Mòdul 1 interculturalitat i educació. UOC, Apuntes de Psicopedagogía

¡Descarga Mòdul 1 interculturalitat i educació. UOC y más Apuntes en PDF de Psicopedagogía solo en Docsity! El nou valor de la diferència Joaquín Beltrán P01/02047/00741 © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 5 El nou valor de la diferència Introducció En aquest mòdul analitzarem les bases antropològiques sobre les quals es fo- namenta la interculturalitat. També hi estudiarem l’origen i el desenvolupa- ment del nou paradigma de la relació entre les cultures. La diversitat cultural que presenta el món actual no és un fenomen nou, sinó que ha existit sempre. Per contra, sí que ha canviat al llarg de la història el valor que hom ha atorgat a les diferents maneres d’adaptar-se a aquesta diversitat i en- tendre-la. D’altra banda, cap societat ni país no constitueix una totalitat com- pletament homogènia o monocultural. Tant en l’interior d’una societat com en la relació amb altres formacions socials sorgeix sempre el tema de la diversitat i l’heterogeneïtat. La clau de qualsevol identitat cultural està, precisament, en la diferència, el contrast i la comparació intercultural, i cap no és immune a frac- tures, ambigüitats i contradiccions. L’antropologia social i cultural té per objecte l’estudi de la cultura i les cul- tures i l’anàlisi de la diversitat cultural buscant-ne els fonaments. El concepte de cultura té múltiples definicions i ha donat lloc al desenvolupament de di- ferents escoles i/o perspectives d’anàlisi, i també a debats molt intensos. El contrast entre cultura i cultures, universalitat i particularisme, i etnocentrisme i relativisme ocupa un lloc central en el desenvolupament de les teories antro- pològiques d’ençà del segle XIX. La coexistència i la interrelació de diverses cultures i identitats col·lectives en un mateix espai o formació social és l’objecte principal de la interculturalitat. El nou paradigma de la pluralitat cultural tracta de superar les limitacions de l’aproximació prèvia del multiculturalisme, accentuant l’aspecte dinàmic de les relacions entre les persones de diferents cultures en contacte. La interculturalitat és una proposta d’interpretació de la vida social a partir de noves eines i conceptes per a abordar la seva diversitat i complexitat, que va augmentant. Aquesta manera nova d’entendre les relacions posa l’èmfasi en el respecte i el dret a la diferència, i en denuncia les visions essencialistes, es- biaixades i reificadores que en nom de la cultura justifiquen la xenofòbia, el racisme, la marginació i l’exclusió social. Com més va, la interculturalitat ocupa un espai més gran en diversos àmbits de la nostra societat. Actualment es produeix un procés de globalització que s’intensifica, al mateix temps que cada vegada hi ha més conscienciació sobre les diferències i s’incrementa el desenvolupament de formes d’identitat noves. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 6 El nou valor de la diferència Objectius Els objectius principals que ens proposem d’assolir en aquest mòdul són aquests: 1. Aprofundir la idea de cultura per a centrar-nos posteriorment en la seva diversitat. 2. Conèixer i utilitzar els conceptes clau aportats per l’antropologia en el trac- tament de la diversitat cultural. 3. Explicar les diferents perspectives relacionades amb el contacte entre dife- rents cultures. 4. Distingir els diferents àmbits en què podem trobar heterogeneïtat cultural. 5. Comprendre en què consisteix el nou valor de la diferència. 6. Analitzar els antecedents de la interculturalitat, especialment dins el para- digma del pluralisme cultural. 7. Aprofundir les diferents dimensions de la interculturalitat. 8. Descobrir els múltiples àmbits de la nostra societat en què ja és present la interculturalitat. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 7 El nou valor de la diferència 1. Fonaments antropològics de la diversitat cultural La consciència de l’existència de diferents maneres d’adaptar-se, organitzar-se i entendre el món per part d’uns determinats grups socials és tan antiga com la història de la humanitat. Però l’estudi científic d’aquesta diversitat, la com- paració, la recerca dels orígens de les diferències i la seva explicació correspon al desenvolupament de l’antropologia social i cultural com a disciplina acadè- mica des de mitjan segle XIX. 1.1. De la cultura a les cultures El terme cultura és ambigu i polisèmic, amb significats de vegades oposats i contradictoris. El seu sentit ha anat canviant al llarg del temps fins avui, que ha esdevingut una clau determinant per a explicar qualsevol procés social. A l’origen la paraula llatina cultura feia referència al conreu o cultiu de la terra, i va ser posteriorment que el seu significat es va estendre a cultiu de l’esperit humà (cultura animae), en el sentit que donem a l’expressió persona culta o pos- seïdora d’amplis coneixements assolits gràcies a un intens treball d’estudi. El terme cultura no es va aplicar a una societat fins al segle XVIII, i a partir d’aleshores es va començar a considerar també sinònim de civilització. Cultura era llavors una paraula en singular, una característica o atribut comuns a tota la humanitat, la qual cosa al capdavall diferenciava i separava l’ésser humà de la natura. Des d’aquest punt de vista, la cultura era tot allò que hom compartia amb els altres éssers humans, privilegiant el que és humà en la seva totalitat i universalitat. La cultura-civilització advocava per la unitat de la humanitat i explicava les variacions evidents en el temps i en l’espai com si fossin diferents etapes d’un mateix i únic procés. Aquest concepte estava carregat de connotacions valora- tives i etnocèntriques. La cultura d’un grup significava simplement etapa o grau cultural. Així, la su- posada idea neutral i omnicomprensiva de civilització es va transformar aviat en una jerarquia de graus que ajudava a justificar el caràcter, sovint explota- dor, de les relacions entre persones amb diferents tradicions culturals i dife- rents posicions de poder. L’antropologia, que a més es dedica a l’estudi comparatiu de les socie- tats, ha estat considerada tradicionalment la ciència de la cultura. Vegeu en l’apartat 1.2.3 d’aquest mateix mòdul el desenvolupament del concepte d’etnocentrisme. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 10 El nou valor de la diferència carta de naturalesa universal. Aquesta visió oblidava que la condició humana compartida sempre es manifestava de manera diferent. Això no significa que el que és particular exclogui el que és universal, sinó que és precisament per mitjà de les concrecions específiques que podem trobar el que és universal. El debat del particularisme enfront de l’universalisme té l’origen en la crítica al racionalisme instrumental il·lustrat del segle XVIII. El particularisme s’asso- cia, en part, al romanticisme alemany i, especialment, a un dels seus precur- sors, el filòsof alemany Johann Gottfried von Herder. Aquest pensador va defensar l’especificitat dels diferents grups d’éssers humans amb llenguatges, maneres de pensament o sistemes de comunicació diferents, ja que cada ma- nera d’expressar-se només té significat en els seus propis termes. Aquest rela- tivisme lingüístic constatava la necessitat de contextualitzar i la dificultat de traduir. Insistia que la naturalesa humana no és uniforme, sinó diversificada. L’altra visió, que va predominar durant gran part del segle XIX, es relacionava amb les idees de la racionalitat il·lustrada, el positivisme i el determinisme. La Il·lustració estava decidida a extingir els costums i les tradicions diferents en nom de la raó i del progrés. Els seus defensors eren els portaveus d’una hu- manitat universal i comuna i es consideraven posseïdors de la veritat damunt una base científica. Pensaven que el fet d’enfrontar-se amb el món racional- ment alliberava les persones del domini irracional de les cultures particularis- tes. Eren els propagandistes de la llibertat i la igualtat per a tota la humanitat. El seu projecte consistia en l’ideal d’una humanitat comuna amb objectius universals: el regne universal de la raó. La jerarquia d’un únic desenvolupament cultural que comportava l’universa- lisme aviat fou reemplaçada per la presència de cultures diferents, amb l’espe- cificitat que els era pròpia, les quals eren difícilment comparables. El particularisme advocava per l’estudi minuciós dels trets de les cultures con- cretes i dividia el món en àrees culturals distintives. Des d’aquesta perspectiva les cultures estan constituïdes per grups socials discrets i limitats, diferents i separats els uns dels altres. La humanitat és, així, una categoria fragmentada, més que no pas universal. Les “altres cultures”, alienes al pensament il·lustrat, a la modernitat, a la ciència, etc., eren exemples de formes antigues, endarrerides, salvat- ges i primitives que, inevitablement, seguint les lleis del desenvolupa- ment, s’arribarien a emancipar de les seves cadenes i s’adheririen a la idea del progrés universal. Herder (1744-1803). Lectures complementàries Per a ampliar els termes del debat universalisme enfront de particularisme i la crítica a la raó il·lustrada podeu llegir: Semprini, A. (1997). “Le noeud gordien épistémologique”. A: Le multiculturalisme (pàg. 57-69). París: PUF. Kahn, J.S. (1995). “Culture, Difference and the Expresivist Critique of Modernism”. A: Culture, Multiculture, Postculture (pàg. 18-47). Londres: Sage. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 11 El nou valor de la diferència 1.2.2. Comparació enfront d’irreductibilitat Es poden comparar les cultures? La comparació consisteix en l’anàlisi del grau de diferència i semblança entre cultures diferents. El mètode comparatiu ha tractat de descobrir lleis generals a partir de les particularitats. Si entenem la cul- tura com un fenomen universal amb diferents manifestacions o concrecions s’obre la possibilitat de la comparació entre les cultures. La idea d’irreductibilitat o incommensurabilitat de les cultures sorgeix del fet de portar fins a les últimes conseqüències la crítica que qüestiona la recerca de categories i lleis universals per mitjà de la comparació. La irreductibilitat, o su- posada incapacitat de trobar coses en comú entre persones portadores de cul- tures diferents, es pot transformar en un sentiment d’incompatibilitat que es posa de manifest en la impossibilitat de comunicació, la separació total i el conflicte inevitable. El problema de la comparació és que sempre parteix d’un punt de vista con- cret que selecciona i determina un seguit de criteris sobre els quals cal fer-la. Per tant, implica judicis de valor que, de vegades, van acompanyats de la in- troducció d’una jerarquia de superioritat/inferioritat. El relativisme exacer- bat, en incidir en aquesta crítica, defensa la impossibilitat de comparar, és a dir, propugna que cada cultura és compacta, autònoma i aïllada: un món per si mateix que ningú aliè no pot valorar, ni tan sols conèixer. Aquesta visió representa una simplificació essencialista i reificadora de les cultures, que converteix la història, els costums i les tradicions en singulars, úniques i incomparables. Ulf Hannerz (1998) afirma que tan sols mitjançant la comparació cultural sis- temàtica és possible discernir el continuum i la interdependència de les dimen- sions universals, col·lectives i singulars dels éssers humans. L’antropologia estudia cultures específiques alhora que les compara. L’èm- fasi excessiu en la comparació corre el risc de descontextualitzar-ne alguns trets que no tenen sentit de manera aïllada. La diversitat cultural només es descobreix per mitjà del contacte i la comparació. L’aïllament, per contra, n’impedeix el contrast. Les dife- rències no són un fet donat, sinó quelcom construït en uns determinats moments per algun grup social específic d’acord amb uns interessos concrets. Diferenciar-se és oposar-se a la uniformitat d’un patró únic. Les dimensions de les semblances i les diferències són sempre relatives i interdependents, no absolutes ni independents. Lectures complementàries En aquests capítols podeu trobar una anàlisi acurada dels problemes de la comparació: San Román, T. (1996) “Relativismo relativista: Inconmensurabilidad versus incompatibilidad”. A: Los muros de la separación (pàg. 119-133). Madrid: Tecnos. Hannerz, U. (1998) “Cuando la cultura está en todas partes: Reflexiones sobre un concepto favorito”. A: Conexiones transnacionales (pàg. 55-75). Madrid: Cátedra. La “nostra cultura” també és una “altra cultura”. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 12 El nou valor de la diferència 1.2.3. Relativisme cultural i etnocentrisme El relativisme cultural ha dominat la comprensió intercultural antropològica durant la primera part del segle XX. Se n’han succeït diferents versions, com ara les de les escoles del particularisme i el funcionalisme, fins que, als anys vuitanta, ha constituït la base per a formular les teories postmodernes. Per a tractar de veure el món des del punt de vista propi de cada cultura cal distanciar-se de qualsevol judici moral o qüestionar l’existència de judicis de valor únics. El relativisme és necessari a l’hora de conèixer i contextualitzar les cultures diferents, tot i que hi ha el risc de caure en un relativisme ètic absolut que faci impossibles tant les generalitzacions teòriques com la mera possibili- tat de comunicació i coneixement. Tot relativisme serà sempre ell mateix relatiu i la seva importància rau en el fet que desvetlla una actitud crítica respecte de l’etnocentrisme dominant en cada societat. L’experiència de la diversitat va paral·lela a l’argument relativis- ta, perquè constata l’existència de maneres diferents d’explicar i entendre tot allò que ens envolta i la manera d’organitzar-nos socialment. Totes les cultures solen comportar cosmovisions específiques amb un horitzó d’universalitat. Hi ha la tendència a considerar l’especificitat com una cosa natu- ral, essencialitzar-la i convertir-la en intemporal. Aquest fet condueix, en última instància, a la incommensurabilitat. L’etnocentrisme pot, així, engendrar intole- rància, especialment quan es relaciona amb actituds de prejudici, desconeixe- ment i desconfiança envers els altres. No obstant això, és possible mantenir una actitud oberta cap a totes les persones considerades diferents que no porti neces- sàriament al rebuig, la intolerància, la prepotència, la dominació i el conflicte. El relativisme implica que cada societat o cultura posseeix uns criteris propis i intransferibles a l’hora de comprendre i explicar la realitat, és a dir, té una moralitat, uns valors i unes creences que van acompanyats d’una certa lògica i racionalitat alienes a qui no comparteix aquella ma- teixa cultura. L’etnocentrisme, d’altra banda, consisteix en la tendència a interpretar el món que ens envolta i altres cultures i societats sota l’únic punt de vista de l’observador, és a dir, segons les seves idees i judicis de valor. Habitualment s’associa a idees de superioritat i projeccions universals de determinades particularitats. Reconèixer les diferències no equival a establir jerarquies o justificar desigualtats. Lectures complementàries La majoria de les etnografies d’antropologia són exemples pràctics del relativisme, ja que tracten de descriure les cultures des dels seus propis pressupòsits. Pel que fa a desenvolupaments teòrics sobre el relativisme cultural, podeu llegir aquests llibres: Geertz, C. (1996). Los usos de la diversidad. Barcelona: Paidós / ICE UAB. Todorov, T. (1989). Nosotros y los otros. Reflexión sobre la diversidad humana. Mèxic: Siglo XXI, 1991. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 15 El nou valor de la diferència identificats per la raça i ara, per la cultura. En aquests moments hom segrega espacialment les cultures, hom exclou els altres. Teresa San Román afirma: “...biologismo y argumentación cultural del rechazo me parecen dos componentes alter- nantes o compatibles del discurso de legitimación de la exclusión, de la discriminación, de la explotación.” Teresa San Román, Los muros de la separación (1996, pàg. 234). Les tesis culturalistes s’han introduït en tots els àmbits de les ciències socials amb el resultat d’un reduccionisme cultural que va en augment. Actualment tot es pot explicar per la cultura, reduït a aspectes culturals, per molt que en realitat les variables més importants siguin de naturalesa diferent. Com ens adverteix Verena Stolcke, l’aportació d’aquesta nova argumentació culturalista que se superposa al racisme d’abans consisteix en el següent: “L’assumpció que les relacions entre les diferents cultures són per naturalesa hostils i mú- tuament destructives perquè l’etnocentrisme és consubstancial a la naturalesa humana. Per tant les diferents cultures haurien de mantenir-se separades pel seu propi bé.” Verena Stolcke, “Europa: nuevas fronteras, nuevas retóricas de exclusión” (1994, pàg. 243). © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 16 El nou valor de la diferència 2. Els contactes entre cultures El contacte entre grups humans diversos situats en diferents territoris i la con- vivència de grups diferenciats en un mateix espai són tan antics com l’existèn- cia de la humanitat. La interculturalitat, per definició, és contacte, relació entre cultures. Què significa, doncs, aquest nou paradigma? Què té de nou par- lar de la relació entre cultures i entre grups com a identitats distintives? Abans de respondre aquestes preguntes ens cal saber com s’ha definit, fins fa relativa- ment no gaire temps, aquesta relació i contacte. En primer lloc, podem constatar que al llarg de la història hi ha hagut inter- canvi d’informació, descobriments, invents i tecnologies entre persones que pertanyen a diferents formacions culturals. Hem estat en contacte els uns amb els altres, mercadejant, viatjant, barrejant-nos i guerrejant. Les notícies sobre unes altres cultures, sobre persones i grups socials que pensen i actuen d’una manera diferent del que les enregistra, apareixen d’ençà del començament mateix de l’escriptura, i tenim coneixements d’èpoques anteriors que fan re- ferència a la difusió de l’agricultura, la domesticació d’alguns animals i plantes per al consum humà, les tecnologies de treball amb metalls, etc., que passaven d’una zona a una altra. Al llarg de la història les relacions entre grups humans portadors de cultures distintives no sempre han estat conflictives, violentes o de guerra. La comuni- cació, l’intercanvi, sia comercial, d’idees o de persones, també forma part de la nostra tradició. A més, no hi ha cap cultura que sigui del tot homogènia en el seu interior ni completament impermeable a les influències de l’exterior. Les cultures són flexibles, fluides, mutables, canviants: no essències eternes, idèntiques a si mateixes des de temps immemorials. La instauració, relativament recent, dels estats nació al món occidental s’ha basat en un projecte que incloïa l’eliminació i l’exclusió de les diferències cul- turals tradicionals al seu interior, la uniformització i l’homogeneïtzació de les conductes i la imposició d’un seguit d’idees considerades universals o, si més no, de caràcter nacional. Prenent com a punt de partida les aportacions de la Il·lustració, l’estat nació es va instal·lar de manera definitiva després de la Revolució Industrial entorn Les cultures mai no han estat aïllades ni constitueixen ens immutables. Molts dels trets que hom considera propis són, en realitat, el producte de diferents contactes, influències, barreges, adaptacions. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 17 El nou valor de la diferència del pensament liberal i la seva defensa de la llibertat i la igualtat de totes les persones. Una nova sensibilitat envers la diversitat cultural De la Segona Guerra Mundial ençà s’han produït dos fets que han marcat una nova sen- sibilitat envers la diversitat cultural: l’un és el genocidi jueu en nom de la puresa, la irre- ductibilitat i la incompatibilitat de les cultures; l’altre, el procés de descolonització amb el desenvolupament de noves identitats culturals anteriorment reprimides i silenciades. Aquests dos fets qüestionen la suposada universalitat i superioritat de la cultura occiden- tal. Entre aquests dos paràmetres irromp la interculturalitat. En el context actual, sorgeix la necessitat d’una nova forma d’entendre les re- lacions de l’individu amb l’estat que pari més atenció a la diversitat de grups amb determinades orientacions culturals i identitats que sempre són presents dins una societat. La concepció dels contactes interculturals ha evolucionat. A mesura que va- riava el context, s’han succeït diverses aproximacions i perspectives. No sem- pre, ni necessàriament, s’ha considerat que el contacte, la convivència, el coneixement d’allò que és aliè, sigui una cosa perniciosa, perillosa, impossi- ble o una causa de conflictes. Hi ha moltes alternatives. A continuació n’ana- litzarem algunes. 2.1. El pas de l’admiració al menyspreu: l’ambigüitat de l’exotisme Tant la curiositat com la indiferència envers allò que és aliè ha servit sempre per- què les persones portadores de tradicions culturals distintives, en comparar-se, refermessin la manera de fer i pensar pròpies, reforçant alhora la seva identitat específica o introduint noves alternatives i propostes. El contacte entre cultures comporta, de vegades, influències i, en casos extrems, imposicions. Les valoracions que resulten de la comparació solen acabar essent calibrades amb matisos positius o negatius. Així, per exemple, el pensament il·lustrat del segle XVIII, influït per les notícies proporcionades pels missioners jesuïtes, con- siderava la Xina amb una gran admiració i la prenia com a exemple que calia seguir de nació pròspera i estable sota un govern burocràtic centralitzat i uni- ficat. Si al començament va ser un model de civilització il·lustrada, racional i terrestre, una mica més tard, després de l’expansió imperialista de les potències europees fora del seu territori, la Xina esdevingué la malalta d’Àsia. La seva imatge es transformà en la d’un país totalment desestructurat, corrupte, sense llei, que no mereixia ser considerat humà, ja que la civilització era el patrimo- ni exclusiu de la cultura occidental d’acord amb els cànons de l’època. Aquestes paraules de Dawson reflecteixen molt bé el fenomen: “La història de les relacions entre Europa i la Xina ha depès en alt grau de les idees euro- pees sobre el Regne Central i els canvis experimentats per aquestes idees com a conse- Lectures complementàries Un text clàssic que pot servir d’exemple pel que fa al pas de l’admiració al menyspreu d’una altra cultura és aquest llibre en què es fa una anàlisi dels conceptes europeus de la civilització xinesa: Dawson, R. (1970). El camaleón chino. Madrid: Alianza. Trobareu una anàlisi interessant sobre l’exotisme en la quarta part del llibre: Todorov, T. (1991). Nosotros y los otros. Mèxic: Siglo XXI. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 20 El nou valor de la diferència l’assimilació o pèrdua d’identitat cultural d’un grup o persona en adoptar completament els valors, les creences i les pràctiques d’una altra cultura. L’assimilació és el procés idealitzat del que es considera superior. Des del seu punt de vista li resulta difícil comprendre que els que considera inferiors no vulguin deixar la posició d’inferioritat amb tot allò que els impedeix d’assem- blar-se al que assimila. L’ideal assimilacionista ha estat la projecció d’una vo- luntat abans que un fet inevitable i natural, com pretenien les tradicions culturals amb més poder. 2.4. Les fronteres de la convivència Frederick Barth (1969) va qüestionar la visió tradicional del paradigma de l’aculturació segons el qual el contacte entre cultures és un agent de canvi que condueix a eliminar les diferències i a crear homogeneïtat. La persistèn- cia de límits etnoculturals en situacions de contacte qüestiona aquesta pre- missa. Els grups ètnics defensen la seva especificitat mantenint la diferència, ja que el contacte interètnic pot generar particularismes en comptes de fer que desapareguin. Aquestes fronteres són sempre el resultat de negociacions o d’imposicions. També es pot dir que són mòbils i canviants, que varien segons les circumstàncies i els contextos. Les fronteres es construeixen en el procés continu de la interacció. No obstant això, habitualment ens trobem amb situacions de jerarquització en què una cultura dominant respecta, més o menys, la identitat de les altres amb les quals conviu, d’acord amb uns criteris definits i establerts per la primera. La idea de l’assimilació ha predominat durant molt de temps en l’anàlisi del contacte entre cultures. Implica necessàriament l’existència d’una cultura dominant que elimina les diferències que presenten unes perso- nes que pertanyen a unes altres cultures quan, en un determinat mo- ment, hi entren en contacte. Ser assimilat equival a integrar-se, fondre’s, fer desparèixer el que és distintiu i específic. Se sol associar també a un sentiment de pèrdua i a processos d’homogeneïtzació. Les diferències culturals, segons aquesta perspectiva, sorgeixen única- ment en les situacions de contacte i es materialitzen en la creació de fronteres o límits. Les cultures conviuen i coexisteixen tant si es produeixen com si no es pro- dueixen fenòmens d’assimilació i sincretisme o barreja de trets culturals. Lectura complementària Per a ampliar els vostres coneixements sobre les diferents conseqüències de la relació entre cultures podeu consultar: Llobera, J.R. (1998). “Les polítiques d’identitat cultural”. A: Antropologia social (apartat 3.5, “Les regulacions del conflicte ètnic”). Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. Lectura recomanada Si voleu ampliar aquestes qüestions, llegiu: Barth, F. (1969). Los grupos étnicos y sus fronteras. Mèxic: FCE, 1976. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 21 El nou valor de la diferència També és possible la relació damunt una base més igualitària en què les dife- rències es mantenen mitjançant la regulació i negociació dels intercanvis i les comunicacions mútues. De fet, les persones posseeixen identitats múltiples, és a dir, pertanyen de manera simultània a cultures diferents i mantenen siste- mes de normes i comportament diferents que fan servir en diferents contextos o àmbits –privat o públic, per exemple. Un exemple extrem de la situació de convivència basada en la jerarquització l’ofereix la societat de castes. Però també és possible conviure sota uns altres paràmetres. Al llarg dels assajos que integren l’obra clàssica Els grups ètnics i les seves fronteres (1976), de la qual és editor Barth, es descriuen situacions com ara les relacions simbiòtiques entre diferents grups ètnics que ocupen nínxols ecològics i/o econòmics diferenciats en els quals no hi ha la imposició de l’un sobre l’altre, sinó una dependència mútua per tal com hi desenvolupen activi- tats complementàries. En altres casos, les persones que pertanyen a determinats grups trien abandonar-los i integrar-se en uns altres davant les expectatives d’aconseguir beneficis personals més grans. Els canvis possibles d’identitat cultural, sigui de manera voluntària o forçada, ens indiquen que el fet de pertànyer a una determinada cultura no significa inexorablement estar sotmès als seus dictats per a tota la vida. 2.5. El conflicte: xoc de civilitzacions De manera general, hom tendeix unilateralment a associar els contactes a la idea de conflicte. Un exemple recent de la perspectiva conflictiva de la relació entre cultures, dins l’àmbit del fonamentalisme cultural, és el llibre de Samuel Huntington (1997) sobre el xoc de civilitzacions. Segons aquesta obra, el món de la postguerra freda es divideix en una sèrie de civilitzacions o cultures ben definides que estan irrevocablement condemnades a lluitar entre si per a im- posar la seva hegemonia sobre les altres, de la mateixa manera que fins ara han fet els Estats Units. Un dels seus crítics afirma: “La tesi de la globalització de les guerres culturals peca de simplista. Els fets no la corro- boren. [...]. Ben sovint, darrere d’uns conflictes d’aparença ètnica i cultural, hi ha afers i causes de tipus econòmic. En aquest sentit, els conflictes culturals solen ésser la conseqüèn- cia i no la causa de les desigualtats i dels conflictes socials i econòmics. D’altra banda, les Tant els intents d’homogeneïtzació cultural impulsats pels estats na- ció moderns amb la intenció d’eliminar les diferències culturals al seu interior, com la voluntat individual de canvi, qüestionen la immuta- bilitat de les cultures, ja que els seus portadors individuals, de manera voluntària o involuntària, contínuament la transformen, hi introdueixen nous elements, en recuperen d’antics, n’inventen, en reinventen, n’ima- ginen i en construeixen. Coberta d’El choque de civilizaciones, de Samuel P. Huntington © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 22 El nou valor de la diferència fronteres entre civilitzacions estan força menys delimitades del que pretén Huntington [...] [el qual] també passa per alt la diversitat cultural més o menys pronunciada dins de cada civilització [...]. A més ignora la possibilitat d’una aliança entre països que pertanyen a ci- vilitzacions diferents. Però és això el que s’esdevingué a la guerra del Golf [...]. En definiti- va, podríem arribar a conclusions contràries a les de Huntington i afirmar que els contactes cada vegada més freqüents entre civilitzacions propicien el cosmopolitisme global i no pas el conflicte generalitzat de civilitzacions.” Marco Martiniello, Salir de los guetos culturales (1998, pàg. 32). El reduccionisme cultural de la tesi del xoc de civilitzacions respon a una rea- litat percebuda sota uns interessos hegemònics específics que hom considera amenaçats. El seu interès principal és el foment i la defensa d’uns valors uni- versals particulars davant els atacs imaginaris o inventats procedents tant de l’exterior com de l’interior. Per a Huntington, la diversitat cultural interna dels Estats Units és una ame- naça als valors sagrats de la unitat monocultural de la pàtria, un credo que ell mateix descriu ben orgullosament. El seu argument d’essencialitzar i reivindi- car la incommensurabilitat i incompatibilitat d’uns ens abstractes i irreals que anomena civilitzacions és una lectura molt simplista del món que ens envolta, carregada d’una forta ideologia hegemònica occidental que té al darrere, en úl- tima instància, la indústria armamentística. D’altra banda, el conflicte pot ser el motor del canvi cultural, i també ens pot ajudar tant a conèixer-nos i a acostar-nos mútuament com a separar-nos i di- vidir-nos; tot depèn de la nostra perspectiva d’aproximació i dels interessos que la moguin. No hi ha una disposició innata per a rebutjar, témer i odiar qui no té els ma- teixos paràmetres culturals que nosaltres. Els conflictes per motius culturals amaguen molt sovint causes d’un al- tre ordre, com les econòmiques o polítiques. Les fronteres i els límits culturals són difusos, mòbils i es reelaboren contínuament. Lectura complementària La tesi del xoc de civilitzacions, publicada originàriament l’any 1993 en la revista Foreign Affairs, ha provocat un gran debat a escala mundial. Un desenvolupament més sistemàtic d’aquesta tesi, el podeu trobar en l’obra següent: Huntington, S. (1997). El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial. Barcelona: Paidós. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 25 El nou valor de la diferència Podem trobar grups que en determinats aspectes se sentin oprimits dins la cul- tura en què estan inscrits. Les possibles identitats culturals presents en cada so- cietat són múltiples. El problema és que no se solen reconèixer i en aquests moments algunes es mobilitzen perquè des de la cultura majoritària hom les tingui en compte. Els diferents criteris que identifiquen grups socials específics inclouen el gène- re, les preferències sexuals, les capacitats físiques i mentals, la classe social, la religió, l’edat, etc. Aquests segments poden estar més o menys organitzats i es poden mobilitzar reivindicant el seu coneixement i una sèrie de drets amb l’objectiu de defensar la seva identitat i no ser objecte de discriminació, exclu- sió i marginació per causa de la seva diferència. 3.1.1. Dones i gènere En cada context historicosocial observem el predomini d’uns grups socials que imposen els seus valors i la seva manera d’interpretar el món sobre la resta de la societat, sense prendre en consideració cap altra especificitat concreta. El grup o segment social més gran, habitualment oprimit i subordinat, és el de les dones. En les nostres societats occidentals, gradualment, s’han anat orga- nitzant, han pres consciència de la seva posició i han convertit els seus mo- viments en plataformes reivindicatives contra la sistemàtica discriminació política, educativa, laboral, econòmica, etc., a què han estat i continuen es- tant sotmeses. Els fenòmens culturals varien segons els criteris de gènere i generació, grups d’estatus i classes socials. La reivindicació de determinats grups de la seva diferència enfront de la cultura que els engloba no depèn tan sols d’una base objectiva ètnica, política, religiosa o nacional. La mobi- lització social és possible també entorn de sistemes de valors, estils de vida, sentiments d’identitat o pertinença a col·lectius o experiències co- muns. Sovint es comparteixen sentiments d’exclusió, de constituir grups separats. Cap societat no és una unitat monolítica, monocultural. La diversitat interior al llarg de la història s’ha articulat a partir d’un cert consens, però especialment per la dominació hegemònica d’uns determinats grups socials que ocupen una posició de privilegi en l’estructura so- cioeconòmica. Els grups dominants han aconseguit d’igualar els seus propis interessos amb els de la societat en general i han sotmès els de les classes subalternes. Lectures complementàries Un bon desenvolupament del tema de la manera en què es creen i funcionen les subcultures el trobareu en els autors següents: Hebdige, D. (1979). Subculture: The Meaning of Style. Londres: Methuen. Willis, S. (1993). “Hardcore: Subculture American Style”. Critical Inquiry (vol. 19, núm. 2, pàg. 365-383). Hegemonia i classes subalternes Aquesta terminologia procedeix del pensador marxista italià Antonio Gramsci (1891-1937). Fou un dels fundadors del Partit Comunista Italià el 1922 i va passar els últims deu anys de la seva vida a la presó, on va es- criure els Quaderns de la presó (1929-1935). La seva obra i el seu desenvolupament teòric sobre les relacions entre els in- tel·lectuals, el poble i la cultura influeixen directament en un gran nombre de pensadors i investigadors actuals. Lectura complementària Podeu ampliar aquest apartat mitjançant la consulta de l’autor següent: Juliano, D. (1985). “Una subcultura negada: l’àmbit domèstic”. A: Llopart, Prat i Prats (ed.). La cultura popular a debat (pàg. 39-48). Barcelona: Altafulla. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 26 El nou valor de la diferència Així, doncs, les dones, que dins de cada cultura aparentment n’eren membres en igualtat de condicions amb els homes, resulta que estaven, i encara ho es- tan, en situacions de discriminació d’índole diversa per motiu del seu sexe. 3.1.2. Classes socials La classe social és un altre factor generador de diferències culturals. La distri- bució desigual de la riquesa produeix una fragmentació cultural entre els membres de les diferents classes socials: estils de vida, normes, pràctiques i re- presentacions. La distinció i el capital cultural continuen marcant i dividint la societat, malgrat l’aparent igualtat i homogeneïtat, els suposats valors i pràc- tiques compartits. Les diferències econòmiques i culturals continuen presents i augmenten cada vegada més. Els aspectes econòmics influeixen en la cultura i estan sempre presents per molt que sovint hom els oblidi, enfosquits, i no els prengui en consideració. 3.1.3. Generació i edat La generació i l’edat és un altre factor de diferenciació cultural. Els joves es ca- racteritzen pel fet de desenvolupar una gran varietat de subcultures, d’estils, que s’identifiquen tant per signes externs, com ara el vestit, els ornaments, la música, com per ideologies polítiques, formes de vida, hàbits de consum i ar- gots o llenguatges propis. La diversitat és molt fluida: constantment desapa- reixen grups i en sorgeixen de nous. 3.1.4. Ètnia, nació i llengua Finalment, cal assenyalar al costat de les diferències produïdes per raó de gè- nere, generació i classe social, unes altres que corresponen a criteris d’ètnia, La seva consciència de gènere produeix una fractura en l’interior de cada societat que demostra que l’homogeneïtat interior i la qualitat de ser tots lliures i iguals són una retòrica del grup dominant i hegemònic. Els conflictes socials per motius econòmics són els més freqüents, i molts dels suposats conflictes culturals tenen en realitat un origen eco- nòmic o de classe social. Només es poden entendre com a culturals en la mesura que admetem que la classe social produeix variacions cultu- rals determinades pel desigual accés als recursos i al poder. Detenció de la sufragista Mrs. Pankhurst (maig del 1914) Lectura complementària Un estudi que analitza amb molt detall les diferències culturals segons la classe social és: Bourdieu, P. (1989). La distinción. Madrid: Taurus. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 27 El nou valor de la diferència nació i llengua. Bé que des de fora es considera com un tot homogeni, l’Estat espanyol acull al seu interior importants diferències culturals. Les podem di- vidir en dues categories: 1) les comunitats culturals històricament diferenciades, especialment pel fet de tenir una identitat lingüística i nacional, com Catalunya, Euskadi i Galícia; 2) el col·lectiu ètnic gitano. Els ciutadans de l’Estat espanyol, com els de qualsevol altre estat nació, són, doncs, molt plurals culturalment. La convivència de gitanos, catalans, bascos, gallecs, canaris i els ciutadans de la resta de comunitat autònomes referma el caràcter plural, la diversitat cultural interna de la societat espanyola. 3.2. Els canvis de l’alteritat: colonialisme i postcolonialisme L’època postcolonial comporta una nova consideració i reinterpretació de la diversitat cultural que qüestiona els pressupòsits universalistes eurocèntrics i que proposa una alteritat transformada que comença a reivindicar la identitat pròpia i a fer sentir la seva veu. Així, l’antecedent més proper a la nostra ma- nera actual de construir l’alteritat, la diferència cultural, la trobem en la histò- ria recent del colonialisme occidental. Colonialisme i neocolonialisme El colonialisme va ser la culminació durant la segona meitat del segle XIX del procés d’ex- pansionisme territorial de les potències europees que s’inicià als segles XV i XVI amb els viatges dels descobriments i la creació de l’imperi colonial espanyol a Amèrica. La colo- nització implicava l’explotació econòmica i la dominació política de societats i cultures diferents i allunyades. El marxisme va introduir la categoria d’imperialisme per referir-se a la dominació colonialista entesa com l’estat superior del capitalisme, és a dir, l’expansió del model econòmic del capitalisme europeu als països dominats. Les colònies estaven sotmeses políticament a les metròpolis i obligades a contribuir amb el seu potencial humà i els seus recursos naturals al progrés de les economies metropoli- tanes i també a consumir els productes elaborats per les potències colonitzadores. El desen- volupament de la indústria necessitava nous mercats per als productes, més matèries primeres i més barates, i un espai econòmic en què es pogués invertir el capital excedent amb l’expectativa d’augmentar-ne els beneficis. Els països llunyans i “endarrerits”, febles i amb tecnologia poc desenvolupada eren el lloc idoni per a complir aquests objectius. La descolonització i la independència dels països abans colonitzats van donar lloc a una nova dependència per part de les antigues colònies. Aquesta situació ha rebut el nom de neocolonialisme. Sens dubte, l’expansió colonial va ser un moment de contacte entre cultures diferents que, d’una manera o una altra, s’institucionalitzà amb la creació de noves jerarquies i diferències, sovint superposades damunt les que ja hi havia. Històricament no podem dir que en general hi hagi pobles que hagin romàs aïllats, perquè sempre hi ha hagut comunicació d’alguna mena, incloent-hi l’expansió i la conquesta mitjançant guerres. Els imperis conqueridors i mili- tars s’han succeït els uns als altres. Lectura complementària Per a aquestes qüestions, vegeu: Llobera, J.R. (1998). Antropologia social. L’evolució i l’estructura de les societats humanes (apartat 3.5, “L’era de l’imperialisme”). Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. Lenin… … desenvolupà la seva teoria so- bre l’imperialisme a L’imperialis- me, fase superior del capitalisme. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 30 El nou valor de la diferència bilitat, el canvi de residència d’algunes persones. Això que acabem de dir seria un exem- ple proper i habitual de la mobilitat de les persones, de la sortida de l’espai dins del qual hom ha nascut. L’emigració també ha estat associada al comerç, a l’expansió de les religions universalistes i a aspiracions imperials. A més de causes econòmiques, hi ha migracions provocades per guerres. Els moviments de població afecten tant territoris molt allunyats entre si com d’altres de més pròxims, bé que el resul- tat sempre és el mateix: el fet de posar en contacte estranys, persones amb “co- nocimientos, experiencias y convencionalismos distintos” (García, 1999). La naturalesa del contacte entre poblacions com a resultat de processos migra- toris dependrà de les diferents posicions de poder o de les especialitzacions eco- nòmiques. Els emigrants de l’expansió colonial europea, amb el suport d’un poder militar, es van erigir en una elit política i econòmica superposada a les que ja hi havia, amb explotació dels colonitzats. S’hi van produir barreges i també fenòmens de segregació tan espectaculars com l’apartheid sud-africà. Alguns països estan constituïts per diferents onades de migracions recents, com els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i, en gran manera, gran part de l’Amèrica del Sud. Les poblacions natives d’aquests països van ser desplaça- des i, en molts casos, fins i tot foren anihilades físicament a mesura que avan- çava l’establiment dels europeus, sigui pel contagi de malalties desconegudes o per massacres indiscriminades. No obstant això, les poblacions autòctones dels continents americà i australià, malgrat que s’han reduït dràsticament per la vio- lència i les malalties que han patit, no han desaparegut completament. En part, s’han barrejat i, a més de mantenir tradicions culturals precolonials, n’han creat d’altres de noves com a conseqüència del contacte i sincretisme. Els moviments de població, sigui en el pla internacional o en l’interior d’un país mateix, introdueixen inevitablement una més gran diversitat cultural da- munt d’un determinat territori. J. García diferencia diverses situacions mul- ticulturals produïdes pels processos migratoris. No oblidem que per a aquest autor la cultura és una organització concreta de la diversitat: “Primero, individuos aislados establecidos fuera del ámbito geográfico de su unidad ad- ministrativa de origen. En estas circunstancias el que se va no lleva consigo su cultura, sino que transporta únicamente conocimientos, experiencias personales y recuerdos. Muchos de ellos le servirán para afrontar las nuevas situaciones y otros no [...]. En otras ocasiones la emigración concluye en un establecimiento grupal, siendo los integrantes de esta organización [cultura] miembros en origen del mismo grupo étnico. No sólo lle- van consigo conocimientos, recuerdos y experiencias, sino también formas de interac- ción y convencionalismos pertenecientes a su antigua forma de organización [...]. Tampoco en este caso han traído consigo su cultura, sino sólo lo que podríamos llamar Les migracions de població tenen causes molt diverses, des dels canvis climàtics fins a la pressió demogràfica sobre un determinat territori que no pot mantenir més població sense transformar el seu mode de pro- ducció econòmic. Nelson Mandela, líder del moviment antiapartheid, visita la ciutat de Barcelona. Les migracions interiors han transformat, des de 1955, la societat catalana © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 31 El nou valor de la diferència recursos culturales, que, a su vez, los diferencian entre ellos. Simplemente se reorganizan en el nuevo entorno de acuerdo con nuevas circunstancias y variables [...]. Son una mi- noría étnica solamente en el sentido referencial del término: no porque compartan los contenidos culturales que, como minoría étnica, se les atribuyen, sino porque son con- siderados de esta manera por la organización que los acoge.” J. García, “Razones y sinrazones de los planteamientos multiculturalistas” (1999, pàg. 322). La transició d’una societat rural, agrària, a una d’industrial i urbanitzada com- porta la mobilitat geogràfica de la força de treball, migracions interiors, canvis culturals, adaptació a nous valors i estils de vida; en definitiva, processos de canvi cultural. El canvi cultural endogen, del món rural a l’urbà, juntament amb l’experièn- cia de la convivència de grups ètnics autòctons diferents, sigui pel fet que comparteixen un mateix estat o per la seva distribució territorial a escala esta- tal, serveix de base i experiència per a abordar l’establiment d’emigrants pro- cedents d’altres estats. La diversitat cultural produïda per l’establiment d’emigrants se sol associar a situacions de marginació i exclusió. Però no oblidem la possibilitat contrària. Per exemple, l’arribada d’immigrants d’un poder econòmic superior al del país d’acollida que inverteix el capital i transforma l’estructura social i cultural de les poblacions auctòtones. Els nous immigrants comporten un desafiament per a les estructures institucionals de l’estat nació i representen una novetat davant la població en general per la quotidianitat de la seva presència, el seu veïnatge, el seu color, els seus vestits, la seva dieta i les seves pràctiques reli- gioses diferents. El problema és que només és valorada positivament una part de les cultures dels grups socials d’immigrants, especialment la dels que tradicionalment han estat considerats superiors. Es tractaria, doncs, d’estrendre quelcom que ja posseïm a la resta de persones que estructuralment tenen, respecte de nosal- tres, una situació semblant, el seu caràcter d’immigrant, amb la qual cosa su- peren les barreres de classe social i de cultures amb prestigi. Les persones que emigren s’adapten de moltes maneres als nous contextos, no reprodueixen mecànicament les seves tradicions preemigratòries, de la matei- xa manera que tampoc no abandonen completament les seves peculiaritats. Les possibilitats de la seva interacció amb la societat d’acollida són múltiples i contextuals. L’augment i la rapidesa dels mitjans de transport i comunicació fan possible en aquests moments una mobilitat de les poblacions i una com- plexitat més grans pel que fa a les característiques dels seus assentaments. La diversitat cultural que aporten els immigrants a la nostra societat plural és independent de la classe social a què pertanyen. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 32 El nou valor de la diferència 3.4. La globalització. La diversitat cultural entre el que és global i el que és local La globalització fa referència a processos socials, econòmics i demogràfics que es produeixen dins els estats nació i també els ultrapassen. És la intensificació de les relacions socials a escala mundial, de tal manera que es vinculen pobles allunyats fins al punt que els esdeveniments locals són influïts per successos que tenen lloc a milers de quilòmetres, i viceversa. La idea d’una cultura global és paral·lela al procés de globalització recent. En un principi es creia que l’avenç global de la modernitat produiria inevitable- ment una cultura mundial més homogènia, però la realitat demostra que, malgrat que el món està cada vegada més interconnectat (econòmicament, políticament i culturalment), les diferències culturals augmenten. L’actual procés de globalització condueix a un augment de la sensibilitat davant les diferències. Les primeres teories de l’homogeneïtat cultural global han estat molt critica- des pel fet de tenir deficiències. Els productes i les mercaderies distribuïdes globalment no necessàriament són portadors de la cultura que els ha produït, sinó que uns altres les interpreten de manera diferent de com ho faria el productor. A més, el fluxos culturals no són exclusivament unidireccionals; la disjunció entre els fluxos globals de per- sones, les mercaderies, el capital i la cultura assegura un paisatge cultural cada vegada més diferenciat. La visió antropològica clàssica descrivia el món mitjançant la metàfora del mosaic, compost d’una pluralitat d’entitats socials i culturals delimitades i se- parades, entitats territorials amb límits clars, distintius i constants, sistemes de significats culturals en gran manera aïllats i només relacionats de manera su- perficial per signes o objectes materials. Aquesta visió no serveix per a explicar els processos actuals de globalització i els antropòlegs s’han vist obligats a re- considerar el seu concepte de cultura. Els canvis produïts per la consciència i l’anàlisi de comunitats transnacionals i globalitzades introdueixen un nou interès per la dispersió, la descentralització, la interpretació, la complexitat i, especialment, la identitat. En un moment en què la cultura està cada vegada més desterritorialitzada, amb un augment cons- tant del volum i la velocitat de la transmissió d’informació i la difusió incontro- La globalització és el resultat de la transformació del capitalisme i l’eco- nomia, juntament amb l’impacte de les noves tecnologies de la informa- ció. El seu caràcter tecnoeconòmic està indissolublement unit a processos culturals. Lectura complementària El primer desenvolupament de la idea de fluxos globals i la creació de paisatges diferenciats el trobem en l’autor següent: Appadurai, A. (1991). “Global Ethnoscpes: Notes and Queries for a Transnational Anthropology”. A: R.G. Fox (ed.). Recapturing Anthropology (pàg. 191-210). Santa Fe: School of American Research Press. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 35 El nou valor de la diferència exòtics i actualment l’èxit del turisme rural en serien algunes mostres. El ma- teix s’esdevé en molts altres àmbits que afecten l’economia. La producció de diversitat cultural destinada al consum s’ocupa d’aspectes su- perficials i sovint falsificats o “teatrals”. És simplement una manifestació més de l’orientalisme: l’adaptació al gust occidental de sabors i gustos estètics per- què hom els consumeixi més fàcilment. No es tracta de buscar la puresa en els contactes entre cultures, ja que això és un mite, però tampoc no s’ha de bana- litzar i mercantilitzar la diversitat cultural al mateix temps que es continuen produint discriminacions i exclusions per motius que en realitat, encara que se’ls qualifiqui de culturals, són d’una altra mena. Lectures complementàries Podeu trobar diferents aspectes de la mercantilització de la diversitat cultural en les obres següents: Martí, J. (1998). “Música i multiculturalisme a la Catalunya d’avui”. L’Avenç (núm. 226, pàg. 51-54). MacCannell, D. (1988). “Turismo e identidad cultural”. A: T. Todorov i altres. Cruce de culturas y mestizaje cultural (pàg. 207-227). Madrid: Júcar. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 36 El nou valor de la diferència 4. Interculturalitat: nou paradigma de la relació entre cultures La pluralitat cultural o la coexistència de diferents grups i segments socials amb diferents especificitats i identitats culturals és una característica dels es- tats nació moderns. La naturalesa, el caràcter i el contingut de les relacions en- tre aquests canvia al llarg del temps. Les relacions de poder establertes en cada moment entre les cultures i els grups socials que estan en contacte és un factor clau per a comprendre’n l’acomoda- ció i la interrelació. Històricament l’estratègia dels grups dominants dels nous estats fou reduir la di- versitat interior i promoure l’homogeneïtat cultural mitjançant el control de l’escola i els mitjans de comunicació de massa, la imposició d’una llengua de- terminada, uns símbols i uns rituals, la delimitació d’unes fronteres, la recons- trucció i la invenció de la història i les tradicions, i el fet d’imaginar l’existència d’una unitat monolítica i monocultural que contrastava amb el món exterior. D’altra banda, com ja hem vist, les cultures no són ens fixos ni immutables, sinó que estan en canvi continu i es modifiquen i reben influències de l’exte- rior al mateix temps que s’influeixen les unes a les altres. Els processos de can- vi social poden afectar o no la reducció o l’augment de la diferenciació entre grups que interactuen i s’influeixen mútuament. El paradigma liberal preconitza la llibertat i la igualtat de tots els individus en cada societat. De fet, aquest ideal poques vegades ha estat portat a la pràctica completament. La discriminació, la marginació i l’exclusió d’unes determina- des persones pel fet de posseir algun tret distintiu que les diferencia dels que detenen el poder ha estat una pràctica habitual. 4.1. El paradigma de l’homogeneïtzació Tradicionalment es considerava que el contacte directe i continuat entre cul- tures produïa de manera inevitable l’assimilació a la cultura majoritària i/o he- Totes les societats i cultures es construeixen a partir de la diversitat i generen contínuament noves diferències i nous grups. La integritat, l’homogeneïtat, la uniformitat i la monoculturalitat dels estats nació és un mite propi de la modernitat eurocèntrica, una barreja de la ideo- logia liberal amb la romàntica que tractava de fer efectiva la fórmula: estat = nació = poble = cultura. Per a entendre el nou paradigma de la pluralitat cultural cal conèixer els plantejaments anteriors del tema, des de l’homogeneïtat, passant per la multiculturalitat, fins a arribar a la interculturalitat. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 37 El nou valor de la diferència gemònica de les altres que estaven en una posició subordinada o amb menys poder. El model assimilacionista o de l’homogeneïtzació defensa la monoculturali- tat. Parteix del pressupòsit que les normes i els valors de la cultura dominant seran adoptats, de manera voluntària o forçada, per les persones que no hi per- tanyen, les quals perdran els trets culturals propis i es transformaran en indi- vidus indiferenciats respecte de la cultura i la societat que els envolta. Això pot afectar tant les minories autòctones com les formades com a conseqüència de processos d’immigració. L’homogeneïtzació se sol considerar un procés unidireccional i uní- voc d’absorció. És una forma d’uniformització cultural, d’adopció de la cultura i la llengua dominants. Aquesta visió idealitzada es corres- pon només d’una manera molt tangencial amb els fets observats. El grup minoritari també influeix en el majoritari i pot desenvolupar estratè- gies i mecanismes de resistència davant el canvi i evitar desaparèixer. O bé el grup majoritari es pot esforçar per tal d’impedir l’absorció dels minoritaris per mitjà de pràctiques discriminatòries i excloents. Els pressupòsits que hi ha a la base del model assimilacionista o de l’homoge- neïtzació són, segons C. Giménez (1993): “1. Homogeneidad como punto de partida. Se parte de la base de que la sociedad receptora es culturalmente homogénea aunque no sea cierto. L’aculturació s’equiparava a un procés d’homogeneïtzació o assimila- ció que, en un context colonial, significava occidentalització i que en l’interior de cada estat nació implicava la reducció de les diferèn- cies culturals internes a favor d’una única cultura controlada per l’elit politicoeconòmica i religiosa. Les institucions de l’estat van desplegar tota mena de mesures homogeneïtzadores per tal d’eliminar les diferències internes. L’homogeneïtzació consisteix en l’assimilació o incorporació dels grups immigrants a la cultura i la societat d’acollida. Els membres dels grups su- bordinats s’acaben incloent dins la majoria fins al punt que, una vegada han adoptat els valors i pautes de comportament d’aquella societat, n’es- devenen indistingibles. L’homogeneïtzació i l’assimilació mai no són absolutes sinó parcials. L’imperi i la colonització espanyola... ... van introduir a bona part del continent americà la llengua castellana i la religió catòlica, que s’imposaren sobre la gran diversitat cultural que hi havia. Moltes cultures van desaparèi- xer i d’altres estan en via d’ex- tinció, tot i que també algunes han resistit l’assimilació i pèr- dua d’identitat i han subsistit amb peculiaritats i dinàmiques pròpies. Virrei castellà i indígenes de Nova Granada © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 40 El nou valor de la diferència nants tendeixen a controlar la barreja i a definir els continguts tant de la cul- tura que hi participa menys, com de la que preconitza el model, com dels grups minoritaris o en posició d’inferioritat. L’ideal del melting pot no ha estat portat a la pràctica a causa de la persistència de situacions de discriminació i segregració que han patit grups culturalment di- versos. Aquest fet ha donat lloc a nous paradigmes que pretenen ser més fidels pel que fa a l’anàlisi de la realitat o que proposen alternatives per a transformar- la. Entre aquests paradigmes hi ha la multiculturalitat i la interculturalitat. 4.3. Multiculturalitat Multiculturalisme i interculturalitat són termes ambigus que s’usen habitualment com a sinònims. El fet que siguin indiferenciats i indistints enfosqueix l’al·lusió a realitats, concrecions, perspectives i paradigmes específics i contradictoris, bé que de vegades coincideixin. La multiculturalitat és un paradigma que es va desenvolupar als Estats Units i al Canadà a partir de la dècada de 1960. El moviment dels drets civils va mo- bilitzar minories que qüestionaven les polítiques assimilacionistes anteriors i denunciaven la incongruència entre la suposada igualtat de drets i oportuni- tats de totes les persones i el fet de la discriminació i la segregació social, eco- nòmica, educativa, etc., per raons de raça, sexe, religió, etc. Diferents grups socials amb identitats concretes van començar a reivindicar el seu dret a existir en condicions d’igualtat amb la societat majoritària que només els reconeixia per a discriminar-los, reprimir-los, perseguir-los, excloure’ls, etc. Es tractava d’abolir la perspectiva monocultural i modificar les relacions de po- der establertes. És un fenomen que s’associa a les reivindicacions de minories nacionals i èt- niques dins un estat nació, i també a les de grups socioculturals i religiosos que busquen el reconeixement i el respecte a les seves diferències. Aquests grups Una diferència general entre tots dos podria ser que el multiculturalis- me tendeix a mantenir les cultures separades i aïllades, mentre que la interculturalitat posa l’accent en la interrelació, el dinamisme, el canvi i la reciprocitat. El multiculturalisme és el reconeixement del fet de la diversitat cultural i s’ha desenvolupat com una nova forma d’articular l’heterogeneïtat dins de cada país. Lectures complementàries Cada vegada hi ha més textos a l’abast dedicats a l’anàlisi del multiculturalisme. Podeu consultar: Martiniello, M. (1998). Salir de los guetos culturales. Barcelona: Edicions Bellaterra. Kymlicka, W. (1999). Ciutadania multicultural. Barcelona: Proa / Ediuoc. Semprini, A. (1997). Le multiculturalisme. París: PUF. Lamo de Espinosa, E. (ed.) (1995). Cultura, estados, ciudadanos. Una aproximación al multiculturalismo en Europa. Madrid: Alianza. Martin Luther King saluda els assistents a la Marxa sobre Washington (1963) © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 41 El nou valor de la diferència desenvoluparan moviments socials entorn d’un sistema de valors, un estil de vi- da, uns sentiments d’identitat o una pertinença a col·lectius o amb experiències comunes de marginalitat. Freqüentment han estat sotmesos a pràctiques d’ex- clusió, i és per això que reivindiquen el dret a ser reconeguts i tractats com a iguals per part del grup dominant. Segons Alain Touraine: “El multiculturalisme no consisteix en una fragmentació de la societat en comunitats tancades en si mateixes que només estarien vinculades entre si pel mercat o fins i tot per la segregació i la guerra santa, la guerra de classes, de nacions, de religions, o de se- xe; el multiculturalisme només té sentit si hom el defineix com la combinació, en un determinat territori, d’una unitat social i d’una pluralitat cultural mitjançant intercan- vis i comunicacions entre actors que utilitzen diferents categories d’expressió, anàlisi i interpretació.” Alain Touraine, “Qué es una sociedad multicultural” (1991). L’apogeu del multiculturalisme s’associa a la crisi de l’estat nació i de l’hege- monia del racionalisme il·lustrat i universalista. Andrea Semprini distingeix diferents models de cohesió en l’espai multicultural: “1. Model polític liberal clàssic. Hi ha una clara distinció entre la vida pública i privada. Es fixen els drets i deures cívics i polítics dels individus, que adquireixen l’estatus de ciutadà en igualtat absoluta amb els altres. Se suposa que l’espai públic és neutre i homogeni i les diferències queden confinades a l’àmbit privat. 2. Model liberal multicultural. És el model que ha desenvolupat Kymlicka (1999) sota el ter- me ciutadania cultural. Sorgeix davant de l’evidència que el model clàssic mai no ha estat aplicat realment, car sempre hi ha hagut grups separats amb un accés desigual a l’espai públic. Els grups es presenten com a elements mediadors entre l’esfera pública i la priva- da. Reconeix el paper central dels aspectes culturals en la constitució dels individus com a ciutadans i admet, doncs, l’autonomia d’alguns grups. L’espai social es divideix entre una zona central monocultural en què participen en grau variable tots els grups i unes zo- nes perifèriques en què els grups disposen d’autonomia. 3. Model multicultural maximalista. Hi ha grups que reclamen formes de separació i una autonomia política completa. Els factors culturals i ètnics són més valorats que la ciuta- dania. Pressuposa la fragmentació, separació i juxtaposició de múltiples espais monocul- turals que reivindiquen una identitat específica. 4. Model del multiculturalisme corporatiu. És una manera de gestionar la diferència que se centra especialment en els aspectes econòmics de la seva comercialització en un nou es- pai sociocultural mundialitzat. El cosmopolitisme, la diferència i els grups ètnics esdeve- nen mercats, formes culturals compatibles amb l’economia capitalista. Aquest tipus de multiculturalisme construeix la diferència, li atribueix contingut i fixa la manera d’admi- nistrar-la. Proposa una retòrica de la diferència i de la coexistència introduïda des de dalt i no reivindicada des de baix. En aquest model l’economia controla la política i l’àmbit sociocultural. És el multiculturalisme de consum.” Andrea Semprini, Le multiculturalisme (1997). Segons Semprini, la noció de diferència passa a ocupar un lloc central en la cultura occidental a mesura que el paradigma polític entra en crisi. El vocabu- lari es transforma i s’hi introdueixen els conceptes de diferència, justícia, desi- gualtat, fractura social. El multiculturalisme exigeix que es duguin a terme els compromisos predicats per la modernitat, la qual cosa requereix una transfor- mació profunda de les relacions de poder existents. Segons aquest autor, una de les característiques del multiculturalisme és el pas del paradigma polític a l’ètic, és a dir, la substitució de la noció d’igualtat per la de justícia. El multiculturalisme apel·la al dret que està intrínsecament vin- Crisi de la modernitat i multiculturalisme L’origen del paradigma del multiculturalisme coincideix amb la crisi de la modernitat, de l’universalisme i el canvi de la valorització de la idea de la diferència després de la Sego- na Guerra Mundial i del geno- cidi jueu. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 42 El nou valor de la diferència culat a la modernitat, la suposada independència i neutralitat del qual és un dels puntals de la democràcia liberal. Així, hom recorre al dret per a eliminar l’actual situació regida pels valors i tradicions universals que en realitat són els usos, els costums i les convencions propis d’una majoria monocultural. L’aspecte jurídic s’introdueix en l’espai privat i relacional dels individus quan es produeixen conflictes entre l’esfera pública i la privada que afecten els do- minis menys formalitzats, com ara els valors familiars, la pressió dels iguals, les tradicions, les convencions i l’etiqueta. Així, per exemple, hi ha els casos relacionats amb el sexisme, l’assetjament sexual, els comportaments discrimi- natoris, els insults racistes. Els individus recorren al dret davant la incapacitat de la monocultura per a afrontar els reptes de la demanda de respecte en l’es- fera privada i situen en l’àmbit públic les pròpies diferències relacionals i so- cioculturals. El dret a la diferència i la redefinició de l’àmbit privat i públic de la vida social han provocat un intens debat entre liberals i comunitaris paral·lel al desen- volupament del paradigma multiculturalista. El multiculturalisme, el dret a la diferència, la tendència a un reduccionisme cultural i la visió de la cultura com a essència immutable i acotada corren el risc de convertir la societat en un conjunt o amalgama de cultures separades, aïllades, homogènies, pures, que estan en contacte permanent i defensen ge- losament les seves fronteres de qualsevol contagi cultural. Aquesta concepció de la realitat social pot ser una nova justificació del racis- me, ara damunt una base cultural, en proporcionar nous arguments a la segre- gació, la separació i l’exclusió en nom del respecte i el reconeixement a la diferència. Seríem davant un tipus de multiculturalisme particularista que rebutja qualsevol mena d’interacció entre grups que en difumini les diferències, i redueix les relacions interculturals a la coresidència de guetos o a un nou apartheid. L’essencialització de la diferència equipara el relativisme cultural del romanti- cisme alemany amb les nocions estàtiques del multiculturalisme per mitjà de la insistència en la puresa i l’autenticitat de totalitats o configuracions cultu- rals. Això comporta una interpretació de les cultures com a totalitats separa- des. Aquest seria el contingut d’un multiculturalisme fort, en contrast amb un de feble que només reconeix les diferències d’una manera superficial i que de fet continua l’hegemonia d’una determinada cultura, o més exactament d’un determinat grup social dins una cultura. L’objectiu del paradigma de la inter- culturalitat és la superació d’aquests dos pols extrems. Lectura complementària Pel que fa al debat entre comunitaris i liberals, en podeu llegir un resum en l’obra següent: De Lucas, J. (1996). “La respuesta del Derecho en una sociedad multicultural”. A: Puertas que se cierran (pàg. 75-102). Barcelona: Icaria. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 45 El nou valor de la diferència des del que és tradicional fins al que és modern, des del que és simple fins al que és complex o des del que és superior fins al que és inferior. La diversitat cultural és un fet: hi ha innombrables formes d’adaptar-se al món que ens en- volta, d’interpretar-lo, d’actuar-hi. I totes són en principi igualment vàlides i respectables. En aquest sentit està estretament vinculada amb el pensament postcolonial. Sota aquest punt de vista se situa en un primer pla l’enfrontament entre la cul- tura específica d’un grup concret que pertany a una determinada societat, es- devinguda hegemònica i imposada damunt unes altres, al·legant-hi la seva universalitat, i el desvetllament i l’enfortiment de grups humans específics portadors de cultures i identitat, col·lectius sotmesos i minories que comencen a reclamar un espai i a fer sentir la seva veu. No es tracta que abans no hi haguessin diferències i que la pluraritat cultural fos una cosa aliena, o que hom no discutís sobre aquest tema ni hi pensés. L’aportació de la interculturalitat al tractament antropològic tradicional de la diversitat cultural és la reivindicació del reconeixement, la dignitat, la veu dels que abans eren silenciats per les cultures majoritàries, dominants o hegemòniques. La societat és plural. Els grups i les cultures són sempre construccions socials, contingents, flexibles, amb mobilitat i en canvi constant. Les relacions entre els grups haurien de respondre a la negociació contínua, al consens sempre elaborat davant unes condicions i circumstàncies canviants. Parlem d’inter- canvi, de diversitat, d’heterogeneïtat, de diàleg, de comunicació i de la possi- bilitat de traducció. Cal estar obert a l’altre, reconèixer-ne la dignitat, no discriminar-lo ni se- gregar-lo; el respecte i la tolerància han de ser mutus. Sovint s’argumenta que el coneixement d’unes altres formes de pensar i de fer és imprescindi- ble perquè comprenguem les nostres pròpies limitacions, obrim noves vies de coneixement i disposem d’alternatives a l’hora d’enfrontar-nos a nous reptes. La novetat de la interculturalitat és la reelaboració i posada al dia de po- lèmiques anteriors per mitjà de la introducció de variables noves, espe- cialment les que estan connectades amb les relacions de poder i de dominació. La interculturalitat ha de consistir, doncs, en el contacte i el descobriment de bases i fonaments de cultures diferents a partir d’un horitzó comú. Tríptic de l’exposició “La imatge de l’altre” © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 46 El nou valor de la diferència Això comporta el qüestionament d’aquestes cultures, el fet de relativitzar-les, el reconeixement de les limitacions de cadascuna, del fet que ningú no té de- finicions, experiències i consciències definitives i absolutes. Vol dir també un trencament amb el passat alhora que una continuació. Implica superar-ne les dualitats, harmonitzar-ne les diferències, la reciprocitat, el diàleg. Es tracta de transcendir la situació actual. La societat ha de ser oberta per a ser pluralista. Cal comprendre el context i la manera d’entendre el món de l’altre perquè hi pugi haver un diàleg, és a dir, hem d’acceptar que l’altre té una cosmovisió diferent de la nostra. La interculturalitat seria, doncs, una veritable integració i no teòrica, o si més no la possibilitat de dialogar amb l’altre i respectar-lo sen- se caure en exclusivismes, homogeneïtzacions, separatismes, essencialismes, reificacions. Es tracta de comunicar-se, intercanviar idees i experiències, no pas d’imposar-se ni de pensar que la comunicació no és possible i que el món ha d’estar constituït per reserves culturals totalment separades o que cal defen- sar les cultures per damunt de tot perquè estan en via d’extinció. Aquesta vi- sió, la podríem anomenar diferencialisme total i radical, i estaria en relació amb una visió del món en què el que és cultural estaria fragmentat en identitats. La negociació i la renúncia al poder i la igualtat de drets són, segons Teresa San Román, l’ideal utòpic de la relació intercultural: “El diálogo y el conocimiento del otro no es suficiente para garantizar la convivencia. Es necesario una negociación en paridad, lo que significa la renuncia a la ventaja que otorga el poder.” Teresa San Román, Los muros de la separación (1996). En aquest sentit, el concepte d’integració es pot redefinir des d’una perspecti- va intercultural. A continuació en veurem dos exemples. “La integración social hace pues referencia a la inclusión de quienes se expulsa o margina de lo político, de los derechos cívicos, de manera que puedan dar respuesta a sus necesi- dades y acceso a sus derechos tal como se conciben y adjudican en nuestra sociedad.” Teresa San Román, Los muros de la separación (1996, pàg. 132). “Integración es el proceso de adaptación mutua de dos segmentos socioculturales me- diante el cual: 1) la minoría se incorpora a la sociedad receptora en igualdad de condi- ciones, derechos, obligaciones y oportunidades con los ciudadanos autóctonos, sin que ello suponga la pérdida de sus culturas de origen; y 2) la mayoría acepta e incorpora los cambios normativos, institucionales e ideológicos necesarios para que lo anterior sea posible.” G. Malgesini; C. Giménez, Guía de conceptos sobre migraciones, racismo e interculturalidad (1997, pàg. 204). La interculturalitat es manifesta en l’existència d’integració en la qual tots els individus o grups que conviuen en una societat determinada són posseïdors de drets cívics i hi participen activament. Lectura complementària Podeu trobar un exemple d’aproximació intercultural als drets humans en l’article següent: Santos, B.S. (1998). “Una concepció multicultural de los derechos humanos”. A: Utopías (vol. 3, núm. 178, pàg. 91-106). © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 47 El nou valor de la diferència Això no significa que no es produeixin fenòmens de canvi cultural, d’acultura, que són inevitables i consubstancials al desenvolupament intern de qualsevol grup i a la interacció entre ells. La interculturalitat és, en definitiva, la institucio- nalització de la convivència damunt una base que exclou la imposició i el poder. Comporta una relació oberta a les cultures i una actitud negociadora. 4.5. Noves aproximacions a la coexistència i noves identitats Les reivindicacions identitàries, els processos de globalització i de transnaciona- lització donen lloc a nous grups i formes d’identitat que qüestionen l’assumpció tradicional d’un món integrat per cultures úniques, discretes i homogènies vin- culades a territoris concrets. La crítica a les relacions de poder existents, sancionades pel paradigma liberal universalista, ha provocat una reelaboració de les conseqüències dels contac- tes culturals, amb la reconsideració sota una perspectiva nova de situacions anteriors i la identificació d’altres amb noves categories i valors. La societat plural és una societat de referències identitàries múltiples que estan obertes. Fins a un cert punt cada persona pot triar entre diferents opcions culturals o de- terminats fragments d’aquelles per a construir la seva identitat. Les fronteres i els límits entre cultures són difusos. La visió antiessencialista de la cultura com- porta que és fluida, flexible, contingent, dinàmica. La cultura i la identitat es construeixen socialment i estan contínuament en moviment i en reconstrucció. Segons aquesta visió constructivista les identitats culturals no són fets donats sinó produïts. L’interculturalisme no és la coexistència de comunitats culturals quasi tancades, sinó un camp d’intersecció i una cruïlla de cultures amb la for- mació de noves identitats barrejades. Les teories de l’assimilació i de la fusió no capten totes les possibilitats de la interacció cultural en contextos de cultura majoritària i minories culturals ni en el de la colonització. Així, doncs, s’han elaborat noves categories que reflec- teixin la situació de no-assimilació i la creació de noves cultures. La integració és considerada la solució per a la convivència entre diferents grups socioculturals de manera que s’eviti l’assimilació o la pèrdua unidi- reccional de la identitat de cadascun davant altres grups dominants. El terme tradicional per a descriure la barreja de cultures en contacte ha estat mestissatge, que consisteix en el resultat creatiu d’aportacions de diferents tradicions culturals. Lectures complementàries Pel que fa a les noves identitats, podeu veure, entre d’altres: Rocco, R. (1999). “Reformulando las construcciones postmodernas de diferencia: espacios subalternos, poder y ciudadanía”. A: F. García Selgas; J.B. Monleón (ed.). Retos de la postmodernidad (pàg. 271-291). Madrid: Trotta. Clifford, J. (1994). “Diasporas”. Cultural Anthropology (vol. 9, núm. 3, pàg. 302-338). Nunes, J.A. (1996). “Fronteiras, hibridismo e mediatizaçao: os novos territórios da cultura”. Revista Crítica de Cienciais Sociais (núm. 45, pàg. 35-71). © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 50 El nou valor de la diferència La identitat no és cap cosa fixa, sinó quelcom que està en evolució contínua, amb assimilació de noves influències i en canvi permanent. Cada persona per- tany al mateix temps a una gran varietat de segments i grups socials amb els quals té en comú maneres particulars d’entendre el món i d’actuar-hi. Moltes vegades aquestes identitats o pertinences són fins i tot contradictòries i ambi- gües, però és evident que no som éssers tancats i que estem formats per iden- titats múltiples que superen els límits d’una cultura, un territori. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 51 El nou valor de la diferència 5. Àmbits d’aplicació de la interculturalitat El contacte entre cultures i les seves conseqüències, els processos de canvi social i cultural, el procés d’aculturació, els fenòmens de mestissatge i sin- cretisme cultural han estat objectes clàssics d’anàlisi per part de l’antropo- logia social i cultural. L’antropologia, doncs, ha estat el locus clàssic de la interculturalitat. Abans d’exposar alguns àmbits de la interculturalitat presents en la nostra societat, analitzarem breument la seva institucionalització als Estats Units i a Europa. Als Estats Units els estudis ètnics, racials, de classe i de gènere estan integrats dins el sistema educatiu. Inclouen el reconeixement, la consideració i la intro- ducció en el currículum escolar d’aspectes relacionats amb les minories ètniques tradicionalment marginades. D’altra banda, els estudis de gènere reivindiquen la participació de les dones en la societat i aporten la seva experiència i els seus punts de vista. La classe social sol quedar en segon terme, relegada i àdhuc de vegades oblidada, davant la creixent retòrica culturalista i identitària damunt unes bases diferents a la classe social. Actualment hom hi reivindica també la dignitat i la inclusió dels continguts relatius a grups d’opció sexual oprimits, com ara els gais i les lesbianes. A Europa, per contra, el desenvolupament acadèmic de la interculturalitat no ha anat vinculat d’una manera tan inequívoca a reivindicacions polítiques de grups socioculturals marginats, i s’ha decantat més pels estudis culturals. Aquests estudis s’interessen per aspectes relacionats amb la vida quotidiana i la cultura popular i se centren especialment en tot allò que té a veure amb les representacions, els mitjans de comunicació, l’art, la literatura, el cinema, és a dir, la producció cultural i artística de les minories ètniques, culturals i sexuals oprimides. Entre els àmbits que es relacionen amb la interculturalitat que s’han desenvolupat més en la nostra societat recentment, cal destacar la pedagogia. El fet que interes- si cada vegada més i que les seves anàlisis es multipliquin cal atribuir-lo a l’esco- larització en el sistema d’ensenyament oficial dels fills d’immigrants i de minories ètniques. L’escolarització dels nens gitanos va obrir el debat de la diversitat cultu- ral a l’escola, el qual s’ha ampliat ara davant l’increment de la complexitat social conseqüència de l’establiment d’immigrants d’altres països. La pedagogia està im- mersa de ple en els debats sobre la interculturalitat. També es poden incloure dins la interculturalitat tots els estudis sociolingüís- tics fets sobre el bilingüisme, l’educació bilingüe i els processos de normalitza- Lectures complementàries Per a conèixer més a fons les tradicions europea i nord-americana pel que fa a la interculturalitat i la seva institucionalització acadèmica, podeu llegir: Nugent, S.; Shore, C. (ed.) (1997). Anthropology and Cultural Studies. Londres: Pluto Press. La Belle, T.J.; Ward, C.R. (1996). Ethnic Studies and Multiculturalism. Nova York: State University of New York Press. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 52 El nou valor de la diferència ció lingüística als territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. Un aspecte relacionat amb això són els estudis de llengües estrangeres, des de les que són obligatòries en el currículum escolar estàndard fins als estudis universitaris de les facultats de traducció i interpretació, o les que imparteixen les escoles ofi- cials d’idiomes i les acadèmies privades. La literatura comparada, que hom comença a reconèixer com una branca amb entitat pròpia dins els estudis tradicionals de filologia i literatura, és un altre camp vinculat a la interculturalitat, com totes les disciplines de les cièn- cies socials comparatives. La preocupació i l’interès per la producció literà- ria d’altres cultures fa que la literatura comparada sigui l’autèntic àmbit de la literatura universal, entenent com a tal la que supera l’estreta definició eurocèntrica. Dins la literatura, a més d’estudiar com el món occidental ha construït l’altre, és a dir, la visió orientalista denunciada per Said, i com els altres també han reificat i essencialitzat el món occidental, s’hi poden introduir altres perspec- tives. Així s’esdevé amb la difusió del coneixement d’uns altres cànons i uns altres clàssics, a partir d’una contextualització acurada i conscient. O l’estudi de l’anomenada literatura de la diàspora, la producció d’autors procedents d’al- tres països i cultures que resideixen i conviuen als estats nació occidentals. L’art, en totes les seves manifestacions, incloent-hi pintura, música, dansa, cinema, arquitectura, és un lloc en què, a més de poder conèi- xer unes altres tradicions artístiques, podem trobar un espai que re- flecteix sovint la interculturalitat, l’intercanvi, les influències, la barreja, el mestissatge. Personalment, i fins i tot creant escoles, molts artistes occidentals han tingut fortes influències d’altres tradicions artístiques, de la mateixa manera que artistes no occidentals n’han rebut d’Occident. Una part important de les creacions artístiques són resultat de síntesis personals de contactes, intercanvis, influències mútues i mestissatges. La religió és un altre àmbit d’interculturalitat que des de ben aviat ha influït en la manera d’entendre i articular la diversitat dels grups humans. En certa manera es pot analitzar com a paradigma de les alternatives possibles i de l’evolució de les actituds davant el contacte intercultural. Des del punt de vista religiós, el debat s’ha centrat sempre entorn de la tolerància-intolerància da- vant de persones amb creences religioses diferents. Tot al llarg de la història s’han produït situacions de guerres de religió, períodes de tolerància, persecu- ció, repressió i expulsió per motius religiosos, i també èpoques de respecte, co- municació i intercanvi. La diversitat religiosa augmenta constantment, sia per l’establiment d’immi- grants que són creients d’altres tradicions religioses, sia per la conversió de per- sones autòctones a unes altres religions. El món espiritual dels nostres dies Lectures complementàries Sobre la literatura comparada i el plurilingüisme, podeu veure, respectivament: Vega, M.J.; Carbonell, N. (1998). La literatura comparada. Principios y métodos. Madrid: Gredos. Siguán, M. (1993). España plurilingüe. Madrid: Alianza. Lectura complementària Per a ampliar el tema de l’art com a espai d’interculturalitat, vegeu: Said, E.W. (1998). Orientalisme. Vic: Eumo. L’ombrel·la japonesa, de Lluís Masriera (1920) © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 55 El nou valor de la diferència Exercicis d’autoavaluació 1. Quin és l’objectiu de la comparació cultural? 2. Quants tipus d’etnocentrisme hi ha segons Teresa San Román? 3. Què és el fonamentalisme cultural? 4. En què consisteix l’exotisme? 5. Definiu el concepte d’assimilació. 6. En què consisteix el xoc de civilitzacions segons S. Huntington? 7. Quins criteris intervenen en la diversitat intracultural? 8. Què és una cultura de masses? 9. Què és una subcultura? 10. Qui introdueix la idea d’orientalisme com a crítica a l’eurocentrisme? 11. Definiu el concepte de pluralitat cultural. 12. En què consisteix el melting pot? 13. Quins són, segons Andrea Semprini, els tipus de multiculturalisme? 14. Definiu el que és políticament correcte. 15. Quin és l’objectiu principal de la interculturalitat? 16. En què consisteix la integració segons Melgesini i Giménez? 17. Definiu el concepte d’identitat múltiple. 18. Què és una cultura híbrida? © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 56 El nou valor de la diferència Solucionari Exercicis d’autoavaluació 1. L’anàlisi de les diferències i semblances entre cultures diferents i el fet de descobrir-ne lleis a partir de particularitats. 2. Particularista, universalista, càndid i crític. 3. La substitució d’arguments biològics per culturals en el discurs de la legitimació de l’ex- clusió, la discriminació i l’explotació. 4. En la preferència sistemàtica per allò que procedeix de llocs estranys enfront del que és propi. 5. La pèrdua d’identitat cultural d’un grup o/i persona pel fet d’haver adoptat completament els valors, les creences i les pràctiques d’una altra cultura. 6. Huntington formula una tesi segons la qual el món de la postguerra freda es divideix en una sèrie de civilitzacions o cultures ben definides que estan irrevocablement condemnades a lluitar entre si per a imposar la seva hegemonia sobre les altres. 7. Gènere, classe social, generació, ètnia i llengua. 8. És el tipus de cultura estesa i accessible a un gran nombre de persones. El concepte de cul- tura de masses s’usa generalment com a oposat a “alta cultura”. 9. Constitueixen una subcultura les característiques, les identitats i les peculiaritats que dife- rencien determinats grups o segments socials de la cultura general en què estan inscrits. 10. E. Said el 1978 en la seva obra titulada Orientalisme. 11. Es tracta de la coexistència de diferents grups i segments socials amb diferents especificitats. 12. En la transformació de cultures diferents en una d’única i nova amb una aportació igual per part de totes. 13. Liberal clàssic, liberal multicultural, maximalista i corporatiu. 14. L’adhesió a un codi específic de parla i conducta que tracta de ser neutral. 15. La comunicació, el diàleg i l’intercanvi entre persones que són portadores de diferents cultures en condicions d’igualtat. 16. En un procés d’adaptació mútua de segments socioculturals al qual les minories s’incor- poren en condicions d’igualtat de drets amb els ciutadans autòctons, sense perdre la cultura d’origen, que la majoria accepta i al qual incorpora canvis institucionals i ideològics que ho facin possible. 17. La utilització per part dels individus de diferents opcions identitàries a la vegada. 18. La que es produeix en els marges entre dominadors i dominats, i subverteix l’autoritat del discurs dominant. Glossari aculturació f Fenomen produït pel contacte directe i continu entre grups que tenen cultu- res diferents amb el resultat de canvis de la cultura original d’un o de més d’un dels grups. Habitualment s’associa a processos d’occidentalització d’altres cultures. alteritat f Sentit del que és d’altri. sin.: els altres. assimilació f Pèrdua d’identitat i trets culturals per a adoptar completament els d’una altra cultura. colonialisme m Explotació econòmica i dominació política de societats i cultures diferents i allunyades. cosmopolitisme m Voluntat d’interessar-se per altres cultures que no són pròpies i comprome- tre-s’hi fins a arribar a ser-hi competent. Trencament de vincles amb identitats nacionals. © Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00741 57 El nou valor de la diferència diàspora f Cultura d’emigrants que sobrepassa els límits nacionals. els altres m pl Vegeu alteritat. etnocentrisme m Tendència a interpretar el món que ens envolta i altres cultures i societats sota el punt de vista de l’observador, que hi exporta les seves idees i judicis de valor. evolucionisme unilineal m Teoria que considera les cultures dins una única jerarquia de graus de desenvolupament. exotisme m Preferència sistemàtica per allò que prové de llocs estranys en detriment del que és propi. fonamentalisme cultural m Utilització de la cultura per a legitimar la jerarquització de superioritat-inferioritat i la distribució desigual de la riquesa entre els grups humans. globalització f Procés pel qual augmenten les interconnexions a escala mundial en els plans econòmic, tecnològic i cultural, entre d’altres. hegemonia f Extensió a tota la societat dels valors propis d’un determinat grup social, els quals finalment seran considerats com a naturals. gresol de cultures m Vegeu melting pot. homogeneïtzació f Procés d’uniformització de les diferències culturals. ideologia f Cultura com a emmascarament de les relacions dominació i explotació. integració f Procés segons el qual tots els individus que conviuen en una determinada so- cietat han d’arribar a tenir drets cívics i participar-hi activament. irreductibilitat f Impossibilitat de comparació cultural. melting pot m Manera d’integració idealitzada segons la qual cultures diferents formaran una cultura nova i diferenciada. mestissatge m Barreja de cultures en contacte que produeix un resultat creatiu amb apor- tacions de diferents tradicions culturals. orientalisme m Visió crítica de la manera tradicional occidental i associada al procés impe- rialista de conceptualitzar l’alteritat. particularisme m Perspectiva que considera les cultures com a entitats específiques i aïllades. relativisme cultural m Doctrina que postula que cada cultura té uns criteris propis i in- transferibles de comprendre i explicar la realitat, és a dir, que té una moralitat, uns valors i unes creences acompanyats d’una lògica i racionalitat que és aliena als que no formen part d’aquella cultura. sincretisme m Conjunció i síntesi de trets que procedeixen de cultures diferents. universalisme m Perspectiva que considera la cultura un fenomen comú a tota la humanitat. Bibliografia Bibliografia bàsica Barth, F. (1969). Los grupos étnicos y sus fronteras. Mèxic: FCE, 1976. Kottak, C.P. (1997). Antropología. Una exploración de la diversidad humana. Madrid: McGraw- Hill. Kymlicka, W. (1999). Ciutadania multicultural. Barcelona: Proa / Ediuoc. Martiniello, M. (1997). Salir de los guetos culturales. Barcelona: Edicions Bellaterra. San Román, T. (1996). Los muros de la separación. Ensayo sobre alterofobia y filantropía. Madrid: Tecnos / UAB. Semprini, A. (1997). Le multiculturalisme. París: PUF.