Polítiques socials i educatives, Apuntes de Politica Social

¡Descarga Polítiques socials i educatives y más Apuntes en PDF de Politica Social solo en Docsity! Polítiques Socials i Educatives Tema 1. La política Social Definicions: 1. Política social com a disciplina científica que es dedica a la producció de coneixement. És a dir, com a àrea del coneixement que es dedica a la reflexió del propi saber. És la part teòrica i acadèmica de les cosses. 2. Política social en la que s’engloben un conjunt de practiques i accions que tenen com a finalitat afavorir el benestar i desenvolupament de la societat. Veiem la política social com una acció política, com una manera d’incidir directament a la realitat. Serien tot aquell conjunt d’iniciatives que busquen repercutir en alguna de les missions de la política social (lleis, decrets, normatives autonòmiques, etc.). Missió: 1. Justícia social. Busca afavorir la igualtat de la població, per tant, reduir la diferencia entre els rics i els pobres. 2. Benestar social. Està molt relacionat amb la qualitat de vida, però no és el mateix. El benestar social es mesura mitjançant la qualitat de vida. És un concepte abstracte. 3. Ordre social. Té molt a veure amb conformitat, en que la població accepti les estructures i les polítiques que es fa en un estat. Aquests tres factors són els pilars de l'Estat del Benestar, són necessaris perquè la societat accepti les normes i la llei actual. L'Estat del Benestar és una construcció política que només existeix a Europa. Aristòtil utilitza l'expressió Zoon Politikón (l'home és un animal polític) per referir-se a l'home en el seu llibre Política. Vol dir que l'home és un animal de ciutat, un entorn artificial manipulat perquè ell pugui viure. També està parlant de la capacitat de l'ésser humà per organitzar els esdeveniments públics d'una societat. La política social el que busca es pal·liar les necessitats humanes, per tant sempre dependrà d’un context, de quina època, de quina situació conviu la societat. Una societat té certes necessitats (necessitats socials), aquestes poden ser personals, globals, locals. Si son personals dificilment parsaràn a algo més gran, pero si són locals o globals, sobretot si son locals, poden desencadenar en problemes socials si no es cobreixen. Quan aixó succeix, moltes vegades acaba derivant en un conflicte social (més greu que un problema, es veu més implicada la societat). Si s’aborda, es fa amb una resposta social, la qual, gairebé sempre, vindrà lligada a la politica, per tant es tradueix en politica social o educativa. Aquesta politica social i educativa respondrà a als discursos politics. Qui s’encarrega de materialitzar aquests politiques socials i educatives i posarles a ptractica és l’administració (alcalde, ayuntaments, president…). Per actuar davant d’un problema social i fer una bona politica social i educativa lo ideal es seguir tres pasos: 1. Analisi real. Fer un diagnostic del problema per aproximarnos a ell el màxim possible perquè la resposta social sigui acertada. Es fonamental 2. Reflexió critica. Es posen sobre la taula totes les propostes i actuacions anteriors per trobar perquè s'ha fallat. Per això és important la critica i la reflexió. 3. Una vegada hem fet la diagnosi i sabem quina es la millor manera d’abordar el conflicte, es tracta de fer la Proposta d’actuació, que aixó ja serà traduida a la politica per solventar el problema. Necessitats humanes Definició: 1. L’estat d’un apersona en relació als medis necessaris per la seva supervivncia. No totes aquestes necessitats han de ser necessitats bàsiques. 2. La sensació de carencia d’alguna cosa lligada al desig de satisfer-la. Les persones depenen d’un gran conjunt de necessitats i la conceptualització d’aquestes és important per l’actuació dels Serveis Socials, perquè si son considerades com a drets, s’hauran de garantir i oferir recursos per satisfer-les. Actualment, gran part del debat sobre les necessitats es centra en el dilema de l’universalisme/relativisme i entre la subjectivitat u objectivitat de las necessitats. Teoria de la jerarquia de necessitats de MASLOW Abraham Maslow (1908-1970), va ser un psicoleg estadunidenc que als anys 70 va desenvolupar una teoria en la que formula una jearquia de les necessitats humanes amb la qual intenta explicar quins són els elements que motiven la conducta humana. La idea fonamental d’aquesta teoria es que les necessitats expliquen el comportament humà, ja que els humans actuem per cobrir les nostres necessitats. Diu que a mesura que es satisfan les necessiatts més basiques, els humans desenvolupen necessitats i desitjos més elevats. Carateristiques de la piramide: a)Va d’abaix a d’alt. b) Les necessitats humanes son universals, però amb manifestacions culturals diversas i formes de satisfacción diferents per cada cultura. El concepte cambia, però la necessiat és la mateixa. c)Tots els estadis de la piramide podrien esdevenir drets humans. d) Les necessitats són elements inherents a l’espècie humana. Ser “més persona” depèn de la satisfacció de les necessitats de nivells més elevats. e) Existeixen dos tipus de necessitats: bàsiques i les superiors o metanecessitats. Estadis: au tor eal itz aci ó Reconeixement Afiliació Seguretat Fisiologiques 1. En primer lloc fa referencia a la identitat dels individus en l’espai públic. 2. Al mode en que els individus es relacionen en una societat organitzada a nivell polític. 3. A la pertinença a una comunitat. La gent que son ciutadans d’un país són membre de ple dret d’aquell país, les seves accions estan subjectes a un corpus jurídic. El concepte ciutadania té una forta carrega ètica i carrega de justícia social perquè el que fa es igualar a tots els ciutadans. De fet, Karl Marx deia que el terme ciutadania entrava en conflicte amb el mercat (sistema capitalista), perquè la ciutadania te la voluntat de igualar a tots els seus ciutadans, mentre que el mercat fa el contrari, genera diferencies, el que busca es el benefici individual i el desequilibri. La ciutadania, com a mínim en l’estat cristià, no vol igualar econòmicament a tots els ses ciutadans, però si que es vol fer iguals davant la llei. Per tant, es contradictori la compatibilitat entre que tots els ciutadans siguin iguals però que tots ells formin part de classes socials diferents. El concepte de ciutadania va variant amb el temps, es asimètric, vol dir que no té les mateixes connotacions o implicacions ser ciutadà ara que ser ciutadà fa 100 anys, ni ser ciutadà d’una democràcia que d’una dictadura. Això guarda relació al que dèiem de quins drets tenien els ciutadans a Grècia i a quants habitants de la polis se lis aplicava la ciutadania, però avui en dia considerem que tothom ha de ser ciutadà. En la nostra societat, si em comporto malament, la policia em sanciona, em fica una multa que va al jutjat i em condemnen. Quin seria el procediment a Grècia? Com es mantenia l’orde públic a la polis d’Atenes si no hi havia policia? A l’antiga Grècia no hi havien policies perquè eren els propis ciutadans els que vetllaven perquè l’ordre públic es mantingués. Si hi havia algun ciutadà que feia alguna cosa que es considerava incorrecte en societat, se’l portava a una assemblea (els aristoi) on es discutien els arguments i, en el cas de que fos culpable, el condemnaven. Era la pròpia assemblea, els aristoi qui regulaven això. A les nostres societats, vetllar per l’ordre públic no entra dintre de les responsabilitats que considerem que han de tenir tots els ciutadans, per això tenim el cos de policia. Per tant, en macroescala, podem veure com el terme ciutadania te diferents implicacions depenent de en quin moment històric ens situem. Què implica el terme ciutadania en la nostra societat? A la nostra societat (Europa a l’Estat del benestar concretament) la ciutadania tes 3 implicacions com a mínim que han d’estar presents: 1. Civil. Vol dir que les accions de la ciutadania estan sotmeses a un marc jurídic. Ets lliure però si fas determinades accions et prendran aquesta llibertat. 2. Polítiques. Tots podem participar a la vida pública, podem votar, escollir fer un partit polític i representar a la població, etc. Un altra cosa es que decidim fer-ho o no o que considerem que aquesta implicació es insuficient, considerar que la pròpia democràcia dona poques eines per consultar els seus ciutadans. 3. Socials. Vol dir que la ciutadania també està subjecte a tot un conjunt de garanties, com per exemple de salari mínim, educació gratuïta obligatòria, sanitat publica. I d’alguna manera en aquestes tres implicacions estarien recollits els drets que te la nostra ciutadania, doncs tenim els drets civils, socials i polítics. L’estat es l’últim responsable de que es garanteixin els drets de la ciutadania. S’encarrega de vetllar perquè els drets es compleixin i en el cas de que siguin vulnerats, es ell qui s’encarrega de condemnar a la persona que els ha vulnerat. Per tant es l’estat el que te la responsabilitat d’intentar suprimir aquestes diferencies que tenim tots de naixement de classe social, aquestes diferencies culturals. En aquest sentit, Thomas Marshall, un dels grans autors britànics que reflexiona sobre les ciutadanies, també parla de que la ciutadania te tendència a la igualtat, precisament perques l’origen modern de la ciutadania és a la RF i fa tots els homes siguin igual davant de la llei. Es va proclamar una república, canvien de corpus jurídic o donen al estat un corpus jurídic i converteixen l’estat francès en un estat nació i en una societat de ple dret. Algunes obligacions de la ciutadania són: 1. Tots hem d’anar identificats pel carrer. Si algú policia en demana el carnet d’identitat i no ho portem, pot ser un problema. 2. Comunicar fets delictius. Si veus un delicte és la teva obligació es comunicar-ho. 3. Col·laborar en un jutge. Hi ha moments en que per una determinada investigació, un jutge requereix que col·laboris o fa que aportis el teu punt de vista, hi ha diferents figures perquè et citin a declarar davant un tribunal. La ciutadania te un conjunt de implicacions morals. Te l’obligació de saber que diu la llei, però es possible que la llei sigui injusta i davant d’una llei injusta el deure moral de la ciutadania es desobeir-la. Podríem dir que la ciutadania te l’obligació de respectar la llei sempre i quan no vulneri els valors humans Estem a abismes de la democràcia grega, nosaltres no decidim pràcticament res. Atenes, a partir del segle VIII a.C., va començar a ser una democràcia. No era una democràcia representativa, era una democràcia directa, es a dir, els ciutadans participaven directament a les decisions publiques. Això era possible, entre altres coses, perquè hi havien poques persones de la polis considerats ciutadans, per tant tothom podia participar. El mecanisme de funcionament era el següent: els aristoi es reunien en assemblees, tractaven els punts i no era només un polític qui decidia com fer-ho, era tota la població la que donava la seva opinió. Després, en funció de la força dels diàlegs i argumentacions que cada persona havia exposat, es votava. Avui en dia es diu que estem en una societat en que la ciutadania acaba tenint un rol molt passiu. I això es perquè, com a mínim a les democràcies occidentals, el ciutadà s’implica molt poc en la vida publica. Les responsabilitats que tenim els ciutadans de participar a la vida publica és la d’anar a votar, poc més això. Estem delegant la nostra responsabilitat d’escollir en la vida pública en altre (representants polítics) que escollirà per nosaltres i tenen una posició més activa. L’alternativa és que s’involucri més a la ciutadania en les decisions polítiques, com per exemple, fer que votin referèndums. Una societat en que la ciutadania tingui un rol mes actiu seria la democràcia participativa, en lloc de la representativa, en la que els polítics consultessin cada vegada als ciutadans i aquests poguessin participar molt més en les decisions de la vida publica. O que el partits polítics deixessin als ciutadans votar les seves propostes. Com es podria arribar a una democràcia participativa? Canviant el model que tenim. Exemple: intentar apostar per una democràcia sense partits polítics perquè aquests sempre defensaran els seus interessos abans que els de la societat en general. Aristòtil deia que la ciutadania requereix de certa prosperitat material per fer una cosa o intervenir amb algun acta. La llibertat jurídica sense la fàctica no té cap valor. Per exemple, si la nostra ambició es ser polítics, per dedicar-nos a això necessitem uns mínims de coneixements, per tant algú que es pobre, que no té accés a la educació ni a un mínim de prosperitat material, es molt difícil que pugi exercir els drets que té com a ciutadà. Es per això que Aristòtil comenta que la ciutadania requereix d’una certa prosperitat material. Drets Humans La carta de Declaració dels drets Humans es signa 1948. Però el seu origen es troba al 1945, quan s’acaba la IIGM, de fet tenen molt a veure perquè es quan es funda la ONU. Per què s’acaben signant la carta de declaració dels drets humans? Un dels motius fonamentals perquè es funda la ONU i es signa la carta de Declaració dels drets humans es per evitar que hi hagi altra guerra entre França i Alemanya, ja que aquestes dues son les dos grans potencies continentals d’Europa. Una de les missions del projecte de la Unió Europea és mantenir les guerres fora de les fronteres europees. Altre motiu es perquè després de la IIGM s’havien comés tantes barbaritats i atrocitats que es va considerar que s’havia de fer alguna cosa amb això i que no es podia repetir mai més. També es va signa la declaració universal dels drets humans per defensar la dignitat de tot ser humà i que ningú hagués de tornar a passar per allò que va a passar a la IIGM. Característiques fonamentals dels drets humans.  Els té tothom per simple fet de ser humà, però això no vol dir que es respectin. Fan referencia a la dignitat intrínseca de les persones (la humanitat està relacionada amb unes condicions de vida digna, per tant, com tots els humans som dignes, els hem de tenir).  Tenen un ranc internacional i interestatal. Vol dir que son universals, van mes enllà de les pròpies nacions i estats. Cada estat té les seves pròpies lleis, llengües i normes, a nivell teòric es considera que els drets humans estan per sobre de tot això, una societat no hauria de fer normes que vagin en contra d’elles.  Tots son equivalents, no hi ha un mes important que un l’altre.  Tenen fonamentalitat sobre l’objecte. Son irrenunciables, imprescriptibles (tens dret a una vida digna sempre) i són inalienables (no es poden manipular, no podem canviar- los). Estat del benestar L’Estat del benestar presumeix de ser l’Estat que més defensa els drets de la ciutadania, es qui intentarà garantir la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans perquè tots puguin fer us de les facultats jurídiques garantides. A partir de que s’acaba la IIGM (1945) es comença a construir l’estat del benestar a Europa amb els diners del pla Marshall, diners que posa EEUU per reconstruir Europa a canvi de consolidar les democràcies liberals als diferents països que està construint. També ho fa perquè no hi hagi revolucions obreres en aquests països: L’Europa de l’est es la Europa comunista, l’Europa occidental es l’Europa democràtica, però a l’Europa de l’est triomfa el comunisme que, després de guanyar la IIGM, arriba fins a Berlin. I davant de l’amenaça de la