PAC 1 De la discapacitat a la diversitat funcional, Ejercicios de Psicología

¡Descarga PAC 1 De la discapacitat a la diversitat funcional y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity! PAC 1 – De la discapacitat a la diversitat funcional Esther Sagués Vigo ➢ Una societat que no custodia el dret a ser divers, resulta estèril i dominant. ➢ Des del meu imaginari, volia que caminés, ni que fos un pas, sense adonar-me que, en la meva inòpia discapacitant, les seves capacitats tan diverses, es consumien. ➢ En el Circ de les rareses, sempre hi ha un protagonista estrella que tothom ve a veure. En el Circ de les papallones, totes les estrelles són protagonistes, perquè tothom, les vol veure. INTRODUCCIÓ Els canvis en la perspectiva de la dis-capacitat, són fruit de moviments activistes impulsats per les persones dependents que reclamen justícia -que no compassió- en defensa dels seus drets. A fi de radicar la cronicitat de les desigualtats "El problema és de tots: prou discriminació" (Planella, 2010b: 16), el present treball té per objectiu reflexionar entorn del nou paradigma lingüístic de la diversitat funcional. Dialogant amb les paraules dels autors, es qüestiona l'arrel que ha engendrat les diferències, en un espectre social que, avui encara, discrimina les persones mal anomenades "discapacitades". Així mateix, s'examina la incidència de la nouvinguda terminologia que, malgrat haver desterrat els prefixos dis-in capacitat, s'albira que amb el viratge lingüístic no n'hi ha prou, i caldrà recórrer a l'autocrítica d'una societat i un sistema polític, avesat al tarannà de la discriminació. D'aquesta manera, podrem acceptar, o no, que la perfecció és il·lusòria, i que som tant in-capaços com aquell altre que crèiem valorar. Finalment, sabrem, o no, si som una societat, tirana. El circ de les rareses: el regne dels nans El procés del nou paradigma no ha estat exempt de conflictes en una societat que, refusant les diferències; classifica i, consegüentment, estigmatitza (Planella, 2010a). Ara bé, què és allò que tant ens molesta d’aquell altre diferent? A priori, l’imaginari col·lectiu d’una societat aferrada a la perfecció corporal i psíquica, altrament dit; normalitat, tal com afirma Martínez (2014), ha separat de la ciutadania aquells considerats “imperfectes”. Tanmateix, Palacios i Romañach (a Planella, 2010a), adverteixen que la necessitat biomèdica de “classificar”, ha aportat coneixements quant a tractaments i diferències funcionals. Això no obstant, el revés PAC 1 – De la discapacitat a la diversitat funcional Esther Sagués Vigo d'aquesta proposta ha estat l’estigmatització que genera el diagnòstic. Per tant, queda palès que, tant la societat com la medicina, han estat partícips en la construcció quimèrica de la categoria de “discapacitat”, condemnant-los així “al silencio, la sumisión y la obediencia con categoría de infrapersonas” Pérez a Planella, 2010b), que ja poden ser exhibides en el circ de les rareses, o en el regne dels nans1. Diversitat funcional: del llenguatge a l’acció Aconseguir el consens terminològic de diversitat funcional, “(...) sin que nadie nos lo haya impuesto” (Muyor, 2019: 42) és llegat d’aquesta lluita perseverant que interpel·la la ciutadania a mirar-se el melic, i acceptar que la diferència és una utopia de “poder” perquè, ni millors ni pitjors, senzillament som, diversos. De tota manera, com alerta Rodríguez (2022), la victòria podria relegar-se a un mer debat lingüístic, articulat per discursos políticament correctes, en tant que continuem parlant pels altres, mirant el coix, compadint l’esquizofrènic…, la qual cosa ens desvelaria com a societat estèril. Cal recordar que, com indica Planella (2010c), la manera com tractem les persones amb discapacitat, defineix com ens construïm com a societat, i com a professionals. A partir d’aquí, fora bo que, quan trobem aquell veí “discapacitat”, amb dificultats en la parla, ens aturem i, en lloc de metrallar el nostre discurs, i un adeu que tinc pressa, prenguem consciència que potser, la incomprensió del seu llenguatge és perquè els in-vàlids, som nosaltres. I fora bo, que els informes de sentència d’algunes professionals, superessin les pròpies frustracions de l’ideal d’autonomia. Així, només així, esdevindrem referents socials, i professionals perquè, “Educar no és tancar, és obrir" (ibíd., p. 28). Capacitats i Rol; la vàlua de l’altre L’adopció del nou paradigma de la discapacitat, suposa afranquir els discriminats del circ de les rareses, i alliberar-los en el circ de les papallones, és a dir, en l’escenari de la seva vida on els protagonistes són ells. En el decurs del debat a l’aula, s’han evidenciat les tasques educatives d’un Méndez que, expectant de les capacitats de tots els artistes -trapezistes, ballarines, contorsionistes-, els assigna el que Wolfensberger defineix com a rol social valuós (a Planella, 2010b). En aquest sentit, si no som capaces de percebre les capacitats d’aquell veí que s'expressa amb gestos, amb sons, amb la mirada, i silencis, serem còmplices de la restricció de la seva participació com a persona (Planella, 2010a), 1 Un parque temático de China emplea a 200 hombres y mujeres de talla baja para diversión de los turistas. El debate está servido: ¿un degradante zoológico humano o una buena salida laboral? El reino de los enanos PAC 1 – De la discapacitat a la diversitat funcional Esther Sagués Vigo Weigel, J (2009). El círculo de las mariposas. [HD] - [Subtítulos español]. Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=od2lg1ZC20s INTERVENCIONS DEBAT (6/10/22) Reconèixer-se persona; el repte de l’educació social “Desde siempre y en todos los lugares del mundo, han existido y existen personas con discapacidad, sólo que, a lo largo de la historia, la sociedad ha adoptado diferentes actitudes" (Egea a Planella , 2010b: 36). En el cas de la pel·lícula, és evident que el context social interpretava la discapacitat com un fet anormal i monstruós, fins al punt de ser exhibit en un circ per entretenir. No obstant això, Méndez, sabedor de les tendències del moment, continua fidel als seus principis, i advoca per un circ que mostra la bellesa humana. L’expressió emocionada de Méndez quan veu en Will saltar a l’aigua, m’ha fet pensar en el repte que tenim com a educadores socials “Reconèixer-se persona davant els altres!” (Planella, 2010a: 49). (15/10/22) Rols i Valors: el plantejament de Wolfensberger Tal com planteja Wolfensberger (a Planella, 2010b) ja no es tracta només de valorar la persona amb diversitat funcional, sinó que a més cal atorgar-li un rol que sigui valorat dins la societat. Un bon exemple el trobem en el curtmetratge El Circo de las Mariposas, en l’expressió d’un Will que voldria ser també referent d’aquell noi encisat per la fortalesa de l’home més fort del món. Malgrat formar part d’una gran família que l’acull i el valora, en Will necessita trobar el seu lloc en el circ, en la societat. La tasca d’en Méndez i la resta de companys, constata que acompanyar l’altre en les seves capacitats, ha permès en Will fer- se un lloc en la societat, un rol social valorat, i val a dir, un gran referent pels altres. (18/10/22) Resposta al fil de debat: El procés de metamorfosis de la discapacitat En resposta a la teva pregunta, al meu entendre, el rol de l’educador queda manifest en un Méndez que possibilita a en Will ser protagonista de la seva història “(...) actor de la seva vida en l'escenari social” (Planella, 2010b: 34). Així mateix, Méndez defuig d’accions paternalistes que, de caure en el tòpic proteccionista (ibíd.), l’haguessin impel·lit a socórrer aquell pobre discapacitat que no pot travessar el riu “Pobre discapacitat tal com l'hem conegut, que es veu perdut d'aquesta aventura (...) que tot home té [...]"(ibíd., p. 30). Contràriament a aquesta perspectiva, l’educador no veu en Will com a un discapacitat a qui cal compadir, sinó com a “persona amb discapacitat” (Martínez-Rivera, 2014: 12). En aquest sentit, reprenent les reflexions de la companya Ramos (2022) “potser no cal tants debats nominals” i entendre, que per davant de tot, són persones. PAC 1 – De la discapacitat a la diversitat funcional Esther Sagués Vigo (21/10/22) Resposta al fil de debat: Mirada social o biomèdica? Tal com diu l’Andrea, les dues mirades poden ser complementàries en molts casos, i de fet, l’Eric, en un altre fil de debat qüestiona la possibilitat de desenvolupar una perspectiva híbrida entre la biomèdica i la social. Això no obstant, és realment possible, o si més no, sempre ha estat així? A tall d’exemple: com diu l’Andrea, ser miop no genera estigma; ara bé, anys enrere, les persones miops eren classificades, principalment entre els infants, com a “quatre ulls” i/o “empollones”, i qui volia jugar amb ells? Malgrat disposar d’ulleres, existia un estigma que els discriminava, per tant, comparteixo el dubte de l'Eric, i discrepo amb Palacios et Romañach quan afirmen que pel fet d’existir solucions, les persones no pateixen discriminació (a Planella, 2010), per què anar amb cadira de rodes, per exemple, garanteix accedir a qualsevol lloc? Autoavaluació En quin percentatge has seguit totes les instruccions del debat? 95% En quin percentatge has fet les aportacions denses sense repeticions? 85% En quin percentatge has introduït els materials i els articles? 80% En quin percentatge has seguit les instruccions del text entregat? 95% En quin percentatge el document l’has revisat perquè no hi hagin faltes d’ortografia, errors de picatge, etc....? 98% Quina nota et posaries en aquest treball? 8.5 Per quines raons consideres bàsicament que has de tenir aquesta nota? Explica-ho. Ha estat un treball d’autocrítica, que no criticant, al que he dedicat moltes hores de reflexió i recerca d’informació externa, a PAC 1 – De la discapacitat a la diversitat funcional Esther Sagués Vigo banda dels materials aportats per la UOC. He llegit totes les notícies que han compartit les companyes en el fòrum, i tots els missatges del meu grup, llevat dels corresponents a l’últim dia de termini per a participar en el debat. Així i tot, tinc la sensació que ha quedat informació en el tinter, però em sento satisfeta amb la tasca feta, i sobretot, de les reflexions que he intentat transmetre de la millor manera possible.