El Desarrollo Teórico-Filosófico de la Infancia: Desde la Antigüedad hasta Piaget, Resúmenes de Psicología del Desarrollo

¡Descarga El Desarrollo Teórico-Filosófico de la Infancia: Desde la Antigüedad hasta Piaget y más Resúmenes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity! PSICOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT MÒDUL 1. EL NEN COM A OBJECTE D’ESTUDI: PERSPECTIVA HISTÒRICA. La representació del nen en la tradició psicològica. Sempre hi ha hagut nens, però no sempre han estat objecte d'estudi. A Occident, la preocupació teòrica pel nen va començar en forma de discurs filosoficopedagògico. (Des de la Bíblia i els grecs i romans fins al segle XVIII) que es va decantar per una postura normativa (i moralista), és a dir, es preocupen per com ha de ser el nen, com actuar perquè arribi a ser el que ha de ser (segons la idea d'ideal d'home adult). Però aquesta perspectiva humanista o filosòfica està molt lluny de la psicologia. La representació de la primera infància en la societat moderna. Philippe Ariès (1962/1973) considera que abans del segle XIII la infància no tenia cap valor i només era un pas poc important cap a la vida adulta. L'obra de Philippe Ariès parla de com emergeix el sentiment de la primera infància en la cultura occidental a partir del S: XIII, és a dir, quan apareixen les primeres figures de nen en la pintura, però sobretot a partir de l'S.XVI quan apareix el retrat infantil (aparició d'una nova sensibilitat). A finals del segle XVI el nen apareix ja vestit de manera infantil i fins llavors es el vestia com un adult. L'edat apareix simbòlicament plasmada en el vestit. Neix així el reconeixement social de la primera infància. També parla d'un gran nombre de pràctiques de socialització i de les racionalitzacions precientífiques o protocientíficas que les justifiquen en el seu moment. Els nens vivien barrejats amb els adults i emergeix llavors un "sentiment de la primera infància (XIII) i la seva representació social, condició perquè després es construeixi una teoria sobre aquesta. Les cròniques i documents (biografies) d'aquesta època en què incidentalment es parla de nens és una altra font de coneixement de la primera infància. En aquestes podem llegir algunes pràctiques de criança que es duien a terme. Per exemple, no rentar cap dels nens i deixar que es formi una crosta, per protegir el cervell encara sense ossificar. La medicina, sobretot a partir del segle XVIII, prova d'imposar a poc a poc una mica de racionalitat en tot el coneixement folklòric de pràctiques i supersticions que envolten el nen. D'aquí, amb el temps, naixerà la pediatria. La psicologia del nen no naixerà fins a finals del segle XIX, fruit d'una visió nova sobre l'home que definirà la seva psique com a objecte de coneixement científic (quan els metges van aconseguir clamar contra les pràctiques ancestrals). Els inicis de la psicologia del desenvolupament infantil. No hi ha cap ciència que tingui un origen abrupte, que sorgeixi del no res. Les biografies infantils se solen considerar antecedents o precursors de la psicologia del nen. Les biografies infantils són diaris escrits pels pares amb una intenció “psicològica” (La de Tiedemann és la primera, 1764). Tiedemann és el primer que aplica la modalitat de les “històries de cas”, que s’anaven imposant en medicina, i recopila informació sobre els nens en un format reconegut com a científic. Però l’obra de Tiedemann té encara un tarannà moralista propi de la postura normativa de què hem parlat al punt 1.2. Per això el primer clàssic de la psicologia del nen és el llibre de Preyer (1882), que compte amb un mèrit doble: -Estableix definitivament l’estudi del nen sobre bases científiques. -Planteja els problemes de origen i d’evolució que els seus successors examinaran després al llarg de diverses dècades. Un parell d’obres de Piaget estan també molt a prop de ser biografies infantils, tot i que no se solen considerar com a tal perquè són versions molt més elaborades que una simple crònica. Avui dia, els diaris infantils segueixen tenint vigor per estudiar l’adquisició del llenguatge. En què s’assemblen totes les biografies infantils? Totes parlen de l’origen instintiu dels comportaments (de vegades parlen de l’herència) i dels comportaments adquirits. Quina valoració mereixen les biografies infantils? Riquesa d’informació. Objectivitat de l’observador [malgrat els vincles afectius entre l’observador (pare) i el subjecte observat (fill). Són com la origen (matriu) de la investigació científica d’on han sorgit els altres mètodes. Són el fonament dels mètodes clínic i longitudinal que tindran un ús molt extens a la psicologia infantil. La consolidació de la psicologia del desenvolupament L’interès pel nen forma part d’un fenomen social que té lloc a finals del S.XIX i principis del XX i que serà el punt d’arrencada d’una “ciència del nen”. Aquesta ciència del nen sorgeix de 3 fonts d’estudi: la medicina, l’educació i la prevenció social. La medicina: a finals del S.XIX la medicina ja té un grau de maduresa notable: hi ha preocupació per la higiene, la nutrició, la son, el creixement físic, la dentició, la psicomotricitat... Va ser la medicina clínica (amb pacients amb lesions cerebrals, desequilibris hormonals, disminucions visuals i auditives...) les que van donar origen a la teoria del desenvolupament de la personalitat. L’educació o la pedagogia: amb les polítiques d’escolarització salten a la llum els problemes d’aprenentatge. Sorgeixen programes de psicologia educativa centrats en l’aprenentatge (Thorndike) i els treballs sobre la intel·ligència (Binet i Simon) que donaran origen a la psicometria, el psicodiagnòstic i l’avaluació conductual. Assistents socials: no tots els problemes d’aprenentatge eren deguts a dèficits d’intel·ligència, sinó que en el rendiment escolar ocupava un lloc molt important l’ajust emocional del nen dins la seva família. La psicologia del nen, des del punt de vista del desenvolupament, existeix plenament a finals del S.XX. Tot i així, no és una disciplina unificada, sinó una suma d’enfocaments subsidiaris de teories psicològiques més globals (ex: el conductisme, el psicoanàlisis, etc.). Per això tampoc existeix una història de la psicologia del desenvolupament, sinó que la psicologia del desenvolupament l’hem d’estudiar: -A partir dels diversos subdominis de l’evolució psíquica infantil (motricitat, percepció, intel·ligència, llenguatge, relacions socials...) -A partir de l’evolució de les idees que els grans autors han anat creant. Això és el que farem en aquesta assignatura. L’estudi del desenvolupament humà. Marc evolucionista darwinià del des. Humà El que anomenem desenvolupament psicològic o humà és el resultat d'una interpretació mútua de la biologia i l'sociabilitat. Des de fa més d’un segle els biòlegs indaguen la relació entre l’evolució de les espècies i el desenvolupament dins de cada espècies. Finals del S.XIX. Teoria de la recapitulació de Haeckel: cada nen que ve a aquest món recapitula, en el seu desenvolupament, totes les formes que han caracteritzat les espècies que l’han precedit en l’evolució (ex: l’embrió humà passa per les formes d’ameba, cuc, peix, mamífer.). La llei de Haeckel va quedar totalment desacreditada a principis del S.XX. Una altra pregunta anàloga a l’anterior és quina relació existeix entre la història de l’espècie humana (filogènia) i el desenvolupament de cada nen (ontogènia). Exemple de relació: un organisme viu obeeix a dos imperatius: sobreviure i assegurar la continuïtat de l’espècie. La biologia (filogènia) ha de procurar que l’individu (ontogènia) arribi a la seva fase reproductora. Exemple de relació: el desenvolupament dels individus (ontogènia) tendeix a allargar-se a mesura que s’ascendeix en l’escala filogenètica (filogènia). DIFERÈNCIA ESPÈCIES El fenomen de l’heterocronia: són alteracions del ritme de maduració orgànica d’algunes estructures respecte d’altres. Ex: som l’espècie que posseeix un desenvolupament encefàlic màxim i això és degut a què el nostre cervell creix més ràpid que la resta del cos (heterocronia) i creix durant més temps. L’observador anomenaria estímul el fenomen que desencadena el canvi. El mateix sistema, si pogués, el qualificaria de pertorbació. La direcció que pren un sistema a conseqüència del canvi (el pas a un altre estat) depèn al seu torn de l’estat en què es troba en rebre la pertorbació. Ex: en les relacions interpersonals, una mateixa frase o acció per part d’un interlocutor A produeix efectes completament diferents en B segons sigui l’estat d’aquest (distès, nerviós, preocupat...). Els canvis en un sistema es produeixen per la interacció entre el seu estat i una pertorbació que arriba des de fora. Aquesta pertorbació no és la causa del canvi, sinó només el desencadenant (si hi hagués una relació causa-efecte entre la pertorbació i el canvi, una mateixa pertorbació produiria sempre el mateix canvi). En resum, un sistema és una unitat complexa en l’espai i el temps, constituïda de tal manera que les seves unitats, gràcies a una cooperació específica, mantenen la seva configuració integral d’organització i comportament i tendeixen a restablir-la després de pertorbacions no destructives. El nen com a sistema obert i autopoiètic El nen constitueix un sistema obert. El nen és una unitat d’organització, un organisme. Allò que caracteritza els éssers vius és produir i mantenir la seva organització, és a dir, que un ésser viu o organisme és un sistema autopoiètic. Cada organisme humà contínuament “es comporta”, és a dir, entra en relació amb altres organismes humans, animals o vegetals, els quals, al seu torn, també estan relacionats entre si. Aquesta xarxa relacional existeix en un medi físic (geogràfic, atmosfèric, planetari…) i constitueix el sistema ecològic. El comportament (la relació) d’un subsistema afecta, a termini més o menys llarg, a tots els altres perquè tots estan dins del sistema ecològic. La xarxa progressiva d’acoblaments que teixeix un organisme dins la seva trajectòria de desenvolupament és el que es coneix com el seu nínxol ecològic. Dins del nínxol ecològic humà existeix una categoria d’acoblaments superior: l’acoblament social. Es produeix quan els individus s’envien reiteradament una successió de pertorbacions / estímuls tal que un es constitueix en mitjà necessari per a la producció i manteniment de l’organització de l’altre (ex: relació nadó-mare, mestre-nen, amic- amic…). Aquest acoblament social crea, a més, un sistema d’ordre superior: el que engloba les dues persones. La realització del desenvolupament d’un nen comporta, si més no potencialment, el desenvolupament de qualsevol altra persona que hi entra en interacció. L’APROXIMACIÓ ECOLÒGICA AL DESENVOLUPAMENT HUMÀ DE BRONFENBRENNER. L’any 1979, el psicòleg nord-americà U. Bronfenbrenner publica Ecología del desarrollo humano, on defineix una teoria del desenvolupament basada en la teoria sistèmica. El desenvolupament del nen està situat en instàncies o institucions (família, escola, amics…) que ell anomena àmbits. En cada un d’aquests àmbits el nen és iniciat en activitats típiques, teixeix relacions amb les persones i comença a desenvolupar rols socials. Cada àmbit és una modalitat de vida i d’experiències i el desenvolupament consisteix a integrar-les harmònicament al llarg de la vida. Cada àmbit en què el nen està present és un microsistema (família, escola, església...). El conjunt de microsistemes mútuament relacionats és un mesosistema. La transacció ecològica es dóna cada vegada que el nen entra en un àmbit nou i implica un canvi en les activitats, relacions i rols de les persones. Ex: el naixement, el canvi d’escola... La transacció ecològica és positiva perquè és la clau de l’expansió del nínxol ecològic. L’exosistema són els àmbits inaccessibles al nen però que influeixen en el seu desenvolupament. Ex: la feina dels pares, la TV... El macrosistema està constituït per les institucions socials a gran escala (polítiques, religioses, professionals) que influeixen en la legislació i en l’organització de la vida dels ciutadans. Connectat als àmbits polític i econòmic hi ha un sistema de valors socials que orienta globalment l’activitat social. En resum, segons Bronfenbrenner, el desenvolupament humà és el procés pel qual la persona adquireix una concepció més àmplia, diferenciada i vàlida del seu medi de vida (entorn ecològic); es fa més motivada i capaç de realitzar activitats que revelin, mantingui o reestructuri les propietats d’aquest, en la seva forma i en el seu contingut, en nivells de complexitat semblants o superiors. EL DESENVOLUPAMENT DES DE LA TEORIA RECENT DELS SISTEMES DINÀMICS La concepció actual del desenvolupament és l’epigènesi : un procés temporal en el qual apareixen noves estructures i funcions diverses que constitueixen l’organisme biològicament i psicològicament . D’on surten aquestes estructures i funcions? La teoria de sistemes dinàmics (TSD) fa un replantejament radical. Alguns dels seus punts bàsics són els següents: L’organisme és un sistema les parts del qual estan organitzades jeràrquicament (sistema genètic, cel·lular, nerviós, muscular...). En l’organisme tenen tanta importància les seves parts com la relació entre aquetes (en contínua variació –relació dinàmica-), relació que es porta a terme mitjançant bucles, però el sistema perviu organitzat (autoregulació / autopoiesi). Les parts del sistema (o els seus elements) realitzen les seves activitats formant coalicions (coactivitat). Les estructures i funcions d’organització superior (més complexes) emergeixen de la mateixa activitat i la relació de les parts del sistema. LA DINÀMICA ENTRE ALLÒ QUE ÉS ENDÒGEN I ALLÒ QUE ÉS EXOGEN EN EL DESENVOLUPAMENT INTRODUCCIÓ El desenvolupament, està promogut des de dins, és a dir, per forces intrínseques a l’organisme? O bé procedeix per impuls dels estímuls de fora, és a dir, de l’entorn social i natural? O potser es tracta d’un compromís entre ambdós pols? Com es conjuga el que és endogen (generat dins, naturalesa) i el que és exogen (general fora, cultura) en el procés del desenvolupament de l’ésser humà. La teoria de sistemes ens dóna un marc molt útil per aproximar-nos a aquest tema. Els conceptes d’innat , hereditari i instintiu són dins del mateix camp semàntic i estan contaminats per la idea de determinisme o fatalitat. Atribuïm la qualitat d’innat a un tret de comportament que mostra un cert grau d’organització (adaptativa) quan es manifesta per primer cop. Tot tret hereditari és innat, però no al reves. Un tret és hereditari si es pot posar en correlació amb el d’un antecessor de parentiu. Instintiu se sol aplicar als animals amb el significat de tret de comportament connatural a una espècie. És un tret innat i heretat perquè és connatural a la espècie. GENÈTICA I DESENVOLUPAMENT El sistema de gens intervé en el desenvolupament amb altres sistemes que també el regulen. La representació del desenvolupament com a trajectòria ha comportat la idea de programació d’aquesta. Si l’organisme recorre un itinerari, hi ha d’haver algú o alguna cosa que l’hagi planificat. La teoria de sistemes ens ajuda a corregir aquest raonament incongruent. La idea d’itinerari és només una imatge de l’observador extern al sistema. El sistema en desenvolupament no sap res de les etapes de la seva carrera. Segons la teoria de sistemes, l’home constitueix un procés autopoiètic: si un gen produeix una proteïna, l’entorn bioquímic s’altera. Només alguns canvis l’han permès fer progressiva la seva pròpia dinàmica interna cap a estats de major organització. Aquesta successió de canvis viables se’ls ha inventat el mateix sistema, no són fites programades preexistents. Un segon aspecte a tractar dins del tema de la genètica i el desenvolupament és l’herència o transmissió d’elements constitutius de l’organisme de pares a fills o dins de famílies. Per tractar fenòmens de tipus hereditari, és necessari analitzar els mecanismes d’expressió genètica. Els productes de l’expressió dels gens han d’actuar coordinadament per tal que aparegui el comportament. La multiplicitat de nivells i la complexitat que impliquen imposen una gran cautela a l’hora de certificar igualtats o semblances (en particular de comportament) entre progenitors i descendents (com l’esquizofrènia, les addiccions, les disposicions…) Atès que el camí que va dels gens al comportament està tan embolicat, s’intenta obrir una via en sentit invers: del comportament als gens. Es tracta de detectar la suposada influència de gens analitzant com un tret de comportament es distribueix estadísticament entre persones emparentades. Això és el que s’anomena l’heretabilitat d’un tret. Exemple: estudis del coeficient d’heretabilitat entre bessons educats separadament amb famílies adoptives. EL QUE ÉS INNAT I EL QUE ÉS ADQUIRIT La idea d’innat queda reservada per a aquells comportaments que posseeixen un nucli d’organització , és a dir, amb nombroses funcions (perceptives, motores, de comunicació...) en la psique infantil que guia els primers intercanvis amb el seu entorn. Afirmar actualment que un caràcter o una capacitat és innata equival a reconèixer que el sistema nen està preconfigurat. EL BUCLE ESTRUCTURA-COMPORTAMENT EN EL DESENVOLUPAMENT El desenvolupament consisteix en transformacions estructurals i de comportament. Molts dels canvis propis del desenvolupament (sobre tot en la primera fase de la vida) estan pautats per la biologia (ex: locomoció bípeda, llenguatge, maduració sexual...) i són necessaris i universals per a la nostra espècie. Però altres canvis vénen desencadenats per la socialització i, per això, no són universals sinó contingents i sotmesos a una gran diversitat. Aquests signifiquen transformacions en l’estructura orgànica (metabòlic, nerviós, muscular, sensorial...) i transformacions en l’aparell psicològic (models de representació del món i d’operar mentalment). Quin paper té l’entorn en les transformacions biològiques? A l’entorn hi ha potencialment tots els estímuls o pertorbacions necessaris per a desencadenar la successió d’estats del desenvolupament. En els humans, l’entorn té una dimensió social preeminent i això implica un major ventall de diferències en els estímuls / pertorbacions que implicarà un ventall de diferents trajectòries de desenvolupaments. Desenvolupament del nen: bucle estructura / funció (comportament): Qualsevol estímul/pertorbació provoca en l’organisme un canvi estructural. Quan, després d’aquest canvi, l’organisme generi el comportament, ho farà amb més experiència i així successivament. Hi ha un bucle entre l’estructura i la funció (el comportament): el comportament contribueix a consolidar la estructura subjacent. És a dir, la maduració no és un procés exclusivament generat des de dins (endògen), sinó que també està influït des de fora (exògen). Però també hi ha un ajustament entre la funció i l’estructura: l’estructura ha d’estar prou madura, prou preparada, per aconseguir que una nova funció la modifiqui (ex: per molt que li fem treballar amb programes d’activació de la funció de la lectura, un nen no aprendrà a llegir abans que les seves capacitats estructurals per a la lectura estiguin a punt.) CONTINUÏTAT / DISCONTINUÏTAT EN EL DESENVOLUPAMENT La psicologia del desenvolupament té quasi com a dogma de fe que les experiències de la infància influiran en el futur del nen. Això implica la creença en una continuïtat entre les fases de la vida. El problema és que resulta gairebé impossible demostrar que nivells alts o baixos d’algunes capacitats (sociabilitat, intel·ligència, afecte, etc.) en nens impliquin o presagiïn nivells alts o baixos d’aquestes capacitats a l’adolescència o l’edat adulta. A més, el desenvolupament té etapes de salts i estancaments, no és continu d’una forma regular. La sensació de continuïtat en el desenvolupament probablement prové de la idea d’identitat personal (encara que he canviat, en essència segueixo sent el mateix). La representació del desenvolupament com a continu és, a més, Quina explicació té el fenomen de la percepció intermodal? La teoria tradicional (també Piaget) diu que el camp perceptiu està intrínsecament sectorialitzat, que els sentits són com finestres sensorials independents entre si en la criatura humana quan neix. A poc a poc es van integrant les percepcions fins que s’aconsegueix un camp perceptiu unificat. Hi ha molts exemples que demostren que aquesta teoria no és certa (ex: la prova de Brazelton) Pel contrari, el model teòric de la integració perceptiva considera que en algun grau i d’alguna manera les percepcions infantils estan integrades quan naixem. LA PERCEPCIÓ SOCIAL La percepció dels nens també està predisposada cap al reconeixement de fenòmens socials: La percepció auditiva dels nens és enormement precoç: recull i integra particularment vocalitzacions humanes i sons rítmics. Són molt sensibles a la veu adulta que es dirigeix a ells amb modulacions exagerades i riques en tonalitats expressives. Saben discriminar les vocalitzacions d’aprovació i de prohibició. Integren des de molt aviat la figura i les vocalitzacions maternes en un sola percepció, i organitzen el seu comportament de resposta a aquestes amb una precisió admirable. La percepció visual dels nadons és més rudimentària que l’auditiva, però des de que neixen ja manifesten que si al costat de la cara del nounat es fa sonar una campaneta, el nen orientarà el cap cap allà (prova de Brazelton). Un dels objectes d’exploració preferit, des de que tenen poques setmanes, és la cara dels humans. La percepció tàctil està més desenvolupada en néixer que l’auditiva o la visual. El pediatre i psicoanalista René Spitz (1965) parla de la tesi de l’organització cenestèsica: en els nens hi ha una modalitat de percepció primordial especialment apta per a canalitzar els senyals tàctils (contacte, tensió, temperatura, equilibri) i rítmiques (motrius i sonores). Aquesta sensibilitat cenestèsica, situada al SNA, està oberta a senyals rítmics que es transmeten en el contacte corporal i en els tons de la veu. També pot explicar el fet que la cara dels humans sigui un dels desencadenants de la seva activitat perceptiva. En resum, tot això ens suggereix que el nínxol ecològic del nadó és ja des del començament eminentment social (com si tot estigués preparat per a la socialització). DESENVOLUPAMENT I COORDINACIÓ DEL MOVIMENT PSIQUISME I MOVIMENT El moviment és una capacitat intrínseca als organismes que constitueixen el regne animal. Per què apareix el moviment en l’evolució de la vida? Per buscar aliment o escapar de ser l’aliment d’un altre, per reproduir-nos, per establir relacions social (moviments senyalitzadors que intervenen en la comunicació, moviments expressius –sobre tot facials-, etc.). En els humans, a qui l’evolució ha dotat d’una capacitat extraordinària de domini de l’entorn, el moviment es converteix en acció. El recurs als instruments per a transformar la fusta, la pedra o els metalls és un exemple clar d’aquest tipus d’acció. L’òrgan humà per antonomàsia involucrat en l’acció és la mà. En l’acció i en qualsevol moviment corporal no solament intervenen els sistemes musculars i nerviós, sinó també el sistema perceptiu. La percepció i el moviment estan integrats en un complex funcional indissoluble. És a dir, la percepció intervé en el curs de qualsevol moviment i assegura la coordinació dels músculs necessària, la intensitat de la força que apliquem i la regulació de les trajectòries de desplaçament que hi h en joc. Precisament, per subratllar aquesta integració del que és perceptiu i el que és motor s’ha creat el concepte d’acció. En l’acció intervenen no solament els aspectes sensorials i motors, sinó que en la font hi ha el sistema de motivacions que implica tant la intenció com la cognició. Qualsevol acció involucra tota la vida psíquica de l’organisme. PRELIMINARS A L’ESTUDI DELS DESENVOLUPAMENT DEL MOVIMENT L’estudi del desenvolupament del moviment és complex perquè: -Pressuposa que existeix un estadi inicial (moviments maldestres i ineficients) i un estadi final (perfils de moviments ben executats) -Implica el fet d’explicar la transició entre la fase primerenca a la de la perfecció. -La noció de “desenvolupament” pressuposa que la forma del moviment té importància per a l’avaluació. La forma és la correlació que a cada instant hi ha entre la posició dels òrgans que participen en el moviment. Hi ha 2 grans categories de formes corporals: les postures (estàtiques) i les configuracions de moviment (dinàmiques. Ex: la locomoció en carrera). Una classe de moviment molt important és el moviment rítmic, que està compost per una successió de configuracions idèntiques recurrents (ex: la cursa, la natació o la succió en els nadons). Els fonaments de la ritmicitat es troben en la naturalesa del sistema nerviós, que funciona també d’acord amb estats recurrents de càrrega / descàrrega. A més, és evident que la repetició d’una mateixa configuració elemental permet una gran economia i eficiència en l’execució del moviment. Tant la postura com el moviment impliquen una activitat nerviosa (el SN sempre està en un cert nivell d’excitació). L’excitació nerviosa repercuteix, per mitjà dels nervis que arriben als músculs, en un estat de tensió muscular permanent, tot i que variable. És el que s’anomena to muscular. El to muscular és inherent a la vida: només desapareix quan aquesta darrera també fineix. Els humans tenim la capacitat de percepció hàptica, o sigui, del to d’una altra persona, per mitjà del tacte. Això és particularment cert en els petits (sensibilitat cenestèsica d’Spitz i Henri Wallon). A més, la percepció intersensorial que tenim els adults ens permet d’apreciar visualment el to muscular de les persones i inferir d’aquest to l’estat d’ànim o d’excitació nerviosa de l’altre (tens, relaxat...) LES ESCOLES/LINIES DE TREBALL D’ESTUDI DEL DESENVOLUPAMENT DEL MOVIMENT L’ESCOLA AMERICANA: ARNOLD GESELL Gesell (1945) estudia el desenvolupament del comportament humà des del vessant del creixement i la motricitat. En front del conductisme i la hipervaloració que fa de l’aprenentatge, Gesell i altres (com Mc Graw) tracten l’estudi de la motricitat infantil des de l’angle biològic. Està molt influenciat pels avenços de l’embriologia que desvetlla com la forma i el moviment emergeixen en els animals. Gesell sosté que en el fetus humà hi ha una conducta des del moment en què hi ha to, postura i moviment per feble que sigui. Gesell va fer una descripció minuciosa de les configuracions posturals del nen a mesura que creix i va establir unes fites prototípiques del desenvolupament: etapes de voltejar, gatejar, etc. Aquesta progressió regular de formes i etapes és, segons ell, fruit exclusiu de la maduració neuromuscular. Aquesta idea ha quedat obsoleta avui dia. La maduració corporal progressa en dues direccions perpendiculars entre si: del cap als peus (direcció cefalocaudal) i de l’eix de la columna cap als braços i la mà (direcció proximadistal). La descripció minuciosa de la progressió del moviment global corporal ha donat entrada a una visió normativa; que tots els nens han de passar per les mateixes etapes. FALSOOOOOOO (niños retra?) L’ESCOLA FRANCESA: LA PSICOMOTRICITAT El terme “psicomotricitat” volia plasmar la idea que en el nen l’afectivitat, la intel·ligència i el moviment constitueixen un tot indissoluble. En aquest sentit, la psicomotricitat és l’avançament d’una nova concepció sobre l’ésser humà que trenca radicalment amb la tradició (francesa) cartesiana que proclamava la dualitat irreductible entre el soma i la psique. Aquesta nova concepció de l’individu humà es plasmarà en la noció d’esquema corporal. L’estudi del desenvolupament sobrepassa de molt el del desenvolupament del moviment pròpiament dit. La seva ambició és donar compte dels desenvolupament de la capacitat d’actuar i també de la seva vivència d’actor obert a un medi que ell transforma. (Recordem que el concepte d’acció engloba el propòsit que imprimeix direcció i ajusta el moviment al seu objectiu i també la motivació que té com a font). D’acord amb tot el que hem dit, el desenvolupament psicomotor es concep com un procés en què es van diferenciant, a partir del nucli original tripartit de l’afectivitat-intel·ligència-moviment, diferents plans: El desenvolupament motor: es preocupa de la progressió del to muscular en el nen i de les primeres formes posturals i moviments tipus (arrossegar-se, gatejar, caminar i córrer). El bucle estructura- funció (estímul-canvi estructural-comportament) assegura que tots dos es construeixen i afirmen a la vegada que es practiquen. El desenvolupament de la praxi: el desenvolupament de la coordinació dels moviments per tal d’aconseguir objectius que es nen es fixa (acció). (Aquest és el gran tema que Piaget desenvoluparà en la seva teoria del desenvolupament sensoriomotor.) El desenvolupament de l’esquema corporal: és un esquema hipotètic que el nen va construint del seu cos, entenent per cos no una imatge estàtica, sinó una representació del cos-com-a-instrument- d’acció. L’esquema corporal es concep com el principi organitzador d’activitats (reals o potencials) en l’espai que s’obra davant de cadascú, un espai que requereix de ser estructurat a partir d’un punt de referència primordial: el meu cos vivenciat com a principi d’activitat. L’orientació espacial i la lateralitat en són les manifestacions més primordials. No s’ha de passar per alt que el nen (el seu cos i les seves capacitats d’acció) evolucionen també en un espai social: aquest també influeix de manera decisiva en la construcció de l’esquema corporal, quant al fet que el nen no pren consciència de les seves possibilitats d’acció per si mateix (com un actor solitari), sinó també a conseqüència de l’avaluació que el seu entorn social fa constantment de les habilitats que adquireix. L’esquema corporal guarda per tot això relació amb el seu “jo” (identitat personal). EL DESENVOLUPAMENT SENSORIOPSICOMOTOR Es tracta d’una revisió pràctica de les idees de Gesell i de la psicomotricitat basada en la integració de les dimensions sensorials i motrius. Li hem donat el nom de “desenvolupament sensoriopsicomotor” perquè partim de la idea que la integració de tot allò que és sensorial i motor és el nucli del psiquisme infantil. Els principis que articulen aquesta exposició del desenvolupament de l’acció infantil són: Les configuracions posturals i de moviment que emergeixen en el nen impliquen fites de maduració nerviosa (que serveixen per establir etapes dins del desenvolupament). Execucions inicials de movimentscontribueixen a construir el moviment. En l’estudi d’aquestes etapes és essencial considerar la cooperació entre l’aparell motor i el perceptiu amb la finalitat de construir el sistema d’acció. Considerem quatre etapes en el desenvolupament del sistema d’acció: (els èxits aconseguits en cada etapa s’integren en les successives etapes i es converteixen en recursos permanents) L’homolateral: cada meitat del cos funciona (produeix els seus moviments) independentment (fins als 4 mesos, bloqueja l’altre -agafar un instrument que es troba a l’esquerra, activa braç i cama esquerra). La bilateral: es coordinen els moviments dels dos costats del cos (binocularitat, mou braç implica moure l’altre –córrer-) La contralateral: els moviments es conjuguen de manera creuada (arrastrar-se, gatejar, caminar –alternança sensorial i motora- visió enfocada) La lateralitat: es dóna preferència a un costat del cos en determinades execucions (lateralització cerebral i al escriure – asimetria als esquemes de moviment i percepció- domini motor i perceptiu) (problemes= encreuaments) LA COORDINACIÓ I REGULACIÓ DEL MOVIMENT SEGONS BERNSTEIN Per a Bernstein (fisiòleg rus 1896-1966), l’enigma que s’ha de resoldre és el de la coordinació del moviment. Per a Bernstein hi ha dos aspectes claus: El cos humà és una massa articulada, per tant, s’ha d’estudiar el seu moviment també des de la física mecànica. El cos humà és una massa composta de parts articulades que es mou en un camp gravitatori i que té un nombre incommensurable de graus de llibertat de moviment. L’execució del moviment no segueix un programa lineal dictat pel cervell, sinó una interacció molt complexa, en bucles, entre les seves ordres i la informació que li arriba de la perifèria corporal (percepció i propiocepció). Des del començament dels anys 1980, el paradigma de Bernstein ha rebut un impuls nou i una reformulació en l’anomenada teoria dinàmica de l’acció que es fonamenta en la teoria de sistemes dinàmics de la física i la biologia. ENTORN SOCIAL Concepció de les ments del seu entorn (teoria de la ment -Premack i Woodruff,1978-), les quals de la mateixa forma que la seva, coneixerà que amaguen representacions de la realitat que guien l’acció de les persones. La relació interpersonal o el joc contribuira en la construcció de la identitat personal gràcies al llenguatge, per exemple. Per exemple, un nen de 6 anys haurà d’assentar una socialització a través dels pares o amics del seu entorn a través de la comunicació, de manera que el nen entra en un sistema de significacions (aprèn sobre normes o valors) a través d’aquesta interacció de forma que construeix i representa la seva persona significativament dins d’un context -identitat personal-. DESENVOLUPAMENT PSICOSEXUAL Desenvolupament de la identitat sexual en interacció amb altres (jugant a “pares i mares”) i de la regulació sexual (d’acord a un ordenament social i moral) com a part del desenvolupament sexual (com, on i quan de la conducta sexual), o el control motivacional sexual tot tenint present la íntima relació de les hormones sexuals amb la progressiva maduració del nen. Les primeres experiències sexuals assignaran un valor a la sexualitat o bé l’adoptarà del que li doni l’entorn. Estadis psicosexuals: Oral 1 anys. plaer de xumar el mugró. Anal 2-3 anys. interès pels excrement. Fàl·lica 4-5 anys. la regió genital forma part del joc. Latència 6-12 anys. Genital. DESENVOLUPAMENT EMOCIONAL I MORAL Les emocions (afectivitat i sentiments), com a reguladores del comportament social infantil humà, seran elements fonamentals en les seves relacions. Els nens, en fer-se conscients del propi jo i el dels altres, comencen a saber allò que senten (representació conceptual de les emocions), observant reaccions en situacions concretes, en les quals apareixen normes socials i valors. Desenvolupament de la intencionalitat, responsabilitat , control emocional (canalització de l’energia), formes de tractament (preocupació del benestar amb els qui es troba vinculat), etc. Desenvolupament de valors com l’altruisme, l’empatia o la prosocialitat envers altres (promovent activitats en grup respectuoses –vinculades a una responsabilitat moral i reactives a la violència- i desenvolupant criteris de decisió moral (Kholberg i Piaget, op. Lògiques) -canvis estructurals en la manera de pensar, etc.- . Important en la socialització. Interiorització dels principis que orienten la conducta. DEFINICIÓ DE PSICOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT La psicologia del desenvolupament és la branca de la psicologia que estudia les pautes de creixement i els canvis biològics, psicològics, emocionals i conductuals que succeeixen al llarg del cicle vital del subjecte és a dir, des del naixement fins la mort com a procés ininterromput, i en relació a la edat, tenint en compte el context i les formes de relació del subjecte amb aquest, amb l’objectiu de descriure, explicar, predir i optimitzar el desenvolupament en totes les seves vessants.