Moviments socials, resum per la PAC 2, Resúmenes de Psicología

¡Descarga Moviments socials, resum per la PAC 2 y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity! ACCIÓ COL·LECTIVA Mòdul 2: MOVIMENTS SOCIALS: CONFLICTE, ACCIÓ COL·LECTIVA I CANVI SOCIAL Introducció Els moviments socials són el producte d’una època històrica. Van sorgir quan les persones es van veure a si mateixes com agents del seu propi destí. L’acció social que tendeix al canvi és un acte de consciència col·lectiva. Però no totes les formes d’acció col·lectiva són moviments socials, ni totes les formes d’organització són iguals, ni amb mateixos efectes. En la historia de les mobilitzacions socials, anys 60 hi ha un punt clau d’inflexió. Eren moviments orientats a transformar l’estructura social amb esperança de que generant noves formes d’estructuració, l’emancipació seria possible. A partir dels 60, l’efervescència en la mobilització social augmenta; emergeixen moviments que no encaixen o encaixen malament amb els esquemes dels anteriors. Les demandes no van dirigides a l’obtenció de millores materials, sinó a millorar la vida, espais de llibertat, de participació, gestió conjunta dels assumptes socials. 1. Els moviments socials Feminisme, ecologisme, alliberament gai i lèsbic.. son anomenats moviments socials, però què són? Com apareixen= com funcionen? Quines conseqüències generen? Els moviments estan formats per persones i grups, emergeixen, es desenvolupen i funcionen en un context social particular, es dirigeixen cap transformació de la societat en les seves idees, valors, creences. Són candidats a ser abordats des de qualsevol de les disciplines de les ciències humanes i socials, ja que s’impliquen els objectes d’anàlisi de totes aquestes: la persona, la societat, les institucions, organitzacions socials, en definitiva, la cultura. La psicologia va enfocar la qüestió des d’un punt de vista individualista. Va contribuir en l’estudi dels moviments socials analitzant el paper de la frustració davant de fites no acomplertes, greuges soferts per les persones, i en la decisió final de participar o no en una acció o moviment col·lectiu. El programa cognitiu va oferir models de la presa de decisions racionals. La perspectiva estructural-funcionalista en sociologia considerava els moviments socials com quelcom excepcional. Smelser: moviments socials com un efecte secundari de les transformacions socials que es produeixen massa ràpid. Segons ell, en un sistema equilibrat, el comportament col·lectiu és el resultat de tensions que no poden ser absorbides pels mecanismes que tenen com a funció equilibri del sistema. Així, quan ens trobem en un moment de transformacions a gran escala, l’aparició de comportaments col·lectius (cultes religiosos, societats secretes) tenen doble significació: reflecteixen la incapacitat de les institucions i mecanismes de control socials per reproduir la cohesió social i, també mostren els intents de la societat per reaccionar davant les situacions crítiques, desenvolupant noves creences compartides en les que fonamentar la solidaritat col·lectiva. També altres aproximacions van compartir la visió del comportament col·lectiu com una resposta a una situació de crisi. El que va generar caliu per l’emergència d’explicacions psicologistes. En reduir els fenòmens col·lectius a la suma de conductes individuals, els enfocaments psicologistes van veure els moviments socials com una manifestació dels sentiments de deprivació que experimentaven uns actors socials respecte la situació d’altres; o com a conjunt de sentiments d’agressió resultants d’expectatives frustrades. Fenòmens com el nazisme eren considerats reaccions agressives conseqüència del ràpid i inesperat benestar econòmic i com augment de les expectatives a escala mundial. La psicoanàlisis va fer possible incorporar a aquests processos certs mecanismes de naturalesa inconscient. Donatella i Mario van assenyalar la coherència del plantejament amb altre punt de vista, l’associació de l’emergència de l’extremisme polític amb la generalització d’una societat de masses en la que els vincles socials com la família tendien a trencar-se. Així, es va sostenir que l’aïllament social produeix individus amb menys recursos intel·lectuals, professionals i/o polítics el que faria vulnerables a la crida de moviments antidemocràtics, tant de dreta com esquerra. La idea de que les situacions de frustració, crisis social... produeixen revoltes, les simplifica a una aglomeració de conductes individuals i les connota amb valoració negativa. Perspectiva que no te en compte les dinàmiques amb les que els sentiments individuals generen fenòmens de caràcter macrosocial, com els moviments socials o revolucions, p.e. La psicologia social va contribuir a l’estudi dels moviments socials. Les preocupacions generals de la disciplina eren la interacció, els processos grupals, les normes, identitat... encara que no va escapar al principi de la influència estructural funcionalista, el seu enfocament és diferent al de la psicologia general. Hadley Cantril va ser un dels primers en abordar la qüestió, ja que els seus enfocaments segueixen els models i interessos de la psicologia social del moment. En aquella època es preguntava coses com què és el que motiva a algú a ser un líder, com es produeix la influència i persuasió i coses així. En l’estudi dels moviments socials, les preguntes son similars. A demés de oferir un aparell conceptual, va analitzar els comportaments col·lectius, els fenòmens de masses i els moviments. El seu interès era proporcionar un marc teòric que servia per explicar qualsevol altre moviment socials. Va adoptar una posició funcional, no positivista. Els conceptes que usa són els de patrons de normes que envolten els individus que formen els moviments: transformació del context social (socialització) i estructura del context mental (funcionament cognitiu). El marc bàsic de Cantril és el de les normes i la normativització. Els principals factors implicats en els moviments socials serien les creences i els valors, més que les rutines o els hàbits de comportament. Hi ha frustracions, es qüestionen els valor i les normes del moment i quan el marc social ja no pot satisfer les necessitats, sorgeix una discrepància entre els estàndards de la societat i els de l’individu. Seria aquest moment quan la persona es fa susceptible a nous lideratges, a la conversió i la revolució. Hans Toch ha estat un altre dels pioners en psicologia social en el tractament dels moviments socials. La seva idea es que aquests són una forma de comportament col·lectiu, perquè impliquen grups amplis i perquè l’origen és sempre espontani. Però la diferència entre el moviments socials i els comportaments col·lectius rau en que es tracta de grups duradors i que tenen un propòsit de programa. Un moviment socials per a l’autor és un esforç a gran escala que aquesta ha dissenyat per corregir, suplir o fer caure o influït l’ordre social. El que aportaria a la psicologia social Toch és que aquest tipus d’esforços ha d’estar motivat. Però no motivació genèrica sinó que ha de ser conseqüència de descontentaments específics, de gent específica, en situacions específiques en les que es troben. Les persones han d’estar convençudes de que aquestes dificultats que troben es podrien resoldre amb l’acció col·lectiva, més que no pas amb l’acció privada. Segons les premisses, va oferir la seva definició de moviment social: un moviment social representa un esforç realitzat per un nombre ampli de persones per a solucionar col·lectivament un problema que s’adonen que tenen en comú. Però l’afirmació no es tan simple. Quan es pot dir que un grup de persones té un problema, és un problema col·lectiu quins problemes es poden resoldre amb mobilització social? I què en constituiria una solució? Ja veurem que l’autor anticipa temes fonamentals en la literatura posterior dels moviments socials. Blumer defineix els moviments socials com empreses col·lectives per establir un nou ordre de vida. definició que recull el fonamental en qualsevol concepció dels moviments socials: el comportament de grup dirigit, de manera concertada, a produir un canvi social. McLaughlin repassa algunes de les més conegudes concepcions de moviments socials que emfatitzen aspectes que s’haurien de tenir en compte com: l’àmbit geogràfic i la persistència al llarg del temps, el caràcter conservador d’alguns moviments, la dimensió psicològica i la necessitat de grups amplis. Amb l’ampliació de les definicions no desapareix el problema de definir un moviment socials perquè com diu McLaughlin els problemes continuen si considerem l’enorme diversitat de moviments. Una idea que començava a fer- se comuna és que malgrat la diversitat, es pot afirmar que els moviments socials inclouen entre les seves característiques un sistema de valors compartir, sentit de comunitat, normes per l’acció i estructura organitzacional. A més busquen influir l’ordre socials i estan orientats cap objectius definits. Un altre tema rellevant en psicologia socials ha estat la topologia dels moviments socials. Blumer distingeix entre moviments socials generals i específics. Els canvis graduals i acumulatius en la cultura donen lloc a noves expectatives, demandes i línies d’acció. Aquest seria el procés pel que els moviments socials generals constituirien la base perquè sorgeixin els moviments socials específics. Al seu torn, divideix els específics en dos tipus: revolucionaris i de reforma. Els dos pretenen l’ordre social, però els revolucionaris atacarien normes i intentarien substituir els valors per altres de nous. Els reformistes, acceptarien l’existència de normes i valors i els usarien per criticar els defectes socials dels que s’oposen. La perspectiva construccionista en l’estudi del comportament col·lectiu prové de l’interaccionisme simbòlic, i emfatitza la importància del significat que els actors socials atribueixen a les estructures socials. Però hi ha diferències. El construccionisme s’interessa més pels moviments socials que per les formes de comportament col·lectiu i institueix que cada aspecte de l’acció col·lectiva pot ser entès com un procés interactiu, negociat pels participants, oponents i els espectadors. Per aquesta perspectiva, com menys estructurats estan els contextos i les situacions que afronta un individu, més rellevant és el procés de producció simbòlica. Així, quan els significats disponibles no proporcionen una base per l’acció social, emergeixen noves formes socials que defineixen la situació existent com a injusta i que proporcionen justificacions per l’acció. En aquest sentit, el comportament col·lectiu és vist com una activitat que neix allunyada de les definicions socials preestablertes i que, per tant, es localitza a l’exterior de les normes culturals i les relacions socials estàndard. Quan l’estructura normativa institucional entra en conflicte amb una situació que evoluciona rapida i contínuament, sorgeixen noves definicions normatives, de manera que la transformació de la organització i l’estructura social, i la modificació dels comportaments del seu interior, són el resultat de l’acció de les esmentades definicions. El canvi no és un accident, sinó una part més del funcionament del sistema. Així, l’origen dels moviments socials és doncs, una situació de conflicte. Conflicte entre sistemes de valors diferents o oposats. I conflicte entre grups dins el sistema social. Serien una part més de la vida social. L’estructura social i el sistema de normes i valors canviarien en el marc d’un procés d’evolució cultural en el que els individus generen noves idees. Quan el sistema de normes tradicional ja no té eficàcia, es inadequat o incapaç de proporcionar un marc satisfactori per al comportament, les persones es veuen forçades a qüestionar l’ordre social posant en marxa accions no conformistes contràries al sistema. La manera en com avui s’entenen els moviments socials es deu molt a l’interaccionisme simbòlic. Amb l’aparició d’aquesta orientació els moviments socials són definits com actes significatius capaços de produir canvis socials. Aquesta perspectiva teòrica va posar a més l’èmfasi en dos processos del comportament col·lectiu que han esdevingut crucials per l’estudi dels moviments socials: el procés de producció simbòlica i la construcció de la identitat. en aquest sentit, la investigació empírica ha conduit a assajar noves tècniques d’investigació, com l’observació de camp. Alguns dels conceptes que s’usen en la perspectiva estan relacionats amb el treball de Goffman i amb el concepte de framing = emmarcament. L’emmarcament implica centrar l’atenció en fenòmens que estan delimitats per significats compartits i per la significació que tenen els elements a l’interior del marc. En el context dels moviments, els emmarcaments es refereixen a la manera en la que els actors del moviment, mitjançant la interacció, produeixen significats sobre les seves accions com a moviment social. Aquest concepte resulta útil per analitzar la construcció social dels greuges i les injustícies, la qual obeeix a un procés d’interacció social, que obeeix a un procés d’interacció social que és variable i fluid. Els greuges i les injustícies són emmarcats de tres maneres diferents: • Procés d’emmarcar relacionat amb el diagnòstic dels greuges (diagnòstic frames). En aquest procés s’identifica un problema, es realitzen les atribucions de causalitat i responsabilitat, d’on es deriva la possibilitat d’identificar els blancs de les seves accions. • Procés d’emmarcar relacionat amb el pronòstic (pronòstic frames), mitjançant el qual emergeixen les solucions que acostumen a incloure les tàctiques i estratègies contra els blancs identificats. Que en conjunt aconsegueixen una mobilització consensuada en crear el context necessari per l’enrolament en el moviment; la base del qual és una construcció social, no el resultat de les seves condicions materials. • Procés de motivació, per cridar l’atenció. Aquest emmarcament proporciona un vocabulari de motius que obliguen a passar a l’acció. Un marc és reeixit quan aconsegueix construir una fonamentació bàsica i converteix els indefinits sentiments d’insatisfacció en greuges definits i concrets. Llavors es poden portar a altres persones a sumar-se al moviment per fer quelcom. Aquesta perspectiva teòrica ha pres consideració com un element central, la identitat. Ho ha fet de maneres diferents. D’una banda, s’ha emfatitzat la importància de la distinció entre endogrup i exogrup, el que ajuda a mantenir la cohesió a l’interior del moviment. L’exogrup identifica els potencials enemics, quina és la font del problema i els responsables contra els que es dirigeix el moviment. D’altra banda, s’ha insistit en la concepció de la identitat col·lectiva entesa com una definició compartida produïda pels participants dels moviments socials. Relacionada amb les orientacions a l’acció i seria un producte de l’acció social. La identitat està formada per les definicions compartides de la situació, i és el resultat d’un procés de negociació dels conflictes d’interpretacions que finalment donen lloc a una idea de “nosaltres”. Es pot afirmar que la perspectiva construccionista ha contribuït al desenvolupament dels estudis sobre els moviments socials, ja que dona una descripció del tipus de connexió que hi ha entre els processos micro i els macro; com per exemple la interacció construcció simbòlica i la identitat que es donen en qualsevol moviment social. Però aquesta perspectiva ha rebut crítiques. D’una banda, tot i que els moviments són intencionals, molts cops ha interessat estudiar les dinàmiques espontànies, imprevisibles o inesperades més que els comportaments i estratègies intencionals i organitzades. D’altra banda, en focalitzar-se en l’anàlisi empírica del comportament, han fet una descripció de la realitat, però no han prestat atenció a l’origen estructural dels conflictes que es troben a la base dels moviments socials. La teoria dels recursos per a la mobilització, en tant que enfocament de l’acció col·lectiva com a comportament racional, ha intentat solucionar aquest problema; la teoria dels nous moviments, han intentat resoldre el segon, com veurem a continuació. 2-La teoria dels recursos per la mobilització: un enfocament des de l’acció racional Aquesta teoria considera la mobilització col·lectiva com una forma d’acció racional. S’oposa a la versió interaccionista/construccionista com a les versions estructurals/funcionalistes. La interaccionista/construccionista emfatitza el rol dels moviments en la construcció de nous valors i significats. Les funcionalistes, veuen els moviments col·lectius com actors irracionals i l’acció col·lectiva com l’exclusiva productora de les disfuncions i el mal funcionament del sistema social, els mecanismes per mantenir la integració social. El que implica que el funcionalisme entén l’acció col·lectiva com una cosa residual amb un comportament reactiu que és incapaç de desenvolupar una estratègia racional. Des d’aquest punt, els moviments col·lectius només són una extensió de les formes convencionals d’acció política, ja que els seus actors realitzen els seus comportaments de manera racional i seguint els seus interessos. Segons aquesta teoria, els moviments socials són una extensió de la política per altres mitjans i poden ser analitzats com un conflictes d’interessos de la mateixa manera que s’examinen altres formes de lluita política. Enfront a la concepció social dels moviments socials com una cosa desestrcuturada i caòtica, aquesta teoria els considera com entitats estructurades, planificades i organitzades; per la qual cosa considera que han de ser analitzats com organitzacions dinàmiques. En oposició a les formes tradicionals en l’estudi del comportament col·lectiu, aquesta teoria creu que els moviments socials són fenòmens normals, promoguts per grups ofesos raciones, arrelats i de naturalesa política. Per això fa borrosa la frontera entre la política convencional i els moviments socials, encara que cap dels dos desapareix com a tal. La diferència entre els uns i els altres és: mentre que els grups polítics convencionals, com a partits, amb interessos especials tenen un accés rutinari i de poc post a les instancies de presa de decisions, els moviments socials haurien de pagar un preu elevat per aconseguir un nivell equivalent d’influència dins la política. Es a dir, en oposició a altres teories, aquesta entén que els sentiments d’insatisfacció, les diferències d’opinió, els conflictes d’interessos i ideològics, no poden explicar l’emergència de l’acció col·lectiva ja que sempre hi són presents. Així no hi ha prou en constatar que hi ha tensions i conflictes estructurals, sinó que també es necessari estudiar les condicions que fan que el descontentament es transformi en mobilització. Així, els moviments socials no són més que una part del procés polític. Els temes considerats des d’aquesta perspectiva han estat: l’anàlisi dels obstacles a l’acció mobilitzadora, els incentius i recompenses, les fonts que poden ser mobilitzades, les relacions que els moviments tenen amb els aliats, les tàctiques que usa la societat per controlar els moviments, etc. Però la seva essència ha estat analitzar l’acció col·lectiva com un procés d’avaluació dels costos i els beneficis que comporta la participació en organitzacions de moviments socials. Sota la definició de moviment col·lectiu com quelcom racional i acció organitzada, les accions de proposta es contemplen com quelcom que deriva del càlcul dels costos i beneficis, que està influït per la presència i la quantitat de recursos. Els recursos més habituals són la organització i les interaccions estratègiques necessàries per al desenvolupament del moviment social. La capacitat de mobilització depèn dels recursos materials (treball, diners, serveis) com dels no materials (autoritat, compromís moral, fe) que estiguin disponibles pel grup. La manera en com s’utilitzen els recursos és variada i depèn dels objectius del moviment i dels resultats finals de l’anàlisi de costos i beneficis. Per tant, els moviments no es generen per l’existència de tensions a la societat, sinó per la manera en que són capaços d’organitzar el descontentament, reduir els costos d’acció usar i crear xarxes, compartir incentius entre els membres i aconseguir un consens extern. Així, el tipus i naturalesa dels recursos disponibles explica l’acció dels moviments i les conseqüències que l’acció col·lectiva té en el sistema polític i social. Pel que fa al funcionament intern, la teoria analitza les formes d’organització i mobilització dels recursos materials i simbòlics, com el compromís moral i la solidaritat. El paper de l’acció col·lectiva com una acció racional, es important tenir-lo present. La mobilització s’explica com alguna cosa més que la possibilitat d’aconseguir relacions i vincles de solidaritat dins el col·lectiu. Així, els estudis mostren que els participants en accions i mobilitzacions populars es recluten individus precisament actius i relativament ben integrats fins la col·lectivitat. Al contrari, les persones allades o desarrelades no presenten un component significatiu dels moviments, com a mínim, fins que el moviment es converteix en major entitat i visibilitat. En definitiva, aquesta teoria es centra en l’anàlisi de les formes d’acció de les entitats col·lectives, en els mètodes que adopten per adquirir recursos i per a mobilitzar-ne el suport, tant dins com fora dels seus membres. Veu els moviments com agents de canvi, i igual que la perspectiva interaccionista/construccionista, considera que l’acció col·lectiva i els moviments socials són els protagonistes del funcionament normal del sistema. Tal i com diu Buechler (2000) el que aquesta teoria ha fet es tornar a definir l’estudi de l’acció col·lectiva des d’un exemple de desviació social i de desorganització, com es considerava anteriorment, a un cas d’estudi de la sociologia política i organitzacional. Així, la contribució més important ha esta veure els moviments com actors conscients que fan eleccions racionals. Tanmateix la teoria ha estat molt criticada. Acusada de tractar amb indiferència l’origen estructurals dels conflictes i els recursos que els actors socials mobilitzen. També la sobrevaloració de les fons i el potencial autoorganitzador dels grups socials més desposseïts. També critiquen lo dels beneficis i fastos, en tant que només si els beneficis potencials superen els costos un actor optaria per implicar-se en el moviment. Acusen de teoria economista. 3-Estructura d’oportunitats polítiques: contextos polítics per a la mobilització Aquesta perspectiva se centra en la importància dels aspectes relacionats amb la situació política en la formació dels moviments socials i el seu desenvolupament. Veu els moviments com instruments privilegiats en alguns dels canvis socials més importants que s'ha’ produït. El concepte més important de la teoria és l’estructura d’oportunitats polítiques perquè permet definir les propietats de l’entorn extern rellevant per al desenvolupament dels moviments socials. Aquest concepte es refereix al grau d’obertura d’un sistema social cap a fites socials i polítiques dels moviments socials. Així, analitza la relació entre els actors polítics institucionals i els moviments de protesta, ja que quan es qüestiona un ordre polític qualsevol, els moviments socials interactuen amb actors que es troben en una posició consolidada dins l’estructura de l’esmentat ordre. Aquesta perspectiva ha analitzat les relacions entre els moviments socials i el sistema polític institucional. Els estudis empírics han tingut en compte variables com: grau d’obertura dels sistemes polítics locals, inestabilitat electoral, la disponibilitat d’aliats influents, la tolerància cap a la protesta per part de les elits. També altres relacionades amb la condicions institucionals que regulen els processos de presa de decisions. També la visió funcional del poder i la descentralització geogràfica com alguns dels elements relacionats amb l’origen de les protestes. De manera general, la seva intenció ha estat observar que les característiques d’un sistema polític influeixen en el desenvolupament de l’acció política menys institucionalitzada, en el curs del que s’ha definit com “cicles de protesta”. Aquest punt de vista, ha tingut èxit en proposat traslladar l’estudi dels moviments socials cap a les interaccions entre els actors nous (com els moviments) i els tradicionals (els actors polítics institucionals), i entre les formes d’acció menys convencionals i els sistemes institucionalitzats de representació d’interessos. L’efecte, en coherència amb el produït per les anteriors perspectives, ha estat fer inadequada una definició dels moviments socials en un sentit preassenyat, és a dir, com a fenòmens marginals i antiinstitucionals, o com expressions de les disfuncions dels sistemes. També ha rebut crítiques. Una de les més importants ha estat considerar que adopta una posició massa reduccionista, en tant que posa poca atenció al fet de que molts moviments actuals es desenvolupen dins d’un context polític, i al mateix temps en un clima d’innovació cultural. Igual que en la teoria de la mobilització de recursos, les aproximacions basades en el model d’acció racional tendeixen a infravalorar els orígens estructurals de la protesta. Aquest serà l’objectiu principal de les teories dels nous moviments socials. 4-Nous moviments socials, noves teories Donatella i Mario, quan es refereixen a nous moviments socials i els models teòrics que pretenen explicar-los, ho fan en termes de “nous moviments, per a nous conflictes”. Així, s’usa l’expressió nous moviments per referir-se a un conjunt d’accions col·lectives que no han pogut ser enteses ni analitzades per les perspectives anteriors i per la forma d’enfocar el que fins llavors era el prototip de moviment social; és a dir, el moviment obrer. Aquestes teories constitueixen la resposta que les ciències socials a Europa, han ofert a l’aparició dels moviments socials dels anys 6 i 70 i venen a ser una resposta als enfocaments predominants als EUA com a la tradició marxista de l’estudi dels moviments. Així, aquestes teories abandonen el marxisme com a marc privilegiat de comprensió dels moviments i la transformació social, i van cap a altres lògiques d’acció basades en la política, ideològica, cultural i cap altres fonts d’identitat com l’etnicitat, gènere o sexualitat; considerant-les bases d’acció col·lectiva. majoritàriament acceptada pot, sota determinades condicions, produir un conflicte simbòlic. La resolució d’aquest conflicte implica el moviment de la majoria cap a les posicions minoritàries. Per concedir aquestes afirmacions cal assumir que tant els grups minoritaris com els majoritaris són, simultàniament, fonts i receptors d’influència social. Perquè es produeixi una influència d’aquest tipus cal que es duguin algunes condicions; 1. Els grups minoritaris han de tenir certes característiques i trets. • Han de mantenir posicions que són normativament minoritàries, es a dir que van directament en contra de les normes socials dominants a qualsevol comunitat o societat. • Les posicions han de ser heterodoxes, es a dir han de anar en una direcció contrària a l’estatus quo i la forma en la que la societat o comunitat s’ha estructurat o organitzat en el passat • Han de ser nòmics: actius, amb objectius clars, motivació i agencia per l’acció en contra de la norma majoritària. Han d’adoptar per una posició antisistema, però han d’oferir una norma alternativa. Quan es donen les característiques, el grup minoritari es capaç de generar un conflicte amb la majoria, oposar-se a les seves concepcions. I, quan passa, segons aquesta teoria, la majoria ja no pot ignorar el conflicte ni obviar el grup minoritari perquè ha d’afrontar-s’hi. En fer-ho s’entra en un procés de possible resolució del conflicte per mitjà de la negociació amb la minoria. La resolució implica que en graus diferents, un moviment de la majoria cap a les posicions minoritàries. És a dir, la resolució del conflicte promou una innovació i un canvi. 2. S’han de tenir en compte els recursos que les minories necessiten per obtenir aquests resultats. La cosa és, si la seva posició és feble, com es possible que aconsegueixin els seus resultats? Els recursos que preveu la teoria de la influència minoritària són l’estil de comportament i l’estil de negociació. • L’estil de comportament: les minories han de mostrar consistència en les propostes que sostenen, tant de manera diacrònica (al llarg del temps) com sincrònica (amb tots els seus membres compartint-les igual). La consistència en el manteniment de les propostes és la garantia que la majoria centra la seva atenció sobre el missatge de la minoria. A més, les dues formes de consistència subratllen el compromís i la fermesa de les posicions que es mantenen, la qual cosa comporta guanyar una imatge d’autonomia que resulta molt important per a l’èxit dels seus objectius. • En el procés de negociació amb la majoria, l’estil de negociació pot ser variat: dels més flexibles als més rígids. La teoria de la influència minoritària estableix que l’estil de negociació per no bloquejar a la majoria ha de ser flexible. Ja que els rígids bloquegen la majoria fent més improbable la resolució del conflicte i per tant, el canvi. Un aspecte important està relacionat amb el tipus d’efecte que les minories produeixen, els quals poden ser directes o indirectes. Els directes fan referència als canvis, en les posicions majoritàries, dels continguts explícits del missatge de la minoria. Els indirectes són els canvis que es produeixen en els àmbits relacionats amb el missatge minoritari, sense fer-ho directament. La teoria proporciona elements per entendre millor el procés pel qual amplis sectors d’una societat acaben per modificar les seves creences, opinions i actituds, comportament com a resultat dels grups minoritaris. Aquest procés podria ser present en els moviments socials. Per exemple, analitzem el moviment feminista des de la perspectiva que acabem de veure. Avui en dia, en general, es pot veure una modificació de les dones: hi ha un reconeixement més gran. Que es pot connectar amb els moviments feministes del segle passat i els que continuen ara. 2.3.La identitat social La aportació més característica ha estat la de Tajfel amb la teoria de la identitat social. L’autor va teoritzar sobre la identitat basant-se en els processos cognitius de la categorització, suposant un potent heurístic per a la comprensió del prejudici i la discriminació socials, la identitat nacional, nacionalisme, entre d’altres, i prescindint dels acords o desacords que es puguin mantenir amb el plantejament general de l’autor. Va desenvolupar la seva teoria interessant-se per l’estudi del prejudici i la discriminació. Va articular uns processos que van des dels estrictament cognitius, com la diferenciació i categorització, als més cognitivosocials com la categorització social i la identitat social. Per l’autor, la identitat social és la consciència que tenim les persones de pertànyer a un grup o categoria social, i la valoració que n fem. Una valoració positiva o negativa respectivament, sustenta una identitat social positiva o negativa. La identitat requereix el manteniment i reconeixement de la distintivitat entre les categories socials. Quan la distintivitat és positiva (quan les diferències entre una categoria i les altres es valoren positivament), la identitat social resultant és positiva. Quan la distintivitat és negativa, la identitat social també ho és. Per això la identitat positiva està condicionada pel fet de mantenir amb èxit una distintivitat positiva. Mantenir la distintivitat requereix dos processos complementaris: comparació i competició social. La comparació és el procés psicològic d’escrutini de les diferències entre els trets i característiques de les diferents categories socials. La competició simbòlica (concepte de Tajfel) la va incorporar per recursos que no havien de ser de naturalesa material o objectiva sinó que podien ser de naturalesa simbòlica. Així, les diferents categories socials podien entrar en conflicte per la competència pels recursos simbòlics. De la conjunció dels dos processos, prové una identitat social positiva o negativa. La positiva és necessària ja que la identitat no consisteix només en el reconeixement de la pertinença a una categoria social, sinó que també hi compta d’avaluació que se’n fa. Quan es negativa, la teoria de Tajfel considera que es produiran comportaments encaminats a restaurar la valoració positiva. S’aconseguiria a través de dos tipus d’estratègies: estratègies de canvi social i les de mobilitat social. L’estratègia de mobilitat social fa referencia a l’abandonament de la categoria de pertinença quan la identitat social resulta negativa. És una estratègia individual, ja que es mouen pels interessos propis: per aconseguir la restauració d’una identitat social valorada positivament. L’estratègia de canvi social es refereix al fet de que en circumstàncies similars, els membres d’una categoria estableixen estratègies que estan encaminades a la transformació de la pròpia categoria. Contràriament a la estratègia anterior, no és individual sinó grupal. Aquest tipus d’estratègies connecten la teoria de la identitat social amb els processos dels moviments socials. Dels processos col·lectius, per exemple els moviments socials, el que és atractiu és la descripció del procés d’interacció social com una cosa que es produeix en una entramat de relacions en què la pertinença grupal o categoria és la dimensió determinant. És a dir, en molts processos socials, els individus actuarien moguts pel fet de pertànyer a certes categories socials i s’hi comportarien en ressonància. Aquesta idea permet comprendre com en determinats contextos socials, la saliència de categories determina l’aparició de comportaments diferencials, afavoridors del propi grup o perjudicials pel grup oposat. Tajfel va desenvolupar unes eines que només es poden aplicar a un context social bi-categorial. Però es poden generalitzar per a contextos més “realistes” en els que coexisteixin simultàniament un gran nombre de categories i grups socials. La descripció d’identitats socials puntuals, que es generarien espontàniament en situacions de comportament col·lectiu, obre perspectives i fa ments essencial la noció d’identitat social, fent-la contextualment dependent i al mateix temps, permet observar de forma diferents els comportaments col·lectius i la gènesi del funcionament dels moviments socials. En definitiva, la teoria de la identitat social és un heurístic d’eficàcia per completar la comprensió dels moviments socials. Permet comprendre processos en la doble dimensió grupal i categorial. En efecte, la consciència de pertinença i la seva valoració es produiria tant en els grups d’interacció directa com en les categories socials que no impliquen una intenció vis a vis entre tots els seus membres. És a dir, estem davant d’un model capaç d’explicar l’emergència de la identitat, tant en grups com en categories, igualant els processos de la seva emergència i constitució. En segon lloc, aquest model ens ofereix la possibilitat de veure la importància que té la identitat en molts comportaments humans. Tercer lloc, els grups i categories amb una forta identitat produeixen un alt nivell de cohesió grupal. La intensitat en les relacions a l’interior del grup augmenta amb la identitat, en el sentit que els grups o categories amb sentit d’identitat més gran i intens són els més cohesionats. Per l’estudi dels moviments socials, en els que la solidaritat i cohesió són crucials, pel que fa a la construcció com pel desenvolupament i funcionament, aquest model ens dona unes claus de la seva gènesi. En quart lloc, la dinàmica de manteniment d’una identitat social positiva està relacionada ambla competició simbòlica pel manteniment de la distintivitat positiva. Quan el procés resulta negatiu, apareixen les estratègies de mobilitat o canvi social que hem vist. Els grups cohesionats mobilitzen més habitualment estratègies de canvi social. La motivació per l’acció en els moviments socials podria estar arrelada en la identitat de grup o categoria, i també en la necessitat de mantenir la identitat valorada positivament. En cinquè lloc, aquest model ens permet entendre la identitat com un procés. La identitat no es quelcom que es tingui de manera estable sinó que es construeix en la interacció amb els altres i en les dinàmiques de relació intergrupals i intercategorials. Els canvis que poden apreciar en els contextos socials relatius a la seva composició en termes de grups o categories, influeixen directament en la construcció de la identitat, tant dels col·lectius com els individus que els componen. Per l’estudi dels moviments socials aquest aspecte de la identitat és crucial per entendre l’adhesió i la implicació en les accions que es duen a terme. 4. Emergència, característiques i funcionament dels moviments socials La situació entra la confrontació entre les perspectives de tradició interaccionista i les teories de nous moviments socials en contra de la teoria dels recursos per la mobilització, fa sorgir diferents intents d’integració de les diverses perspectives o com a mínim d’incorporació d’aspectes d’un costat i de l’altre. Encara que no hauríem de parlar d’integració, autors com Della Porta i Diani ofereixen una síntesi que incorpora aspectes recollits de les diferents perspectives teòriques (es reprodueixen en el següent apartat). 2.4.Una definició consensuada de moviment social? D’acord amb Della i Diani podem trobar punts en comú en les diferents tradicions. 1. Xarxes informals d’interacció: els moviments poden ser concebuts com xarxes d’interacció informal entre una pluralitat d’individus, grups i/o organitzacions. Les característiques de les xarxes poden variar des de les que tenen vincles o els tenen molt dispersos, o fins les sòlides xarxes dels grups forts. Aquestes xarxes promouen la circulació de recursos essencials per a l’acció i sistemes més obert de significat. Per tant, contribueixen a crear les condicions prèvies per a la mobilització com a proporcionar el lloc apropiar per l’elaboració de visions del món i estils de vida específics. 2. Creences compartides i solidaritat: per ser considerat com a moviment social, una col·lectivitat que interactua requereix un conjunt de creences compartides i un sentit de pertinença. La condició per l’existència d’un moviment social genera noves orientacions en aspectes ja existents com aparició de noves qüestions socials i al mateix temps, contribueixen a la creació d’un vocabulari i idees i accions que en el passat eren desconegudes o impensables. El procés de redefinició simbòlica del que es real i el que és possible està relacionat amb l’emergència d’identitats col·lectives, entesa com una definició compartida d’un actor col·lectiu. La representació col·lectiva i els sentiments compartits permeten connectar trets i característiques dels MS. les noves identitats col·lectives i els valors poden persistir, fins i tot quan l’acció publica, les manifestacions i altres activitats ja no es produeixen, proporcionant al moviment continuïtat en el temps. 3. Acció col·lectiva focalitzada en els conflictes: els moviments socials se centren en els conflictes socials i culturals, és a dir busquen promoure o oposar-se als canvis socials. Per conflicte s’entén una relació d’oposició entre actors que busquen el control del mateix centre d’interès. Perquè es pugui produir el conflicte social és necessari primer que aquest es defineixi com un camp compartit en el que els actors es perceben els uns als altres com a diferents, però alhora relacionats per interessos i valors que tots veuen com a importants, interessos desitjats per dos o més adversaris, com sosté Touraine. 4. Ús de la proposta: els debats sobre MS des del començaments dels 70 han estat dominats per l’èmfasi en la naturalesa no institucional del seu comportament. Fins i tot ara, la idea que els MS es poden distingir d’altres actors polítics per l’adopció de patrons de comportament polític “inusuals” estava basant atesa. Alguns autors mantenen que la distinció entre els moviments i altres actors, polític i socials, es troba entre estil convencionals de participació política (com votar) i la protesta política. Encara que les protestes publiques només juguen un paper marginal en els moviments relacionats amb el canvi personal i cultural, aquest és un tret distintiu dels moviments polítics. Les accions de protesta poden ser violentes, tanmateix no es pot dir que la violència sigui un tret dels moviments. Seria millor veure l’ús de les tàctiques violentes i radicals, com criteris per diferenciar entre els diferents moviments o les fases en la vida del moviment i d’una altra banda, com formes d’acció amb la seva racionalitat. Recollint tots els aspectes, els autors proposen la següent definició de MS (i en concret els de tipus polític) com: (1) Xarxes informals basades en (2) les creences i la solidaritat que mobilitzen sobre (3) qüestions conflictives, mitjançant (4) l’ús freqüent de diverses formes de protesta. (Della Porta i Diani, 1999) 2.5.Moviments socials i organitzacions. Criteris de diferenciació