Identidad: Autoconcepto, disonancia cognitiva, autoestima y teorías sociales - Prof. Torra, Apuntes de Psicología Social

¡Descarga Identidad: Autoconcepto, disonancia cognitiva, autoestima y teorías sociales - Prof. Torra y más Apuntes en PDF de Psicología Social solo en Docsity! MÒDUL 2 La persona: construcció de la identitat Autoconcepte (esquema del Jo) → Generalització cognitiva sobre un mateix, que ve de les experiències viscudes i que organitza tot el processament de la informació que recollim sobre nosaltres a través dels nostres esdeveniments socials. Serveix per a interpretar el que fem i el que passa al nostre voltant. Es va construint al llarg de tota la vida, es va modificant en funció de les nostres experiències, trancant de manternir una coherència entre els seus diversos aspectes. El coneixement que tenim de nosaltres mateixos i el món que ens envolta, així com les nostres actituds, es troben influenciats per les nostres pròpies accions. Teories vinculades: 1. Teoria de l’autorepresentació → Es refereix a la gestió d’impressions, és la conducta dirigida a projectar-nos positivament i a mostrar coherència entre el que fem i pensem. James, Mead i Cooley diuen que una persona es presenta diferent segons a qui es presenti, generalment per mostrar el seu millor perfil o causar bona impressió. Tot això es fa per tal de crear la impressió desitjada. 2. Teoria de la dissonància cognitiva (Festinger) → Justifiquem la nostra conducta per tal de disminuir tensions provocades per incoherències amb les nostres actituds. • Dissonància → Situació en què la persona percep l’existència d’una contradicció entre dos elements de cognició. La situació de dissonància té un efecte psicològic negatiu i la persona tendirà a eliminar-la, per restablir la consonància. 3. Teoria de l’autopercepció (Bem)→ Quan la persona no està segura de les seves actituds, observa la seva conducta i les circumstàncies on té lloc, i llavors dedueix d’ella quines són les seves actituds, de forma similar a com dedueix les actituds dels altres. El que diem i fem resulta revelador per a nosaltres mateixos. Sorgeix com a contraposició de la Teoria de la dissonància cognitiva, però té un paper molt important, només pot aplicar- se a situacions on encara no hi ha actituds formades o bé aquestes són molt dèbils. Autoestima → Avaluació positiva o negativa sobre el nostre autoconcepte. Actitud de l’individu cap a sí mateix, valoració de tot el que està inclòs en el seu autoconcepte, al llarg d’una dimensió de positivitat-negativitat. Hi ha una necessitat d’elevar l’autoestima. • Alguns estudis defensen que la baixa autoestima és la causa de determinats comportaments antisocials (crim, deliqüència...). Altres consideren que no és la causa sinó la conseqüència. Alguns estudis mostren que la violència estava associada amb persones d’alta autoestima, però que una alta autoestima no predeia un comportament violent. Persones amb alta autoestima Persones amb baixa autoestima Persistents i resistens al fracàs. Emocional i afectivament estables. Menys flexibles i mal·leables. Menys fàcilment influenciables i més difícils de persuadir. No els suposa un conflicte voler i obtenir èxit i aprovació. Reaccionen positivament a una vida alegre i amb èxit. Minuciosos, amb un autoconcepte estable i consistent. Motivats al autoenaltiment. Vulnerables a l’impacte de les situacions diàries. Molt canviants pel que fa a les emocions i a l’estat d’ànim. Flexibles i mal·leables. Fàcils de persuadir i influir. Desitjen l’èxit i l’aprovació però es mostren escèptics davant d’això. Reaccionen negativament a la vida alegre i amb èxit. Amb un autoconcepte inconscient i inestable. Amb una motivació autoprotectora. Identitat → 2 tipus d’identitat que defineixen diferents tipus d’autoconcepte: 1. Identitat personal → Defineix l’autoconcepte en termes de trets i relacions personals. 2. Identitat social → Part de l’autoconcepte que deriva de la pertinença a grups socials. Teoria de la Identitat Social (TIS), conceptes bàsics: • Categorització social → Procés cognitiu pel qual s’agrupen objectes, persones o esdeveniments considerats equivalents. A través d’aquesta es construeix la identitat social. • Identitat social → Part de l’autoconcepte individual que deriva del coneixement de la pertinença a un grup social juntament amb el significat emocional i valoratiu que comporta. • Comparació social → Procés pel qual les persones es comparen. 3. Factors associats al contingut de la percepció → Existeixen factors que contribueixen a que determinats elements del contingut de la percepció siguin més rellevants. • Importància de l’ordre en què apareixen els trets. • El to avaluatiu dels trets informatius, la informació negativa té major valor informatiu. Percepció de causalitat: Atribució causal (atribucions) → Explicacions sobre el per què d’una acció o d’un succés. Són bàsiques per a la predicció i el control del nostre entorn. Existeixen múltiples teories explicatives dels processos d’atribució: 1. L’atribució de causalitat és una activitat quotidiana. 2. Les atribucions no són exactes, existeixen errors atribucionals. 3. La conducata depèn de com percebem i interpretem els fets. 4. Els processos atribucionals compleixen una funció adaptativa. • Explicacions teòriques de major impacte: 1. Anàlisi ingenu de l’acció de Heider → Explica el procés que seguim per atribuir les causes del que succeeix al nostre entorn. Les persones actuem com a “piscòlegs ingenus”. El procés atributiu comença amb l’avaluació de 2 elemements: • La capacitat de l’actor. • La dificultat de la tasca. Amb això no és suficient, aquests elements no expliquen el per què s’ha realitzat una acció. El procés d’atribució finalitza quan l’observador creu trobar la causa que ha produït la conducta. Tipus de causes: • Internes o personals → Quan queda clar que la conducta era possible per l’actor i quan aquest volia fer-la realment. • Externes o ambientals → Quan pertanyen a quelcom del context (característiques de la situació o de la cultura). 2. Teoria de les inferències corresponents de Jones i Davis → Explica que la conducta observada i la intenció que la va produir són degudes a una característica interior estable. Tracta d’explicar com establim els trets estables de la persona basant-nos en accions observables. Basada en la intenció, sense aquesta no hi ha inferència. 3 factors que poden incrementar la possibilitat d’una inferència corresponent: • Principi dels efectes no comuns → Els elements comuns a 2 alternatives no ens donen informació de la persona. • Expectatives de l’observador → Aprenem més dels altres si la conducta observada no és socialment acceptable. • Rellevància hedònica → En la mesura que tingui conseqüències positives o negatives per a l’observador. 3. Teories de la covariancia i la configuració de Kelley → Kelley planteja 2 processos diferents d’atribució causal: • Covariancia → Quan la persona que fa l’atribució compta amb informació de múltiples fonts i pot percebre covariació de l’efecte i la causa. • Configuració → Qual la informació prové d’una única observació. Principi covariació → 3 fonts de possibles causes d’una conducta: • Alguna característica de la persona. • Algun aspecte de l’estímul. • Algun aspecte de la situació particular o la circumstància. A través de les 3 fonts d’informació podem obtenir 3 tipus d’informació: • Informació de consens → Es comporten de forma similar a la persona observada davant del mateix estímul? • Informació de distintivitat → La persona observada es comporta diferent davant d’altres estímuls similars? • Informació de consistència → La persona observada sempre respon a l’estímul de la mateixa manera? Exemple d’un cas: La Maria (estímul) convida a sopar a un amic seu, en Pep (persona observada) però aquest rebutja la invitació. La Maria tracta d’esbrinar el per què. Informació de consens → Davant una invitació de la Maria què dirien altres persones? • Consens alt → En general tothom diu que no a la Maria. • Consens baix → Normalment no li diuen que no a la Maria. Informació de distintivitat → Si a en Pep el conviden altres amigues què farà? • Alta distintivitat → Habitualment en Pep accepta invitacions. • Baixa distintivitat → Habitualment en Pep rebutja invitacions. Informació de consistència → Davant circumstàncies similars què ha fet en Pep? • Alta consistència → En Pep sempre diu que no a la Maria. • Baixa consistència → En Pep encara no li havia dit mai que no. Funcions del procés d’atribució: 1. Control i predicció de la conducta. 2. Autoestima. Errors d’atribució: No fem atribucions de forma absolutament racional i objectiva, sinó que apareixen errors i biaixos durant el procés d’atribució: 1. Error fonamental de l’atribució → Tendència a explicar el comportament dels altres en termes de causes internes més que externes. 2. Diferències actor-observador → Tendència a atribuir la nostra conducta principalment a causes situacionals (externes) però la dels altres a causes disposicionals (internes). 3. Infrautilització dels consens → Tendència a pensar que la nostra conducta o les nostres opinions són relativament comuns, que els altres pensen i actuen com nosaltres. 4. Biaixos favorables al Jo → Les persones solen atribuir els seus èxits a disposicions internes i els fracassos a causes situacionals. 5. Biaixos favorables al grup → Suposa que els membres de grups que tenen èxit assumeixen més responsabilitat pel rendiment del grup, que els membres d’un grup que han obtingut fracàs (exemple → hem guanyat Vs. han perdut). Prejudicis → Actitud, generalment negativa, cap als membres d’algun grup social, basada únicament en la pertinença a aquell grup.