòries, font del dret? Les resolucions de les OI no són font del DIP. Per tant, en principi les resolucions de les OI no són vinculants. Tot i així hi ha resolucions d’algunes OI que sí que ho son com per exemple les de procediment intern d’una OI respecte dels treballadors. L’Assemblea General de les Nacions Unides, que és el màxim òrgan representatiu dels Estats que formen part de les NNUU, és formada per un representant de cada estat membre. Si es planteja una resolució del mil·lenni (abans del 2025 cal haver resolt alguns problemes de la terra) i la voten favorablement la totalitat dels 193 Estats membre. Aquesta resolució serà vinculant perquè l’han reconeguda els Estats, estan expressant l’element espiritual del costum internacional. Aquella norma els obliga jurídicament, per tant és a través de la figura de la Costum internacional que tenim la formula perquè les resolucions que es plantegen a les OI siguin vinculants. Quan parlem d’altres fonts del DIP va directament vinculat a les OI, que son aquells subjectes del DIP que tenen plenitud de drets i obligacions, també tenen competències pròpies, és a dir que actuen en funció dels seus propis interessos, i no amb els dels estats. Aquestes OI que representen els seus interessos únicament, plasmen els seus acords ho fan amb diferents noms: Public International Law Carlota March Andreu • Recomanacions: Sembla que parlem de decisions morals, • Decisions: Sembla que incorporin sempre un fet obligatori • Resolucions: Son neutres. Els actes de les OI s’anomenen globalment de Resolucions. Les OI i les seves resolucions són productores de normes o bé de decisions que tenen valor jurídic. Una funció normativa de caràcter indirecte i una de caràcter més directe. Funció normativa indirecta: Indirectament una OI, fa un conjunt de resolucions encaminades a formar un TI. Les resolucions de les OI que el seu valor jurídic es transforma en veritable font del DIP. D’entrada però, les resolucions de les OI no són font del dret. Ara bé no vol dir que determinades resolucions de les OI no siguin obligatòries. Exemple: • OIT (OI del Treball: creada al 1919) té un estatut fundacional, quan hi hagi determinades qüestions, s’adoptarà una resolució. Quan això passa, finalment pot acabar en un TI fet a l’empara de l’OIT. • Hi ha resolucions d’una gran càrrega política, per exemple les resolucions que adopta l’Assemblea General de les NNUU, pràcticament la totalitat dels seus membres l’aproven per unanimitat o per una pràctica unanimitat, si tots voten favorablement, i tots volen ser vinculats per aquella resolució, estem parlant de costum internacional. Quan un grup d’estats segueixen una pràctica, arriben a la conclusió que aquella convicció els obliga jurídicament, per tant es converteix en costum internacional i consegüentment en font del dret. Així doncs de manera indirecta les resolucions es poden convertir en fonts del dret mitjançant els TI i el costum. Les resolucions sempre tenen valor jurídic encara que no obliguin. La DUDH, de 1948 no es una resolució obligatòria, però ha tingut tanta influència en la Comunitat Internacional i entre els països democràtics, de manera que aquells principis estan constitucionalitzats en els estats democràtics. Funció normativa directa: Funció d’una resolució que s’aplica directament. 4.2 Actes unilaterals: Teoria que van elaborar els juristes alemanys del segle XIX. Pensant o posant en entredit que no sempre hi ha d’haver un negoci jurídic de dues parts per crear una situació d’obligació, no sempre es necessita un TI per crear obligacions, i es va crear la Teoria dels actes unilaterals. Els actes unilaterals han de ser formulats en públic i solemnement sense ser necessari que siguin per escrit, i fet per un representant de l’Estat. Les declaracions unilaterals obliguen jurídicament per una qüestió de seguretat jurídica. Les declaracions unilaterals són font d’obligacions i per tant ens vinculen jurídicament i serien fonts del DIP. Casos de declaracions d’actes unilaterals que han estat reconeguts pel DIP: 1. Reconeixement: Acte unilateral d’un estat que fa constar l’existència d’uns fets determinats (p.e: Un nou Estat o govern). Si es fa el reconeixement d’un determinat govern, a partir d’aquí hi ha el naixement d’unes determinades relacions jurídiques. Public International Law Carlota March Andreu 1 2. Protesta: Acte que fa un Estat mitjançant el qual no reconeix com a legítima una determinada situació que el perjudica (p.e: Quan s’està creant un costum sobretot en pesca, l’Estat que es veu perjudicat pot alabar protesta). 3. Renuncia: Acte unilateral d’un estat que declara abandonar un dret. 4. Notificació: Acte unilateral amb virtut del qual un estat li comunica a un altre determinats fets de manera oficial. Aquella comunicació oficial amb tots els efectes. 5. Promesa: Acte unilateral amb virtut del qual un estat dona a entendre que davant d’una determinada situació futura aquell estat actuarà d’una determinada manera. Les declaracions d’actes unilaterals tenen valor, efecte i obligacions jurídiques. Per tant els encabim dins de les fonts del DIP. El fonament que es dona per part dels experts en DIP és que arriben a al conclusió que les declaracions unilaterals son una conseqüència del principi de la bona fe. Els anglesos han desenvolupat una doctrina: Estoppel, fa referència a unes determinades situacions o conductes que a més a més té diverses modalitats. Actuar donant a entendre a un tercer una determinada situació et vincula. No es pot estar enganyant a la gent contínuament, l’estoppel diu que t’has d’atendre a les conseqüències. Hi ha unes fonts del DIP típiques, a més a més en tenim d’altres, que no son directament fonts, però poden arribar a ser-ho i arribar a obligar jurídicament als subjectes de la CI (ex: Resolucions, actes unilaterals). DIP i dret intern son dos organismes que tenen influència mútua. Últimament s’ha analitzar quina relació tenen. Les dues teories bàsiques son: • Teoria dualista: DIP i Dret Intern són dos ordenaments jurídics separats i diferents que son regulats per fonts jurídiques diferents. Els partidaris del dualisme radical son Anzilotti i Triepel. • Teoria monista: No son dos ordenaments jurídics diferents sinó que només n’hi ha un, la prova que només hi ha un únic sistema jurídic es que el dret intern està subordinat al DIP. El partidari del monisme es Kelsen. Aquestes dues teories radicals s’han modelat i també hi ha un monisme i dualisme moderats: • Dualisme moderat: Dualisme radical que segueix pensant que hi ha dos ordenaments jurídics diferenciats però que tenen entre ells connexions i punts de contacte entre ells. • Monisme moderat: Partidària de la concepció jusnaturalista del dret que diu que qualsevol que sigui l’ordenament jurídic que tractem, finalment tot ordenament jurídic està sotmès a un ordenament jurídic superior que es el Dret Natural. El dret intern contribueix a la formació del DIP, al desenvolupament, la interpretació, etc, perquè el Dret Intern ha proporcionat infinitat de conceptes jurídics en DIP. Recepcionar: Procés tècnic que implica la incorporació de les normes jurídiques internacionals en els drets interns. El DIP no els diu als estats com ho han de fer per ser respectat, el procediment que es segueix és Public International Law Carlota March Andreu TEMA 6. El reconeixement de l’Estat. States as primary subjects of Public international law L’institut de dret internacional de França en una sessió de Brussel·les l’any 1936 estableix que el reconeixement d’un estat és l’acte lliure en virtut del qual un o varis estats fan constar l’existència sobre un territori, d’una societat humana políticament organitzada, independent de qualsevol altre dels estats existents, capaç d’observar les prescripcions del dret internacional i per tot això el consideren membre de la Comunitat Internacional. Una part de la doctrina opta per entendre que l’acte de reconeixent d’un estat té un caràcter constitutiu, mentre que una altra part de la doctrina, majoritària, considera que es tracte d’un acte declaratiu. Donar valor constitutiu al reconeixement, de manera que si no hi ha reconeixement, no existeix estat. L’organització d’Estat Americans, en l’article 12 de la carta diu que l’existència política d’un estat és independent pel seu reconeixement pels altres estats. Aquest article és la norma jurídica a la qual ens solem referir com a la norma referent de la doctrina partidària de que el reconeixement d’un estat té caràcter merament declaratiu. Perquè abans de ser La existencia política del Estado es independiente de su reconocimiento por los demás Estados. Aun antes de ser reconocido, el Estado tiene el derecho de defender su integridad e independencia, proveer a su conservación y prosperidad y, por consiguiente, de organizarse como mejor lo entendiere, legislar sobre sus intereses, administrar sus servicios y determinar la jurisdicción y competencia de sus tribunales. El ejercicio de estos derechos no tiene otros límites que el ejercicio de los derechos de otros Estados conforme al derecho internacional Però la realitat fàctica és més dura, perquè si no hi ha reconeixement, no hi ha estat possible. 1. El rol del reconeixement • Acte discrecional: no hi ha cap obligació de reconèixer un estat. I els Estats poden reconèixer aquell ens que vol ser estat en el moment que creguin oportú, no hi ha una limitació temporal. • El reconeixement pot ser exprés/tàcit: • Reconeixement exprés: hi ha un acte formal exprés sense cap mena de dubte de reconeixement d’un estat. • Reconeixement implícit/tàcit: un estat realitza una sèrie d’actes o segueix una determinada conducta que condueix a la percepció real de que el que està fent és reconèixer aquell estat. Ex.: la celebració d’un tractat. L’estat A no ha fet cap declaració expressa de reconèixer a B, Public International Law Carlota March Andreu 1 però arriben a un acord internacional. Seria un exemple de reconeixement implícit o tàcit i individual. • Reconeixement col·lectiu: un conjunt d’estats acorden reconèixer un nou Estat. Per exemple quan la UE, va decidir reconèixer determinades repúbliques centreeuropees. • D’acord amb la carta de les NNUU, com a conseqüència de determinats conflictes interns (no cal que sigui armat), es produeix la secessió de la part d’un estat per erigir-se en nou estat, el dret internacional també alerta de que un reconeixement abans d’hora d’aquests ens polítics, està penalitzat catalogant-lo de reconeixement prematur. Aquest tipus de reconeixement són contraris al principi de no interferència en els assumptes interns dels estats. • Els requisits perquè no sigui prematurs: ■ La situació política, econòmica i social, s’ha d’haver estabilitzat, de manera que no hi hagi matèria de discussió. El reconeixement de governs No ens estem referint a un canvi ordinari de govern, per exemple, a Bolívia, ningú es planteja en aquests moments, que s’ha de reconèixer el govern d’Evo Morales. Moltes vegades a la història de Bolívia, s’ha hagut de rebatre si s’havia de reconèixer o no el govern de Bolívia. Quan hi ha un cop d’Estat per l’arribada al govern, és quan la Comunitat Internacional es planteja reconèixer o no el govern, en cas contrari, el reconeixement de govern no és freqüent. A nivell general, el plantejament de reconeixement de governs es dóna quan hi ha canvis de legitimitat constitucional • Reconeixement de iure: no es presta a cap confusió i per tant hi ha una declaració formal. Comporta un reconeixement exprés, un acte exprés i per tant l’establiment de relacions diplomàtiques. • Reconeixement de facto: significa que no s’estableixen relacions diplomàtiques, però sí que s’estableixen relacions de caràcter econòmic, social, cultural,... Ex.: anglesos arrel de la Guerra Civil Espanyola, el Regne Unit reconeixia la república de iure i al govern franquista de facto. Doctrina del reconeixement de governs Per evitar canvis de governs traumàtics s’han elaborat doctrines per resoldre aquestes qüestions. Els autors de les principals doctrines de reconeixement de governs eren americans: Principis de legalitat: • Doctrina Tobar: estableix que no és recomanable reconèixer un govern sortit d’un cop d’estat si abans no ha demostrat que té el recolzament d’una assemblea popular, parlamentària,... • Doctrina Wilson: president Wilson forma una doctrina davant la revolta de Mèxic. Els EEUU, constituïts sobre bases democràtiques, no podrien reconèixer mai un govern de carnissers. De manera que els governs no havien de ser reconeguts si no se sustentaven en bases democràtiques. Wilsonées un gran propulsors de molts dels principis en els que es basa el dret internacional. Principi d’efectivitat: Public International Law Carlota March Andreu • Doctrina Estrada: Estrada considera que la comunitat Internacional no té dret a qualificar moralment les decisions dels altres estats, de manera que considera que és partidari de l’abstinència. Es tracta de la doctrina que ha empleat Espanya respecte dels països iberoamericans, no s’han retirat mai els ambaixadors dels països llatinoamericans, de manera que es mantenen les relacions diplomàtiques. Només hi ha un plantejament de govern davant de situacions anòmales. A efectes de la subjectivitat internacional, existent algunes figures que cal saber: a. Unió personal: a nivell històric significa que ocasionalment dos Estats independents i per tant dos subjectes del dret internacional s’uneixen per raons d’una successió dinàstica, per tant tenen la mateixa casa reial, i per qüestió d’herència la mateixa persona és monarca de dos estats diferents, és a dir, dos estats tenen el mateix cap d’estat. En aquests supòsits els Estats segueixen sent subjectes independents del dret internacional. b. Unió real: com que conflueix una mateixa dinastia, dos estats que són limítrofs decideixen compartir un mateix cap d’estat i d’altres organismes. En aquests casos hi ha una única subjectivitat internacional. Es tracta del supòsit històric d’austro-Hongria. Austro-Hongria era un sol subjecte de dret internacional. • Què passa amb la confederació? En aquest cas dos o més subjectes del dret internacional s’associen amb l’objectiu fonamentalment de mantenir la pau i la defensa exterior. Aquesta associació no és un nou subjecte del dret internacional, sinó que segueixen essent subjectes del dret internacional els estats que la formen. Per exemple: Txèquia i Eslovàquia. Confederació tipus d’associació dèbil per constituir un estat federal. La confederació Helvètica, per exemple, no és una confederació, sinó que només ha mantingut el nom. • I amb l’Estat federal? Un sol subjecte d’estat federal que la seva constitució interna efectua una divisió entre l’estat central i els estats federats. Hi ha un repartiment del poder interior, però internacionalment parlant es reconeix únicament l’Estat Central. És el cas de Suïssa i els Estats Units. 2. PRINCIPIS INTRÍNCECS A L’EXISTÈNCIA D’UN ESTAT Perquè hi hagi sobirania a un Estat s’ha de respectar una sèrie de principis continguts a l’article 2 de la Carta de la Nacions Unides: • Principi de la igualtat sobirana dels Estats És fonamental pel principi de veritables estats la igualtat sobirana dels Estats. La comunitat internacional es basa sobre la igualtat sobirana dels estats, és a dir, tots els estats són iguals davant el dret internacionals. Ho trobem a la Res. 2625 (XXV), fa referència a que tots els estats Public International Law Carlota March Andreu 1 Organització Internacional: Són associacions voluntàries d’Estats fonamentalment creades per un TI o bé per un altre instrument regit pel DI, dotades d’una estructura orgànica pròpia i permanent, amb personalitat jurídica internacional, i per la gestió de interessos col·lectius dels Estats, i també per la gestió d’interessos de la col·lectivitat internacional. Característiques principals de les OI: 1. Base fonamentalment interestatal: Les OI estan creades per la voluntat dels Estats i les integren els Estats i no les organitzacions interestatals o intergovernamentals. La CI es va transformant. Hi ha supòsits en que les OI hi participen altres membres que no son sols Estats, com per exemple: a. els pobles indígenes, també les poden fundar altres OI b. una OI ja en vida, aculli una OI nova. Un Estat i una OI poden crear una altra OI. La base de les OI son els Estats i les ONG no tenen caràcter interestatal, per tant no són públiques i no poden crear OI, els seus membres no tenen naturalesa governamental 2. Base jurídica convencional: La base jurídica acostuma a ser un tractat. L’instrument jurídic que crea una OI és un tractat, un conveni, una carta, un pacte, etc. Cal distingir la situació d’algunes entitats que es donen en la comunitat internacional que no tenen una base jurídica convencional: • Quan parlem de la OSCE (Org. Per la Seguretat i la Cooperació europea), aquestes no tenen una base convencional i per tant es discuteix que siguin una OI, aleshores són autoritats públiques internacionals • El G20 també en seria un exemple 3. Estructura orgànica permanent: les OI neixen per perviure, no tenen un caràcter transitori. Neixen per perseguir uns interessos per tant la seva vocació és permanent, aquesta característica la dona l’estructura orgànica. Si originàriament abans de la 2GM, es creia que les OI eren simples representants dels Estats, els òrgans d’aquelles OI eren òrgans dels estats. Aquesta estructura permanent diferencia les OI de les conferències diplomàtiques. Una conferència diplomàtica consisteix en que un representant de govern d’Estat es reuneix amb d’altres per tal d’assolir una finalitat, la diferencia rau, en que les conferencies un cop han assolit la missió de redactar un acord, per exemple, desapareixen. Les conferències diplomàtiques no tenen òrgans permanents a diferència de les OI. 4. Autonomia jurídica: No són simples transmissions de les voluntats dels Estats com es creia anteriorment. 5. Finalitat: Gestió dels interessos dels Estats que la formen i els de la comunitat internacional. S’ha discutit la subjectivitat de les OI perquè originàriament es creia que les OI eren una derivació dels Estats. Es va posar punt i final a aquesta qüestió amb una opinió consultiva de la CIJ que és l’Assumpte de reparació de danys de les NNUU. En un sistema jurídic els sistemes de dret no son idèntics entre si. Classificació de les OI: Public International Law Carlota March Andreu • Oberta o tancada: En els estatuts determinem qui en pot ser part. Una OI Oberta té per finalitat es que el màxim nombre d’estats formi part d’aquella OI. • Amb o sense vocació internacional: La ONU té vocació internacional universal, volen que el màxim d’estats en formin part. • OI segons els fins: Les finalitats cal distingir si es de fins generals o fins específics. Tenen fins específics el FMI, la OMS, la OACI, etc. • Segons la forma jurídica d’associació: Parlem de OI de cooperació, són les tradicionals , els Estats posen en comú un recurs per assolir unes finalitats, i OI de integració que són les que tenen el grau més avançat, els Estats es despullen en alguna part de sobirania, com el cas de la UE. Les OI parteixen del mateix esquema, tenen una triple composició: 1. Òrgan assembleari: Òrgan que representa a tots els seus estats membres, és el màxim òrgan i l’òrgan democràtic. 2. Òrgan executiu (restrictiu): Té encomanades les funcions executives. 3. Òrgan administratiu: És on hi ha el Secretari o Director general. La seva missió és impulsar aquelles decisions adoptades pels altres dos òrgans. Això no treu que els òrgans administratius no tinguin una enorme influència i poder. Les OI son intergovernamentals, els governs representen els Estats. A vegades, hi ha òrgans d’OI que no tenen una composició estrictament governamental, sinó que tenen una naturalesa interparlamentària (p.e: Assemblea parlamentària del Consell d’Europa, representa els parlaments dels Estats membres del Consell d’Europa). També hi ha òrgans d’OI de composició judicial, als quals s’exigeix un grau molt gran de responsabilitat moral i de coneixements. Grau d’autonomia dels òrgans de les OI: 1. Òrgans principals: Aquells òrgans creats pel conveni fundador de la OI. 2. Òrgans subsidiaris: Aquells òrgans creats pels òrgans principals. També es podrien crear en el conveni constitutiu, però generalment es creen pels òrgans principals, ab la finalitat d’ajudar en la tasca de l’òrgan principal. Les OI són intergovernamentals tot i que a vegades els seus òrgans no tinguin una composició estrictament intergovernamental, és a dir, que no són els governs el que els composen: • OI de naturalesa interparlamentària. Ex: Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que representa els Parlaments dels seus Països Membres. • OI de composició judicial. Ex: TEDH i figures independents del Consell d’Europa. Public International Law Carlota March Andreu 1 Els agents internacionals són les persones físiques que tenen un nomenament de l’OI per dur a terme una missió determinada. Els agents internacionals és el concepte ampli pel que s’entén per funcionari internacional. Les persones físiques en virtut de les quals una organització internacional utilitza o opera pels seus fills. Competències de les OI: Quan parlem de competències ens referim als poder jurídics que té atribuïda una OI. La naturalesa de les competències d’una OI prové de les competències dels Estats que són sobiranes exclusives i plenes. Per contra les competències d’una OI: • No són sobiranes ni plenes sinó que son atribuïdes pels estats. • Tampoc són exclusives perquè son derivades, i son derivades de les competències dels Estats. • No son immediates a diferencies de les dels Estats, sinó que son funcionals, estan destinades a aconseguir uns fins per les quals han estat creades. Naturalesa de les competències de les OI tenen una naturalesa derivada, d’atribució i funcional. Competències explicites: Son aquelles que estan atribuïdes de forma expressa en el Tractat constitutiu. Competències implícites: 1819 Mc Culloch vs. Maryland. La constitució té uns poders implícits i la CIJ utilitza la sentencia del jutge Marshall en la que diu que encara que expressament no se li han atribuït certes atribucions a les NNUU, s’entén que la CNU li dona unes atribucions essencials (encara que implícites) al desenvolupament de les seves funcions. Els actes de les OI: Quan les OI adopten un acords, el denominen de forma diversa, la nomenclatura és diversa. Es parla de resolucions, decisions, recomanacions, reglaments, etc. Normalment la manera correcta és designar-ho com resolucions. Mode d’adopció del consentiment que tenen les OI: Com que les OI tenen autonomia pròpia i personalitat jurídica pròpia, tenen també competència per establir les regles d’adopció de la voluntat dels seus òrgans. Els sistemes que s’empleen són la unanimitat, la majoria i el consens. Unanimitat: Es necessita el vot favorables de tots els Estats membres d’aquella OI, vol dir vot afirmatiu, no abstenció. Pròpia de les conferencies diplomàtiques i de les OI dels primers temps (ex: Societat de nacions) perquè el DI no havia evolucionat com ha evolucionat en els nostres dies. Quan neix una OI el normal és que es demani i es precisi la conformitat de tots els seus membres. Aquesta regla existeix perquè és l’honorari de la sobirania, si els estats son sobirans se’ls ha de demanar el si. Majoria: A mesura que el Di ha anat evolucionant, les OI de forma significativa parlen de que el modus d’assolir la manifestació del consentiment és mitjançant majoria. Sistema del Contracting out System Sistema que només es dona a la organització per la cooperació i el desenvolupament econòmics, que consisteix en que les resolucions vinculen a aquells estats que hi hagin votat favorablement. Public International Law Carlota March Andreu que en general no siguin obligatòries, no vol dir que no tinguin valor jurídic. En funció de nombre de vots obtinguts, poden representar l’opinio iuris de la CI. Una cosa és obligació jurídica i l’altra validesa. Consell Seguretat 15 membres (5 permanents i 10 n-p). Òrgan executiu. Els n-p canvien cada dos anys elegits per l’AG en funció de la seva contribució i han de representar de forma general el món (p.e. no tots Europeus). Funcions: • Quan hi ha amenaces o trencaments de pau, cap.6 i 7 de la CFONU. • Tenen un representant permanent del país. Forma d’adopció de resolucions: • Quan són temes de procediments, serveixen 9 vots. • Quan són temes no procedimentals, és necessària la unanimitat. Consell econòmic i social Compost per 54 membres, que tenen una importància cabdal en l’àmbit de la cooperació perquè són una mena de paraigües de les OI en l’àmbit de la cooperació que es vinculen a l’ONU, és l’engranatge entre l’ONU i les OI. Hi ha una colla d’OI 100% independents de l’ONU que hi queden vinculades per aquest òrgan (p.e. UNESCO, OMS..) La seu de l’UNESCO no és la de l’ONU, els funcionaris tampoc, la carta fundacional tampoc... Finalitat: Fomentar la cooperació en tots els àmbits: financer, cultural, social... Tribunal Internacional de Justícia: Màxim òrgan judicial de l’ONU. 15 magistrats elegits per l’AG durant 9 anys amb dos funcions: • Contenciosa: emet sentències. • Consultiva: ajuden a interpretar el DI. Secretari General és el màxim funcionari de l’ONU. A. Altres entitats no estatals, pobles i individus. Funcions de l’AG: Totes les funcions excepte aquelles que són mes sensibles per la pau i la seguretat internacional, que són competència del Consell de Seguretat. Public International Law Carlota March Andreu 1 Els acords s’acorden per majories, en funció de la rellevància que tingui. No són obligatòries les resolucions de les NNUU, però si aquelles que fan referencia a la contribució que han de pagar els estats com a membre de les NNUU. El fet que no siguin en general obligatòries no vol dir que no tinguin valor jurídic. Funcions del Consell de seguretat de les NNUU: Quan hi ha trencaments de pau o amenaces, cal posar diversos mecanismes que els decideix el CS. Les OI tenen personalitat jurídica: Personalitat jurídica Només els Estats i les OI tenen personalitat jurídica, aquesta afirmació l’hem de matisar perquè a vegades es reconeix personalitat internacional a altres entitats de la comunitat internacional: • Els estats reconeguts internacionalment com a bel·ligerants en situació de guerra civil. Això suposa un cert reconeixement a les situacions dels presoners, que tenen més garanties de caràcter humanitari. • El caràcter històric dels protectorats. Les colònies tenien poder sobre territoris que no eren colònies i els oferien protecció. (protectorat franco-espanyol al Marroc). • Un cas singular dels microestats és la Santa Seu i Ciutat del Vaticà, és el cas més antic de personalitat jurídica internacional. Històricament, fins el 1870 quan Napoleó li pren els poders al Papa, era el cap espiritual de l’Església i el cap dels Estats Pontificis. Els estats van continuar mantenint relacions diplomàtiques amb la Santa Seu després que es quedés els Estats Pontificis Napoleó. L’església catòlica és un conjunt de fidels units per una religió que tenen per líder espiritual el Papa, mentre que la Santa Seu està formada pel Pontífex i els dicasteris (ministeris, normalment dominats per cardenals). A la Santa Seu els Estats envien les seves delegacions diplomàtiques (176 dels 196 tenen ambaixadors, tots països excepte xina i p. islamics). Després que Napoleó invadís els territoris papals i la santa seu es quedi sense territori, teníem un estat reconegut per la majoria d’estat del món, amb població, poder/jurisdicció, i sobirania, però no tenien territori. Llavors l’Estat Italià va voler reconèixer els 44km^2 de la Ciutat del Vaticà i entregar-lo al Papa. El papa no ho acceptava perquè creia que li traurien, però amb els pactes de Letrain, en aquest TI l’estat italià i l’estat vaticà, en temps de pius XII, reconeixien la Ciutat del vaticà com a estat independent. Quan parlem des de la subjectivitat internacional, parlem de la Santa Seu. La Santa Seu és qui té el ius contraendi i ius legationis. • Creu Roja Internacional La Comunitat Internacional li ha reconegut l’estatus de neutralitat i se li ha donat certa personalitat internacional a través de normes consuetudinàries. De la manera que de l’estat del Vaticà es reconeix la santa seu, de la creu roja com a conjunt d’entitats privades nacionals es reconeix el comitè internacional. És a dir, és el comitè internacional de la Creu Roja qui té la personalitat jurídica. • Existeix la Sobirana Ordre de Malta, reconeguda per 80 i escaig països. Public International Law Carlota March Andreu Tema 9: Altres entitats no estats, pobles i individus. 1. Qüestió dels pobles i el principi d’autodeterminació Després de la IIGM es va imposar la descolonització, un dels propòsits de la CFONU, que creà el consell fiduciari. Existia la obligació de promoure el progrés polític, econòmic i social dels pobles colonials. Ara bé, la CFONU no parla de cap dret a la independència, sinó la possibilitat de desenvolupar-se (lliure determinació). Declaració 1514 (XV). Es va completar amb la condemna a la secessió al ser incompatible amb els propòsits de l’ONU. 2. La persona humana La persona humana: Destinatària de drets i obligacions. Public International Law Carlota March Andreu 1 Les fronteres es delimiten a través d’uns determinats criteris jurídics, un d’ells és el principi “d’uti possidetis iuris”, quan hi va haver l’emergència dels nous estats sorgits de la descolonització van aplicar aquest principi. Consisteix en aplicar la línia fronterera de les antigues demarcacions territorials de la metròpoli espanyola. Modus d’adquisició del territori: És similar al dret civil • Modus Originaris: Adjudicació papal. • Modus derivats: Dret de conquesta i dret de cessió (conseqüència de certa negociació). • Dissolució d’Estats anteriors (Ex: Unió Soviètica). Territori físic: Cursos d’aigües internacionals, hi ha determinats cursos d’aigua que adquireixen unes majors garanties per la CI. La teoria de les aigües internacionals ha evolucionat, es parteix de la base de riu internacional i acaba amb la noció de curs d’aigua internacional (Ex: El Danubi es considerava riu internacional, afavoria la navegació), també hi havia el concepte d’aigües frontereres. Finalment això s’ha volgut regular amb la Convenció sobre el dret dels usos dels cursos de les aigües internacionals per finalitats diferents de la navegació 1997 Curs d’aigua internacional. És obvi que a part del règim primer de les aigües internacionals és el tema de la navegació. El problema ara és que s’ha volgut aprofitar l’aigua per usos distints de la navegació, i han estat font de controvèrsies entre països fronterers d’aquelles aigües. Les aigües poden tenir diversos usos com per exemple: usos agrícoles, econòmics, per pesca, domèstics i socials, etc. Principis bàsics de la convenció: • Basa els principis en la utilització equitativa i raonable de l’aigua per aconseguir la sostenibilitat del curs d’aigua internacional tenint en compte els interessos dels estats riberencs. La doctrina ha treballat el terme de comunitat d’interessos. • Que no es causin danys sensibles i que s’utilitzin les mesures possibles per mitigar els danys. • Obligació de notificar les obres que puguin causar perjudicis als altres Estats. • Obligació general de cooperar i protegir l’aigua • Principi d’igualtat dels usos, excepte si el costum diu que n’hi ha un de prioritari Espai aeri: La competència dels estats en l’espai aeri és un tema recent principis de s.XX. Hi ha una normativa internacional bàsica, que tenen el seu màxim exponent en la institucionalització d’una OI, i que cada cop que hi ha un accident d’aviació se’n fa càrrec, OI d’aviació civil. Espai aeri: Columna d’aire que es troba sobre el territori terrestre d’un Estat. El seu límit és l’espai ultra terrestre (fins que es pugui accedir amb mitjans normals) Tràfic comercial: Hi ha determinades normatives. Hi ha unes llibertats de transit reconegudes en totes les aeronaus de tots els estats “Tothom té dret a sobrevolar l’espai aeri de tots els estats sense aterrar.” Public International Law Carlota March Andreu Té dret a fer una escala tècnica per motius no comercials quan tingui una averia o quan tingui un problema major. Quan es tracti d’aviació comercial i voler aterrar i desembarcar passatgers, mercaderia, etc. es necessita acords complementaris. Hi ha temes de seguretat aèria, provocats per determinats conflictes provocats pel terrorisme internacional. Conveni per la repressió del apoderament il·lícit d’aeronaus 1970. Bases militars: No implica cap cessió de sobirania territorial. Segueix en plenitud i exclusivitat. Sobre un tractat s’estableixen facilitats estratègiques pel desenvolupament de determinades nacions de defensa Concedir facilitats estratègiques. Estatut que tenen les forces militars que s’estableixen en el territori d’un altre estat. El tema és complicat perquè aquestes forces militars en principi els seus reglaments militars venen sotmesos als convenis de col·laboració que hi hagi entre els estats però en realitat qualsevol força militar acata les ordres dels seus superiors militars, on hi pot haver conflictes d’interessos. Àmbit marítim: El mar ha desenvolupat un paper fonamental per la humanitat al llarg de la història, se n’extreu un gran nombre de recursos. Això fa que hagi estat un dels àmbits més contestat pels nous Estats que s’han incorporat a la CI. Manifestació d’això és la codificació del Dret del Mar, existien des dels primers temps unes determinades pràctiques, és a dir uns determinats costums, sobre la utilització de l’aigua del mar. Aquests costums són els que més es van contestar, per això les NNUU van treballar intensament fins aconseguir un dels Tractats que han rebut no nomé la opinió favorable sinó també el panegíric de pràcticament la totalitat dels especialistes: Convenció de les NNUU sobre el Dret del Mar de 1982. Se la cataloga com la constitució dels oceans. Convenció de les NNUU sobre el dret del Mar de 1982: Regula usos, recursos i espais marins. És important per la tècnica que es va emprar, es va fer sota l’empara de les nacions unides. Hi va haver una intensitat de negociació molt forta, on es va deixar clara la vocació universal de la convenció. No tracta els aspectes parcialment, sinó que s’enfoca la temàtica des d’un punt integral. És tan modèlica en la persecució d’unes determinades finalitats, que protegeix les reserves, és a dir que prohibeix fer reserves. És important perquè incideix en un altre extrem, en aquesta temàtica aquesta CINUDM es constitueix en tenir una primacia sobre la resta de convenis de matèries similars. 1. Un Estat extén la seva sobirania sobre un espai anomenat el mar territorial. És un espai marítim format per les aigües adjacents al territori de l’Estat en el qual aquest estat i tots els estats hi té uns determinats interessos per raons econòmiques i de seguretat. Els estats es preocupen del que pugui passar en aquell Estat directament adjacent pel que fa al seu territori. ▲ Al s XVIII un alemany va concretar fins on arribaria el mar territorial. Els estats es preocupen de tenir el control d’aquell espai marítim al qual podien arribar disparant un canó des de les seves coses (tres milles nàutiques). Public International Law Carlota March Andreu 1 ▲ A partir dels anys 60’s hi va haver una ampliació perquè els mecanismes de seguretat van canviar les 3 milles nàutiques es van ampliar a 12. Cristal·lització d’una pràctica consuetudinària existent. Molts estats ja practicaven aquest abast del mar territorial de les 12 milles nàutiques. Règim jurídic del mar territorial: És com una continuació del territori físic però cal matisar-ho. El mar territorial és una prolongació que s’inclou dins de la sobirania de l’Estat però no només és la superfície del mar sinó també el fil d’aire i el subsòl de les aigües, des de la línia de la costa. Té dues limitacions: • Dret de pas innocent: Vaixells d’altres estats que tenen dret de passar per aquesta zona, sense aturar-se, és a dir el pas ràpid e ininterromput. Si un estat té alguna notícia que el pas innocent d’un determinat vaixell no és innocent, pot interrompre’l, per tant es pot arribar a suspendre el pas. Als submarins se’ls obliga a emergir. • Raons penals o civils de l’Estat de pavelló: SI hi ha noticia que un determinat vaixell pot causar atemptats terroristes o fa tràfic d’alguna cosa, es poden adoptar les mesures de caire civil o penal que siguin pertinents al determinat cas. Arxipèlag: És un tema tècnicament complicat, per la qual cosa té un apartat especial dins la Convenció. Per fer-ho senzill quan parlem d’aigües dels arxipèlags, estem parlant d’un nou espai marí al qual se li atribueix un règim jurídic especial que té un sistema de delimitació d’aquest espai marí propi. La línia de base es determina a partir de les línies rectes tirades des de les illes situades a l’extraradi de l’arxipèlag. La seva sobirania s’estén sobre el mateix concepte que les altres costes. Zona contigua: Espai marítim adjacent al mar territorial. La zona contigua són 24 milles com a màxim, comptades des de la línia de base. Per tant 12 milles més de les 12 primeres de base. Pot exercir l’Estat riberenc unes altres competències: • Us i explotació de determinats recursos • Llibertat per poder implantar cables, tuberies, etc. Plataforma continental: Atorgar drets sobirans en una amplada de 200 milles nàutiques a partir de la línia de base del mar territorial. En un moment determinat, després de la IIGM es parla d’aquesta plataforma i es reconeixen aquests drets esmentats, pel fet que el president dels EEUU va demanar que es pogués extraure petroli de les seves plataformes continentals. Per tant es va atorgar a explotar els recursos minerals i petrolers en aquesta franja. Aquesta comprèn el llit i el subsòl, no l’espai aeri. S’estenen més enllà del mar territorial fins les 200 milles nàutiques. L’espai aeri només s’estén fins les 24 milles. Public International Law Carlota March Andreu Qüestions teòriques s’han desenvolupat al voltant d’aquesta temàtica. Controvèrsia política: Aquelles que es podien solucionar per vies diplomàtiques. Controvèrsia Jurídica: aquelles que posen fi un tribunal internacional. Les controvèrsies s’han d’adoptar mitjançant fórmules pacífiques. Quan un membre entra a les NNUU la seva obligació és que les seves controvèrsies es resoldran amb mesures pacífiques. Resolució 2625 (XXV) sobre els principis del DIP que complementen la CNU. Aquesta resolució és molt important perquè l’anomenem declaració. Aquelles resolucions que poden tenir o no valor i obligació jurídica les anomenem declaracions quan són molt importants (ex: res. 2625 (XXV)/ Declaració de Manila sobre l’arranjament pacífic de les controvèrsies de 1982). No valen actuacions per la via de la força, no valen subterfugis, no val travessar fronteres i amargar-s, etc. Dóna als estats la llibertat d’elecció dels mitjans. La CNU deixa la llibertat als estats per establir els mecanismes, no els son imposats. Mitjans de solució de les controvèrsies: ♦ Mitjans diplomàtics de solució de controvèrsies: Són els mitjans polítics (capítol 6 de la CNU): a. Negociació: Fórmula més evident d’arribar un acord quan existeix una controvèrsia. Quan es dóna un apropament de posicions, espot desequilibrar des d’un punt de vista fàctic quan un dels Estats parteix d’una base més avantatjosa. Les negociacions no van soles, sinó que es preparen, les fórmules s’estableixen de comú acord, els mecanismes d’ordre es pacten de primer ordre. Normalment s’arriba a un punt d’acord, de les propostes de les contrapropostes. b. Bons oficis: Significa que hi ha una interposició amistosa i no autoritària d’un o més subjectes tercers, que no formen la controvèrsia, amb la finalitat de promoure o facilitar la reglamentació pacifica ‘una crisi internacional per compte de les parts. Depenent del grau estem parlant del grau parlem de bons oficis o de mediació. Els bons oficis es limiten a posar-se a sobre de la taula. c. Mediació: És el mateix concepte que els bons oficis, amb la diferència que el mediador fa propostes concretes. (ex: Mediació portada a terme per Jimmy Carter a Camp David, per la pau entre Egipte i Israel). d. Investigació: Quan hi ha una controvèrsia pot ser per fets materials, per qüestions que no es posen d’acord les parts. El primer cas que cal donar és investigar quines són les causes reals que han portat a aquella divergència, ja que pot ser que les notícies que han arribat a produir les controvèrsies hagin estar mal enteses, i puguin ajudar a solucionar aquesta controvèrsia sent només qüestió de revisar-les. e. Conciliació: Es fan a través de comissions. Significa que hi ha una intervenció d’un òrgan sense autoritat política pròpia d’aquella comissió, però que té la confiança de les parts. ♦ Mitjans jurídics de solució de controvèrsies: a. Arbitratge: S’aparta del sistema judicial pròpiament dit i també dels mitjans diplomàtics perquè voluntàriament les parts que tenen la controvèrsia s’obliguen i es comprometen a complir el que decideix aquell àrbitre. El sistema de l’arbitratge pot ser totalment lliure i obert, Public International Law Carlota March Andreu 1 els estats que tinguin una determinada controvèrsia poden demanar l’arbitratge a una part de confiança dels dos. O bé pot ser que es sol·liciti l’arbitratge d’una OI. Aquest segon sistema va tenir una gran empenta durant l’època de la Societat de Nacions. El fet que els estats vulguin sotmetre’s a l’arbitratge internacional té certes avantatges: • Les dues parts trien lliurement l’àrbitre que volen, a diferència del TIJ. • També ho fan perquè la reglamentació interna de l’àrbitre tot i que es molt similar a la d’un procediment judicial, és més flexibles i més àgil. • Un cop han dictat la resolució és tan obligatori com si fos una sentencia del TIJ, i acostumen a ser imparells. • El laude que dicten els àrbitres, poden ser recorreguts encara que normalment no ho solen ser. Si les controvèrsies són de determinats àmbits materials, per exemple en el món del comerç, hi ha una certa predisposició a utilitzar els mecanismes de l’arbitratge. Quan són qüestions polítiques pures, s’acudeix al TIJ (aquesta és l’estadística del modus operandi de l’actuació dels subjectes en cas de controvèrsies). b. Sentencies dels TIJs: Els tribunals de justícia poden ser: Tribunal Penal Internacional, Tribunal Internacional sobre els Drets del Mar, Tribunals Regionals (ex: TEDH, tenen dret a accedir-hi persones individuals o grups de persones havent esgotat la via judicial prèvia de cada estat), Existeix la Cort Interamericana de DDHH amb seu a San José; Cort Africana dels DDHH i dels pobles (1998) a Tanzània. 1. La Cort Internacional de Justícia: El Tribunal Internacional de Justícia, màxim òrgan judicial mundial. Acudir-hi és voluntari, no hi ha cap obligació. És una jurisdicció facultativa, no és obligatòria. No obstant, hi ha una costum d’acudir-hi en cas de divergència, és el més plausible. El ICJ estén la seva competència als litigis les parts dels quals s’hi vulguin comprometre. Igual que en el cas d’arbitratge, es pot introduir em un TI una clàusula facultativa de jurisdicció obligatòria que fa que qualsevol litigi entre les parts s’hagi de resoldre davant l’ICJ. Espanya va acceptar la jurisdicció de l’ICJ el 1990 amb certes reserves. El procediment és similar al d’un Judici Intern. Les llengües són l’anglès i el francès. Les sentències són obligatòries pels estats que hi acudeixen encara que l’ICJ no té mecanismes d’execució de les sentències. 2. Opinions consultives: També pot emetre opinions consultives. La comissió de DI en el si de l’ONU formula demandes d’opinió davant l’ICJ, que permet a l’ICJ crear un cos legal d’enorme transcendència per la interpretació i positivització del DI. Bloc VI. RESPONSABILITAT INTERNACIONAL Lliçó 15. La responsabilitat internacional 1. L'abast de la responsabilitat internacional. 2. Els elements de la responsabilitat de l'Estat. 3. Circumstàncies que exclouen la il·licitud. Public International Law Carlota March Andreu 4. El contingut de la responsabilitat internacional. 5. Invocació de la responsabilitat internacional. 6. La responsabilitat internacional dels individus. La responsabilitat dels estats i individus. Hi ha hagut una ampliació subjectiva dels subjectes internacionals als que es pot exigir responsabilitats internacionals. Fins ara, es predicava només la responsabilitat internacional dels estats. Avui en dia, s’exigeix també la responsabilitat internacional dels individus, no perquè siguin subjectes de DI, sinó perquè representen els Estats, i les OI també son subjectes de DI. La responsabilitat individual dels estats Parlem del fet internacionalment il·lícit, el concepte al qual ha arribat la comissió de DI de l’ONU, que va decidir aquest nom perquè va entendre que això aplegava tant l’acció com la omissió (il·lícita) d’un Estat. Aquest concepte d’il·lícit internacional és conseqüència de tot una doctrina que havia estudiat l’evolució consuetudinària que hi havia en aquest àmbit i que havia estat utilitzada per tots els àrbitres, que comença el 1794 amb John Jay a les Comissions mixtes d’Alabama. Qins elements constitueixen un fet internacionalment il·lícit (FII)? Segons la definició de la Comissió de DI de l’ONU: 1. Comportament, per acció o omissió, internacionalment il·lícit per part d’un Estat. 2. Ha d’existir una conducta que va en contra del DI, ha de violar una norma de DI, ha de ser il·lícita. 3. Aquest FI ha de causar un dany o perjudici. Aquest dany dóna dret a un Estat per exigir responsabilitatinvocació de la Responsabilitat, el dret que assisteix a un Estat a reclamar responsabilitats per l’acció d’un Estat que comporta un FI. El FII depèn només del DI. És possible que aquesta conducta sigui totalment legal des d’un punt de vista intern. L’atribució del comportament il·lícit a un Estat Distingim entre una regla general o regla específica. Ens interessa si les persones que fan l’acció o omissió en nom de l’Estat tenen o no la condició d’òrgans de l’Estat. Si existeix culpa o dolo des del DI és indiferent, allò important és si són òrgans de l’Estat. Des del punt de vista de l’Estat això no ens interessa, des del punt de vista de responsabilitat individual si que ens interessa. Tres supòsits sobre la Regla General: • Que la conducta la facin els propis òrgans de l’Estat (això ens ho diu el Dret InternLa Generalitat és un òrgan intern?). • Que sigui comès per persones o ens, que no són òrgans de l’Estat, però que l’Estat els ha conferit poder públics o unes determinades facultats. Qualsevol persona que l’Estat designa sense que sigui funcionari. Public International Law Carlota March Andreu 1 • Reparar íntegrament el perjudici causat. Comporta el dany emergent i el lucre cessant, el mal que t’han fet i allò que hauries de guanyar. Pot adoptar la restitució d’allò en que s’ha perjudicat a l’Estat, pot ser una indemnització, una combinació de les dues, o una satisfacció( una restitució moral). En la indemnització, la practica més utilitzada és una traducció financera, parlem de diners, a l’igual que en el lucre cessant, on també s’inclouen els interessos. La restitució consisteix en el bé lesionat. La satisfacció són fórmules amb dimensió simbòlica com reconeixements morals. No es poden fer exigències humiliants, els límits estarien en que la satisfacció no pot ser desproporcionada i que no tingui una forma humiliant per l’Estat responsable. L’Estat lesionat ha de presentar una reclamació, per escrit, presentada a l’Estat responsable, acreditant documentalment amb tots els mitjans l’abast de la lesió... S’ha de poder documentar les causes i s’ha de poder provar la relació de causa-efecte, que aquell FII va comportar les conseqüències per les que es reclama RI. Els tercers estats, grups d’Estats o la CI (un petroler que volca en alta mar), a l’igual que l’estat lesionat, perquè son lesionats indirectament, poden adoptar mesures licites contra l’Estat responsable per assegurar la finalització de l’actitud il·lícita i també per aconseguir la reparació integra del perjudici causat per l’Estat en qüestió. Tota l’evolució de la RI ha estat basada en la protecció dels DDHH i del medi ambient, per això també ha entrat en joc la RI dels individus i OOII. Consell de Seguretat L’Arrengament pacífic de les controvèrsies passa per utilitzar un d’aquests mitjans si un d’aquests mitjans no donin solució a la controvèrsia, i persisteixi l’amenaça a la pau i la seguretat internacionals. Quan això es doni cal acudir al capítol 7è de la CNU, que es posa en marxa quan fracassa el 6è. El consell de seguretat determinarà l’existència del trencament de la pau, i donarà els mecanismes per resoldre-ho. Art 41 CNU, fa una graduació de menys a més, ha de seguir el principi de la proporcionalitat jurídica. El mandat que dona la CNU al consell de seguretat, és que podrà seguir les ... que no impliquin l’us de la força armada, i podrà instar als seus membres que diguin a terme aquestes mesures: Interrupció total o parcial de les relacions econòmiques, és a dir bloqueig econòmic, i de les comunicacions (aèries, marítimes, terrestres, tecnològiques, etc), així com la ruptura de les relacions econòmiques. Art 42 CNU, si les mesures de l’article 41 són inapropiades o no han estat el suficientment contundents, el Consell de Seguretat podrà exercir mer mitjà de forces aèries, marítimes o terrestres les accions necessàries. L’article 43, tots els membres de les NNUU amb el fi de mantenir la pau i seguretat internacional, es comprometen a posar-se a disposició de les NNUU mitjançant acords, o altres mecanismes les forces i armament militars necessaris per tal de col·laborar. Quan una controvèrsia va lligada amb un trencament de la pau o de la seguretat s’apliquen els articles 41, 42, 43 CNU per ordre. Public International Law Carlota March Andreu (segona part tema 15) Responsabilitat internacional dels individus Històricament el que primer es va preveure, tipificar, i penalitzar, són els crims de guerra (assassinats, tortures, violacions, etc). A jurisdicció competent dels crims de guerra eren els tribunals interns dels Estat. Hi va haver un fet històric que va ampliar els tipus penals internacionals, aquest és la creació al 1945 de l’Estatut del Tribunal de Nuremberg, que va jutjar els responsables del 3r Reich. El tribunal de Nuremberg va ampliar la responsabilitat i conductes d’individus qualificant-les com a crims contra la pau i la humanitat. És una concepció novedosa. Quan parlem del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, no parlem d’un sol procés judicial, perquè es fa referència a les responsabilitats del 3r Reich alemany (més de 20 persones), però de fet, no és un sol judici, n’hi ha més d’un, són judicis de Nuremberg, diferents processos judicials creats pels Aliats exceptuant Xina. Aquest procés és molt interessant perquè un en procés no es pot jutjar ni fer un judici sense llei. La legitimitat del TMIN i les seves conseqüències es van doncs posar en dubte, perquè no hi havia precedent, i a partir dels Treballs de Nuremberg que es van dur a terme en els judicis es van concretar una sèrie de concepte, tals com: a. Crims contra la humanitat: Consisteixen en el genocidi i l’exterminació. b. Crims de guerra: Assassinats, tortures, violacions. Són conceptes contraris a les lleis i les normes de guerra. c. Guerra d’agressió: Acció premeditada per trencar i alterar la pau, és el cas màxim d’atemptat contra la seguretat d’un Estat. Tota la doctrina jurídica i el punt de partida de la responsabilitat internacional de l’individu parteix dels treballs sorgits del Tribunal de Nuremberg. Els crims que es van condemnar en el TMIN es van recollir directament tots els Treballs i la doctrina es va codificar per les NNUU, en una de les primeres resolucions: 45-46 de 1945, la AGNU va voler donar cobertura ràpidament al resultats de Nuremberg, i va dir que els principis contingut en l’estatut i en les sentències del tribunal de Nuremberg constituïen principis del DIP. Immediatament l’AGNU va encarregar a una comissió de DIP perquè elaborés un Codi amb els delictes contra la pau i la seguretat internacional. Hi ha un projecte al 1964 de Codi de Crims contra la pau i la seguretat de la Humanitat. Al 1968 es va aprovar una convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i de la humanitat. Crims contra la pau i la seguretat internacionals: Són unes categories penals internacionals que es poden dividir en dos tipus penals concrets: 1. Genocidi: Els individus seran responsables per causar crims de genocidi quan hagin estat responsables de cometre l’extermini de grups humans per raons de raça, sexe, religió, ètnia, etc. Definició: Actes perpetrats amb la intenció de destruir total o parcialment un grup nacional per raons de caràcter ètnic, religiós, etc. El TJI va destacar que sempre parlarem del caràcter universal i erga omnes de la prohibició del genocidi. Per tant els elements que conformen el genocidi són: a. Actes que es dirigeixin contra un grup racial, ètnic, una minoria, etc. b. El genocidi persegueix l’eliminació, destrucció d’aquest grup total o parcialment. 2. Agressió: Es parteix de la base de la definició que va donar el TMIN, va dir que significava preparar, planificar, mantenir guerres d’agressió, violació de tractats, participar en conspiracions per Public International Law Carlota March Andreu 1 vulnerar la pau. Estableix com a gran principi l’ús de la força i el conseqüent manteniment de la pau i la seguretat internacional. Les NNUU van dir que una guerra d’agressió a la resolució 2625, és complementaria del que diu la CNU, constitueix un crim contra la pau d’acord amb el DIP i que entranya responsabilitat. En el supòsit d’un crim d’agressió, un individu serà responsables de tal crim, quan està en condicions de controlar o dirigir efectivament la política o l’àmbit militar d’un estat i això vol dir que planifica, inicia, manté i controla una agressió. Cal entendre que aquesta condició que s’ha de donar perquè un individu sigui responsable ha de ser manifesta. No qualsevol polític al servei d’un estat pot ser responsable d’un crim d’agressió. Crims de lesa humanitat: El TMIN encomanava fer un judici a aquells autors de crims contra la humanitat, abans o durant la guerra indistintament i encara que siguin o no des del punt de vista del dret intern. L’Estatut de la CIJ, diu que són aquells actes comesos com a part de l’atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil i en plena consciència d’aquest atac. La Cort Penal Internacional hi afegeix la desaparició forçada de persones, i l’apartheid. Repressió dels crims: La primera qüestió que es deriva de les sentències de Nuremberg, és que en cap cas és eximent el deure degut, el compliment d’ordres. No és possible al·legar el compliment d’ordres de l’estat o del superior. La segona qüestió que planteja el DIP és que tot aquest conjunt d’infraccions del DIP humanitari correspon al dret intern dels Estats. Són els Estats els responsables en primer terme. El que passa és que la historia que es deriva de la infinitat de supòsits que ha donat la Comunitat Internacional, molts crims contra la humanitat del tipus que siguin, no han estat suficientment jutjats des del punt de vista del dret intern, i és quan el DIP afegeix la voluntat d’afegir-hi tribunals internacionals. El DIP arriba a respectar tant en el dret intern per reprimir crims de guerra o contra la humanitat, que arriba a admetre que la jurisdicció dels tribunals estatals, quan exerceixen questes accions de repressió estan actuant d’acord amb un principi de jurisdicció internacional, que vol dir que se li assignen competències a l’estat per la repressió de delictes amb la independència de la nacionalitat dels autors, de les víctimes, etc. Jutjar un tribunal intern per crims contra la humanitat a determinat personatge estranger, convenientment de l’aplicació de les normes de DIP i de dret intern, aquell jutge intern el que fa és aplicar jurisdicció d’abast universal, perquè està salvaguardant no uns principis jurídics d’un determinat estat o grups d’estats sinó que en realitat el que està fent és salvaguardar els principis i les normes del Dret Internacional Comunitari. S’aplica primer que als Estats se’ls aplica el càstig d’aquests delictes, la sanció. El DIP en aquests moments té diferents tribunals internacionals per castigar crims d’aquest nivell contra el Dret internacional de la Humanitat. La resolució 95 va parlar de que hi havia una llarga tradició del dret consuetudinari de càstig de crims de guerra i que al fallo del tribunal simplement els reconeixia com a tals, no obstant cal tenir en compte que els principis de Nuremberg tal com els va formular la comissió mai foren aprovats per la AGNU. D’altra banda, alguns dels principis de Nuremberg eren nous, i per tant l’afirmació que contenien DI consuetudinari, és qüestionable. Public International Law Carlota March Andreu la responsabilitat internacional per vulneració dels DDHH tant a nivell dels estats com a nivell internacional. S’han produït a través de la implantació del règim de protecció dels DDHH, que estem erosionant un principi tan sagrat com és la sobirania dels estats, estem relativitzant aquest concepte, perquè s’ha aconseguit que els individus siguin destinataris de drets i obligacions internacionals. Com s’ha institucionalitzat? D’una forma visible, la ONU amb la seva declaració universal pels DDHH, és la base per aquest procés. Les NNUU al 10 de desembre de 1948, va aprovar la DUDH, que avui dia és considerada a la Carta Internacional dels DDHH que és un llistat de DDLLFF. La DUDH per René Cassin i Eleonor Roosevelt. Té tant valor jurídic que la doctrina arriba a considerar que la resolució internacional sorgida de l’AG de les NNUU acaba sent una resolució obligatòria perquè la seva influència en l’àmbit de les normes consuetudinàries ha contribuït tant a crear normes consuetudinàries, i s’ha considerat tant que és la interpretació autèntica del que vol dir la CNU en matèria de DDHH, que es considera obligatòria per la CI. Aportació de les NNUU després de la DUDH: Les NNUU el que fan son amplis programes en l’àmbit dels DDHH. Tots els seus textos sorgits de tots els seus òrgans, principals i subsidiaris, i els mecanismes i instruments concrets pel control de la protecció dels DDHH, tot i així son febles. No es pot deixar de banda però que en el mateix marc de les NNUU i sota els auspicis d’aquesta OI s’han celebrat nombroses Convencions Internacionals amb temes concrets de DDHH (p.e Convenció per la prevenció i sanció del genocidi de 1948, etc). Supervisió i garanties de compliment: Si els TI on s’hi estableixen per mecanismes de garantia i la resta d0estats que no han signat aquests TI. Les NNUU van crear Comissió de DDHH que era un òrgan subsidiari del consell econòmic i social. Finalitats: Promoure la protecció dels DDHH, estudiar les normes relacionades amb els DDHH i codificar- les. Consell de DDHH amb seu a Ginebra. Mecanismes que obliguessin als estats 1966: El pacte internacional de drets civils i polítics fa referencia a la protecció en l’àmbit dels DDLLFF individuals en aquests dos àmbits, pacte de drets econòmics, socials i culturals, fan referència als drets col·lectius, perquè fan referència a l’àmbit social, i d’altres perquè fan referència al dret a la solidaritat. Mecanismes de garantia que preveuen els pactes: Pacte de drets civils i polítics: Comitè de DDHH fet per persones d’una gran integritat moral, amb gran experiència en l’àmbit dels DDFF de les persones, etc, a títol individual. Les tècniques que s’empleaven: Tema dels informes, de les comunicacions entre els estats o ales individus. Aquesta mecanismes queden en la facultat de l’Estat per complir-les o no. El comitè de DDHH de les NNUU pot determinar que determinat estat en una situació concreta hi ha hagut una violació de DDHH, i li dona la reparació. Els advertiments i les amonestacions de l’AG de les NNUU Pacte de drets econòmics socials i culturals: Public International Law Carlota March Andreu 1 Les NNUU no han trobat un veritable mecanisme tot i que han avançat molt, que realment controli, protegeixi el tema del règim internacional de DDHH. Si aquest balanç de la CI en el seu conjunt el valorem a partir de 1918 veiem que en matèria de DDHH s’ha avançat molt respecte que la CI tenia fins aleshores. Els textos internacionals que protegeixen els DDFF de les persones eren en la línia de la construcció europea. El consell d’Europa ha aprovat en ocasions propostes de protocol. Els estats poden limitar aquests drets en els supòsits de raons de seguretat com el terrorisme, com la protecció de la salut i de la moral, els Estats poden militar l’aplicació del conveni de roma. Per limitar aquests DDFF un estat que n’és part ha de complir com a mínim dues condicions: 1. Hi ha d’haver una llei. 2. Les circumstàncies que es donin les aprecien només l’estat sinó també la fiscalització europea. EL mecanisme de control que estableix el conveni de roma és el tribunal europeu de DH. Suposa la total judicialització en matèria de drets humans dins dels països signataris del conveni de Roma. Règim internacional de DDHH Tribunals la funció dels quals és jutjar crims a la humanitat o que tinguin a veure amb els DDFF com per exemple el TEDH amb seu a Strasbourg. Tribunal Penal Internacional (TPI): Uns precedents de Nuremberg i de Tokyo són els seus precedents. Malgrat que no tenien la suficient cobertura van veure que sí que havia servit per establir les bases d’un nou òrgan jurídic en aquest àmbit. Des del moment de la creació de les ONU aquesta OI al 1948 va dir tenia l’interès d’una creació d’una cort internacional permanent, per tal d’enjudiciar supòsits com els que havia viscut la CI en aquell moment. La plasmació d’aquesta voluntat de les ONU no es va establir fins poc temps després del genocidi de Iugoslàvia i de Ruanda. La ONU va sol·licitar a la comissió de dret internacional la preparació d’un estatut, i d’una cort internacional de caràcter permanent. Aleshores immediatament van succeir els fets de Iugoslàvia i ruanda. Al 1998 es va adoptar el Estatut de Roma, l’estatut de la Cort internacional 17 de Juliol de 1998. Hi havia uns requisits per tal que entres en vigor, en el cas de l’estat Espanyol va entrar en vigor a partir de l’aprovació de la LO 6/2000. Definició del TPI: És un tribunal de justícia internacional permanent. La missió del qual es jutjar a les persones, individus que han comès una sèrie de delictes que són crims de genocidi, de guerra, de lesa humanitat i agressió. Té la seva seu a la Haya. La diferencia entre la Cort Penal internacional i el TPI és que la CPI, enjudicia Estats no individus, mentre que el TPI ho fa a individus. Característiques: • Permanent -...... Principis fonamentals continguts a l’Estatut de Roma: Public International Law Carlota March Andreu ...... ♦ Irretroactivitat ratione personae: Ningú pot ser perseguit per la Cort per fets comesos amb anterioritat a l’entrada en vigor de l’Estatut de Roma. ♦ Responsabilitat penal individual: Només les persones físiques són responsables. No hi pot haver persones jurídiques amb l’excepció de que s’hagin creat grups d’individus amb una finalitat objecte d’aquest TPI. ♦ La cort no pot jutjar els menors de 18 anys en el moment de cometre el crim. ♦ Improcedència de càrrec oficial: Pel TPI tots són iguals, no es pot escapar ningú ni ningú és impune a fets d’aquesta categoria. ♦ La responsabilitat del càrrec: A més responsabilitat, més pena. ♦ Imprescriptibilitat: Els grans crims contra la humanitat no prescriuen mai. Els crims poden ser investigats a través de diferents mecanismes: ♦ Que ho sol·liciti un estat ♦ Que sigui a petició o decisió del Consell General de les ONU ♦ Que sigui de ofici del Fiscal de la CPI. Penes que pot imposar el TPI: ♦ Pot posar cadena perpètua ♦ Presó fins a 30 anys ♦ I altres menors com indemnitzacions, multes, etc. Poden fer el seu compliment a la seu de l’Estat on té la seu el TPI o bé en el seu país de procedíncia. Organització del TPI: Estructura orgànica té 4 òrgans principals ♦ Presidència ♦ Cambres: Dins de les cambres, es subdivideixen en la divisió d’apel·lacions, la divisió de judici, la divisió de prejudici. ♦ Oficina del fiscal ♦ Secretaria Els 18 jutges de la CPI parteixen de dues llistes la A i la B. La llista A consisteix en candidats de gran competència de Dret Penal i Processal de processos criminals. La llista B han de ser candidats amb gran competència professional en l’àmbit de DIP. Els jutges que van ser escollits per primera vegada eren de la llista A. Límits a la competència del TPI: • Límit de caràcter temporal: Aplicació del principi de ... únicament pot jutgar aquells crims després de l’entrada en vigor. Això vol dir que la iniciativa de jutjar al general Pinochet per exemple no seria possible. Public International Law Carlota March Andreu 1