Resumen del libro santillana de história de segundo de bachillerato, Resúmenes de Historia de España

¡Descarga Resumen del libro santillana de história de segundo de bachillerato y más Resúmenes en PDF de Historia de España solo en Docsity! FRANQUISME: LA POSTGUERRA (1939-1959) La victòria del general Franco a la Guerra Civil dona pas a la creació d’un règim dictatorial, que anul·la les institucions d’autogovern de Catalunya i va reprimir qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana. En els gairebé 40 anys de dictadura, el franquisme va ser sempre un règim antidemocràtic, tot i que les seves institucions van anar evolucionar per adaptar-se a les diferents conjuntures. La dictadura es pot perllongar tant temps degut a la repressió constant que van patir els opositors, al suport de les classes dirigents i a la complicitat de les potències del món occidental. 1. EL CARÀCTER DEL RÈGIM FRANQUISTA 1.1 Règim dictatorial El 1939 Franco no volia implantar una dictadura militar transitòria que obrís pas a la restauració de la monarquia. Pretenia construir un nou ordre polític “regenerador d’Espanya”, que desterrés tota idea de democràcia liberal. El nou estat presenta les següents característiques: - Concentració de poders en la persona de Franco, que adopta el títol de “caudillo”, de manera semblant al que van fer altres autoritats (führer, duce…). Era cap d’Estat i durant molts anys també president del govern, generalíssim dels tres exèrcits i cap nacional del partit únic. - Totalitarisme inspirat en el règim feixista italià i nacionalsocialista alemany. Es suprimeix la constitució de 1931 (i les seves llibertats i drets democràtics). Es prohibeixen els partits polítics i els sindicats. Només son permesos el partit i sindicat oficials. - Caràcter unitari i centralista de l’Estat. S’aboleixen els estatuts d’autonomia republicans i es fomenta la marginació de la llengua pròpia de CAT, PB i GAL. - La repressió constant dels vençuts i de l'oposició, que s’exerceix de manera sistemàtica i planificada. - El control dels mitjans de comunicació estava sotmès a una censura i eren utilitzats com aparells de propaganda del règim. Les publicacions i espectacles havien de sotmetre’s al control de la censura oficial. 1.2 Suport de l’exèrcit, del partit i de l’Església L’exèrcit és el suport més destacat del règim. Es configura com element de repressió política i participa activament en el poder, ja que bona part dels governadors civils i ministres van ser militars. Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de las Jons) esdevé el partit únic i va integrar els adherents més actius del franquisme, que ocupen els càrrecs principals de l’administració. Va ser també el gran instrument de difusió del discurs del règim i exerceix el control sobre els mitjans de comunicació i propaganda. Per aconseguir suports socials el partit crea 4 organitzacions de masses: - Frente de Juventudes, adoctrinament de la joventut. - Sección Femenina, formació de la dona amb sentit cristià i orientació nacionalsocialista. - Sindicato Español Universitario (SEU), encuadrar i controlar els universitaris. - Central Nacional Sindicalista, integrava patrons i treballadors en una mateixa organització. L’Església catòlica té un paper important en la justificació i defensa del règim franquista, que es defineix com Estat confessional catòlic. A més, obté beneficis econòmics (es restaura el pressupost de culte i clero), educatius (influència) i la imposició dels valors i la moral catòlica a la població espanyola. 1.3 Actituds socials Les diferents actituds cap al franquisme van ser: suport, passivitat i rebuig. La dictadura té el suport de les classes altes (grans propietaris, empresaris, banquers…), que recuperen la influència econòmica, social i política perduda durant la Segona República. I de bona part de propietaris agrícoles del nord d’Espanya (sectors que havien fet costat a l'aixecament militar del 1936) Les classes mitjanes constituïen un sector políticament desconcertat, ja que durant la Guerra Civil s’havien vist clarament sobrepassades per la revolució social. Malgrat el rebuig que la dictadura inspirava en els sectors de tradició democràtica, la guerra va atemorir les classes mitjanes, que van desenvolupar una activitat passiva davant la dictadura. La major part dels sectors populars es consideraven perdedors de la Guerra Civil i van ser sotmesos a una vigilància i repressió extremes. Una minoria va exercir una oposició activa al règim, però la por, control policial, la misèria i l’afany de supervivència van portar a una situació de passivitat política. Però si hi havia certa hostilitat cap a la dictadura. 1.4 “famílies” del règim El funcionament polític del règim franquista estava restringit als grups que havien mostrat adhesió incondicional al caudillo, molts van acabar integrats a la Falange. Dins el franquisme cohexisteixen “famílies”/tendències ideològiques que rivalitzen per aconseguir tant poder i influència com fos possible. oficial i el català és considerat un “dialecte” inapropiat. L’ús del català va ser prohibit en la vida pública i va ser considerat causa de sanció i multa fora de l’àmbit privat. Es va impedir la publicació de llibres, revistes, diaris… en català. També desapareix el català en espectacles públics, cinema, biblioteques, etc. Va haver una persecució sistemàtica de totes les manifestacions culturals catalanes. Les principals institucions catalanes van ser prohibides i algunes van haver de viure en la clandestinitat (Ins Est Cat). Aquesta política tan agressiva provoca l’efecte contrari al desitjat. Va haver una forta reacció cultural i cívica que va identificar el catalanisme amb l’antifranquisme. A l’actitud de resistència passiva de gran part de la població se li uneix gran part de la població. S’afegeix un activisme creixent per mantenir la llengua i la cultura. 4. NO INTERVENCIÓ D’ESPANYA EN LA SEGONA GUERRA MUNDIAL A l’inici de la Segona Guerra Mundial (9/1939) el govern de Franco declara neutralitat però mostra simpatia a les potències de l’Eix, que l’havien ajudat durant la Guerra Civil (Alemanya, Italia, Japó). Quan Alemanya venç a França (6/1940), Espanya declara la no-bel·ligerància, fet que comporta el suport diplomàtic i econòmic a l’Eix. Alemanya i Itàlia llavors temptegen les possibilitats de la integració d’Espanya en el conflicte i Franco s’entrevista amb Hitler (Hendaia 1940) i amb Mussolini (Bordighera 1941). Els falangistes eren partidaris d’entrar a la guerra però empresaris, l'Església, monàrquics i militars no ho eren. El cunyat de Franco, ministre d’afers exteriors, proposà que voluntaris espanyols (División Azul) donessin suport a les tropes alemanyes que des de l’estiu de 1941 lluitaven contra l’URSS. I també molts espanyols van ser enviats a Alemanya a treballar. A més, Espanya exportava clandestinament a Alemanya un mineral essencial per la indústria de la guerra (tungstè). Com a represàlia, EEUU embarga l’enviament de petroli a Espanya, fet que comporta greus problemes a l’economia espanyola. 10/1943, la guerra es clarament favorable per les potències feixistes, aleshores els governs britànics i francès pressionen el règim franquista perquè es distancii de l’Eix. Com a conseqüència, els espanyols es retiren, es dissol la División Azul i Espanya torna a la neutralitat estricta (1943). La derrota definitiva de l’Eix el 1945 posa el règim de Franco a frec del daltabaix definitiu per por a que els aliats poguessin exigir-ne la fi atès que presentà afinitats amb les dictadures vençudes i que havia mostrat el seu suport a l’expansió militar de l’Eix. 5. CONSOLIDACIÓ DEL FRANQUISME (1939-1951) 5.1 Necessitat d’un canvi d’imatge Amb la derrota d’Alemanya el 1945 el franquisme va haver d’assumir que si volia previure havia de distanciar-se del feixisme. El discurs oficial el va presentar com un règim catòlic, conservador i anticomunista que tenia com objectiu evolucionar cap a una monarquia. Aquesta nova fase comporta la marginació del falangisme més radical als llocs més rellevants del règim i l’abandonament de la nomenclatura i aspectes del ritual més clarament feixistes. Malgrat les condemnes internacionals, el boicot diplomàtic i la reactivació de l’oposició franquista, el règim de Franco continua mantenint els aspectes essencials d’una orientació totalitària. 5.2 Anys del boicot internacional (1945-1947) La postguerra mundial suposa pel franquisme una etapa d’aïllament i rebuig internacional. L’hostilitat de les democràcies occidentals (1945-1946) va fer palesa quan les Nacions Unides van condemnar explícitament el règim de Franco, imposat per la força amb l’ajuda de les potències feixistes derrotades. El govern de França decideix tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General de les Nacions Unides recomana la retirada dels ambaixadors de Madrid (1946). Tot i això, Franco i els grups que li feien costat van mantenir sempre el propòsit ferm de perpetuar-se al poder i la condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera per desprestigiar el país i portar els espanyols a una segona guerra civil. La persistència del franquisme va tenir un cost econòmic i polític enorme. Espanya gairebé no rep ajudes econòmiques. No es pot beneficiar del programa d’ajuda nord-americana a Europa (Pla Marshall) i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental i de l’Organització del Tractat Atlàntic Nord (OTAN). 5.3 La Guerra Freda salva el franquisme A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics (URSS i EUA) i el començament de la Guerra Freda van alterar de manera significativa la situació internacional. En aquest nou context era més important per USA i països occidentals comptar amb un bon aliat en la lluita contra el comunisme, el gran enemic, que pressionar al règim franquista per tal de forçar-lo a la democratització del sistema polític. Les condemnes verbals al franquisme es van mantenir però poc a poc s’accepta internacionalment el règim. El 1947, USA es nega a imposar noves sancions a Espanya i pressionen l’ONU perquè no ratifiqués la condena de l’any anterior. El 1950, una nova resolució es revocava l’acord de retirada d’ambaixadors d’Espanya. 5.4 Institucionalització del règim El règim, amb la pretensió de dotar-se de legalitat jurídica, elabora les Leyes Fundamentales, que no tenen res a veure amb una constitució democràtica. - Fuero del Trabajo (1938): regula relacions laborals i estableix els principis del nacionalsocialisme. - Ley Constitutiva de las Cortes (1942): crea les Corts com òrgan legislador només deliberatiu i supeditat a Franco. - Fuero de los españoles (1945): declaració dels drets dels espanyols subordinada als principis del Movimiento sense cap garantia de poder-los exercir. - Ley del Referéndum Nacional (1945): el cap d’Estat podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. - Ley de Sucesión (1947): estableix Espanya com un regne i preveia la monarquia com a successora del franquisme. Ratificava Franco com cap de l’Estat. Democràcia orgànica: Les Corts espanyoles eren definides com “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”, no tenia cap representació democràtica i tots els seus membres (procuradors), eren designats des del poder. Entre aquests hi havia ministres, membres del consell nacional de FET y de las JONS i de l’Organización Sindical. També hi havia procuradors nats per raó de càrrec, com alcaldes de les ciutats grans, rectors universitaris i representants de la jerarquia eclesiàstica. Era una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i el d'administració local. Amb la Llei Orgànica del 1966 s’incorporen els procuradors del terç familiar, elegits per mitjà del sufragi pels caps de família. En el pla territorial, el govern exercia el poder per mitjà dels governadors civils de cada província, que a més, eren caps provincials del Movimiento. També es va restablir l’antiga estructura de les capitanies generals, que la República havia suprimit, i a cada província hi havia un governador militar com a prova de dualitat del poder. La Ley de Unidad Sindical (1940) organitza els sindicats verticals, emmarcats en la CNS (Centre Nacional Sindicalista), que depenien d’un secretari general amb rang de ministre i establien quins empresaris i quins treballadors havien d’integrar-se en un mateix sindicat per branques de producció. 5.5 Política econòmica de l’autarquia Un dels objectius inicials del franquisme era aconseguir autosuficiència econòmica (autarquia). Es va fomentar una política que propugnava l’aïllament de Però, sobretot, Franco aconsegueix suport polític de la gran potència, fet que assegura al règim una acceptació internacional progressiva. 6.3 Necessitat de reorientació econòmica Cap al 1955, l'admissió d’Espanya al context internacional havia donat un respir al franquisme, però hi havia problemes interns sense resoldre. La situació econòmica era difícil: la producció augmenta lentament i el nivell de vida era inferior a la resta de països europeus. Entre l’any 1956 i el 1958 va haver una onada de protestes als nuclis industrials principals. Les reclamacions salarials porten a un moviment vaguístic important, sobretot d’empreses metal·lúrgiques i químiques. També hi va haver els primers senyals de dissidència estudiantil a les unitats de BCN i MAD. L’any 1957, Franco fa una remodelació del govern, en la que promociona encara més els sectors catòlics. Entren com a ministres els tecnòcrates, molts dels quals procedien de l’Opus Dei. Aquests ocupen llocs decisius a la direcció econòmica amb l'objectiu de procedir a una liberalització econòmica i a l’obertura comercial a l’exterior per tal de salvar l’Estat. La majoria d’aquesta nova generació de polítics no havien participat a la Guerra Civil i protagonitzen l’etapa següent del franquisme, que és caracteritzada per un intens creixement econòmic durant la dècada del 1960. 6.4 La Ley de Principios del Movimiento Nacional Una de les primeres actuacions del nou govern general de Franco va ser la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958). Aquesta llei actualitza els principis rectors del règim sense alternar-ne el caràcter dictatorial. Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar aquests principis abans de prendre possessió del càrrec. Els dirigents de FET y de las JONS van pretendre que aquesta llei atorgués grans poders al partit per poder controlar el govern. Però, l’oposició de l'Església, militars i dels sectors empresarials va fer que finalment el Movimiento Nacional es confisqués com a agrupació de totes les famílies franquistes, sense predomini falangista. Els falangistes més recalcitrants (i el conjunt del Movimiento Nacional) van quedar subordinats al govern i, sobretot, a Franco. La llei també va refermar Espanya com a regne, però deixava en mans de Franco l’elecció del futur monarca i el moment en el que es produiria la successió. 7. ADOCTRINAMENT DE LA SOCIETAT 7.1 Normes de comportament social El franquisme imposa canvis profunds en la vida quotidiana i els comportaments culturals i religiosos. És especialment rigorós amb els joves i les dones, als quals es va voler imposar els valors ideològics i morals del franquisme per un mitjà molt exhaustiu de les activitats públiques i privades. S’imposa un culte a Franco, qui era enaltit exageradament per les publicacions i mitjans de propaganda oficials. A tots els cinemes era obligatori projectar un documental (NODO) que exalçava tots els avenços i virtuts del règim franquista. Es difonen unes formes de comportament basades en la moral cristiana tradicional. La majoria de cerimònies que marcaven la vida de les persones tenien un caràcter religiós (naixement, casament, enterrament). Assistir a missa era gairebé una obligació i es prohibeix el matrimoni civil i el divorci. Es penalitza durament l’avortament, les parelles no casades i l’homosexualitat. Les normes de control social i els bons costums indicaven també que la roba no havia d’estar cenyida al cos, marcar formes o mostrar molt. Les noies estaven obligades a dur mitges des dels 12 anys i nois i noies no podien coincidir en llocs públics com piscines o platges. Per enquadrar la societat i adoctrinar-la, es creen diferents organitzacions. L’organització juvenil era el Frente de Juventudes, que organitzava campaments, concentracions i cicles educatius de formació política. La branca femenina del Movimiento era la Selección Femenina de FET y de las JONS, dirigida per Pilar Primo de Rivera. S’encarregava d’organitzar un servei social que les dones havien de fer, equivalen al servei militar dels homes. 7.2 Sotmetiment de la dona Per les dones el franquisme significa la pèrdua de tots els drets aconseguits durant la Segona República i la consolidació d’un sistema de valors masclista. Les dones tornen a la llar i se les considera jurídicament i legalment inferiors. S’afirma que els homes eren superiors i s’ocupaven dels afers públics, mentre que la funció social de la dona era complementària i s’havien d’encarregar de l’àmbit domèstic. El Codi Civil retira a les dones la capacitat legal i el marit esdevé l’administrador de les seves propietats i representant legal. La dona no podia comprar ni vendre sense la seva autorització. S’anul·la el divorci, l’avortament i l’ús d’anticonceptius. Es restableixen els delictes d’adulteri i concubinat i es castigaven preferentment en cas de ser comesos per una dona. Al terreny laboral, s’intenta allunyar la dona casada del treball fora de la llar. S’accepta la desigualtat salarial entre sexes i l’acomiadament de les dones acompanyat d’una compensació econòmica quan contreien matrimoni. Si la dona casada volia treballar havia de demanar permís al marit i no podia exercir determinades professions. Les mares treballadores eren penalitzades. 7.3 Educació per adoctrinar L’educació esdevé un mitjà important d’adoctrinament polític i religiós. L’ensenyament primari i mitjà queden majoritàriament en mans de l’Església. S’imposa la obligatorietat de la religió i de la Formación del Espíritu Nacional, assignatura que ensenyava els principis bàsics de la doctrina falangista i era impartida per membres del Movimiento. També es prohibeix la coeducació. El destí fonamental de les dones era ser mare i esposa, l’educació de les dones havia de ser diferent. Això va fer que durant molts anys el nivell educatiu de les dones fos molt inferior al dels homes. 8. OPOSICIÓ EXTERIOR: ELS REPUBLICANS A L’EXILI A la fase final de la guerra milers de persones fugen a França o al nord d’Àfrica i molts van tornar quan Franco va comprometre’s a no actuar contra qui no hagués comès cap delicte (ho va incomplir). Altres van romandre a l’exili o tornen a Espanya després la mort de Franco. A França s’estableix una colònia d’emigrants espanyols al sud i la zona de París, però la situació dels exiliats empitjora durant l’ocupament nazi de França, ja que eren considerats extremistes perillosos. Davant aquesta situació, molta gent fuig a GB o Amèrica, però d’altres lluiten amb la resistència francesa contra els nazis. Aquest èxode suposa la pèrdua de personalitats importants a camps intel·lectuals, artístics i científics, fet que incideix en el baix nivell de producció cultural durant la postguerra. A l’exili es desenvolupa una oposició important al franquisme i les institucions dels governs basc i català continuen funcionant a l’exili. El 1945 es celebren a Mèxic les primeres Corts republicanes a l’exili i s’elegeix un nou govern republicà, institució que es manté fins 1977. Després l’execució del President Companys, el president del Parlament Josep Irla el succeeix com president de la Generalitat i l’any 1946 forma un govern a l’exili integrat per persones de prestigi cultural i polític. L’any 1954, quan Irla dimiteix, antics membres del Parlament català elegeixen a Josep Tarradellas com a nou president. La manca de suport internacional i discrepàncies entre forces republicanes dificulten la creació de plataformes unitàries i l’elaboració d’un programa comú per lluitar contra el franquisme. Mentre algunes forces (republicanes, socialistes i alguns anarquistes) donaven prioritat a l’acció diplomàtica internacional, altres defensaven Durant aquesta segona etapa la societat espanyola experimenta transformacions profundes i ràpides, però el règim de Franco es manté ancorat als seus principis dictatorials. L’opció de vincular-se a l’economia occidental obre camí cap a un creixement econòmic. Tot i el “miracle espanyol”, la falta de llibertats democràtiques i les noves condicions socials van estimular el sorgiment de moviments d’oposició al règim. El franquisme entra en una crisi, que posa en evidència que la dictadura no podria sobreviure a la mort de Franco. 1.LIBERALITZACIÓ ECONÒMICA I PLANS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC 1.1 El Plan de Estabilización Cap al 1957 l’economia espanyola era a tocar el col·lapse. Hi havia un exhauriment de reserves del Banc d’Espanya, un gran dèficit, inflació elevada i un fort desequilibri pressupostari. L’ajuda que es demanà als organismes internacionals, com a l’OCDE i FMI, a canvi de l’acceptació d’un conjunt de mesures correctores que implicaven la liquidació de la política dirigista i autàrquica i l’opció per una economia lliure de mercat. La nova orientació econòmica queda recollida en el Plan de Estabilización (1959), que comprenia tres grans eixos d’actuació: - Estabilització de l’economia. Per reduir la inflació, s’eleva el tipus d’interès, es limiten els crèdits bancaris i es congelen els sous. - Liberalització interior de l’economia. Es duu a terme eliminant organismes estatals interventors i reglamentant preus fixos. - Liberalització exterior de l’economia. Eliminació dels obstacles per l’entrada de mercaderies estrangeres i per la inversió de capitals exteriors. Per facilitar intercanvis es devalua la pesseta gairebé un 50% en relació amb el dòlar. Com a contrapartida, uns quants organismes internacionals atorguen préstecs a Espanya per evitar una possible suspensió de pagaments i plantar cara a la greu situació econòmica. A llarg termini aquesta política pretenia incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic. 1.2 Tecnòcrates A partir de 1957 els governs nomenats per Franco incorporen una nova generació de polítics, alguns vinculats a l’Opus Dei. Presentaven un perfil més tècnic que ideològic i estaven més preparats professionalment que els seus antecessors. Aquests van ser els anomenats tecnòcrates. Per ells, la única manera de mantenir el règim era fer reformes administratives i impulsar una política de creixement econòmic. El desarrollismo econòmic havia de ser la garantia principal d’estabilitat social i continuïtat política, sense haver de qüestionar els principis polítics de la dictadura. El predomini dels tecnòcrates va despertar reticències dels sectors falangistes, que van ser relegats als ministeris més socials (treball, habitatge, sindicats). 1.3 Plans de desenvolupament Després les mesures del Plan de Estabilización s’endeguen plans de desenvolupament econòmic i social. Eren una planificació orientativa amb l’objectiu d’impulsar l’activitat del sector públic i oferir previsions i ajudes als sectors privats. Es promulguen tres plans de vigència quadriennal. (1964-1967), (1968-1971), (1972-1975). Per controlar el funcionament es crea la comissaria del Plan de Desarrollo, presidida per Laureà López Rodó. Aquests plans obren dues línies d’actuació: - les accions estructurals, que pretenien resoldre deficiències de la indústria. - els pols de desenvolupament, que havien de reduir els desequilibris regionals mitjançant la promoció d’empreses noves en zones d’industrialització escassa. Els resultats de la planificació franquista van ser molt limitats, en una bona mesura perquè en molts casos els recursos es van invertir ineficaçment. El més reeixit va ser dotar el país d’infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres…) i de matèries bàsiques (acer, carbó, alumini…) 1.4 Paper de l’Estat La proposta dels tecnòcrates incloïa la necessitat d’adequar el funcionament de les administracions públiques a la nova orientació econòmica i incrementar-ne els recursos. S’implanta una reforma fiscal que va resultar insuficient pel fet que la càrrega fiscal més important afectava als impostos indirectes. No carregava a les grans fortunes. L’actuació d’Hisenda es concentra a limitar el dèficit públic i controlar la despesa pública. Durant aquests anys es modifiquen les prioritats econòmiques del govern, en bona part motivades per les necessitats més del desarrollismo. Els pressupostos dels ministeris dedicats a serveis socials i a infraestructures augmenten en perjudici dels més ben tractats tradicionalment (defensa i governació). 2. ANYS DE CREIXEMENT ECONÒMIC 2.1 Protagonisme de la indústria El motor principal de l’expansió econòmica va ser la indústria, que entre el 1960 i 1973 va augmentar la producció a un ritme del 10% anual. Les causes d’aquest creixement van ser la millora de la productivitat industrial, la importació de maquinària i tecnologia, la inversió estrangera i els baixos costos salarials. Es va produir una diversificació de la producció, derivada d’un creixement notable del sector metal·lúrgic, químic, de l’alimentació i la reestructuració dels sectors tradicionals. Finalment algunes indústries amb una necessitat tecnològica poc important però competitives pel que fa als baixos costos de producció, experimenten un creixement considerable. Les zones amb més tradició fabril continuen amb el seu predomini (CAT i PB). S’introdueix la industrialització a noves zones (MAD, SEV, CAD, VIT, PAMP). A Catalunya experimenten un creixement notable les indústries metal·lúrgiques, químiques i farmacèutiques. Als anys 60 s’obren centrals nuclears a Vandellòs i Ascó. 2.2 Transformació de l’agricultura Durant la dècada del 1960 es produeix una crisi de l’agricultura tradicional bàsicament cerealista, de productivitat escasa i sostinguda per l’abundància de la mà d’obra. L’adequació de la producció agrària a les necessitats de la dieta de les classes urbanes va comportar l’abandonament de les explotacions agràries menys rendibles i la transformació de moltes altres. L’augment de la demanda de productes ramaders i hortofrutícoles van portar a molts propietaris a invertir en espècies seleccionades, maquinària, adobs i llavors seleccionades. Això comporta la intensificació dels conreus i la creació d’explotacions ramaderes modernes. El canvi més important a Catalunya es produeix a la ramaderia intensiva (aviram i bestiar porcí), que és +50% de la prod. Per millorar la rendibilitat de la nova agricultura, el govern estimula la concentració parcel·lària i va promoure els regadius. La mecanització agrícola i intensificació dels conreus fan que molts pagesos abandonin el camp i vagin a ocupar zones industrials. Tot aquest procés transforma el camp espanyol. L’èxode rural comporta la disminució de la població activa agrària, la desaparició de petites explotacions i la creació de noves empreses agràries amb una alta capacitat de producció i menys mà d’obra. 2.3 Modernització dels serveis i la construcció El 1970 la piràmide d’edats catalana reflectia un rejoveniment de la població (0-14 anys 27.8%). També va haver un augment de la població +65, degut a l’increment de l’esperança de vida, que passa de 67 a 70 anys per homes i de 72 a 76 per dones. 4.2 Del camp a la ciutat El fenomen demogràfic més remarcable d’aquesta etapa van ser els moviments migratoris. Va haver ½ milió espanyols que van marxar a l’estranger, però van ser més importants els moviments de la població interior. Gairebé 5 milions de persones van canviar de província de residència. La causa d’aquest fenomen va ser la capacitat d’atracció de les grans ciutats, que oferien unes condicions de treball i vida més bones. I les zones rurals tenien dificultats de subsistència, manca d’ocupació i escasses perspectives de futur. L’èxode rural va ser molt intens a les zones agrícoles latifundistes del sud d’Espanya (Andalusia, Extremadura, Castella-la Mana i Múrcia), on les transformacions de l’agricultura van deixar sense feina molts pagesos. Les zones de minifundi (Galícia, Castella-Lleó) perden una bona part de la població agrària. Les zones de més atracció d’immigrants van ser les que oferien més oportunitats de feina. Madrid, Cat, PB, València i zones de la perifèria mediterrània i cantàbrica. Aquest procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, on van arribar treballadors d’altres zones d’Espanya (Andalusia, Extremadura, Castelles, Aragó i zones interior/muntanya Cat). Els migrants es van instal·lar a Barcelona i el cinturó industrial (Badalona, Sabadell, Terrassa…), que va assolir el 80% de la població nouvinguda. I com a contrapartida va haver un despoblament progressiu a les comarques més agrícoles (Urgell, Pallars, Solsonès…) Aquesta migració comporta un increment evident de la natalitat a les zones receptores perquè la majoria d’immigrants eren joves i es va produir un envelliment de les zones emisores. La manca de previsió de la massificació del moviment migratori va provocar la proliferació del barraquisme als afores de les ciutats. 4.3 Canvis de l’estructura laboral i social El creixement de la població urbana va permetre que les activitats professionals i les formes de vida de les ciutats s’anessin imposant al conjunt de la societat. El desenvolupament industrial i el sector dels serveis va canviar l’estructura socioprofessional espanyola. Van incrementar notablement els assalariats i la classe mitjana va augmentar el pes social i es va consolidar una burgesia urbana. També van augmentar els treballadors autònoms, funcionaris de l’administració i professionals liberals. Els canvis de la distribució sectorial de la població van ser una mostra de la transformació. Disminució actius agrícoles i augment a la indústria i serveis. Per primera vegada el nombre d’obrers industrials era superior al de pagesos. A Catalunya els assalariats representaven el 85% de la població activa. 4.4 Millora del nivell de vida La millora dels salaris i l’increment del nombre d’ocupats van fer pujar tant la renda per capita com la familiar. Es va escurçar la distància amb els índexs europeus. La millora del nivell de vida va millorar la capacitat de consum de béns i de serveis per habitant, que es va duplicar entre 1960 i 1973. La composició de les despeses familiars també varia, es produeix una davallada de les despeses de destinades a l’alimentació (55% → 38%). Incrementen les despeses destinades a l’habitatge, domèstiques i lleure. 5. PROCÉS D’URBANITZACIÓ i DESEQUILIBRIS TERRITORIALS El creixement econòmic i les transformacions demogràfiques i socials (1960-1975) van fer-se ràpid, però van ser escassament regulades pel govern i les administracions locals. La conseqüència va ser un procés intens d’urbanització amb la creació de barris nous (molt poblats) i la consolidació de desequilibris econòmics i de nivell de vida entre les diferents regions espanyoles. La magnitud del fenomen migratori va desbordar les previsions oficials, que van ser incapaces d’atendre eficaçment les demandes creixents d’habitatge, infraestructures i serveis públics que es produïen a les ciutats, que van incrementar d’una manera considerable la població en pocs anys. D’altra banda, com a contrapartida del dinamisme econòmic i social de les regions més industrialitzades, les zones del país amb més tradició agrícola es van despoblar i l’activitat econòmica es va estancar. Les diferències territorials van augmentar sobretot pel volum de la població i l’activitat econòmica. Es van configurar dues Espanyes: una poblada, dinàmica i jove, i una despoblada, endarrerida econòmicament i envellida. 6. MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT Les transformacions socials, urbanització progressiva i la millora del nivell de vida van fer possible l’abandonament progressiu d’una bona part de les actituds, normes de conducta i rigidesa de la moralitat de la postguerra. La societat es va fer més oberta i plural a mesura que s’imposaven els hàbits socials i culturals de les societats predominants a Europa. Aquesta modernització es va fer evident gràcies a: - Accés progressiu a la societat de consum gràcies a l’augment del poder adquisitiu i a la incorporació creixent de les dones al treball assalariat. - Un procés de laïcització i secularització que va distanciar la societat de la rigidesa de les normes i de la tutela fèrria que l'Església havia exercit durant el primer franquisme. - L’accés a l’ensenyament bàsic. Incloent-hi dones i un augment considerable d’universitaris. La Ley general de Educación el 1970 va reorganitzar el sistema educatiu i va fer possible l’increment de la població escolaritzada. Va augmentar el nombre d’estudiants procedents de famílies obreres. - Modificació estructura familiar. Va comportar el pas de la família extensa pròpia dels ambients rurals a la família nuclear (pares i fills), característica del món urbà. La capacitat de penetració i influència dels mitjans de comunicació, el contacte amb el turisme i els viatges a l’estranger imposen les pautes de comportament familiar típiques d’Europa. - Canvi del paper de les dones. El creixement de la incorporació de les dones als estudis i la feina, a més de la difusió d’idees feministes que propugnen la igualtat de sexes van impulsar l’abandonament progressiu del paper tradicional de mares i esposes. El canvi generalitzat de les pautes socials i l’arribada a l’edat adulta de les generacions que no havien viscut la Guerra Civil van afeblir el suport social al règim i van estimular l’antifranquisme. El lema “Espanya és diferent” va començar a no ser convincent en una societat que volia equiparar-se amb les societats europees, desenvolupades econòmicament, modernes socialment i democràtiques políticament. 7. REFORMISME POLÍTIC SENSE LLIBERTATS 7.1 Reformisme limitat dels tecnòcrates Els governs dels anys 60, formats a partir de la influència de Carrero Blanco, (vicepresident desde 1967), van voler impulsar una sèrie de reformes polítiques que adeqüessin el règim a les transformacions econòmiques i socials que s’estaven produint i que camuflessin els aspectes més autoritaris del franquisme. Aquests governs, on cada vegada hi havia més tecnòcrates, es van orientar cap a la promoció del desenvolupament econòmic i una renovació política que comportés la renovació de l’administració, legislació i institucions del país. Darrere aquest reformisme hi havia la convicció de que la prosperitat i benestar social suplirien la manca de llibertats d’un govern democràtic i que el desarrollismo consolidaria el règim franquista gràcies al consens de sectors molt amplis de la societat. 7.2 Reformes institucionals i legislatives L’esquerra va tenir un protagonisme polític evident, ja que va ser present a la majoria de les mobilitzacions i dels conflictes socials. El PCE, dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo, tenia una forta presència en els moviments de masses. Aquest partit va patir durament la repressió franquista i el 1963 va estar condemnat a mort Julián Grimau, un dels seus dirigents. A més, sorgeixen noves organitzacions socialistes i marxistes (FLP, PCE-ML, PCI) i grups que propugnaven la lluita armada (FRAP). El PSOE, amb menys presència en moviments socials, va estar condicionat per l’enfrontament entre la direcció de l’exili i la militància de l’interior. Al congrés de Suresnes, 1972, els militants de l’interior van aconseguir el control del partit, liderats per Felipe González. També va haver una oposició moderada al franquisme formada en part pels dissidents del mateix govern (Dionisio Ridruejo, Joaquín Ruiz-Giménez…), decebuts per la persistència de la política repressiva i antidemocràtica. El 1962 una bona part de l’oposició moderada (democratacristians, monàrquics, liberals) juntament amb republicans i socialistes de l’exili van participar en el Congrés del Moviment Europeu per tal de denunciar internacionalment la dictadura de Franco. 8.2 Nacionalisme basc i creació d’ETA Al País Basc, el PNB perdurava com a referent i inspirava el govern basc a l’exili. El fet amb més repercussió va ser l’aparició d’ETA (Euskadi i Llibertat). Aquesta organització, revolucionària i nacionalista radical, es va fragmentar cap a la meitat dels 60 entre un sector més socialista i revolucionari (políticomilitar), que propugnava el combat polític i social, i un altre partidari de la lluita armada (militar). A partir de 1968 aquest darrer grup va cometre els primers atemptats mortals contra policies i guàrdies civils. L’increment del terrorisme d’ETA va comportar que el govern franquista declarés cada vegada més sovint la situació d’Estat d’excepció i que tots els delictes amb violència tornessin a ser considerats rebel·lió militar. L’any 1970 la petició de 6 penes de mort contra militants d’ETA en un consell de guerra de Burgos va provocar grans mobilitzacions i protestes a tota Espanya i a l’estranger. Finalment van ser commutades. Fins el 1975 l’actuació d’ETA provoca 44 víctimes i es van empresonar uns 500 membres. 8.3 Nou moviment obrer La protesta dels treballadors va ser la principal manifestació d’oposició al règim a partir dels anys seixanta. Entre 1960-1975 els conflictes laborals es van multiplicar i es localitzaven tant a zones de tradició obrera (Cat, Ast, PB) com a noves ciutats industrials (Mad, Pamp, Val, Sev). Cinturón Rojo. La majoria dels conflictes tenien l’origen en reivindicacions laborals però a vegades integraven demandes de llibertats polítiques. Les autoritats consideraven qualsevol protesta/vaga com un problema d’ordre públic i actuaven amb mètodes repressius. El 1964 es crea Comissions Obreres (CC OO), lligat al partit comunista, una organització clandestina que impulsava la lluita laboral i la política. Aquest sindicat combinava les accions il·legals, com vagues, amb mitjans legals i aprofitava l’elecció de representants sindicals per introduir-se en el sindicat franquista (CNS). L’èxit que van tenir a les eleccions sindicals 4/1966 va fer que el govern les declarés il·legals (1967) i les reprimís durament. Va ser detinguda la direcció i jutjada en l’anomenat procés 1001, que es va acabar amb l’aplicació de condemnes molt serveres als dirigents sindicals, entre els quals Marcelino Camacho. A partir del 1967, sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes (JOC) es van separar de CCOO i van fundar Unió Sindical Obrera (USO). Només la UGT va mantenir una activitat clandestina, la CNT pràcticament va desaparèixer. 8.4 Protestes estudiantils i ciutadanes La incorporació a la societat de joves nascuts després la Guerra Civil i molts influïts per canvis socials i culturals després dels anys 60, va fer de la protesta estudiantil un front de conflictivitat gairebé permanent. La lluita contra el SEU, el sindicat falangista obligatori, va portar la creació de sindicats democràtics d’estudiants clarament enfrontats amb la dictadura, com el Sindicat d’Estudiants Universitaris de Barcelona (SDEUB), creat el 1966. La resposta repressiva del règim, en forma de sancions a estudiants, tancament de centres i expulsió de professors va radicalitzar el moviment. A partir de 1968, amb l’impacte del “maig francès”, el moviment estudiantil es va radicalitzar ideològicament i va convertir les universitats en uns centres de contestació i rebel·lia permanents. També va ser significatiu el sorgiment de nous moviments socials a favor de les llibertats i de la democràcia manifestats per un gran nombre d’entitats legals, com Justícia i Pau, col·legis professionals, amic de l’ONU, personalitats del món acadèmic, cultural, artístic i professional. Les associacions de veïns van prendre un activisme molt notable a partir de la demanda de millors condicions de vida per uns barris desatesos per l’administració i amb dèficits notables de serveis públics. 9. LLIBERTAT, AMNISTIA i ESTATUT D’AUTONOMIA A la segona etapa del franquisme a Catalunya van augmentar les actuacions de les forces de l’antifranquisme, l’ampliació de la participació ciutadana en les mobilitzacions i la creació d’organismes de coordinació. En el pla cultural, es produeix un augment de l’ús del català a l’àmbit públic que va proporcionar una represa cultural aprofitant una certa tolerància del règim. Això va fer que sortissin més revistes en català (Serra d’Or, Cavall Fort), que es creessin entitats (Òmnium Cultural) i que sorgissin projectes culturals (Enciclopèdia Catalana) i noves editorials (62) i discogràfiques (EDIGSA). També va assolir una gran difusió l’anomenada Nova Cançó catalana (Raimon, JM Serrat, Lluís Llach). Aquesta empremta cultural va anar acompanyada de campanyes reivindicatives en defensa l’ús del català, signes d’identitat catalans i les llibertats democràtiques. Augmenten també les reivindicacions de treballadors i a BCN entre 1968 i 1973 es va concentrar ⅓ de la conflictivitat de tot l’Estat. Va haver vagues constants (metall, tèxtils, banca, sanitat, ensenyament i construccions). Es van produir vagues generals d’abast comarcal. Les universitats van viure una situació d’agitació política continuada, mobilitzacions d’estudiants i professors a favor d’una universitat democràtica, autònoma, científica i catalana. El moviment veïnal amplià notablement les accions denunciants dèficits de serveis públics i la complicitat de molts ajuntaments amb operacions urbanístiques especulatives. Al 1974 es crea al camp la Unió de Pagesos, que agrupa joves agricultors i ramaders. L’actuació de l’oposició cada cop més massiva erosiona la imatge del règim franquista i al final de la dictadura una part majoritària de la societat catalana era partidaria d’un règim de llibertat polítiques, de l’amnistia per als presos polítics i d’un organisme d’autogovern català. “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. 10. L’AGONIA DE LA DICTADURA Des del començament dels 70 fins la mort de Franco, el franquisme va estar condicionat per l’augment de la conflictivitat social, l’ampliació de l’oposició democràtica i la seva impopularitat. A més, s’inicia una crisi econòmica greu, derivada de l’augment del preu el petroli i un conflicte internacional a la colònia espanyola del Sàhara. 10.1 Darrers governs franquistes Les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de Franco, es van decantar a favor de les posicions més immobilistes: un projecte de Ley de Asociaciones Polítiques queda paralitzat, la Ley Sindical es va convertir en A Cat, a més de l’Assemblea de Catalunya, es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Aquestes forces antifranquistes van promoure una sèrie de mobilitzacions populars que reclamaven llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i l’Estatut d’Autonomia. Durant aquells anys, la conflictivitat laboral va augmentar i es va polaritzar. A les reivindicacions laborals i salarials se’ls va afegir la demanda de democràcia i llibertat. Les mobilitzacions d’hivern de 1975-1976 van adquirir gran magnitud a Catalunya, PB i Madrid. Es van fer manifestacions i vagues en diversos sectors i això va contribuir decisivament a desacreditar el projecte comunista d’Arias Navarro. Aquesta situació va polaritzar les postures dels polítics procedents del franquisme perquè els reformistes es sentien decebuts i els immobilistes només acceptaven la coninuitat del règim i exigien més repressió policíaca. El 30/6/1976 el rei Joan Carles i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d’Arias Navarro i van aconseguir posar Adolfo Suárez, un polític reformista com a nou president del govern. 1.2 La reforma política d’Adolfo Suárez El nou govern va prendre la iniciativa i després d’haver establert contactes amb les forces democràtiques, va proposar la Llei de Reforma Política (LRP) Aquesta llei reconeixia els drets fonamentals de les persones, conferia la potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i establia un sistema bicameral (Congrés i Senat) elegit per sufragi universal. Per poder imposar aquesta proposta calia neutralitzar la resistència dels immobilistes i assegurar-se la participació d’una bona part de l’oposició democràtica. Suárez va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Llei de Reforma Política presentant-la no com una ruptura, sinó com un canvi polític d’una legalitat a una altra, tot i que comportava el desmantellament de les institucions franquistes. Tanmateix, establia unes garanties clares: - no era negociable ni la monarquia, ni la sobirania única i no s’exigien responsabilitats polítiques. La llei va ser sotmesa a referèndum el 15/12/1976 i va ser aprovada amb el 81% dels votants. El govern de Suárez va dictar una serie de disposicions que significaven la desaparició de les institucions franquistes i va negociar amb l’oposició les bases per la celebració d’unes eleccions democràtiques (indult presos polítics, llibertat sindical, legalització partits polítics, llei electoral…). La legalització del partit comunista que Suárez va fer a l’abril e 1977, a la qual s’oposaven els sectors immobilistes, va provocar una crisi de govern i l’enfrontament amb comandaments militars. Davant les primeres eleccions es configura un nou panorama polític. D’una banda els partits d’esquerra, que havien destacat per l’oposició del règim de Franco (PSUC-PCE, PSC-PSOE). De l’altra, una nova organització de dretes, Alianza Popular, liderada per Fraga Iribarne i altres extremistes franquistes. Des del govern es va constituir la Unión de Centro Democrático (UCD-Centristes de Catalunya), sota la direcció d’Adolfo Suárez. A aquestes transformacions s’hi van sumar molts partits, sobretot d’àmbit territorial menor, fins a un total de +150 formacions polítiques legalitzades. El procés de Transició es va accelerar gràcies a les circumstàncies difícils en que es desenvolupava: crisi econòmica, onada mobilitzacions socials, brots de violència i assassinats, actes terroristes d’ETA i del GRAPO i una forta resistència dels sectors més ultres del franquisme. El resultat final va ser un pacte entre els reformistes exfranquistes i la gran majoria de l’oposició democràtica, que reflectia la voluntat majoritària dels espanyols de construir un sistema democràtic. 1.3 Les eleccions democràtiques del 1977 Les eleccions generals del 15/6/1977 en el conjunt d’Espanya van donar com a resultat un sistema polític clarament bipartidista. La UCD (Suárez) aconsegueix 166 diputats i el PSOE 118. El PCE 19 escons i AP 16. A Catalunya el triomf va ser per les esquerres. PSC 28%, PSUC 18%, Centristes Cat i Pacte Democràtic 16%. Tot i no tenir la majoria absoluta al congrés, Adolfo Suárez va formar el primer govern democràtic després la Guerra Civil. Aquesta primera legislatura té un caire constituent i la missió principal era elaborar una nova Constitució. La majoria de les forces polítiques parlamentàries van acordar una colla de mesures polítiques, socials i econòmiques que exigien un acord ampli per començar l’etapa de l’anomenat consens polític. 2. LA CONSTITUCIÓ DEL 1978 I L’ESTATUT DE LES AUTONOMIES La Constitució de 1978 va començar la política de consens i va ser el resultat d’un acord entre les diverses forces polítiques. Per redactar-la es va elegir una potència formada per diputats de tots els partits que tenien representació a les Corts, tret de la minoria basca que va renunciar. Va adquirir un caire progressista, tot i que presentava cetra ambigüitat, producte del consens, que permetia que el posterior desenvolupament legislatiu fos acceptat tant per l’esquerra com per la dreta. Una vegada aprovat per les dues cambres, el text constitucional va ser sotmès a referèndum el 6/12/1978. Una àmplia majoria favorable va donar validesa a una Constitució que continua vigent fins a l’actualitat. La Constitució defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de dret”, organitzat com una monarquia parlamentària en que la Corona té una funció representativa i les forces armades estan sotmeses al poder civil. Regula la separació de poders i instaura el Tribunal Constitucional com a instància suprema. També desenvolupa una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques que estableix la no-discriminació per raons de naixement, sexe, raça i religió. Es fixa el dret a vot a partir dels 18 anys. La Constitució va instaurar un sistema polític i administratiu descentralitzat amb la creació de comunitats autònomes. Totes les comunitats es van regular mitjançant estatuts que inclouen els òrgans legislatius, elegits per sufragi universal (parlament), els executius (govern) i fixar les competències. Es van establir dos procediments per establir l’autonomia: - Article 151. Ràpid i complet. Podien accedir les nacionalitats històriques (Cat, Gal, PB9) i s’havia de ratificar mitjançant un referèndum. - Article 143. Més lent. L’aprovació de la Constitució va implicar una profunda del Codi Penal i del Codi de justícia militar, com també la desaparició de la legislació franquista més antidemocràtica. 3. RECUPERACIÓ DE L’AUTONOMIA A les eleccions generals del 15/6/1977 el 75% dels vots catalans van anar als partits polítics que defensaven el restabliment de la Generalitat de Catalunya i l’Estatut de 1932. Davant aquesta situació el govern de Suárez es va plantejar la necessitat de donar una ràpida solució a les reivindicacions catalanes. 3.1 Restabliment de la Generalitat Les mobilitzacions populars al voltant la campanya “Volem l’Estatut” van tenir un gran seguiment. Cal destacar les manifestacions de BCN de l’1 i 7 de febrer del 1976, la manifestació de l’11S a Sant Boi de Llobregat i la diada del 1977, que va aplegar un milió de persones. La recuperació de l’autonomia va rebre un nou impuls amb la constitució d’una Assemblea de Parlamentaris Catalans (6/1977) que demanava la restauració de la Generalitat, el retorn de l’exili del president Josep Tarradellas, la derogació de la llei que abolia l’Estatut de 1932 i la constitució d’un govern provisional català. Suárez va prendre iniciativa i va negociar amb Josep Tarradellas el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn després de 30 anys a l’exili (10/1977) En aquest segon mandat es va generar una crisi dins el partit quan Suárez va començar a ser contestat com a líder. La feblesa del partit i del govern es va fer evident a les eleccions de 4/1979 perquè la majoria de les grans ciutats es van constituir per ajuntaments d’esquerra. A les eleccions autonòmiques del PB i Cat (1980) la UCD va perdre la meitat dels vots respecte l’any abans. L’oposició guanyava força i es beneficiava del malestar social i polític. 5/1980 el PSOE va presentar una moció de censura al govern que va fracassar per un marge escàs. L’1/1981, Suárez va presentar la dimissió com a president del govern i del partit perquè el seu lideratge havia estat posat en qüestió i també per les fortes pressions que rebia dels sectors empresarials i militars contra ell i la seva política. 4.3 Cop d’Estat del 23-F El 23/2/1981, mentre al Congrés dels Diputats es feia la votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez, un grup de guàrdies civils sota el comandament del coronel Antonio Tejero hi va irrompre per la força i va tenir retinguts els diputats. Paral·lelament, el capità general Milans del Bosch es va revoltar a València per imposar un cop d’Estat militar. Els objectius del cop en que hi havia implicats alguns caps militars i alguns polítics involucionistes, eren confusos i no coincidents, però hi havia una clara intenció de paralitzar el procés democràtic i d’atorgar a l’exèrcit un paper rellevant al futur govern. La compareixença del rei per la televisió la mateixa nit del 23/2 censurant l’activitat dels revoltants i donant suport al règim constitucional va ser decisiva per poder avortar el cop. 4.4 Crisi de la UCD Tot i que Calvo Sotelo va ser investit com a nou president del govern, la seva política no es va diferenciar de l’anterior i la labor legislativa va continuar endavant, enmig de dissentensions internes i hostilitat de l’oposició. Una de les decisions més polèmiques del govern va ser la petició d’Espanya d’ingressar a l’OTAN, que es va fer efectiva el 30/5/1982, amb l’oposició dels partits d’esquerra. Les reticències provocades en alguns sectors per la descentralització de l’Estat van propiciar un pacte entre la UCD i PSOE, que es va concretar en la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic el 30/6/1982. Amb aquesta llei es pretenia limitar les atribucions de les comunitats autònomes. Calvo Sotelo no va aconseguir frenar el procés d’autodestrucció de la UCD i Suárez va abandonar el partit per crear Centro Democrático y Social (CDS), el juliol del 1982. Al cap d’un mes Calvo Sotelo dissol les Corts i convoca eleccions. Els comicis, que van donar victòria al PSOE, van marcar el final del procés de transició i l’inici d’una nova etapa constitucional d’alternança política en el govern. 4.5 Entre el consens i la violència La majoria de les forces polítiques i de la societat espanyola apostaven per un consens que posibilités una transició pacífica. Però, altres sectors van pretendre obstaculitzar la construcció del sistema democràtic, la majoria de les amenaces provenien de l’involucionisme polític, del colpisme militar i del terrorisme. Les forces d’extrema dreta eren nostàlgiques al franquisme i van organitzar manifestacions en que atacaven el govern i el procés democràtic i exigien que l’exèrcit tingués poder. Es van crear grups armats com Triple A, Guerrilleros de Cristo Rey y Batallón Vasco Español, que van dur a terme atemptats i assassinats. També va haver intents de desestabilització promoguts per alguns militars i en bona part iniciats per la premsa ultradreta com l’intent de cop d’Estat conegut com Operación Galaxia (1978). L’activitat terrorista principal provenia del grup basc ETA, que va començar una campanya d’atemptats que va causar moltes morts entre 1975 i 1982. Van tenir gran importància els atemptats als magatzems Hipercor de Barcelona (1987). El terrorisme buscava víctimes entre les forces armades, els cossos de seguretat i algunes persones vinculades al franquisme. També va sorgir un terrorisme d’extrema esquerra vinculat a organitzacions com el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre), els Comandos Autònoms Anticapitalistes i el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), que van protagonitzar atemptats amb víctimes i segrestos. 5. CONSOLIDACIÓ DEL BIPARTIDISME A L’ESTAT ESPANYOL (1982-2004) 5.1 Governs socialistes (1982-1996) A les eleccions del 1982 el PSOE va obtenir la majoria absoluta després una campanya on es presentava com a motor del canvi que necessitava el país. La UCD es va esfondrar, també els comunistes. El partit principal d’oposició va passar a ser Alianza Popular. Felipe González va ser elegit president del govern i es va mantenir al poder durant quatre legislatures consecutives. Va renovar amb la majoria absoluta el 1986 i 1989, però no el 1993 i va haver de buscar el suport dels nacionalistes bascos i catalans per governar. Reformes modernitzadores i europeistes El govern socialista va desenvolupar un programa de reformes la prioritat del qual va ser lluitar contra la crisi econòmica, la racionalització de les institucions públiques i avançar cap a l’Estat de benestar. Per reactivar l’economia es van prendre mesures adreçades a garantir l’estabilitat financera, reduir la inflació i estimular la inversió pública. La integració d’Espanya a la UE (Comunitat Autonòmica Europea) va ser un dels objectius del govern socialista. El 12/5/19985 es va signar a Madrid el Tractat d’Adhesió que va entrar en vigor l’1/1/1986. El procés d’adaptació dels sectors productius a les exigències del mercat i de l'ingrés del CEE va permetre el sanejament financer i l’adaptació tecnològica. En contrapartida, va provocar el tancament d’empreses i l’augment de l’atur, que va desencadenar conflictes laborals, sobretot a la siderúrgica i construcció naval. Es van fer inversions en equipaments i serveis públics. A més de les reformes en el terreny educatiu, com la Llei de Reforma Universitària (1983) i la LOGSE (1990), que va allargar l’escolarització obligatòria i gratuïta fins a 16 anys. Es van despenalitzar supòsits determinats de l’avortament. A partir de 1990 es van emprendre noves reformes, com la universalització de l’assistència sanitària gratuïta, l’enfortiment de la protecció de desocupació i el sistema públic de pensions. En el terreny polític l’hegemonia socialista es va reforçar gràcies al control de la majoria de les comunitats autonòmiques (no cat i pb) i dels ajuntaments de les ciutats principals. En aquesta etapa es va completar el mapa autonòmic, es va procedir al traspàs de les competències i gràcies a això es va produir una descentralització notable de les despeses públiques i una redistribució dels funcionaris. Una de les mesures més ambicioses del govern socialista va ser la reforma de les forces armades, que pretenia modernitzar-les i posar fi al perill del colpisme. La reforma militar va implicar una dràstica reducció de l’oficialitat, cosa que es va veure afavorida per l’entrada d’Espanya a l’OTAN (1986) El govern de Felipe González es va haver d’enfrontar al terrorisme d’ETA, que va causar moltes víctimes durant la seva legislatura. Per neutralitzar els efectes polítics del terrorisme es va signar el pacte d’Ajuria Enea (1988) entre totes les forces polítiques democràtiques basques. Desgast del govern Les dissensions internes del PSOE i el mateix govern es van fer manifestes quan el vicepresident (Alfonso Guerra) va ser apartar de l’executiu i direcció del partit. Al 1992 una recessió econòmica d’àmbit internacional va comportar un augment de la inflació i l’atur.