Monarquia RC, Apuntes de Historia

¡Descarga Monarquia RC y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity! MONARQUIA DELS REIS CATÒLICS TEMA 1. ELS REIS CATÒLICS DAVANT LA HISTORIOGRAFIA MAPA CIUTATS: ciutats concentrades a l’interior de la Corona de Castella, però també al regne de Granada. La corona d’Aragó té una presència més petita. MAPA P. IBERICA: la corona de Castella formada per Castella, Sevilla, senyoriu de Vizcaya. MAPA FINAL: tindrà dos àrees definides la corona d’Aragó, la de Castella i la península itàlica, i també Amèrica. Ferran II (1452-1516) i Isabel I (1451-1504) van ser anomenats Reis Catòlics al 1496, per una butlla papal de Alexandre VI. Així es contraposaven als reis “cristianíssims” de França i per haver alliberat Granada dels musulmans i salvar el cristianisme. Estem parlant d’un regne que passa de tenir tres religions oficials a una al final del regnat dels reis catòlics. També s’instaura les Inquisicions al territori de Castella. Durant els 36 anys del regnar hi hauran esdeveniments importants per les distintes formacions peninsulars històriques es tornen a unir: Granada, regne de Navarra, unió de les dues corones. A nivell religiós hi havia tres religions: la jueva, musulmana i cristiana. També es crearà la inquisició espanyola moderna a partir de la butlla del papa Sixte IV. A més, durant aquesta època, s’instaura l’ imperialisme territorial que farà que el regnat sigui hegemònic durant 150 anys. Per tant, tots aquests factors contribueixen a tenir una visió del regnat dels Reis Catòlics com si fos una època daurada, de màxim esplendor. Per això, trobem llibres com el de Josep Perez (historiador franquista), aquest defineix aquesta etapa com daurada. Tres grans mites unitat, mite de la hispanitat i la unitat religiosa. Això, són imatges amb una mesura falsa. A ulls d’Europa, Hispania era una societat de barreja i que apenas hi havia cristians (Erasmus de Rotterdam Durant vuit segles, Espanya ha estat ocupada pels musulmans i no hi havia quasi cristians. Així que no era la “cuna del cristianisme”). Per això, molts cops, la imatge que tenien els coetanis estava idealitzada ja des de començament del regnat. A més ho fan per contrastar el regnat anterior amb aquest, el qual dona ordre, respecte, ordre social, etc. Dins d’aquest corrent de coetanis trobem a Diego de Valera i Andrés Bernaldez, que va ser un cronista durant el regnat. Hi ha una idea clau per aquesta imatge idealitzada, que Bernaldez reflecteix molt clarament, que és el provincialisme. Amb això, el que es vol dir es que Déu va ajudar per la formació i grandesa del regnat. Algunes d’aquestes cròniques eren en llatí i podrien tindre una difusió a l’estranger. Altres no van arribar a l’impremta i arribaven a cercles determinats. A més, cal dir que moltes de les cròniques tenien un caràcter propagandista, però no eren l’únic també trobarem cançons, etc. Més endavant s’arribarà a obrir tallers publicitaris per la difusió. Aquesta difusió es fa per: • Necessitat de legitimació, ja que el regnat surt front una disputa de drets successoris. • Fort hàbit profètic de l’època que alimenta la publicitat • Els poders necessiten consolidar-se tant ideològica com culturalment. Aquesta imatge continuarà al S. XVI i XVII, com per exemple veiem amb els arbitristes, els quals per ells els reis catòlics eren un exemple i donen pas a un període d’esplendor de abans de la decadència. Això ho reflecteix González de Cerolligo o en obres literàries com les de Lope de Vega. En l’àmbit polític Ferran serà considerat com el príncep model com diu Maquiavel, ja que en principi Ferran no era ningú però al final governa una de les monarquies més important. Cap els segles XVIII-XIX es quan comença a emergir la figura de Isabel i l’idea de que a la monarquia dels reis catòlics comença la unitat nacional. Com per exemple, amb l’època de la revolució liberal es busca un referent per la nació espanyola (idea que es falsa i és un model de base aristòcrata). Modesto Lafuente és un personatge important que es partidari d’aquesta idea. Cal dir que aquesta idea s’anirà consolidant amb la historiografia franquista, ja que per aquesta ideologia es molt útil aquest regnat. Dins d’aquest corrent trobem a Antonio Tobar (El imperio d’Espanya) que pensa que l’etapa franquista que començava era un etapa d’un govern nou igual que al 1940. D’això es planteja el tema del desviacionisme d’Espanya que era el mateix que va passar amb els reis catòlics perquè ells van defensar el que a la resta d’Europa no passava i no eren partidaris. Sobre la qüestió de l’estat, John Elliott i Koenigsberger, parlen de que aquesta monarquia i el sistema de govern com una monarquia composta. Mentres que Tilly utilitza el terme estat sementat. L’estat té dos tipus de funcions: externes (política exterior) i internes (controlar un determinat territori). Veiem que cada estat té les seves lleis, institucions, etc. Però una única política exterior. Cal dir que, la unificació es produirà amb els Borbons i militarment (s.XVIII). llavors no es correcte dir que amb els reis catòlics ja es comença a formar l’estat. Pel que fa el concepte de la nació tampoc es pot parlar sobre això durant el període dels reis catòlics. A més aquest terme de nació durant aquest segle s’està perfilant en general. El que trobem es a les indentitats col·lectives encara embronaries. Entren en confrontació les identitats aragones i catalanes (per part dels aragoneseos hi ha una mentalitat anti-castellana i anti-catalana). TEMA 2. ELS REGNES HISPÀNICS DURANT LA CRISI DE LA BAIXA EDAT MITJANA. LES BASES DE L’HEGEMONIA CASTELLANA exclusivament a Castella, ja que amb la Guerra dels 100 Anys es trenca les relacions internacionals de Gran Bretanya, gran productora tèxtil, amb Europa. Aleshores, Castella té una gran oportunitat per obrir-se camí en el comerç europeu. Tot això beneficia als grans propietaris laics i eclesiàstics, als grans mercaders i a la Corona de Castella que cobra impostos pel comerç. A Castella, la Mesta organitza aquesta activitat ramadera des del temps de Alfons el savi. Primer havien Mestes locals que després s’organitzaren a escala castellana. El que fa Alfons es donar privilegis a una associació ja existent. Fins ara Castella es caracteritza per l’exportació de matèries primes i importació de productes manufacturats (cuir, vidre,...). No obstant, això no vol dir que Castella hi hagi una economia dependent: si hi ha manufactura encara que no es pot comparar amb la manufactura europea. Castella encara queda molt lluny dels Països Baixos, Lombardia,... Tot i que té una gran base per la manufactura (matèria primeres, tints,...), no s’acaba de consolidar una classe manufacturera urbana i burgesa. Els grans homes de negocis del s. XV no són castellans, són germànics i genovesos. A finals dels s. XV i principis del s.XVI, l’economia castellana de la baixa Andalusia i la catalana es tensa, per les diferencies de preus que hi hauran. Poc després, tornarà a tenir importància el comerç mediterrani. Catalunya serà important en el comerç del s.XIV per la reexportació de productes luxosos i orientals. Aquest comerç era entre el mediterrani, Alexandria o Constantinoble o a França. Per tant, Castella té més matèria prima i més projecció cap a l’exterior. La Corona d’Aragó s’encarrega de la implantació d’espècies, esclaus,... de la mediterrània oriental. Pel que fa a l’evolució social, un dels trets més característics castellà és un reforçament del poder econòmic i polític de l’aristocràcia castellana. El senyoriu, exercit per part d’un senyor (laic o no) que tindran unes funcions dins de l’administració del regne (fiscals, judicials,...). Així que l’aristocràcia guanya terreny. A Castella hi hauran tres poders: 1. Corona 2. Aristocràcia 3. Ciutats Encara que el model serà una monarquia forta, recolzada econòmicament per l’aristocràcia. De fet les corts castellanes a finals del s. XV las trobem molt dominades per la noblesa, a diferencia de les corts aragoneses o catalanes. Les ciutats surten perdent i molts cops es trobem quasi guerres obertes entre la noble i les ciutats. Institucions com el “mayorazgo” (crear una forma particular de propietat. Els bens estan en aquestes institució son inconfiscables, que no es pot vendre i indivisibles i que es pot transferir de generació en generació) consolida el poder de l’aristocràcia. A més, el propietari pot fer un ús lliure. Són terres que només poden créixer mitjançant compres i matrimonis. També és suprimeixen les “behetrias” on el vassall s’encomana al senyor i si no es respecten els seus drets podria canviar de senyor. No tota l’aristocràcia castellana acabarà de la mateixa forma: alguns llinatges entren en davallada i fins i tot desapareixen. Els conflictes interns castellans enfront: el model de la corona forta que es magnifica amb els reis catòlics i l’altre model serà el de un govern aristocràtic (poc poder del rei). Així doncs, veurem que existeixen dos models estatals possibles: 1. Corona + aristocràcia. 2. Aristocràcia → feudalisme. Pot donar la impressió de que és una historia convulsa i una sensació de que Castella es troba emmarcada en una Guerra Civil i tot el regnat de Ferran IV es molt conflictiu. Tot i això, al s. XIV – XV a Castella hi ha un reforçament del poder reial. Historiadors com Angus McKay parlen d’un absolutisme monàrquic en la teoria i en la pràctica de les atribucions polítiques que tenia el monarca. Aquest reforçament del poder reial va ser una condició indispensable per poder garantir l’hegemonia de la noblesa al s. XIV- XV. L’aristocràcia castellana, en el s. XIV-XV, està enfrontada entre ella (herències, disputes familiars,...) i es discuteix quin model d’estat s’ha d’adoptar. Les ciutats també s’enfronten a la noblesa per no perdre privilegis davant la noblesa. Per això l’aristocràcia vol una monarquia forta que garanteixi el seu “status” social. Es tracta d’una corona aristocràtica, però amb diferents opcions. Quan esclata la guerra civil a Castella, trobem que l’aristocràcia es divideix en els dos bandols: els partidaris a una corona més forta s’uneixen amb Juana la Beltraneja i Enrinc IV. Mentre que els que volen una corona més feble s’uneixen a Isabel. Tot i que després hi haurà la inversió d’aquestes aliances. Les Corts castellana, al s. XIII, gaudeixen encara d’un poder, però al regnat dels Reis Catòlics, passa a no tenir gaire poder (jurar successori i cobrar subsidi). Les ciutats també perden molt poder al s. XV. La Corona reforça el seu poder mitjançant la teoria política. A partir de la recuperació del dret romà (codi justinià) on el rei és l’emperador del regne, i el seu poder prové de deu, no estan subjectes a les lleis i es desenvolupa un tipus de idea de sobirania. A més de tenir el control sobre tots els súbdits. Alonso Madrigal era un humanista de la universitat de Salamanca. // En el s. XVI continuarà aquest concepte autoritari de la sobirania. Es veu en qui legisla i qui interpreta les lleis, no és el mateix que el rei tingui que pactar les lleis que fer-les ell. En definitiva, predomina el pensament absolutista i d’autoritat reial. Per altra banda, el rei, a partir de les Corts d’Alcalà (1348), té la potestat de fer lleis o derogar-les (això no ho fa directament el rei, sinó que ho fan els juristes cortesans). Això contrasta amb la Corona d’Aragó on la legislació és pactada. Un tercer element és el procés d’unificació jurídica de Castella. A la Castella, la pugna entre “el viejo derecho” i el “nuevo derecho” (dret romà), va acabar amb la victòria del dret romà i la legislació reial. S’unifiquen tots dos drets per formar una legislació reial, basada en el dret romà. Un quart element seria que en aquest període hi ha un enfortiment de les estructures administratives depenent del rei. Per exemple, al 1385, es crea el Consejo Real (amb funcions administratives i de governació). També al 1371 es crea la Real Audiencia (Valladolid), un tribunal suprem on els jutges són anomenats pel monarca. També, a la primera meitat del s. XV, comença a desenvolupar-se les Guardias Reales de Castilla, un cos militar controlat per la Corona. En l’àmbit hacendístic, en el s. XV, desenvolupament d’institucions que organitzen el tema fiscal. Això fa que, alguns historiadors parlin de la Revolució Trastàmara. Quan es crea el Consejo Real, basicament hi ha nobles, quan gobernin els Reis Catòlics, el que faran sobretot es millorar-lo, donant entrada a lletrats i juristes. Això permet a la corona tenir força, per tant es desenvolupa el model d’estat d’una corona forta. TEXTO SANCHEZ AREVALO Arevalo va ser estudiant de teologia. Pren part de l’enfortiment de la monarquia, el seu pare havia estat en la corts d’Enric IV. Serà un diplomàtic que estarà al vaticà. Seguirà les doctrines d’Alfons de Cartagena, cosa que li ajuda configurar la idea de que la monarquia té “dret diví”. També agafa idees d’Aristótil, Plató, St. Agustí, St. Isodor i Bernard. El poder reial i l’eclesiàstic s’han de conjugar per arribar a un bon terme. Tots han d’estar supeditats al rei, el poder ve donat per una instància divina. • Organització de les ciutats • El rei s’ha de basar en lleis positives i al rei se li deu obediencia. • Partidari del dret natural (Aristótil, Licurg, Soló) i lleis naturals: tot està organitzat i que tothom ha d’obeir a un rei o cabdill. • Seguir les lleis romanes fa us de les lleis noves de les corts d’Alcalà. • Límits el rei no pot intervenir en els assumptes de l’església, el rei s’ha de cenyir a les lleis, el rei no pot mediar en un assumpte sinó hi ha acusació, no es pot reduir les penes, per no afavorir els seus propis partidaris. • Sánchez Arevalo actuarà al vaticà i a Castella. • El text s’edita en Castellà a 1454 – 55, quan hi ha una reunió d’Enric IV a la ciutat d’Arevalo. • Lluita contra la posició monista el monarca s’ha de cenyr a les lleis i no ha d’estar per sobre. A la Castella baix medieval hi ha una economia rural i urbana en expansió amb excedents que possibiliten un comerç exterior potent. Això possibilita una fiscalitat indirecte potent on la Corona cobra per les transaccions comercials. A partir d’aquesta fiscalitat es permet el desenvolupament d’unes estructures administratives vinculades a la Corona. Això permet la introducció de la noblesa a l’administració i el seu Aquesta sentencia regulava la relació entre senyors i vasalls i també acaba amb les guerres de remences, encara que es reprimirà el moviment pagès. La Guerra Civil i les guerres remences han devastat a Catalunya i s’ha perjudicat el comerç exterior. A diferencia de Castella, a nivell polític la corona d’Aragó tenia un model pactista. D’una banda, és pactista perquè hi ha una relació contractual entre el rei i el regne (lex regia), on el rei és el titular de la sobirania, però amb una sèrie de límits. Això que queda assegurat pel jurament que fa el monarca a les lleis. La segona idea de pacte és que la legislació és pactada amb les Corts (braços estamentals), que limiten el poder reial (CONTRACTUALISME). TEXT EIXIMENIS Francesc Eiximenis és un català de Girona. El regiment de la cosa pública està dedicat a València i és troba dins del seu llibre Lo cristià. És un eclesiàstic. 1r paràgraf corpus misticum un estat sense al rei no pot funcionar i també a l’inversa. 2n paràgraf Déu està per sobre del rei. Eiximinis deixa obert el dret de resistència quan el rei actua tirànicament. Hi ha que posar uns límits a l’exercici del poder reial. Doble de idea de pacte (TESIS) totes les comunitats pacten, en el seu origen. És el que els juristes aragonesos diuen que primer són les lleis i després el rei. A partir d’aquí es poden possar uns límits al poder del rei. Hi ha unes lleis fonamentals que no és poden tocar i estan en el origen de la comunitat. Per tant, la transferència de poder que és fa pel segon pacte no pot ser total. TEORIA de EXIMINIS constitucionalista. Mientras que la teoria de AREVALO era autoritaria. També es plantea si la transferència és fa al titular o a la dinastia? les doctrines realistes hi ha pro-regalies. CONCLUSIÓ: Catalunya al s. XIV – XV a. Davallada bases humanes i materials (agricultura i comerç). b. Amb diferencia amb Castella, la institució monarquica té un nivell baix de fiscalitat indirecte. c. Sorgirà la generalitat que tindrà una bona part de la fiscalitat indirecta i que no estarà vinculada amb la corona i cada vegada tindrà més autonomia. La Corona té més necessitat de pactar amb les Corts per aconseguir diners i, a canvi, les Corts demanen més poder polític. Això pot portar a: a. Xoc polític b. Corona no té capacitat per integrar a les classes altes→ les institucions no dependents del rei es converteixen en un contrapès del poder reial. A la Corona d’Aragó, el poder reial està equilibrat pel poder de la Diputació, el Consell de Cent, les Corts i una petita noblesa de les ciutats. Així, doncs, trobem dos models de poder diferents: un més autoritari i l’altre té tendències pactistes. El model d’estat de la C. d’Aragó té més sortides i és més eficient respecte a termes econòmics. Té interessos més baixos i dona més seguretat i garantia en les qüestions econòmiques i comercials. Això ho podria trencar un estat am model autoritarista. A partir del Compromís de Casp entrarà a governar Ferran i la família dels Trastàmara. Amb la mort de Martí l’Humà al 1410, sense descendència, s’acaba la dinastia del Cassal de Barcelona. Martí no va expressar el seu testament amb claredat. Això succeeix perquè potser Martí esperava que el seu nét il·legítim arribés a rei, Frederic Compte de Luna. No obstant, el successor no estava gaire clar i es presenten diverses candidats. Amb la mort de Martí l’Humà, la situació entre les tres parts de la Corona és complicada i plantegen la separació de la Corona. Candidats: 1. Jaume d’Urgell besnet d’alfons III i per via masculina 2. Alfons duc de Gandia (net de Jaume II): va morir al 1412 i els seus drets per línea masculina els reclamarà Joan conde de Prades. 3. Luis duque de Calabria casa d’Anjou, per via femenina. 4. Ferran I d’Antequera via materna. Els parlaments anomenen tres compromissaris que es reuneixen a Casp (Aragó) per escollir un rei. Aragó: • Francesc d’Hisenda • Domènec Rom • Berenguer de Bondaxí València: • Bonifaci Ferrer • Vicens Ferrer • Gener Rabassa → Pere Beltran Catalunya: • Pere Sagarriba • Bernat de Gualvès • Guillem de Vallseca El candidat que sortís escollit tenia que tenir el vot de 6 dels 9 compromissaris i tenia que haver com mínim un compromissari per regne. Ferran d’Antequera surt escollit amb el vot dels tres aragonesos, el germans Ferrer i Bernat de Gualvès. El Papa Bernat XIII va influenciar a l’elecció de Ferran d’Antequera perquè així pot aconseguir el recolzament de Castella i Aragó, i ser anomenat Papa de Roma. Castella també està interessada en que Ferran sigui rei, ja que es tracta d’un rei castellà. El compromís de Casp també refleteix la perdua de poder de Catalunya en la C. d’Aragó. El regnat de Ferran portarà a que hi hagi una dualitat de poders (amb el rei més institucions). Al 1413 hi haurà una reforma de la generalitat, que agafa molt més poder i Ferran té que cedir front aquesta situació. INTENT D’ASSASSINAT DEL REI Fonts: dietonis de Consell de Cent i la Generalitat. Andrés Bernaldez. Fets: 7/12/1492 els reis arriben a Barcelona al Palau Reial Major, i es fa una audiencia. Al sortir Joan de Camanyars (un remença) el va intentar matar, però no ho va aconseguir. Es va poder recuperar. Aquest fet va portar a pensar que era un acte de traïció i que la Guerra Civil no estava encara superada. Segons els cronistes Bernaldez, el atacant estava boig, però Carbonell va dir que no ho estava. Tot i que va ser acusat de boig. Perquè? el rei Joan II es va enfrontar a les classes dirigents catalanes. Els remences li donaven suport. Però aquest va morir i Ferran dicta la sentencia arbitral de Guadalupe, suprimien els mals usos, però tenien que donar una paga als senyors per tot el que havien causat durant la guerra. TEMA 3. UNS INICIS DIFÍCILS. LA UNIÓ DINÀSTICA I LA GUERRA DE SUCCESSIÓ CASTELLANA La primera conquesta que fan Ferran i Isabel va ser la del tro. Dates claus: 1469Matrimoni entre Ferran i Isabel (cap dels dos son reis dels seus regnes. A Castella regna Enric IV i a la Corona d’Aragó regna Joan II) 1474Al desembre mor Enric IV, hi ha dos aspirants al tro Joana la Beltraneja (se li posa aquest sobrenom perque és deia que era filla d’un privat del rei, Beltran de la Cueva). En aquest context comença la Guerra civil. 1479 mor Joan II. La titularitat de la sobirania passarà a Ferran i quan s’acabi la GC castellana i Isa sigui proclamada reina, en aquest moment ja podem parlar de Unió dinàstica. • 1471: mort de Papa Pau i puja un altre pontífex, Sixte IV, amb vicecanceller Roderic Borja (ajuda als reis catòlics). • Juan Pacheco morirà poc abans de Enric IV i era un dels nobles de la Farsa d’Avila. La proclamació d’Isabel a Segòvia no implica un conflicte immediat i les xarxes urbanes i la noblesa accepten a Isabel. Tanmateix hi ha unes faccions nobiliàries que no accepten a Isabel. El fet clau que desencadena el conflicte a gran escala és la intervenció portuguesa. Alfons V de Portugal entra a Extremadura, concretament a la ciutat de Plasencia, i es proclama rei de Castella i afirma que es casarà amb Joana. La situació en aquest moment és complica per Isabel i Ferran. A més, intervé França i al 1475 signa un tractat amb Portugal per expulsar a Isabel i Ferran i repartir-se Aragó. Molt ràpidament les coses donen un tomb i, a l’1 de maig de 1476, es produeix la batalla de Toro que resulta favorable per Isabel. Hi ha quatre factors per explicar aquest viratge de la guerra: 1. La posició de la noblesa, que recolza a Joana es debilita per revoltes internes dels vassalls i no poden intervenir a la guerra. Aleshores, només queden França i Portugal. 2. Hi ha un esforç econòmic de les ciutats per la guerra, en el bàndol isabelí. El clergat es posa al costat d’Isabel i Ferran 3. Isabel i Ferran debiliten el poder comercial marítim portuguès. Això provoca el malestar dels nobles lisboetes. 4. Assedi a Burgos per part de Portugal que no triomfa i fa perdre credibilitat a Portugal. La batalla de Toro provoca que la noblesa s’adoni que la intervenció portuguesa no té futur i la noblesa es passa al costat d’Isabel. La noblesa es tindrà que sotmetre a l’autoritat d’Isabel, tant la que ha lluitat per Isabel com la que ha lluitat per Joana. Així es consolida un nou model d’estat amb una Corona forta recolzada per una autoritat sotmesa. A aquest model no s’oposa l’aristocracia perque queda integrada en l’estat. Aquest model només rebrà contestació per part de les ciutats, ja que són el que perden poder i la seva economia es veu disminuïda. Al febrer de 1479 s’inicien unes negociacions amb Portugal per acabar amb la guerra i, al setembre de 1479, a Alcaçovas, es signen quatre tractats que acaben amb la guerra. Prèviament, Alfons de Portugal renuncia a la titulació de Rei de Castella i Isabel fa el mateix amb Portugal. • El primer tractat renova el tractat de Almeirin (1432) que reconeixia les fronteres entre Portugal i Espanya, i es marquen els límits de cada país per les conquestes exteriors. Castella renuncia a qualsevol expansió cap el N. d’Àfrica exceptuant les canaries. • El segon tractat és el Tractat de Tercerias que defineix el futur de Joana. Es planteja el matrimoni de Joana i el primer fill dels Reis Catòlics, Joan. Si no s’arriba a consumar el matrimoni, Joana serà tancada a un monestir i compensarà econòmicament a Portugal. Així, poder anul·lar a Joana i d’acabar ja amb el problema de successió dinàstica. • El tercer tractat és una aliança matrimonial on es fixa el matrimoni entre Isabel, la filla més gran d’Isabel i Ferran, i Alfons, nét d’Alfons V de Portugal. • Finalment, es signa el tractat de Alcaçovas, per el qual Isabel perdona a tots els que han recolzat a Joana. Aquest conjunt de tractats tenen l’objectiu de liquidar dinàsticament a Joana i afavorir una política d’apropament i establir uns lligams dinàstics entre Portugal i Castella. Aquests tratats tenen dos raons de fons: 1) Liquidar políticament a Joana i 2) política d’acostament entre Castella i Portugal (es busca establir uns lligams dinàstics entre la casa de Portugal i els Trastamara). Aquesta línea política continuarpa en els austries i culminarà quan Felip II sigui rei. Al mateix 1479 mor Joan II, pare de Ferran i aquest queda com rei de la Corona d’Aragó. Així tant Isabel com Ferran són reis i es consumeix la unió dinàstica. Text Farsa d’Àvila: el 05 / 06 / 1465 representació dels nobles que volen posar de manifest que no estan d’acord amb Enric. Lliga de burgos: nobles que acusaven al rei de ésser feble a nivell polític. (Raons que enduran a la sentencia arbitral de Medina del Campo) // al 04 – 1465: les posicions contraries al rei el deposen i proclamen rei a Alfons. En la batalla de Simancas y de Toledo, els dos bàndols van dir que havien guanyat. En aquest context mor Alfons i comença el problema de la successió castellana. TEMA 4. LES BASES INSTITUCIONALS I ADMINISTRATIVES DE L’ESTAT Estem parlant d’una monarquia composta i bicèfala amb la Corona com única institució comú. Ens trobem amb sistemes institucionals diferents i la relació fiscal i administrativa varia. Per altra banda, la llei sàlica és una llei vigent a la Corona d’Aragó, però no a la Corona de Castella. En definitiva, es tracten de regnes diferents i són considerats estrangers entre ells. Hi ha una imatge historiogràfica que cal ser matisada. Cal fer una distinció entre Castella, Aragó, Catalunya i València. En segon terme, la idea de que els reis catòlics són els impulsors d’un marc institucional no és precisa perquè les institucions són regionals. És a dir, les institucions han sigut creades independentment a cada regne i desprès s’enforteixen al regnat dels Reis Catòlics. Altres aspectes, com la Hisenda, s’acaba de desenvolupar durant els Reis Catòlics, però això no és possible sense una evolució prèvia a Castella i a Aragó. El regnat dels Reis Catòlics seria un període de cristal·lització d’una sèrie de canvis i d’institucions, presents des del s. XIV, que es consolida al regnat dels RC. El govern central de la monarquia a Castella es vinculava al Consejo Real de Castilla, instància suprema a nivell judicial. En aquest Consejo es tracten les línies d’actuació tant a nivell nacional com a nivell institucional. També es concedeixen mèrits i títols. Aquesta Institució creada al 1385, estava governada per l’aristocràcia. Sobre el paper no decideixen, el rei es qui pren les decisions: es fa una acta on es reflecteixen els problemes, després es vota i es pren una decisió comuna i el secretari entrega al rei el document i aquest decideix. (sistema de Consulta). A les Corts de Toledo de 1480, les primeres corts desprès de la guerra civil de Castella, es decideix la nova planta que tindrà el Consell. Estarà format per un eclesiàstic (alt clergat), tres nobles (cavallers- noblesa mitja) i per vuit o nou juristes que han estudiat el dret civil i canònic. Abans de 1480, el Consell estava format per alts aristòcrates. Els RC treuen poder polític a l’alta aristocràcia i professionalitza el Consell amb 7 o 8 juristes. Les decisions del Consell han de ser acceptades per 2/3 (un grup té que ser dels juristes) i tots els membres són designats pel rei. Els membres del Consell constituïen l’esglaó més alt de l’administració i tracten assumptes públics i privats. Per tant, l’aristocràcia perd molt poder durant aquesta època. Ara també els Reis Católics tenen la potestat de nomenar inquisidors, cosa que fa que els hi entregui un poder enorme. Aquesta feina ja la va iniciar Enric IV. El Consell d’Aragó es creat per Ferran el Catòlic al 1494. El Consell seria l’òrgan encarregat de la governació, juntament amb Ferran que gran part del seu regnat és absent. El Consell d’Aragó és presidit per un vicecanceller, també trobem a 7 regents (2 per Catalunya i Mallorca, Aragó i València i 1 per Cerdanya). També 4 secretaris (Catalunya, Aragó, València i Cerdanya) i un tresorer general de la Corona. Desprès trobem un advocat fiscal i patrimonial. El vicecanceller té que ser seglar, graduat en lleis i el tresorer ha de ser un noble. Al Consell d’Aragó hi ha una barreja entre la petita i mitjana burgesia, nobles i eclesiàstics. Té unes funcions molt àmplies. El Consell pot proposar noms pels càrrecs de virrei i proposa tots els càrrecs, honors,... Té una funció de governació i la relació entre les institucions es justificada per la Corona d’Aragó. També havia el Tribunal Superior de Justícia i tenia la funció d’apel·lar. El Regnat dels RC es caracteritza per una cristal·lització institucional i un reforçament d’aquestes institucions anteriors. Santa Hermandad: creada a les corts del Madrigal de 1476. Al costat d’aquests Consejos hi ha la figura dels Secretaris que fan d’enllaç entre el rei i els consejos. Sobre el paper es creu que el seu paper és simplement burocràtic, però són persones que acaben tenint un poder considerable perquè són persones de confiança dels reis. El Secretari acudeix al Consell i transmet al rei tot el que veu. Són figures tindrà que mantenir una estructura administrativa i militar i serà una font d’ingressos per la corona: • 1482: 10.000.000 de maravedís. • 1486: 48.250.000 de maravedís. • 1489: 72.750.000 de maravedís. Aquesta hermandad s’acabarà al 1498 quan es suprimeixin les seves funcions fiscals i militars. Les despeses de la corona augmentaran pels costos de la política exterior la corona al no tindrà suficients diners i es tornarà a la convocatòria de Corts : hi haurà subsidi ordinari (aquí resideix la clau de les comunitats de Castella. Volen limitar el poder del rei i el que aconsegueixen es castellanitzar la monarquia) i extraordinari. Justícia: Els monarques imparteixen justícia ideal arrelat al s. XIII i XIV del rei justicier, el rei serà el Vicari de Deu. La societat castellana es judicialitza (en definició de Richard Kegan: hi ha una creixent activitat dels tribunals de Justícia) A finals del s.XV creix la població, les economies urbanes però ens trobem una societat vertebrada entre privilegiats i no privilegiats i a la vegada la Corona vol controlar i monopolitzar la Justícia. En aquest intent de monopolitzar-la durant el regnat dels RC s’intenta recopilar la legislació per unificar la justícia. Alonso Diaz de Montazga ho recopila tot i al 1486 es publiquen les ordenances reales de Castilla. // També hi ha una recuperació de totes les butlles i les legislacions eclesiàstiques , ho fa Juan Ramírez això es fa per limitar el poder dels tribunals eclesiàstics i que aquests quedin subjugats a la corona. Chancilleria de Valladolid, a partir de 1499 queda establerta amb una planta: a. 3 sales pels pleits civils b. 1 sala pels pleits criminals c. 1 sala pels pleits del senyoriu de Vizcaya d. 1 sala pels pleits dels hijosdalgo El que hi ha es una unificació jurídica i una imposició de la justícia reial per davant dels tribunals de nobles o eclesiàstics. La corona busca assegurar el poder. Hi ha 3 nivells de justícia: justícia en primera instància de corregidors, eclesiàstics o senyorials; en segon lloc tenim la Chancilleria de Valladolid i en última instància sempre queda el rei. (A Castella el rei te iniciativa legislativa i això permet que creï el tribunal de la inquisició) La figura dels corregidors: Al s.XIII i XIV les ciutats com Toledo o Sevilla tenien un gran poder. Aquestes eran governades per un patriciat urbà, de rang mig o baix dintre de la noblesa. En aquest context els corregidors eren els funcionaris reials amb unes amplies competències: presidia les causes civils i criminals; dirigia i organitzava les milícies urbanes; s’encarregava de les obres públiques / vigilància de mercats i de fronteres. Aquest carreg tenia un caràcter temporal, però durant el regant dels RC, aquest carreg es torna permanent. Gràfic corregidors. Els reis católics fan estable la figura dels corregidors i l’estenen a més ciutats. Aquests son nomenats directament per la corona i son pagats pel municipi. Hi ha el que s’anomena Juicio del Reino. Es una comissió encarregada de valorar i controlar la gestió d’aquells corregidor. 3 Fases: 1. Inicis regant – 1480: la corona intenta imposar corregidors. La corona tindrà que renogociar perquè molts cops hi haurà resistència. 2. Plenitud 1484 – 1494: etapa d’acord. // Guerra de Granada la pressió senyorial a les ciutats baixa, per que els senyors se’n van a la guerra. Els corregidors guanyen poder. A les corts de Toledo (1480-81) s’estableix que les usurpacions fetes pels nobles des de 1461 no son legals, i se’ls obliga a retornar el territori a les ciutats. (Marvin parla de l’edat d’or dels corregidors) 3. Corregidors perden poder i confiança això passa quan els nobles tornen de la guerra i la corona no té un altre remei que estar al bàndol aristocràtic. Corona d’Aragó. Te unes institucions pròpies. Hi ha un pactisme a 2 nivells: el titular de la monarquia pacta amb la comunitat i aquesta li posa uns limits i en 2on lloc seria un pacte entre el rei i els representants dels diferents estaments. El lloctinent general o virrei serà representant de l’administració reial amb una sèrie de poders territorials. Per altra banda trobem, la Diputació del General i el Consell de Cent. Constitució de poc Valria: capítol promulgat per la cort de BCN, va perdurar fins 1479. La figura del lloctinent general es creada al 1479 pel rei Ferran el Catòlic, abans ja tenim un precedent que es deia lloctinent reial: membre de la mateixa familia del monarque que en absència per cobrir l’absència del rei. No obstant, això no era una figura reconeguda. El càrrec dura 3 anys. Al 1479 apareix una figura institucional, lloctinent general, i té unes atribucions àmplies. Té funcions militars (control milicies i fronteres), administratives (administració del territori), judicials (president de la Reial Audiència), econòmiques i financeres. Pot semblar que té moltes competències, però no es pot comparar amb el rei ja que no pot convocar Corts ni concedir títols nobiliaris i tampoc te la facultat de legislar en nom del monarca. A més, la Diputació i el Consell de Cent limiten el seu poder tenen por de que es creï un llinatge de transmissió, han de vigilar les accions que duen a terme. La Cort Reial tampoc vol que tingui molt poder ja que es considerat un oficial reial que té que complir les ordres del rei i mantenir el seu poder. Els virreis volen imposar els criteris reials i té que fer complir aquestes lleis i pot fer ordenances per fer complir aquestes lleis. Tanmateix, no es sap establir el límit entre ordenança i nova llei, que el virrei no pot legislar, i s’enfronten amb la Diputació. Quan arriben virreis castellans que no coneixen l’administració, entra en joc l’Audiència que assessora al virrei. A Catalunya, el virrei té molts problemes econòmics i el virrei està controlat per la Diputació i el Consell de Cent. En definitiva, el virreinat de Catalunya és un mal virreinat. Tindrà molts problemes per estar situat a la zona de frontera. Per altra banda, la Reial Audiència ha passat de ser una cúria reial i s’ha convertit, al 1366 amb regnat de Pere el Cerimoniós, en una Audiència que té unes funcions de justícia a la Corona d’Aragó. El canceller presideix l’audiencia, hi ha una sala per Ctalunya (1 vicecanceller + 4 juristes); una per Aragó (1 vicecanceller + 4 juristes), una per València (1 vicecanceller + 4 juristes) i una per Mallorca (només 4 juristes). La novetat amb Ferran es que es comencen a separar per territoris. A partir de 1493, comença haver una audiència a Catalunya i desprès a la resta de regnes. Així a cada regne hi ha una audiència. La Audiència tindrà dos atribucions: 1. Judici de Prohoms (judicial). 2. Assessorament del virrei (política). Per altra banda, el tema fisco-financer és molt diferent a Castella. A la Corona d’Aragó hi ha la hisenda del rei i la hisenda de la Comunitat política (Generalitat). Cal dir que la hisenda de la comunitat política és més important. La capacitat fiscal de la Corona d’Aragó és molt més inferior que a Castella. De fet, en ocasions, no arriba per pagar als funcionaris reials i té que arribar diners de València, que és més forta fiscalment que Catalunya. El rei té tres fonts d’ingressos: 1. Ingressos del Patrimoni Reial. 2. Subsidis de les Corts: el subsidi es pacta. El rei té que omplir les seves funcions (legislar) i reparar els greuges. Desprès d’això, el subsidi es pacta amb les Corts. + Ingressos per butlles papals. 3. El patrimoni universal sobre l’aigua (rius, molins,...). La Inquisició té continues friccions amb les institucions polítiques. El rei no pot legislar a Catalunya, sense l’acord de les lleis. La Inquisició ha arribat imposada i les Corts no acaben d’acceptar el tribunal de la Inquisició, ja que no ha passat per les Corts. Les Corts intenten limitar el poder de la Inquisició i triga temps en integrar-se dins de Catalunya com una institució moderna. A Catalunya, hi ha una dualitat de poder entre la Generalitat i el Consell de Cent, fins al s. XV. A partir d’ara, el Consell de Cent i la Generalitat, recau sobre la mateixa classe dirigent. Aquesta classe dirigent és fruit de la petita i mitjana noblesa catalana urbanitzada fusionada amb els ciutadans honrats. És una classe dirigent força oberta per respecte als conversos: el bisbe de Burgos els defensa i el papa Nicolau V emet una butlla que diu: tots els cristians conversos o no tenen els mateixos drets. Aquests estatuts de neteja de sang duren fins al s. XIX Aquests desencadenen inquisicióal 1480 aquesta comença a actuar i les comunitats fan estatuts de neteja de sang per evitar que entres un convers. Pel que fa als jueus, no formen part de la societat política i fiscal. Formen part d’una microsocietat i són considerats una propietat reial. Els monarques toleren la seva presència a canvi d’uns subsidis. A partir d’aquesta idea, s’entén la política de protecció per ser una propietat reial i es segreguen perquè no formen part de la societat. Aquesta “protecció” no va evitar que hi hagin episodis de violència contra els jueus i viuen aïllats dels cristians. En aquestes mesures de segregació, les Corts de Toledo (1480) prenen mesures: 1)segregació aljamas juderies es tanquen en un barri i, al 1483, s’expulsen els jueus de les diòcesis de Cadis, Sevilla i Còrdova, ja que és a Andalusia on comença actuar la Inquisició i pressiona per la seva expulsió. Aquestes mesures s’accentuen i la violència contra els jueus augmenta. Hi ha municipis castellans que expulsen als jueus i altres municipis confinen als jueus en barris aïllats. En definitiva, hi ha un antijudaisme present a amplis sectors de la societat. Text expulsió jueus (1492): Al 14 86 mor l’inquisidor Pedro Arbuses, es una mort provocada pels jueus, els cristians es revengen. Els inquisidors intenten que els jueus fossin castigats Causes expulsió: Americo Castro→ antijudaisme Sánchez Albornoz→ la riquesa Henry Komen→ parla d’una lluita entre estaments privilegiats i jueus (els jueus eren propietat de la monarquia i no podien esser expulsats sense el vist i plau del rei) R. Puigraig→ ressentiment històric: sensació de que els jueus van deixar passar als musulmans. Pérez y Quesada entrada positiva de judeoconversos Luis Suarez per unir la fe i per demostrar el poder de la monarquia a Europa. Text: els jueus fan pecar als mals cristians s’han posat en pràctica una sèrie de mesures (ghetos) però al no funcionar han decidit expulsar-los. Ho fan com una mesura de prevenció i com un ultimàtum. El 31 /07 data limit perquè hi hagi jueus al regne i si queda algun se li confiscaran els bens. Els reis es comprometen a protegir-los fins al 31/07. No podien treure del regne: or, plata i altres bens, cosa que els obligava a canviar els bens per lletres La data d’expulsió es el 31/03 això esta relacionat amb la guerra de Granada. 1 d’agost de 1492: expulsió total de jueus. Aquest és l’escenari on s’emmarca aquest decret d’expulsió. Les causes no es poden especificar, però cal destacar el paper de la Inquisició (Torquemada), que elabora l’esborrany de l’edicte. També és necessari saber que la Corona i la Religió eren dos elements d’unió pel regne. Això queda com un factor per explicar l’expulsió. Per altra banda, per la Corona no és beneficiosa la sortida dels jueus, ja que perden súbdits i impostos. Per tant, es poc probable que la causa sigui econòmica. Aleshores, els factors més rellevants són la Inquisició i la unitat religiosa. Les conseqüències del decret s’inicien amb un número estimat de jueus expulsats: Y. Baer: 150.000-170.000 H. Beinart: 200.000 B. Vicent: 100.000-150.000 J. Pérez: 50.000-150.000 A. Domínguez Ortiz: 100.000 L. Suarez: 100.000 J. Valdeon: 100.000 M. Ladero Quesada: 90.000 J. Contreras: 70.000-90.000 Són xifres molt dispars. Els jueus donen xifres més grans perquè utilitzen fons de les cròniques coetànies i aquests donen unes xifres entorn al 200.000. Per altra banda, els historiadors hispanistes argumenten que no hi ha un cens de la població i només existeixen petits recomptes, que no dona la xifra real. Normalment, les xifres dels cronistes exageren la xifra i augmenten la xifra. Profe xifres tendeixen a l’excés. Un altre tema de debat és de les conversions que es produeixen a partir de l’Edicte d’expulsió. Unes 100.000 persones es podrien haver convertit. En aquests moments, els jueus eren més abundants a Castella(80000) i Aragó (20000). Els jueus castellans van anar a Portugal i Navarra, en major també va haver-hi que es van anar al Nord d’África, Itàlia i Flandes i determinats llocs de l’imperi otomà. Conseqüències: Demogràficament, l’expulsió dels jueus no té un gran impacte a la població. A nivell econòmic, segons Vicens Vives, va tenir grans conseqüències econòmiques. No obstant, això no és del tot cert. Els sectors potents econòmicament eren cristians o s’havien convertit al cristianisme. A més, els jueus no eren els grans banquers o homes de negoci d’Europa i tampoc van poder anar-se d’Espanya amb riqueses. Religiosament, l’expulsió provoca una altra gran onada de conversos per evitar l’expulsió i això fa augmentar la sospita de la Inquisició sobre els falsos cristians. A tota la cristiandat s’accepta amb admiració l’expulsió dels jueus, però es confirma que la població espanyola és musulmana i jueva. A més la marxa, fa perdre a grans intel·lectuals i escriptors jueus. Es consideren els RC com uns reis intolerants per la historiografia, ja que van prendre la decisió definitiva, encara que estaven pressionats per la Inquisició i els sectors socials. Els mudèjars són la població musulmana que habita la península. Hi ha una població musulmana (200.000- 240.000) que queda incorporada a Castella amb la caiguda de Granada. A la C. de Castella i a la C. d’Aragó també hi ha mudèjars. Els mudèjars queden incorporats amb Ferran i Isabel, a partir de capitulacions que busquen acabar amb la guerra i es mostren generosos amb els musulmans. Els RC prometen mantenir la religió i les formes de vida dels musulmans, a canvi de lliurar la ciutat a Castella. Això succeeix amb Granada. No obstant, l’excepció és Màlaga que resisteix militarment i la població és declarada esclava. La Corona no triga molt temps en vulnerar aquestes promeses. Eclesiàsticament, es busca convertir als musulmans. A més, la pressió social i econòmica va en augment. El Cardenal Cisneros busca obligar als musulmans a convertir-se, cremar els llibres musulmans i perseguir als deutxes (antics cristians convertits al islam) per apostates. Al desembre de 1499, es produeix una revolta de mudèjars a Granada. Els mudèjars són reprimits per Ferran el Catòlic. Es tracta d’una repressió dura i, al 10 de febrer 1502, la Corona dictaminarà l’expulsió o conversió forçosa de tots els mudèjars de Castella. Tot i això, no es produeix una marxa massiva i s’acaben convertint (morescos). A la Corona d’Aragó un decret semblant no es dicta fins al 1525. A Aragó, Ferran ha tingut molts problemes per establir la Inquisició. A més, per l’aristocràcia, els mudèjars són un sector fidel i útil, per tant, no volen l’expulsió dels mudèjars. A partir de 1502, no hi ha població musulmana, oficialment. Els conversos són considerats falsos cristians i, durant el s. XVI, la Corona intenta desarrelar el Islam. Per això es creen unes xarxes de parròquies, es realitzen missions evangelitzadores i és clau el paper de la Inquisició que és conscient de que els musulmans no es poden convertir immediatament. Així la Inquisició concedeix moratòries per donar temps als musulmans per convertir-se. El Islam es desfà i les formes de vida musulmanes es debiliten. Els musulmans són conscients de que la seva religió és il·legal i les seves creences es debiliten. Els musulmans, que no es converteixen, es van tancant en grups aïllats i en aquests grups actua la Inquisició. Al 1609, amb el fracàs d’aquestes polítiques de conversió, es dicta l’expulsió dels moriscos. Aquesta expulsió afecta a València on hi ha 130.000 moriscos, a Extremadura i la Manxa. s’autodenuncien 2000 persones. No obstant, el 80% dels que s’autodenuncien tornen a ser processats i paguen unes grans quantitats. Al 1550, la Corona veu que la Inquisició no és rentable i separa la hisenda reial de la hisenda de la Inquisició. La Corona per a que la Inquisició es pugui finançar li dona unes concessions com el benefici de les catedrals. La Inquisició comença actuar amb el procediment d’una denuncia o pel seu compte (inquisitio). Desprès s’inicien els Edictes de Gràcia i els Edictes de Fe (1550). Als Edictes de Fe, també s’han de denunciar els casos de heretges, que es coneixen. Aquests casos són sotmesos a judicis dels inquisidors. El procés inquisitorial es produeix amb la persona acusada en una total indefensió i pateix tortures. Els inquisidors també tenen que seguir un mètode regulat pel dret canònic. Per altra banda, no sempre és clara la frontera entre ortodòxia i heretgia. Per això hi ha teòlegs experts per determinar si és heretgia. En cas afirmatiu, l’heretge és detingut i li confisquen els béns per pagar les despeses del judici. Al cap d’uns dies, es compareix davant el jutge i és interrogat sobre la seva vida personal i sobre qüestions bàsiques de la religió cristiana. El Tribunal no diu a la persona de què se l’acusa ni que la denunciat. El Tribunal demana a l’acusat que confessi i així l’acusat comença a declarar coses, que ni el Tribunal sabia. Desprès d’aquestes vistes, el processat tindrà dret a tenir un advocat, que ha de passar per l’aprovació del Tribunal. Desprès es produeixen vistes i passen testimonis. S’inicien les tortures com procediment i com prova que el processat ha de superar. La tortura es fa per saber si el processat diu o no la veritat. Durant la tortura hi ha present un metge per determinar si la persona pot seguir sent torturada o no Totes les confessions són anotades. La persona processada està indefensa, però hi ha unes mesures de compensació (tachas i abonos). Las “tachas” són llistes de deu persones que l’acusat creu que li ha pogut denunciar o testimoniar en la seva contra. El testimoni d’aquestes persones no serà vàlid. Els “abonos” són els testimonis que l’acusat crida per testificar al seu favor i verificar que és bon cristià. Desprès del procediment hi ha la sentència, on l’acusat és condemnat a mort o passat a la justícia civil per a que l’executi. També l’acusat pot anar a galeres o patir confiscacions de béns. També hi ha que surten lliures. En casos d’heretgia, que porten a la pena capital, són tres: 1. Relapsos→ Reincidents. Els han trobat culpables d’heretgia i han adjurat de l’heretgia. El processat té la possibilitat de tornar a la religió catòlica, però es trobat un altre cop com heretge. És condemnat. 2. Els processats acusats que no accepten que són culpables i no es reconcilien. 3. Aquells acusats, que reconeixen l’heretgia, però no reconeixen que allò és heretgia. Per reconèixer l’heretgia s’han de trobar dos testimonis concordants i perfectes. Si l’acusat reconeix el fet, es considera el primer testimoni. Si tenen un altres testimoni, ja es pot declarar culpable. L’altre testimoni és difícil de trobar perquè ni nens, ni dones ni jueus poden testificar. En el cas de no trobar el segon testimoni, les proves poder sumar com acusació. Així poden ser una “mica” culpables (devi) o “bastants” culpables (devementi). Aquestes persones, considerades culpables o una mica, passen per un auto de fe on els heretges són reconciliats amb la fe catòlica. A mitjans del s. XVI, tots tribunals de districte fan un resum per explicar el procediment realitzat a l’acusat. Auto de fe: cerimònia religiosa on es reconcilia el processat amb la fe catòlica (no necessariament hi havia condemnats a mort). Tendències historiogràfiques sobre la Inquisició: El primer tema a estudiar és la de la quantificació i el número de processats. Un historiador de principis del s. XIX, Juan Antonio Llorente, dona una xifra global de processats: • 341.000 processats. • 291.000 penitenciats. • 31.000 execucions. • 17.000 execucions en “efigia”. Això s’ha agafat com referència, però quan s’han estudiat cas per cas les causes de fe, diferents historiadors, entre ells Jaime Contreres, troben 19 tribunals (1560-1700) on surten 49.000 processats. Els historiadors actuals parlen de 150.000 processats en aquestes dates. A partir d’aquestes causes de fe es fixen 5 etapes: 1. 1480-1530→ actuació contra els neoconversos. Màxima duresa. 2. 1530-1560→ s’acaben els conversos. 3. 1560-1620→ concili de Trento: morescos, protestants,... Contrareforma. 4. 1620-1700 Relentiment 5. 1700-1834→ decadència de la Inquisició Una segona gran línia és la regionalització de l’estudi de la Inquisició. La Inquisició actua sobre marcs territorials de característiques molt distintes. Per tant, la relació amb els poder locals varia i l’actuació de la Inquisició varia. Una tercera línia seria l’estudi de les biografies col·lectives on s’estudia que la Inquisició va tenir uns 50.000 oficials. S’estudia la procedència i les característiques d’aquests inquisidors. Es tracta de posar nom i cognoms i analitzar la mentalitat d’aquests inquisidors. Una quarta línia de recerca és l’estudi de la Inquisició com a institució i com funciona. Es componen les diferents inquisicions per treure les semblances i les diferències. En general, s’ arribat a la conclusió que els procediments de la Inquisició moderna no són molt diferents de la Inquisició medieval i que depenen de les conjuntures históriques. (F. Betancourt) Una cinquena línia estudia la importància de la Inquisició en el món de la cultura, és a dir, com va incidir a la cultura espanyola. Moltes obres semblen que van escapar de la censura de la Inquisició. Tanmateix, altres autors creuen que la Inquisició va ser efectiva per censurar llibres. Ara bé era difícil impedir la divulgació de les obres prohibides. En canvi, la Inquisició va incidir en el temor de la gent, ja que feien una política de por perquè tothom pot ser processat per la Inquisició. A més, el procés és dur i la víctima es troba en un estat d’indefensió. També genera pobresa per la confiscació de béns i és perjudicial per la família. Per això molta gent s’ho pensava abans de publicar alguna cosa (autocensura). Una última línia intenta explicar les causes de l’existència de la Inquisició i la seva presència a certs països i a altres no. A Espanya, la feblesa de la monarquia fa crear una institució religiosa que serveixi com nexe d’unió per tots els espanyols. Mentre que a França no hi ha aquest problema i no té necessitat de crear la Inquisició. A més, Espanya, Portugal,... mantenen una forta relació amb el Papat. La reforma del clergat: Hi ha dos grans àmbits: la jerarquia eclesiàstica i la política de la monarquia en vers a les ordres religioses regulars. Pel que fa la política sobre la jerarquia eclesiàstica, els alts càrrecs estan ocupats per l’alta noblesa i la monarquia es veu amb l’obligació de controlar aquesta noblesa. Quadre del valor des bisbats quantitat de rendes dels diferents bisbats era molt elevada. Les rendes eclesiàstiques de Castella son més importants que en la Corona d’Aragó, sent Saragossa la ciutat amb més recaptació d’aquest tipus de rendes. Però dins de la mateixa corona de Castella hi ha diferents rendes: per exemple Tuy te una renda anual de 2000 mitres i Santiago de Compostela (en mans de la família Fonseca) té 20000 mitres anuals. No només hi ha una qüestió espiritual, sinó qui es el bisbe. Juan de mena te un escrit sobre la corrupció dels bisbats. També hi ha un problema de decadència de la moralitat ja que els nobles no tenen una vocació eclesiàstica i no complien els preceptes. Aleshores, la literatura del s. XV, critica aquest alt clergat i la seva falta de moralitat (els bisbes tenien amants). Cal dir que això és molt extens en tot el clergat, no només a l’alt clergat. L’actitud de la Corona és el control del nomenament d’aquests càrrecs. En un principi, era el Papat qui nomenava aquests càrrecs i la Corona només tenia dret a súplica (suggerir l’elecció d’un candidat), però, en temps dels RC hi ha la intenció de ser ells mateixos els qui presentin els candidats als càrrecs. Al 1486 (Inocenci IV), els RC aconsegueixen el poder de nomenar bisbes en les terres de conquesta (Canàries, Parlem de processos històrics, que es donen a l’àmbit internacional. Un procés important és l’hegemonia hispànica al s. XVI- XVII i les bases d’aquesta hegemonia es donen durant els RC. Els factors que influeixen en la política internacional són: la diplomàcia, les estructures administratives-militars i la política matrimonial. La força d’una potència no sols s’ha de mesurar en si mateixa sinó que s’ha de possar en relació als altres regnes – potències. Els RC, segons Dausinague, tenien com objectiu la defensa del cristianisme i el món catòlic. Per altra banda, Hillgarth, diu que l’origen del imperialisme hispànic es trobaria a Nàpols i Sicilia (Itàlia). La M. Hisp. Es l’única capaç de defensar els interessos catòlics i italians davant l’amenaça otomana. Herència aragonesa: 1) Navarra Joan II ha sigut rei de Navarra i hi ha interessos d’englobar Navarra dins l’orbita de la Corona d’aragó. 2) Comtats del Roselló i Cerdanya: durant la GC se’ls havia quedat FR. Pel Tractat de BCN de 1473 aquests comtats retornen a Aragó. 3) Relacions amb FR: política aragonesa buscar aliances per contrarestar la força francesa i 4) Nàpols: està regnant una branca bastarda de la dinastia dels Trastamara aragonesos (Alfons el Magnànim considera que es una conquesta seva i deixa la sobirania en un fill bastard seu) Herència castellana: 1) Relacions amb Portugal Tractat d’Alcaçovas Toledo. Política d’aproximació dinàstica a Portugal. 2) Emirat nazarí de Granada: guerra de granada 1482 – 1492. Acaba amb l’islam polític a la PI. Només quan s’acabi aquesta empresa es presenta atenció a altres empreses. Cal dir que totes dues corones coincidien amb la relació del Papat a Roma (en aquests moments hi ha com a papa Alexandre VI), que són relacions importants per totes dues corones. Si mirem en conjunt els interessos, podem dir que els objectius es centre a l’àmbit peninsular. La política dels RC es centre en buscar un fre i un contrapès a la potència francesa, així dir que predominen els interessos aragonesos. Encara que els interessos es centren a Europa i s’enfronten als interessos francesos. Hi ha tres instruments: 1. Estructures administratives i militars→ Capacitat financeres i administratives per reclutar un exèrcit i abastir-lo. Quan s’ensorra això, s’ensorra una potència 2. Diplomàcia→ Sistema d’ambaixades permanents. 3. Política matrimonial hi ha gent que ho veia be perquè ho veien com un enllaç pacífic. Erasme de Rotterdam deia que això era portar més complicació i que eren els interesos de la corona i no del poble. L’objectiu dels RC era Portugal, Anglaterra i la Casa d’Àustria i en aquestes tres línies es centra la política matrimonial. En el cas de Portugal, l’objectiu era incorporar Portugal a l’entramat de la família Trastàmara. A Anglaterra es volia aconseguir un contrapès al poder francès i aconseguir un avantatge comercial als ports del sud d’Anglaterra. Finalment, amb els Habsburgs, els objectius eren patrimonials i territorials per aconseguir l’ampliació territorial [Quadre política matrimonial]. En segon lloc, la diplomàcia moderna neix a partir de l’aparició de les ambaixades permanents als altres països. Hi haurà uns instruments estables i reconeguts als estats. Això neix a la Itàlia del s. XV, a les repúbliques italianes, que desenvolupen unes ambaixades permanents per aconseguir aliances que garanteixin el seu poder. Desprès, les grans potències comencen adoptar aquest instrument i la monarquia una avantatge a la monarquia hispànica sobre França i per teixir aliances. A més, la monarquia sap que la informació dona una avantatge perquè coneix als altres països detalladament. Amb la creació d’això, sorgeix un nou personatge: l’ambaixador, que té que ser un noble o prelat (bisbe, arquebisbe,...) perquè representen al monarca, es tenen que relacionar amb altres nobles i, en alguns casos, han de mantenir l’ambaixador amb el seu patrimoni personal. Els eclesiàstics tenen l’avantatge d’estar més protegit i té rendes pròpies del seu bisbat o arquebisbat i no és necessari donar-li un sou. Hi ha unes ambaixades molt important com Roma. Els RC desenvolupen aquest element de política exterior. Pel que fa les estructures administratives i militars, ens trobem en un període de la revolució militar del Renaixement, una època de canvis on l’activitat militar es professionalitza i es fa més costosa. Els exèrcits augmenten el seu nombre i aconsegueixen una capacitat de recluta gran. G. Parker: 1470 1550 Monarquia espanyola 20.000 150.000 Monarquia francesa 40.000 50.000 Monarquia anglesa 25.000 20.000 Respecte aquestes xifres cal fer dos observacions. Les xifres són massa altes i excessives. A més, aquestes xifres no representen els exèrcits permanents, sinó la capacitat de mobilització. Aquestes xifres ens mostren la capacitat d’equipar, transportar i mantenir un exèrcit en un moment concret. Això és lo realment important ja que es pot perdre una batalla, però si l’estat té capacitat administrativa i financera per rearmar un exèrcit pot continuar la guerra. L’augment de la mida dels exèrcits provoca que les guerres siguin més costoses. També provoca que les ciutats es comencin a fortificar ( meitat s. XV) amb el sistema de traç italià (muralles baixes, gruixudes i amb fogats) per poder resistir el foc d’artilleria. No obstant, això és més car. Però també la manera de fer la guerra canvia ja que ara es produeixen setges a les ciutats de més durada i cal mantenir un exèrcit davant molt més temps. També cal parlar de la utilització de les armes que són més cares i es necessita personal que sàpiga utilitzar aquestes armes i necessiten una instrucció. Aleshores, cal tenir un exèrcit professional. Aquestes despeses són molt grans i la monarquia hispànica no pot assumir aquestes despeses amb els ingressos ordinaris. Així es fa necessari el crèdit i la intervenció dels grans banquers a la monarquia hispànica, interessats pel tresor americà. Aquesta capacitat d’administració, té incidència també a les tècniques militars amb els tercios, que tenen com antecedent les coronelies. Les coronelies tenen 6.000 homes, dividits en 12 batallons de 500 homes. Tindrà una estrcutra molt sòlida de comandament amb un exèrcit molt professional. Els tercios inicials són iguals que les coronelies, però amb el temps es van reduint en nombre, encara que mantenen la difusió d’armes de foc. Conquesta de Granada: La conquesta de Granada va ser el fet més important pels RC i és el fet que té més ressò internacional. Granada era l’últim reducte del islam polític. La guerra de Granada significa la primera gran empresa castellana desprès de la Guerra de Successió i serveix per ratificar el triomf d’Isabel. En segon lloc, Granada és una empresa que contribueix com a camp de proves per totes les renovacions militars. També cal dir que participen conjuntament la Corona d’Aragó i la Corona de Castella. En quart lloc, al 1481-1482, els otomans arriben al Mediterrani occidental (Itàlia) i la conquesta de Granada assegura la projecció castellana al Mediterrani Occidental. Granada, a la dècada dels 80, absorbeix totes les qüestions i els recursos econòmics. Una última dimensió es que la conquesta de Granada és un triomf propagandístic ja que dona una reputació i un prestigi enorme a la monarquia dels RC. Desprès de la desfeta de les Navas de Tolosa, queda com força predominant l’emirat de Granada i manté una relació de guerra-pau amb Castella. Els nobles s’alien per lluitar contra altres nobles, sense tenir en compte la religió. També és una frontera de pau, ja que tenien grans intercanvis. Al 1481, s’inicia la guerra amb la conquesta d’una fortalesa fronterera, Zahara, pels musulmans. Aquest episodi va ser agafat com excusa per iniciar una conquesta ja planificada. Els RC volien reforçar el seu poder internament amb una guerra exterior, també la voluntat d’expansió dinàstica. En tercer lloc, contrarestar l’avenç turc pel Mediterrani i, per últim, acabar amb el Islam a Europa. En aquest últim, cal destacar la participació papal i la concessió per poder practicar butlles i aconseguir beneficis. Això es converteix en el principal medi de finançació de la guerra. És una guerra que dura més de deu anys i consumeix els recursos de la Corona. És una guerra amb components medievals i moderns. De components medievals cal destacar que la guerra es justifica per components ideològics, acabar amb el Islam. El gruix de les tropes són milícies concejales o senyorials que evidencien una forma tradicional d’organització. Una part important de la guerra es paga per butlles papals. Trobem aspectes més moderns com el protagonisme de la Corona en el control polític i administratiu de les tropes. També trobem l’ús de l’artilleria i les armes de foc individual. Un altre element és el potencial humà utilitzat; que permet mobilitzar a Al maig de 1502, les Corts juren a Joana com a princesa d’Astúries i hereva de la Corona. Tot sembla solucionat, però hi ha problemes per la successió. En primer lloc, Felip el Bell té una educació borgonyona i no té cap relació amb Castella i firma tractats amb França i Lluis XII. Això provoca la desconfiança dels RC. També afecta el possible desequilibri mental de Joana, que més bé és víctima del seu pare, fill i marit. Al 12 d’octubre de 1504, Isabel promulga el seu testament i el 23 de novembre inclou un codicil. Morirà tres dies desprès. El testament és important perquè dicta la successió i Isabel posa a la seva filla com hereva. També el testament hi ha unes clàusules on diu que si Joana no està en condicions o no té capacitat per governar, serà Ferran II, qui governi fins que Carles, fill de Felip i Joana, tingui 20 anys. A més, afegeix que com Felip és un rei estranger no serà rei en cas de que Joana no estigui en condicions. En conclusió, no pot desheretar a la seva filla i al seu marit, però intenta privar-los i fer un salt cap a Carles, el seu nét. Mentrestant, Ferran queda com governador i ha intentat consolidar el seu poder amb cercle cortesà i aristocràtic a Castella, per preparar aquesta situació. A la mort d’Isabel, Ferran convoca Corts a Toro i li reconeixen el seu poder. Encara que això no és suficient i Felip reclama la Corona. La posició de Ferran és feble perquè l’hereta era Joana i havia un sector anti- Ferran, que recolzaven a Felip. A més Felip intenta fer un tractat amb les potències europees per expulsar a Ferran. A l’abril de 1505, al Tractat d’Hagenau, Felip firma un tractat amb Navarra, França i l’Imperi per acabar amb Ferran. No obstant, Ferran es casa amb Germaine de Foix, neboda del rei de França, i això dona més marge de maniobra per negociar la seva retirada de Castella. Al novembre de 1505, als Tractats de Villafácila i Benavente, Ferran es retira de Castella i es queda amb la Corona d’Aragó i Nàpols. Castella es queda amb Granada i les Índies. En aquest moment, tot sembla indicar que hi haurà una separació entre Castella i Aragó. No obstant, el 26 de setembre de 1506, Felip el Bell mor a Burgos per una epidèmia de febres. Ferran rep la noticia quan s’havia embarcat cap a Nàpols i es queda a Nàpols per resoldre els problemes administratius napolitans. No obstant, Ferran pensa que si hi ha una crisi a Castella, ell tornarà com el “salvador” del regne. Efectivament, hi ha una situació d’inestabilitat i fragilitat de la regència de Cisneros, amb disputes aristocràtiques entre els nobles. Al juliol de 1507, Ferran torna a València amb un exèrcit per imposar-se als nobles dissidents. La seva filla Joana és tancada a Tordesillas al 1509 i és apartada de la política. Ferran, al desembre de 1509, firma un tractat amb Maximilià d’Àustria on li reconeix la governació mentre visqui Joana i Carles arribi a l’edat de 25 anys. A l’octubre de 1510, Ferran convoca Corts a Madrid on es reafirma el tractat amb Maximilià, però Carles serà rei als 20 anys. Joana continua sent reina i propietària, però la seva suposa incapacitat fa que la governació passi a Ferran i desprès a Carles. Ferran va fer 5 testaments i l’últim el dia abans de morir. Ferran estava preocupat de que Carles, amb una educació borgonyona, subordinés Castella als interessos de l’Imperi. En canvi, el segon fill de Joana i Felip, Ferran, estava educat a Castella, i Ferran, en alguns dels seus testaments, posa com a successor de la Corona d’Aragó a Ferran. No obstant, a l’últim moment i davant les pressions, posa a Carles com rei de la Corona d’Aragó. Un altre aspecte central d’aquest període és la nova ofensiva nobiliària per fer-se amb propietats reials i les propietats de les ciutats. Existeix una gran ofensiva nobiliària per fer-se amb el poder de les ciutats i aconseguir terres i propietats. Usurpen terres i cobren rendes a aquestes terres. Utilitzen el camp pel seu propi benefici. També utilitzen els càrrecs municipals per beneficiar-se ells mateixos amb normatives que els afavoreixen. Tot plegat, crea una conflictivitat que arriba als organismes judicials, però aquestes instàncies afavoreixen els interessos de l’aristocràcia. Així les ciutats perden propietats, en un context d’inestabilitat dinàstica i crisi agrària. Es produeixen veritables guerres entre les ciutats i l’aristocràcia (Toledo VS Marquès de Villena). Quan arriba Carles, les ciutats tenen l’esperança de que posi ordre, però arriba un rei inexpert i no coneix les lleis castellanes. La decepció de les ciutats és evident i això porta als coneguts “comuners”. Al 23 de gener de 1516, Ferran morirà a Almendralejo (Extremadura) quan anava a presenciar el matrimoni d’una neta seva.