Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant), Resúmenes de Valenciano

¡Descarga Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant) y más Resúmenes en PDF de Valenciano solo en Docsity! MERCÉ RODOREDA 1.Vida 1908 Naix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, on viurà la infantesa amb els seus pares i el seu avi. 1928 Per voluntat familiar, es casa amb Joan Gurguí, germà de sa mare i 17 anys major que ella. Tindran un fill, Jordi, l’any següent. 1931 L’arribada de la República accentuarà el seu desig d’independència. Col·labora en diverses iniciatives culturals. 1936 Esclata la Guerra Civil. Obres de joventut: destaca Aloma. 1939 En acabar la guerra, pren el camí de l’exili. Travessa la frontera francesa deixant enrere la família. 1954 Es trasllada a Ginebra, on Joan Prat havia trobat feina. Torna a escriure de manera regular. 1962 Publica La plaça del Diamant. 1972 Mort de Joan Prat. Retorn progressiu a Catalunya. 1974 Publica la seua obra més ambiciosa: Mirall trencat. 1983 Mor a Girona i és enterrada a Romanyà de la Selva. 2.Obres NOVEL.ES ➢ Aloma (1938, 1969). ➢ La plaça del Diamant (1962). ➢ El Carrer de les Camèlies (1966). ➢ Jardí vora el mar (1967). ➢ Mirall trencat (1974). ➢ Quanta, quanta guerra... (1980). CONTES ➢ Vint-i-dos contes (1958). ➢ La meva Cristina i altres contes (1967). ➢ Semblava de seda i altres contes (1978). ➢ Viatges i flors (1980). NOVEL·LES INACABADES ➢ La mort i la primavera (1984). ➢ Isabel i Maria (1991). 3.Trets generals ➢ Personatges que tenen una forta personalitat i estan dotats d’una gran profunditat psicològica. ➢ Tècniques literàries diverses (monòleg autobiogràfic, narrador omniscient), però sempre orientades cap al món interior dels personatges. ➢ Temes habituals en la seua obra: el protagonisme femení, les relacions entre home i dona, el pas del temps, el record i l’evocació del passat, la infantesa i l’adolescència... 4.Etapes Anys d’aprenentatge. Cinc novel·les publicades als anys 30. Només en rescatà una: Aloma (reescrita el 1969). ➢ Obres de maduresa. Des de Vint-i-dos contes (1958) a La meva Cristina i altres contes (1967). Destaca La plaça del Diamant (1962). ➢ Etapa de vellesa. Des de Mirall trencat (1974) fins la seua mort. ➢ Aloma (1938). Obra de joventut. Narra la història d’una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida i les seues relacions amoroses amb un home major i amb experiència. Es tracta d’una novel·la sobre la pèrdua de la innocència i l’enfrontament amb el món dels adults. ➢ La plaça del Diamant (1962). La més coneguda de les novel·les de l’autora. En ella, la protagonista i narradora conta la seua història personal d’opressió i alliberament. Destaca per la tècnica del monòleg autobiogràfic. ➢ Mirall trencat (1974). La seua obra mestra. Narra la història tràgica d’una família al llarg de tres generacions i tracta temes existencials com ara la infantesa, la soledat i la mort. El pessimisme domina una història impregnada pel pas destructiu del temps. Utilitza la veu d’un narrador omniscient. 5.Context literari ➢ Els grans escriptors europeus del primer terç del segle XX: Virginia Woolf, Katherine Mansfield, James Joyce, Marcel Proust... Fan una renovació de la novel·la i introdueixen l’experimentalisme formal. ➢ L’ existencialisme europeu (des de 1945): Jean Paul Sartre, Albert Camus... Duen a terme una reflexió sobre l’existència humana. ➢ La novel·la psicològica (des dels anys 20): Carles Soldevila, Miquel Llor... Es centren en el món íntim i la vida interior dels personatges. 6.Trets generals ➢ Realisme. L’acció transcorre en un espai geogràfic (Barcelona) i un marc històric (la República, la guerra, la postguerra) concrets. Presència de la realitat quotidiana. ➢ Psicologisme. Els esdeveniments no interessen per ells mateixos, sinó per la seua repercussió en el món interior dels personatges. ➢ Simbolisme. Aparició d’una sèrie de motius recurrents (objectes, llocs, situacions) amb valor simbòlic. ➢ Poeticitat. Es basa en la tècnica narrativa de l’escriptura parlada, en els recursos literaris i el llenguatge utilitzats, en la importància dels records en la vida dels personatges, en l’ús de símbols... ➢ El ganivet representa l’alliberament final de la protagonista. Està relacionat amb el crit. 15.Estil Tècnica narrativa de l’escriptura parlada o monòleg autobiogràfic. ➢ To col·loquial. Ús de frases curtes, predomini de la juxtaposició i les oracios coordinades. Lèxic entenedor i popular, amb abundància d’expressions i frases fetes. ➢ Recursos com la repetició i, sobretot, el polisíndeton. ➢ Utilització alternada de l’estil directe i l’estil indirecte a l’hora d’introduir la veu dels personatges. 16.Autors contemporanis a Mercé Rodoreda PERE CALDERS Pere Calders (Barcelona,1912-1994) va ser escriptor, periodista i dibuixant. De ben jove col laborà en les pàgines de la revista L’Esquella de la Torratxa. Va a participar en la Guerra Civil experiència que trobem en obres com ara Unitats de xoc. A resultes de la guerra es va exiliar a França i Mèxic. Dècades després regressà a Catalunya, als anys seixanta. El seu compromís amb la llengua i la literatura era exemplar. S’involucrà en revistes d’exili com Pont Ex (també hi va col·laborar Joan Fuster, de Sueca estant). Calders va escriure una obra m extensa entre records de contes, obres de narrativa i peces teatrals. Arreu de tota aquesta producció es detect l’estil inconfusible de l’autor: capaç de barrejar l’humor amb situacions reals de penúria i de fer un ús molt personal del joc entre el món real i fantàstic. Sovint s’ha relacionat amb el realisme màgic sud- americà. Destaquen, sobretot, els seus contes, al·legats en volums com ara Cròniques de la veritat oculta (premi Víctor Català de 1954). També va escriure novel·les notables, com ara L’ombra de l’;atzavara (premi Sant Jordi de 1964). Ja amb la democràcia, el muntatge del grup teatral Dagoll Dagom Antaviana, a partir dels textos de Pere Calders, el va fer molt popular. Els últims anys de la seua vida va rebre nombrosos reconeixements públics ENRIC VALOR Enric Valor i Vives (Castalla, 1911-València, 2000) va passar la infantesa a Castalla i la joventut a Elda i Alacant. A Alacant treballà en la redacció de El Tio Cuc, revista satírica des d’on posa en marxa un gran activisme cultural a favor de la normativització del valencià. Va ser col·laborador de grups i revistes valencianistes, com ara La República de les Lletres, El Camí o El País Valencià. Després de la Guerra Civil, continua el seu activisme a favor del valencià amb el grup de Carles Salvador a València, on imparteix els primers cursos de llengua a Lo Rat Penat. Davant els problemes de la censura, el seu amic, el professor Sanchis Guarner, l’anima a redactar les primeres de les trenta-sis Rondalles valencianes. Gramàtic i divulgador de la llengua, va publicant obres com ara Millorem el llenguatge o La flexió verbal. Amb la democràcia, Valor publica la seua obra narrativa, que comprén contes, novel·les curtes i una trilogia novel·lística. Destaquen L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i les tres novel·les del Cicle de Cassana: Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó. Cap al final de la seua vida, Enric Valor va ser nomenat Doctor Honoris Causa per totes les universitats valencianes. 17.La narrativa de postguerra fins als 70 17.1Context La narrativa de postguerra va haver d’enfrontar-se a dos reptes: primer, recuperar un idioma que patia un procés de repressió i substitució cultural des de la dictadura; segon, connectar amb la modernitat europea per a construir una literatura homologable a la internacional. El resultat d’aquesta doble missió és la consolidació de veus que havien encetat la seua producció abans de la guerra i que, ara, ja madures, oferiran el bo i millor de la seua producció. La salut de qualsevol literatura depén de la salut de la seua societat. Durant la Segona República (1931-36) la nostra llengua va arribar a ser cooficial a Catalunya i es creà una xarxa cultural. Amb molta menor força al País Valencià i a les Illes Balears, es va consolidar, però, una certa tradició cultural d’escriure en català (romanticisme, modernisme, noucentisme, avantguarda...). Aquesta recuperació incipient es va trencar després de la guerra, amb els quaranta anys de dictadura i repressió política i cultural. Es va prohibir l’ensenyament de la llengua i el seu ús als àmbits formals. La censura va controlar amb mà de ferro qualsevol publicació. La nostra literatura hagué de sobreviure en tres línies diferents i complementàries: ➢ Literatura d’exili: acabada la guerra, moltes persones compromet ses amb la democràcia hagueren d’exiliar-se a Europa o Amèrica del Sud per a evitar la repressió. Dins d’aquest grup hi ha els autors més rellevants, que pogueren escriure sense el control de la censura: narradors com ara Mercè Rodoreda, Pere Calders, Tísner, o els poetes Josep Carner, Clementina Arderiu i Carles Riba. A pesar de les dificultats, es van mantenir fidels a la seua llengua i feren una literatura de qualitat en revistes, editorials i associacions de l’exili. ➢ Literatura de l’interior: altres escriptors, més joves o no tan com promesos, s’hi quedaren (Enric Valor, Carles Salvador, Josep Maria de Sagarra, Llorenç Vilallonga,Miquel Llor). Hagueren de lluitar contra la censura i les prohibicions de la dictadura, sobretot les primeres dècades de la postguerra, quan escriure en llengua no castellana et convertia en desafecte al Règim. Parlem d’autors que lluitaren a la seua manera, des d’una resistència interior. En una primera etapa es va escriure sobretot poesia. El ciutat país ➢ Finalment, hi hagué alguns autors que s’integraren en el nou règim. És el cas de Josep Pla i Eugeni D’Ors. 17.2Tendències La narrativa de postguerra es mou entre la repetició de models estètics anteriors i l’exploració de nous. És el temps de la novel·la psicològica que incorpora símbols i el monòleg interior, amb una marcada influència de Marcel Proust i James Joyce (per exemple, en Mercè Rodoreda, vegeu la Guia de lectura). També continua vigent la novel·la realista. Enric Valor l’entén a la manera dels autors del segle XIX, arrelada en un temps i una terra concrets. Pere Calders, en canvi, es decanta per la ironia i la fantasia. Un tema reiterat, en moltes obres de l’època, és la guerra. ➢ La narrativa testimonial: la Guerra Civil, l’exili i la Guerra Mundial estimulen un seguit de novel·les i contes que pretenen donar testimoni del que han viscut o reflexionar sobre la condició humana. Són novel les testimonials, la majoria escrites des de l’exili: 556 Brigada Mixta (1945), d’Avel·lí Artís-Gener; Aquí descansa Nevares (1967), de Pere Calders; Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; Incerta glòria (1956), de Joan Sales. ➢ El realisme. Dins del realisme compromés, hi ha dos corrents: el neorealisme (ambients marginals, de lluita obrera, denúncia) i el realisme històric (temes de lluita de classes i injustícia social). També hi ha un realisme huitcentista, clàssic, com ara les novel·les de Sebastià Juan Arbó i d’Enric Valor. ➢ La narrativa psicològica. Gran part de la producció de Mercè Rodore da i de Llorenç Villalonga. Vegeu la Guia de lectura. ➢ L’existencialisme. És un moviment filosòfic que situa els problemes de l’existència humana al centre de la reflexió. Els màxims exponents són els francesos Sartre i Camus. Manuel de Pedrolo i, sobretot, Maria Aurèlia Capmany i Josep Iborra, són els nostres representants més remarcables. ➢ La narrativa de gènere. Durant la postguerra, naix la nostra novel·la policíaca, gràcies a Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, i a Edicions 62; també hi fan la narrativa històrica. En el gènere fantàstic cal assenyala lar l’obra de Joan Perucho.