Resumen de filosofia, Esquemas y mapas conceptuales de Filosofía

¡Descarga Resumen de filosofia y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Filosofía solo en Docsity! - El pas del mite al logos: El pas del mite al logos, també anomenat “la gènesi de la filosofia”, és el moment de la història occidental on la cosmovisió deixa d’estar regida per una explicació mítica dels fets per donar pas al predomini de l’ús de la raó a l’hora d’entendre el món. Factor religiós: l’explicació mítica dels fets es va tornar insuficient per explicar noves realitats del món social com ho eren la política, la justícia... L’home ha de trobar un nou mètode per entendre el món. Els mites eren limitats; aquesta cosmovisió es va esquerdar degut al seu component “infantil”. La manca d’institució religiosa també afavoria a l’obertura intel·lectual. Factor social: Les polis gregues tenien l’anomenada àgora, la plaça central on es promovia el debat i la interacció social. Factor polític: la filosofia no va néixer a la mateixa Atenes, sinó a colònies d’Àsia Menor (per tant ciutats portuàries) on hi havia un gran intercanvi cultural. Això afavoria a construir una visió del món més allunyada de la immediatesa. Factor econòmic: Les polis basaven el seu sistema polític en la esclavitud, el que comportava que l’elit pogués desenvolupar temps d’oci. Sense la prosperitat econòmica i la democràcia de les polis gregues no hi hagués existit el temps d’oci i, per tant, no hagués nascut la filosofia. El fet d’assegurar la supervivència deixa marge per que l’home mantingui una relació mediata i allunyada del món, des de la qual neixen el pensament, la reflexió, la qüestió... - Xenòfanes: El text de Xenòfanes configura una crítica al discurs mitològic. Presenta el fet de l’antropomorfisme dels nostres déus com una prova de la seva relativitat; tots els éssers imaginarien els seus déus projectant la seva pròpia imatge, ja que això és el que coneixem i és el que podem imaginar. Xenòfanes devalua la idea que hi havia dels déus fent veure com s’allunyen de l’objectivitat (cadascú crea els seus mites i déus). - Text Machado: Parla de l’origen de la filosofia. La raó és una qualitat humana “divina” (qualitat elevada / ja donada, en predisposició) i inherent en nosaltres, però s’ha de desenvolupar (per sortir de l’estat mític i apropar-se al logos). Comenta diversos factors que afavorien la gènesi del pensament filosòfic: el sistema polític grec, la part social de la vida a la polis... Les normes i categories de l’enteniment humà no són individuals, sinó una eina per a l’espècie, que s’ha de posar en comú (diàleg); mitjançant l’enteniment comú els homes accedeixen a veritats objectives, universals, totals. El coneixement. Això es relaciona amb les paraules de Xenòfanes: tal i com el filòsof grec criticava la falta d’universalitat en els sistemes mitològics, Machado expressa com la raó ha de ser utilitzada en comú per tal de trobar-la en l’àmbit de les idees, apropant-nos així a la veritat. - Etapes de la filosofia Etapa cosmològica – naturalista: La primera etapa de la filosofia, del logos, és l’etapa dels filòsofs presocràtics. Aquests estudiaven la physis (natura) i el kosmos, i buscaven el principi originari del món (arkhé). Per a Tales de Milet, aquest seria l’aigua; per a Anaximandre, l’apeiron. Demòcrit (contemporani a Sòcrates) fundaria l’escola dels atomistes, també amb la seva teoria sobre l’arkhé. També destaquem als Pitagòrics (secta filosofico-religiosa, matemàtiques), a Heràclit i a Parmènides. Els presocràtics recerquen elements explicatius de la realitat. La filosofia d’aquesta etapa va lligada amb una de les qualitats inicials necessàries per al seu naixement: l’admiració, l’embadaliment pel món i les ganes de comprendre el que ens envolta. Etapa antropològica: La segona etapa de la filosofia es centraria en qüestions que afecten a l’ésser humà. Tractarien problemes “de la polis”; problemes ètics, educatius, polítics. Aquests tres estan estretament relacionats: el tarannà ètico-polític és conseqüència de l’educació rebuda. En aquesta etapa trobem a Sòcrates i els sofistes. Els sofistes eren professors de retòrica, relativistes, escèptics extrems. Busquen treure un profit de la seva “branca” de la filosofia; són pragmàtics. Aquest relativisme moral pot rebre un fort rebuig des del punt de vista ètic. Parlen de qüestions humanes, però no busquen trobar axiomes universals de les qüestions que ens afecten, sinó tan sols dominar la tècnica de la retòrica, sempre des del punt de vista relativista. Etapa metafísica: “Més enllà de la natura”. Plató, Aristòtil. Etapa hel·lenística: Epicur (atomista) (filosofia per la vida, per la felicitat). - Alain de Botton; Sòcrates: La filosofia de Sòcrates era escrita ja que cadascú havia de desenvolupar les seves pròpies idees. Feia ús de preguntes radicals per fer veure a l’interlocutor la seva pròpia ignorància. Pretenia trobar una veritat, ser autònom (desenvolupar opinió pròpia fonamentada). Promovia la responsabilitat de pensar, la fonamentació racional de les idees i les creences. Conscienciava sobre la virtut de la justícia. Servia a la seva tasca cívica, degut a la “crisi moral” en la qual es trobava Atenes. * Argument raonat = consistència racional, independent de la majoria de la doxa (falla de la democràcia). - Sòcrates: Sòcrates no escrivia. La filosofia és un exercici pràctic, viu, oral. Es basa en el diàleg, ja que (com diu el text de Machado) aquesta és la eina per allunyar-se de la doxa i apropar-se a un coneixement comú. En el context d’Atenes, Sòcrates utilitzava la filosofia per millorar la situació social (descobrir coneixement mitjançant preguntes). Fa preguntes inquietants, no fàcils, que pretenen treure resultats del diàleg. El seu mètode es basa en tres parts: 1. La ironia (“només sé que no sé res”- docta ignorància). Sòcrates fingeix el seu desconeixement sobre el tema tractat per després demostrar al subjecte que el seu suposat coneixement es basa en costums o doxa. 2. La maièutica socràtica és la segona part del mètode, en la qual Sòcrates fa preguntes fins que el subjecte va coneixent nous conceptes per ell mateix. 3. Conclusió. El subjecte aplica les respostes que ell mateix ha trobat a la seva vida. Sòcrates s’oposa al relativisme moral dels sofistes; proposa un intel·lectualisme moral, en el qual la correcció es basa no només en saber el que és just sinó en actuar activament en conseqüència. Per a ell, les males accions es deuen a la ignorància. * Cura de l’ànima. - Plató: Plató va néixer a Atenes, en una família aristòcrata. Des de jove s’interessa en la política, i pels carrers d’Atenes coneix a Sòcrates (amb qui establiria una relació mestre – deixeble). Rep diverses influències: els pitagòrics, els òrfids, Heràclit, Parmènides i la més clara i important, Sòcrates. Fa diversos viatges al llarg de la seva vida. Visita els pitagòrics a Sicília (Siracusa), on intentaria establir un sistema polític propi. A Atenes va formar la seva pròpia escola, anomenada Acadèmia.