NIETZSCHE (1844-1900 CONTEXT HISTÒRIC La vida de Nietzsche transcorre en un co, Apuntes de Historia

¡Descarga NIETZSCHE (1844-1900 CONTEXT HISTÒRIC La vida de Nietzsche transcorre en un co y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity! Descargado en: patatabrava.com GRANS TEMES DE LA FILOSOFIA (UAB) NIETZSCHE FERNANDEZ, OLGA 13-14 NIETZSCHE (1844-1900) CONTEXT HISTÒRIC La vida de Nietzsche transcorre en un context econòmic i polític caracteritzat per la unificació alemanya i pel desenvolupament del model econòmic capitalista industrial que roman vigent encara en l’actualitat. CONTEXT FILOSÒFIC A nivell filosòfic trobem, entre d’altres, el desenvolupament de la filosofia dels que se’ls ha acabat anomenant els filòsofs de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud. Aquestes tres propostes filosòfiques s’uneixen en el fet que tenen la sospita que, al darrera de l’ús de la raó i de la consciència, hi ha un engany (una falsa consciència), qüestionant no només la fiabilitat de la consciència i de la raó, sinó també les seves intencions racionalitzadores, considerant-les gens desinteressades. Els tres dubten de la consciència i s’inventen un sistema d’anàlisi per interpretar les teories que aquesta crea. EN GENERAL EN MARX EN NIETZSCHE EN FREUD El que s’expressa La ideologia Allò racional El conscient Emmascara El que està latent Interessos de classe Allò irracional L’inconscient Mètode d’anàlisi Materialisme històric Genealogia Psicoanàlisi EL VITALISME El pensament de Nietzsche es molt propi i independent, però habitualment és enquadrat dintre del moviment del vitalisme. Aquest vitalisme té com a característiques bàsiques que: - És una reacció contra la metafísica anterior i la forma absolutista i única que es proposa des de la ciència per a interpretar el món. - L’exaltació de la vida i de les forces irracionals front a la cultura. - Utilització de l’assaig front a les obres sistemàtiques. INFLUÈNCIES Les influències més importants que rep Nietzsche provenen de Schopenhauer i de Darwin. dret tindrà el seu origen en l’aprofitar-se propi, la veritat serà descoberta com un instint de falsificació i la santedat religiosa com un instint de rancor. L’estil aforístic de la seva obra és atribuït moltes vegades a les seves malalties. Aquest estil consisteix en frases o petits paràgrafs que concentren i transmeten intuïcions a través de l’anàlisi psicològic o de la metàfora. - Període romàntic: Molt influenciat per Schopenhauer, Wagner i la filosofia grega. Valoració molt positiva dels presocràtics i molt negativa de Sòcrates i Plató a qui considera destructors del pensament tràgic. . El naixement de la tragèdia. . Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. . Consideracions intempestives. - Període il·lustrat i positivista: S’aparta de la influència de Schopenhauer i Wagner i es produeix un gir crític alliberador de les influències externes. Hi ha una ruptura amb algunes idees del període anterior. Pensa que la filosofia s’ha de situar davant l’instint tràgic i irracional de la vida humana. Condemna de la metafísica, la religió i l’art. Busca l’alliberament del pes dels ideals occidentals sostinguts per la cultura. . Humà, massa humà. . Aurora. . La gaia ciència. - La filosofia de Zaratustra: Període fonamental on desenvolupa les seves idees més originals. Escriu la seva obra més poètica, en un to profètic i que s’assembla a una bíblia. Com a recursos discursius no utilitza conceptes teòrics sinó imatges i metàfores. Són discursos simbòlics units per una faula. Allà es mostren diverses propostes filosòfiques innovadores d’ell com són el superhome, la mort de déu, la voluntat de poder, l’etern retorn (que per a ell és la seva idea fonamental). . Així parlà Zaratustra - Crítica a la cultura occidental: Retorna als temes de la segona etapa, però ara amb una intenció clara de destruir la visió tradicional per fer possible una espai per a la seva pròpia. És l’anomenada filosofia del martell nietzschiana que cerca la transvaloració de tots els valors (descobrir que amaguen aquests valors, destruir-los per tal de deixar pas a la possibilitat que cada vida en creï els seus i no es vegi alienada en el sistema de valors dominant). La vida ha de ser la font d’aquests valors (la voluntat de poder). La situació del nostre temps es descrita com a nihilisme. . Més enllà del bé i del mal. . La genealogia de la moral. . El crepuscle dels déus. . L’anticrist. . Ecce homo. . La voluntat de poder. APOL·LINI I DIONISIAC. LA VISIÓ TRÀGICA DEL MÓN Fa una descripció de la cultura grega utilitzant dues metàfores: - La contraposició entre dionisíac i apol·lini. - La visió tràgica del món. Sorgirà el tema de la vida como la font originària de la que surt tot l’individual, concret i canviant i hi haurà un intent de comprendre la unitat profunda de les coses. L’art serà la millor forma d’interpretar-la (enlloc de la ciència i la filosofia). La intuïció serà el mètode de captació i no la raó. Apol·lini i dionisíac són dues forces que es combaten mútuament, però que com els oposats d’Heràclit no poden existir l’una sense l’altra. La tragèdia grega seria per Nietzsche el punt de fusió, el punt d’encontre d’aquestes dues forces. FORCES LAPOL·LINI DIONISIAC Religió de procedència Olímpica Orfisme Divinitat Apol·lo: déu de la bellesa, el sol i la llum Dionís: déu de la vegetació, el vi, la fecunditat. Representa L’ordre, la mesura, el límit, l’equilibri, el control. La cultura i la civilització. Els somnis La individuació La desmesura, l’aniquilació de la consciència personal, el flux profund de la vida, l’il·limitat, el descontrol. L’instintiu i la natura L’embriaguesa La unitat profunda de tot Art L’escultura (limitada i definida en els seus contorns) La música (indefinida i il·limitada, En la tragèdia queda representada per L’escena El cor (la veu anònima del destí, la vida,...) Segons Nietzsche els grecs van ser capaços de sentir l’espant i l’horror de l’existència. Apol·lo representa la forma primitiva de la superació dels poder titànics del destí, per això significa el límit, l’harmonia i l’equilibri en l’àmbit individual. L’autodomini. Però, a més d’aquesta força, també n’hi ha un altra de regressiva que porta cap a l’origen que és la de Dionís que representa l’amoral, la desmesura, la nostàlgia, la regeneració primitiva del lligam entre l’home i la natura. El descontrol. El món, doncs, és el resultat de l’esdevenir d’aquesta contraposició vital entre aquestes dues forces. DIONISIAC I SÒCRATIC Més endavant Nietzsche reduirà aquest antagonisme entre aquestes forces que acabarà esdevenint dos moments d’una mateixa força que englobarà dionisíac i apol·lini, però crearà un altre antagonisme. Aquesta vegada, l’altre polaritat, l’altre força antagònica, serà el socràtic, perquè li interessarà ressaltar l’oposició entre aquestes dues maneres de comprendre la realitat: DIONISIAC SOCRÀTIC La tragèdia Sòcrates i Plató Intuïció Concepte Art Ciència L’oposició entre la forma artística i la forma conceptual és una oposició entre art i racionalitat. A Sobre veritat i mentida en sentit extramoral Nietzsche analitza el llenguatge i els seus usos per extreure’n el valor segons l’ús. - Les paraules es converteixen en conceptes quan deixen de servir per referir-se una experiència singular. - Per construir el concepte hem d’abandonar les diferències individuals (el que per Nietzsche és més real). - El concepte és doncs un residu de la metàfora, que acaba proposant-se com a més real i objectiu que ella. - L’ésser humà oblida inconscientment que és ell qui ha creat els conceptes. Així doncs, la intuïció a través de la creació de la metàfora captarà una experiència única que és l’aparença, però que és més real (per a Nietzsche) que el concepte, perquè és més rica i compren i expressa la vida de forma més integra i en tot el seu contingut. Per contra, el concepte, l’essència, serà un residu de la metàfora a la que se li ha extret aquesta experiència única i es queda amb el que és comú, resultat de l’abstracció i la generalització (eliminant el que té de vida). És una expressió abstracta sense vida separada de tot el que és concret, individual i experiencial. Això el porta a pensar en l’home intuïtiu i l’home racional. L’home intuïtiu es preocupa de viure, encara que el cost sigui la seva pròpia existència i supervivència. L’home racional es preocupa de sobreviure, d’existir, encara que el preu a pagar sigui el no viure, renunciar a la vida. añade que el loco penetró el mismo día en muchas iglesias y entonó su Réquiem aeternam Deo. Expulsado y preguntado por qué lo hacia, contestaba siempre lo mismo: "¿De qué sirven estas iglesias, si no son los sepulcros y los monumentos de Dios?" La gaya ciencia, libro tercero, 125 La mort de déu pot significar en Nietzsche la supressió de la transcendència dels valors, el descobriment que aquests no són res més que una creació humana. Es tracta d’una crítica radical a la religió, la moral i la metafísica tradicionals, l’alliberament d’un gran pes que hem hagut de suportar, el pes de la idea del més enllà, de la transcendència. Déu per a Nietzsche significa: - Una determinada manera de concebre la realitat. - Una determinada moral hostil a la vida. Les causes de la mort de déu: - Hem pogut anar observant que al llarg de la història del pensament, a partir del Renaixement fins al Romanticisme, el pensament occidental va reduint el paper de déu en la realitat. Hi ha un creixent abandonament d’una visió religiosa del món, una secularització de la cultura. - La raó i el progrés formaran part de les forces que ajudaran al desenvolupament d’aquest progressiu abandonament de la religió i de déu. No obstant, aquesta idea de Déu, ha estat substituïda sempre per altres que, a partir del pensament de la il·lustració s’han anat incorporant. Són valors secularitzats (sense religió), però encara substitueixen a déu. Sembla que déu ha mort, però que l’ésser humà no es capaç de pensar sense aquest idea d’un ésser suprem, omnipotent, ... Així el diví, l’essencial, el Bé, han estat substituïts per l’Estat, el Progrés, l’Utilitarisme, la Ciència, el Mercat, etc..., però: "L'home segueix sent l'ase que suporta obedientment les seves càrregues, que abdica de la seva llibertat present, que sotmet les seves passions a la normativa institucional reorganitzada per l'Estat i la Raó científica" ACTITUDS DAVANT DE LA MORT DE DEU Després de la mort de déu, només s’observen tres posicions en els éssers humans: 1. La dels creients: són el residu d’una civilització caduca, perquè no saben i no volen saber que déu ha mort. 2. La de l’últim home: davant del buit no reflexiona, està angoixat, té por a les conseqüències de la mort. És un ésser humà empobrit amb un ateisme superficial. 3. La del superhome: es el que ocupa el lloc de déu, juntament amb la vida. És el que és capaç de projectar nous valors creats per ell mateix i que donen sentit a la seva vida. Per a Nietzsche, déu havia estat col·locat per atemoritzar l’ésser humà i la conseqüència ha estat reduir les seves possibilitats, per això cal matar a déu. EL NIHILISME Vol dir que els valors suprems que sustentaven a l’ésser humà tradicionalment han perdut el seu crèdit. Ha esdevingut producte de la cultura occidental, que angoixada, ja no reflexiona per por a les conseqüències de les seves reflexions. El nihilisme és el lloc del no-res, sense valors, sense sentit, sense atrevir-se a crear nous valors, no se sap on recolzar-los. Nietzsche és també crític amb els valors de la il·lustració, de la nova ciència. En última instància, el nihilisme també és el fruit de les ciències naturals, de la política, de l’economia. CONSEQÜÈNCIES DEL NIHILISME I POSSIBILITATS QUE OBRE S’obre la possibilitat de transvaloració de tots els valors, de la superació del nihilisme des del nihilisme. El nihilista ha de seguir fent la seva feina de destruir lo antic i accelerar la decadència, empènyer fins al final les contradiccions del sistema per tal de preparar el camí del superhome. És així una actitud provisional que prepara el camí cap al nou ésser humà. El paper del filòsof serà fer filosofia amb el martell: crear, però també foradar, rascar, esquinçar, ... LES TRES METAMORFOSIS La mort de déu és el tema central de la primera part de la seva obra Així parlà Zaratustra 1 . 1 Zaratustra (de l'avèstic Zaraθuštra) o Zoroastre (llatinització del grec antic Ζωροάστρης) va ser un profeta (Mantran) i poeta de l'antiga Pèrsia, fundador de la religió anomenada zoroastrisme. Es considera un personatge històric però no es coneix amb certesa ni el lloc de naixement ni l'època en què va viure. Basant-se en anàlisis lingüístiques del llibre d'himnes Gatha, part de l'Avesta en la redacció dels quals es considera que hi va intervenir personalment, es creu que va viure al voltant de 1.000 anys aC. Tot el que es coneix de Zaratustra prové dels escrits religiosos del zoroastrisme: l'Avesta o la tradició. Respecte al lloc de naixement podria ser el nord-est de l'Iran o Bactra, avui Balkh, a l'Afganistan. Fill del sacerdot Porushaspa (de la família dels Spitama), quan Zaratustra tenia 20 anys va experimentar una experiència religiosa en la qual se li va aparèixer el Senyor de la saviesa i divinitat del bé Ahura Mazda (o Ormazd), que li va transmetre l'ordre de combatre el príncep del mal, Ahriman. La religió que ell fundà ha influït en totes les religions monoteistes posteriors; judaisme, cristianisme i islam. Aquí parlarà de tres etapes per las quals haurà de passar el futur de l’ésser humà: les tres transformacions. L’ESPERIT ES CONVERTEIX EN CAMELL El camell, animal bíblic, és un animal del desert que transporta grans càrregues a través del mateix. Simbolitza l’ésser humà que s’inclina davant la omnipotència de déu, de la llei moral, arrossegant així grans pesos. És el darrer home, que viu carregat transportant el pes de la tradició per tal de sentir- se segur. Segons Nietzsche, mereix ser despreciat. EL CAMELL ES CONVERTEIX EN LLEÓ El lleó simbolitza la destrucció dels valors establerts perquè amb aquesta negació dels valors es creïn les condicions per a l’aparició del superhome. És la lluita contra la moral idealista. Amb aquesta lluita crea la seva llibertat. És l’home superior que aniquila les restes del passat. Estableix el nihilisme, l’ésser humà es troba sense valors, en el buit, sense cap lloc al que agafar-se per sentir-se segur. EL LLEÓ ES TRANSFORMA EN NEN El nen simbolitza l’ésser humà que és capaç de crear, de projectar, de començar de nou. És l’essència originària de l’autèntica llibertat. És el superhome, capaç d’afirmar-se per damunt de tots els valors de la tradició, que s’atreveix a ser ell mateix. CRITICA DE LA MORAL I LA RELIGIÓ [...] LA PROPOSTA DE NIETZSCHE LA VOLUNTAT DE PODER [...] EL SUPERHOME [...]