PAC 3 Mètodes i tècniques d'investigació socioeducativa, Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga PAC 3 Mètodes i tècniques d'investigació socioeducativa y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity! PAC 3: Introducció a l’anàlisi qualitativa de dades EXERCICI DE CODIFICACIÓ I ANÀLISI PRELIMINAR DE LES ENTREVISTES 1. CLASSIFICACIÓ DE LA INFORMACIÓ ENREGISTRADA A LES TRANSCRIPIONS DE LES ENTREVISTES. 1.1 Llistat de categories per codificar les transcripcions • Introducció Codi: INT / Color: INT.PF- Perfil sociodemogràfic Qüestions de sexe, edat, procedència, formació... de l’entrevistat • Persones afectades per TM Codi: PA / Color: PA.DEF- Patologia Respostes relacionades amb l’anàlisi i definició de la patologia. PA. INFAD- Infància i Adolescència Evolució i tractament de la patologia durant la infantesa. PA. MAD- Adultesa i maduresa Evolució de la malaltia duran l’Adultesa. PA.EM- Etapes emocionals A l’hora d’acceptar o negar la malaltia. PA.INT- Integració social Fa referència a les relacions interpersonals de la persona afectada: parella, amistats, familiars... PA.LAB- Laboral Integració laboral. PA. IND- Independència Recursos econòmics, AIVD i ABVD... PA.LEG- Legals Relacionat amb els problemes i recursos legals. PA.FAR- Farmacologia Importància de la medicació, acceptació per prendre-la... PA.IMP- Impacte social Repercussió del malalt a la societat (econòmica, productiva, social...) Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols PA.EST- Estigmatització Estigmatització per part de l’afectat i de la societat i influència en el tractament. • Família Codi: FAM / Color: FAM.PAL- Patologia Relacionat amb el coneixement i l’acceptació/negació de la malaltia. FAM.REP- Repercussió familiar Impacte socioeconòmic sobre la família FAM.TRAC- Tractament Importància de la família en el tractament i l’evolució. FAM.IMP- Implicació Grau d’implicació i col·laboració de les famílies en el tractament FAM.SOC- Estrat social Estrat social de les famílies afectades i la importància d’aquest en el tractament. • Recursos Codi: REC / Color: REC.INF- Infància i adolescència Recursos per a menors d’edat. REC.ADU- Adults Recursos existents per a major d’edat per al tractament de TM de tipus psicòtic. REC.DET- Detecció precoç Importància de la detecció precoç en el tractament REC.ACI- Accés Infants Facilitat/dificultat per accedir als recursos i tipus de recursos per a menors d’edat. REC.ACA- Accés adults Facilitat/dificultat per accedir als recursos i tipus de recursos per a majors d’edat. REC.CRI- Crisis Recursos existents i facilitat/dificultat d’accés en una crisi. • Expectatives de futur Codi: EXP / Color: Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols 2 No s’han pogut determinar les fases emocionals per les que passen les persones afectades per TM per acceptar o no la malaltia. Cada persona i cada cas és diferent. En Ramón ens explica que quan són menors entenen que alguna cosa els hi passa pel sol fet d’accedir a un recurs especialitzat encara que a vegades no ho comprenguin gaire bé, la Núria però ens comenta que la seva filla, desprès de 18 anys diagnosticada, encara no accepta la seva malaltia. Integració social La integració social en tots els nivells es presenta complicada. Les eines i recursos que utilitzen per a establir relacions interpersonals resulten ineficaces i això s’intensifica si no s’accepta l’acompanyament d’un marc institucional o mèdic que ajudi a la persona a establir mitjans de relació més vàlids i ferms. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “es relaciona amb gent que té unes maneres de fer molt com ells, com en el cas de la meva filla, molt com es belluga ella, molt per l’agressivitat, per la violència, pels diners fàcils... i aleshores això són relacions molt tòxiques; la gelosia, les obsessions... aleshores tot això acaba en relacions totalment tòxiques” Referent a les amistats: “són canviants, cada 10 minuts pràcticament” “La dificultat que tenen aquest nanos que tenim és que la relació per la via de la paraula està molt afectada, llavors volen o poden voler, de vegades volen relacionar-se amb l’altre però no troben la manera adequada” “Si no accepta que té una malaltia mental, és molt difícil que les eines que facin servir no siguin eines que ja d’entrada siguin estrafetes, poc vàlides. El que es trobarà aquesta persona serà que momentàniament podrà establir una relació per trobar un punt de contacte, això que dèiem de l’element intermediari, que li funcioni, però és clar, la gent canvia, la gent que tu et penses no és així i les relacions tendeixen a desfer-se en malalt mentals importants, a no ser que l’altra persona mantingui una relació o bé professional, o bé afectiva per deure o bé que s’agafi a càrrec a aquesta persona.” “Però hi ha algo de l’ordre de la... del propi trastorn, a la seva capacitat de relacionar-se que fa que sigui molt més difícil, molt més complexa, llavors si aquesta persona accepta un marc que l’acompanyi, institucional o no, però un marc no sé... d’uns horaris, d’un treball, d’alguna cosa que l’estabilitza i el col·loca en el món això ajuda molt” Laboral Per a que la integració laboral es pugui donar, la persona ha d’acceptar la seva malaltia per tal d’accedir a llocs de feina flexibles en els quals es tingui en compte la seva situació. Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “Hi ha malalt que poden tenir accés a un treball i al treball només hi poden tenir accés en general quan són tingudes en compte pel que són, llavors hi poden haver-hi certes flexibilitats en certes coses i aleshores un es manega més bé quan sap... i això és més fàcil” Però quan l’acceptació no es dóna la integració laboral resulta un fracàs: Núria Corral (Mare entrevistada) Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols “És una persona que no en té, ni en tindrà mai, i aleshores a nivell laboral ha esta un absolut fracàs, horrorós. Ara el que diré és poc correcte, però no hi ha llocs adaptats a malalts així. Ens omplim la boca dient que tenim llocs per a discapacitats, sí, físic i sensorials sí, però per a aquest tipus de malalts no. Són persones que necessiten una atenció molt especial i aleshores l’adaptació al nivell laboral ha sigut absolutament nul·la” Independència Com en els apartats anteriors, aquest factor es trobarà determinat per l’acceptació o no de la malaltia. La utilització de recursos especialitzats facilitarà l’autonomia i independència de les persones. En el cas de la filla de la Núria, no accepta la malaltia i viu de manera independent la correcta realització de les AVD són dubtoses. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “és una persona que no té cap mena d’hàbit, que actua per impulsos, que és molt susceptible... per tant això traslladat, si és a nivell familiar, a la seva vida diària doncs és una persona que ni té horaris, ni te hàbits ni té absolutament res..” “Hi ha una variabilitat molt gran i la manera en la que es podria afavorir al màxim aquesta vida independent seria entre altres coses que tinguessin un recurs continuat” Legals Amb la informació extreta de les entrevistes no podem afirmar que totes les persones afectades amb TM de tipus psicòtics presenti problemes amb la justícia, però si podem deduir que en gran part això si que es dóna, ja que alguns ingressos es troben relacionats amb aldarulls d’ordre públic. En el cas de la filla de la Núria, aquest problemes es troben relacionats amb el consum i trasllat d’estupefaents i amb problemes d’agressió cap a les seves parelles. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “la van detenir el Mossos d’Esquadra per que portava cànnabis, i és clar el jutjat li va posar una pena, una multa de 400€ o algo així, i li van donar l’opció a deshabituar-se i ella la va agafar és clar “ “Hi ha hagut judicis, bueno des de aquell primer problema amb la noia gitana que vam haver d’anar a menors, per que ja hi va haver un judicis, que és igual de qui fos la culpa, però ja hi va haver un judici. Però de gran ja ha tingut varis judicis per maltractaments dins de l’àmbit familiar, bé amb les seves parelles i tot ha acabat en judicis de faltes” “els ingressos en majors d’edat també són voluntaris a no ser que hi hagi algun “altercado”, algun problema d’ordre públic important” Farmacologia La farmacologia juga un paper decisiu en el tractament de persones afectades per TM de tipus psicòtic ja que disminueix altament els efectes de la malaltia. La no acceptació de la malaltia dificulta en gran mesura la presa de medicació. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “ (...)almenys sabem que una toma la fa i sabem que els Risperdal, li és subministrat un cop al mes per que li punxen al CSMA, però fora d’això i si no fos gràcies a això probablement seria una persona “ Bueno jo penso que el paper que juga és important per que la farmacologia no cura cap malaltia mental però si que apaivaga molt la simptomatologia ” Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols 2 que no sé com estaríem” *Cal recordar que pren aquesta medicació per que creu que pateix una depressió a causa d’un desamor. Impacte social En aquest cas, i degut a les respostes de diferents apartats podem dir que l’impacte social es dóna en tots els nivells. Per una banda, quan són infants es troben fora del circuit educatiu el que provoca un fracàs escolar estrepitós i posteriorment la manca d’educació reglada. Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “ A veure nosaltres rebem a l’Alba, nanos que l’escola ordinària els ha suportat fins als 14-15, suportat en el sentit d’haver-los sostingut i també en el sentit de suportar els desgavell que poden arribar a organitzar segons quins nanos a l’escola ordinària” A nivell familiar es presenta un impacte social i econòmic elevat degut a la falta de recursos socials i econòmics per al tractament d’aquestes malalties. Núria Corral (Mare entrevistada) “Eren un 1.500€ mensuals, només l’estada, a banda havies de pagar l’escola (...) A banda havies de pagar els medicaments, més el tabac, més totes les despeses que tenia ella, roba... de tot. Tu arribes en allà molt desesperat, esperant que el solucionin la vida i que t’ajudin, que puguin solucionar la teva vida, la de la teva filla i la de la gent que t’envolta i quan et topes amb aquest furt econòmic” El fet que moltes d’aquestes conductes inadaptades es desenvolupin en llocs públics (agressivitats, deliris...) es tornen conductes d’àmbit públic que poden afectar a qualsevol persona. Núria Corral (Mare entrevistada) “Ella s’enamora d’una persona i ella entén que aquella persona, amb els seus actes pel fet de caminar, pel fet de caminar, pel fet de qualsevols cosa, aquella persona li està enviant inputs cap a ella, inputs amorosos. Però no és així, per que a més, aquesta està casada, té fills, té una vida normal” Per altra banda el fet d’estar fora de l’àmbit laboral es defineix en un productivitat baixa o nul·la pel que fa a aspectes de productivitat econòmica i de consum. Estigmatització L’estigma cap a la malaltia mental es troba tant en la societat com en el propi afectat que es troba influït per l’opinió pública. Aquest estigma dificulta en gran mesura l’acceptació de la malaltia, per por a al rebuig dels altres, i conseqüentment en el tractament. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols permetre, però més enllà d’això jo no he observat cap diferencia” • RECURSOS Infància i adolescència Pel que fa als recursos per a infància i adolescència podem trobar recursos de contenció (UCA), centres de dia, CSMIJ, escoles especialitzades, CDIAPs i centres residencials. Però és important recalcar que, tal i com ens explica en Ramón, aquests serveis es troben desfasats pel número d’usuaris i la falta de personal, per tan deduïm que el tractament es veurà afectat per aquesta situació. Adults En aquest cas els recursos per a majors d’edat de caràcter públic disminueixen i es troben definits per a la voluntarietat de l’afectat, és a dir, difícilment aquells que no accepten la malaltia accediran a algun d’aquest recursos. Com en el cas anterior aquests recursos es troben desbordats per atendre de manera eficaç als seus usuaris. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “la tenen ingressada un parell de mesos màxim, sempre com a contenció. La inflen a medicació, que és l’única cosa que poden fer, i no és una crítica cap als centres assistencials però no hi ha més recursos. Un cop estan estables més o menys tornen a casa” “és a dir algú que els podés veure habitualment... clar el problema dels CSMA és que, ja els veuen, però pel volum de pacients que han d’atendre potser els poden veure, no sé si és en un moment de crisi, potser si els poden veure un cop a la setmana durant un mes, però després els hauran de tornar a veure al cap de quinze dies, un mes o tres mesos o quan sigui” Detecció precoç Tal i com ens comenta en Ramón, la detecció precoç resulta importantíssima en el tractament d’aquest tipus de malalties, ja que permet un marge de temps més prolongat en el tractament de menors d’edat. Accés Infants L’accés als recursos especialitzats per a infants i adolescents es dur a terme a través de derivacions fetes tant per l’EAP com pel CSMIJ, tal i com ens expliquen tots dos entrevistats. Accés adults L’accés a recursos per a adults es troba marcat, com hem dit anteriorment, per la voluntarietat de la persona a accedir-hi així com per la dificultat de trobar una plaça en aquests. Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “Si, els centres de dia sabem que es voluntari, els ingressos en majors d’edat també són voluntaris a no ser que hi hagi algun “altercado”, algun problema d’ordre públic important... vull dir que és complicat. Si a més a més, quan hi ha una crisi hi hagués la possibilitat d’un ingrés fàcil, amistós, per dir-ho d’alguna manera... clar hi ha gent que li és molt difícil entrar en un residencia, és a dir en un centre assistencial residencial per que ja és estressant l’entrada. És tan difícil l’entrada, s’han de moure tantes tecles i tants paper que ja fa que sigui estressant la mateixa entrada.” Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols 2 Crisis Els recursos existents per quan apareix una crisi són purament de contenció i es troben definits amb la disponibilitat de places o llits, és a dir, sinó hi ha places els usuaris no hi poden fer ús. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “A nivell assistencial tampoc tenim gaires recursos, l’únic recurs és quan té un brot o una cosa d’aquestes, que a més és summament complicat quan un és major d’edat, per que nosaltres perquè tenim contacte amb el psiquiatre i amb el psiquiàtric de Manresa, que és on la porten durant els ingressos, i aleshores és avisar quan estem en brot, hi ha una confiança amb la família de que no ens ho estem inventant, doncs fan un informe d’ingrés involuntari i llavors has de trucar a Mossos d’Esquadra, Policia Local, tot això... i vinga cap a casa d’ella a veure si obre la porta, si no la obre... O sigui muntar uns efectius “tremendus” “no tenim recursos de suport en cas que es requereixi un ingrés. Clar et trobes que hi ha un nano que necessita ser ingressat i resulta que no hi ha llits i tu necessites que sigui ingressat ara i no en 15 dies i això no ho tenim. Què ha de passar que algun nano faci mal a algú? I aleshores i intervé fiscalia i aleshores correm-hi tots” • EXPECTATIVES DE FUTUR Pel que fa a les expectatives de futur podem dir que per la Núria són bastant negatives, ja que creu que si tot segueix com ara (no acceptació de la malaltia), la seva filla no assolirà el hàbits i les habilitats necessàries per a dur una vida “normalitzada”, per la seva banda, en Ramón ens comenta que tot i la dificultat que suposa que aquestes persones adquireixen les habilitats socials necessàries per a desenvolupar-se correctament, amb un tractament continuat la seva integració i participació en la societat serà més efectiva. Núria Corral (Mare entrevistada) Ramón Miralpeix (psicòleg clínic) “Doncs no les veig per que els recursos són el que són i el dia que jo falti, o se la ha de carregar, no vull que s’entengui malament, s’haurà d’encarregar la seva germana o alguna germana meva... O que en algun moment podem perdre el contacte i que acabi vivint com una indigent... o el dia de demà en un psiquiàtric... És una persona que té 30 anys i jo d’aquí 20 anys no li veig un futur... És una cosa que angoixa, m’angoixa a mi i a totes les famílies per que està intentant lluitar per que els teus fills tinguin una vida més o menys digna dintre de lo complicat que és tot això, però el dia que tu no estiguis allà... una no és just per la resta de familiars per que tenen les seves pròpies vides, ni és just per ella, perquè imagina’t que d’aquí 20 anys que en tindrà 50... què farà ella? No haurà treballat, no treballarà i ... (s’emociona) i jo ho veig molt negre.” “més que res el que s’ha de considerar és que requereix uns elements externs que l’ajudin i acceptar-ho i que sàpiga que ell té accés a aquesta ajuda i que la pugui demanar, sigui a nivell farmacològic, sigui a nivell d’atenció psiquiàtrica, terapèutica...” 2.2 Relació del temes i subtemes: esquema conceptual Els trastorns mentals de tipus psicòtic es poden donar en qualsevol etapa de la vida (infància, adolescència, adultesa o maduresa) i aquests tindran una evolució diferent en cada persona. Els aspectes determinants per a aquesta evolució estaran relacionats amb la detecció precoç, el tractament, l’acceptació Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols de la patologia, la farmacologia i l’estigma que presenti la persona afectada envers a la patologia. Ens centrem en persones afectades a l’adultesa i maduresa per que són el nostre objecte d’estudi. Quan la patologia es dóna en persones majors de 18 anys l’impacte social és major i la seva integració es dificulta en major grau. Aquesta integració pot ser social (relacions interpersonals de tot tipus) i laboral que repercutirà en la seva independència i aquesta variarà segons l’evolució de la persona afectada. Tanmateix l’estigma jugarà un paper important, en tant en quant, dificultarà la integració i alhora aquesta “desintegració” augmentarà l’estigma. Per altra banda l’estigma influeix en l’acceptació de la malaltia per la pròpia persona afectada que passarà per diferents etapes emocionals fins acceptar-la i que serà molt important per acceptar prendre la medicació, influint així en el tractament. Pel que fa al tractament implicació de la família serà un factor important per a l’eficàcia i recolzament d’aquest, pot acceptar o no la situació i implicar-se o no en el tractament, però el que no podem negar és que aquesta situació els portarà una repercussió socioeconòmica. Per altra banda, el tractament es durà a terme a través dels recursos que poden ser públics o privats, pel que fa a aquells destinats a infància i adolescència l’accés es farà a través de derivacions o crisis; els destinats al majors de 18 anys seran voluntaris excepte en casos de crisi o problemes legals. És important recalcar que l’estrat social de les famílies influirà en l’accés a recursos privats. Aula2 Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa Guiomar Trullols 2 i l’accés resulta complicat, els segons comporten un cost econòmic elevat que no es troben a l’accés de tothom. Pel que fa al model que segueixen, tal i com ens explica en Ramón, es basa en teràpies psicològiques i l’ús de fàrmacs que redueixin la simptomatologia. Amb les entrevistes que hem realitzat no hem pogut conèixer recursos i tractaments alternatius al habituals. Pel que fa a la pregunta “Què representa la farmacologia en el tractament de TM?” , podem afirmar que resulta essencial en el tractament de TM de tipus psicòtic ja que redueixen símptomes tals com la paranoia, l’agressivitat, els deliris... entre d’altres. Tot i que de l’entrevista de la Núria podem concloure que a vegades aquesta medicació anul·la a la persona, com ens explica en el cas de la seva filla a la UCA de St. Boi. Però en termes generals podem dir que l’ús de farmacologia esdevé com un element clau en la reducció de certes conductes i la normalització i assimilació d’hàbits i habilitats socials que permetin a l’individu inserir-se de manera eficaç en la societat. Referent a la pregunta “ Quin és el grau d’acceptació/negació de la malaltia i quines tècniques s’utilitzen per a treballar ambdues situacions?” l’entrevista d’en Ramón ens deixa veure que cada cas i cada persona és diferent i per tant el grau d’acceptació o negació podrà variar, tot i que en infants el fet d’acudir a un centre especial ja els fa veure que són diferents. No hem pogut obtenir informació sobre tècniques per a treballar la no acceptació de la malaltia. Finalment, pel que fa a l’objectiu general de la recerca “ descriure la situació psicosocial de persones majors d’edat afectades per un TM que no assimilen/reconeixen”, podem concloure que aquestes persones es troben en una situació d’exclusió social que els fa molt complicat dur a terme una vida “normalitzada”. La dificultat per a establir i/o mantenir relacions interpersonals, la mancança d’hàbits, les dificultats comunicatives, la falta d’habilitats social i l’exclusió a diferents sistemes socials (com ara el laboral) són trets característics d’aquestes persones. El fet de no acceptar/reconèixer la malaltia dificulta en un grau elevat la possibilitat d’acceptar un tractament que els ajudi a apaivagar els símptomes de la patologia i de la situació social en la que es troben. Per altra banda amb el pas dels anys algun dels trets típics de la patologia es van accentuant i d’altres van disminuint, amb la qual cosa depenent d’aquells que s’accentuïn la persona es pot convertir en un perill per a ell mateix i per la resta de la societat. 2.4 A partir d’aquestes conclusions, per on caldria continuar investigant? Quines línies de recerca plantejaríeu? A partir del material obtingut i de les conclusions anteriorment exposades podem observar que existeixen alguns buits referents als recursos i tractaments existents. Per aquest motiu serà important indagar més profundament sobre aquest temes per tal de comprendre els motius reals que poden dur a aquestes situacions de negació de la malaltia. Per a fer-ho seria convenient apropar-nos a tot tipus de recursos i professionals que en presentin una realitat més propera. Tanmateix serà molt important conèixer les necessitats reals d’aquestes persones i de les seves famílies per poder establir hipòtesis sobre què falla a nivell institucional i social a l’hora de tractar aquesta problemàtica. Per altra banda un cop obtinguda aquesta informació seria interessant comparar els recursos existents amb aquestes necessitats per a poder definir unes línies d’investigació que facilitin la creació d’un nou recurs així com nous models de tractament, , establint les possibilitat i límits d’aquests, que resultin més adient a la reducció de conseqüències personals i socials d’aquesta problemàtica. 3. POSSIBILITATS I LÍMITS DEL TREBALL D’ANÀLISI DE LES DADES REALITZAT El procés d’anàlisi de dades m’ha resultat dificultós en certs moments però molt enriquidor alhora, ja que m’ha permès adonar-me dels encerts i errors comesos a l’hora de dur a terme la investigació i de la falta d’informació per a contestar certes preguntes de la recerca. Pel que fa a la codificació, tot i que al principi m’ha costat establir i temes i subtemes així com codificar-los, posteriorment m’han permès recopilar la informació per blocs que han facilitat el seu anàlisi. Tanmateix, el repàs de la informació establerta en cada tema i subtema m’ha permès modificar tant el llistat de codis com l’assignació de certs codis a diferents respostes. A partir de l’anàlisi de tota la informació elabora a partir de les conclusions he pogut observar que alguns objectius o qüestions plantejades no es podien contestar de manera àmplia i ben fonamentada, però això també m’ha permès establir noves línies d’investigació. Pel que fa als límits, en el meu cas, el temps que he hagut de dedicar a la codificació sobretot de l’entrevista realitzada a la mare se m’ha presentat com un obstacle. Per altra banda, i com ja vaig comentar a la PAC anterior, el fet de no saber guiar adequadament les entrevistes m’ha dificultat la codificació i anàlisi de les entrevistes així com poder establir conclusions que responguin clarament a les preguntes que m’havia formulat a la PAC 1. BIBLIOGRAFIA • Coffey, A. & Atkinson, P. (2005) Encontrar el sentido a los datos cualitativos. Estrategias complementarias de investigación. Publicaciones de la Universidad de Alicante: Alicante. (Capítulo 2. Los conceptos y la codificación). • Del Rincón, D. (2010). Metodologies qualitatives orientades a la Comprensió. En Del Rincón, D. (ed.), Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa (mòdul 3). Barcelona: FUOC • Fernández Núñez, Lissette (2006). ¿Cómo analizar datos cualitativos? Butlletí LaRecerca, 7. Extret de • http://www.ub.edu/ice/recerca/pdf/ficha7-cast.pdf • Gil Flores, Javier (1994). Análisis de datos cualitativos. Aplicaciones a la investigación educativa. PPU: Barcelona (Capítulo 2. El análisis de datos cualitativos). ANNEXOS -Nom de l’entrevistat/da: Núria -Rol/càrrec en la institució: Mare d’ex-alumna del centre -Sexe i edat: Dona de 49 anys -Data i horari de l’entrevista: Dijous 5 de maig del 2016 a les 17:00h -Lloc de l’entrevista: A casa de l’entrevistada a Olesa de Montserrat cotxe en marxa i es volia tirar del cotxe en marxa. Aquí doncs jo em vaig alertar per que vaig pensar que no... bueno... Ella sempre havia sigut una nena especial. Una nena molt sensible, més sensible de lo normal, a l’escola molt nerviosa, apretava molt les dents, però bueno ens pensàvem que era de “berrinxes”, de coses de nen petit i no li donàvem la importància que després ha tingut, no... Era una nena que era molt intel·ligent, a l’escola ens deien que s’avorria per que tenia una intel·ligència superior a la normal, però no pensàvem pas, que passes el que va passar. Quan va passar això, jo vaig creu que no era normal, que era una cosa que no era normal. Vam anar a la pediatra i la pediatra ens va derivar a la Unitat de Psiquiatria de la Vall d’Hebron, on vam estar un any fent proves diagnòstiques cada setmana i allà lo que ens van dir, bueno, ella era molt manipuladora i jo tenia molt poca paciència. Aquests van ser els inicis de la nostra relació amb la malaltia. Posteriorment, va tenir un brot agressiu, ella deia que veia ombres a l’habitació, que sentia veus que li deien que m’havia de matar (PA.INFAD). Va tenir un brot agressiu i recordo que anava amb crosses per que s’havia trencat la cama o no sé algo li havia passat a la cama, i el primer cop va ser al tòrax i el segon el vaig parar i m’anava directament la crossa al cap. La meva reacció va ser absolutament de pànic, per que no saps com reaccionar, i a partir d’allà vam començar a tenir problemes a l’escola. Aquest problemes a l’escola van fer que ella deixés d’anar a l’escola, tingués problemes..., recordo que vivíem aleshores a Barcelona, al centre de Barcelona, i anava a una escola pública i estava ella a la ESO i va tenir uns problemes... bueno...agressius... amb una colla de noies d’ètnia gitana i aleshores això va acabar que vam haver de marxar de Barcelona d’on vivíem per que va haver denúncies pel mig, va haver agressions...(PA.INT) Vam haver de suportar... jo aleshores ja estava separada, estava amb la meva filla petita també a casa i venien aquestes persones a casa a amenaçar-nos... i tot plegat va ser molt desagradable i finalment la policia ens va dir que marxéssim i així ho vam fer. Vam buscar un pis a les afores de Barcelona, vam anar a viure a St. Joan Despí i allà doncs vam començar una altra vegada matriculant-la a l’institut, amb faltes d’assistència, amb agressivitat, amb violència... fins que va tenir una altra topada molt forta en la que un grup de noies també, diguéssim, marginals, que no...la van esperar fora de l’institut i la van apallissar (PA.INT). Va ser una pallissa tan forta que la mateixa..., la que era la “cabecilla” del grup, es van espantar i van trucar a una ambulància per que es pensaven que li havien rebentat la melsa, no sé... va ser bastant gruixut (mostra certa angoixa al recordar-ho) i a partir d’aquí vam començar a... vam tenir la sort que a St. Joan Despí, la psicopedagoga del centre es va posar mans a la obra. Per que fins a la data, tot era problemes amb els directors de les escoles, per que és clar, vull dir són.., ells els veuen com a nens problemàtics i no entren a valorar si tu vens d’una família... no vull dir normal per que les normalitats són relatives, però d’una família, diguéssim estructurada en certa manera, una família amb uns hàbits i una família, bueno sí, normal o vens d’una... d’una capa social deprimida, ells només veuen que problemes i a partir d’aquí tot això se’ls hi fa gran. A St. Joan Despí doncs vam tenir la sort de que la psicopedagoga va posar fil a l’agulla, evidentment vam haver-la de donar de baixa i vam començar a anar a Gavà a un centre de dia i això van ser els inicis entre els 12 i 14 anys. (REC.INFAD) E: Ufff... bueno, ens ha dit que va ser diagnosticada a partir dels 12 anys... M: Sí, bueno exactament, perdó, exactament diagnosticada, diagnosticada, el primer diagnòstic que vam tenir en ferm, va ser als 14 (PA.DEF) que va ser el primer ingrés que va fer a la UCA (Unitat de Crisis Adolescent) a St. Boi. Dels 12 als 14 és això tant relatiu (tus), perdó, que encara no teníem diagnòstic, l’únic que ens van dir al Vall d’Hebron era que, bueno, això que jo tenia poca paciència i que ella era manipuladora... però el diagnòstic ferm, el primer diagnòstic va ser als 14 anys. E: Tot i que, pel que he entès i ens ha explicat l’escola no va posar gaire de la seva part, – no-, quin paper va jugar l’escola a l’hora de detectar-la, de veure anormalitats...? M: No, a veure, jo entenc que per les escoles és molt complicat tenir nens així. Entenc que és molt complicada la diagnosis, entenc que, bueno, jo entenc gairebé tot (tot i que sembla comprensiva es mostra decebuda), però fins que no vam trobar un psicopedagoga amb paciència, amb ganes i amb molta voluntat, i va ser gràcies a això a la voluntat d’una persona que va voler perdre el temps (agraïment) , doncs, parlant amb Gavà, amb un centre de dia especialitzat per que fessin detecció precoç (REC.INF i REC.DET), vam estar un parell d’anys molt abandonats (FAM.REP). Les escoles sempre al·leguen que ells no estan per aquestes coses i jo aquí ja no discuteixo. E: Per altra banda, ens diu que va tenir molts problemes amb els companys de l’escola –si-, per tant podem dir que va tindre una integració social complicada? M: Si, molt complicada (PA.INT). Molt complida per que aquest tipus de malalts normalment sempre... clar això ho saps a posteriori quan ja estàs dintre de la bogeria de les malalties mentals, a priori no, a veure, vas molt despistat però és no accepta, que en certa manera tampoc deu entendre que està passant, ni per que ha reaccionat així. Quin creu que és l’impacte per l’entorn? És a dir, no tant pel malalt i la família sinó per l’entorn que veu... des de l’escola que en aquell moment no va saber reaccionar, com els amics que veuen aquesta situació i no la comprenen... M: Nosaltres vam tenir sort dels amics, per que nosaltres anàvem els caps de setmana i estiuejàvem a un poblet i allà hi havia la colleta de tota la vida, i aquells amics, vam tenir la gran sort, doncs que els ho vam poder explicar (PA.INT). Clar, evidentment ja veien que ella feia coses estranyes i deia coses estranyes i sentia veus... per que és clar, són coses que pel malalt són molt reals, no?(PA.DEF) I vam tenir la gran sort que allà al poble van ser molt conscients, els amics la intentaven vigilar dintre el que cap, per que és clar quan hi ha una crisis i hi ha un brot allà no s’hi pot fer res, doncs si que vam trobar molta acceptació, no així en el lloc que nosaltres vivíem que la gent, evidentment el que fa és fugir. (PA.INT) Hi havia una amiga que era la que a mi d’alguna manera m’ajudava i intentava controlar-la i apaivagar-la per que hi havia una nena petita que clar, intentàvem protegir-la. Aquí a més a més s’ha de tenir en compte que jo estava tot el dia treballant (FAM.SOC), i per tant la meva filla petita d’alguna manera estava desprotegida davant d’un moment de crisis, i va ser la única persona del lloc on vivíem que era evidentment on estàs més temps, i era la única persona doncs que... I era una nena de la mateixa edat d’ella que és el més trist que... era una nena que tenia doncs això 14 i després en va tenir 16 i ... amb els anys és la única persona que ens va ajudar a entendre una mica el que estava passant i ens ajudar a no sentir-nos com si fóssim marcians, per que arriba un moment que t’hi sent una mica marcià (FAM.PAL) (riu). E: Aleshores, ens ha parlat d’una filla petita, quina és la diferència d’edat entre les dues? M: Doncs es porten cinc anys, cinc anys i mig... a veure.... sis anys es porten, sis anys! E: Déu ni do, i era... es quedava amb ella a soles mentre vostè treballava? Perquè ens ha dit que era separada oi? M:Si E: No tenia a la família a prop? M: No, i a més a més la relació amb la meva família va ser distant durant uns quant anys de la meva vida per motius x que no venen al cas. Bueno... (es queda pensativa) aleshores doncs bueno, si estava jo sola i la veritat és que el sentiment que un té d’impotència és molt gran per que clar, tu has d’anar a treballar per que tu has de mantenir a les teves filles, ha de pagar el teu lloguer, ha de menjar, has de seguir amb la teva vida no? Però després saps que tens una filla malalta i que la filla petita està... o sigui, sortirà de l’escola a una hora en la que tu encara trigaràs una mica en arribar i no saps pas que pot passar entre l’estona que tu surts, la que arribes a casa (FAM.REP) i... bueno recordo una cosa que potser és molt il·lustrativa. Una vegada, va haver una crisis en la qual la meva filla gran doncs es va posar nerviosa com tantes vegades, la petita es va haver de tancar en la seva habitació posant un moble per d’allò... l’altre anava amb unes tisores que volia matar-la... l’amiga aquesta que dic que ens va ajudar l’apaivagava, a mi hem va trucar a la universitat la meva filla petita i jo vaig sortir corrents davant de tot el sidral, per que bueno era horrorós, que a més a més és com molt còmic no?, per que ara ho veus i rius, per que jo recordo que vaig sortir corrents - vaig clar... els caps... jo vaig tenir molta sort a nivell laboral de que hem van permetre moltes coses... per que era trucar la meva filla i jo sortir corrents (FAM.REP)..- i anava tan esvarada que vaig caure en mig de la Diagonal, els genolls pelats... vull dir una castanya impressionat, parant l’autobús corrents... i després arribes a casa que la meva filla estava tancada a l’habitació, la petita cagada – perdó per l’expressió-, morta de por... el menjador estava tot tirat, per que havien esta fent manualitats i ho havia tirat, purpurines no sé que... tot tirat per allà, i una nota que deia :” mama he anat a donar una volta per calmar-me”. I allà se’t cau l’ànima als peus, per que és allò que dius, jo no entenc res, no entenc res... per que es que és molt complicat...(FAM.PAL) E: Quan ens parla també, que aleshores no va tindre d’alguna manera, en aquell moment, recolzament familiar, va tindre un recolzament laboral, és a dir entenien una mica en la situació que es trobava, no té recolzament per part de l’escola, diria que, també ens ha parlat d’un centre de dia i de la UCA. Diria vostè que va tenir recolzament per part de les institucions? Quin tipus de recolzament va tindre, si en va tindre? M: Home, la UCA, jo ara no sé com és el centre de St. Boi, però jo sé que quan nosaltres hi vam anar-hi, primer que és molt impactant per que et trobes que has de deixar... pràcticament t’has de despullar, per que no pots portar res que pugui ser motiu d’agressió cap els infermers... molt complicat. Però allà tampoc no ens van donar masses explicacions ni masses aclariments i ens van donar un diagnòstic. Vam sortir d’allà sabent exactament el mateix o menys del que sabíem quan vam entrar i a més a més el que si que és cert, és que anava molt malalt hi ha l’esforç i el recolzament de la família per a que aquest malalt aconsegueixi aquestes coses, doncs com que una de les coses prioritàries per a mi era que la meva filla pogués estudiar (FAM.TRAC) , per que estem parlant d’un fracàs escolar molt gran, a través de Sant Joan de Déu vam conèixer el Centre l’Alba on ella va poder seguir els seus estudis de manera reglada, però amb una adaptació especial. Sant Joan de Déu hem va enviar a la DGAIA de Sarrià i la DGAIA de Sarrià hem va enviar al centre l’Alba (REC.ACI). En el centre l’Alba ella hi va poder estar dos anys, que és un recurs privat, ja que els recursos públics ja deixen d’existir i va estar durant dos anys cursant els seus estudis de manera molt adaptada fins que ella ja va tenir un ingrés permanent que també era privat (REC.INF) , ja que els recursos públics donen pel que donen i són ingressos en unitats psiquiàtriques i en quant a educació especial per a adolescents, jo ara no ho sé però en aquell moment no existien, no hi havia cap recurs públic i havies d’anar al privat. Tot això també volia dir que amb el sacrifici de les famílies, per que és clar, no són recursos que estiguin a l’abast de tothom. Són recursos que tenen un cost molt elevat i que això suposa la implicació de tota la família, a no ser que siguis una família adinerada, que no és el cas , i implica doncs a tota la família, que en el meu cas va ser gràcies a tothom que es va poder anar tirant (FAM.REP) , ja que tu no només tens un fill malalt, tu tens d’altres fills, tens una casa, una feina, un... clar els esforços van gairebé tots cap el fill malalt però tu també tens d’altres obligacions a atendre. E: Aleshores, ens diu que finalment va estar en un recurs permanent, quina feina s’hi feia? He entès que era un recurs privat, amb la qual cosa, podem deduir que hi ha hagut un impacte econòmic en la detecció o afectació per aquesta malaltia mental, aleshores, voldria conèixer una mica la situació econòmica en la que es va trobar en aquell moment, com es treballava des d’aquest centre, quant de temps s’hi va estar... si va aconseguir la formació que ens estava dient que va començar en el centre l’Alba... M: A veure, arriba un moment en que ja els ingressos no són possible a Sant Joan de Déu i a més a més el diagnòstic cada vegada és pitjor (PA.INFAD), per que el que es fa és una feina de contenció i tu pots fer una contenció durant molts anys però no deixa de ser contenció i arriba un moment que has de fer un pas més. En aquest pas més no existeixen recursos públics i per tant has d’anar a recursos privats (FAM.SOC). Com arribes a aquests centres privats? Amb una desesperació absoluta, per que ja no saps que fer, com ha de ser la vida del teu fill, la teva vida, la vida dels que t’envolten... Arriba un moment que arribes allà desesperat. Un moment que amb tota la desesperació ells t’ofereixen un recurs i automàticament t’ensenyen unes factures que clar, aquestes factures no estan a l’abast de tothom. Jo recordo que per aquelles dates, la meva filla ja tenia uns setze anys i eren un 1.500€ mensuals, només l’estada, a banda havies de pagar l’escola, per que qui volia i jo volia, en aquest cas va seguir cursant els seus estudis (FAM.REP), vam aconseguir que es treies el batxillerat, bueno la ESO perdó, i després va fer un grau mitjà de disseny gràfic, evidentment pagat. A banda havies de pagar els medicaments, més el tabac, més totes les despeses que tenia ella, roba... de tot. Tu arribes en allà molt desesperat, esperant que el solucionin la vida i que t’ajudin, que puguin solucionar la teva vida, la de la teva filla i la de la gent que t’envolta i quan et topes amb aquest furt econòmic (FAM.REP) et trobes amb que hi ha una cosa que és l’assegurança escolar i que amb aquesta assegurança escolar es cobreix una part de l’estada, d’aquests 1500€ (FAM.REP). Jo haig de dir que en el meu cas, vaig tenir la sort de que la meva filla va seguir estudiant com he dit abans –adaptadament, de manera adaptada- exacte, d’una manera adaptada, però en un centre reglat i reconegut per la Generalitat i per tant tenia assegurança escolar i per tant hi vaig poder accedir. Però hi ha molta gent que no, i llavors és molt més complicat; jo parlo des de la meva experiència però hi ha molts altres malalts que es queden aquí per que no hi ha més recursos. Aquesta estada es va prolongar duran 2 anys i mig. Vam començar a entendre i comprendre el que estava passant i el que era la malaltia, per que a demés assistia a una escola de pares (FAM.PAL), com una mena de curs en el que ens plantejaven coses que nosaltres desconeixíem, com el que era el tema de les drogues, els tipus de drogues que hi havien... en posaven diapositives (FAM.TRAC). Recordo una vegada que ens van posar un dibuixet d’un buda i jo vaig dir: “Mira una enganxina d’aquestes l’he vist jo per casa!”, i resulta que allò era un àcid i bueno, d’alguna manera ens explicaven el què. Però després amb el temps i des de l’experiència, jo també poso una miqueta en dubte aquests recursos privats, per que hi ha hagut un cas molt mediàtic, que va ser el de Font Fregona, en el que van tancar el centre per que es cometen molts abusos en ares de que han de tenir una disciplina, que han de tenir una hàbit i tot un seguit de coses es cometen molts abusos. En primer terme, jo no vull justificar a ningú, però el pares per regla general, arribem molt apurats, però al punt de la desesperació absoluta, i tu et sembla que allò és bueno! Qué t’ha de solucionar la vida a tu i a tothom! Després als teus fills, amb el temps no parlo de dos dies o setmanes sinó de mesos, a tu et diuen algunes coses... però clar o quatre hores un diumenge. Era anar-la a buscar al centre, que estava a dalt de la muntanya, baixar corrent a Gironella o cap a Berga, menjar algo i pujar un altre cop al centre , per que ja era això tres o quatre hores, i després paulatinament en funció de com anava evolucionant. L’objectiu final era poder passar un cap de setmana amb la família i si anaven bé, com setmanalment es feien aquests reports s’anava mirant l’evolució. Però si que és cert que les famílies, aquells anys vam coincidir, no sé si sempre és així, unes famílies que vam fer un nexe molt especial i fèiem sortides i a més a més intentàvem implicar sobretot als germans. Hi havia el grup dels germans petits que eren els que vigilaven als germans grans, per que va donar la casualitat que tots els malalts eren germans grans i els que eren sans eren els germans petits, i aleshores fèiem sortides quan donaven caps de setmana coincidia que tots podien anar de cap de setmana, doncs vam fer sortides a Port Aventura, vam fer sortides a Salou, al Fòrum... a un munt de puestos, Era molt graciós per que els germans petits cuidaven dels germans grans i els vigilaven, quan arribaven ens passaven els report del que havien fet els germans grans, i per tant també era un exercici de que els germans petits també veiessin als grans com el que eren, com uns malalts i no uns maltractadors ni com uns drogates, sinó que prenguessin consciència de la situació que hi havia i entre uns i altres ens recolzaven. Per que a tot això les famílies, per alts i per baixos, i quan s’enfonsa un doncs estaven allà. De fet després dels ingressos vam estar un temps que teníem contacte i seguíem fent coses però amb el temps es va diluint. Cada fill pren un camí, no totes les patologies són iguals... Hi havien nanos que havien fet un brot psicòtic però era per que prenien drogues, aquí ja parlem de les patologies duals que no saps... però hi ha que simplement per culpa de la droga havien fet brots i n’hi ha que hi ha una base psiquiàtrica que això havia portat al consum d’estupefaents. Però si que és cert que ens vam recolzar i durant molt de temps, penses que són les úniques persones en el món que et poden entendre per que estan vivint el mateix que tu. E: Ens plantem aleshores, si va entrar cap als setze anys, si va estar dos anys i mig, cap els 18 anys, la majoria d’edat. Ella decideix quedar-se, en el centre, no? Amb la qual cosa, d’alguna manera acceptat tot el que li està passant. M: No exactament, la majoria d’edat era un moment molt complicat per a tots els malalts i de fet tots els pares quan arribava, clar més o menys tots eren de la mateixa edat i tots els anaven fent en cascada, no, i tots esperàvem amb molta angoixa aquesta majoria d’edat per en qualsevol moments ells podien marxar. El que s’intentava era fer un feina prèvia, en la que ells entenguessin que allò era el millor per a ells. Jo recordo que la meva filla, com estava amb el grau mitjà, estava estudiant i tot plegat, no va ser massa complicat. Recordo que vam pujar pel dia del seu 18 aniversari, part de la família, a Berga i vam fer un dinar especial i va ser molt maco, i es va estar treballant per a que no hi hagués aquesta crisi i per sort no hi va ser. Però si que en qualsevol moment, és cert que, podia haver demanat l’alta i de fet almenys en el cas de la meva filla, la consciencia de la malaltia és nul·la (PA.DEF). E: Què passa surt del centre? Un cop és major d’edat, ella torna a casa amb vosaltres? M: No, per que nosaltres ja veníem de sufrir episodis molt violents a casa, jo recordo d’haver dormit amb la meva filla, posant un escombra... per que clar a tot això no saps quan venen, quan se’n va, és una mica complicat... Havent de posar una escombra a la porta per quan obrís la porta per saber a l’hora que arribava, dormint amb ella, la petita, amb un ganivet a dintre per protegir-nos, amb les targetes de crèdit, el no sé què...és tot un xou no... Perdona ara se m’ha anat el cap, ara no sé...-m’estava explicant que quan surt no torna a casa- exacte!, nosaltres veníem de tot això a casa, d’episodis molt violents i vam convenir amb el psiquiatre que en el moment de l’alta no podia viure amb nosaltres per que ens hi anava la vida (PA.INT). Era tant senzill com això i aleshores vam establir que s’hauria de treballar amb una manera d’independitzar-se. Inicialment ells mateixos li van buscar un lloc on viure, la seva germana i jo anàvem, per que a més a més... E: Un pis tutelat? Un recurs de...? M: No, per una cosa que ella s’ha negat sempre és a compartir pis, ni estar en un pis tutelat, per que d’aquí ve la negació de la malaltia, o sigui, ella no necessita estar tutelada per que ella no està malalta i com a molt el que té és una depressió que és al que hem arribat ara que té 30, que és el que admet ara. Però en aquell moment, ella no necessitava tot això per que ella no tenia cap mena de problema, el problema érem nosaltres (PA.MAD). Aleshores la manera de “tutelar-la” era quedant-se a Berga, per que allà estaven molt dels educadors que l’havien estat al centre on ella havia estat ingressada, hi havia contacte amb els psicòlegs i psiquiatres d’allà, i ella estava en un lloc tranquil, no hi havia l’estrès de Barcelona i tot plegat. A més quan ella baixava de cap de setmana, manifestava que s’angoixava molt amb el soroll dels cotxes, amb la gent... i aleshores vam establir que fos així. Aleshores la seva germana i jo pujàvem regularment per omplir-li la nevera, netejar-li la casa, intentar buscar-li una feina, però bueno... la veritat és que... (mostra esgotament) aprofita (PA.INT), per que és una persona molt manipuladora i per no bellugar- se és capaç d’inventar-se qualsevol cosa per a que et belluguis tu i a més a més et pensis que t’estan fent un favor (PA.DEF). (mostra ironia) E: La família coneix a aquestes amistats? Hi té relació? M: Si, a veure, la família extensa no, però jo en primera persona, com a mare si que hem preocupo de conèixer totes les amistats de la meva filla però a més com que són canviants, cada 10 minuts pràcticament (PA.INT), podríem dir que has d’anar coneixent.... (riu). I més des d’un punt, en el que ella decideix, per que com de vegades ella té aquests brot psicòtics que són difícils de manegar, arriba a un punt que decideix desaparèixer de la vida de tothom, per que sobretot amb mi i amb la seva germana petita (PA.MAD), que és amb qui ella té més fixació, ella té la sensació de que la estem controlant, perseguint... tot un seguit de coses que voldria estalviar-me. Però ella decideix tallar comunicacions, i les talla en absolut i estem dos anys que no sabem res d’ella. Si sabíem que estava a Berga, però és clar, el que no pots fer és anar a donar voltes per Berga, que dius agafo el cotxe hi ho faig, però clar... Quan tornem a saber alguna cosa d’ella? Quan gent amb la que estava, per que clar, tot això va desenvolupar en un seguit de relacions tòxiques amb agressions, violència, amb jutjats... amb un brot psicòtic molt bèstia, i quan una persona que és la mare d’un amic seu que també és malalt mental, l’acull a casa seva i ja se’ls hi desmadra la cosa i ja no saben com manegar-la (PA.IMP) per que es tanca durant mesos a una habitació plena de brutícia, no es dutxa, no menja (PA.MAD)... quan ja no saben que fer, es posen en contacte amb la família, aleshores jo retorno a prendre el timó de la vida de la meva filla. Aquest és el perill, el gran perill d’aquests malalt, decideixen un dia desaparèixer de la teva vida i tu ja no tornes a saber si són vius, morts... per que a més porten una vida de risc total, són unes vides que en qualsevols moment... dit per la meva filla mateix, que jo podria ser morta, per la violència, la droga, pel que sigui... en qualsevol moment poden passar coses d’aquestes (PA.MAD). E: Ens plantem doncs en l’actualitat, en el que la seva filla viu de manera independent, que després tocarem més profundament aquest tema, pel que he entès no té parella, -No, porta dos anys sense parella-, viu sola... Segueix consumint drogues? M: Si li preguntessis a ella et diria que no, però ahir mateix hem va admetre que si. Ara funcionem una mica amb les pors, quan ella agafa por a una cosa... per que la van detenir el Mossos d’Esquadra per que portava cànnabis, i és clar el jutjat li va posar una pena, una multa de 400€ o algo així, i li van donar l’opció a deshabituar-se i ella la va agafar és clar (PA.LEG), per que tonta no és. Però com ja tenen muntat el “tingladu” de que han de portar un pot d’orina un cop al mes o no sé quan, doncs ja tenen amics que estan nets i que resulta que els hi omplen el pots... I tu parles amb ella i clar, no consumeix, però ahir mateix hem va reconèixer que s’estava fumant un porro mentre parlava amb mi per telèfon, per tant... segueix consumint (riure irònic). Però el consum de drogues haig de dir que no és només de cànnabis, és una persona que ha pres absolutament totes les drogues que es poden imaginar. Una cosa curiosa amb la que voldria fer incidència, és que la meva filla, al ser una patologia mental que l’ha portat a un consum d’estupefaents no desenvolupa addicció, ella pren quantitats ingents de cocaïna i quan té els ingressos, cada dos anys i mig, no té mono, per tant no crea addicció (PA.DEF). E: Ens ha parlat que aquest consum d’estupefaents i la seva agressivitat, que no sé si en l’actualitat es manté, després parlarem una mica de la seva evolució clínica, l’ha portat a tenir problemes legals, ja ens ha parlat de les penes per estupefaents, quin tipus de problemes, quines han estat les conseqüències, les penes, s’ha tingut o no en compte la malaltia...? M: D’entrada no és té en compte que és una malalta. Hi ha hagut judicis, bueno des de aquell primer problema amb la noia gitana que vam haver d’anar a menors, per que ja hi va haver un judicis, que és igual de qui fos la culpa, però ja hi va haver un judici. Però de gran ja ha tingut varis judicis per maltractaments dins de l’àmbit familiar, bé amb les seves parelles i tot ha acabat en judicis de faltes. (PA.LEG) E: Fen un petit resum, parlem de problemes judicials, de consum de drogues... etc. Vostè m’ha comentat a l’inici de l’entrevista, que la seva filla està diagnosticada de diferents malalties. En l’actualitat i en el seu tractament, quin és l’impacte de la dualitat d’aquestes malalties, quin influència hi té el consum de drogues...? M: El tractament haig de dir que, finalment i treballant molt colze a colze amb el CSMA de Berga (FAM.IMP), també haig de dir que els recursos públics sempre i quan les famílies estiguin implicades, el que passa que a vegades les famílies els hi fa molt por i donen l’esquena, però nosaltres hem aconseguit tenir una relació molt bona amb el CSMA de Berga. Ella és una persona que els dos últims brots que ha tingut ha estat per que ella no es prenia la medicació i seguia consumint (PA.MAD). Finalment, el que s’ha aconseguit és que ella es punxi un cop al mes el Risperdal i que ella vagi a prendre la seva medicació diària, que vagi a recollir diàriament al centre de dia (PA.FARM). Haig de dir M: Ella va a buscar-les, la primera toma la pren allà davant de la infermera i la resta se las pren a casa. Jo parlo cada dia amb ella i és això de : “t’has pres la medicació?”, però clar has de... almenys sabem que una toma la fa i sabem que els Risperdal, li és subministrat un cop al mes per que li punxen al CSMA, però fora d’això i si no fos gràcies a això probablement seria una persona que no sé com estaríem (PA.FARM). A nivell assistencial tampoc tenim gaires recursos (REC.ADU), l’únic recurs és quan té un brot o una cosa d’aquestes, que a més és summament complicat quan un és major d’edat, per que nosaltres perquè tenim contacte amb el psiquiatre i amb el psiquiàtric de Manresa, que és on la porten durant els ingressos, i aleshores és avisar quan estem en brot, hi ha una confiança amb la família de que no ens ho estem inventant, doncs fan un informe d’ingrés involuntari i llavors has de trucar a Mossos d’Esquadra, Policia Local, tot això... i vinga cap a casa d’ella a veure si obre la porta, si no la obre... O sigui muntar uns efectius “tremendus” (REC.CRI), per que a nivell assistencial tampoc hi ha recursos i tampoc els pots tenir ingressats de per vida (REC.ADU), aleshores, quan hi ha una cosa d’aquesta que ara fa un parell d’anys que no tenim, sembla mentida però fa un parell d’any que no tenim (alegria), la tenen ingressada un parell de mesos màxim, sempre com a contenció. La inflen a medicació, que és l’única cosa que poden fer, i no és una crítica cap als centres assistencials però no hi ha més recursos. Un cop estan estables més o menys tornen a casa (REC.ADU). I ella és una persona que no vol viure amb ningú, es nega a viure a pisos tutelats, es nega a compartir pis, es nega a qualsevol cosa. E: Entenc doncs que amb aquest informe les autoritats tenen la obligació d’ingressar-la encara que ella no vulgui? M: Sí, encara que és absolutament complicat per que el 061 i l’ambulància, davant de malalts així, que a més són molt agressius, tenen molta por i cada vegada costa més. Al principi doncs, la policia local quan ella tenia 13 o 14 anys, pujava a casa i “va vinga va”, la pujaven a l’ambulància i ja està. Ara la Policia local també tenen por, ells també estan exposats a qualsevols agressió de qualsevol malalt i tampoc no faran una intervenció de segons quina manera amb una persona que és malalta, aleshores es volen recolzar amb els Mossos d’Esquadra... Jo recordo l’últim ingrés que semblava bueno...allà faltava el “séptimo de caballeria” i prou. Allà hi havien un efectiu de vuit persones (estupefacció), per picar a la porta a una persona malalta (PA.IMP / PA.EST). E: I si ella no hagués obert la porta? M: L’haguessin tirat avall, per que amb el full d’ingrés involuntari, i a més a més no sabíem... ella estava amb un brot psicòtic i no sabíem si ella es podia fer mal a ella mateixa i estava en perill de fer-ho, doncs s’hagués tirat la porta avall, però és molt complicat que es faci una cosa així. E: Aleshores entenc que a nivell d’agressivitat ella no ha canviat amb el pas dels anys, o si? M: Si, ha baixat el nivell d’agressivitat física però ha augmenta el d’agressivitat verbal. Quan ella surt de polleguera doncs ja no ens tira ganivets... (riu irònicament), perdó ja entendràs que són situacions... Hem aconseguit que això ja no hi sigui, però el nivell d’agressivitat verbal... Però ja no és això, el que ha augmentat sobretot és el maltractament sobre ella mateixa (PA.MAD). També ens van dir que conforme ella anés arribant a l’edat adulta, l’agressivitat baixaria, però que pujarien d’altres inputs que és el que està passant, que cada vegada és més un perill per a ella mateixa i menys un perill pels altres. E: Ens has dit que la família ja accepta la malaltia i per tant actualment l’impacte familiar és més baix que quan tot va començar... M: Si, però han passat 15 anys, ha costat 15 anys, per que això estem parlant de no fa gaire. Quan parlo de la família, parlo de tot el gros de la família, per que si que teníem gent al costat, però quan tota la família és conscient i estem parlant de no fa gaire, de fa un parell d’anys, llavors són quinze anys d’un desgast molt gran (FA.REP). E: Entenc també que l’impacte social i econòmic, pel que fa a vosaltres (la família) ha disminuït, però pel que fa a la seva filla segueix pràcticament igual. M: Jo crec que és pitjor, és pitjor per ella en l’aspecte de que ara ella ja és gran, la nostra lluita és diferent, és ella la que... a veure si ho sé explicar, ella es mostra als altres, ella mostra la cara que vol mostrar i el rebuig de la gent és més gran, bàsicament per que ella viu sola, per que els seus brots han sigut coses semblants al síndrome de diògenes, i això la gent ho sap, (PA.INT) de muntar escandaleres en mig del carrer, de que aquest episodis d’agressivitat amb les parelles els ha tingut a llocs públics (PA.IMP); de que amb un brot psicòtic se’n ha anat a l’Ajuntament de Berga a cridar i protestar per no sé què que li estava passant... per tant és molt més alt per ella per que a nivell de la societat hi ha molt més rebuig per que a més a més és una persona adulta i com totes aquestes coses són públiques... si quan era petita passava en el sí de la família, és diferent (PA.EST). E: Aleshores ens dius que viu sola, com és el control? Ens has dit que el control de la medicació, la primera toma i les punxades si és pot portar, la resta no. Com és el control dels seus hàbit diaris, com es controlen les se’n sortiran mai. Per a persones que si ho accepten, és veritat que hi ha recursos, hi ha feines per a malalts físics, psíquics, sensorials, però com ella no és una malalta... E: Ja per acabar una miqueta, quina diferència hi ha si tirem una mica enrere, en com eren i com són i com eren els recursos quan la seva filla i la seva família va començar amb tot això, en la seva evolució, és a dir en els seus ingressos i la importància, perquè actualment han evolucionat molt aquests recursos pel que fa a infància i adolescència no potser tant per l’adultesa, la importància que creus que té la detecció precoç en tot això i el treball amb la família, el malalt i amb tot l’entorn al final, amb involucrar a l’escola...? M: Jo crec que és súper important la detecció precoç, per que des del moment que s’està treballant amb un malalt, jo recordo que quan vam començar amb la meva filla hem deien: “ deixa-la a menors...”, però es que la meva filla no és una delinqüent, és una malalta! Des del moment que es deixa de tractar al fills com a delinqüents i es comença a treballar des de la malaltia i es fa una detecció precoç de la malaltia, comences a treballar des d’una base i no des de supòsit. Per que quan en el nostre cas quan van arribar diagnòstics ferms, ja feia molts anys que treballàvem sobre supòsits i anàvem posant masses tiretes a masses trencats, jo penso que és súper important. El que veig de diferència és que hi ha una conscienciació tremenda amb el que són les malalties mentals i que hi ha una lluita dels mateixos malalts per a ser acceptats a la societat i això és súper important, sobretot per un adolescent que és una època en que moltes malalties mentals floreixen, no sentir-se rebutjat per ser diferent i sentir que pertanys a algun lloc és molt important, i que hi hagi recursos a la teva mida per a que tu agafis uns hàbits, per a que tinguis un futur per endavant és molt, molt important. Quan parlo de fa quinze anys no n’hi havia, més aviat el que es tendia és a tapar-ho i ara en canvi s’han desestigmatitzat les malalties mentals i es treballa de de la claredat, l’atenció a les famílies... Jo crec que hi ha molta més informació i que un no va donant pals de cec. Jo me’n alegro molt per tots aquells nens i adolescents que avui en dia tenen un problema i per les seves famílies, però m’entristeix moltíssim per tots aquells malalts que fa molts anys que van ser diagnosticats i no tenen aquesta sort i que el seu futur és incert. E: Núria, moltes gràcies, li agraeixo el seu temps i aquesta entrevista i espero que d’aquí endavant puguin trobar com portar o treballar amb la seva filla. Nom de l’entrevistat/da: Ramón -Rol/càrrec en la institució: psicòleg clínic -Sexe i edat: Home de 60 anys -Data i horari de l’entrevista: Divendres 20 de maig del 2016 a les 12:00h -Lloc de l’entrevista: Despatx del centre l’Alba del c/ Agramunt 21 -Duració: 0:35:20 h -Incidències: L’entrevista es desenvolupa amb normalitat. -Valoració general: Entrevistadora: com en el cas anterior, nerviosisme en un primer contacte, però després més relaxat.. Entrevistada: presenta un ànim participatiu i col·laborador i interessat per la investigació que desenvolupem. Així mateix fora de la gravació hem pregunta per qüestions personals que afavoreixen posteriorment l’entrevista. Es presenten dues interrupcions, per una banda una trucada de telèfon i per l’altra per la consulta d’una educadora del centre. Tanmateix el soroll ambiental es veu afectat per converses alienes a l’entrevista i fora del despatx. És important dir que aquests factor no han alterat en cap cas el desenvolupament de l’entrevista. -Link: https://drive.google.com/file/d/0Byd4I-sal_TxdmVwN203YmItMDA/view? usp=sharing E:Entrevistadora P:Psicòleg E: Bon dia, sóc la Guiomar Trullols i em trobo aquí amb en Ramón...- Miralpeix-. Em podria dir quina edat té i quina formació va rebre i ha rebut recentment? P: Jo tinc 60 anys i sóc psicòleg clínic. Tinc una formació en psicoanàlisi des de sempre que mantinc encara en aquest moment. A nivell d’experiència, des de l’any 83 que estic treballant com a psicòleg clínic (INT.PF). E: Quin càrrec ocupa aquí al Centre l’Alba? P: De psicòleg clínic (INT.PF). E: Sobretot la UME (Unitat Mèdic-Educativa), quina població atén, de quines edats...? (PA.INFAD), llavors és clar, si venen abans es pot treballar molt més efectivament (REC.DET). E: En referència a això, com afectaria en el procés d’acceptació? Què es comenci a treballar abans o després...? P: Jo ara parlaré en termes generals, després en concret cada cas és cada cas. En termes generals els nanos quan venen a l’Alba, a la UME de l’Alba, saben que venen rebotats d’un altre lloc, saben que venen d’una excepcionalitat. És a dir, saben que venen per que no són com els altres de la classe en la que estaven fins ara i quan arriben amb el que es troben amb gent que tenen dificultats com ells, no les mateixes dificultats però tenen dificultats com ells tenen dificultats; i per tant si que hi ha d’entrada, una certa com... posar-se cara a cara amb que alguna cosa els passa (PA.EM), després cada nano ho haurà de veure amb el seu clínic i veurà que és el que els hi pot dir del que els hi passa. Hi ha alguns nanos que és difícil de poder-los dir el que els hi passa, per que no són capaços d’acceptar-ho o no ho entendrien (PA.EM). En principi la idea és que tots els nanos tinguin idea, tinguin noció de que ells estan a l’Alba per que els hi passa alguna cosa i això a vegades té un nom i s’han de posar bé i s’han de medicar i d’altres doncs, afortunadament només amb tractament terapèutic en tenen prou (PA.INFAD). E: Des del centre es fa un tractament clínic? P: Si, al centre tots els nanos tenen al centre un terapeuta adjudicat, o bé és el seu terapeuta, que jo diria que és el en 99% dels casos, o bé és el clínic que..., bueno hi ha algun nano que ve molt transferenciat amb el clínic que l’ha estat atenent fins ara i això no es talla de la nit al dia, però llavors el clínic de l’Alba és el que s’encarrega de coordinar-se amb aquest extern i de totes maneres sempre el veu per que els mestres, els educadors, quan tenen una dificultat amb un nano l’atenen insitu, i aleshores acudeixen al clínic que és el referent dels noi o la noia. E: Com diria què és el procés d’adaptació d’un infant o un adolescent amb un TM de tipus psicòtic, és a dir, a nivell de relacions interpersonals? P: Això, el que s’intenta sempre des de l’Alba és trobar sempre el mitjà, l’element intermediari entre aquesta persona i un altre idoni, l’element intermediari idoni (PA.INT). Ordinàriament el que utilitzem per relacionar-nos els uns amb els altres és primer la paraula, que podem dir que és el que volem o no volem i després normalment és un element intermediari: el joc, una pilota, jugar a cotxes, el teatre o les fitxes de domino... el que sigui. Tots necessitem aquesta mena d’element per poder-nos relacionar. La dificultat que tenen aquest nanos que tenim és que la relació per la via de la paraula està molt afectada, llavors volen o poden voler, de vegades volen relacionar-se amb l’altre però no troben la manera adequada. Són nanos, alguns nanos, entren en la relació com un elefant en un “caxarreria”, entren i les mateixes ganes que tenen de relacionar-se fan que els altres els excloguin. Per que a vegades per aquesta necessita ho proven per la via que tenen assegurada, per la via de que l’altre li farà cas, que és en “xinxar”: jo et “xinxo” i tu estaràs per mi. Clar, això genera unes dinàmiques que has de mirar de recuperar-les una mica de recol·locar-les i normalment ho intentem trobant quin és l’element d’interrelació que li sigui més favorable. Hi ha nanos que són absolutament desastres però en canvi poden jugar una partida d’escacs molt bé i en aquest jugar mantenim una relació, molt limitada, però una relació. (PA.INT) E: Basat això a la adultesa o maduresa, creus que el fet de no acceptar malaltia, dificulta encara més aquest procés d’adaptació aquestes relacions de parella, amb amics...? P: Clar el millor que pot fer algú per plantar-se a la vida és tocar de peus a terra en relació qui sóc, què sóc i com sóc i tenir en compte les actituds i aptituds, tot allò que jo puc fer i el que puc assolir i no puc assolir. Si no accepta que té una malaltia mental, és molt difícil que les eines que facin servir no siguin eines que ja d’entrada siguin estrafetes, poc vàlides. El que es trobarà aquesta persona serà que momentàniament podrà establir una relació per trobar un punt de contacte, això que dèiem de l’element intermediari, que li funcioni, però és clar, la gent canvia, la gent que tu et penses no és així i les relacions tendeixen a desfer-se en malalt mentals importants, a no ser que l’altra persona mantingui una relació o bé professional, o bé afectiva per deure o bé que s’agafi a càrrec a aquesta persona. (PA.INT) E: Quin paper jugaria la farmacologia en tot això? P: Bueno jo penso que el paper que juga és important per que la farmacologia no cura cap malaltia mental però si que apaivaga molt la simptomatologia, aleshores et pots trobar des d’una persona que està en un procés delirant (PA.FARM), que observa la realitat d’una determinada manera o que està al·lucinant, això estrafa molt la realitat (PA.DEF). Amb un deliri, si aquesta persona pot aconseguir circumscriure el deliri com pensant això és el que jo penso i ho puc parlar amb aquest i no transportar-lo a la realitat exterior, encara (REC) . Hi ha persones que se sostenen amb un deliri, poden parlar d’aquest deliri amb algú : el seu terapeuta, el seu psiquiatre, el seu psicòleg clínic, el psicoanalista... però si això se’n va d’aquesta esfera impedeix les relacions. E: En quina manera creus que aconsegueixen dur una vida independent? Centrant-nos en malalts mentals de tipus psicòtic P: Hi ha una variabilitat molt gran i la manera en la que es podria afavorir al màxim aquesta vida independent seria entre altres coses que tinguessin un recurs continuat (PA.IND), és a dir algú que els podés veure habitualment... clar el problema dels CSMA és que, ja els veuen, però pel volum de pacients que han d’atendre potser els poden veure, no sé si és en un moment de crisi, potser si els poden veure un cop a la setmana durant un mes, però després els hauran de tornar a veure al cap de quinze dies, un mes o tres mesos o quan sigui (REC.ADU). Això ho veiem claríssim, quan hi ha un nano que té un seguiment continuat, que pot tenir un seguiment continuat, l’ona en la que es mouen de crisi és molt més estreta, més plana i diguem-ne es manté un cert equilibri durant molt més temps (PA.INFAD / PA.MAD) . Si a més a més, quan hi ha una crisi hi hagués la possibilitat d’un ingrés fàcil, amistós, per dir-ho d’alguna manera... clar hi ha gent que li és molt difícil entrar en un residencia, és a dir en un centre assistencial residencial per que ja és estressant l’entrada. És tan difícil l’entrada, s’han de moure tantes tecles i tants paper que ja fa que sigui estressant la mateixa entrada (REC.ACA). Un cop a dins tothom fa el que pot, tots els professionals fan el que poden, però no és el mateix treballar amb una ratio de 4 a 1 que amb una ratio de 8 a 1. (REC) E: Es fa algun tipus de seguiment quan surten del centre? P: La veritat és que no hi ha cap protocol de seguiment. Hi ha alguns nanos que fan un seguiment voluntari, vol dir que truquen i ens venen a veure de tant en tant i ens expliquen les seves experiències. Però més des d’un punt de vista de reconeixement, de retornar veure els altres... no sé, hi ha nois de 25 anys que donen ànims als que tenen 15 i 16 per que ja han fet un altre procés i ja estan bé o estan millor almenys. E: Passem una mica al tema de la família, en quina situació arriba la família aquí? És a dir, en situació emocional, les expectatives que posen en el centre, el coneixement que pot tenir de la malaltia o no del seu fill...? P: En general, arriben de dues maneres diferents. Una, en la que arriben bastant sovint, com un últim recurs sense acabar d’acceptar ben bé que el que els acaba de passar als seus fills sigui suficientment greu com per donar aquesta resposta des d’Ensenyament i des de Sanitat. Per que a vegades acceptar per part dels pares que el seu fill té una patologia greu, costa. És més fàcil pensar que és un maleducat, que es comporta malament, que ells no saben ben bé com fer-ho però que un altre sabrà fer-ho... és més fàcil pensar això que pensar que el seu fill té un trastorn mental greu i no és una cosa del que faig o no faig, que evidentment això hi té a veure i que és molt important però hi ha una cosa que té a veure amb ell mateix de la que nosaltres no podem fer-hi més. Diguem-ne si una persona al·lucina, és molt difícil que l’altre des de fora hi pugui fer alguna cosa (FAM.PAL). E: Quina és la influencia de la família en el tractament? P: Nosaltres intentem veure i mantenir un seguiment amb els pares lo més proper possibles. Acostumem a veure’ls un cop al mes als pares un cop al mes, a vegades més, a vegades cada quinze dies i en alguna ocasió setmanalment, però el que està clar, és sempre quan hi ha una relació de col·laboració, d’estar tots al mateix “barco” la cosa és més fàcil per tots, per nosaltres, pels pares, pel fill o la filla... diguem-ne és tot molt més fàcil (FAM.TRAC). Després hi ha un altre grup que ja venen amb tota consciencia de la gravetat, i de vegades, amb tanta consciencia de gravetat del que els passa que s’ha produït un tomb, en el sentit de generar rebuig, rebuig pel fill, pel malalt... (FAM.PAL) i aleshores és com un dir: “ ocupeu-vos-en vosaltres, jo ja no en vull saber res, ja no puc més”, això també són maneres, cada pare és un món, cada família és un món, però aquest dos extrems hi són i llavors la dificultat és més gran (FAM.TRAC / FAM.IMP). Mentre estan amb nosaltres poden haver-hi moments de crisi, moments que requereixen un ingrés a la UCA, però en general els nanos estan bé, diguem-ne no tenen les crisis que tenien quan estaven als altres centres escolars... etc,etc. El problema és quan han de sortir, quan arriba el moment d’incorporar-nos a la vida ordinària, en un centre ordinari. Si van a fer un mòdul professional, serà un mòdul professional ordinari, no hi haurà ningú que estigui preparat per acollir segons a qui i segons de quina manera, però per sort hi ha gent amb molt bona voluntat i pots arribar-te a coordinar i explicar una mica quines són les claus per poder acollir a aquesta persona. E: És a dir, treballeu amb els pare però no amb la família extensa no? P: Ocasionalment si, però no és el més habitual, ocasionalment si, quan hi ha algo de l’ordre que ens ha sembla que convé al germà o germana, o a un tiet o a un avi! Amb avis n’hem tingut moltes d’entrevistes, amb algun tiet també, amb algun germà també. Però la idea de treballar amb la família, no, no treballem així. Treballem fonamentalment amb els pares, home si els pares fan una demanda clara de que un nano, el germà o la germana no entén molt bé la situació tenim una entrevista per poder explicar que és el que hi ha.