Reseña del seminario, Resúmenes de Historia del Cine

¡Descarga Reseña del seminario y más Resúmenes en PDF de Historia del Cine solo en Docsity! Introducció: El passat 20 de desembre va ser exposat de la mà de Ricard Rosich, director de la revista FilmHistòria Online, el seminari Cinema i institucionalització franquista: el noticiari del NO-DO (1943-1981) a la Facultat de Geografia i Història, de fet, aquest tema serà inclòs dins el següent número de la revista. Rosich ens va explicar el que va suposar, les formes d’actuar, els objectius, entre altres coses, de l’empresa del No-Do (Noticiarios y Documentales), objecte d’estudi clau per la cultura audiovisual espanyola. -Contingut: Com ja ha estat esmentat abans, No-Do és pròpiament un acrònim de Noticiarios y Documentales, i era l’empresa per la qual el règim construïa diferents productes audiovisual. Comunment, només és recordat pels noticiaris que s’emitien abans de les pel·lícules, però això només és una confusió de la memòria popular. El No-Do, tenia diverses ramificacions: els noticiaris, dels quals n´hi havia dedicats a diferents països, com Portugal, Amèrica, i l’Ibèric, com a forma d'expansió, i van ser creats al 1942 i van acabar al 1992, després de patir diferents canvis. Seguidament, trobem els documentals, que es van començar a emitir al 1943, amb l’objectiu de donar un punt més modern a la institució, primer van ser en blanc i negre, i més tard en color. I per últim les revistes cinematogràfiques, que mostraven a través d’un punt de vista monogràfic diferents temes d’interés generals, va patir diferents variacions com la de Revista Imagenes del Deporte, sempre amb l’objectiu d’entretenir a la població. Generalment, Ricard Rosich es va focalitzar en el cas del noticiario espanyol, ja que, és la part del No-Do que més ens pot servir com a objecte d’estudi per comprendre la societat franquista. La seva principal finalitat era la de controlar les masses, de difusió de la ideologia franquista, i amb una funció propagandística ( ensenyar el que era bo per la població i amagar altres coses que feia el règim), essent la llengua franca del règim, és a dir, era l’únic mitjà pel qual era proporcionada informació del món a la població. Generalment, es tractaven de petits films de com a màxim deu minuts1, excepte els primers, que s'emetien cada diumenge als cinemes abans de les pel·lícules. Es feien diferents seccions: d’una sola notícia, que duraven més o menys un minut, o d’informació ràpida, on anaven passant notícies sense aprofundir 1 Això permetia poder emmagatzemar el film en una sola bovina i facilitar molt més el transport.