Literatura Joan Fuster, Apuntes de Valenciano

¡Descarga Literatura Joan Fuster y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity! L’ASSAIG. La literatura d’idees Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) Va començar la carrera de medicina a, però la va abandonar per la de dret. Va col·laborar en diverses publicacions i va ser corresponsal de La Veu de Catalunya. Des de la proclamació de la República, cobrirà per aquest darrer diari la informació política i parlamentària de Madrid , on viurà, pràcticament, fins a la guerra. Durant aquests anys va començar a publicar els primers llibres, una biografia de l’escultor Enric Casanovas (1920), Negre i taronja (1924), i el 1925 Coses vistes. L’obra de Josep Pla resulta un cas excepcional. Més de seixanta anys d’escriptura ininterrompuda, l’allunyen de qualsevol possible paral·lel. En primer lloc, la immensitat de la seua obra: quaranta-quatre volums d’ Obra Completa, és a dir, molt prop de les trenta mil pàgines publicades. En segon lloc, aquestes dades ens demostren la seua difícil classificació, no només en temàtica i en gènere, sinó a nivell cronològic, i totes les possibles reelaboracions que ha fet. Dins la seua obra, l’autor del Quadern Gris, apunta una prioritat de funció informativa, clara influència de la seua tasca periodística. Ha d’escriure tot allò que coneix però això suposa una intenció enciclopèdica. Aquest és un dels sentits de la seua escriptura. La descripció del que ell anomena veritat o realitat, li ofereix les trajectòries vitals de personatges públics o no coneguts, itineraris de viatges, aspectes de l’art i la literatura que li interessen, el paisatge, la història que no s’arreplega als manuals. Pla, a més a més, en aquesta prioritat implica la responsabilitat de tot escriptor: aquest ha de fer front a l’element destructiu del temps fixant fragments d’eixa realitat perquè no siga oblidada. El seu interés està en la realitat quotidiana, i sobre tot en l’anònima. El motiu últim de cada text resideix en l’anècdota: Descriure anècdotes, saber preguntar, saber escoltar, saber matisar, aportar-hi, amb voluptuositat, l’ambient del voltant, és un afer difícil, una de les pedres de toc de les grans literatures. Dins de la seua obra vastíssima, en destaquem dues: . El quadern gris. Representa una elaboració temporal de la joventut, però és sovint traïda per interferència explícita dels mecanismes del record, i deixa entreveure que la forma del dietari no és sinó un recurs de versemblança, és a dir una ficció. . Homenots. Retrats literaris que Pla havia practicat com a exercici de descripció en el seu aprenentatge en valorar el seu caràcter de divulgació històrico-cultural. Dels primers retrats dels anys vint, que es caracteritzen per la brevetat i l’efectisme, passa a compondre textos a la manera de xicotets assaigs que interpreten el pes dels personatges en el seu entorn humà i professional. Joan Fuster (Sueca, 1922 – 1992) Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca en una família d’ascendència pagesa. El 1943 va iniciar els estudis de dret a València. Però la seua activitat com a jurista no va durar gaire temps; ben aviat començà la seua afició literària: l’any 1948 va publicar el seu primer llibre de poesia, Sobre Narcís. Després van vindre Ales o mans (1949), Va morir tan bella (1951) Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). També ha escrit articles al diari Levante, La Vanguardia, ABC, etc. Escriptor fecund, ha alternat el periodisme amb la publicació de llibres d’assaig, el primer del quals va ser El descrèdit de la realitat (1955). Joan Fuster és un assagista en el més precís sentit de la paraula: intenta totes les aproximacions possibles a un tema determinat amb pluralitat de punts de vista, ironia i penetració. El 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i sis anys més tard el Premi de les Lletres del País Valencià. No és gens fàcil d’abastar en tota la seua complexitat l’obra extensa i diversificada de Fuster. En ell es dóna més que en cap altre escriptor actual una idea de totalitat que tracta d’encabir- ho tot, totes les manifestacions de l’home, és clar, i les seues circumstàncies; l’home com a centre de totes les especulacions intel·lectuals, l’home mesura de totes les coses. La seua dedicació s’ha centrat, sobre tot, a l’assaig. Un repàs a la seua extensa obra ens mostraria, pràcticament, totes les formes assagístiques: el diccionari filosòfic, l’aforisme, l’estudi de reflexió, l’article periodístic i el dietari, entre d’altres. Tot i que la pluralitat d’aspectes de la producció fusteriana s’interrelacionen íntimament, és possible distingir-hi tres grans vessants: els escrits sòcio-polítics, els estudis d’història cultural i literària, i l’assaig de caire humanístic. Els escrits sòcio-polítics: Es tracta d’un aspecte molt important de l’obra de Fuster, que es caracteritza per l’arrelament directe a la realitat històrica del seu país i a les qüestions que planteja el present. I així, oscil·lant entre la teoria, la crítica i la divulgació, s’ha proposat globalment de fer prendre consciència als valencians de la seua identitat i dels problemes propis. La publicació l’any 1962 de Nosaltres els valencians va ser un autèntic revulsiu en la societat valenciana. El llibre, enfocat des d’una perspectiva històrica, revisava críticament els tòpics heretats sobre el fet valencià i establia com a element definidor la catalanitat del nostre país, tot i assenyalar les diferències amb el Principat. És una obra que marca època, fins al punt de poder-hi parlar des de la nostra perspectiva actual, d’un abans i un després d’aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i a la consciència nacional del País Valencià. Aquest llibre segella una part de l’obra de Fuster, són aquells escrits que naixen de la seua posició moral i política, compromesa de l’escriptor amb la seua terra i amb el seu temps. Estudis d’història cultural i literària: Un altre camp del seu interés són els estudis d’història cultural i literària. Fuster s’ha dedicat a la investigació per diversos motius: la seua actitud d’universalitat en el terreny de les idees i, al mateix temps, la seua ambició d’escriptor de solucionar elements tècnics i estilístics l’han fet interessar amb preferència pel bastiment literari. Així com també la seua condició de valencià l’ha dut a inventariar i fer classificació de la nostra immediata tradició. en aquest sentit, a la primera part de Figures de temps, Indagacions possibles i Causar-se d’esperar. Pel que fa a l’estructura, al títol i a l’ordenació dels articles, si més no, es relaciona amb el Dictionnarie philosophique de Voltaire. Aquesta relació no és només formal: la independència de criteri, l’actitud ètica, l’enfrontament amb la moral establerta o l’agilitat mental i la curiositat intel·lectual són característiques que es poden trobar amb facilitat amb els dos pensadors. Sembla efectivament il·limitada la curiositat intel·lectual de Fuster que, al llarg de les lletres de l’alfabet, reflexiona amb clarividència sobre temes que el preocupen: la injustícia, la condició de l’intel·lectual, la guerra, la llibertat, etc. Qualsevol motiu és vàlid perquè no li és alié i la missió que s’ha marcat és la d’indagar, aprofundir i traure a la llum, des de la seua posició d’humanista escèptic, relacions no previsibles, observacions agudes o inusitades, sobtades o brusques il·luminacions. És el flux del pensament el que interessa, el desenvolupament i el contrast de les idees, la possibilitat d’involucrar el lector en el joc d’intentar veure les coses amb una major claredat. Destaquen els articles dedicats a l’amor i al sexe: aquest darrer, el més llarg de tot el llibre, ha estat considerat per Josep Iborra com un dels millors exemples del que anomena ètica del cos, l’alliberament del cos, sempre sotmés i negat per morals filosòfiques. Fuster observa com el sexe ha estat tradicionalment considerat en la conversa i en la literatura com un tema no seriós; sublimat o hipertrofiat, el tema del sexe ha estat sempre objecte de bromes i rialles en el millor dels casos. Només en èpoques recents ha començat a alliberar-se de la càrrega de prohibicions i malentesos. Desconnectat de qualsevol implicació transcendent, el sexe esdevés seriós: ni còmic ni líric. La serietat del sexe seria una bona cosa. Valdria la pena que poguérem equiparar-la a la serietat gastronòmica, posem per cas. La vida seria menys dramàtica i menys idiota, menys revulsiva i menys irrisòria. Els temes que més sovintegen, tanmateix, en el Diccionari per a ociosos són els que fan referència a la condició d’intel·lectual, al món de la cultura i als llibres. Pràcticament, la gran majoria de les reflexions de Fuster palesen ací, com en el seu Diari, l’amplitud de les seues lectures, l’abast i la profunditat de la seua erudició literària. Intel·lectual és amb raó un dels articles més celebrats de Fuster. Joaquim Molas ha tractat de veure en la situació d’Erasme un símbol de la situació de Joan Fuster: Escrit l’any 1956, Fuster reprén la polèmica plantejada per Sartre en el manifest de presentació del primer número de Les Temps Modernes. L’article segueix un plantejament modèlic amb una acumulació progressiva d’argumentacions i idees. Si encara ens pot interessar la lectura de l’ Elogi de la follia o del Querela pacis, sobretot per les lúcides reflexions sobre les guerres i la pau encara vàlides, el realment perdura d’Erasme –diu Fuster- és la fama d’exemplaritat amb què ara el podem recordar, l’actitud intel·lectual que identificà amb la pòpia vida. A partir d’aquest moment s’estableix el paral·lelisme entre el drama d’Erasme en la seua activitat d’escriptor i el de l’intel·lectual en la nostra època; la situació a començ del segle XVI amb la revolució religiosa i la del segle XX amb la revolució social. Erasme sent simpaties per Luter, però també per Roma: Luter és l’esperança purificadora, Roma és la garantia institucional de la continuïtat del cristianisme: Erasme és sol·licitat pels dos bàndols, però ell desitja la síntesi dels elements positius de les dues faccions. Aviat la seua situació es fa insostenible, perquè els dos partits es volen absoluts i exigeixen l’adhesió i la submissió dels seus partidaris. Fidel a les seues conviccions, l’humanista de Rotterdam esdevé sospitós per als dos bàndols: per a l’Església és un súbdit, però heterodox; per als luterans era un inspirador però incapaç de trencar amb els papistes. La independència és doncs impossible, perquè no pot, a més, compaginar-la amb les seues necessitats personals. La posició de l’intel·lectual europeu del segle XX venia a ser molt semblant, reclamat per unes idees que l’acosten als ideals revolucionaris del comunisme i, al mateix temps, per uns vincles econòmics que l’uneixen a les classes benestants. L’equilibri, tant en Erasme com en l’intel·lectual europeu, és per força summament precari. Però no és tracta només d’una qüestió de comoditat personal: Erasme se sent hereu i representant de la restauració humanística i sap que en el fons els dos bàndols en pugna que el sol·liciten poden posar en perill amb la seua barbàrie el futur de les bones lletres. Per a l’intel·lectual europeu el mot clar és ara la llibertat, i la seua situació és molt semblant a la d’Erasme, assetjat com es troba per les barbàries d’un signe o d’altre. “Barbàrie” és tot el que posa en perill el quadre de condicions dins el qual es produeix l’operació intel·lectual tal com ells entenen que s’ha de produir: condicions, en un mot, de llibertat. És aquesta, doncs, la situació de l’intel·lectual fidel a les seues conviccions, que es nega a hipotecar la llibertat de la cultura i s’obliga a un equilibri precari i difícil.