mòdul 2 Interculturalitat i educació. UOC, Apuntes de Psicopedagogía

¡Descarga mòdul 2 Interculturalitat i educació. UOC y más Apuntes en PDF de Psicopedagogía solo en Docsity! La interculturalitat en les polítiques públiques i escolars El cas de Catalunya Jordi Pascual i Saüc P01/02047/00742  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 5 La interculturalitat en les polítiques públiques... Introducció La interculturalitat ha esdevingut un dels discursos socials més en voga en el tombant de mil·lenni. La qüestió de la diversitat cultural ha ocupat d’una ma- nera creixent l’atenció del pensament filosòfic i antropològic d’Occident, i la ci- ència social en general s’ha vist interpel·lada sovint sobre quines són les condicions socials en què apareix la diferència cultural i com es gestiona políti- cament. Aquest mòdul és una proposta d’aplicació d’aquestes teories i concep- tes en un àmbit concret i a la vegada proper: el camp de les polítiques públiques educatives a Europa occidental, amb especial atenció al cas de Catalunya. El que aquí us proposem és, doncs, un exercici de recerca, un descens al nivell micropolític, per tal de veure quina incidència té la interculturalitat en polítiques de l’àmbit escolar en el nostre país. Es tracta de veure per què –i per a què– ha esdevingut rellevant l’origen cultural de les persones (de vegades, com veurem, només d’algunes persones) a l’hora de gestionar els serveis, recursos i programes que els impliquen. Per a dur-ho a la pràctica, seguirem les passes convencionals d’una investigació en ciències socials. Així, doncs, primerament, ens proveirem dels conceptes bàsics que ens permetran d’il·luminar el nostre camp d’estudi. També ens fornirem les categories operatives que ens han de permetre d’anar més al fons i analitzar els tipus d’actuacions du- tes a terme: els conceptes de model d’integració (assimilacionista, pluricultu- ralista o segregacionista), el tipus d’actuació segons diferents graus d’atenció de la diversitat cultural, etc. En segon lloc, aplicarem aquests conceptes a les polítiques d’altres societats occidentals properes a la catalana fent èmfasi en el seu nivell local, per ocupar- nos després dels marcs estatals que ens són més immediats: el govern central i la Generalitat. En tercer lloc, ens ocuparem de les polítiques públiques en l’àmbit concret de l’es- cola, prenent com a marc i referents el camí recorregut per diversos estats de l’Eu- ropa occidental i aprofundint en el cas català. Es tractarà, en definitiva, d’explorar les possibilitats i els límits polítics d’allò que en diem interculturalitat en les polítiques, particularment escolars, i veurem el valor estratègic que té per als agents estatals i civils en joc. Una qüestió central ens acompanyarà al llarg de tot el trajecte: som davant d’un tema polític que no- més afecta les minories culturals, o bé davant els gèrmens d’un debat social més ampli que cada vegada més ens concerneix a tots?  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 6 La interculturalitat en les polítiques públiques... Objectius En aquest mòdul ens proposem dos objectius: 1. Ensenyar els diferents focus d’aparició de la interculturalitat com a qüestió política rellevant, les diferents formulacions que se’n fan dins del camp de les polítiques públiques i, en particular, escolars; i també mostrar els efectes que té per als agents en joc a les societats occidentals en general i a Catalunya en concret. 2. Iniciar l’estudiant en un mètode d’anàlisi qualitativa de polítiques públiques concretes, fent esment especial, mitjançant l’exercici d’interpretació de do- cuments de primera mà.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 7 La interculturalitat en les polítiques públiques... 1. El camp de les polítiques públiques (policies) En aquest primer apartat del mòdul es presenten les eines teòriques necessàries per a poder fer l’anàlisi de polítiques concretes i veure si, i de quina manera, hi ha emergit la qüestió de la interculturalitat. Aquesta anàlisi s’aplicarà a països occidentals en l’apartat segon i tecer, i específicament a Catalunya en el quart. A continuació es defineixen les nocions de política, polítiques i micropolítiques d’una manera operativa. 1.1. Política i polítiques Des d’Aristòtil, política fa referència a ciutadà, civil i públic, és a dir, amb els afers de la ciutat (no debades el terme deriva del grec politikós, que té la mateixa arrel que polis, que en grec clàssic significa ciutat). Per a un dels autors clàssics de les ciències socials, Max Weber, el concepte política significa l’afany de participar del poder o d’influir en la distribució del poder, sia entre Estats, sia entre els grups humans que l’Estat inclou. En una formulació més agosarada, Michel Foucault ha proposat de comprendre el poder com la guerra continuada per al- tres mitjans. En qualsevol cas, es tracta, doncs, de definicions àmplies: tant podem conside- rar qüestió política una decisió presa pel Govern de la Generalitat; com, posem per cas, les demandes que les entitats de persones amb sordesa fan a una qual- sevol agència de l’Estat. Tanmateix, al llarg de la seva història recent, la ciència política s’ha ocupat, sobretot, únicament d’una part dels fenòmens polítics: d’aquells que són més institucionals: eleccions, partits, parlaments, governs; és a dir, d’allò que conformaria el sistema polític i que en anglès anomenem politics. En canvi, tradicionalment les polítiques públiques (en anglès, policies), enteses com a programes d’actuacions d’abast públic o civil, o bé no s’havien tingut en compte, o bé havien quedat en un segon pla. De fet, històricament, l’anàlisi de les polítiques públiques seguirà l’aparició i el desenvolupament de l’anomenat Welfare State o estat del benestar en les de- mocràcies occidentals. Abans i després de l’estat del benestar Si l’entenem com el conjunt d’accions que l’estat du a terme per amortir les condicions i els efectes del mercat, l’estat providència ve de lluny. Ja des del segle XVII, en alguns països europeus, trobem mesures de distribució de recursos als pobres, com ara, a Anglaterra, les Poor Laws o de control dels preus dels cereals; això sí, més orientades a garantir el mante- niment de l’ordre, que no pas seguint una inspiració redistribuïdora global. Lectures complementàries Per a una definició més completa del terme política, vegeu: Bobbio, N.; Mateucci, N. (ed.) (1983). Diccionario de Política. Madrid: Siglo XXI. També podeu llegir la conferència clàssica de Max Weber “La política com a professió”, que podeu trobar en versió castellana a: Weber, M. (1983). El trabajo intelectual como profesión. Barcelona: Bruguera. Si voleu aprofundir en el plantejament de Foucault, vegeu: Foucault, M. (1992). Genealogía del racismo. (pàg. 29 i següents). Madrid: La Piqueta. Polity Hi ha encara un tercer concep- te que la ciència política ha emprat per a definir el seu camp d’aplicació: el de polity, que podem traduir per comuni- tat política i que alguns autors, valent-se d’una metàfora pro- cedent de l’economia, anome- nen mercat polític.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 10 La interculturalitat en les polítiques públiques... Per a nosaltres, ocupar-nos del camp de les polítiques públiques i de les con- nexions d’aquestes amb els camps de les micropolítiques, voldrà dir conside- rar sempre que ens sigui possible: 1) l’espai públic on es gesten i es despleguen discursos o actuacions més o menys consensuats, més o menys contestats, el qual és, a la vegada, 2) l’espai (o arena) en què s’entrecreuen les estratègies d’agents diversos (agèn- cies estatals i civils, d’una banda; agents polítics –en sentit restringit, allò que se’n diu la classe política–, agents tècnics i agents de base d’una altra banda), cadascun d’ells amb posicions i relacions de força desiguals, amb recursos propis i amb les seves pròpies expectatives i demandes. Per tant, a partir de les aportacions teòriques de les ciències socials (i no solament de la ciència política), el concepte polítiques (policies en anglès) ens permet analitzar d’una manera operativa un camp central en l’aparició i el desplega- ment de la qüestió de la interculturalitat: el camp de les relacions de poder micro entre agents i agències, ja siguin estatals o civils.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 11 La interculturalitat en les polítiques públiques... 2. La interculturalitat en les polítiques públiques a les societats occidentals Moltes de les qüestions relacionades amb la diversitat cultural que es plantegen en el nivell de les polítiques públiques a Catalunya han estat ja posades damunt la taula en altres països de l’òrbita occidental. En aquest segon apartat farem un resum d’aquests antecedents de polítiques en relació amb la interculturalitat, amb el benentès que les experiències prèvies no es poden traslladar sense més d’un context a un altre, però sí que poden constituir referents, positius o nega- tius, per als agents de l’arena política del nostre país. En el camp de les polítiques, podem distingir dos grans focus d’aparició de la qüestió de la interculturalitat a les societats occidentals: 1) El que concerneix a la immigració estrangera, principalment vinculada al procés de recuperació econòmica de les exmetròpolis europees després de la Se- gona Guerra Mundial (1945-1975), immigració procedent sobretot de les seves excolònies. 2) El que fa referència a la presència de diverses comunitats culturals dins un mateix estat. És el cas dels estats que s’han constituït com a plurinacionals (com ara el Canadà, el Regne Unit, Bèlgica, entre d’altres) i estats pluriconfessionals (Holanda, per exemple). Com veurem, en relació amb aquests dos grans processos d’aparició de políti- ques de la diversitat cultural, el cas de Catalunya és paradoxal: d’una banda, com a part de l’Estat espanyol, aquells dos focus d’interculturalitat hi han apa- regut de forma ben tardana. En primer lloc, la immigració del Tercer Món co- mença a ser rellevant just quan aquells països pioners d’immigració tanquen fronteres, cap a l’any 1975. I, altrament, el reconeixement de la plurinaciona- litat no es produeix fins a la Constitució del 1978, i encara amb una certa am- bigüitat. Ara bé, Catalunya, com a societat relativament autònoma, ha viscut onades immigratòries de procedències culturals diverses, molt intenses just a partir dels anys cinquanta, i, d’altra banda, el catalanisme que defensaren les forces antifranquistes fou un dels principals motors d’aquell procés de consti- tució d’un estat plurinacional. 2.1. Models d’integració cultural a les societats de capitalisme avançat: entre l’assimilació i la segregació Si ens situem en el nivell de l’estat, és a dir, de la política institucional (de la po- litics), trobem que els països occidentals han respost a la immigració estrangera  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 12 La interculturalitat en les polítiques públiques... de manera diferent, tenint en compte, sobretot, la concepció nacional històrica- ment assumida per cada estat. El demògraf George Ph. Tapinos ha distingit tres models d’integració de la im- migració: l’assimilacionista, el comunitarista i el cultural restrictiu (aquí pro- posem de dir-ne segregacionista), que corresponen a tres tradicions d’estat diferents: respectivament, l’estat nació republicà i laic francès; l’estat anglès, que reconeix un cert grau de plurinacionalitat en el seu si; i l’estat alemany, que es considera l’emanació de l’esperit del poble (Volkgeist). Els tres models d’integració cultural comporten, a més, tres formes d’accés a la ciutadania: obert, en el model assimilacionista; flexible, en el model pluriculturalista; i tan- cat, en el model segregacionista. Recorrent a uns conceptes sociològics ben propers (estatus adquirit i estatus ads- crit), podem dir que en els respectius estats la condició de ser francès és un es- tatus que es pot assolir, el fet de ser alemany és una condició de naixement i hi ha diferents formes de ser súbdit britànic, bé perquè un individu és anglès de naixement o ha aconseguit la ciutadania britànica, bé pel fet d’haver nascut en un país de l’antic imperi britànic (Commonwealth). Estant així les coses, amb les grans variacions d’un país al país veí, George Ph. Tapinos es demanava si era possible trobar un model d’integració comú per als països que ara formen la Unió Europea: “¿Podemos, entonces, preguntarnos acerca de la existencia de un fondo común, cuya de- limitación aparece tanto más necesaria que, de ahora en adelante, la cuestión de la inte- gración tienen que plantearse también en relación al conjunto europeo? En efecto, sería paradójico facilitar la libre circulación y el libre establecimiento de los extranjeros en la CEE, hacer referencia a una ciudadanía europea y considerar la integración en relación a un país de acogida.” G.Ph. Tapinos (1993). Inmigración e integración en Europa (pàg. 31). De fet, com observa Tapinos mateix, si bé hi ha tradicions estatals i polítiques d’immigració diverses, no té sentit plantejar els tres models com a totalment L’accés a la nacionalitat… ... és ben diferent per a un es- tranger a Alemanya i a França: en el primer cas, es trobarà amb una normativa basada en el naixement i l’ascendècia fa- miliar o dret de sang (ius san- guinis) –malgrat que al principi del 1999 l’SPD i Els Verds ale- manys intentaren un canvi de model–; en el segon cas, haurà de fer valer el seu dret d’esta- da (ius solis). Models de política d’integració cultural Model assimilacionista Model pluriculturalista Model segregacionista Concepció de l’estat Estat nació (jacobí) Estat plurinacional o plurireligiós Estat nació (Volkgeist) Concepció de la immigració Permanent Permanent Treballadors hostes (Gastarbeiter) Accés a la ciutadania Màxim (accés oberta la nacionalitat i a la ciutadania) Mitjà (accés restringit a la nacionalitat i obert a la ciutadania) Mínim (accés tancat a la nacionalitat) Acceptació de la diferència cultural Mínima Mitjana Màxima País prototípic França Regne Unit, Holanda, Canadà Alemanya Font: Elaboració pròpia a partir dels esquemes de G.Ph. Tapinos (1993) i N. Ribas (1997). La designació Gastarbeiter (treballador hoste)… ... és tot un símptoma de la manera com l’estat germànic va entendre la immigració es- trangera durant la reconstruc- ció econòmica posterior a la Segona Guerrra Mundial: algú a qui s’invita mentre cal i a qui es convida a marxar un cop desapareix la necessitat.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 15 La interculturalitat en les polítiques públiques... 4) Actuacions específiques i orientades vers la igualtat. Una actuació d’aquest tipus seria la subvenció de llocs de treball per a membres de grups específics, com ho són, en general, totes les mesures de discriminació positiva. Si, a més, considerem que les polítiques generals poden estar o no adaptades a públics diversos, aleshores tenim dues altres categories intermèdies: les ac- tuacions adaptades igualitaristes i les actuacions adaptades pluralistes. Com a exemple d’actuacions adaptades, així com trobem alguns serveis públics (ben pocs, per cert) que incorporen intèrprets en llengua de signes per a persones amb sordesa, semblantment, alguns municipis han incorporat un servei de me- diació intercultural en alguna de les seves polítiques generals. Per la seva banda, el sociòleg francès Didier Lapeyronnie ha treballat amb una tipologia de polítiques. En l’anàlisi concreta de les polítiques locals en els casos francès i britànic ha distingit quatre tipus de polítiques d’integració de les minories immigrades: de dret comú, de gestió comunitària, antiracistes i d’igual- tat d’oportunitats, cadascuna de les quals es caracteritzaria pel predomini d’un o dos tipus d’actuacions concernents la diversitat cultural. La tipologia de Lapeyronnie és la següent: 1) Polítiques socials de dret comú, o polítiques generals a les quals els immi- grats es poden acollir com qualsevol altre ciutadà. És a dir, es tractaria d’una mena de polítiques que acolliran, sobretot, actuacions generals igualitaristes. 2) Polítiques de gestió comunitària, ocupades dels grups comunitaris i de la relació entre ells, i destinades a preservar la cultura pròpia de cada comunitat, és a dir, la diversitat cultural. Així, doncs, hi prevaldran les mesures específi- ques pluralistes. 3) Polítiques antiracistes, que s’adrecen a la població en general o a sectors d’aquesta (per exemple, als professionals dels serveis municipals), per comba- tre-hi els prejudicis i les actituds racistes. Aquest tipus de polítiques, amb gran tradició en el camp educatiu britànic, pot combinar mesures d’inspiració igua- litarista, tant com buscar el reconeixement positiu de la pluriculturalitat; això sí, sempre de caràcter general (s’adrecen al conjunt de la població o a sectors d’aquesta, però mai a grups minoritaris). Tipus d’actuacions concernents la diversitat cultural Segons públic-diana Actuacions generals Actuacions generals adaptades Actuacions específiques Segons orientació Actuacions orientades vers la igualtat Generals igualitaristes Generals adaptades igualitaristes Específiques igualitaristes Actuacions orientades vers la diversitat cultural Generals pluralistes Generals adaptades pluralistes Específiques pluralistes  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 16 La interculturalitat en les polítiques públiques... 4) Polítiques d’igualtat d’oportunitats, que es duen a terme mitjançant me- sures de discriminació positiva, per exemple, afavorint quotes d’ocupació de certs llocs de treball per membres de les minories culturals. Es privilegien, doncs, mesures de tipus específic orientades vers la integració en institucions com ara el mercat laboral, l’escola o l’Administració pública. Vegem ara fins a quin punt els municipis de diferents països de l’Europa occi- dental han incorporat la perspectiva de la interculturalitat en les seves políti- ques públiques, i quina mena de polítiques n’han resultat. 2.2.1. Les polítiques locals en relació amb la diversitat cultural a França i a la Gran Bretanya En el cas francès i en el britànic, Lapeyronnie ha observat que cada autoritat local combina, a l’hora de programar les seves polítiques, elements similars, però amb combinacions diferents. Més exactament: en ambdós casos trobaríem actuacions i fins i tot polítiques dels diversos tipus definits, per bé que amb un pes desigual en cada cas. La dissemblant tradició de política estatal i, sobretot, el pes diferent de l’Administració local acaba essent decisiva. Així, mentre a la Gran Bretanya podem parlar d’una política d’integració a es- cala local, definida alhora com d’igualtat entre grups culturals i de promoció de la pluriculturalitat (polítiques d’igualtat d’oportunitats i de gestió comunitària, principalment), a França, on el marge d’actuació dels ens locals és més limitat, es fa més difícil parlar d’una política local d’integració i, en tot cas, hi predomi- nen les polítiques de dret comú, de vegades combinades amb altres mesures, més o menys específiques i amb una certa representació de les minories. Aquestes dues línies de política d’integració local tenen conseqüències radical- ment distintes quant a la institucionalització de la qüestió pluricultural tant en l’àmbit polític, com, de retruc, en el professional. Pel que fa al sistema polític local, els dos països han generat processos de par- ticipació dels grups culturals minoritaris ben diferents. A la Gran Bretanya, la creació en els governs municipals de les grans ciutats dels Community Rela- tions Councils (consells de representació de les minories culturals) ha afavorit l’organització política d’aquells grups i, sobretot, l’aparició d’un grup interme- diari, el qual gestiona allò que Lapeyronnie anomena l’espai de les Race Rela- tions Industry –una mena d’espai polític de la interculturalitat–, format per les elits de les minories, els seus membres amb més estudis i més adaptats a les regles de joc occidentals. En canvi, a França, malgrat que l’Estat ha reconegut com a interlocutors les associacions d’immigrats, la manca de consells i comis- sions de participació en els nivells locals els ha privat de més protagonisme. Lectura recomanada Per a l’aprofundiment d’aquest punt, cal que llegiu: Lapeyronnie, D. (1993). “Las políticas locales de integración de las minorías inmigradas. Los casos francés y británico”. A: G.Ph. Tapinos (dir.) (1993), Inmigración e integración en Europa. Barcelona: Fundación Paulino Torras.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 17 La interculturalitat en les polítiques públiques... En referència a l’àmbit professional, a les ciutats britàniques el desenvolupa- ment de les polítiques pluriculturals ha obert espais de professionalització, so- vint vinculats a la mateixa Administració local i a aquell grup intermediari. Figures com ara assessors, mediadors o educadors especialitzats en intercultu- ralitat hi han trobat un camp de reconeixement i promoció educativa i labo- ral. Per contra, en el cas francès, els nous camps de la integració cultural i in- terculturalitat han passat a engrandir l’àmbit d’actuació dels professionals del treball social; aquí, la interculturalitat com a via de promoció professional no s’hi ha donat. No obstant això, el mateix Lapeyronnie ha assenyalat els límits d’una política comunitària i pluricultural com la desplegada pels grans municipis anglesos du- rant les últimes tres dècades. Els situa just en la pedra angular en què s’assenta aquest tipus de política local, la participació de les minories culturals auspiciada des de dalt i la formació d’un grup intemediari de doble interès i de doble llen- guatge (radical davant de les autoritats locals i conservador davant de les bases comunitàries) que ha tendit a perdre legimitat social. Amb paraules seves: “...la política comunitaria […] es esencialmente una política participativa. En ella, los grupos se definen por niveles de participación en el sistema político. Su nivel de integra- ción equivale a su capacidad de acceso al sistema de redistribución y al sistema político. Por esto, la lógica de la política comunitaria es la competición para la obtención de re- cursos escasos: todo lo que se concede a un grupo es necesariamente en detrimento de otro. El defecto de semejante orientación es que es poco representativa. Deja poco lugar para la expresión de reivindicaciones particulares transversales entre los grupos, o a la re- presentación de conflictos culturales. Los grupos ponen el acento de manera casi exclusiva sobre su unidad interna y sobre sus intereses propios. Esto explica el hecho de que los líde- res comunitarios en Gran Bretaña acusen de racismo a los que subrayan las dificultades que pueden experimentar a veces las mujeres pertenecientes a minorías inmigradas y colocadas en un estatus de inferioridad. Con el desarrollo de un pluriculturalismo radical, se facilita el conservadurismo y el mantenimiento de un cierto status cultural. En otros términos, las demandas sociales quedan muy poco tratadas y expresadas.” D. Lapeyronnie (1993). “Las políticas locales de integración de las minorías inmigradas. Los casos francés y británico”. A: G. Ph. Tapiros (dir.). Inmigración e integración en Eu- ropa (pàg. 261). Barcelona: Fundación Paulino Torras Doménech. 2.2.2. L’experiència holandesa No sempre, però, les polítiques locals desplegades dins un model d’integració pluricultural han seguit una mateixa orientació, ni tampoc han conduït a uns mateixos resultats. L’experiència holandesa, per exemple, és distinta. Tot i com- partir un model final semblant, l’assumpció política de la qüestió de les mino- ries immigrades per part de l’estat i dels municipis ha seguit un procés invers al britànic. A Holanda, fins al 1980, la política estatal en relació amb aquesta qüestió ha- via estat ambivalent: es reconeixien els drets de ciutadania als immigrats de les antigues colònies (la Guaiana, etc.), de la mateixa manera que la Gran Bretanya ho feia amb els membres de la Commonwealth, i alhora hom practicava una po- lítica d’acolliment temporal i de promoció del retorn per als immigrats d’altres països (marroquins i turcs, principalment), segons una concepció d’aquests com Lectura complementària Si voleu aprofundir en les conseqüències del sistema de representació política de les minories culturals als grans municipis de la Gran Bretanya, podeu consultar: Jacobs, B.D. (1986). Black politics and urban crisis in Britain. Cambridge: University Press.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 20 La interculturalitat en les polítiques públiques... Una política activa en matèria d’immigració En l’article “Hacia una política activa de inmigración”, publicat a la revista Economía y so- ciología del trabajo el 1991, Ramón Aragón Bombín, que era aleshores director general de migracions del Ministeri de Treball, explica la necessitat d’adoptar una política activa en matèria d’immigració i anuncia els seus objectius: dominar els fluxos migratoris i aconse- guir la integració social dels immigrats. Pel que fa al primer objectiu, la consigna que llançà l’esmentat càrrec polític fou que calia “no evitar els fluxos sinó canalitzar-los, arbitrant una sèrie de mecanismes de regulació i control”. L’abril del mateix 1991, el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de Llei que instava els poders públics a adoptar un seguit de mesures, articula- des al voltant de tres eixos: control dels fluxos migratoris; integració dels im- migrats; i ajuda al desenvolupament dels països emissors d’emigració. La futura política estatal d’immigració estarà marcada a partir d’aquest mo- ment per dues actuacions. La primera és la reforma de l’estructura administra- tiva encarregada de gestionar la política d’estrangeria. A partir del 1993, la immigració deixa de ser una qüestió de política estrictament laboral per a pas- sar a ser un assumpte de competència del Ministeri d’Afers Socials. Això can- viarà parcialment quan, uns anys més tard, l’àrea social s’integri de nou al Ministeri de Treball, que passa a anomenar-se Ministeri de Treball i Afers So- cials. El que no canvia, però, és el fet que el Ministeri de l’Interior continua mantenint la potestat de concedir o denegar els permisos de residència a l’Es- tat espanyol: la immigració és encara una qüestió de política interior. Paral·lelament, la necessitat de tractar la qüestió immigratòria de forma global donarà peu a l’elaboració d’un programa d’accions en diferents àmbits: ocu- pació, formació, habitatge, sanitat i protecció social. Serà l’embrió de la segona gran actuació estatal: l’elaboració del Plan para la integración social de los inmigran- tes, que serà aprovat pel Consell de Ministres del 2 de desembre del 1994. Els objectius del pla estatal són, literalment: “a) Eliminar cualquier tipo de discriminación injustificada, tanto en el ejercicio de derechos y deberes como en el acceso a los servicios existentes. […] b) Promover una convivencia basada en valores democráticos y en actitudes tolerantes. […] c) Garantizar una situación legal y socialmente estable. […] d) Combatir las barreras que dificultan la integración. […] e) Luchar contra la explotación. […] f) Movilizar a la sociedad contra el racismo y la xenofobia. […]” Ministerio de Asuntos Sociales (1995). La educación cultural en España (pàg. 45). Gairebé tots els objectius del pla s’orienten cap a la normalització dels immi- grats en la societat espanyola, és a dir, vers l’accés en igualtat de condicions, Una legislació selectiva A pesar de la reforma del Re- glament de la llei d’estrangeria el 1997, que flexibilitza l’ante- rior, i de la promulgació de la progressista Llei 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya d’Estrangepla, retallada al cap de poc de veure la llum en sentit restrictiu (Llei 8/2000), la legislació en matèria d’immigra- ció continua essent molt restric- tiva, especialment per als no comunitaris.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 21 La interculturalitat en les polítiques públiques... sense barreres específiques, concretament, als serveis, al mercat de treball i, en general, a tots els àmbits socials. Tan sols l’objectiu b) considera la qüestió de la pluriculturalitat, quan en la seva argumentació associa societat democràtica amb “una actitud tolerante ante las diferencias”, explicitant que per tolerància s’entén “aprecio de una convivencia plural basada en el respeto de los de- rechos humanos y a las reglas esenciales en una sociedad democrática”. (ídem, pàg. 48). Per a assolir aquests objectius, el Pla per als immigrants preveu dos instruments: l’Observatori Permanent de la Immigració (OPI) i el Fòrum per a la Integració dels Immigrants. El primer es concep com un mitjà per a diagnosticar, fer pro- nòstics, avaluar l’impacte de la immigració a la societat espanyola i difondre les aportacions positives d’aquesta immigració, amb un fi de sensibilització. El Fòrum per a la Integració, d’altra banda, és un instrument per a canalitzar la participació i el diàleg entre les parts implicades en el procés d’integració. Aquest pla defineix, a més, sis àmbits d’actuació (marc legal, condicions labo- rals i professionals, educativocultural, convivència territorial i de participació ciutadana) i un llistat de propostes d’actuació normatives, sociolaborals, edu- catives i culturals, i de participació social. Pel que fa al camp de les polítiques públiques, és a dir, a l’àmbit concret de les actuacions, el Pla per a la integració dels immigrants no ha comportat tant un canvi radical, com una definició dels criteris de la intervenció estatal. De fet, tant abans del Pla com després, són principalment entitats civils i, de vegades, ens municipals els que assumeixen el disseny i la gestió dels programes con- crets referits als immigrats no comunitaris, sovint, això sí, amb el finançament estatal. En tot cas, del Pla en sorgeixen els criteris de priorització de les subven- cions a aquests programes. Amb tot, una política d’integració social dels immigrats de països extracomu- nitaris efectiva topa amb els límits de l’estatus que la legislació vigent conce- deix a aquests immigrats. Per a manejar aquesta contradicció, s’ha recorregut a conceptes com ara el de ciutadania, poc regulat jurídicament a Espanya, però de gran valor estratègic. Així, a la fi del 1998 el Ministeri de Treball i Afers Socials va endegar una campanya per a promocionar l’empadronament dels immigrats, amb el lema: “D’immigrant a ciutadà: empadrona’t”. Comptat i debatut, l’adopció d’una política activa d’immigració per part de l’Estat espanyol és ben tardana i representa un reconeixement limitat de la qüestió de la pluriculturalitat. L’èmfasi es posa en la superació de les barreres que entorpeixen la igualtat d’accés als serveis públics i a les institucions socials, com ara el mercat laboral, l’escola i l’habitatge. Amb tot, la política d’estrangeria restrictiva contraresta les mesures orientades vers la integració. Lectura complementària Podeu trobar l’esmentat Plan editat a: Ministerio de Asuntos Sociales (1995). Plan para la integración social de los inmigrantes. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales / Dirección General de Migraciones. Campanya d’empadronament dels immigrants per part del Ministeri de Treball i Afers socials.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 22 La interculturalitat en les polítiques públiques... De fet, el discurs de la interculturalitat no apareixerà fins als anys noranta i en l’àmbit de les polítiques escolars. Ho farà, més exactament, en l’àmbit restringit de l’educació compensatòria destinada a “alumnos procedentes de otras cultu- ras” del Ministeri d’Educació i Ciència, la qual d’ençà del curs 1992/1993 s’orien- ta oficialment vers l’educació intercultural. 2.4. L’especificitat de Catalunya: la qüestió de la igualtat i la diferència davant les successives onades immigratòries Dins el context espanyol, Catalunya presenta unes condicions històriques prò- pies que fan que sigui un terreny propici per a l’aparició de la interculturalitat com a qüestió política rellevant. D’una banda, s’hi han produït onades migra- tòries notables des del darrer quart del segle XIX i, de l’altra, el debat sobre l’ar- ticulació entre estat i nació hi ha estat viu durant tot aquest segle. Tanmateix, la diversitat cultural, si més no expressada com a tal, no ha esdevingut un pro- blema polític estratègic fins a dates ben recents. El discurs de la interculturalitat no emergeix d’una manera explícita dins el camp polític fins a la dècada dels noranta. A continuació veurem les principals fites del reconeixement polític de la di- versitat cultural al nostre país, però també els seus límits. 2.4.1. La immigració espanyola i la primera formulació de la diversitat cultural La qüestió de la immigració de la resta de l’Estat a Catalunya fou central en el debat polític dins el moviment antifranquista, especialment viu durant la dè- cada dels setanta. El debat se centrà, sobretot, en el terreny lingüístic, de ma- nera que la qüestió cultural quedà en un segon terme, més desatesa. En altres paraules, es va posar damunt la taula quin estatut jurídic havien de tenir les llengües catalana i castellana a Catalunya i a Espanya –una qüestió connecta- da a la qüestió més general del grau d’autogovern que la Generalitat devia/po- dia assolir–, però no es va plantejar obertament quin model d’integració entre comunitats culturals era el més adient. El consens social i polític que es va assolir a la darreria dels anys setanta con- cedí a la llengua catalana el valor simbòlic de ser reconeguda com la llengua pròpia de Catalunya, la qual cosa justificà una política de rescabalament des- prés de la persecució franquista: la normalització lingüística. Però, com a contrapartida, hom en va fixar un sostre, recollit a l’Estatut d’Autonomia del 1979 mateix: la seva cooficialitat amb el castellà, que conserva l’estatus de llengua de tot l’estat. El primer document oficial… … dedicat explícitament a la in- terculturalitat és un informe del Ministeri d’Educació i Ciència del 1992, “La educación inter- cultural en España”, elaborat per encàrrec de la Comissió Europea. Se centra en els alum- nes estrangers i en les actuaci- ons que s’hi han destinat; però també fa un lloc a l’experiència educativa plurilingüe de certes autonomies. És ben bé com si hagués calgut l’arribada de persones d’altres nacionalitats perquè l’estat descobrís la pluri- culturalitat interna! Lectures complementàries Forçant una mica els termes, podríem dir que el lerrouxisme fou un intent de fer de la diversitat cultural una qüestió estratègica, un problema polític. Ara bé, la formulació d’aquest problema emprà més la forma d’un discurs obrerista, de classe, més a l’ús en l’època, que no pas d’un discurs multiculturalista. Sobre el tema, podeu consultar: Culla, J.B. (1986). El republicanisme lerrouxista a Catalunya 1901-1923. Barcelona: Curial. Álvarez Junco, J. (1991). El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista. Madrid: Alianza. En els subapartats que segueixen veurem les principals fites, i també les limitacions, en l’atenció a la diversitat cultural al nostre país. Lectura complementària Podeu trobar un testimoni i alhora veu destacada en aquest debat a: Vallverdú, F. (1979), La normalització lingüística a Catalunya. Barcelona: Laia. Són especialment indicats els capítols 3, 4 i 5.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 25 La interculturalitat en les polítiques públiques... pertànyer a una sola comunitat”. Ara bé, si analitzem amb més deteniment els seus principis generals, els elements pluriculturalistes hi són secundaris. Així, mentre figuren com a principis el d’equiparació de drets i deures i el de norma- lització o universalitat dels serveis, el dret a la diferència hi apareix com a sub- sidiari d’aquest últim. D’altra banda en aquest mateix terreny de les polítiques, cal remarcar que la di- mensió local (municipal o supramunicipal) hi ha pres una creixent importàn- cia. El Pla interdepartamental mateix té fixat el següent dins les actuacions per al quinquenni 1997-2001: “...potenciar i incrementar el nombre de programes de caràcter local adreçats a promoure la integració social dels immigrats estrangers.” Departament de Benestar Social (1998). Sistema Català de Serveis Socials (pàg. 172). Els plans comarcals d’integració dels immigrants han estat, a partir de 1997, l’actuació més destacada a escala local. Al final del 2001, vint comarques de Catalunya havien vist iniciat aquest programa, consistent, segons el text del nou Pla interdepartamental, “a continuar i ampliar l’actuació de coordinació interinstitucional”. També les diputacions han ofert suport logístic i tècnic a les iniciatives munici- pals o supramunicipals en el camp que ens ocupa. Així, la Diputació de Barcelona va aprovar, a mitjan anys noranta, el seu Programa d’integració social dels treballa- dors immigrants. Aquí, si bé es posa èmfasi en l’ajut als immigrants per tal d’afa- vorir-ne la integració, entre les mesures que han de facilitar-la hi ha aquestes, la tercera de les quals s’orienta vers la promoció de la interculturalitat: “a) Potenciar en el nivell comarcal la creació de punts d’informació i assessorament especia- litzat als immigrats, sempre que la demanda ho requereixi. (…) b) Elaboració de quaderns i altres materials didàctics, a l’objecte d’informar i assessorar als im- migrants sobre els serveis i recursos als quals poden tenir accés: salut pública, treball, habitat- ge, educació, etc. c) Promoure actuacions culturals, propagandístiques, etc., que permetin el coneixement mutu intercultural, superar barreres interètniques, i potenciar la solidaritat i la integració social dels immigrants amb el recolzament de la població autòctona. d) Promoure i potenciar l’associacionisme dels immigrants, a fi de que s’aconsegueixi obrir vies regulars al diàleg i a la cooperació entre les administracions i les entitats. e) Establir vies de cooperació amb totes les ONG que treballen en aquest àmbit a fi d’integrar esforços i recursos en programes comuns.” Diputació de Barcelona / Àrea de Serveis Socials. Programa d’Integració social dels treballadors immigrants. Cap al 2000, aquesta mateixa institució va començar a elaborar el seu progra- ma Migració i ciutadania, en què els conceptes de ciutadania i intercultura- litat havien de tenir un paper rellevant.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 26 La interculturalitat en les polítiques públiques... Però des d’un punt de vista programàtic, és justament a l’escala municipal on la perspectiva intercultural ha fet més via. En els documents aprovats per la comissió mixta de les dues agrupacions de municipis catalanes més importants, l’Associa- ció Catalana de Municipis (ACM) i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), reunida el 21 de març del 1995, el concepte d’interculturalitat figurava en segon lloc d’un total de set principis bàsics d’actuació municipal (els altres sis eren els següents: concepte d’integració social dels immigrants, globalitat i normalitat, polítiques integrals dels ens locals, programes i actuacions de cooperació i coordi- nació entre els ens locals, cooperació interadministrativa, i participació i sensibi- lització ciutadana). Sobre integració i interculturalitat, els esmentats documents diuen: “Entenem per integració el procés mitjançant el qual es propugna la participació dels im- migrants en la societat receptora. Partint del reconeixement i el respecte de les diferències culturals, ètniques, religioses, etc., és quan una política d’integració posa l’accent en la igualtat de drets i d’obligacions de tots els ciutadans. (…) El concepte d’interculturalitat va estretament lligat al que abans hem definit com a inte- gració. Entenem la interculturalitat com un concepte actiu, de transformació, de relació i d’in- teracció entre tots els membres d’una societat. Es tracta d’anar construint el país de forma dinàmica i viva, per tal de consolidar unes senyes d’identitat compartides per tots: idioma, valors democràtics, procés històric, etc., tot respectant-se les diferents cultures existents i integrant-se aquests valors i actius cul- turals de tota la gent que viu en el mateix país, contribuint a reforçar les identitats cultu- rals comunes, tant per part dels que han nascut aquí, com dels que han vingut de fora”. ACM i FMC (1995). Les Administracions locals davant del fet migratori (pàg. 1). L’atenció política a la diversitat cultural i a la interculturalitat apareix a Catalunya vinculada al tractament de les dues últimes onades immigra- tòries: la que ha vingut des de la resta de l’Estat i la que prové de més enllà de les fronteres europees. Dins d’un model d’integració dels immigrats eminentment orientat vers la igualtat, trobarem la interculturalitat com un referent de fons, que pren força en l’àmbit de la política municipal.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 27 La interculturalitat en les polítiques públiques... 3. La interculturalitat en les polítiques escolars Fins aquí hem definit el camp de les polítiques públiques a les societats occi- dentals, fent especial referència a Catalunya, amb la finalitat d’observar com la interculturalitat hi ha esdevingut una qüestió rellevant els darrers anys. Ara continuarem amb aquest exercici d’observació, però en l’àmbit més concret de les polítiques escolars. Primer ens centrarem en l’àrea de la Unió Europea, fi- xant-nos en l’experiència de països significatius com ara França, el Regne Unit, Holanda o Itàlia. Finalment i després d’una introducció de les polítiques d’in- terculturalitat en l’àmbit de l’Estat espanyol, ens ocuparem amb certa profun- ditat del cas català, tot exposant programes i actuacions concrets. 3.1. Models d’integració i educació intercultural. Nivells d’interculturalitat En l’apartat 2.1 hem vist tres models teòrics d’integració cultural: l’assimilacio- nista, el pluriculturalista i el segregacionista. Cadascun d’aquests models es cor- respon, en un pla teòric, amb estratègies de política educativa distintes. Així, un concepte central en les polítiques escolars interculturals, com és l’educació in- tercultural, encaixa més o menys en cadascun dels tres models. Ara bé, això no vol dir que dins de cada estat no trobem exemples de polítiques diverses. Sobretot això es dóna en estats amb graus importants de descentralitza- ció de l’administració escolar. A més, un model teòric ens pot ser útil per a inter- pretar les tendències en política educativa en un determinat estat o nacionalitat, però no deixa d’estar referit a tradicions estatals no sempre coherents i, en tot cas, sotmeses a canvi. És el que tindrem ocasió de veure en l’apartat següent, si fem un cop d’ull a com han plantejat la interculturalitat en l’escola la Unió Eu- ropea, tant des d’un punt de vista global com d’alguns estats membres. Abans d’entrar en matèria, però, cal que tinguem en compte aquells conceptes o dimensions que ens seran útils per a comprendre i analitzar les actuacions interculturals en l’àmbit escolar. Considerarem el nivell d’interculturalitat de les actuacions, i també el lloc i rellevància que ocupen en relació amb altres En teoria, els estats amb model d’integració pluriculturalista prenen l’educació intercultural com un valor; els estats de model assimilacio- nista incorporen, com a màxim, l’educació intercultural com un mitjà per a aconseguir una integració més gran de les anomenades minories ètniques; mentre que els estats de caire segregacionista són aliens a la mateixa idea d’interculturalitat.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 30 La interculturalitat en les polítiques públiques... polítiques interculturals, i també l’organització dels centres al voltant d’aquesta qüestió varia enormement d’una autoritat local (LEA) a una altra. Així, acaben essent decisius factors com ara els lideratges més o menys forts en la línia in- tercultural, la conscienciació del professorat, la seva formació, la incorporació de mediació intercultural o bé la participació dels pares i mares en la definició de la línia de centre. Un altre factor rellevant pels efectes perversos que ha produït és la publicació dels resultats d’excel·lència dels centres escolars, que funcionen com una mena de rànquing d’escoles instituït per un organisme d’inspecció estatal. Sovint coincideix que les escoles amb pitjors resultats són també les escoles amb més presència d’infants de minories ètniques, la qual cosa és interpretada per sec- tors significatius de la comunitat escolar com si el baix rendiment fos conse- qüència de les dificultats que comporta “educar els diferents”. En alguns casos, això ha repercutit en una baixada de la matriculació de població autòctona de classe mitjana. En la població de Bradford es va arribar a l’extrem de dividir una escola en dues pel fet que les minories ètniques havien esdevingut majoria! Però això no és en absolut una situació generalitzada, com mostra el cas que exposem a continuació. El cas del comtat de Berkshire Berkshire està situat al sud d’Anglaterra, a uns 45 quilòmetres de Londres. Hi viuen grups socials molt diversos, des de la reina a Windsor i classes benestants en barris residencials, fins als més pobres, de diversos orígens ètnics, que viuen a les “cases barates” a Slough, Reading i Maidenhead. L’origen de l’educació multicultural prové del descontent de la comunitat negra a Reading, al principi dels vuitanta, pels desiguals resultats escolars ob- tinguts per llurs fills en relació amb els alumnes blancs de classe mitjana. Aquesta situació fou constatada en aquest i altres punts de la Gran Bretanya en l’anomenat informe Swann de 1985. Ara bé, el replantejament de la pràctica educativa assimilacionista duta a terme fins aleshores no hauria tingut èxit si els sectors significatius del professorat i de la classe mitjana anglesa local no haguessin acceptat d’introduir canvis a l’escola. En primer lloc, el Consell del Comtat va aprovar dur a terme una política de promoció de la igualtat racial i la justícia, i va crear per a tal fi el Servei d’Educació Multicultural de Berkshire, amb tres prioritats: assegurar la igualtat, el dret i l’excel·lència per als alumnes de les minories ètniques, sense oblidar els seus pares i comunitats. Fixem-nos que no es planteja com a objectiu prioritari la lluita contra els prejudicis racistes, la qual cosa com- portà les crítiques al programa per part dels antiracistes més bel·ligerants, però també una millor rebuda per part de la classe mitjana autòctona. Les actuacions concretes d’aquest servei foren les següents: – Assessorament als professors i suport lingüístic en anglès als alumnes per part d’un equip de professors itinerants i pagats pel govern (els Section Eleven Teachers, en referència a la secció 11 de la Racial Relations Act, més de cent per a tot el comtat). – Servei de traducció i interpretacó a pares i mares de documentació escolar i de reunions de pares (parents evenings). – Assessorament bilingüe, per tal que els professors coneguin la competència en llengua materna dels alumnes nouvinguts, i també per a assessorar aquests alumnes en la llen- gua d’origen. – Accions d’informació i assessorament a pares i mares, mitjançant visites a domicili, centres d’informació comunitaris, cessió de sales de reunió a l’escola per a l’ajuda mú- tua, publicació de butlletins en diferents idiomes… En un marc pluricultural… … com el britànic, es preveu la possibilitat que els estudiants facin pràctiques religioses dins l’horari escolar.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 31 La interculturalitat en les polítiques públiques... – Serveis de comunicació amb informació específica sobre la diversitat de grups culturals que formen part del comtat, que inclouen recursos bibliogràfics, bases de dades, vídeos, i la possibilitat d’autoproducció per mitjà d’estudis de gravació. – Assessorament especialitzat per a les escoles de cara a preparar-se per a les inspeccions, reclutar personal especialitzat en interculturalitat i, en definitiva, gestionar la diversi- tat cultural. Cas extret de Santos Rego, M.A.; Cowan, B.J.; Pérez Domínguez, S. (1995). “La política educativa multicultural y su práctica en un área del Reino Unido. Posibles implicaciones para el caso español”. A: Revista Bordón, núm. 47 (3). 3.2.2. La interculturalitat en la política escolar a Holanda Tradicionalment, la política holandesa d’integració cultural s’ha inspirat en el model anglosaxó pluriculturalista. Així, des del final dels anys setanta, els prin- cipis rectors d’aquesta política consistien en el respecte a la cultura d’origen i en la no-discriminació per cap criteri ètnic, ni religiós. Ara bé, aquest model ha estat sotmès a un procés de revisió, a partir del final dels anys vuitanta, sobretot arran de l’augment de la conflictivitat en barris marginals amb forta presència de comunitats d’origen no europeu. En el terreny escolar, la política de reconeixement de la diversitat havia dut a la formació de les anomenades escoles negres, amb majoria d’alumnat de mino- ries ètniques, mentre que la representació d’aquest mateix alumnat en escoles religioses privades era molt baixa. Això que en un principi podia ser fins i tot adequat per a una millor gestió de la diversitat cultural (per exemple, perquè la concentració d’un mateix grup cultural permetia oferir recursos en llengua ma- terna a més infants), comença a ser debatut, sobretot a partir de constatar car- reres escolars desiguals segons el grup de procedència (infrarepresentació dels fills d’immigrats als nivells educatius mitjans i alts, fracàs escolar fins a tres ve- gades més alt…). El resultat del debat sobre la interculturalitat a l’escola holandesa del final dels vuitanta no és un gir radical de perspectiva, sinó, més aviat, un desplaçament vers l’èmfasi en el combat de l’exclusió social, en detriment de l’educació en la diversitat cultural, que no desapareix, però passa a un segon pla. Ara, els nieuwkomers (‘nouvinguts’) són vistos com a nous ciutadans, abans que com a culturalment diferents. El canvi no és radical, però sí significatiu. D’una banda, es continuen oferint classes en llengua materna, a partir d’un nombre mínim d’alumnes, el currículum és multicultural en les classes de geo- grafia, hi ha mestres de religió de la pròpia comunitat que imparteixen classes de religió optatives dins l’horari escolar i, així mateix, es continua treballant la dimensió comunitària de l’educació: hi ha una estreta coordinació entre l’escola i la resta de serveis a la comunitat i es recorre a la mediació intercultural com un recurs professional més. Ara bé, cal dir que de manera creixent –sobretot a partir del 1998, moment en què es dota de més autonomia les juntes escolars  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 32 La interculturalitat en les polítiques públiques... de centre–, programes orientats principalment vers l’acollida i la inclusió so- cial en els termes de la cultura majoritària guanyen terreny. És el cas del pro- jecte PIN (Project Integratie Nieuwkomers) de l’Ajuntament de Rotterdam, que ha esdevingut referent per a d’altres municipis holandesos: “PIN és un programa d’integració iniciat per l’Ajuntament de Rotterdam com un centre de recepció per proveir informació bàsica per a les persones nouvingudes. Des d’alesho- res, el nom de PIN s’ha convertit en un esquema nacional d’integració i cursos de llengua dirigits a la població immigrant. (…) El projecte s’inscriu en el marc de la política holandesa d’integració que té per objec- tiu educar els nouvinguts per què tinguin una vida completa i independent en el seu nou país de residència. Les activitats principals són cursos de llengua i formació del sistema social i polític holandès. La població immigrant que rep finançament social està obligada a seguir aquest progra- ma, per als altres és optatiu, però aquesta llei està canviant i el programa serà obligatori per a tots els immigrants.” CRID (2001). Món local i diversitat (pàg. 103-104). 3.2.3. La interculturalitat en la política escolar a Itàlia Amb relació als estats vistos fins aquí, el cas italià ofereix la singularitat de ser un país d’immigració recent, a partir, sobretot, dels anys vuitanta. En l’àmbit edu- catiu, la política italiana pel que fa a la immigració de fora de la Unió Europea ha estat contradictòria. D’una banda, la política oficial aposta, a partir del 1985, decididament per l’educació intercultural, amb la incorporació d’aquesta com un eix transversal del currículum. També la nova llei d’immigració del 1998 re- coneix el dret a la cultura i la llengua pròpies, en referència a la població nou- vinguda. Ara bé, d’una altra banda, en un estat central històricament feble, la diversitat de polítiques en l’àmbit local ha fet que la majoria d’autoritats locals es decantés per un model més assimilacionista, especialment a partir dels no- ranta, en què la preocupació per l’acollida i la formació en llengua italiana han estat dominants. A més, la diversitat d’experiències locals ha augmentat amb la reforma del sistema escolar del 1997, que concedí més autonomia curricular i pressupostària als centres escolars. Però vegem amb més deteniment cadascuna d’aquelles tendències que han marcat la qüestió de la interculturalitat en la po- lítica escolar a Itàlia. Pel que fa a les actuacions pròpiament interculturals, cal destacar la creació de la Comissió per a l’Educació Intercultural a escala estatal, i també el paper central concedit a les associacions en la posada en pràctica de les polítiques interculturals a l’escola. La funció desenvolupada per entitats civils ha consistit en el següent: 1) Formació del professorat. Les entitats han estat pioneres a l’hora d’oferir cur- sos sobre aspectes de la interculturalitat dins la formació contínua o específica del professorat. En aquesta tasca també hi participen institucions públiques, com ara l’institut IRSAI i la universitat; en aquest sentit, cal destacar la Universitat de Trieste, amb el seu Graduat en Interculturalitat. Itàlia I Espanya presenten similituds… ... rellevants en relació amb la interculturalitat: ambdós són estats que esdevenen pol d’atracció migratòria als anys vuitanta i ambdós presenten un segon focus de debat inter- cultural: la plurinacionalitat.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 35 La interculturalitat en les polítiques públiques... mers (les anomenades écoles d’acueil, que s’implanten en els centres més pres- tigiosos, per evitar un efecte estigmatitzador, i on durant els primers quinze dies, es fan classes en la llengua d’origen). L’afer del xador Al final dels vuitanta es va posar de manifest el conflicte de valors intercultural entre l’es- cola laica francesa i la manifestació pública de símbols relacionats amb l’islam. El con- flicte iniciat amb la prohibició a unes alumnes d’assistir a classe per part de directors d’alguns centres, va acabar amb una sentència ambigua del Conseil d’État: prohibició no- més dels signes religiosos que impliquin proselitisme. En canvi, aquest mateix sistema té més dificultats per a gestionar actuacions de tall intercultural. Així, durant els anys noranta, un nombre creixent d’ajun- taments han posat a disposició de les escoles mediadors interculturals. Es trac- ta de persones reclutades no tant per la seva qualificació o titulació (a França no hi ha formació reglada en interculturalitat), sinó per la seva extracció de les pròpies comunitats culturals, gent que coneix millor els barris que els mestres mateixos i que poden ajudar a posar en contacte les famílies amb aquests úl- tims. Ara bé, aquesta figura professional no està incorporada a la institució es- colar i les funcions que cobreix no sempre estan ben definides. La “pedagogia del cuscús” Un altre exemple de la dissonància entre la política escolar francesa i les actuacions in- terculturals. Algunes iniciatives en la línia de l’intercanvi cultural, com ara mostres gas- tronòmiques de les diferents comunitats, reben poc suport per part de la institució escolar. El 1999, en una ponència pronunciada a Barcelona, una professora del CEFISEM considerava aquestes activitats com a pédagogie de cous-cous, indicant que tenien l’incon- venient de generar imatges estereotipades dels grups culturals. Extret de Maria Lazaridis (1999). “Scolarisation des enfants issus de l’immigration: l’exemple français”. Polítiques d’educació intercultural a Europa (sessió de curs, 16 de març). Barcelona: Institut Català de la Mediterrània. 3.3. L’educació intercultural a l’Estat espanyol Ja hem vist (apartat 2.3) com l’assumpció política de la diversitat cultural a l’Estat espanyol ha estat un procés lent i molt condicionat, pel que fa a la di- versitat d’origen estranger, pel seu ingrés tardà en la comunitat europea (en un moment de restricció política de la immigració). L’àmbit de la política edu- cativa no ha estat cap excepció, tot i que hi ha variacions importants depenent de les comunitats autònomes, especialment en aquelles amb competències ex- clusives en la matèria. Quant a l’ordenament jurídic educatiu, no es va produir un avanç en el reco- neixement al valor de la diversitat cultural fins la promulgació de la Llei d’or- denació general del sistema educatiu (LOGSE), anomenada també Llei de la reforma educativa. Aquesta llei, probablement més influïda per la necessitat de reconèixer la pluriculturalitat lligada a les diverses nacionalitats que reconei-  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 36 La interculturalitat en les polítiques públiques... xia ja la Constitució de 1978 que no pas a la nova diversitat cultural, ampliada amb els nouvinguts del Tercer Món, definia alguns principis del sistema edu- catiu, afins amb una perspectiva com a mínim multicultural: Article 1 1. El sistema educatiu espanyol (…) s’orientarà a la consecució dels fins següents previs- tos en l’esmentada llei: a) El ple desenvolupament de la personalitat de l’alumne. b) La formació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i en l’exercici de la tole- rància i de la llibertat dintre dels principis democràtics de convivència. c) L’adquisició d’hàbits intel·lectuals i tècniques de treball, i també de coneixements cien- tífics, tècnics, humanístics, històrics i estètics. d) La capacitació per a l’exercici d’activitats professionals. e) La formació en el respecte de la pluralitat lingüística i cultural d’Espanya. f) La preparació per a participar activament en la vida social i cultural. g) La formació per a la pau, la cooperació i la solidaritat entre els pobles. Llei Orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu. Hem des- tacat en cursiva els principis propers a la interculturalitat. Ara bé, aquests principis no van gaire més enllà del respecte i valoració de tots els grups culturals. Només hi ha un cert aprofundiment en el concepte d’edu- cació intercultural en dos dels vuit eixos transversals que la reforma establia: l’educació per a la pau i l’educació moral i cívica. Així, en els anomenats Mate- riales para la reforma, pensats per a orientar centres i professors en l’elaboració de projectes curriculars de centre, es menciona l’educació mundialista i multicul- tural com un dels components de l’educació per a la pau, fonamentat en, textu- alment, “la necesidad de formar una identidad universal desde el respeto y la afirmación de la diferencia, de etnias y culturas”; i pel que fa al segon eix trans- versal, es proposa una educació moral “especialmente pensada para facilitar la convivencia en sociedades plurales”, que tingui com una de les finalitats “desarrollar las estructuras universales de juicio moral que permitan la adop- ción de principios generales de valor tales como la justicia o la solidaridad” (citat a Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, pàg. 99-100). Ara bé, a la pràctica i amb relació a la incorporació dels infants de famílies de fora de la Unió Europea, les polítiques s’han orientat preferentment vers la igualtat, fent prevaler les mesures de discriminació positiva (més recursos per a la inserció) davant de les de promoció de la cultura d’origen. El desequilibri de mitjans destinats en una i altra direcció és ben palès. En aquest sentit, el programa d’educació compensatòria del MEC comptava durant el curs 98/99 amb 862 professors, que donaven suport a 677 col·legis d’infantil i primària, i a 223 instituts. La funció d’aquests professors era desenvolupar actuacions d’ensenyament de la llengua castellana i de reforç educatiu per a l’alumnat de minories ètniques amb desavantatges socioeducatius (desfasament entre com- petències curriculars i nivell o curs en què hom és escolaritzat, o incorporació tardana en el sistema escolar espanyol). Al costat d’aquestes actuacions com- pensatòries, que tenen com a fi igualar el nivell escolar dels immigrats al dels autòctons, el Ministeri d’Educació i Ciència ha establert convenis de col·labo- ració amb el Marroc i amb Portugal per tal d’oferir classes de llengua d’origen  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 37 La interculturalitat en les polítiques públiques... en horari extraescolar a infants marroquins i portuguesos. D’altra banda, l’Es- tat espanyol ofereix ajudes a entitats privades sense finalitat de lucre per a dur a terme actuacions pel que fa a l’escolarització de minories, entre les quals hi ha també la formació en la llengua i cultura d’origen. És a dir, mentre les po- lítiques igualitaristes són dutes a terme i assumides íntegrament pel Ministeri mateix, les actuacions de tipus multicultural són cedides a institucions i enti- tats terceres. Ara bé, trobem algunes comunitats autònomes dins l’Estat espanyol que han anat més lluny en l’aplicació d’actuacions interculturals. És el cas d’Andalusia. El cas d’Andalusia: la mediació intercultural al servei de l’adaptació lingüística Si ens fixem en la política escolar quant a la immigració seguida per la Junta d’Andalusia, ens adonarem com un mateix marc jurídic –en aquest cas la LOGSE i el seu desplegament normatiu– pot donar lloc a polítiques distintes en relació amb la interculturalitat. Així, a Andalusia, si bé les polítiques d’accés i inserció a la institució escolar són prioritàries –tal- ment com al territori gestionat pel MEC–, les actuacions interculturals hi tenen més pre- sència. Així, per exemple, les anomenades aules d’adaptació lingüística (semblants als tallers d’adaptació escolar del Departament d’Ensenyament de la Generalitat) comptem amb el su- port de mediadors i intèrprets en àrab, que fan de pont entre família i escola, i que submi- nistren entitats com ara Andalucía Acoge. Una figura, la de la mediació intercultural, que a penes és utilitzada en el cas del Ministeri espanyol. En síntesi, en la política escolar de l’Estat espanyol (efectiva en el terri- tori sota la jurisdicció del Ministeri d’Educació i Ciència) predominen elements propis d’un programa feble d’educació intercultural: a) l’esco- larització dels fills d’immigrats estrangers està principalment vinculada a les polítiques compensatòries pensades per a contrarestar la margina- ció social, i b) l’atenció educativa en la llengua i la cultura d’origen són restringides a la població de cada minoria ètnica (igual que l’ensenya- ment en les llengües de les nacionalitats històriques no és accessible més enllà del territori de cada nacionalitat corresponent).  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 40 La interculturalitat en les polítiques públiques... compensatòria passà d’ocupar-se d’infants o contextos amb dèficits d’escolarit- zació en general (a l’inici, incloïa l’escola rural i els infants amb discapacitacions), a dedicar-se, principalment, als fills d’immigrats del Tercer Món. En la seva atenció a aquests infants fills d’aquesta immigració, els professionals d’aquest últim programa s’han dotat d’unes categories ètniques de demarcació i d’una perspectiva que posa l’èmfasi en la diferència cultural. Aquesta circums- tància queda palesa en aquest fragment d’una presentació pública del Programa d’educació compensatòria feta el 1990: “El Programa de Marginats Socials d’Educació Compensatòria del Departament d’Ense- nyament pretén ajudar a la plena integració escolar de les nenes i els nens amb problemes de marginació social, fonamentalment àrabs i gitanos. Actualment la presència d’aquests col·lectius augmenta, i hi ha indicis que aquesta tendència es mantindrà en un futur pròxim”. Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa / Departament d’Ensenyament (1990). “Desenvolupament del Programa d’Educació Compensatòria del Departament d’Ensenya- ment a les escoles de Catalunya”. Comunicació presentada al XV Seminari “Llengües i edu- cació”, L’escola i la migració a l’Europa dels 90 (Sitges, 22-24 de novembre de 1990, organitzat per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona). 4.2. Aparició del programa feble de l’educació intercultural Hem dit que un dels focus d’aparició de la preocupació per la interculturalitat fou el camp obert per les polítiques escolars compensatòries. Ara bé, no en fou l’únic ni probablement el primer. De fet, la primera mostra escrita de l’adopció del terme educació intercultural dins del Programa d’educació compensatòria, el qual, d’altra banda, es caracteritza pel fet de ser un programa poc normativitzat i amb poques directrius documentades, no la trobem fins al 1995. En un full in- formatiu de l’esmentat programa, l’educació intercultural és considerada com un dels mitjans per a assolir l’objectiu general següent: “Assegurar que els alumnes que pertanyen a minories ètniques i/o amb risc de margina- ció social rebin una resposta escolar adequada a les seves necessitats.” Generalitat de Catalunya / Departament d’Ensenyament (1995). Full informatiu. Progra- ma d’Educació Compensatòria. Així, paradoxalment, a primer cop d’ull, les actuacions d’orientació igualitarista i aplicació específica desplegades pel Programa d’educa- ció compensatòria i altres mesures afins han anat generant i promo- vent en l’àmbit escolar el discurs de l’alteritat cultural. Tot plegat, actuacions i discurs, formarà un dels camps propicis perquè la qüestió de la interculturalitat aparegui i esdevingui rellevant durant els anys noranta. Lectura complementària Per tal d’aprofundir les causes de l’afinitat entre una política educativa compensatòria i un discurs de l’alteritat cultural, vegeu: Pascual, J. (1999). “La interculturalitat, aquesta dama encadenada que ens està esperant”. Revista d’Etnologia de Catalunya (núm. 15, en premsa).  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 41 La interculturalitat en les polítiques públiques... Prèviament a això, hi havia un altre espai propici per al desplegament del dis- curs intercultural en certs sectors de les ciències socials i del camp de l’educació i del treball socials que, al tombant de la dècada dels vuitanta i al començament dels anys noranta, es comencen a ocupar de l’estudi, la formació, l’escolarització i, en definitiva, l’atenció de les persones provinents dels països del Tercer Món. Bona part dels primers a incorporar la perspectiva interculturalista en aquest segon espai provenien de l’antropologia. És el cas de Joan Lluís Alegret, un dels promotors, juntament amb la pedagoga Susana Tovías, del Programa d’edu- cació intercultural de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Au- tònoma de Barcelona, dedicat a la formació del professorat i a la realització d’experiències pilot d’educació intercultural. O Josep Maria Navarro, un dels impulsors de la pionera Associació per al Diàleg de les Cultures, la qual, en col·laboració amb l’Institut de Ciències de l’Educació ara de la Universitat de Barcelona, promogué materials didàctics no etnocèntrics i també cursos de for- mació per a mestres i professors. O Teresa San Román i Dolores Juliano, els tre- balls de les quals actuaren com a notables referents teòrics. Des de Girona actuarà com a aglutinant d’aquest moviment la Fundació Servei Gironí de Pe- dagogia Social (SERGI), que promourà l’Escola d’Estiu sobre Interculturalitat, celebrada des del 1990 fins al 1998 gairebé sense interrupció, i impulsarà ini- ciatives com ara els Grups de Recerca i Actuació sobre Minories Culturals i Tre- balladors Estrangers (GRAMC). Hi ha un element comú a aquests dos focus d’aparició (el de les polítiques es- colars oficials i el de les micropolítiques dels agents civils), que marcarà el des- plegament futur de la interculturalitat a l’escola catalana. En tots dos casos, el discurs de la interculturalitat sorgeix allà on ha aparegut prèviament la figura de l’altre cultural. A l’escola catalana, aquesta figura ha il·luminat, primer, la visió dels gitanos –principals destinataris de les accions compensatòries fins pràcticament la fi dels vuitanta–, i, després, la mirada sobre els immigrants del Tercer Món (sobre els musulmans, principalment). En una data tan avançada com el 1999, l’assimilació entre interculturalitat i immigració no europea en- cara és ben palesa. Així, en el text de presentació del curs internacional sobre polítiques d’educació intercultural europees organitzat per l’Institut Català de la Mediterrània, en el text de presentació s’hi escriu: “Els moviments migratoris i l’educació tenen cada cop més importància en el debat po- lític europeu. Segons un estudi recent del Parlament Europeu (1998) sobre l’ensenyament dels immigrants a Europa, la noció d’educació intercultural esdevé el fonament de qual- sevol acció de la UE en el camp educatiu.(…) En aquest context, el Curs Internacional «Polítiques d’educació intercultural a Europa» que presentem es proposa realitzar una anàlisi comparada de les principals problemàti- ques viscudes pels nens i joves provinents de la immigració amb edat d’escolarització a les escoles europees (…)”. Institut Català de la Mediterrània (1999). Tríptic del curs internacional “Polítiques d’edu- cació intercultural a Europa”. Lectura complementària Podeu trobar textos dels autors pioners i d’altres de representatius d’aquest moviment sociopedagògic: Diversos autors (1992). Sobre interculturalitat. Documents de Treball de la Segona Escola d’Estiu sobre Interculturalitat. Girona: Fundació SERGI / Programa Trama.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 42 La interculturalitat en les polítiques públiques... Només si partim d’una definició de l’educació intercultural en termes de glo- balitat (ja que afecta tots els alumnes i tracta de tots els grups culturals en joc, i no tan sols les anomenades minories ètniques) i d’independència –si més no des d’un punt de vista conceptual– de la qüestió de la marginació social, ales- hores podrem parlar de programa feble de l’educació intercultural per referir- nos a la interculturalitat predominantment desplegada en les polítiques escolars fins avui. Ara bé, hi ha un seguit d’indicis que permeten considerar un programa fort de l’educació intercultural com una possibilitat emergent. Aquesta és una posició en debat a la fi dels noranta, com veurem en l’apartat següent. 4.3. El debat obert sobre els límits i les possibilitats de la interculturalitat a l’escola: cap al programa intercultural fort? En síntesi, les posicions estratègiques que a Catalunya marquen els límits ac- tuals del debat sobre la interculturalitat a l’escola són tres: En primer lloc –ho acabem de veure– hi hauria el que en podríem dir una po- sició interculturalista feble o de mínims. Consistiria, bàsicament, a etiquetar amb el terme intercultural pràctiques escolars anteriors, especialment les actu- acions de compensació social de grups considerats com a minories culturals o ètniques. Podríem resumir aquesta estratègia dient que canvia el mínim impres- cindible perquè tot continuï igual. Una segona opció estratègica, fins a un cert punt oposada a l’anterior, apareix en el discurs que sosté la incompatibilitat entre educació intercultural i educació escolar, és a dir, en definitiva, entre interculturalitat i escola. Aques- ta posició, que identifiquem en certs cercles de les ciències socials, veu la insti- tució escolar com a transmissora d’un arbitrari cultural, és a dir, d’un únic codi i d’uns únics models culturals des del moment precís en què l’escola, més que no pas donar cabuda a la diversitat cultural exterior –com reclamaria un progra- Així, doncs, fins a la darreria dels noranta les actuacions educatives d’ins- piració interculturalista s’han caracteritzat per: 1) Una aplicació limitada als alumnes fills de la immigració no europea, o bé al tractament exclusiu de les seves diferències culturals. 2) La seva inclusió dins de les polítiques d’educació compensatòria, amb un gran risc de contagi simbòlic entre diversitat cultural, marginació so- cial i dèficits escolars. Lectura complementària Per a una exposició del punt de vista de la incompatibilitat entre escola i interculturalitat, vegeu els textos d’Enrique Santamaría, “La educación escolar, es como es”, i de Fernando González Placer, “El currículum multicultural: ¿una nueva figura del fundamentalismo escolar?”, tots dos publicats a: Santamaría, E.; González Placer, F. (ed.) (1998). Contra el fundamentalismo escolar. Barcelona: Virus.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 45 La interculturalitat en les polítiques públiques... asociaciones de inmigrantes y vecinales, muy al contrario– en el sentido de integrar en estos eventos a la población, para poner directamente en contacto a la gente interesada. De este modo, la (…) Semana Intercultural del Casc Antic organizada por la plataforma del distrito (diciembre de 1995), tuvo un gran éxito, precisamente por la participación en los debates no de especialistas, sino de gente normal y corriente del barrio (simples vecinos, polícías, inmigrantes) y porque la fiesta y los bailes los vivieron los mismos in- teresados y protagonistas (…). Dris Buisef; Mercè Zegrí (1996). Tres años del Proyecto Xenofilia de acogida y sensibilización. Red de solidaridad con la población inmigrada de Ciutat Vella (pàg. 46). Barcelona: Projecte Xenofilia. Trobaríem d’altres exemples d’accions de sensibilització adreçades a la pobla- ció en general, que busquen promoure una imatge positiva de la multicultu- ralitat i de l’intercanvi entre cultures diverses: la Festa de la Diversitat mateix, que organitza SOS-Racisme des del començament dels anys noranta, o el pro- grama radiofònic Altres Veus, que emet setmanalment l’emissora Ràdio Con- trabanda. Ara bé, una de les innovacions que introdueix el Projecte Xenofília en aquest punt és l’obertura del concepte de diversitat cultural a la població autòctona, de manera que aquesta es veu interpel·lada a participar directament –i no tan sols com a espectadora– en el diàleg intercultural. Aquesta circumstància cons- titueix un avenç cap a l’assoliment d’un programa intercultural fort. 5.1. La interculturalitat en les polítiques sobre els mitjans de comunicació En el camp més ampli dels mitjans de comunicació de masses, alguns agents han adoptat mesures relacionades amb el tractament mediàtic de la diversitat cultural. La primera acció pública en aquest sentit fou la signatura del Conveni sobre la protecció de la cultura i la imatge de les minories ètniques als mitjans de co- municació social el 1995, per part del Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Associació Catalana de Premsa Comarcal i el Departament de Benestar So- cial de la Generalitat. A partir d’aquell moment, la iniciativa ha correspost al Col·legi de Periodistes de Catalunya i, més concretament, a la seva Comissió de Mitjans de Comu- nicació i Minories Ètniques. El punt de partida d’aquesta comissió és la cons- tatació, a partir de l’anàlisi de les notícies de premsa, que el tractament que els mitjans de comunicació fan de la immigració no comunitària respon a estere- otips negatius, apareix sovint relacionada amb notícies negatives o dramàti- ques i no presenta prou contrast de fonts informatives. Entre les actuacions promogudes per la Comissió destaquen: 1) L’elaboració d’un manual d’estil sobre el tractament de les minories ètni- ques als mitjans de comunicació, aprovat pel Col·legi de Periodistes el novem- bre del 1996. Tríptic de la Festa de la Diversitat Lectura complementària Podeu llegir un estudi encarregat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat que confirmava les hipòtesis de tractament negatiu de les minories ètniques als mitjans de comunicació de masses (mass media): Lorite, N. (dir.) (1996). Tractament dels immigrants no comunitaris als mitjans de comunicació a Catalunya. Any 1996. Bellaterra: UAB / Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 46 La interculturalitat en les polítiques públiques... 2) La creació d’un banc de dades sobre la realitat de la immigració i les mino- ries ètniques a Catalunya, que és a l’abast dels periodistes que es vulguin do- cumentar sobre aquests temes i aprofundir-hi. 3) La creació d’una borsa de periodistes, presentadors i interlocutors de les mi- nories ètniques a disposició dels mitjans de comunicació. Aquesta política combina, doncs, mesures de sensibilització general en la línia de les polítiques antiracistes (es pretén combatre prejudicis i estereotips xenò- fobs i racistes), amb actuacions de discriminació positiva orientades a garantir l’accés igualitari i normalitzat de representants de les minories ètniques als mit- jans de comunicació (com ara la gestió d’un banc d’interlocutors i periodistes per potenciar-ne l’accés als mitjans). Són representatives del primer tipus de me- sures les consignes que dóna el manual d’estil esmentat, les quals van en la lí- nia de preservació de la imatge pública d’aquelles minories. Les reproduïm a continuació: “1. No s’ha d’incloure el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cul- tura si no és estrictament necessari. 2. Cal evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions. Els residents estrangers no comunitaris són tan poc homogenis com els autòctons. 3. No s’han de potenciar les informacions negatives ni les sensacionalistes. Cal evitar crear inútilment conflictes i dramatitzar-los. S’ha de potenciar la recerca de notícies positives. 4. Equanimitat en les fonts d’informació. Cal contrastar-ne les institucionals. S’han de potenciar les pròpies de les minories ètniques i tenir especial cura en les informacions re- ferides als països d’origen. Publicar les rectificacions com a elements habituals de qualitat del mitjà informatiu. 5. Responsabilització dels professionals. La importància física de la informació. [Prevenir] «L’efecte dominó» [de les notícies negatives]. Utilització [acurada] del material gràfic. 6. Militància periodística: cap a una multiinterculturalitat enriquidora per a tots. La po- tenciació de les informacions en positiu”. Col·legi de Periodistes de Catalunya (1996). Manual d’estil sobre el tractament de les mino- ries ètniques als mitjans de comunicació social. Cal dir que, abans de l’aprovació per part del Col·legi de Periodistes, aquest ma- nual d’estil va ser discutit en unes Jornades sobre el tractament de les minories ètniques als mitjans de comunicació social, amb la participació de periodistes i altres professionals. Un dels punts que centraren el debat girà al voltant de si les mesures de tractament simbòlic específic de certs col·lectius determinats, en la línia del que als Estats Units s’ha anomenat allò políticament correcte, eren per- tinents i eficaces. En síntesi, en aquesta política d’intervenció de la informació periodística hi ha, d’una banda, la preocupació per traslladar a tota la societat una sensibilitat positiva vers la multiinterculturalitat de què parla el manual d’estil. I això en un camp estratègic com el dels mitjans de comunicació social que traspassen tots els àmbits de les polítiques públiques i els influeixen. Ara bé, d’altra banda, les Multiculturalitat positiva i 0,7% Així com diverses ONG han reclamat la cessió d’un 0,7% dels pressupostos públics per a cooperació i ajuda al desenvo- lupament, la Comissió sobre minories ètniques del Col·legi de Periodistes ha proposat la re- serva del 0,7% de la programa- ció dels mitjans per a espais de “multiculturalitat positiva”.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 47 La interculturalitat en les polítiques públiques... propostes del Col·legi de Periodistes manegen un concepte restringit d’inter- culturalitat, de manera que faria referència només a l’heterogeneïtat cultural externa, i no pas a la interna. Una altra qüestió que es pot plantejar és si les me- sures d’autocensura i vigilància simbòlica del llenguatge periodístic són les més adequades per a combatre la vigència d’estereotips etnocèntrics i de prejudicis racistes. Recapitulant, podem dir que a Catalunya cada cop més àmbits de les polítiques socials, entre els quals hi ha l’àmbit estratègic i transversal de la comunicació social, es plantegen la qüestió de la interculturalitat. Ara bé, ho fan allà on prè- viament ha aparegut la immigració del Tercer Món com a objecte d’atenció po- lítica o mediàtica. De manera que, si bé la preocupació per la interculturalitat s’hi ha estès considerablement, l’abast d’aquesta preocupació continua restrin- git a l’altre cultural, sense concernir el nosaltres. Aquí ens trobem encara dins els límits d’un programa intercultural feble.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 51 La interculturalitat en les polítiques públiques... Activitats 1. A partir de la lectura del text de Georges Sabagh, “¿Existe un modelo pluricultural america- no?”, Tapinos, G.Ph. (dir.) (1993, pàg. 265-290), intenteu definir la formació històrica del mo- del d’integració cultural dels Estats Units. Empreu, com a eines conceptuals, els tipus definits en el mòdul. 2. Busqueu informació sobre la reforma de la legislació alemanya en matèria de nacionalitat i estrangeria promoguda pel govern de coalició encapçalat pels socialdemòcrates i descriviu: – quins canvis significa el projecte del govern respecte al tradicional model d’integració cul- tural alemany. – Quin debat polític ha acompanyat l’intent de reforma del govern. Quines forces polítiques hi han pres part, amb quins arguments i amb quin possible suport social. – Què penseu sobre les possibilitats d’èxit en l’aplicació d’un projecte tal? (Vegeu, per exemple, la notícia apareguda a El País el 14 de gener de 1999, a la pàgina 2, titu- lada “El Gobierno alemán presenta la ley que dará la nacionalidad a millones de extranjeros”). 3. Compareu la definició d’una política en matèria d’immigració del Tercer Món en el cas del govern central i català, fixant-vos en l’aparició o no d’elements propis d’un plantejament plu- ricultural. Per a fer-ho, utilitzeu els textos dels documents oficials que funden les directrius polítiques en un i altre cas. 4. Documenteu-vos sobre les polítiques promogudes en el marc del Pla interdepartamental d’immigració de la Generalitat de Catalunya en l’actualitat. Fins a quin punt s’ha avançat vers un model pluriculturalista? Quins programes i actuacions van en aquesta direcció i qui- nes altres prenen una orientació d’assimilació cultural? Estem davant d’un programa inter- cultural fort o feble? Per a fer-ho podeu visitar l’apartat corresponent al Pla interdepartamental d’immigració de la web de la Generalitat (http://www.gencat.es/benestar/Plans). 5. Organització de debats virtuals entre els alumnes sobre els temes: a) Les possibilitats d’una educació intercultural a l’escola. b) El “Manual d’estil sobre el tractament de les minories ètniques als mitjans de comunicació social” a debat. Exercicis d’autoavaluació A.Exercicis de selecció Escolliu la resposta correcta: 1. A què fa referència el terme polítiques que hem distingit de política? a) A l’espai civil dels ciutadans. b) A les accions resultants de la maquinària del sistema polític. c) Al conjunt de programes i actuacions d’abast públic o civil. d) Totes les respostes anteriors són correctes. 2. Quins són els principals focus d’aparició de la interculturalitat com a qüestió rellevant dins del camp de les polítiques en les societats occidentals? a) Les relacions de classe i les de gènere. b) La qüestió de la immigració estrangera, especialment de les excolònies, i la qüestió de la diversitat nacional interna. c) Les polítiques escolars i les sanitàries. d) La qüestió dels diferents estils de vida i de la diversitat de pràctiques de salut. 3. Imagineu que una escola decideix contractar els serveis d’un intèrpret d’àrab i de berber per a la matriculació dels infants de famílies magribines nouvingudes. Enfront de quina mena d’ac- tuació estem? a) General igualitarista. b) General adaptada d’orientació pluralista. c) Específica igualitarista. d) General adaptada d’orientació igualitarista. 4. En quina mena de programes i actuacions apareix una primera versió de la interculturali- tat en les polítiques escolars i sanitàries al començament dels anys noranta? a) En els programes i actuacions adreçats a persones immigrades del Tercer Món, que tenen com a objectiu la seva integració. b) En els programes i actuacions sensibles a la qüestió de la diversitat cultural global i dedi- cats a afavorir la convivència entre comunitats.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 52 La interculturalitat en les polítiques públiques... c) En els de tipus específic i d’orientació pluralista. d) No apareixen fins a la fi de la dècada dels noranta. B.Qüestions breus Contesteu amb un màxim de deu línies: 1. En relació amb els principals focus d’aparició de la qüestió intercultural en les societats oc- cidentals, quins elements fan de Catalunya un cas singular en les condicions d’aparició de polítiques de la diversitat cultural? 2. Esmenteu avantatges i inconvenients de les polítiques locals de gestió comunitària (plu- riculturals) a la Gran Bretanya, segons Didier Lapeyronnie. 3. Descriviu el programa intercultural feble característic de certes polítiques escolars (sobre- tot, compensatòries) i que ha estat predominant a Catalunya fins a la fi dels anys noranta. C. Desenvolupament del tema 1. Comenteu els principals indicis que ens permeten parlar de l’emergència d’un programa intercultural fort en les polítiques públiques a Catalunya. Poseu exemples de com la qüestió intercultural orienta actuacions concretes.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 55 La interculturalitat en les polítiques públiques... Bibliografia complementària Alsina, D. i altres (1983). Quatre anys de català a l’escola. Barcelona: Generalitat de Catalunya / De- partament d’Ensenyament. Aragón, R. (1991). “Hacia una política activa de inmigración”. Economía y Sociología del tra- bajo (núm. 11, pàg. 100). Arnau, J.; Artigal, J.M. (1995). “El programa d’immersió a Catalunya”. A: J.M. Artigal. Els programes d’immersió als territoris de llengua catalana. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Aznar, S.; Buesa, M.S.; Terradellas, M.R. (1998). Primer Simposi: Llengua, educació i im- migració. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona. Besalú, X.; Campani, G.; Palaudàrias, J.M. (coord.) (1998). La educación intercultural en Europa. Un enfoque curricular. Barcelona: Pomares. Bobbio, N.; Mateucci, N. (dir.) (1983). Diccionario de Política. Madrid: Siglo XXI. Bourdieu, P.; Wacquant, L.J.D. (1994). Per a una sociologia reflexiva. Barcelona: Herder. Buisef, D.; Zegrí, M. (1996). Tres años del Proyecto Xenofilia de acogida y sensibilización. Red de solidaridad con la población inmigrada de Ciutat Vella. Barcelona: Projecte Xenofília. Carrillo, M. (1992). Els estrangers a Espanya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Casey, J. El papel de las organizaciones no gubernamentales en la elaboración de las políticas pú- blicas. El caso de la integración de immigrantes extranjeros en Cataluña. Barcelona: Ajuntament de Barcelona / Torre Jussana. Carbonell, F. (1997). Immigrants estrangers a l’escola: desigualtat social i diversitat cultural en l’educació. Barcelona: Altafulla. Carbonell, F. (ed.) (2000). Educació i immigració. Els reptes educatius de la diversitat cultural i l’exclusió social. Barcelona: Mediterrània. Cohen-Émérique, M. (1997). La négotiation-médiation, phase essentielle dans l’intégration des migrants et dans la modification des attitudes des acterurs sociaux chargés de leur intégration. París: Hommes et migrations. De Jong, W. (1995). “Contacts interethniques dans les deux quartiers: théorie et pratique”. A: D. Bechman (dir.). Ville et immigration, prière d’insérer. París: L’Harmattan. Diversos autors (1992). Sobre interculturalitat. Documents de Treball de la Segona Escola d’Es- tiu sobre Interculturalitat. Girona: Fundació SERGI / Programa Trama. Diversos autors (1995). Materials per a una educació intercultural. Barcelona: Programa d’ac- ció educativa en la interculturalitat. Diversos autors (2000). Immigració: racisme i cohesió social. Quaderns de Serveis Socials (núm. 17). Barcelona: Diputació de Barcelona. Diversos autors (2001). Societats pluriculturals i educació: la interculturalitat com a resposta. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona / Ajuntament de Girona. Diversos autors (2002). Mediación intercultural. Una propuesta para la formación. Madrid: Po- pular (en premsa). Foucault, M. (1979). Microfísica del poder. Madrid: La Piqueta. Foucault, M. (1992). Genealogía del racismo. Madrid: La Piqueta. Generalitat de Catalunya (2001). Pla Interdepartamental d’Immigració 2001-2004. Barcelona: Departament de la Presidència / Secretaria per a la Immigració. La educación cultural en España (informe inèdit). Ministerio de Educación y Ciencia (1992). Maluquer, E. (1997). II Informe sobre immigració i treball social. Barcelona: Diputació de Barcelona / Àrea de Serveis Socials. Mény, Y.; Thoenig, J.C. (1992). Las políticas públicas. Barcelona: Ariel.  Universitat Oberta de Catalunya • P01/02047/00742 56 La interculturalitat en les polítiques públiques... Món local i diversitat. Estratègies, polítiques i serveis municipals per a la integració de persones im- migrants no comunitàries (2001). Barcelona: CRID. Parlement Européen-Direction Générale des Études (1998). Étude sur l’Éducation: l’enseignement des immigrés dans l’Union Européenne. Estrasburg: Série Éducation et Culture. Pascual, J. (1999). “La interculturalitat, aquesta dama encadenada que ens està esperant”. Revista d’Etnologia de Catalunya (núm. 15). “Polítiques d’educació intercultural a Europa” (1999, 18 de febrer-4 de maig). Barcelona: Insti- tut Català de la Mediterrània. Ribas, N. (1997). Les ciutats i els immigrants: cinc casos de gestió municipal a Europa. Estudi fet per encàrrec del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Santamaría, E.; González Placer, F. (ed.) (1998). Contra el fundamentalismo escolar. Barcelona: Virus. Segarra, J. (dir.) (1991). El trabajador extranjero y la regularización de 1991. Barcelona: Fun- dación Paulino Torras Doménech. Soler Amigó, J. (1996). L’atenció sanitària als immigrants. L’experiència del Consorci Sanitari de Mataró. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular. Subdirecció General d’Ordenació Curricular (1996). Educació intercultural. Barcelona: Departament d’Ensenyament / Generalitat de Catalunya. Subirats, J. (1994). Análisis de políticas públicas y eficacia de la administración. Madrid: Mi- nisterio para las Administraciones Públicas. Todd, E. (1994). Le destin des immigrés. Assimilation et ségrégation dans les démocraties occiden- tales. París: Seuil. Weber, M. (1983). El trabajo intelectual como profesión. Barcelona: Bruguera. Altres documents d’interès Full informatiu. Programa d’Eduació Compensatòria (1995). Generalitat de Catalunya / Depar- tament d’Ensenyament. Les Administracions locals davant del fet migratori (1995). Associació Catalana de Municipis i Federació de Municipis de Catalunya. Manual d’estil sobre el tractament de les minories ètniques als mitjans de comunicació social (1996). Col·legi de Periodistes de Catalunya. Polítiques d’educació intercultural a Europa (1999). Institut Català de la Mediterrània (tríptic). Programa d’integració social dels treballadors immigrants. Diputació de Barcelona / Àrea de Serveis Socials.