Historia de la Historiografía: Desde los Griegos Clásicos hasta la Edad Contemporánea, Apuntes de Historia del Pensamiento Político

¡Descarga Historia de la Historiografía: Desde los Griegos Clásicos hasta la Edad Contemporánea y más Apuntes en PDF de Historia del Pensamiento Político solo en Docsity! Es comença a fer història a l'Antiguitat però aquesta, no anava més enllà de ser una llarga serie de noms, llistats de reis, narracions d'alguns episodies destacats... A més a més, no eren mai els resultat d'una investigació previa i necessaria que és alló que ens fa parlar de història tal i com la coneixem. Els primers que comencen a fer obres històriques després d'haver realitzat una investigació són els grecs clàssics al segle V a.C. a Atenes. Aquesta considerada primera historiografia de la història, té una serie de característiques en comú: • Temes polítics i militars. • Historiografia gairebé sempre contemporania. Els historiadors grecs acostumen a estudiar episodis o esdeveniments del passat propers al seu present. • Historiografia que té pocs lectors. • Fan sempre una història especificament grega. L'univers dels historiadors grecs és Grecia. • Es preocupa per les fonts històriques peró en la majoria dels cassos es limiten a buscar-les sense comprobar la seva validesa. • Es preocupa sempre de donar lliçons morals a través d'exemples concrets. Qui són els grans historiadors de la Grecia clàssica? HERODOT Va nèixer a Alicarnasos i viatjà molt fins que finalment, s'establí a Atenes. És considerat el pare de la història perquè va ser el primer que va escriure una obra històrica com a resultat d'una investigació i perquè va ser, també, el primer autor que va abandonar parcialment les divinitats i possà l'accent a la humanitat. Un altre tret característic de la seva obra és que fou un dels pocs que es va interessar pels pobles i els episodis exteriors de Grecia. S'interessà per aspectes geogràfics i etnogràfics de pobles no grecs. Què escriu? De que va la seva obra? La seva obra se l'acostuma a denominar com: Histories entre conflictes de grecs i perses o La història de les guerres mèdiques Escriu i es preocupa pels antecedents de les anomenades Guerres Mèdiques . En la segona part d'aquest llibre, centra l'atenció en els episodis bél·lics propiament dits. A més a més, emmergeix una preocupació per l'estudi de les fonts orals, ja que la seva investigació històrica es basa fonamentalment en aquestes. TUCIDIDES Va escriure a Atenes. Va escriure la Història de la guerra del Pel·leponès on es narra els enfronatments entre Atenes i Esparta. L'obra no està completa però si que examina tota la primera fase del conflicte. Com a historiador potser és encara ,és important que Herodot, perquè? Per dos raons: 1 Perquè s'enfronta a l'estudi de les causes. Quan aquest escriu la seva obra ho fa deixant clar des del principi quines són les causes més importants, és el primer que fa una jerarquització de les causes segons la seva importancia. 2 La història de Tucidides és 100% humana. No hi ha lloc per la mitologia, els deus o els herois. XENOFON Al segle IV a.C. la producció cultural a Grecia és molt elevada però no ens han arribat obres del nivell de les d'Herodot o de les de Tucidides ( els dos grans exponents de la historiografia clàssica grega ) Però, hi ha que destacar a un historiador: Xenofon, poc rigurós en les seves obres ja que les escriu amb clares intencions morals i polítiques. És de l'únic que ens han arribat obres completes, de la resta d'historiadors de la seva època únicament fragments. POLIBI El mateix es pot dir de l'època hel·lenística. No va haver-hi grans historiadors però hi ha molt més rigor en l'historiografia, es preocupen més per la forma que pel contingut. Destaca entre tots un historiador que viu plenament la “tranferencia de poder” entre Grecia i Roma: Polibi. Escriu en el segle II a.C. que és quan l'Imperi romà es llença a la conquesta de tot el Mediterrani inclosa Grecia. És el primer que individualitza la importancia d'aquesta potencia emergent i que intenta esbrinar les causes que provoquen que es dongui aquest fet. El problema és que sovint es mostra massa comprensiu cap a aquesta nova superpotencia. Amb Polibi s'acaba el que es considera la historiografia de la Grecia clàssica. Hi ha un historiador, ja més tardiu, que es considera el pare del génere de les biografies: PLUTARCO ( Vidas paralelas --> esciu en època Imperial Romana però ho fa en grec ) L'altre gran historiografia clàssica és la romana. Característiques: • Poc rigurosa i molt moralitzant. La història per als romans no té raó de der sinó és per ensenyar. • Influenciada per la historiografia grega. • Comptava amb un nombre de fonts escrites destacable. Qui són els 4 grans de la historiografia romana? CÈSAR A més a més de ser un gran polític i general fou un gran historiador. Escriu: La Guerra Civil i La Guerra de les Gàl·lies. En la primera de les obres, escriu en tercera persona excepte quan cita frases. Escrita amb una evident valor de celebració i de justificació de la seva campanya militar. Té en compte aspectes geogràfics i etnològics. La segona obra és un relat de la Guerra Civil entre Pompeu i Cèsar. SAL·LUSTI Escriu sobre episodis concrets, ja siguin polítics o militars. Tres grans obres: • Aquest canvi, es produeix al segle XV a Italia: el RENAIXEMENT, per a desprès arribar a tota Europa. Quins són els grans canvis de la historiografia d'aquesta època? • S'abandona definitivament el recurs dels mites i de la mitologia. • Es manté la idea de progrès, però és un progrès humà i no diví. L'home és el centre de l'univers. • Història més propera a l'actual. Té un defecte: Quin? Hi ha una manca d'originalitat. En la seva recerca d'allunyar-se dels models medievals i de recuperarar els esplendros clàssics. MAQUIAVELO Historias florentinas. No és la millor de les seves obres. Aquest llibre fou escrit per als Medichi per glorificar la dinastia dominant de Florencia. Hi ha interpretació i anàlisi, però va ser un encàrrec i aquest no es pot permetre escriure el que volia. GUICCIARDINI ( XV – XVI ) El més gran dels historiadors del Renaixement i un dels més grans historiadors italians. Perquè és important? Perquè considera que tot i les diferencies culturals, Italia forma part una unitat no només geogràfica, sinó també cultural. Com ho fa? A través d'un estudi analític d'una gan validesa de les fonts polítiques i governamentals. Destaca també per la seva capacitat de profunditzar en fets i personatges històrics. Aquest profundització és d'una modernitat absoluta. HISTORIOGRAFIA IL·LUSTRADA Al segle XVIII, conegut també com el segle de les llums, la historiografia experimenta un nou canvi, apareix la Il·lustració. Aquest moviment modifica radicalment no només el món intel·lectual sinó també tota la societat. Inclús avui dia alguns dels seus punts fonamentals es mantenen vigents. I pel que fa a la història? La Il·lustració afecta a tots els àmbits de la vida social però la història no va ser el principal interès. És el primer cop que la història combina dos de les seves principals característiques que la defineixen com a disciplina moderna: narració i erudició, estudi racional amb investigació prèvia. La història il·lustrada va molt lligada amb tot un model filosòfic present a aquella etapa i per primera vegada es comença a parlar de lleis de la història com a reflex de la vigència de l'estudi de les lleis naturals. La idea de progrés és sempre present. És un progrés que confia en les capacitats humanes i és a Anglaterra on s'entreveu millor aquesta confiança perquè allí el liberalisme ja havia guanyat la seva batalla, i són precisament els historiadors d'aquest indret els que porten més enllà el progrés i els que s'allunyen de qualsevol referencia religiosa. Característiques de la historiografia il·lustrada: • S'alimenta d'una discreta popularitat a la cada vegada major difusió dels llibres. • Una historiografia que creu en l'existència d'uns valors humans universals sobre els quals es poden jutjar els homes o les societats dels passat. • Historiografia que molt sovint és instrumental, que s'escriu amb intencions polítiques perquè es puguin fer servir com a exemple per a reformes o canvis de la societat d'aquella època. Representant: VOLTAIRE Pensador de la història moderna i contemporània tal i com la coneixem avui dia. Perquè? • És un dels primers que no s'interessa ni en la història política ni militar. • Abandona qualsevol referència a l'horitzó diví i quan escriu història intenta escriure una història universal, en el sentit que intenta abandonar l'anomenat eurocentrisme. S'intereressa per pobles i societats que viuen fora d'Europa. • Escriu una història que creu en el progrés científic, és una història de costums i de les societats. També fou un dels primers a reconèixer la importància de la societat àrab en el desenvolupament de la civilització europea. Obra: Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions La Il·lustració té com a conseqüència el naixement d'unes concepcions que s'oposen radicalment a aquest moviment. Aquesta reacció neix abans revolució francesa i de l'etapa napoleònica, aquesta moviment es denomina Contrail·lustració. Aquest moviment té com a punt fonamental de crítica el rebuig a una història amb valors universals. Els pensadors contrail·lustrats, com Vico, no creuen en l'existència de lleis naturals de la història i aposten per l'existència d'una serie de valors que no són aplicables a totes les societats, ni a tots els temps, ni a tots els espais geogràfics. Posen més impetu en la diferenciació que en l'universalime i en el fons estan preparant el camí cap a un nou moviment: el ROMANTICISME. LA HISTORIOGRAFIA DEL ROMANTICISME La historiografia romàntica exalta les diferencies. Es produeix un retorn a una temàtica més propera a l'exaltació dels valors nacionals, a més a més, es dóna també un redescobriment del passat propi de cada grup, de cada “nació”. Característiques: • Aquest redescobriment fa que en molts casos es produeixi un retorn a l'Edat Mitjana • Els historiadors romàntics escriuen molts cops perquè són moguts per la voluntat de redescobrir el passat dels seus grups nacionals amb la intenció de mostrar al públic l'existència d'uns valors propis. La principal aportació de la historiografia romàntica és la voluntat de redescobrir el passat. És un moviment en el qual el mite, sovint, guanya a la realitat, es mitifica el passat. Són aquests romàntics els que redescobreixen l'estudi de tots els passats de tots els grups. HISTORIOGRAFIA MARXISTA Perquè és important Marx per la història? Perquè construeix una teoria, que s'anomena teoria del materialisme històric, que té com a nucli l'estudi de les infraestructures econòmiques i que en el fons és una reflexió sobre el paper de l'home a la història. És una història que no és lineal, que es pot modificar sempre mitjançant una revolució o una reforma. Una història que té com a motor la lluita de les classes, la qual acaba determinant canvis a les infraestructures econòmiques . Marx és el primer pensador que posa en relació l'economia i la història. HISTORIOGRAFIA A PARTIR DEL 1850 Quina és la situació a Europa al 1850? Just fa poc que han acabat els grans moviments revolucionaris del 48/49 que van fracassar a gran part dels països on es varen dur a terme amb excepció de França. Els reaccionaris europeus haurien d'estar contents per aquest fet però fa temps que la burgesia i el liberalisme han guanyat la batalla i la guerra. En resum és una època de pau generalitzada i de triomf per part de la burgesia. Llavors, tenim una classe dominant, la burgesia, i al continent europeu en pau i amb la mirada posada en el futur, una mirada plena d'optimisme. En els posteriors 50 anys la burgesia reafirmarà els seu poder a diferents indrets d'arreu del món. És una etapa d'enorme desenvolupament econòmic amb algunes petites crisis, però aquestes no posen en perill el sistema econòmic. Neix la classe obrera i va creixent la proletització de la societat. A més a més, es produeix el fenomen de l'urbanisme. Va creixent també el progrès tecnològic i cada vegada d'accelera més, els descobriments se succeixen un darrere la'ltre. És el moment de la creació de l'automobil, de la il·luminació, de les grans ciutats.... Europa ara espandeix el seu control sobre practicament tot el planeta. Les grans potencies europees directa o indirectament controlen el 90% del món a excepció d'alguns països com EUA o el Japó. En resum, no es d'estranyar que el desenvolupament cultural i intel·lectual d'aquesta època i pel que fa a la historiografia sigui un desenvolupament positivista. El positivisme és un corrent filosòfic i culturak que domina a la segona meitat del segle XIX. El que es considera el fundador del Positivisme, Auguste Comte, escriu la majoria de les seves obres abans del 1850 peró és a partir d'aquest any que les seves teories començen a difondre's i a dominar el pensament europeu. Principis: • Confiança en el progrès i la ciència. L'unic coneixement acceptable és el científic. Llavors, l'aplicació del métode científic ha de ser vàlid a tots els àmbits del coneixement humà. • Els positivistes creuen i tenen confiança en el futur. Creuen fins i tot que amb l'aplicació del métode científic sigui possible fer previsions de futur. El positivisme contribueix a crear l'època i és fill de l'epoca. Neix en un moment de gran desenvolupament económic i cultural i al mateix temps, ajuda a aquest desenvolupament. Un altre fenomen que intenta donar una resposta a aquesta crisi i que neix a finals del segle XIX i que per primer cop entra en l'àmbit científic és la SOCIOLOGIA. Aquesta disciplina es desenvolupa sobretot als pensament de dos grans pensadors: EMIL DURKHEIM Què diu pel que fa a la història? Que s'ha d'entendre que la història ha de passar més enllà de la dimensió indicvidual i ha d'entrar en la dimensió sociològica de la realitat. S'ha d'entendre la dimensió complexa i social de l'home i no limitar-se a l'estudi de la seva individualitat. És aquest el que acaba amb el predomini clàssic de la història política perquè a partir d'ara es donarà més importància als fenòmens socials. MAX BEBER Què diu? Què teoritza? Que totes les ciències, inclosa la història, són sistemes de conceptes i no descripcions de realitats. L'ètica protestant i l'esperit del capitalise Aquesta obra té avui dia encara una gran difusió perquè al desenvolupament del capitalisme va tenir un paper fonamental la religió catòlica. La religió, en aquest cas protestant, té un paper fonamental a l'hora de crear estructures o sistemes econòmics. Economia y sociedad Posa en relació tots els diferents aspectes de la economia, la societat i la història. La conclusió a la que arriba és que la sociologia es necesaria per a racionalitzar el discurs històric si es vol fer història no ens podem limitar tan sols a la història hem d'obrir la mirada a altres disciplines i la més important, segons Beber, és la sociologia, encara que, hi ha que tenir en compte l'economia. L'historiador no es pot limitar a ser historiador. En el fons està posant una base sobre la qual es contrastarà la manera de fer història actual. Hi ha un tercer factor que contribueix a crear aquesta sensació que cal canviar les coses per a fer història, que necessita un canvi profund. Aquest tercer factor és l' HISTORICISME. 1 Oposició al positivisme 2 Tendència que considera que tota la realitat és el resultat d'un esdevenir històric. La història tradicional està patint una crisi important. És aquí on intervenen els historicistes. De quina forma contribueixen al canvi? CROCE Fa filosofia de la història i es pot adscriure a la corrent de l'historicisme. Croce diu que tota història és història contemporania perquè la història que fa l'historiador la fa amb els ulls del present. L'acusen de no ser capaç d'arribar a la “neutralitat” de l'historiador. Representa un canvi fonamental per saber quina nova historiografia es fara després d'aquest crisi de la història. En el fons el que diu es que el context de l'historiador és fonamental en el moment de fer història. COLLINGWOOD Què diu? Que és la imaginació històrica la que recrea el passat del coneixement històric només existeix si pot ser pensat per l'historiador. Tot i els canvis del derrumbament de l'ordere, els historiadors tradicionalistes són refrectoris a l'hora de dur a termen aquests canvis, volen quedar-se en el passat perquè era un model estable, segur. A partir dels anys 20 hi ha una primera aproximació a uns nous models de fer història. Les anomenades grans interpretacions de la història. Què són? Alguns historiadors més receptius als canvis començen a pensar que ja que no poden trobar lleis de la història, es pot intenar cercar un altre camí. Aquest camí és la recerca de regularitats cícliques a la història. Destaquen dos historiaors: SPENGLER: La decadència d'Occident Spengler a partir d'estudis sobre la caiguda d'anteriors imperis, fa una previsió sobre la pròxima caiguda del poder Occidental. Entre el 1904 i el 1905 es du a terme la guerra entre Rússia i Japó, que guanya aquest últim. Aquest fet té un gran impacte en la societat europea. La sensació d'una imminent decadència d'Occident es dfon i s'expressa fins i tot a nivell popular amb l'aparició de la ciència ficció. TOYNBEE Estudio de la història Gran teoria cíclica sobre el desenvolupament de les civilitzacions. El problema dels llibre de Spengler i Toynbee és que no tenen influència en el desenvolupament successiu de la història. Són grans obres aïllades que intenten obrir un camí, no van més enllà de ser contruccions teòriques. Aquesta temptativa de voler sortir de la crisi de la historiografia tradicional fracassa. No és aquest el camí que haurà de seguir la historiografia per sortir de la crisi per no voler-se adaptar al canvi del temps, al canvi que s'ha produït a la societat. Caldrà que intervimguin una nova generació d'historiadors que revolucionin la història tal i com la coneixem nosaltres. Aquest historiadors són els exponents de la escola francesa dels Annals. Aquesta és la principal escola del segle XX i la que té una major influència en el desenvolupament de la historiografia moderna. És la ruptura definitiva amb les escoles anteriors i és també un important canvi geogràfic, si el paper dominant de la historiografia mundial el tenia Alemanya a partir de l'aparició de l'escola dels Annals serà França. HENRY PIRENNE No és un annalista però va influenciar de manera destacada aquesta escola. És conegut sobretot per l'elaboració de tres tesis historiogràfiques: • La tesi sobre la intrínseca unitat de la nació belga a l'Edat Mitjana. És la més discutida i criticada. S'esforça per demostrar que a l'Edat Mitjana existien unes característiques comunes entre els flamencs i els valons que poden fer parlar ja d'una nació belga. • La tesi del desenvolupament d'una classe mercantil ja durant el segle XI. Aquesta comença a assentar les bases del successiu desenvolupament capitalista d'èpoques posteriors. Els primers nuclis del capitalisme mercantil es desenvolupen a Europa quan reneix la vida humana a tots els comerços, especialment a l'Europa central. • La tesis del ruptura de la unitat mediterrània al segle VII i VIII. Exposa aquesta tesi en un llibre no molt llarg que s'anomena “ Mahoma y Carlo Magno ” i és un dels llibres fonamentals del s. XX. Què és això de la ruptura de la unitat del mediterrani? Es refereix al fet pel qual, segons l'autor, el veritable començament de l'Edat Mitjana es produeix quan els àrabs ocupen tota Àfrica del Nord i la Península Ibèrica perquè es fractura la unitat de la Mediterrània. Això dóna lloc a una Mediterrània meridional musulmana i a una septentrional cristiana fet que es manté fins als nostres dies. I és per aquest fet que l'autor diu que és aquí quan podem parlar d' Edat Mitjana ja que es produeix un canvi en la societat. El punt fonamental es que Pirenne juga un paper rellevant en el successiu naixement de l'escola dels Annals perquè és un dels primers historiadors que assenyala que els canvis de llarga duració es deuen a a causes igualment profundes, que no ens podem limitar a prendre en consideració un sol esdeveniment concret per analitzar grans canvis a nivell polític, econòmic, religiosos... ( FUTURA CONCEPCIÓ DE L'ESCOLA DELS ANNALS ) L'escola neix i es desenvolupa al voltant d'una revista d'història acadèmica que sorgeix a l'any 1929 i s'anomena Annals d'història econòmica i social. CARACTERÍSTIQUES: • De llarga durada • Arriba a identificar-se amb tota la historiografia francesa. • Trencament definitiu amb la historiografia. A partir d'ara es fa història econòmica i social. És una història més analítica i més centrada en els aspectes socials i econòmics de la societat analitzada. • S'han d'integrar altres disciplines a la història. •