Poesia modernista. Joan Maragall, Apuntes de Lengua y Literatura

¡Descarga Poesia modernista. Joan Maragall y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity! Generalitat de Catalunya %: Departament d'Educació Literatura catalana. 1r de BATXILLERAT. Curs 2020-2021 Literatura catalana del segle xx LA POESIA MODERNISTA. JOAN MARAGALL 1. LA POESIA MODERNISTA Etapes de la poesia modernista Lantifloralisme ¡ el naturalisme TENDÉNCIES IDEOLÓGIQUES Simbolisme Vitalisme, poesia cósmica ¡ espontaneisme El prerafaelitisme Classicisme ¡ parnassianisme 2. JOAN MARAGALL (1860-1911) NN DO AUuNNA 1. LA POESIA MODERNISTA La poesia durant el modernisme mostra una gran varietat de tendéncies estétiques, ja que els autors d'aquí incorporen molts models forans (o millor, imiten). Perú es tracta d'una poesia poc original que prefereix la imitació a la creació original i que, malgrat el ventall de tendéncies, no assoleix grans dosis de qualitat., Per tant, la característica fonamental de l'expressió poética durant el modernisme és la diversitat d'estétiques que dominaren alternativament les dues décades a cavall del canvi de segle. A voltes, aquestes estétiques convisqueren harmónicament (simbolisme ¡ prerafaelitisme); d'altres, senfrontaren ¡ polemitzaren (espontaneisme-vitalisme ¡ parnassianisme), i algunes, com el parnassianisme ¡ el classicisme, evolucionaren fins a connectar, cap al 1910, amb el nou ordre noucentista. Poden establir-se alguns trets compartits per tots els corrents modernistes: l'oposició frontal a la poesia jocfloralesca (si bé seran els mateixos Jocs Florals els que serveixen de plataforma de difusió del modernisme en un cert moment, com 1894); la idea de renovació poética a través del llenguatge (i des d'aquí podem trobar relació amb el suport a la reforma que Fabra está provant d'estendre ¡ a la qual s'adhereix “L'Avengs”). Generalitat de Catalunya %: Departament d'Educació Literatura catalana. 1r de BATXILLERAT. Curs 2020-2021 Etapes de la poesia modernista Trobem tres etapes: 1892-1898: ruptura amb el vuitcentisme, forta incidéncia cap al simbolisme/decadentisme/prerafaelitisme, que és lestética que triomfa en aquests primers anys ¡ es ramifica en molts corrents. 1898-1905(+/-): diversificació dins d'una tendencia vitalista. e Espontaneisme: a) Maragall, b) seguidors de Maragall (Antoni Isern, Ignasi Iglésias, Rafael Nogueras Oller), Cc) poesia cósmica. + Arbitrarisme/artificiositat: a) simbolisme: decadentisme —Miquel de Palol, Josep M. Roviralta—, prerafaelitisme —Alexandre de Riquer, La damisel:la santa de R. Casellas, Xavier Viura—, classicisme simbolista, ¡ altres autors, com Adriá Gual b) Parnassianisme (Jeroni Zanné), que connecta amb l'Escola Mallorquina (Miquel Costa ¡ Llobera) 1906-1910: anys de la “Nova Pléiade”, poesia refinada ¡ artificiosa que s'emmiralla en Ronsard ¡ Carducci. Els integrants d'aquest grup (Maseras, Vinyes, Palol...) se situaven ideológicament en l'esquerra d'origen petitburgés ¡ comarcal. L'antifloralisme ¡ el naturalisme La característica fonamental de l'expressió poética durant el modernisme és la diversitat d'estétiques que dominaren alternativament les dues décades a cavall del canvi de segle. A voltes, aquestes estétiques convisqueren harmónicament (simbolisme ¡ prerafaelitisme); d'altres, senfrontaren ¡ polemitzaren (espontaneisme-vitalisme ¡ parnassianisme), ¡ algunes, com el parnassianisme ¡ el classicisme, evolucionaren fins a connectar, cap al 1910, amb el nou ordre noucentista. Els primers signes de canvi de gust s'evidenciaren a les págines de la revista L'Avens (1881-1884) amb textos del seu director, Ramon D. Perés (1863-1956), de marcat to antifloralista ¡ amb la campanya de normativització lingúística. Perés formulá unes Generalitat de Catalunya %: Departament d'Educació Literatura catalana. 1r de BATXILLERAT. Curs 2020-2021 guiar per la intuició i els valors populars i col:lectius. Maragall, amb la teoria de la paraula viva, imposa llespontaneisme com a valor essencial de la nova tendéncia. Ara bé, llesséncia de la nova estética, tan personal, va fer dir a Carles Riba que no tenia fórmules transmissibles, ¡ fou així que Maragall no pogué tenir seguidors/potenciadors sinó imitadors (Francesc Pujols, Josep Pijoan, Joan Maria Guasch o Joan Llongueres) que, a la llarga, van connectar, o es dissolgueren com a poetes espontanis, amb les tendéncies classicitzants (des de 'École Romane de Moréas fins al parnassianisme, recollint també lempremta de Nietszche). En la mateixa línia del poeta verac, el naturisme ¡ l'impacte de les teories de John Ruskin (1819-1900), de retorn a les formes preindustrials ¡ vitalistes sobre la visió de la natura, van impulsar un corrent poétic que es denomina "cósmic", sota el mestratge, especialment, de Mestres ¡ de Maragall. Hi trobem els poetes ja esmentats ¡ batejats com a "maragallians". Els interessen els temes paisatgístics ¡ les descripcions de moments determinats del dia o de l'any (crepuscles, nocturns o mesos ¡ estacions). Busquen acabar la dualitat decadentista home-natura ¡, doncs, aconseguir la integració harmónica de l'home en la natura. 1 enfront de les abstraccions reivindiquen la poesia de la vida, la poesia del concret. Quan Maragall ¡ Iglesias reclamaven la dimensió social de l'art, pensaven fonamentalment en un art al servei del nacionalisme ascendent. El pes del didactisme ¡ l'interés per la col:lectivitat desembocaren en un tipus de poesia denominada social amb Ignasi Iglesias com a capdavanter, sobretot amb Ofrena (1901). Aquesta tendéncia pren com a referent local l'obra d'Anselm Clavé (1824-1874) ¡ critica les tendéncies decadentistes simbolistes pel que signifiquen d'ignoráncia de les realitats socials ¡, també, s'oposa als corrents arbitraristes que comencen a aparéixer. Entre els poetes forca compromesos a fer poesia social destaquem Rafel Nogueras ¡ Oller (1880-1949) amb Les tenebroses (1905), Josep Pijoan (1881-1963) amb Cangoner (1905) ¡ Joan Maria Guasch (1878-1961) amb Pirinenques (1910). Els corrents vitalistes, a més a més, van proporcionar les bases perqué un grup de poetes d'extracció social humil i amb poca preparació intelrlectual poguessin optar a dir-hi la seva. Esmentem Plácid Vidal (1881-1938), Antoni Isern (1883-1907), Hortensi Gúell (1876-1899) ¡ Joan Puig ¡ Ferreter (1882-1956), entre els procedents del Generalitat de Catalunya Departament d'Educació Literatura catalana. 1r de BATXILLERAT. Curs 2020-2021 denominat grup de Reus. Es fan seva la mitificació de la poesia popular i l'espontaneitat inherent als corrents naturistes ¡ vitalistes. Ara bé, més que no pas renovar formes, en recuperaren de velles ¡ deixaren de banda tot retoricisme que dificultés el missatge poétic. Veient inaccessibles els cercles d'alta cultura, assumiren la marginalitat, amb posats romántics, i amb la reivindicació del Verdaguer marginat, perseguit ¡ "poeta del poble" crearen una tradició poética que trobá el seu públic en els ateneus ¡ institucions (sobretot els Jocs Florals) de la petita burgesia de les barriades barcelonines. El prerafaelitisme La creenca que la práctica artística havia de ser paralrlela a un sentiment de fe ¡ devoció envers uns valors més alts, portá a la sacralització de l'art, que se serví de la simbología ¡ les imatges del món religiós per expressar amb tota la seva complexitat l'experiéncia creativa. La introducció d'aquest corrent a la poesia catalana cal situar-la als darrers anys de la década dels vuitanta. Ara bé, no és fins després del 1892 que trobem les primeres valoracions de l'ingenuisme ¡ el medievalisme a cárrec d'Apel"les Mestres, en poesia, a Odes serenes (1893), de Casellas, en prosa, amb La damisella santa (1894), ¡ de Rusiñol, en pintura, amb els plafons simbólics de La poesia, La pinturai La música, del Cau Ferrat. Els darrers anys de la década dels noranta, el prerafaelitisme es relacioná amb els corrents espontaneistes, de valoració del primitivisme ¡ de les llegendes medievals o populars. Pensem, especialment, en les "Visions" de Maragall (Fra Garí, Comte Arnau o Serrallonga) ¡ el pes que tingué el medievalisme nacional canigonenc de Verdaguer. La presencia de temes ¡ motius prerafaelites és forca evident a les págines de la revista Joventut i, després del 1906, continua donant temes als corrents parnassianistes ¡ decadentistes, sobretot a poetes com Jeroni Zanné (1873-1934), Alexandre de Riquer (1856-1920), Miquel de Palol (1885-1965) ¡, transformats, sobreviuran, després dins el noucentisme, sobretot amb l'ús que en feu Guerau de Liost en larbitrarització del massís del Montseny. Classicisme i parnassianisme El 1906, arran de l'aparició d'Enllá, de Maragall, i d Horacianes, de Miquel Costa ¡ Llobera (1854-1922), prenen forma, grácies en gran part a l'empremta del simbolisme francés, dues noves tendéncies, el parnassianisme, que ja no és el vuitcentista Generalitat de Catalunya %: Departament d'Educació Literatura catalana. 1r de BATXILLERAT. Curs 2020-2021 antiromántic sinó el que persegueix la creació d'un llenguatge poétic culte ¡ artificiós, ¡ el classicisme, lligat al que Zanné denominá "Nova Pléiade", referint-se als models de l'escola poética francesa del segle XVI, especialment al mestratge de Pierre de Ronsard (1524-1585). Defensaven la utilització del sonet com la forma més excelsa de fer poesia ¡ arribaren a plantejar una sonada confrontació, la que es coneix com la "batalla del sonet", amb els poetes espontaneistes. Hi destacaren, a banda de Zanné, Ruyra i Carner, poetes com Guillem A. Tell ¡ Lafont, Pere Prat ¡ Gaballí ¡ Miquel de Palol. Influits per Ronsard ¡ J.M. de Hérédia (1842-1905), es proposaren d'aconseguir una poesia de cenacle, elitista, refinada ¡ intel“lectualitzada. Per als que optaren pel vessant classicitzant, els referents foren els italians Giosué Carducci (1835-1907) ¡ D'Annunzio, que imposaren un canvi radical en els models catalans, substituint el discurs predominantment vitalista ¡ espontani d'Iglesias ¡ Maragall pel de Costa ¡ Llobera primer i, després, Carner, des de posicions més conservadores, ¡ el mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), des de les més esquerranes. Aquest grup posá les bases teoriques ¡ estétiques de la poesia noucentista, amb un llenguatge poétic propi refinat, sofisticat, culturalista, distintiu i en gran manera críptic que, en gran part, avui ha quedat com una mostra d'idiolecte literari, Jeroni Zanné tingué un especial protagonisme en el triomf d'aquestes tendéncies. Especialment a Assaigs estétics (1905), Imatges ¡ melodies (1906) ¡ Ritmes (1909). Sostenia que s'havia d'aconseguir una poética que sintetitzés les grans aportacions de la poesia moderna, concretament del simbolisme ¡ el parnassianisme, peró oberta també a les influéncies del prerafaelitisme ¡ el wagnerisme, en la potenciació de la idea d'Art Total. Zanné hi reeixí amb una gran capacitat de síntesi i amb bona curiositat cultural (traduí Horaci, Ronsard, Goethe, Carducci, Wagner...) ¡ així els seus interessos temátics abracen des dels mites bíblics fins als wagnerians, passant pels classics, medievals, renaixentistes, setcentistes. D'altra banda, fou qui equipará la figura de la Teresa ausiasmarquiana als mites dels grans amors, Beatriu ¡ Laura, tan ben cantades en la seva obra.