¡Descarga Adaptación libre de Macbeth de Shakespeare: una experiencia inquietante - Prof. Ciurans y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! MCBTH (Macbeth) William Shakespeare Versió lliure d’Àlex Rigola Abans d’iniciar el que rigorosament és el treball demanat, faig una breu d’”introducció- conclusió” que trobo necessària, ja que fer objectiva o descriptivament aquest treball em serà difícil, debut en part al conjunt de sensacions que l’obra Mcbth m’ha provocat: Opino que si no has llegit Macbeth de Shakespeare i vas a veure aquest Mcbth de Rigola no entendràs gran part de l’obra del dramaturg. I si l’has llegit, probablement, també t’agafarà desprevingut. Però suposo que d’això tracta el fer una adaptació lliure, ... ¿o no?. Però tot i així, malgrat desconeguis el contingut, la seva forma pot arribar a emocionar-te, sigui agradant-te o fastiguejant-te, perquè encara que s’hagi restat importància a representar la totalitat del text teatral, les interpretacions t’arriben fins l’estómac, assegut a la teva butaca. Et sents incòmode i també vols cridar amb Macbeth. Escenari L’obra teatral MCBTH es representa a la Sala Petita del TNC, una sala “ala italiana”. La representació es divideix en dues parts, cadascuna de les quals amb una escenografia diferent. En la primera mitja part de l’obra trobem un escenari estrany, fins i tot desconcertant, on interior i exterior són un sòl espai. Un escenari molt simple que transmet, alhora, sensació de caos. Els elements que hi trobem mai deixen de ser els que són; res no és substituït per res. Igual que passa amb els actors: ens trobem amb un atrezzo multifuncional. Una cabana del Leroy Merlin, uns quants avets de Nadal de plàstic, algun moble retro d’oficina on poder seure, i prou. El fons, completament destapat. I a banda i banda, limiten les parets del mateix teatre sense cap tipus d’ornamentació. L’espectador mai sap on se situen els personatges (al bosc, al castell...), i el fet de no poder localitzar crea certa inquietud. Tampoc saps d’on sortiran o per on entraran. Els actors es mouen per l’escenari amb la coreografia però no amb la història. L’ambient és igualment estrany, així com també passa amb el temps cronològic; mai saps quan és de dia i quan és de nit. Tampoc saps què és allò important i allò secundari en la representació. Sembla, tot plegat, un assaig exagerat o una lectura dramàtica. I la responsable en part és la llum. Una llum provinent dels peus dels actors, que proporciona una visió molt dramàtica i intimista. Una llum que crea l’efecte de “tercer grado”, semblant doncs, que en comptes de representar una història, els personatges l’estan confessant. Que ens la confessen als espectadors. Potser, per tota aquesta tensió en el decorat i en la llum, fossin necessaris en aquest atrezzo elements més ordinaris, quotidians, contemporanis... com “de andar por casa”. Justifico així la roba i complements dels personatges (camisetes del Celtic Glasgow al·ludint a Escòcia, xupes de cuiro i shorts d’anar a la platja, ulleres de sol i caretes del Mickey Mouse molt pop, entre altres coses). Elisa Vàzquez Sànchez Fonaments de les Arts Escèniques NIU 1494271 2 HISTÒRIA DE L’ART La segona part, molt breu però molt intensa, és més aviat una performance que comença per enlluernar-te per la blancor de les parets. Una cortina que va del sostre al terra, blanca, amb una frase en majúscules (fire walk with me). És una escenografia molt fina, molt neta: tot blanc, unes peces d’escacs creant un cercle (simbologia de com les tropes angleses estan atrapant Macbeth i Lady Macbeth), una gran taca de pintura vermella i el matrimoni protagonista despullats de tot el que tenen, més febles que mai, inicien els últims vint minuts. És la visió de com del drama entre la neteja inicial a l’angoixa final l’escenari també hi participa. Els efectes sonors, majorment imperceptibles, no deixen d’estar allà, com de fons, per esgarrifar-te de tant en quant. Sobretot recordo un riure macabre de nen petit. Una mica esgarrifós. La finalitat: Macbeth tenia visions, Lady Macbeth sucumbia poc a poc a la bogeria, la degradació mental és molt present a l’obra (resultat dels remordiments) i sembla que Rigola vol que l’espectador participi d’aquesta. Ens fa escoltar sorolls i veus inexistents. El moment més incòmode per l’espectador comença quan els personatges trenquen la quarta paret i et fan company de banquet, parlant-te Macbeth mentre no deixa de mirar-te als ulls. Actors Quan parles dels actors és per opinar, per dir si t’han agradat o no, o si l’actuació per a tu ha estat convincent. A això se li ha d’afegir el filtre del tipus de teatre davant el qual ens situem, un teatre més experimental i arriscat. Resulta per tant, per algú com jo, un exercici hipòcrita opinar ja que no tinc l’experiència o coneixement prou com per emetre un judici coherent. La critica parla d’exageració i de dificultats per fer creïbles els personatges. Trobo que simplement aquest Macbeth no és el mateix Macbeth de Shakespeare, igual que Lady Macbeth, les 3 bruixes i la resta de personatges. Que aquesta obra no l’hem de comparar amb les de la Royal Shakespeare Company. Perquè jo miro el Macbeth Carreras quan es compulsiona al sofà, o la Lady Macbeth Pérez quan despullada es rebolca per la taca de sang i crida posseïda per la bogeria, o l’esperit del Rei Duncan quan suplica en veu suau que no vol anar a l’infern, i les esgarrifances, l’angoixa i les apretades ganes de plorar o fugir d’allà i no veure res més són reals, malgrat la història no ho sembli del tot. I això no és només text de Shakespeare de 1600. És el que l’evolució de la relació societat-teatre demana, tot i desconcertar-se quan ho té al davant. I és, potser, un discurs massa arriscat i propi de Rigola. Suposo doncs, que els crítics tenen raó quan parlen de rigidesa i de sentiments forçats que no ens fan vibrar, però jo diria que no són els actors, sinó la coreografia i l’adaptació lliure qui ho produeix. Abans he parlat d’actors multifuncionals: tenim sis actors, i nou personatges a escena. Tres carteres de Mickey Mouse són l’únic element que converteix el rei Duncan, Banquo i Macduff en bruixes. Elisa Vàzquez Sànchez Fonaments de les Arts Escèniques NIU 1494271 2 HISTÒRIA DE L’ART
