PAC1 Acció socioeducativa i diversitat funcional, Apuntes de Sociología de la Educación

¡Descarga PAC1 Acció socioeducativa i diversitat funcional y más Apuntes en PDF de Sociología de la Educación solo en Docsity! Berta Mateu Coll / Aula 2 Grau en Educació Social PAC1: ACCIÓ SOCIEDUCATIVA I DIVERSITAT FUNCIONAL Després de veure el curtmetratge del “Circo de las mariposas” i la lectura de l'article “Invalidos feos y freaks” de Allué. M (2012) i els materials de l'assignatura, en relació amb la temàtica de la diversitat funcional i l'acceptació d'aquesta dins de la societat. En les següents línies parlaré de les dificultats que es troben les persones amb diversitat funcional, i quins son els reptes de futur que te l'educació social des del model social, deixant de banda la “medicalització” del subjecte. La història de les persones amb diversitat funcional com a subjectes socials és molt recent, ja que des de les pròpies famílies s'ha ocultat el fet de tenir un membre “diferent” i d'altra banda, les institucions no contemplaven aquesta problemàtica com a tal. Cal dir que amb el pas del temps s'ha aconseguit un canvi de mentalitat, per part del subjecte, com de la societat en general. Des del punt de vista del subjecte el primer esforç que ha de fer és superar i eliminar les etiquetes tant mèdiques com socials de la pròpia malaltia, i la societat ha de treballar per tal de que el subjecte pugui superar amb més facilitat aquests estigmes. Per aquest motiu un dels reptes de l'educació social en aquest àmbit, es el tractament del llenguatge en relació aquestes persones. Ens trobem que el llenguatge que va dirigit aquest col·lectiu, és molt discriminatori i sempre té relació amb el handicap que té aquesta persona. En relació aquest aspecte en el “Circo de las mariposas” veiem que els personatges que apareixen en el primer circ són presentats i etiquetats segons la seva diferència, fent un paral·lelisme amb la nostra societat. En aquest cas les diferències no són presentades com quelcom positiu i diferenciador, sinó com un fet negatiu i d'impediment per l'acceptació de la societat en si. En paraules de Planella, “aquesta categorització de la persona fa que deixem de ‘substantivar-la’ per passar a ‘adjetivar-la’. El que la caracteritza no és el seu atribut de persona (substantiu), sinó el seu adjectiu estigmatitzador (discapacitat , deforme)” (Planella, 2007: 42) En una hipotètica societat moderna, integradora i inclusiva els handicaps personals no haurien de contemplar-se dins del llenguatge ni dels judicis que es fan a les persones tinguin o no diversitat funcional. D'aquesta manera treballant amb el llenguatge, també hi hauria un canvi circumstancial amb els valors que la pròpia societat té i adopta. Parlant dels valors, hauríem d'analitzar com s'ha tractat la diversitat funcional ens els últims quaranta anys, ja que van ser les institucions cristianes les que van començar a treballar en aquest àmbit. Aquest treball estava basat en l'assistencialisme i en la beneficència de cara endins, sense el personal qualificat adient per tractar-los i sense un objectiu concret d'inclusió. En el segle XXI ens adonem que aquestes persones son una part activa de la societat, i és en aquest moment on apareixen diferents institucions que treballen per a la inclusió d'aquestes persones. A més, apareix una amplia oferta formativa que va destinada a les persones que treballen amb aquest col·lectiu, per tal de poder oferir una atenció més especialitzada, fent així que la pròpia societat prengui consciència en l'existència de persones amb diversitat funcional. Un gran exemple d'aquesta repercussió dins d'altres àmbits de la societat, és el boom immobiliari del nostre pais, on la gran majoria de pisos s'havien de construir amb unes normatives estatals d'accessibilitat per tal d'anar eliminar gradualment les barreres arquitectòniques que pateix aquest col·lectiu. D'altra banda, parlar de l'era de la informació en la qual vivim. Actualment tenim la possibilitat d'accedir a tot tipus d'informació, però aquesta s'ha de tractar de manera que positiva i efectiva per el saber. El saber quin handicap té aquella persona, però a la vegada, saber seleccionar la informació per tal de cercar eines, instruments i recursos per l'emancipació i autonomia d'aquestes. Estem en una societat líquida, en que els valors són canviants i depenen del moment històric i circumstancial en que es troba la persona en qüestió, és per això com diu Allué en el seu article, l’estigma sobre el que és diferent hauria de desaparèixer, ja que ens trobem en un moment on s’estan començant a acceptar altres formes de viure, com podria ser la homosexualitat o la convivència intercultural, que ha ajudat ha augmentar la capacitat de tolerància i convivència entre altres cultures. Perquè no succeïx el mateix amb les diversitats funcionals? És per això que com educadors i subjectes socials hem de ser conscients que partim des d'un coneixement i sensibilitat envers aquest col·lectiu, per aquest motiu som uns referents educatius en el nostre entorn social i hem de treballar pel bon tractament de la diversitat funcional a traves de l'empatia. Finalment, i a tall de conclusió podríem dir que la clau per la inclusió és la educació, tant per les persones que tenen una diversitat funcional qualsevol com per la “resta de persones”, d’alguna manera l’educació social hauria d’eliminar tot tipus d’adjectius que defineixen aquestes persones, sinó més aviat incloure-les dins de la població, sense fer diferències. D’aquesta manera no parlaríem de persones amb diversitat funcional i la resta de persones, sinó que parlariem de persones en general i a partir d’aquí tractar a cada una individualment. Una manera per aconseguir arribar en aquesta meta, podria ser la creació d’espais en que tothom pugui exposar els seus dubtes i es puguin parlar les coses sense tabús i prejudicis. Per, d’aquesta manera exemplar els canals de comunicació entre la població.