Resumen del manual de Esther Barbé, Apuntes de Relaciones Internacionales

¡Descarga Resumen del manual de Esther Barbé y más Apuntes en PDF de Relaciones Internacionales solo en Docsity! RELACIONES INTERNACIONALES, Esther Barbé PALABRAS PREVIAS A LA CUARTA EDICIÓN: 2020 Cambios desde la última edición (2007): - Procés de transformació profunda de la societat internacional - Es desmonten certeses construïdes en acabar la guerra freda - Crisi 2008 - Creixement econòmic de la Xina - Primaveres àrabs (2011) inicien tragèdies humanes, com la guerra de Síria Les teories de RRII estan en revisió, evolución i actualització constant, així com la mateixa dinámica de la societat i els seus problemas globals. Actualment hi ha una crisi de l’ordre internacional liberal a causa d’un interregnum (vacío de poder que se produce cuando, en un momento determinado, un cargo político no tiene a nadie que ejerza sus funciones/crisis que consiste en que lo viejo muere y lo nuevo no puede nacer, dejando un lapso de tiempo). Conseqüències d’aquest lapso temporal: primaveres àrabs, revitalització extrema dreta europea, victòria de Trump. PRIMER PARTE: TEORÍA Y CONCEPTOS: (31-68) CAPÍTULO 1: LA DISCIPLINA DE LAS RELACIONES INTERNACIONALES 1. La guerra como problema social, o el origen de la disciplina (1919-bien entrado s.XX) Relacions Internacionals fa referència a: a) sector de la realitat social i b) consideració científica de les relacions internacionals Les Relacions Internacionals neixen com a institución acadèmica el 1919 (en finalizar la primera guerra mundial) a la Universitat de Gales, on es creà la càtedra Woodrow Wilson en Relacions Internacionals. “El corto siglo XX de Hobsbawm” —1919 (final Gran Guerra)-1991 (col·lapse Unió Soviètica) — va marcar un abans i un després en la disciplina. La Gran Guerra suposa un problema sense precendent. Es tracta d’un afer que afecta el conjunt de la societat i comporta canvis a tots els nivells. a) COVID-19 (mayor crisis de nuestra generación) b) 75 aniversario liberación campo de exterminio nazi Auschwitz-Birkenau→en pro de la protección de los derechos humanos c) 75 aniversario ataques con bombas nucleares sobre Hiroshima y Nagasaki→en pro de la no proliferación nuclear d) 75 aniversario Carta Naciones Unidas e) 25 aniversario Conferencia Mundial sobre la Mujer Convertir la guerra com a eix central de la disciplina de relacions internacionals rau en la mentalitat de progrés i de canvi i en la voluntat de conèixer del s. XIX, que s’oposen a la màxima de Clausewitz que considerava la guerra com una forma més de l’activitat política. Així doncs, les aproximacions teòriques en el camp de les relacions internacionals estan associades a les necessitats de la humanitat en cada moment. El col·lectiu acadèmic que dirigeix la creació de la disciplina de les Relacions Internacionals el 1919 està marcat per l’acadèmia estatunidenca i anglosaxona. Tanmateix, abans de 1919 ja hi havia científics dedicats a estudiar la guerra com a problema social, tal i com demostra una investigació publicada el 1907 a la revista estatunidenca International Conciliation. Algunes obres pioneres en el camp de les Relacions Internacionals: Introduction to the Study of International (Arthur Greenwood, 1916), Diplomacy and the Study of International Relations (David Heatley, 1919). A Anglaterra es donen les primeres fites de la disciplina; per exemple, quan el pensament liberal i el marxista coincideixen en què la societat ha estat víctima —repetides vegades— de la imposció d’unes guerres que els venien de fora, ja que eren producte de conflictes militars, i no socials. Ambdós pensaments divergeixen quant a la responsabilitat de les guerres i la seva solució: PENSAMENT LIBERAL (reforma dels mecanismos diplomàtic- militars i democratització del sistema mitjançant la participación dels ciutadans)=PENSAMENT MARXISTA (oposició al caràcter imperialista de les potències i defensa de l’antisistema). Com a conseqüència de l’oposició de pensaments apareix, d’una banda, els “Catorze Punts” de Wilson i, de l’altra, “Informe sobre la Pau” de Lenin. Ambdues publicacions posen la base del moviment pacifista, que es desenvoluparà sobre dues idees molt diverses (liberalisme i socialisme). La teoria de les Relacions Internacionals es construeix en col·laboració d’intel·lectuals i polítics enmig de les pressions socials. Les Conferències de Pau de la Haia (1899 i 1907) estableixen la via pacífica per a la resolució de conflictes, fet que mostra l’avanç en la mentalitat de la societat, cada vegada menys a favor de les guerres com a solució ràpida a les controvèrsies. Després de la Gran Guerra sorgeix una nova idea, lligada a la disciplina de les Relacions Internacionals: educació per a la pau. Educar tant a les masses com a les elits per així aconseguir la liberalització i democratització del sistema internacional. En aquesta línia es creen centres d’investigació dels afers internacionals, com The Royal Institute of International Affairs (Londres, 1920), el Council on Foreigm Relations (Nova York, 1921) i el d’Aberyswyth, els quals es convertiran en referents de la disciplina, juntament amb l’Institut Universitaire des Hautes Études Internationales (Ginebra, 1927), ubicat al cor de la seu de la Societat de Nacions. Si bé en el naixement de la disciplina aquesta tenia un caràcter més aviat normatiu i prescriptiu, aquestes institucions tenen una voluntat pràctica, és a dir, busquen analitzar de forma científica i imparcial els problemes internacionals amb l’objectiu de desenvolupar (vessant pràctica) una política exterior de l’estat intel·ligent. Alfred Zimmern (primer ocupant de la càtedra Woodrow Wilson) pretenia eliminar la guerra (=idealisme) mitjançant l’estudi científic de les relacions internacionals. Per fer-ho va substituir l’anàlisi de les relacions interestatals (tradicional fins llavors en l’àmbit del (NO coneixements a priori). El positivisme és una conjugació de l’empirisme). Amb la influència de l’acadèmia americana, la disciplina s’institucionalitza (apareixen universitats als EUA) i canvia la seva orientació cap a una epistemologia basada en les lleis objectives, el pessimisme de la condició humana, el comportament racional dels humans i el determinisme estructural (defensa que els sistemes estan determinats per la seva estructura, de manera que les pertorbacions que puguin experimentar resultaran en alteracions permeses per la seva organització estructural, i en cap cas s’associaran a l’agent ambiental amb què el sistema interactua). Així doncs, la disciplina de RRII passa a tenir un caràcter determinista que impossibilita preveure esdeveniments com la caiguda del mur de Berlín (1989), el col·lapse de la Unió Soviètica (1991) o el final de la Guerra Freda. Això provoca una allau de crítiques a començaments del s. XXI que ataquen el caràcter determinista de la disciplina i la seva incapacitat per plantejar-se les preguntes rellevants. Com a conseqüència es convoca el seminari “Un segle de Relacions Internacionals: Les polítiques de crisi, incertesa i desordre” (2018), on es reflexiona sobre el rol de les Relacions Internacionals i el paper que hi juguen els acadèmics. 5: Finalitat primerenca=política, per resoldre conflictes i crisis. Neix en acabar la primera guerra mundial, quan apareix la proposta wilsoniana de la Societat de Nacions, l’objectiu de la qual era posar fi a totes les guerres i instaurar la pau universal. La disciplina de RRII es construeix en aquell moment, prenent caràcter universal. Tanmateix, i contràriament al que va determinar la Societat de Nacions durant les negociacions de pau, l’ordre mundial no és quelcom universal. a) EXEMPLE 1: després de la primera guerra mundial, el principi d’autodeterminació no es va aplicar a tots els pobles per igual, sinó que els únics que van gaudir d’aquest principi d’autodeterminació van ser els països d’occident que formaven part del mapa europeu, deixant fora les colònies d’orient. Això s’explica pels interessos imperialistes i colonitzadors de les grans potències, els quals van dominar el restabliment de l’ordre “universal” (en realitat va ser un ordre exclusiu i excloent) post primera guerra mundial. b) EXEMPLE 2: els “Catorze Punts” de Wilson inclouen idees tant de la sociòloga i activista estatunidenca Janne Addams com del Partit de la Pau de les Dones, de qui Wilson va agafar la idea de la diplomàcia oberta (=diplomàcia secreta, es basa en la transparència estatal i en el control democràtic i públic de la política exterior). Tanmateix, en el seu tractat, Wilson no va contemplar la participació de les dones a través del sufragi femení com a factor determinant per a aconseguir la pau universal. Així doncs, mentre que per a Addams el camí cap a la pau havia de passar per una transformació social i inclusiva (=feminista), per a Wilson es basava només en el canvi de diplomàcia secreta a diplomàcia oberta. Fet i fet, l’ordre mundial sobre què es va constituir la disciplina de Relacions Internacionals no era universal, sinó més aviat excloent, ja que va excloure tant els pobles colonitzats com les dones. A dia d’avui, les Relacions Internacionals necessiten un discurs universalista integrador. LECTURAS COMPLEMENTARIAS 1. “Catorze Punts” de Woodrow Wilson (1918) Diferència entre punts econòmics i geopolítics. Respon ales necessitats que tenen els EUA després de la primera guerra mundial. Wilson vol crear una economia de mercat i de lliure circulació de mercaderies arreu del món. Per tant, Wilson proposa acabar amb l’imperialisme (necessitats expansionistes que havien tingut els gran imperis com França i Gran Bretanya en el seu moment) per unes necessitats purament econòmiques. IDEES que introdueix Wilson i que malgrat que acabaran fracassant, posen els precedents de conceptes importantíssims: necessitem la Societat de Nacions per parlar de seguretat col·lectiva, pau, desarmament i diplomàcia secreta (això s’ha d’acabar, hem d’instaurar la diplomàcia oberta). 1. NO més diplomàcia secreta entre els estats. A partir d’ara: diplomàcia oberta. 2. Llibertat de navegació per tots els mars, a no ser que estiguin tancats per una acció internacional. 3. Supressió barreres econòmiques entre nacions. Igualtat en matèria comercial per a totes les nacions afines a conservar la pau. 4. Compromís a reduir l’armament al mínim compatible amb la seguretat nacional. 5. Repartiment imparcial de colònies entre aquells territoris que respectin el principi d’igualtat i vetllin pels interessos dels pobles colonitzats. 6. Evacuació del territori rus i una major cooperació amb la resta de nacions del món. Incorporació de Rússia a la Societat de Nacions mitjançant la seva participació lliure en institucions. Que les nacions agermanades a Rússia li proporcionin l’ajuda i les eines necessàries per a fomentar el seu desenvolupament polític. 7. Evacuació de Bèlgica i restabliment de la sobirania seguint la legalitat establerta pel dret internacional. 8. Alliberació del territori francès. Reparació dels danys causats per Prússia (Alsàcia i Lorena) i restauració de la pau nacional. 9. Delimitar les fronteres a Itàlia segons la nacionalitat dels seus territoris. 10. Fomentar el desenvolupament nacional d’Àustria i Hongria. 11. Evacuar Romania, Sèrbia i Montenegro i retornar els territoris ocupats. Garantir a Sèrbia l’accés per mar. Fomentar relacions amistoses entre els estats balcànics sota els principis de lleialtat, independència política i econòmica i integritat territorial. 12. Atorgar plena sobirania als territoris turcs de l’Imperi Otomà. Les altres nacionalitats sotmeses als otomans gaudiran d’un desenvolupament autònom. Establir los dardanelos com a via de pas internacional per a les relacions comercials. 13. El nou estat polonès ha de ser independent a nivell polític i econòmic i ha d’estar habitat únicament per polonesos. Garantir el lliure accés per mar i la integritat territorial. 14. Necessitat de crear una associació de nacions que vetlli per la independència política i integritat territorial dels estats. 2. “Informe sobre la Pau” de Lenin (1917) Respon a la desesperació de la classe obrera dels països bel·ligerants que es troba esgotada i desgastada i que demana acabar amb la guerra d’una vegada per totes. Busca posar fi al problema de la pau de manera justa i democràtica. Això significa aconseguir una pau sense negociacions ni a nivell territorial (intercanvi de pobles, conquestes...) ni econòmic (indemnitzacions). El govern democràtic de Lenin entén per annexió o conquesta territorial quan un Estat poderós absorbeix una nacionalitat dèbil sense el consentiment d’aquesta última i independentment de la seva localització geogràfica, nivell de desenvolupament i data de la incorporació forçosa. En cas que es produeixi la incorporació forçosa d’una nació a un altre Estat, el territori incorporat tindrà el dret a l’autodeterminació. Si també se li veta aquest dret, aleshores passarem a considerar la incorporació com una annexió, de manera que constituirà un acte de violència. El govern posa punt i final de forma justa al crim més gran de la història de la humanitat, que és el repartiment entre les grans potències dels pobles més febles i indefensos. Per fer- ho, proposa un seguit de clàusules per a la pau amb la possibilitat d’afegir-ne de noves — sempre i quan siguin clares i entenedores— i revisar les que calguin. El govern posa fi a la diplomàcia secreta en pro de la diplomàcia oberta i estableix que totes les negociacions governamentals i documents oficials es posaran a disposició del poble. Anul·la totes les clàusules dels tractats secrets, ja que atorguen beneficis i privilegis en matèria territorial als magnats russos. El govern de Lenin està disposat a dialogar amb representants d’altres nacions per a afavorir a l’establiment de la pau universal. Tant els “Catorze Punts” de Wilson com l’”Informe sobre la Pau” de Lenin formen part del món ideal que rebutja Carr. Però sense aquestes dues declaracions difícilment podem entendre la creació de Nacions Unides, ja que precisament Wilson va posar les llavors del que avui són els pilars de la ONU (seguretat col·lectiva, pau, cooperació internacional, desarmament...). Per tant, Wilson i Lenin posen les bases que portaran a la creació de la ONU. En debat a tot això hi ha el realisme, que defensa que per sobre de la pau i la seguretat hi ha els interessos propis de cada estat, que vetllen per aconseguir més poder peti qui peti. Aquest debat apareix juntament amb la disciplina i avui dia encara és vigent. CAPÍTULO 2: LA TEORÍA DE LAS RELACIONES INTERNACIONALES La disciplina de Relacions Internacionals es materialitza al llarg del “curt segle XX” (1919- 1991). Ara bé, la societat internacional i els seus problemes (=la guerra) han existit sempre, ergo ens trobem davant d’una disciplina nova l’objecte de l’estudi de la qual és clàssic. Per això, en la disciplina de Relacions Internacionals cal diferenciar pensament clàssic (té un caràcter filosòfic i normatiu) de teoria moderna (sorgeix a partir de la IIGM i es basa en l’estudi de fenòmens i les seves causes, així com en l’anàlisi del comportament i els tipus de relacions entre nacions). Durant el període d’entreguerres apareixen els gèrmens de teories realistes (Carr→“The Twenty Years’ Crisis 1919-1939, 1939) i funcionalistes1 1 FUNCIONALISME I NEOFUNCIONALISME: teories d’integració que advoquen a favor de l’obertura mundial a través d’una xarxa internacional de transmissió de coneixements i recursos per a construir un - Conflictes d’interessos NOMÉS entre governants dels estats, però no a nivell del poble (perquè el poble comparteix els mateixos interessos). La guerra es produeix pel xoc d’interessos entre governants, i qui ho paga és la societat en general, de manera que l’existència dels estats perjudica la comunitat humana→hem d’eliminar el sistema d’estats. - Activitat internacional característica = conflictes ideològics que divideixen el conjunt de la societat en creients i herètics, alliberadors i opressors. - El comportament internacional està marcat pels imperatius morals, els quals busquen arribar a la pau perpètua a través de 1. Desaparició sistema d’estats (=EMANCIPACIÓ) i 2. Creació societat cosmopolita (=global). - L’eix central de la política internacional és la comunitat humana (els individus), la qual també és la finalitat del compromís moral. - La coexistència entre els estats no depèn de temes com la sobirania o la independència, sinó de la divisió moral que Kant fa de la societat entre creients i desertors, alliberadors i opressors. - En la teoria de jocs hi ha suma positiva perquè el resultat és la millora de la vida de les persones. • TRADICIÓ GROCIANA o INTERNACIONALISTA (racionalista): ORDRE - Relacions internacionals = societat d’estats (conjunt d’estats basat en un contracte social, en un acord) o societat internacional - Conflicte entre estats és - Els protagonistes de la política internacional són els estats, per davant dels éssers humans (=estat centrisme). - Activitat internacional característica = relacions econòmiques (comerç) i socials entre estats - El comportament estatal està determinat per les normes i institucions de la societat. - A través de la prudència, la moralitat i el dret, el comportament de l’estat respon a la voluntat de mantenir la societat d’estats. - Busca el món de l’ordre basat en un contracte social (el dret internacional es respecta). És important que respectis el contracte social perquè d’això depèn la pau dels estats (=moralitat). Exemples: →Tradició maquiaveliana: Hobbes (Leviatan), Hegel, Carr, Morgenthau →Tradició kantiana: Calví, Rousseau, Marx →Tradició grociana: Locke, Roosevelt, Churchill a) Limitat per l’existència de normes i institucions b) Intermitent (NO permanent) c) El resultat NO és una identificació completa dels interessos nacionals Les tres grans tradicions no formen tres unitats de pensament independents, sinó que constitueixen un continu en què els diferents autors agafen característiques de totes les tradicions, encara que d’unes més que d’altres. Tanmateix, Wight o Michael Donelan consideren que hi pot haver fins a cinc tradicions o camins de pensament. Aquests són: realisme, fideisme, racionalisme, historicisme i dret natural. El rerefons filosòfic i normatiu que plantegen Wight, Bull o Donelan dona lloc al primer debat de la moderna disciplina de Relacions Internacionals: el DEBAT ENTRE IDEALISME I REALISME. Característiques del debat: - Debat entre pragmatisme del poder = voluntat de la raó - Iniciat en període d’entreguerres - L’obra “The Twenty Years’ Crisis 1919-1939” (1939) de Carr posa les bases del debat entre utopisme (=idealisme) i realisme - Encara està vigent avui dia i afecta totes les tradicions del pensament internacional - El realisme polític ➢ Defensa el Realpolitik ➢ S’oposa a la concepció wilsoniana ➢ Orde internacional en funció de l’equilibri de poder - Ressorgeix en períodes de postguerra i de reformulació internacional (exemple: abans i després de la Guerra Freda) Als EUA aquest debat s’ha convertit en matèria d’opinió pública i juga un paper clau en el procés d’elaboració de la política exterior estatunidenca, la qual passa d’un extrem a l’altre (idealisme-realisme i viceversa). Les grans tradicions de pensament elaboren el rerefons filosòfic i normatiu que traspassarà a la moderna teoria de la disciplina de Relacions Internacionals a través del debat idealisme- realisme. LECTURAS COMPLEMENTARIAS 1. “La idea de la Sociedad internacional” de Hedley Bull (1977) Recull les tres grans tradicions de pensament: hobbesiana, grociana i kantiana. 2. Las controversias científicas en la formulación teòrica Les controvèrsies científiques han sigut motiu de debat i divisió entre els teòrics de Relacions Internacionals. En primer lloc, les grans aproximacions teòriques (escoles o tradicions teòriques) i les seves variants han originat les teories concretes aplicables a l’anàlisi empíric. Exemple: l’escola realista (deriva de la tradició hobbesiana) ha donat lloc a teories aplicables a la investigació com la de l’equilibri de poder. En segon lloc, els fenòmens internacionals es poden estudiar des de diferents nivells d’anàlisis; això és, des d’un nivell macro (global), meso (mitjà) o micro. Criteri per classificar les teories: depenent de la magnitud del que analitzin les teories, aquestes seran macro (estudien algo a nivell sistèmic), meso o micro. Tanmateix, un mateix fenomen internacional accepta més d’un anàlisi i, per tant, més d’una teoria que provi d’explicar el mateix. • Concepcions teòriques: els tres tipus de teories són interdependents i van de la mà. No podem comprendre la totalitat dels fenòmens internacionals sense l’ajuda simultània de les tres teories. - Teoria explicativa o causal (explanatory): explica quines causes (explanans) i circumstàncies causen els fenòmens internacionals (explanandum) (ex: guerra). Vol demostrar quina és la causa principal (variable independent) i les accessòries (variables intervinents) que causen un fenomen observable (variable dependent). - Teoria normativa o prescriptiva: ens diuen com hauríem d’actuar davant dels fenòmens internacionals (ex: si hauríem d’anar a la guerra o si, per contra, hauríem de posicionar- nos en contra del conflicte). Les teories normatives se centren en els arguments i les justificacions que s’amaguen rere l’acció política per analitzar-los en clau de judicis de valor i ètics —fent referència al tema de responsabilitats, obligacions, drets...— i així determinar com hauria de ser el món. - Teoria interpretativa o constitutiva: interpreta els fenòmens internacionals i intenta trobar-los el sentit (ex: quin és el sentit de la IGM?). Segons Jorgensen, les teories tenen dimensió ontològica, epistemològica i normativa. • Nivell ontològic: hi ha una diferència entre explicar (teoria explicativa) i entendre (teoria interpretativa) les relacions internacionals. - Teoria explicativa: el món de les relacions internacionals (=món social) s’inclou dins del món natural, de manera que funciona d’acord amb les lleis causals i la lògica de les ciències naturals (és un món predictible i independent perquè està allà a fora)→positivisme científic. - Teoria normativa: el món de les relacions internacionals és producte d’uns constructes socials, s’ha construït a partir de les pràctiques i les interaccions entre els actors socials, però no existeix materialment parlant. • Nivell epistemològic: com podem estudiar el món. - Teoria explicativa: creu que el coneixement és independent a la realitat social (=positivisme) i que per tant és objectiu. Fonamenta el coneixement en certeses universals (=fundacionalisme). - Teoria normativa: el coneixement és relatiu al context social, històric i a les circumstàncies (les veritats són relatives i varien d’una teoria a una altra) (=antifundacionalisme). No existeix una veritat absoluta i universal i per això no podem determinar de forma objectiva el que és fals del que no ho és. • Nivell normatiu: metodologia. - Teoria explicativa: mètodes quantitatius - Teoria normativa: mètodes qualitatius Les diferents aproximacions teòriques en els camps de l’epistemologia (explicatiu VS interpretatiu) i la metodologia (quantitatius VS qualitatiu) han acabat generant el SEGON DEBAT EN RELACIONS INTERNACIONALS, nascut entre 1950-1960 (revolució behaviorista): Tots aquests canvis suscitaran el naixement d’un nou paradigma: el de les TEORIES CRÍTIQUES/POSTPOSITIVISME/REFLECTIVISME, que es mostrarà molt crític amb els dos paradigmes restants. Aquests últims (realisme i transnacionalisme) van acostar posicions gràcies a les transformacions internes que van patir respectivament (realisme→neorealisme i transnacionalisme→neoliberalisme). D’aquí sorgeix el QUART DEBAT EN RELACIONS INTERNACIONALS (1990), dividit en dos debats: a) Enfrontament directe entre reflectivisme i racionalisme (engloba tant el neorealisme com el neoliberalisme) sobre la raó de ser de les relacions internacionals. b) Debat entre neorealisme i neoliberalisme sobre el com i el què investigar en el marc del reflectivisme. Després de la Guerra Freda (2000), la disciplina de Relacions Internacionals ha hagut d’enfrontar-se a un món marcat simultàniament per les conseqüències de la postguerra freda i per l’expansió desigual de la globalització arreu del món. Per tot això, avui dia ens trobem davant de realitats molt heterogènies i maneres de funcionar complexes, cosa que dificulta l’anàlisi dels fenòmens internacionals (ex: globalització desigual, aparició de Xina com una gran potència, innovacions tecnològiques i armamentístiques, terrorisme i Islam, canvi climàtic...). En el context actual, Sanahuja emmarca la teoria de les relacions internacionals dins de tres grans divisions: - Eix reflectivisme-racionalisme: cada vegada més la tendència és cap a l’aproximació d’ambdues concepcions. Destaca la centralitat del constructivisme social, teoria que va emmotllar-se perfectament a les necessitats postguerra freda, ja que va plantejar- se les normes per constituir un nou ordre mundial, la incidència de valors democràtics en la definició dels objectius estatals, la internacionalització de les normes... Com que el constructivisme social se situa a mig camí entre el reflectivisme i el racionalisme, aleshores deixa d’existir una lluita directa entre aquestes dues concepcions, ergo el debat a) canvia i evoluciona cap a un diàleg entre racionalisme (neorealisme+neoliberalisme) i constructivisme. - Possibilitat de canvi en l’ordre social: aquesta possibilitat ressorgeix quan augmenten els efectes desiguals de la globalització i els problemes humanitaris i quan es securititzen (polititzen) aspectes socials. Tot això posa de manifest la necessitat de recuperar teories crítiques i normatives (que ens diguin què hauríem de fer) que vagin encaminades a afavorir el canvi social (ex: teoria marxista, post- estructuralisme). A més, avui dia les teories feministes també tenen un gran impacte en relacions internacionals. - Tensió entre caràcter universal del coneixement i contextualització històrica: actualment els anàlisis centrats en la contextualització històrica tenen + importància entre els teòrics de RRII. Actualment també s’ha produït el que es coneix com post-descolonització de la teoria de les relacions internacionals, que es basa en condemnar aquelles teories que, predicant un fals universalisme, adopten una visió etnocèntrica a través de la qual desacrediten les aportacions que la cultura no-occidental fa en el camp de les Relacions Internacionals. 4. Las grandes aproximacions teóricas al estudio de las relaciones Internacionales (68-110) Les grans aproximacions teòriques (=escoles) es nodreixen de la influència que reben de les tres grans tradicions de pensament. Sorgeixen com a resultat de les interaccions amb la realitat social, històrica i política de cada moment i engloben el conjunt de teories concretes aplicables a l’anàlisi empíric de les relacions internacionals. Les grans aproximacions teòriques són: realisme, liberalisme, constructivisme i les veus crítiques. • REALISME (durant molt de temps ha tingut un paper central en la disciplina de Relacions Internacionals. Pretén orientar la política exterior de les potències.) 1. L’anarquia del sistema d’estats - El sistema d’estats és anàrquic: NO existeix cap poder ni cap autoritat per sobre dels estats que els controli ni ordeni. - Tractat de Westfalia (1648) posa fi a la Guerra dels Trenta Anys i origina l’estat modern i actual a què fa referència el realisme. També dona lloc al naixement de la sobirania: el sobirà té plens poders i està per sobre de tot i de tothom. Ho domina i controla absolutament tot. - Sistema internacional westfalià: sistema internacional format per estats sobirans que no responen davant de cap autoritat que no sigui la del mateix estat. La governació de la vida interna està en mans exclusivament dels sobirans. ➢ Seguretat internacional - Màxima preocupació dels estats. La seguretat nacional està per sobre de tot. - En un món anàrquic, i davant de la falta d’una autoritat que proporcioni protecció internacionals, els estats han de poder protegir-se a ells mateixos (=self-help system). - Dilema de seguretat: un país A es troba davant de l’amenaça que suposa coexistir amb un estat B protegit i poderós. Aleshores el país A pot decidir a) exposar-se a l’amenaça b) protegir-se i empoderar-se. El dilema de seguretat constitueix una diferència clau entre les relacions internacionals i la política interna de cada estat→en relacions internacionals la seguretat de cada estat entra en contradicció amb la de la resta d’estats. - Clima de conflicte i desconfiança permanents - Jerarquia entre els temes de les relacions internacionals: es diferencia entre l’alta política (high politics→temes més rellevants) ―inclou la seguretat (militar), etc.— i la baixa política (low politics→subordinada al que passa a l’alta política) —inclou la dimensió econòmica, social, ambiental, científica—. Exemple: “el comerç segueix la bandera”→les relacions comercials entre estats (=baixa política) seran bones depenent de si les seves relacions polítiques (=alta política) ho són. ➢ Estatcentrisme - Els estats són els protagonistes de les relacions internacionals. - Només els estats tenen la capacitat de mobilitzar els recursos de què disposen amb la finalitat de convertir-se en una potència en temes de seguretat (ex: exèrcits, control del territori, mobilització social a favor dels interessos nacionals...). - Els estats són els únics actors rellevants en temes de seguretat. D’altres actors com ONGs, organismes internacionals, empreses, etc., són importants en d’altres assumptes de les relacions internacionals, però NO en seguretat. EXCEPCIÓ: els actors que volen controlar un estat (=moviment de descolonització) o els agents externs que els estats contracten per motius de seguretat (=empreses de seguretat). - L’estat ha de ser racional i unitari. Només aquell estat que sàpiga mobilitzar de forma racional els recursos de què disposa en pro de la seguretat internacional podrà sobreviure dins de l’anarquia. Si no n’és capaç, perdrà la seva sobirania i poder. - L’estat ha d’actuar en defensa dels seus interessos nacionals. ➢ Poder - Els interessos dels estats estan lligats amb la competició pel poder. - Els estats tenen molt clar quins són els seus interessos, que són unitaris i racionals. - Objectiu (permanent en el temps): maximització del poder. - Els estats sempre volen el mateix: guanyar/no perdre poder. - Els estats = posicionals→volen guanyar posicions (o no perdre’n) en l’estructura de poder. - Els estats tots tenen en comú que sempre actuaran en pro de la defensa dels seus interessos (relacionats amb el poder). Ara bé, es diferenciaran entre ells segons la capacitat que tinguin per fer-ho. D’aquesta manera, si un estat per si sol no pot aconseguir maximitzar el seu poder podrà recórrer a les aliances (TEMPORALS, ja que depenen dels canvis en l’estructura de poder) amb d’altres estats, sempre sense baixar la guàrdia ni confiar-se massa. ➢ Impossibilitat de progrés històric - Fort sentit de la tragèdia: com que la història té caràcter cíclic no podem fer res per evitar el que ens espera, que SEMPRE és 1. Conflicte pel poder i 2. Guerra entre potències. - Només la prudència en la política exterior i el reconeixement del caràcter anàrquic i conflictiu del sistema internacional mitiguen la possibilitat de destrucció de l’ordre i els horrors de la guerra. - Amb el pas del temps: → Els estats NO canviaran la seva manera de comportar-se i interrelacionar-se, la qual és més procliu al conflicte que no pas a la cooperació internacional - Allison defensa que l’enfrontament entre les potències emergents (Xina) i les que estan en declivi (EUA) és gairebé inevitable. 3. Les diferències entre realistes Tres divergències fonamentals: ➢ Quines són les causes que expliquen el comportament dels estats? Debat entre PRIMERA IMATGE (causa: la naturalesa humana) vs TERCERA IMATGE (causa: anarquia del sistema internacional). El recurs de les imatges s’utilitza a l’hora de determinar les causes del comportament dels estats, segons si aquestes responen a una primera imatge (nivell individual, líders polítics), a una segona imatge (nivell estatal, preferències del govern o règim polític) o a una tercera imatge (nivell estructural, caràcter anàrquic de les relacions internacionals i distribució del poder). Waltz dona lloc a la primera reformulació profunda del realisme amb l’obra “Theory of International Politics”, on introdueix el neorealisme. Aquest últim suposa una ruptura amb el realisme clàssic a nivell epistemològic i metodològic. →REALISME CLÀSSIC (primera imatge) - Defensa la naturalesa humana com a causa del comportament dels estats (=primera imatge). - Opta per la reflexió filosòfica: parteix de l’anàlisi de la naturalesa humana (difícilment demostrable) per a intentar donar sentit al comportament dels estats. A partir d’aquí extreu unes conclusions que guiaran els següents passos en política internacional. - El caràcter conflictiu dels estats neix de la naturalesa humana, la qual està assedegada de poder. - Les ànsies de poder dels estats es corresponen amb les ànsies de poder que tenim els humans i que són inherents a la nostra naturalesa. - Diferència humans-estats: mentre que els humans viuen en un estat; això és, una estructura que limita (mitjançant lleis, controls...) les seves ànsies de poder; l’estat viu en una anarquia. - L’anarquia permet la projecció internacional dels interessos dels estats (determinats per la naturalesa humana i, per tant, lligats al poder) sota la norma de l’equilibri de poder. →NEOREALISME o REALISME ESTRUCTURAL (tercera imatge) - Defensa l’anarquia internacional com a motiu principal del comportament dels estats (=tercera imatge). - Se centra sobretot en l’estructura del sistema - L’anarquia provoca comportaments de self-help, ja que els estats són els únics responsables de la seva seguretat nacional. - Més empíric i formalista. Busca fonamentar les seves explicacions en formulacions empíricament demostrables (=cientificistes). Per això el neorealisme parteix d’una premissa indiscutible, com és el caràcter anàrquic del sistema internacional. - Les eines per a teoritzar del neorealisme són: elecció racional i teoria de jocs (defensa que els estats han d’actuar sabent que això tindrà una repercussió en la mesura que la resta d’estats també actuaran). - (Segons neorealistes): mentre que el realisme clàssic no és més que un pensament filosòfic, el neorealisme és una teoria aplicable a l’anàlisi empíric. →REALISME NEOCLÀSSIC (segona imatge) - Defensa que el comportament dels estats s’explica a través de la manera com els estats i els seus governants perceben les amenaces i oportunitats del món internacional. (equilibri d’amenaces en comptes d’equilibri de poder). Equilibri de poder té un element molt més objectiu. Analitzem les estructures estatals: com es construeixen les cultures estratègiques de cada estat (formen part de la idiosincràsia a mig termini de cada estat), que no canvien davant d’un simple canvi de govern? ➢ Quina distribució del poder és més estable i menys propensa a generar conflicte? Debat entre EQUILIBRI DE PODER vs HEGEMONIA Tot i el caràcter anàrquic del sistema internacional, l’ordre (entès com fases d’estabilitat i comportaments previsibles dels estats) existeix. Tots els realistes vinculen el manteniment de l’ordre internacional en funció de les relacions de poder, però divergeixen en com han de ser aquestes relacions per a afavorir l’estabilitat entre estats. →EQUILIBRI DE PODER (ex: Morgenthau) - Ordre internacional en funció de l’equilibri de poder - Els estats s’imposen límits mútuament per evitar l’aparició de potències hegemòniques que, en no trobar-se amb cap enemic digne de la seva dimensió, desestabilitzarien el sistema internacional. - Únic mecanisme que permet moderar les ànsies de poder de les nacions i que les obliga a ser prudents i intel·ligents en la seva política exterior. - És l’equivalent a nivell internacional de la divisió interna de poders de la democràcia parlamentària. - Entre els realistes que defensen l’equilibri de poder com el mecanisme que proporciona més estabilitat en el sistema internacional existeix el debat de quina distribució de poder afavoreix més a l’estabilitat. 3 possibles respostes: multipolariat, bipolaritat i unipolaritat. →HEGEMONIA (ex: Gilpin) - Ordre internacional gràcies a l’hegemonia - Evolució sistema internacional = successió de diferents hegemonies - Les fases d’equilibri i d’igualtat entre potències són moments inestables i perillosos que es donen mentre mor una hegemonia i en neix una altra. - Els realistes que defensen l’hegemonia com el mecanisme que proporciona més estabilitat en el sistema internacional presenten diferències amb el realisme: a) Se centren en l’estudi de la segona imatge; això és, en la dinàmica interna dels estats. La potència hegemònica té un paper fonamental a l’hora de proporcionar ordre al sistema internacional i té menys pressions externes que aquelles potències que interactuen en un sistema d’equilibri de poder. Així doncs, el comportament de la potència hegemònica dependrà del seu sistema polític. Depenent de quin sigui el comportament de l’hegemònic (el qual estarà determinat per les seves estructures internes), la resta de potències que estiguin per sota tindran més o menys incentius per a aniquilar-lo (=declivi de l’hegemonia), fet que marcarà una menor o major estabilitat del sistema respectivament. EXEMPLE: l’hegemonia estatunidenca ha permès mantenir l’estabilitat del sistema durant molt de temps (=pax americana), ja que està basada en un hegemònic liberal i previsible que dona pocs incentius a la resta de potències per a rebel·lar-se. b) Presten més atenció a la història atès que depenent de quin sigui el context històric, els estats que es podran configurar com a hegemònics seran uns o uns altres (ex: després de la segona guerra mundial, l’únic estat que es podia configurar com a hegemònic eren els EUA), i l’ordre internacional que aquests proporcionaran serà un o un altre. ➢ Quin és l’objectiu últim de la política exterior dels estats? Debat entre SEGURETAT (realistes defensius) vs PODER (realistes ofensius). Els realistes defensius sostenen que els estats persegueixen maximitzar la seva seguretat VS els realistes ofensius sostenen que els estats persegueixen maximitzar el seu poder. Aquest debat marca la orientació que pren la política de seguretat dels EUA. →SEGURETAT (realistes defensius, ex: Waltz) - Els estats defensen el seu estatus quo. L’únic que pretenen és no perdre l’estatus que tenen, no perdre posicions. El seu objectiu, per tant, no és escalar posicions en l’estructura de poder, sinó no perdre-les (=posicionalistes defensius). - Política exterior moderada i orientada a minimitzar els riscos a la seguretat nacional. Això últim implica reduir les accions orientades a augmentar el poder de l’estat, les quals podrien posar en perill la seva seguretat. →PODER (realistes ofensius, ex: Gilpin) - La seguretat depèn completament del poder de l’estat, de manera que l’objectiu principal és la maximització del poder, atès que d’aquest en depèn la meva seguretat. - La competició pel poder és interminable perquè els estats sempre voldran i podran acumular més i més poder. - En teoria de jocs: joc de suma zero el que guanya un ho ha de perdre l’altre, de manera que els estats SEMPRE han de protegir-se dels moviments aliens. - Política exterior agressiva Conclusió debat seguretat vs poder: a) Guanyen els REALISTES DEFENSIUS quan els costos d’atacar són superiors als de defensar→política exterior de seguretat dels EUA prudent - La interdependència genera la necessitat tant de cooperar com de desenvolupar les capacitats per a fer-ho. Així doncs, com més problemes comparteixin els estats entre ells, més necessitat hi haurà de cooperar, de manera que els interessos de tots els estats hauran d’anar enfocats en aquesta direcció. - La cooperació pot donar lloc a acords i institucions que regeixin l’ordre internacional i domestiquin el comportament dels estats. Aleshores es produeix el canvi (=progrés) d’una societat internacional→societat domèstica (està domesticada i controlada pels acords entre estats). Aquesta submissió del comportament dels estats a normes i institucions suposa mitigar el caràcter anàrquic del sistema internacional. ➢ Institucions i organitzacions internacionals - Institucions internacionals=regles (formals i informals) que regulen les interaccions i els comportaments entre persones i entre persones i la biosfera. - Organitzacions internacionals=institució internacional creada mitjançant un tractat internacional firmat per tres o més estats i que està dotada d’òrgans permanents. - En un entorn anàrquic no hi ha cap organisme supranacional que governi els estats, però la interdependència necessita ser gestionada. Aquesta tasca recau sobre els acords que firmen els estats i que poden estar recolzats, o no, per les organitzacions internacionals. - Les institucions i organitzacions internacionals impulsen polítiques exteriors dels estats més cooperatives, ja que propicien l’ambient idoni perquè creixi la confiança entre els estats (de manera que estaran més oberts a cooperar), fet que farà desaparèixer la por dels estats per la seva seguretat nacional, la qual porta a la competició pel poder. Realisme: els estats actuaran SEMPRE en pro de la defensa dels seus interessos, independentment de les institucions 2. El liberalisme en el context històric En cadascuna de les seves reformulacions, el liberalisme sempre s’ha constituït com la contraposició teòrica del realisme, de manera que davant dels canvis que patia la teoria realista, els liberals també van veure’s obligats a reajustar els seus arguments per tal de poder rebatre les noves aproximacions que feien els realistes. Això ha provocat que en cadascuna de les mutacions del liberalisme hagin anat apareixent nous arguments, si bé sempre s’ha mantingut intacta la premissa de la cooperació i el canvi en el marc d’una societat anàrquica. ➢ Període d’entreguerres: IDEALISME - Apareix paral·lelament a la institucionalització de la disciplina de Relacions Internacionals - Vol acabar amb l’equilibri de poder (=detonant de la Gran Guerra) i substituir-lo per la seguretat col·lectiva - Amb la implantació de la seguretat col·lectiva (acords mitjançant els quals els estats es comprometen a no fer-se la guerra i a respondre col·lectivament en contra del que incompleixi l’acord i ataqui els altres), els estats ja no s’havien de preocupar pel Es creen per promoure la interdependè ncia manteniment de la seguretat nacional, que era el detonant de tots els conflictes internacionals. → la seguretat col·lectiva impedeix una nova guerra - La cooperació és rellevant perquè pot introduir canvis que modifiquin la forma de relacionar-se dels estats. Hi ha progrés històric. ➢ Distensió: TRANSNACIONALISME (1970) - Context històric: moment de molts canvis (reducció de la tensió politico-militar entre superpotències gràcies ala distensió, procés de descolonització i aparició de nous estats, creixement econòmic d’Europa i Japó, crisi energètica...) La teoria realista, centrada en la dimensió politico-militar, es veu desbordada per la pràctica i és incapaç de donar resposta a la multiplicitat de noves realitats i problemàtiques que apareixen. - Crida a superar el caràcter restrictiu del paradigma realista, que és incapaç de concebre els efectes que la interdependència entre els estats té sobre els seus comportaments. ➢ Segona guerra freda: NEOINSTITUCIONALISME (principis anys 80) - Context històric: final de la distensió, enduriment de la guerra freda, fi de l’hegemonia estatunidenca. - El neoinstitucionalisme neix en reacció al neorealisme. Entre ambdues concepcions s’estableix el quart debat b) en Relacions Internacionals (debat neo-neo), el qual es focalitza en el tema central de les Relacions Internacionals; això és, la relació entre anarquia i el comportament dels estats. Per tota la resta de temes, neoinstitucionalistes i neorealistes tenien opinions semblants. És per aquest motiu que al neoinstitucionalisme fins i tot se l’anomenarà realisme estructural modificat. - Segons els neoinstitucionalistes (i neorealistes): →Estats són unitaris, racionals i egoistes →Anarquia domina el sistema internacional i determina l’entorn en què els estats prenen decisions →L’absència d’un organisme supranacional que controli els estats genera incentius perquè aquests últims desenvolupin els seus interessos unilateralment. Això dificulta l’acció col·lectiva en les relacions internacionals . →Teories formals (ex: teoria de jocs) que permeten analitzar empíricament els fenòmens internacionals. Principal diferència entre neoinstitucionalistes (A) i neorealistes (B): →A: quan els estats interactuen tenen l’objectiu de guanyar alguna cosa (guanys absoluts, amb independència del que guanyin o deixin de guanyar la resta d’estats), fet que fomenta la cooperació entre estats B: quan els estats interactuen busquen guanyar més que els altres (guanys relatius), fet que genera conflicte. El debat entre neoinstitucionalisme i neorealisme va evolucionar cap a la síntesi neo- neo, que va quedar recollida sota el terme racionalisme i amb el qual el reflectivisme va entrar en conflicte a finals de la guerra freda. Fins i tot en un món com el descrit pels neorealistes, els estats són capaços de cooperar sempre i quan les institucions internacionals ho permetin. El debat entre neoinstitucionalistes i neorealistes ha tingut un paper fonamental en el procés d’elaboració de la política exterior dels EUA. Així, quan durant la postguerra freda la política exterior estatunidenca va basar-se en l’ampliació geogràfica i el reforç institucional de l’ordre internacional liberal tenia en ment els guanys absoluts (neoinstitucionalisme); mentre que quan Trump va remarcar els perjudicis que tenia pels EUA interactuar amb d’altres potències estava jugant en clau de guanys relatius (neorealisme). ➢ Final de la guerra freda: liberalisme neoclàssic (mitjans anys 90) - Context històric: final de la guerra freda, procés de globalització. - S’ha de recuperar el transnacionalisme. Mesclar les relacions transnacionals amb aportacions d’origen constructivista. - Objecte d’estudi del liberalisme neoclàssic: idees, normes i actors (institucions internacionals) que les promouen. 3. Diferències internes del liberalisme Segons el paper que tenen les institucions internacionals: a) Són el resultat de la cooperació (transnacionalistes i liberals neoclàssics, ex: Cox, Jacobson...)→RESULTAT - Els estats amb un elevat grau d’interdependència identifiquen l’existència d’interessos compartits i decideixen crear institucions per a gestionar-los i protegir- los. - A les institucions es dona la cooperació interestatal: intercanvi d’informació, negociació i acord. - El fet que existeixin institucions pot modificar 1. les opcions que els estats tenen a l’abast i 2. les concepcions dels estats sobre quins comportaments són acceptables i quins no - Un cop han aparegut les institucions com a resultat de la cooperació entre estats interdependents, aquestes institucions poden generar més cooperació. A més institucions, més cooperació. b) Són l’instrument que facilita la cooperació entre estats (idealistes i neoinstitucionalistes)→INSTRUMENT - En un món anàrquic les institucions faciliten la cooperació entre estat racionals i egoistes. - Nucli del debat neoinstitucionalisme-neorealisme: ¿com afecten les institucions en el comportament dels estats i quines possibilitats de cooperació hi ha? →Les institucions poden modificar en un sentit cooperatiu el comportament dels estats. →Cooperació=mecanisme racional quan existeix un entorn institucional que 1. informa els estats sobre el comportament dels altres estats, 2. redueix costos de transacció i 3. facilita compromisos que generen expectatives sobre el comportament dels estats. Només si existeixen institucions que compleixin aquestes funcions els estats podran contribuir al subministrament de béns públics internacionals. - Els neoinstitucionalistes recuperen arguments provinents de l’idealisme d’entreguerres: l’hegemonia francesa al territori europeu era indiscutible. Quan el s. XIX Anglaterra pren el relleu, el país adopta la doctrina de l’internacionalisme). - Quan els països més poderosos defensen l’internacionalisme i la solidaritat internacional proposen una unió mundial de democràcies on ells tinguin un paper predominant. Per tant busquen exercir el seu control sobre un món unificat. - En canvi, les potències emergents defensen el nacionalisme en contra de l’internacionalisme de les grans potències (ex: el nacionalisme alemany es posiciona en contra de l’internacionalisme primer de França i, després, de Gran Bretanya. Així doncs, Alemanya es blinda a les doctrines universalistes i filantròpiques pròpies de França i Anglaterra perquè veu com l’internacionalisme que defensen aquests estats es tradueix en un domini d’unes nacions sobre unes altres). - Si una potència arriba al poder crea, emparant-se en l’internacionalisme, organitzacions internacionals per a reforçar la seva supremacia per damunt de la resta de nacions. - En el clima de la Segona Guerra Mundial: França i Gran Bretanya perden força en detriment dels estats totalitaris alemany i italià. Davant d’això GB intenta reduir el poder d’Alemanya sobre Europa demanant la supressió d’un article del Pacte de la Societat de Nacions en què s’especificava que els estats totalitaris podrien prendre el control de la Societat, i que això seria legítim. No ho aconsegueix. D’altra banda, Alemanya i Itàlia anaven publicitant la instauració d’un nou ordre internacional sota el seu lideratge. - “Ordre internacional” i “societat internacional”: lemes d’aquells països que se senten prou forts com per a imposar-los a la resta. - Carr defensa que els principis que estableixen els idealistes (ex: la llei i la seguretat col·lectiva estan per sobre de tot) com a principis universals i absoluts no són més que els reflexos d’una política nacional basada en una interpretació particular de l’interès nacional en un moment determinat. - Crítica als idealistes: tot i que els humans poden actuar d’acord amb els principis que estableix l’utopisme (=idealisme), els utòpics són incapaços d’adaptar els seus principis a una realitat internacional canviant amb uns interessos canviants + incapacitat de proporcionar models, absoluts i desinteressats, per a la gestió d’afers internacionals. 3. “Otro gran debate: El interès nacional de los Estados Unidos”, Morgenthau - La controvèrsia que s’ha generat a partir de les publicacions de Morgenthau planteja un debat diferent dels grans debats de la política exterior americana. Aquest nou debat se centra en definir l’interès nacional dels EUA i en com convertir-lo en una guia per a l’acció. - L’argument que diu que l’interès nacional (així, en general, a lo grande) no és un criteri acceptable per a l’acció política (=realistes) se sustenta sobre la inconcreció del concepte i la seva susceptibilitat a interpretacions diverses. - La política exterior que s’elabori seguint l’interès nacional haurà de vetllar per la supervivència física, cultural i política de la seva nació. - La idea d’interès és l’essència de la política, de manera que l’hi és permanent i inherent. En aquest sentit, l’únic vincle atemporal entre nacions és l’existència o absència d’interessos. En canvi, la connexió entre interès nacional-estat és un producte històric i canviant. - L’estat nacional és producte de la història i, amb el temps, donarà lloc a d’altres formes d’organització política. Per exemple, l’aparició d’organitzacions internacionals respon a la promoció concertada de l’interès nacional del grup de nacions a què afecta (cap nació no renunciarà a part de la seva sobirania unless que sàpiga que obtindrà beneficis que compensaran la pèrdua de poder). - L’interès nacional conté a) Element exigible i necessari i b) Element que varia segons les circumstàncies. En aquest sentit, l’element necessari de l’interès nacional és la supervivència de la nació (aquest factor serà comú a totes les polítiques exteriors, vinguin del partit que vinguin). PERÒ els altres elements que conformen l’interès nacional varien segons la opinió pública, els interessos sectorials... - La política exterior dels EUA està sotmesa als interessos sectorials, que reclamen assimilar-se a l’interès de la nació. Però lluny de ser així, la política exterior dels EUA és, probablement, producte d’un compromís entre interessos sectorials divergents. Aleshores, aquest concepte d’interès nacional (que resulta de la lluita entre interessos sectorials i que es configura com la guia per a la política exterior dels EUA) no satisfà la racionalitat que demanen els interessos globals dels EUA. A més, aquest concepte d’interès nacional engloba els interessos sectorials i l’interès nacional en un compromís desavantatjós per a tothom. - PROBLEMA: la importància que la gent i els governants donen als valors i a les polítiques de les organitzacions internacionals, ja sigui com una alternativa o com un complement als valors i a les polítiques adoptades pel govern nacional. En aquest sentit hi ha qui diu que la política exterior dels EUA=política exterior ONU. Però aquesta identificació només pot referir-se al fet que com que els EUA pertany a la ONU, les polítiques que desenvoluparà el país en el sí de la ONU perseguiran els mateixos interessos que tingui la ONU (ja que els interessos de la ONU no existeixen al marge dels interessos dels seus estats membres més poderosos). D’aquesta manera, els EUA s’assegura que la ONU recolzi les seves polítiques. Morgenthau diu està molt bé crear institucions internacionals (ONU) i crear dret internacional, però això no pot desplaçar la defensa de l’interès nacional dels EUA. No podem supeditar la política exterior dels EUA en termes d’interès nacional als interessos d’una organització internacional. Això s’anomena sentimentalisme/moralisme/utopisme/aproximació legalista-moralista. - L’interès nacional està per sobre de qualsevol altre interès. - Establir un ordre racional entre el que es vol (=interès nacional) i els recursos de què es disposa per aconseguir-ho. Com que els recursos que tenen les nacions són limitats, els hauran de distribuir de la forma més racional possible, atenent a la distinció entre els elements necessaris i els elements variables de l’interès nacional. - Per tant, quan un estat persegueix objectius innecessaris per a la seva supervivència (que és l’element indispensable de l’interès nacional), posa en perill la continuïtat del seu estat. Això és típic de a) Nacions incipients amb aires de grandesa i b) Grans potències que esgoten els seus recursos en un intent de proclamar-se les reines del Mambo. - Solució: ajustar els objectius nacionals als recursos disponibles per així assegurar la supervivència nacional - L’existència d’interessos nacionals és sinònim de conflicte i amenaça de guerra entre nacions, les quals hauran d’anar ajustant els interessos entre elles per tal d’evitar la guerra. 4. “Realismo e interdependencia compleja”, O.Keohane y S.Nye (transnacionalistes) Tant el paradigma realista com el transnacionalista són maneres d’explicar la realitat. Tanmateix mai no s’ajustaran a la perfecció a la realitat internacional, sinó que en funció de la situació política, un paradigma ens serà més útil que l’altre per entendre el funcionament de la situació vigent en aquell moment concret. - Realistes →Política internacional és una competició violenta pel poder →Els estats són unitaris i racionals. Són els protagonistes de la política internacional →La força és el mitjà més útil i efectiu d’exercir el poder. És l’únic que permet la supervivència dels estats. →Jerarquia de temes a l’agenda internacional. Divisió entre alta política (inclou l’amenaça a la seguretat nacional) i baixa política. Anàlisi centrat en l’alta política. →La integració política entre diversos estats és mínima i intermitent. Respon als interessos nacionals dels estats més poderosos. →Actors transnacionals: inexistents o irrellevants →Ordre internacional en funció de l’equilibri de poder entre nacions - Transnacionalistes: defensen la interdependència complexa →CARACTERÍSTIQUES: 1. Canals múltiples: existeixen múltiples canals de contacte que connecten les societats de diferents estats. Per exemple, llaços informals entre les elits governamentals, negociacions formals entre buròcrates i ministres de diferents països, les relacions entre empreses transnacionals traspassen les fronteres estatals. Existeixen tres nivells de relacions: a) Interestatals: visió realista b) Transgovernamentals: els estats no són unitaris (els ministres un dia diuen una cosa i l’altre una altra en funció de les pressions que reben de les grans empreses i etc). c) Transnacionals: pèrdua progressiva de la centralitat de l’estat en les relacions internacionals. Intervenció d’una pluralitat d’actors, tant estatal com no estatals (ex: les grans empreses transnacionals, els sindicats...prenen decisions que transcendeixen les fronteres estatals). 2. Diversitat de temes en l’agenda internacional: desapareix la jerarquia entre els temes pertanyents a l’alta política (assumptes polítics, militars i territorials) i els temes economicosocials de la baixa política. L’agenda internacional s’amplia i es diversifica. Deixa de focalitzar-se únicament en la seguretat nacional i militar i aborda temes com l’energia, el medi ambient, la població... Hi ha una pluralitat de temes que van guanyant pes en funció del moment. Desapareix la distinció entre domèstic i internacional: els temes són tractats per diversos ministeris (no només el d’afers exteriors) i a varis nivells. Això fa que les polítiques nacionals se solapin amb les polítiques exteriors. S’originen relacions de cooperació. Es formula diversos interrogants: “Per què una millora en el procés de desenvolupament comporta més desigualtats en el nivell d’ingressos i en la riquesa de la població?”, “Per què la perifèria està endarrerida?”... Conclou que si vol construir un sistema cal que vagi més enllà de la teoria econòmica, ja que els factors econòmics no poden separar-se de l’estructura social. 2. CONCEPTE CENTRO-PERIFERIA El progrés tècnic és característic dels països del centre, de manera que els seus fruits es van quedar fonamentalment allà. En canvi, els avantatges del progrés tècnic (- costos de producció + productivitat) no van escampar-se pels països de la perifèria. Com que històricament els països de la perifèria s’havien dedicat a la producció i exportació de béns primaris (sector que no necessitava tan urgentment innovacions tecnològiques), l’increment de la demanda (a causa del creixement dels ingressos) va dirigir-se principalment al centres, que van rebre un impuls per al desenvolupament tecnològic i, consegüentment, per a la industrialització. És per això que els països de la perifèria no van industrialitzar-se. 3. IMPORTÀNCIA DE L’EXCEDENT ECONÒMIC (a la perifèria): fins i tot quan hi ha un excedent econòmic, aquest es destina a accentuar les desigualtats entre el centre i la perifèria de la perifèria, perquè si aquest excedent no es destina a la inversió i en canvi es destina al luxe, les classes benestants de la perifèria s’enriqueixen més en detriment de les persones més pobres. Excedent econòmic: proporció dels increments de productivitat que són adueñados pels propietaris dels mitjans de producció (generalment gent benestant). L’excedent econòmic provoca un augment del capital disponible, ergo a més capital més inversió (+treballadors i +productivitat). Però l’excedent econòmic fa que la gent benestant tingui més diners, de manera que augmenta la seva capacitat de consum, cada vegada més similar als estàndards de consum del centre. 4. LÍMITS DEL PODER DE REDISTRIBUCIÓ L’excedent es basa en la desigualtat tècnica, econòmica i política. Tot i que la democratització del sistema ha contribuït a reduir les desigualtats en el nivell d’ingressos, el poder de redistribució té un límit al qual s’arriba a través de la desviació d’allò que s’hauria d’assignar a la acumulació de capital cap a un consum desproporcionat. En el cas de la perifèria, el procés de democratització és incompatible amb el funcionament del seu sistema perquè: a) La immaduresa política dels països de la perifèria en dificulta la seva democratització i b) El mecanisme de distribució dels ingressos i de l’acumulació de capital afavoreix la gent dels estrats socials superiors. El mercat no actua com a agent regulador de l’economia, ja que està estructurat segons els interessos d’uns pocs i les relacions de poder hi funcionen arbitràriament. El que hem de fer és conservar el mercat però canviar-ne les estructures i distribuir els ingressos segons les aportacions que cadascú faci al procés productiu. 5. MERCAT INTERNACIONAL Les forces del mercat internacional estan en mans dels més poderosos i funcionen d’acord amb els seus interessos. La competència NO és perfecta. Però perquè el mercat internacional funcioni correctament cal que tingui en compte les conseqüències de les diferències estructurals existents entre el centre i la perifèria. Per exemple, els fruits del progrés tecnològic, això és, un augment en la productivitat, és queden fonamentalment als països del centre, on l’augment de la demanda promou més innovacions tecnològiques, fet que permet acumular més capital. Aquesta manera de funcionar del sistema va dificultar la industrialització de la perifèria. Quan finalment es va industrialitzar, els països de la perifèria van haver de recórrer a ajudes econòmiques per tal de compensar la superioritat econòmica i tecnològica dels centres. La competència centre-perifèria és imperfecta: els països del centre apliquen polítiques lliurecanvistes amb aquells productes amb què la perifèria va més endarrerida. En canvi, amb aquells productes en què centre i perifèria estan en igualtat de condicions, el centre posa través al comerç internacional. El paper de les empreses transnacionals (centre) a la perifèria: en comptes d’internacionalitzar la producció han accentuat la capacitat de consum dels estrats socials superiors, de manera que les desigualtats amb la resta de la població de la perifèria s’han fet més evidents. PROBLEMA ENDÈMIC DE LA PERIFÈRIA: com que històricament els països de la perifèria no estaven inclosos en la xarxa de la divisió internacional del treball, a dia d’avui la major part del comerç mundial es realitza entre centres. A més, les relacions comercials dels països de la perifèria estan orientades cap al centre, obviant la potencialitat de comerciar perifèria-perifèria (idea promoguda per la CEPAL). 6. HEGEMONIA DELS CENTRES Tot i que l’hegemonia està canviant, el sistema centre-perifèria i les enormes diferències que s’estableixen entre ambdós perpetuen la superioritat econòmica i tecnològica dels centres. Des de la CEPAL s’ha determinat que l’hegemonia dels centres radica, principalment, en la dependència que els països de la perifèria tenen respecte els estats desenvolupats. També en la resistència que mostren els països del centre a canviar el seu status quo (es resisteixen a 1. Canviar el sistema centre-perifèria ja que d’això en depèn la seva hegemonia, 2. Fer canvis estructurals en el centre i en la perifèria). Quan els països de la perifèria perjudiquen els interessos polítics i econòmics del centre, aquest reacciona aplicant mesures punitives a la perifèria (ex: intervenció militar). 7. NECESSITAT DE TRANSFORMAR EL SISTEMA Cal transformar el sistema per aconseguir la igualtat econòmica, social i política entre centre i perifèria. Acabar amb les diferències de desenvolupament. Tanmateix no hi ha cap teoria que ens permeti satisfer aquesta necessitat, ja que: - Teoria neoclàssica: homogeneïtzar el creixement de l’excedent econòmic pel conjunt de la perifèria, encara que per fer-ho s’hagin d’imposar règims autoritaris→ineficaç i viola els principis democràtics i liberals. - Moviments democràtics (socialdemòcrates o democratacristians): diuen que s’ha de redistribuir però no proposen cap solució a les crisis que provoca la redistribució. - Socialisme ortodox: la importància radica en la propietat estatal dels mitjans de producció, i si per redistribuir-la de forma equitativa cal la imposició de règims autoritaris, endavant→viola els principis democràtics i liberals. SOLUCIÓ: fusió entre socialisme-liberalisme. →Socialisme: per assegurar l’ús social de l’excedent i que no quedi restringit a la gent benestant. S’ha d’establir un nou règim institucional, polític i econòmic en el qual participin tots a l’hora de decidir la taxa d’acumulació del capital i la correcció de les desigualtats. →Liberalisme econòmic: mercat basat en el lliure funcionament de l’oferta i la demanda. →Política internacional: ha d’adoptar una mirada llarga i inclusiva (centre i perifèria). DUBTES: 1. Morgenthau diu q l’únic element moral que trobem en el realisme és el fet que s’ha d’exigir als governants que es guiïn per l’interès nacional (supervivència) a l’hora de realitzar política exterior, però aquets interès nacional varia segons el context. 2. Morgenthau diu està molt bé crear institucions internacionals (ONU) i crear dret internacional, però això no pot desplaçar la defensa de l’interès nacional dels EUA. No podem supeditar la política exterior dels EUA en termes d’interès nacional als interessos d’una organització internacional. 3. Caràcter determinista dels estats units i pensament positivista. (pg 40): al tanto q si adoptem el prisma positivista (la realitat és externa a les circumstàncies socials) ens podem perdre coses com aquestes i no podem preveure coses com caiguda mur de Berlín i etc. • CONSTRUCTIVISME 1. Les normes internacionals - El món=conjunt de normes - Actors internacionals=actors normatius. Els actors participen en la creació i promoció de les normes. Les normes es converteixen en les pautes de conducta que marquen les seves decisions. 4 arguments: PRIMER: →Les normes descriuen les concepcions d’allò normal (normatiu), i no les concepcions d’allò que és moral. Una norma social pot permetre comportaments immorals (ex: llei a favor de l’esclavitud, la violència...). Les normes recullen expectatives compartides sobre el que seria normal esperar o fer davant d’una situació determinada. Són idees compartides sobre el que és possible, adequat, ètic... →Les normes NO impossibiliten el càlcul racional de costos i beneficis (ja que no determinen allò que és moral). Però el càlcul estarà basat en les idees i les concepcions d’allò normal que aquell actor té sobre el món. - Les preferències i les percepcions d’allò que és normal, ètic o adequat de cada estat es construeixen socialment i en relació amb la resta d’actors. Depenen del context històric en què es desenvolupi la societat internacional d’aquell moment. - Hi ha una estructura d’incentius i desincentius per a què els estats acceptin o rebutgin les normes. Aquesta estructura d’incentius és tant material (imposició de càstigs/premis) com ideacional (segons el prestigi o rebuig que les normes generin en els altres actors). - En el procés de relacionar-se amb els altres actors, els estats internalitzen els seus rols (segons les normes constitutives) i les normes internacionals=NO busquen prèviament els seus interessos nacionals, sinó que es relacionen en base a unes idees que comparteixen amb la resta d’acords amb què interactuen. (s’adapten, es socialitzen en determinades idees i concepcions compartides amb d’altres actors internacionals). - Les institucions i els règims internacionals=fomenten la cooperació entre polítiques nacionals+són entorns favorables per als processos de socialització. Les institucions recullen i promouen les normes que conformen les identitats dels estats i, consegüentment, les seves preferències i comportaments. - Objecte d’estudi: regionalisme→procés de construcció de noves comunitats, noves identitats i nous interessos. Estudi del regionalisme: →Segons els neorealistes: condicions favorables o desfavorables de l’estructura internacional per a la cooperació →Segons els neoinstitucionalistes: incentius materials que tenen els estats per cooperar amb els altres →Segons els constructivistes: dimensió socio-cognitiva. Mostra el caràcter de construcció social de les regions. Quines idees compartides, normes, preferències, institucions... porten al regionalisme. - El constructivisme estudia el procés mitjançant el qual els interessos, les identitats i les preferències dels estats es creen i evolucionen. Per exemple, un procés d’interacció econòmica entre diversos països pot donar lloc a l’aparició de noves identitats i interessos. ➢ Canvi i continuïtat de les estructures normatives - El canvi i el progrés en les relacions internacionals existeix. - =racionalistes: els interessos dels estats són invariables i potencialment conflictius. - WENDT (apropament cap al racionalisme. Partim del constructivisme social però puc analitzar la realitat de forma més o menys científica): defensa que el self-help system i la política de poder no deriven d’una estructura anàrquica, sinó que són conseqüència del procés. El self-help i la política de poder són institucions creades a partir de les normes socialment compartides entre els estats, no formes essencials de l’anarquia. És a dir, el comportament dels estats no està invariablement determinat per l’anarquia del sistema internacional, sinó que tot depèn del procés. Depèn del que facin els estats (there’s no reason per a què els estats no puguin tenir comportaments cooperatius en un món anàrquic). En funció de les relacions d’uns estats amb els altres es va construint l’estructura (=realistes: l’estructura ja ve donada, el marc en el qual es mouen els estats és anàrquic i gairebé immutable). ESTRUCTURA: conjunt de valors, preferències, idees compartides, normes...que jo no puc canviar d’un dia per l’altre i que determinen el comportament dels estats i el marc en què es relacionen. - Com que les preferències dels estats depenen de les interaccions amb la resta d’actors (les quals estan definides per les normes i les idees compartides), si les idees canvien, les preferències també ho faran. - Les percepcions d’allò que és adequat poden evolucionar d’acord amb el procés, això és, la interacció entre diversos actors. - Les normes NO estan a les mans d’un sol actor que les pugui anar modificant cuando le plazca, sinó que canviar les idees i les normes és cosa de tots els estats que les comparteixen. Això dificulta el canvi. Per això, les percepcions sobre el que és adequat són bastant estables, ja que modificar-les implica l’acord d’un gran nombre d’actors. - L’actor que decideixi transgredir les normes socialment acceptades s’enfrontarà al desajust entre la percepció que ell té de si mateix i la imatge que la resta d’actors tenen d’ell (=el rol que li ha acceptat). - Les idees compartides entre els estats (=percepcions de lo adequat) existeixen en la mesura que els actors les posen en pràctica, de manera que les estructures normatives i els actors es constitueixen i es reprodueixen mútuament (=estructuracionisme). - Els actors tenen la capacitat de canviar les normes i actuar conforme a la seva voluntat, només cal que aconsegueixin un elevat grau d’acceptació per part de la resta d’actors. - Cicle de vida de les normes: estudien el procés que permet passar de les idees i normes que veuen acceptables un determinat comportament a unes noves normes que castiguen aquest mateix comportament (per exemple, passar de tenir esclaus i veure-ho com algo completament normal a criminalitzar aquest mateix comportament i buscar-ne la seva abolició). 1. Un actor (“norm entrepreneur”) promou una norma, que va guanyant suport entre els estats lentament. 1.1.Veuen que bàsicament hi ha mecanismes de solidaritat i d’altruisme que intenten convèncer a qui pot prendre decisions perquè prengui decisions en aquesta direcció. Intenten persuadir, influir i pressionar 2. Cascada normativa: arribats aquí, els estats conformes amb la norma han de fer tot el possible per evitar el gir normatiu i la desaparició de la norma. A partir d’aquest moment, les pressions de socialització actuen a favor de la nova norma: s’intenta convèncer la resta d’actors que els convé recolzar la norma. Aquestes pressions de socialització poden anar en el sentit que els actors no volen que se’ls associï amb el grup contrari (per exemple, no vull que se m’associï amb un país violador dels drets humans, així que decideixo sumar-me a la norma per guanyar- me l’acceptació social de la resta d’estats). En aquesta segona etapa els suports a la nova norma arriben en cascada. 3. Internalització: acceptació pràctica de la norma a la política domèstica. La norma s’internalitza i es converteix en la rutina burocràtica d’un gran nombre d’actors. Si jo soc un moviment social que vull promoure un nou tipus de normes, he de tenir en compte tot aquest procés per tenir èxit. 2. El context històric del constructivisme Apareix durant els anys 80 com a conseqüència del gir lingüístic de la disciplina de Relacions Internacionals. Aquest gir afirma que la realitat serà segons com la narrem i segons la manera que l’analista tingui de veure el món. - NAIXEMENT: el debat teòric entre realistes i liberals es redueix: apareix la síntesi neo- neo (el racionalisme) i el desacord entre ambdues concepcions es limita a l’oposició entre guanys absoluts (neoinstitucionalistes) i guanys relatius (neorealistes). Això fa que desapareguin de la disciplina molts arguments i preguntes dignes de ser estudiats. Davant d’això sorgeix el gir lingüístic com una manera diferent de teoritzar les relacions internacionals. El constructivisme es va consolidant al llarg dels anys 90, gràcies a Wendt. - Final de la guerra freda: les teories vigents entren en crisi. El racionalisme (principalment neorealistes) no havia sigut capaç d’anticipar la caiguda del mur de Berlín. Els neorealistes no podien explicar els fenòmens internacionals sense trencar algunes de les seves premisses teòriques. Apareix la necessitat de trobar una aproximació oberta a la possibilitat del canvi pacífic. - Caiguda de la URSS: expansió de l’economia de mercat arreu del món+proliferació règims democràtics. La societat internacional passa a dir-se ordre internacional liberal. Neixen noves percepcions sobre el que és adequat: la societat internacional ja no pot quedar-se de braços plegats davant de la violació dels drets humans i ha de protegir la població. La sobirania estatal es configura en un sentit més cosmopolita i menys westfalià.DUBTE colonialisme... Destaquen la teoria del post-estructuralisme (no té res a veure amb l’estructuralisme, sinó amb el llenguatge) i la Teoria Crítica, que es constitueixen al marge de les teories mainstream i van en contra seva. La crítica que ambdues teories realitzen va més enllà de qüestions ontològiques i epistemològiques, no es limita a criticar les premisses teòriques, sinó que també critica la política. Les diferències entre aquestes dues escoles de pensament són de caràcter polític. Mentre que la Teoria Crítica busca reconstruir el projecte d’emancipació (promogut pel pensament progressista els s. XIX-XX i fracassat) sobre bases racionals, els post-estructuralistes qüestionen la viabilitat del projecte. 1. Post-estructuralisme (=EL PODER DE LA REPRESENTACIÓ) - Se centra en la relació representació-poder→com les formes de representar el món normalitzen, legitimen i reprodueixen relacions de poder i dominació. - S’inclou en el reflectivisme. - Context històric: Segona Guerra Freda (principis anys 80). Revitalització de les tensions militars entre EUA i URSS. - Els post-estructuralistes busquen el motiu de l’escalada de la tensió. Diuen que les representacions que els dos blocs fan del seu rival com una amenaça i una potència molt temible justifiquen l’aparició d’unes interaccions de suma zero i molt conflictives entre ambdós. Aquestes representacions no són una reproducció fidel i unívoca de la realitat, sinó que a través de les representacions es defineix la realitat (si EUA veu URSS com un potencial enemic, i URSS veu EUA com un potencial enemic→interaccions conflictives). - Per Foucalt, l’acceptació d’una afirmació com a verdadera o falsa (=binomi del llenguatge) és tot un procés social molt llarg en el qual tots en formem part i que ens porta a acceptar elements d’autoritat, elements de normes i valors com si aquests fossin la veritat i que en la majoria dels casos no som conscients que no es tracta de veritats objectives, sinó que són socialment construïdes. ➢ Representació i poder - Se centren en desvelar el caràcter polític de les representacions de les relacions internacionals. Aquestes representacions poden fer que determinades decisions polítiques es vegin com a normals i necessàries (les representacions legitimen les decisions polítiques). - El llenguatge no només explica la realitat, sinó que la constitueix. És el mitjà entre com és la realitat en realitat i com la percep el que parla. - A través del discurs es planteja una realitat que correspon a una posició política. El discurs és performatiu (“decir es hacer”). - Tot i que hi ha una realitat que objectivament existeix, hi ha diverses maneres de parlar- ne, les quals condicionaran les representacions de la política mundial i les interaccions entre els estats. Per exemple, no és el mateix parlar de les massacres de Darfur en clau de genocidi (veure-les com un genocidi justificarà el fet que hagis d’executar-ne el responsable) que com un conflicte ètnic (aleshores això ja no et permetrà justificar l’execució del criminal, sinó que, com a màxim, el podràs detenir). - El llenguatge no és un mitjà neutral per transmetre la realitat, sinó que li atribueix un significat particular, legitimant, així, determinades actuacions i decisions polítiques. - Per exemple, utilitzar la paraula “guerra” permet justificar verdaderes atrocitats militars. - Les representacions responen a interessos polítics. El post-estructuralisme fa una crítica política i qüestiona les representacions. També planteja la possibilitat d’un desenvolupament diferent del sistema internacional si canviessin les representacions. - La crítica política no es basa en judicis morals, sinó en mostrar el caràcter històric de les representacions (=context politicosocial que les origina), la seva contingència i els interessos polítics que s’amaguen darrere. - Les representacions que els teòrics fan de les relacions internacionals s’ajusten a les interpretacions que la majoria d’actors fan de la realitat en aquell moment (que actualment justifiquen la pràctica de dominació), ja que d’aquesta manera el treball acadèmic podrà ser útil per orientar la política de la majoria estats→el post- estructuralisme denuncia la complicitat entre la pràctica de dominació en la política mundial i el discurs dels teòrics en rrii. - Les teories de Relacions Internacionals també limiten les variants en les representacions de la política mundial. Així doncs, les teories no ofereixen explicacions de les relacions internacionals, sinó que senzillament il·lustren les dinàmiques de poder i dominació de la política mundial. - Els post-estructuralistes es plantegen preguntes: fins a quin punt l’àmbit d’estudi de les Relacions Internacionals està contaminat per interessos polítics? Quina repercussió ha tingut en els analistes i les polítiques que han desenvolupat el discurs condicionat dels teòrics en relacions internacionals? SHAPIRO: “Las cartografías violentas” - Les cartografies violentes són interpretacions de la identitat dels estats que varien segons les circumstàncies historicosocials. Aquestes interpretacions, segons com identifiquin els estats (per exemple, si els identifiquen com a potencials amenaces) van dibuixant un mapa d’enemistats que va evolucionant al llarg de la història d’acord amb els canvis en les interpretacions. - Així doncs, les cartografies són un imaginari que construeixen les relacions internacionals. El món és qüestió de com el representem a partir de les idees i de les pràctiques de cada estat, que estan determinades pel seu rol socialment acceptat. - Els líders polítics ajusten la seva manera d’actuar i de relacionar-se amb els altres estats segons la imatge que tinguin d’ells i segons la posició que ocupin en el mapa de les violències. - Durant la Guerra Freda es van crear dos blocs rivals les disputes entre els quals avui dia encara persisteixen (perquè els analistes no han canviat la seva forma de veure el món, de manera que es segueixen promovent actituds d’enfrontament). - Si representem el món a partir de les cartografies violentes, aleshores ens trobarem amb un sistema internacional que impulsa la guerra i les polítiques de seguretat. - Per desmuntar les cartografies violentes cal que canviem la forma de veure el món. ➢ Lo interno y lo internacional - Constructivisme=post-estructuralisme: ambdues escoles desafien el mainstream de la disciplina i s’oposen a les premisses realistes sobre la sobirania, la seguretat nacional i l’estat. - Post-estructuralisme és estatocèntric: estudia l’origen i el desenvolupament del sistema d’estats, que estan lligats al context històric. - Són dues esferes conceptuals oposades: interior dels estats (política domèstica)=exterior dels estats (política exterior) - Interior dels estats: sobirà, ordenat, amb expectatives positives de futur. Raó i possibilitat de pau Exterior dels estats: anàrquic, caòtic, joc de suma zero. Conflicte i guerra recurrents. - La divisió interior/exterior és empíricament justificable? NO SEGONS ELS POST- ESTRUCTURALISTES. a) Segons Walker no representa una descripció objectiva de la realitat, ja que hi ha estats l’interior dels quals no s’ajusta a la descripció de com hauria de ser l’àmbit domèstic. b) Segons els post-estructuralistes la divisió entre interior i exterior es manté únicament per motius semàntics: lo internacional es defineix com allò que no és domèstic i lo domèstic com allò que no és internacional. Però és una divisió falsa i inestable més enllà del camp semàntic i discursiu. Vol trencar amb la dicotomia - L’anàlisi post-estructuralista de la sobirania i de l’estat es fixa en les formes d’inclusió i exclusió de les comunitats polítiques i en els límits que s’estableixen en aquestes. - Principal problema dels estats: haver de restringir i acotar el programa universalista de benestar i progrés als límits territorials de la sobirania estatal. ➢ Mètodes - Objecte d’estudi post-estructuralisme: el discurs - Tres mètodes orientats a estudiar com el llenguatge determina la concepció que tenim sobre les relacions internacionals i les representacions que fem sobre la realitat: a) Genealogia: Foucault és el referent. Investigació històrica dels orígens de les representacions. Pretén demostrar que les formes de representar el món són producte del context històric. És una eina que estudia el camí que han resseguit les representacions, des del seu origen fins a l’actualitat. Els post-estructuralistes han elaborat genealogies de termes com diplomàcia o canvi climàtic, atenent al canvi de significat que han experimentat aquestes paraules al llarg de la història. b) Deconstrucció: parteix de la premissa que els significat de les paraules va evolucionant. A més, una mateixa paraula es pot utilitzar en més d’un sentit a la vegada. Com que el llenguatge és inestable i el vincle entre significat i significant va variant, això desestabilitza els discursos, que deixen entreveure les contradiccions entre el que volen dir i el significat real i objectiu de les paraules. La deconstrucció analitza els discursos en busca de paraules en què el sentit com l’han utilitzada els analistes no encaixi a la perfecció amb el seu significat real. D’aquesta manera es coneixen les intencions reals de qui està parlant. Per exemple, quan Bush fill estableix que Iran, Iraq i Corea del Nord formen “l’eix del mal”, automàticament passen a ser vistos com a amenaces pels EUA, fet que justifica el seu ús de la força davant de “l’amenaça” (creada a partir del discurs). c) Intertextualitat: els textos estan interrelacionats. Relacions explícites: per exemple, als documents oficials poden aparèixer cites textuals d’altres discursos. Relacions implícites: un conjunt de textos (provinents de mitjans oficials, del periodisme o de la cultura popular) que van repetint les mateixes idees sobre l’ordre capacitats materials (els recursos materials de què disposa un estat i que determinen el grau de poder que té i també les forces socials: relacions de producció i com s’estableixen)+idees (capacitat d’influir en termes d’idees)+institucions de diverses maneres. Dues idees fonamentals: o Aquests 3 elements són autònoms i uns no són millors que els altres (NO jerarquia)→el poder (determinat per les capacitats materials) no és sistemàticament el factor més important ni té sempre la capacitat de fer que les idees i les institucions afavoreixin a qui el té. o Els 3 elements poden estar, o no, en sintonia. Quan els 3 coincideixen→estructura hegemònica, ja que el poder (determinat per les capacitats materials) comptarà amb les idees i les institucions per consolidar-se. La hegemonia és una combinació entre dominació i consens per part dels qui estan sotmesos a l’hegemònic. En una estructura hegemònica, les institucions internacionals: a) han estat creades per l’ordre hegemònic vigent, b) promouen i legitimen les normes que faciliten l’expansió de l’ordre hegemònic, c) eliminen les idees dissidents, d) escullen les hegemonies (=les elits que competeixen a nivell global) que accepten les necessitats de l’hegemònic com les necessitats de tota al població. // Quan els 3 elements NO coincideixen→l’estructura hegemònica es desestabilitza. Guanyen importància els actors que promouen el canvi. - Els neogramscians identifiquen la presència de fases i mecanismes de canvi en el desenvolupament històric de l’ordre internacional, com ara la globalització. Estudien els canvis que s’han produït en l’ordre internacional com a conseqüència de la globalització, com ara l’aparició d’una classe dominant transnacional, la internacionalització de l’estat i les seves institucions, l’emergència de noves relacions de dominació... STEPHEN GILL: “El nuevo constitucionalismo” (=transformació de les institucions estatals a causa de la globalització): com es construeix una hegemonia en el pensament neoliberal→La construcció d’aquest dogma neoliberal és una construcció llarga i en el temps, que a mesura que va imposant les seves idees apareixen forces de coacció. Però la majoria de les vegades no cal imposar el dogma neoliberal perquè ja tenim les forces socials que accepten les idees neoliberals com a idees de sentit comú. Com si allò s’hagués de fer perquè no hi ha discussió possible. Instruments que han permès la ferma acceptació del dogma neoliberal sense necessitat d’haver d’obligar l’adopció de polítiques neoliberals: institucions de Bretton Woods (FMI i banc mundial, liberalització comercial, OMC), creació UE. Creació classe capitalista transnacional: tenim unes elits cada vegada mes globals (competeixen a nivell global) que ens permet anar definint elements de poder, d’influència i elements hegemònics perquè són acceptats per les forces socials a nivell global sense necessitat d’imposar-les. - Aclama un governament econòmic global, per això defensa la independència dels bancs centrals, des dels quals s’organitzin les polítiques macroeconòmiques. - Dimensió macro-política del procés en què els objectius de l’esfera pública s’han internacionalitzat i responen a interessos mercantilistes i privatitzats→els governs s’han rendit als mercats i als interessos dels inversos capitalistes, ja que això els proporciona beneficis (+poder material). - Propostes del nou constitucionalisme: remarquen l’eficiència, la disciplina i la confiança dels mercats. Remarquen la credibilitat i coherència de les polítiques macroeconòmiques. Es basen en la limitació dels processos democràtics de la presa de decisions. Les propostes protegeixen l’economia de la influència de factors externs mitjançant la imposició de limitacions a l’hora de formular les polítiques econòmiques. ➢ El paper social de la teoria (habermascians+neogramscians) - El coneixement és relatiu al context històric i a les circumstàncies socioeconòmiques del moment. - La ciència social no es dedica a analitzar la realitat des de fora, sinó que la mateixa ciència social és producte d’aquesta realitat. I la ciència social serà favorable al manteniment d’aquesta realitat, això és, al manteniment del status quo, ja que serà la que li haurà donat origen. Per tant, la ciència social neix promoguda i influïda per interessos polítics. - La teoria pot derivar en una profecia auto-cumplida si els analistes perden de vista que es tracta d’una forma més de veure el món (i que, per tant, no expressa cap veritat absoluta ni universal) i la converteixen en una realitat objectiva i, per tant, en la seva manera de veure el món. Aleshores, els mateixos analistes influiran sobre la dinàmica que s’estigui analitzant, ja que afavoriran els processos polítics propis de la “suposada realitat objectiva”, obviant la possibilitat de canvi. - Crítica veus crítiques+reflectivistes a realistes: les teories realistes només estudien els mecanismes que promouen les relacions de poder, exclusió i explotació, de manera que afavoreixen el manteniment del status quo. - Crítica dels habermasians: el positivisme veu els problemes humans com problemes tècnics que condueixen a una situació de control, fet que anul·la la capacitat dels éssers humans de reflexionar i actuar a favor del canvi. - La Teoria Crítica pretén desvelar de manera crítica si els interessos, les pràctiques i les identitats dels actors són proclius al manteniment de l’ordre mundial vigent o, per contra, busquen rebel·lar-s’hi i transformar-lo en clau emancipatòria. - La Teoria Crítica rebutja la visió estatocèntrica de les relacions internacionals. - La Teoria Crítica defensa que les relacions internacionals s’han d’analitzar amb mètodes i aportacions provinents d’àmbits més enllà de la ciència: economia política, geografia, sociologia, dret internacional... Els post-estructuralistes no defensen la interdependència? I la pluralitat d’actors? SÍ En funció de les relacions entre els acotrs, és a dir, de les interaccions socials entre els acotrs, l0estrcutura del sistema internacional serà una o un altra. Llavor, els estats determinen els seus objectius, interessos, preferències, identitats, rols.. a partir de les interaccions socials entre els actors, les quals estan basades en una etsructura normativa de què els actors són partícips. És a dir, les relacions entrev els actors depnen d’unes normes (concepcions socialment compartides i ampliament ccapetades per un gran nombre dacotrs sobre allò que es acceptable, convenient, etic, adequat, apropiat..) que els mateixos actors promouen, rebutgen, canvien, negocien, accpeten... De manera que si canvien les percepcions sobre el que és adequat, també es modifcaran les interaccions socials ente els actors, fet que comportarà un canvi en l0estructura del sistema. CAPÍTULO 3: LA SOCIEDAD INTERNACIONAL La societat actual és producte dels processos de mundialització i d’ampliació de la societat d’estats europeus iniciats amb l’Assemblea General de Nacions Unides. A dia d’avui ens trobem davant d’una societat d’estats sobirans interdependents (com a conseqüència de la globalització) i altament institucionalitzats. Les comunitats polítiques són homogènies, ja que se sotmeten a un conjunt de regles comunes a tots els estats que limiten el seu comportament i la seva activitat política. El procés d’ampliació i mundialització de la societat internacional comença amb la Conferència de la Pau de París. Les Conferències de la Haya són el preludi de l’Assemblea General de Nacions Unides, que reuneix molts països no europeus. A dia d’avui la ONU està formada per 193 països provinents d’arreu del món. El món actual és a) tancat i estatalitzat PERÒ b) sense fronteres i shrinking, com a conseqüència de la globalització multidimensional (el món cada vegada es va fent més petit perquè s’homogeneïtza a tots els nivells). Efectes de la globalització: +interdependència, - poder i -autonomia estatals. 1. Sociedad VS comunidad La distinció entre societat i comunitat és fonamental per a l’anàlisi científic de les relacions internacionals. Així doncs, segons Poch les diferències són: COMUNITAT SOCIETAT Unitat natural i espontània Unitat creada artificialment Pel sol fet d’existir pertanys a la comunitat Participes de forma conscient en la societat Integració Suma de parts Destaquen els valors comuns Destaquen els valors divergents Ètica Jurídic (legislació) Es basa en valors i identitats compartides Es basa en interessos i normes Els valors convergeixen de forma natural Si els valors convergeixen és per pura necessitat i perquè interessa Aleshores vivim en una comunitat o en una societat? Segons Celestino del Arenal vivim en una societat internacional (=societat d’estats) que està en canvi constant (=és un producte històric) i que presenta característiques d’una comunitat internacional (per exemple, la promoció dels drets humans, el desenvolupament ecosostenible...), tot i que encara no s’ha constituït una comunitat pròpiament dita. Avancem cap a la creació d’una comunitat en termes de justícia (creació d’un dret internacional més social), de benestar i llibertat La globalització difumina la divisió entre esfera domèstica/esfera internacional, ja que l’abast de les interconnexions és global i no nacional. Les xarxes socials fan que ens fem nostres els problemes de l’altra punta del món, ens en sentim partícips perquè els moviments socials es transnacionalitzen de manera que veiem els problemes com a globals. Això exigeix solucions glocals (globals i locals). Com afecta la globalització a l’ordre internacional? La globalització apareix a partir del 1970 amb el transnacionalisme. Aparició ordre internacional globalitzat: ordre interestatal amb uns estats transformats per la globalització. Estat neoliberal = estat que adequa les seves estructures polítiques, socials, econòmiques i culturals i les seves pautes de conducta a les exigències de la globalització. Rosenau: dos sistemes interdependents, competitius i interactius que són heterogenis, ja que tenen objectius diferents i, fins i tot, contradictoris: a) Sistema d’estat: objectius: seguretat de l’estat i benefici dels actors econòmics b) Sistema multicèntric: pluralitat d’actors i enfocat a qüestions socioeconòmiques. Objectius: justícia i solidaritat perseguides pels actors socials Amb l’ordre internacional globalitzat els estats cedeixen part de la seva sobirania a nivells superiors (organismes supranacionals) i a nivells inferiors (institucions subestatals, empresarials...). Tot i que la societat d’estats no ha donat lloc a una autoritat central i supranacional per tots els estats, amb la globalització s’ha conformat un sistema de governament complex que, a través dels estats i les institucions, estableix pràctiques transgovernamentals i transnacionals que vinculen estat, mercat i societat. Per tant, es desdibuixa la diferència entre l’àmbit privat (empreses) i l’àmbit públic (estat). Els estats estableixen relacions transnacionals, regionals o globals no només amb d’altres estats, sinó també amb una pluralitat d’actors (econòmics i socials). . Encara que la globalització sigui multidimensional (=afecta diversos àmbits), afecta de manera diferent cadascun dels aspectes de les relacions internacionals. Això provoca que el paper de l’estat s’hagi modificat de manera diferent segons si parlem d’economia o d’ecologia. Els efectes de la globalització repercuteixen de manera diferent segons les regions del món (l’impacte de les xarxes socials no és el mateix a Europa que a Haití). Per tot això, la globalització provoca i accentua desigualtats, ja que no afecta a totes les societats per igual. Arran de la globalització la desigualtat mundial ha incrementat. El sistema de governament complex (forma part de l’ordre internacional) també conté relacions de desigualtat: hi ha estats que tenen més poder que d’altres i que per tant tenen més capacitat coercitiva (=relacions de poder asimètriques), hi ha empreses transnacionals que exerceixen més pressió que d’altres sobre les decisions de les autoritats... En definitiva, hi ha guanyadors i perdedors de la globalització. CONCLUSIÓ: tensió entre el sistema de governament complex VS aspiracions normatives cap a un ordre mundial. 4. La lógica del poder en la sociedad internacional Depenent de la concepció que es tingui de societat internacional canviarà la perspectiva d’analitzar el sistema. a) Les relacions internacionals són relacions socials (interaccions entre individus i comunitats humanes) que incideixen en la distribució del poder a nivell global, determinada tant per l’acceptació per part dels altres estats del teu rol com a estat com per les capacitats materials de què disposis. b) La societat internacional és l’entramat de relacions socials que distribueixen el poder a nivell global. Utilitzem el sistema internacional com a instrument per analitzar aquesta perspectiva global de les relacions internacional i els elements d’ordre que contenen. Com s’entén el poder en el marc de les relacions internacionals? →Realistes: poder=relació. Capacitat de A per obligar a B a realitzar alguna acció, sovint en contra dels seus interessos. Poder directe i material →Constructivstes: poder=relació social constitutiva. No es tracta d’obligar els altres a actuar segons els meus objectius, sinó crear noves percepcions sobre allò que és adequat i apropiat per així aconseguir que els estats canviïn les seves identitats i, conseqüentment, els seu actes. →Barnett i Duvall: poder=capacitat de reformular problemes internacionals. Capacitat de provocar canvis ideacionals i, en conseqüència, canvis normatius a través del discurs, dels moviments socials, de xarxes de significat que van construint les percepcions d’allò que és normal. Poder indirecte i discursiu. →Susan Strange: poder estructural: el poder et permet constituir les estructures del sistema mundial en què els actors han d’actuar. El poder estructural atorga el poder per determinar el marc en què els actors han d’interactuar. En una relació de poder concreta, el poder relatiu de cada part dependrà de la capacitat que tingui cadascuna per establir les condicions sobre les quals es desenvolupa la relació. Segons Strange, la distribució del poder estructural depèn del control sobre: - La seguretat - La producció - El crèdit - Les idees i les creences El poder estructural NO busca imposar els objectius, interessos i necessitats d’aquell qui té el poder sobre la resta d’actors, sinó que pretén que els actors sotmesos identifiquin com a propis els objectius, interessos i necessitats d’aquell qui té el poder, de manera que se sentin naturalment atrets per comportar-se de la manera que estableix l’estructura del sistema. Però el poder és un procés dinàmic en què entren en joc objectius diversos i actors diversos i on l’estat funciona com a constructor d’institucions i normes, com a monopoli de la força legal i com a centre d’autoritat política. CONCLUSIÓ: perspectiva del sistema internacional: estructura del sistema (determinada per la distribució de poder)+dinàmica estructuracionista del sistema CAPÍTULO 4: EL SISTEMA INTERNACIONAL 1. Instrumento de anàlisis Sistema internacional: conjunt d’interaccions regulars entre actors internacionals. Es confon amb les relacions internacionals com a camp d’estudi. Segons Holsti: “un sistema internacional és un conjunt d’entitats polítiques independents (tribus, nacions, estats...) que interactuen amb freqüència i d’acord a processos regularitzadors”. La noció de sistema internacional pretén ser una eina per a analitzar les relacions internacionals des de qualsevol perspectiva, per molt diferents que siguin (analistes amb concepcions ontològiques i epistemològiques contraposades utilitzen la mateixa noció de sistema). Aquest instrument d’anàlisi (sistema internacional) no pretén explicar la realitat internacional com un sistema de funcionament previsible i mecànic, sinó que estudia les dinàmiques de canvi segons la lògica estructuracionista. Què és el sistema internacional? - Model (representar de manera simplificada la realitat. La simplifiquem per poder-la analitzar) - Tipus ideal (el creem per poder analitzar) - L’analista escull la simplificació de la realitat, posa el focus en aquells aspectes de la realitat que considera rellevants i essencials per al seu anàlisi - És el marc de l’anàlisi Segons Braillard, la definició de sistema internacional ha de ser operativa i ha de tenir en compte que un sistema està constituït per elements entre els quals s’estableixen interaccions que formen un tot organitzat. Definició→”el sistema internacional està constituït per un conjunt d’actors les relacions dels quals generen una configuració de poder (estructura) en què es produeixen unes interaccions (procés) d’acord a unes regles”. La noció de sistema que Esther Barbé escull per analitzar es basa en els actors, l’estructura (l’estructura determina les regles del joc que els estats han de seguir a l’hora d’actuar) i el procés (=interaccions). Aquesta noció de sistema internacional (basada en actors, estructura i procés) permet identificar: - Pautes d’organització en un sistema canviant per la interacció entre actors i estructura. o Hoffman: tot i trobar-nos en un sistema anàrquic (sense cap poder que controli ni organitzi tots els actors en conjunt), l’existència d’una estructura ja delimita el marc d’actuació dels actors. Ordre internacional=sistema de governament. Alguns autors diuen que no tots els estats poden ser denominats estats, com a conseqüència de les nombroses diferències en termes de recursos, capacitats, influència, autonomia, possibilitats... que existeixen entre els diferents estats. Per exemple, mentre que EUA té una superfície de 9Mkm2 i milions d’habitants, Palau té una superfície de 192km2 i 22000 habitants. Per tant, l’estat és diversitat ➢ Sobirania - Origen de l’estat modern i actual: Tractat de Westfalia (1648). Dona lloc al naixement de la sobirania. - Elements constitutius de l’estat: territori, població, govern i sobirania. - Segons Bull, la sobirania és interna (plens poders del govern de decidir sobre la política domèstica i la vida dels ciutadans) i externa (absència d’un poder superior als governs que tingui la capacitat de dir-los com actuar). - Segons Aron, amb la sobirania, els estats tenen el monopoli legal de la força. En canvi, segons Colard, que els estats siguin sobirans NO significa que no estiguin sotmesos a normes superiors, només que únicament s’hi sotmeten amb el seu consentiment. - Un estat que s’hagi declarat independent no ho serà fins que no rebi el reconeixement internacional que es tracta d’un estat independent, sobretot per part de les grans potències, d’aquells estats limítrofs o amb qui manté relacions d’interdependència. - La màxima prova de reconeixement per part del sistema internacional a què un estat que s’acaba de proclamar independent pot aspirar és l’ingrés a la ONU. És com una legitimació col·lectiva. A vegades, però, un estat pot gaudir del reconeixement de les grans superpotències i, en canvi, no poder ingressar a la ONU (per exemple Kosovo, que està reconegut per EUA i en canvi no forma part de la ONU). I és que per entrar a la ONU has de tenir l’aprovació del Consell de Seguretat i, posteriorment, superar la votació de l’Assemblea General a favor o en contra del teu ingrés a la ONU. La Carta de Nacions Unides recull el principi d’igualtat sobirana i jurídica dels estats. Diu que tots els estats tenen els mateixos drets i deures que la resta de membres de la ONU, amb independència de les seves diferències d’ordre polític, econòmic, social... També estableix els principis de no ingerència i de no atacar els altres estats a no ser que sigui en legítima defensa. Tanmateix, aquests principis s’han violat several times durant la Guerra Freda, sobretot el principi de no ingerència o de no intervenció en els afers dels altres estats (per exemple, els EUA va justificar la intervenció militar a Panamà, però en canvi va castigar la de la URSS a Afganistan). Des de la Guerra Freda podem parlar d’un debat sobre el principi de no ingerència, i sobre si podria violar-se per intervenir en un estat en què s’estiguessin duent a terme pràctiques que atempten contra la humanitat (per exemple, persecucions violentes de la població kurda a Iraq). PERÒ el Consell de Seguretat prioritza el principi de sobirania i la integritat territorial dels estats per sobre de les demandes d’intervenció humanitària (DEBAT vigent). El que diferencia l’estat dels altres actors internacionals és, d’una banda la seva condició de sobirà i, de l’altra, la possessió legal d’un territori. Problema: avui dia, absolutament tot el territori i la població mundial (a excepció de l’Antàrtida) estan sota un estat. És a dir, l’estat ha esgotat tota la població i territori mundials. A més, l’estat pot construir territori, tal i com ha passat a Xina, on s’han creat illes artificialment i sobre les quals el govern xinès n’ha reclamat la sobirania. Més enllà de la consideració sobirana de què gaudeixen tots els estats per ser estats, cal fixar-nos en la capacitat que tenen per desenvolupar les funcions pertinents a un estat, això és, l’habilitat que tenen per mobilitzar els seus recursos, la capacitat d’influència sobre els altres actors i la capacitat per aconseguir els seus objectius i interessos (agency). Hi ha dues visions sobre com la globalització i els canvis estructurals afectaran l’agency dels estats i la capacitat dels governs per dur a terme les seves obligacions: a) Autors híper-globalistes: la globalització dona lloc a noves formes d’organització social que substituiran la forma d’organització bàsica d’estat-nació per un sistema de governament global en què els estats desapareixerien i els actors privats tindrien un paper central, juntament amb les organitzacions regionals i globals. b) Els quasi-estats són estats que tot i tenir sobirania positiva (a nivell teòric), tenen una agency molt limitada i el govern és incapaç de desenvolupar les funcions d’un estat, com controlar la població o oferir seguretat. Un estat és plenament sobirà si és capaç d’oferir béns públics a la ciutadania, així com també d’implementar polítiques públiques amb coordinació amb d’altres estats. ➢ Diversitat Hi ha varis criteris que ens permeten classificar els estats en classes i subclasses (“clubs d’estats”, tal i com diuen alguns autors). Podem classificar els estats i establir la seva jerarquia segons: fortalesa del govern (vinculada a l’edat dels estats), territori i població. →Fortalesa del govern: vinculada a l’edat dels estats. Diferenciem entre estats joves (sense tradició prèvia com a entitat política) i vells (amb molta experiència). Hi ha hagut un salt molt notable pel que fa al nombre d’estats des de principis del s. XX fins a l’actualitat: 42 estats (tots europeu-americans) van assistir el 1907 a la Conferència de La Haya VS incorporació a l’Assemblea General de desenes d’estats provinents d’Àfrica i Àsia- Oceania→incorporem una nova realitat que s’allunya de l’europea-americana. El procés de descolonització de la dècada dels 60 va comportar l’aparició d’estats que provenien del món colonitzat, per la qual cosa no disposaven dels recursos ni mitjans necessaris per poder gestionar el país. Així doncs, els estats nous tenen més hàndicaps que els vells, ja que un cop arriben a constituir-se com a estats independents, compten amb problemes de desigualtat, falta d’infraestructures, societats poc cohesionades... Són països en dificultats, pobres i dependents sota el nom de Tercer Món (situats fonamentalment a Àfrica i Àsia). Diverses organitzacions internacionals s’han referit als països que tenen mals resultats en diversos indicadors com a: “països en crisi” (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament), “low income countries under stress” (LICUS) es refereix a països dèbils en termes de polítiques públiques, governament i institucions. EXEMPLES d’indicadors: Index for African Governance (determina el millor líder africà segons els nivells de pobresa i desenvolupament sostenible), índex de fragilitat (incorpora indicadors de caire econòmic, polític, social... Agrupa els països segons la capacitat que tenen de funcionar bé. És a dir fins a quin punt un estat respon a les funcions que hauria de tenir un estat. Els estats que ja no tenen la capacitat d’actuar com un estat són estats fallits.) CONCLUSIÓ: els estats joves són estats en crisi, dèbils, pobres, dependents, en dificultats, fràgils o fracassats. Un estat serà fràgil quan: 1. Perdi control sobre el territori i sobre el monopoli legal de la força, 2. Perdi autonomia per prendre decisions pròpies, 3. No pugui proveir béns públics a la ciutadania i 4. No pugui interactuar amb d’altres estats Els estats més fràgils es concentren fonamentalment a Àfrica, on la Organització de la Unitat Africana estableix com a principi bàsic el respecte de les fronteres geopolítiques. Però després de la Guerra Freda la situació a Àfrica ha millorat lleugerament gràcies a l’emancipació d’alguns països (Eritrea i Sudan), que ha estat font de nous conflictes. →Territori: el tamany del territori no determina el poder de la potència (Rússia i Gran Bretanya tenen tamanys molt diferents i en canvi ambdues són potències en varis àmbits). També són importants la ubicació del territori (enclatges estratègics, condicions climàtiques...) i la seva riquesa (recursos naturals, disponibilitat d’aigua...). Les disputes internacionals per aconseguir els recursos d’aigua dolça, els quals escassegen, s’han convertit en un tema central en l’agenda internacional. Un altre tema apremiante és la crisi climàtica, per la qual cosa des de la ONU s’impulsen els Objectius per al Desenvolupament Sostenible de cara el 2030, centrats, sobretot, en la regió d’Orient Mitjà. L’Aliança dels Petits Estats Insulars (AOSIS) apareix el 1990 per tal de donar resposta al risc que desapareguin ciutats com a conseqüència de l’augment del nivell de l’aigua. →Població: distribuïda desigualment per tot el territori. Xina, Índia, Indonèsia i Pakistan (XIIP) són els 4 estats més poblats del món. Els indicadors que valoren la qualitat de la població en termes demografico-culturals (factor decisiu pel desenvolupament d’un estat) són: esperança de vida, mortalitat infantil, escolaritat... Aquests indicadors mostren moltes diferències entre països. La població també és un tema central en l’agenda internacional, amb propostes impulsades pels ODS que volen acabar amb la fam al món, vetllar per la salut i el benestar col·lectius o assegurar una educació de qualitat. Els moviments migratoris internacionals com a conseqüència de conflictes bèl·lics, seguretat climàtica, persecucions, atur massiu són un tema central en l’agenda internacional. CONCLUSIÓ: edat, territori i població mostren la diversitat i la fragilitat dels estats. ➢ Desigualtat i militarització Criteris bàsics per avaluar les diferències materials entre els estats: a) Tamany econòmic: a través del PIB. EUA encapçala el rànking (20,5B$), mentre que Kiribati el tanca (42,6M$). Espanya ocupa el 14 lloc del rànking (1,4B$). El que de veritat interessa és com està distribuït el PIB a nivell mundial: EUA i la Xina concentren el 42% del 100% del PIB mundial, però juntament amb els països europeus aquest percentatge ascendeix fins el 60%. Alguns del països amb el PIB més elevat: EUA, destinen en despesa militar deixen d’invertir-se en polítiques promotores del desenvolupament humà (=relació entre la despesa militar i la despesa pública i social). 2.2.La noció de jerarquia: les potències del sistema Poder-possessió: l’estat que disposa de més recursos (més gran, més població, més riquesa, més despesa militar...) és el més poderós. És el que té major capacitat d’obligar B a fer quelcom, generalment en contra dels seus interessos. Distinció entre: →Poder com a recursos: base del poder. Recursos tangibles →Poder com a influència: exercici de poder. Procés de transformació dels recursos tangibles en l’exercici d’influència sobre altres actors (obligar B a fer quelcom, generalment en contra dels seus interessos, per aconseguir els objectius propis). ➢ La intangibilitat del poder La capacitat d’un estat per obligar els altres actors a fer quelcom, generalment en contra dels seus interessos, per tal d’aconseguir objectius propis està determinada tant pels recursos tangibles com pels intangibles. És a dir, l’estat, a més de disposar de recursos materials també ha de comptar amb les estructures socials, econòmiques i polítiques que li permetin mobilitzar aquests recursos en la direcció desitjada (això és, amb l’objectiu d’exercir influència). El poder és un mitjà i un objectiu (competició per l’acumulació diferencial de poder). EXEMPLES de recursos intangibles: cohesió de la població, nivell de compromís individual amb els objectius de l’estat, moral nacional, capacitat de lideratge, cultures estratègiques... Els recursos intangibles són claus per transformar la capacitat d’un estat en l’exercici d’influència a nivell internacional. Poder-voluntat: tenir la voluntat d’adoptar determinats rols. Si no es té la voluntat de, per exemple, transformar-se en una potència en termes de defensa, per moltes armes que tinguis no adoptaràs el rol de potència armamentista. Per tant, la voluntat d’exercir el poder també determina el grau d’influència que un estat tindrà sobre els altres actors. Per exemple, en el període d’entreguerres, quan els EUA van constituir-se com la potència mundial i tot i així no van entrar a la Societat de Nacions, per falta de voluntat política d’adaptar-se als canvis de la societat internacional. O quan Obama no va actuar en contra del règim sirià Assad, que estava cometent atrocitats a través de l’ús d’armes químiques. En el procés de mobilitzar recursos tangibles per transformar-los en influència es necessita: recursos intangibles, voluntat i disposar dels recursos adequats per cada situació. Els diferents tipus de recursos (tant tangibles com intangibles) poden ser substituïts per d’altres a l’hora d’aconseguir els objectius d’un estat i són intercanviables entre ells. Per exemple, hi ha més d’una manera d’aconseguir que la població sigui afina als objectius de l’estat (=cohesió de la població), i no sempre s’ha d’aconseguir per mitjà de la força militar. PROBLEMA: les bases de poder (=recursos per exercir influència) es poden intercanviar entre elles, però hi ha analistes de rrii que consideren un tipus de recursos més importants que un altre. Segons els realistes, els recursos + importants són els militars. Segons els marxistes, els econòmics. Tanmateix, la tendència de donar cada vegada més importància al poder soft en detriment del poder hard, així com també d’ampliar els espais de cooperació (institucions multilaterals) fa que els recursos militars siguin l’últim determinant dels poderosos del sistema internacional. També, el predomini de la cultura occidental atorga molt de poder a les potències europees i nord-americanes. Poder difús: el poder i la sobirania dels estats es veuen afectats per la interdependència econòmica, els actors transnacionals, nacionalisme dels estat dèbils, difusió tecnològica i canvis política. ➢ Les regles del joc Poder-possessió = poder-relació Poder estructural (Susan Strange): capacitat 1. D’exercir la seva influència sobre la resta d’actors i 2. D’establir les regles del joc. “Qui és capaç de determinar l’estructura en què es desenvolupen les relacions entre estats”. L’estructura de poder determina la manera com un estat podrà expressar els seus recursos en forma d’influència sobre la resta. Per exemple, Canadà, tot i no ser cap potència mundial va tenir la capacitat d’exercir poder estructural: va ser capaç de reformular problemes de l’agenda internacional. Va exercir poder productiu o poder definicional en el moment en què va posar sobre la taula la necessitat de protegir civils, fent que les decisions del Consell Nacional de Seguretat s’encaminessin cap aquesta direcció, abandonat unes idees i normes preestablertes i que feien referència al manteniment de la pau més que a la seguretat humana. Hi ha maneres molt diverses d’exercir el poder, això és, de determinar l’estructura en una relació. Es pot fer mitjançant coerció, manipulació, socialització, persuasió o imitació. (CSI-MP) →Coerció: imposar per la força un determinat comportament. Per exemple, la força legal que s’amaga rere els mecanismes de presa de decisions econòmiques, i que beneficien més uns estats que uns altres (institucions de Bretton Woods beneficien les economies occidentals). →Manipulació: oferir incentius econòmics a un estat amb dificultats perquè doni suport a les grans negociacions internacionals. →Socialització: transformació de la identitat d’un estat per assimilar-se a aquells estats que volem que ens acceptin. Per exemple, procés d’europeïtzació. →Persuasió: convèncer un estat perquè accepti unes normes com a legítimes. →Imitació: copiar les normes d’altres estats que són més eficients. Per exemple, la UE estableix normes de regulació en l’àmbit laboral, de les energies... ➢ Les potències: definició i classificació Anomenem potències als actors del sistema internacional capaços de determinar les regles del joc i de mobilitzar els seus recursos per tal d’aconseguir els seus objectius. Dues maneres de definir gran potència, a través dels recursos i de l’estructura: a) Segons els recursos militars de l’estat, és a dir, segons la seva capacitat de guanyar en una guerra a una altra gran potència. És una potència militar igualable però no superable. b) Les grans potències són les màximes proveïdores d’equilibri en el sistema. Per tant, gran potència segons els seus recursos (poder-possessió) i segons la capacitat d’equilibrar les relacions amb els altres estats (poder-relació). El concepte de gran potència ha anat variant al llarg de la història. Abans de la GMII, una gran potència era “aquell estat amb recursos (més o menys equivalents) de tot tipus (inclòs el militar), fet que li donava la capacitat de coerció i de crear les regles del joc a través de la participació en guerres i conferències de pau”. El sistema d’equilibri de poder entre grans potències proveïa ordre al sistema internacional. PERÒ després de la GMII, el sistema pateix un seguit de transformacions profunda pel que fa a la distribució i polaritat del poder i que comporta canvis estructurals en el sistema d’estats i en la definició de gran potència. Nova definició de gran potència: a més de les capacitats materials i de la polaritat del sistema (conceptes introduïts per Waltz), la condició de gran potència d’un estat depèn del reconeixement per part de la resta d’actors d’aquesta condició de gran potència, així com també de les expectatives que la resta d’actors tinguin en relació a aquesta gran potència i a través de les quals adaptaran la seva manera de comportar-se i relacionar-se amb ella. “Si la resta d’actors tracten un estat com a una gran potència, aleshores és una gran potència”. →Classificació de potències: potència hegemònica, potència emergent, superpotència, gran potència, potència regional - Potència hegemònica: comportament d’una potència, possibilitat gràcies als seus recursos i el reconeixement internacional de què disposa. Ex: EUA - Potència emergent: entrada en el sistema internacional d’una nova potència segons els seus recursos material. És un procés llarg. Les potències emergents estan caracteritzades per: bases de poder, capacitat de contribuir a l’ordre internacional, nivell de cohesió interna, capacitat per desenvolupar les funcions pròpies d’un estat. Ex: Xina - Superpotència: neix per analitzar el sistema internacional de la guerra freda. Durant la guerra freda, estructura bipolar del sistema, on dues superpotències (EUA i Xina) s’encarreguen d’equilibrar el sistema a través de la dissuasió nuclear mútua (idea de destrucció mútua al tractat ABM). La influència de les superpotències en el sistema mundial depèn del seu poder de dissuasió (capacitat militar i nuclear), que es tradueix en la formació de zones d’influència, és a dir, en la divisió del món en blocs. Després de la guerra freda, estructura unipolar: una única superpotència, els EUA. Eren una superpotència perquè tenien les capacitats materials i militars per exercir la seva influència a nivell internacional, eren els encarregats de proveir ordre internacional, eren reconeguts i acceptats com a una superpotència i ningú no podia enfrontar-se als EUA a nivell miliar. Així doncs, tenien una sobrecapacitat material i una victòria ideològica. Els EUA exercien un paper de lideratge legitimat socialment, que es va traduir en la difusió internacional de les idees i els valors estatunidencs sense necessitat d’imposar-los, ja que les forces socials ja els veien com a propis i necessaris (hegemonia segons neogramscians). Això coincideix amb la idea de primacia de Bull, que és la capacitat de fer acceptar dogmàticament els interessos de l’hegemònic com a propis sense necessitat d’imposar-los, ja que gaudeixes del reconeixement i la ni inamovibles, sinó que van apareixent, desapareixent i transformant-se. Així doncs, l’abast de les organitzacions regionals pot variar, ja que existeixen diferents escales geogràfiques pel que fa al terme regió. Per exemple, no té la mateixa influència la OPEP que la Unió Econòmica del Benelux (organització petita), però ambdues són organitzacions regionals. El regionalisme ha provocat dues grans onades de proliferació d’organitzacions regionals: a) Final guerra mundial-1970→dona lloc a tres tipus d’organitzacions: Comunitat Econòmica Europea (procés d’integració econòmica), organitzacions regionals multifuncionals (Organització de la Unitat Africana) i organitzacions d’integració econòmica llatinoamericanes per reduir la dependència del centre (Pacte Andí). b) 1980-actualitat→nou regionalisme. La creació d’organitzacions regionals persegueix crear espais regionals de lliure comerç. Exemple: Mercosur, AFTA... 2. Funcions: a) Funcions diversificades o fins generals. Organitzacions multifuncionals: capacitat per tractar tots els temes, a no ser que el tractat fundacional n’exclogui algun en concret. Exemple: ONU, OUA... b) Fins específics o limitats. Organitzacions monofuncionals: organitzacions amb competències concretes i restringides. Exemple: agències especialitzades de la ONU (OMS), CECA, OPAEP... Distingim 4 tipus de fins específics: econòmics (són els principals causants de la proliferació d’organitzacions internacionals; Fons Monetari Internacional), militars i de seguretat (OTAN), socials, culturals i humanitaris (UNESCO) i tècnics o científics (Agència Europea de l’Espai). 3. Estructura institucional: 4 gran models d’organització interna ordenats de – a + complexitat: a) Model bàsic: nascut amb les primeres organitzacions internacionals. Consta de: un plenari (òrgan polític, format pels representants governamentals dels estats membres) i un secretariat (òrgan administratiu). En les organitzacions actuals que tenen aquest model, el secretariat ha deixat de tenir una mera funció administrativa i ha passat a tenir rellevància política. El nivell de representació governamental de l’òrgan plenari (ambaixador, representant permanent, ministre, cap d’estat o de govern) està regulat i varia segons les circumstàncies. Per exemple, el Consell Atlàntic (òrgan plenari) de l’OTAN sempre es reuneix a nivell ministerial, mentre que en la Unió Africana el plenari és una reunió de caps d’estat o de govern. b) Segon model: molt comú entre les organitzacions internacionals. Consta de: un plenari, un òrgan restringit i un secretariat. Les funcions de l’òrgan restringit depenen de cada organització, i poden aplicar les decisions adoptades en el plenari o realitzar tasques específiques. Per exemple, la ONU compta amb un òrgan restringit (Consell de Seguretat, és un òrgan decisor amb capacitat vinculant. S’encarrega del manteniment de la seguretat i la pau col·lectives) i amb un plenari (Assemblea General). c) Tercer model: típic de les organitzacions internacionals europees. Consta de: plenari (=Consell o Comitè de Ministres), secretariat i òrgans de representació parlamentària. Aquests últims tenen funcions consultives i són l’altaveu de l’opinió pública dins de les organitzacions. Per exemple, Assemblea Plenària del Consell d’Europa. d) Últim model: exclusiu de la UE. Els 27 països han acordat dipositar part de la seva sobirania als òrgans compartits de la UE, els quals representen els interessos nacional i l’interès col·lectiu a través de l’aplicació de mesures polítiques de caràcter vinculant. La UE té una estructura institucional única: òrgans independents (Tribunal de Justícia i Comissió Europea), Parlament legitimat per la seva elecció per sufragi universal, Consell on es prenen les decisions, Tribunal de Comptes (revisa les despeses de la UE). ➢ Credibilitat i erosió de les organitzacions internacionals El sistema de vot, el mecanisme de presa de decisions i el finançament determinen la credibilitat i la fortalesa d’una organització internacional. Els sistemes de vot en les OIGs són molt variats i reflecteixen el nivell de compromís dels estats membres amb el principi de cooperació. A + voluntat de compromís i de consens, + buscaran la unanimitat en la presa de decisions. El sistema de vots serà motiu de preocupació pels estat segons com de decisives siguin per als estats les obligacions derivades de les decisions adoptades per l’organització internacional. Per exemple, no és el mateix condemnar de manera general l’actitud d’un govern no respectuós amb els drets humans, que establir una sanció que prohibeixi la resta d’estats relacionar-se amb l’estat castigat. Pel que fa al finançament: pot portar a la dissolució d’una organització si aquesta es veu sotmesa a una situació d’insolvència i de crisi financera per culpa de l’impagament dels estats membres. EXCEPCIÓ: UE. La UE compta amb recursos financers propis que rep gràcies al pagament d’impostos indirectes dels ciutadans en el estats membres. PERÒ la majoria d’organitzacions necessiten de les aportacions econòmiques directes dels seus estats membres per funcionar. Això atorga molt poder a aquells estats membres les aportacions dels quals són vitals per a la bona marxa de l’organització. Per exemple, el finançament de la ONU està fonamentalment en mans dels EUA, la Xina, Japó, Alemanya i França, de manera els EUA (p.e.) pot desestabilitzar l’ONU quan no li agradi el rumb que està prenent l’organització. Discurs de l’expresident Trump en relació a l’ONU: endarrereix el pagament de la quota dels EUA a l’ONU, ja que considera que es tracta d’una organització ineficaç i anti- americana. El discurs deslegitimador de Trump en relació a l’ONU posa en dubte les bases del multilateralisme i, per tant, qüestiona la necessitat de les organitzacions internacionals, que van quedant erosionades. Definicions sobre les causes i els efectes de les organitzacions internacionals que xoquen entre elles: →Des del punt de vista liberal: les organitzacions internacionals són instruments per a la solving problem theory. Són instruments que faciliten la cooperació entre els estats per tal de resoldre problemes d’acció col·lectiva, reduint els costos de transacció i informant els estats del comportament dels altres estats. Domestiquen el comportament i el poder dels estats →Des del punt de vista realista: les institucions són espais de poder i dominació. →Mecanismes de legitimació col·lectiva: les organitzacions promouen i difonen internacionalment les normes socialment acceptades. Segons els constructivistes, són espais de socialització. Claude analitza el paper de legitimació col·lectiva que té l’ONU i diu que: la legitimació col·lectiva és una dimensió més aviat verbal en comptes d’executiva, de manera que mostra la incapacitat de les organitzacions d’adoptar decisions vinculants i controlar les relacions internacionals. La necessitat de comptar amb mecanismes legitimadors ha promogut la creació dels òrgans de l’ONU. 2.4.Actors no estatals: forces transnacionals Segons Merle, les forces transnacionals són: “moviments o corrents de solidaritat de caràcter privat que s’estableixen a través de les fronteres i que tendeixen a imposar el seu punt de vista en el sistema internacional”. Gràcies a l’economia política internacional i a la globalització, l’anàlisi de les empreses transnacionals en el marc de l’estudi de les relacions internacionals s’ha tornat essencial. 1970: Keohane i Nye→pèrdua de la centralitat de l’estat en detriment d’una pluralitat d’actors no estatals (burocràcies) que interactuen a través de relacions transnacionals. Els actors no estatals NO tenen ni sobirania ni territori i no sempre tenen objectius solidaris (= Merle). Per exemple, actors vinculats al terrorisme transnacional (Al Qaeda s’estén per tot arreu a través de filials) o al crim organitzat. Els actors no estatals influeixen i participen en el sistema de governament global, entès com “l’elaboració i aplicació de polítiques a través de la col·laboració dels governs amb actors de la societat civil i del sector privat”. Així doncs, els actors no estatals han guanyat importància i autoritat a través de la seva participació en el sistema de governament global. Tipus d’actors no estatals i diferències: hi ha dos grans tipus d’actors no estatals, els actors del sector privat i els actors de la societat civil. →ACTORS DEL SECTOR PRIVAT: mercat (privat) versus estat (públic). Empreses transnacionals (+ important), firmes financeres globals, actors de defensa d’interessos propis (Cambres de Comerç), actors propis de mitjans de comunicació, think tanks (laboratoris de pensament influents). →ACTORS DE LA SOCIETAT CIVIL: societat civil és un terme que neix vinculat al desenvolupament d’organitzacions i moviments socials. La societat civil transnacional és un espai en què grups auto-organitzats que estan al marge de les autoritat públiques i dels actors econòmics privats emprenen accions col·lectives de defensa d’interessos i valors. Segons Beck, la societat civil transnacional és una tercera força situada entre mercat i estats. Segons Kaldor, la societat civil transnacional és un espai de deliberació en l’àmbit normatiu. Formen part ONGs (+important), xarxes transnacionals de consecució d’objectius concrets, comunitats científiques, moviments socials. 2.4.1. Les ONGs: gènesi i desenvolupament Creixement de les ONGs provocat pels canvis lligats a la globalització, democratització, digitalització, proliferació OIGs. Paral·lelament a les conferències de NN.UU durant la Per tant, les ONGs influeixen sobre l’opinió pública a través de l’advocacy (publicar informes, organitzar manifestacions, pressionar autoritats...). Perquè l’advocacy sigui més efectiva es creen xarxes transnacionals i plataformes d’ONGs (xarxes socials), que poden donar millors o pitjors resultats. EXEMPLE: el 1980 s’uneixen ONGs per lluitar contra el comerç de marfil dels ullals dels elefants, i el 1989 s’aconsegueix abolir-ho. Les ONGs són grups de pressió dins de la societat. - Àmbit d’accions humanitàries+ajuda al desenvolupament: treball de camp. Accions sobre el terreny a través d’equips de professionals. La feina dels cooperants i dels voluntaris a la zona necessitada complementa l’activisme del dia a dia. Les ONGs són una suma de: grups de pressió d’autoritats, influència opinió pública, òrgans d’informació, centres d’educació i formació, unitats operatives sobre el terreny... EXEMPLES: Greenpeace, Amnistia Internacional i Metges sense Fronteres a) Greenpeace: apareix 1971, quan un grup d’activistes pilla un vaixell anomenat Greenpeace i va fins a Alaska, on s’estaven duent a terme proves nuclears a càrrec dels EUA. No aconsegueix aturar les proves i els activistes queden arrestats. Aquesta notícia dona la volta al món i genera moviments socials de resposta, que es tradueixen en la suspensió de les proves nuclears dels EUA a Alaska. Aquest fet marca tendència, i, partir d’aleshores, sorgeixen ONGs nacionals sota el nom de Greenpeace (organitzades sota Grenpeace International) vinculades a la protecció d’espècies d’animals. Avui dia hi ha 55 Greenpeace nacionals. Mètode de treball: campanyes de sensibilització caracteritzades pel professionalisme en l’àmbit de l’activisme ecològic (canvi climàtic, ecosistemes, consumisme). En una de les accions de la ONG, un membre de l’organització va perdre la vida per culpa d’una bomba que els serveis secrets francesos havien posat al vaixell de Greenpeace “Rainbow Warrior”. No és l’únic problema que Greenpeace ha tingut amb els estats. Finançament: quotes dels socis. No accepten subvencions, finançament estrictament privat. Greenpeace actua com a lobby elaborant informes per a parlamentaris i l’administració pública b) Amnistia Internacional: ONG en defensa i promoció dels drets humans. Apareix el 1960, quan dos estudiants portuguesos són empresonats per haver brindat per la llibertat en un moment en què imperava la dictadura militar. Un advocat (Peter Benenson) es manifesta davant de l’ambaixada portuguesa a Londres per reivindicar en contra de l’empresonament. La proposta és secundada per milers de persones, fet que comporta la creació d’Amnistia Internacional. El 1977 Amnistia Internacional rep el Premi Nobel de la Pau. Mètodes de treball: campanyes a favor de les víctimes d’abusos (com a conseqüència de desaparicions forçades, violència de gènere, judicis injusts, detencions i execucions arbitràries), de les persones migrants, de les víctimes de trata i de les víctimes de la violència estatal. Campanyes contra la tortura, els maltractes, abusos sexuals. Defensa l’abolició de la pena de mort, restricció del comerç armamentista, la dignitat i els drets de les persones pobres. Posa en alerta i informa l’opinió pública sobre una possible vulneració dels drets humans mitjançant l’enviament de cartes a les autoritats. Amnistia actua a partir de denúncies, enviant missions d’observació per controlar que els judicis d’un pres per raons de consciència són justos. Finançament: quotes dels socis i donacions. No accepten subvencions, finançament estrictament privat. Amnistia Internacional elabora uns informes anuals que descriuen l’estat dels drets humans a cada racó del món. Aquests informes serveixen a algunes OIGs (ECOSOC, UA, Consell d’Europa) c) Metges sense Fronteres: apareix durant la guerra de Biafra. El CICR crida un grup de metges francesos perquè atenguin ferits de guerra. Davant del panorama tan desolador neix la iniciativa de crear un moviment de metges professionals que poguessin atendre les víctimes de guerra i després fer-ho públic. La primera organització oficial neix a França el 1971, i actualment compta amb 21 seccions nacionals. El 1999 Metges sense Fronteres rep el Premi Nobel de la Pau. L’ONG ha tingut un paper molt destacat en els conflictes kurd i somali, així com també en el rescat dels immigrants del Mediterrani. Objectius i naturalesa: ajuda poblacions desemparades, víctimes de catàstrofes, de situacions de conflicte. És una ONG imparcial i neutral. Mètodes de treball: crea estructures sanitàries en països pobres, compensa la lentitud burocràtica de l’estat en moments quan s’han de fer desplaçaments massius de població. Practica la diplomàcia humanitària: reivindica el dret d’assistència mèdica per a les poblacions més vulnerables per culpa de la inestabilitat politico-militar de la zona (camps de refugiats) Finançament: rep finançament de la UE però majoritàriament es finança a través de les quotes dels socis i d’entitats privades. 2.4.4. Empoderament de les ONGs Les ONGs: - Tenen autoritat - Mecanismes de legitimació: les ONGs són representants de la societat civil, de manera que qualsevol norma impulsada per les ONGs gaudirà del consentiment de la societat - Democratitzen les relacions internacionals - Actuen contra crisis humanitàries, pobresa, a favor dels drets humans - Promouen i fomenten idees i accions en el si de la societat que confronten l’actuació dels estats - Tenen poder discursiu (aporten noves idees i concepcions sobre el que és adequat) i normatiu (instauren noves normes) - Braços executors de les polítiques dels estats i de les OIGs. Per exemple, davant de desastres bèl·lics, les ONGs distribueixen les ajudes humanitàries des dels països que són solidaris fins al nucli del conflicte. PERÒ el fet que les ONGs subsitueixi d’alguna manera la tasca dels estats dona lloc a crítiques→”GONGO” (government-organized NGO): ONG que serveix exclusivament a les polítiques i als interessos d’un estat i que fa tot el que li diu. Aleshores les ONGs no representen la societat civil, sinó que perpetuen el sistema de domini del Nord sobre el Sud (perquè al Sud fan el que els estat del Nord els diuen que facin). L’organització de cimeres de ONGs paral·leles a les conferències de NN.UU són molt mediàtiques i populars. El procés comença amb la Conferència sobre el Medi Ambient el 1972 (reuneix 250 ONGs), però després de la guerra freda el fenomen s’expandeix. Per exemple, a la Cimera de la Terra hi van 1.400 ONGs, a la Conferència sobre Drets Humans n’hi van 800 (1993), a la Segona Conferència sobre Desenvolupament Sostenuble 3.200... Aquestes cimeres permeten a les ONGs crear xarxes de cooperació transnacionals , fet que els atorga +autoritat per pressionar les autoritats i +capacitat de propagar les seves idees. PERÒ des de 2002 el nombre d’ONGs que assisteixen a aquestes conferències ha disminuït a causa de les restriccions imposades pels estats. Procés de formació de les normes de governament global: producte de la col·laboració entre estats, empreses i ONGs. Les ONGs s’encarreguen de: 1. Replantejar l’enfoc dels problemes (reframing) i 2. Controlar que la nova norma s’estigui aplicant Finançament: →Contres: no gaudeixen d’independència financera. L’autonomia d’una ONG depèn de l’origen de la font de finançament. Segons NN.UU, els recursos financers d’una ONG haurien de provenir majoritàriament de les quotes dels socis o de les donacions d’entitats privades, tot i que very seldom també poden estar finançades per poders públis i OIGs. Pel que fa a les OIGs, la Comissió Europea contribueix a les ONGDesenvolupament dels països de la UE, ja que tenen a veure amb els programes europeus de desenvolupament i emergències en el si de la UE. Pel que fa als poders públics, tots els governs dels països de la OCDE compten amb un sistema de cofinançament de les ONGs. El finançament públic es pot materialitzar a través de subvencions per finançar projectes, subcontractes, mesures fiscals... Transparència: →Contres: les ONGs NO són transparents, no rendeixen comptes i estan al servei dels interessos dels estats de les OIGs o de les TNCs. Per això s’han creat mecanismes de supervisió com el Global Standard for Civil Society Organizations Accountability. Emergència d’un nou ordre internacional: →Contres: després de la guerra freda emergeix un nou ordre internacional, que impulsa la proliferació d’ONGs. Però les noves potències com Rússia o Xina desconfien dels actors no estatals. És per això que les ONGs tenen cada cop més dificultat per actuar, sobretot en matèria de drets humans (això fa augmentar els atacs als defensors dels drets humans, com la mort per falta d’assistència mèdica a la presó de l’activista en drets humans i Nobel de la Pau Liu Xiaobo). condicions laborals... Per tant, les TNCs viuen en una boira entre legislacions nacionals vinculants o no vinculants, la qual cosa les beneficia. Canvis en el s. XXI: a) L’emergència de Xina ha fet que un gran nombre d’empreses xineses de propietat pública entressin en el grup de les grans TNCs. Segons la revista Fortune, en el top 100 de TNCs trobem: 21 empreses xineses, 37 estatunidenques, 9 japoneses, 8 alemanyes, 6 franceses i 4 britàniques. En un primer moment, les TNCs occidentals van utilitzar Xina com a lloc on anar a deslocalitzar i exportar la seva producció, mentre que a dia d’avui les TNCs xineses han jugat un rol importantíssim en la configuració de Xina com una potència mundial. b) Creixement d’empreses en el sector financer i tecnològic. Els efectes d’això, segons la UNCTAD: les polítiques d’inversió de les empreses financeres tenen un paper rellevant en els processos de cooperació per assolir el desenvolupament sostenible en els països en vies. Empreses tecnològiques: entre 2010-2015 el seu nombre es duplica en el top 100 de TNCs i els seus actius creixen un 65%. Creixement espectacular dels gegants tecnològics estatunidencs: GAFA (Google, Amazon, Facebook, Apple). Problema de les grans tecnològiques: la fiscalitat. Són empreses que operen a nivell planetari, aleshores on paguen impostos? A més, la falta d’una integració fiscal beneficia les TNCs, que realitzen dumping perquè hi ha països on el sistema impositiu és més lax que en d’altres (per exemple, el doble irlandès o el sandvitx holandès→les empreses evadeixen impostos). En definitiva, estats i empreses NO estan mútuament subordinats, sinó que es intertwine i s’utilitzen els uns als altres per guanyar + poder. 3. Estructura del sistema internacional L’estructura és el marc en què els actors actuen i es relacionen. No es pot canviar d’un dia per l’altre. És la configuració del poder sorgida de les interaccions entre els actors, concretament, entre les potències del sistema (Esther Barbé fa una aproximació de l’estructura seguint una lògica jeràrquica). Debat entre determinisme estructuralista (l’estructura determina les pautes de funcionament i de comportament del sistema internacional)=individualisme (l’actor determina les relacions internacionals). Segons els constructivistes (Wendt): lògica estructuracionista: l’estructura normativa i els actors es constitueixen i reprodueixen mútuament. Debat entre realistes (estructura: equilibri entre estats)=liberal/constructivista (estructura: resultat del procés, de l’evolució de les relacions internacionals). 3.1.Estructura material: polaritat Aproximació realista: l’estructura és l’instrument d’anàlisi que ens permet explicar l’ordre en un sistema internacional anàrquic. Segons Pistone, la jerarquia entre estats i l’equilibri de poder entre potències permeten diluir mínimament el caràcter anàrquic del sistema internacional i introduir-hi una mica d’ordre i predicibilitat. PERÒ qui estableix aquest ordre internacional? Quantes potències conformen l’estructura? Quins són els actors més influents? Qui té més capacitat d’influència? I més agency? En definitiva, qui té més poder? Tres tipus de sistema: multipolar, bipolar i unipolar. El canvi=passar d’un tipus de sistema a un altre per tal de restablir l’ordre. Aron distingeix els sistemes de valors segons sistemes homogenis (els valors coincideixen→facilita la comunicació) o sistemes heterogenis (els valors són diferents i, fins i tot, excloents→els actors són enemics per naturalesa). ➢ Sistema unipolar - Lògica imperial - Una única potència estableix l’agenda internacional, dicta les normes, concentra totes les fonts de poder. - La potència hegemònica reuneix tot el poder de coacció i imposa els seus valors, idees, necessitats...a la resta d’actors. És un sistema homogeni, amb relacions de poder verticals (de dalt a baix). - Canvi: erosions internes de la potència hegemònica (per mitjà de dissidències internes, lluites internes, mala mobilització dels recursos...)/canvi des de l’exterior del sistema (“invasió dels bàrbars”)/relacions horitzontals entre els altres estats. - EX: EUA després de la IIGM ➢ Sistema bipolar - Equilibri entre dos potències (estabilitat=equilibri bipolar): dos potències tenen capacitats equivalents, però molt superiors a les capacitats que tenen la resta d’actors. - Dues potències estableixen l’agenda internacional, dicta les normes, concentra totes les fonts de poder. Imposen (coacció) al sistema internacional . - El sistema pot ser homogeni (valors iguals) o heterogeni (valors diferents). Si és heterogeni cada potència s’ha d’encarregar d’imposar els seus valors a la resta d’actors, i això pot acabar derivant en la formació de dos blocs molt marcats (ex: comunista VS capitalista). - Canvi: fracàs de l’equilibri bipolar o guerra entre les dues potències/erosió d’una de les potències/erosió dels lideratge de les potències (una o les dues) respecte als propis estats que lideren/erosió generalitzada del sistema gràcies a l’establiment de relacions interblocs per part dels estats sotmesos a un i altre costat - EX: URSS VS EUA ➢ Sistema multipolar - Equilibri entre vàries potències (5-7) amb capacitats equivalents. Ostenten el poder de coerció - Estabilitat: equilibri multipolar (habitualment sistema d’aliances entre potències. Per tant, aliança=dominació d’alguna potència sobre les altres). - Sistema de valors homogeni o heterogeni. Si el sistema és heterogeni, l’aliança pot perillar més i en aquest sentit és important el recurs de la força per mantenir les potències cohesionades. - Canvi: alteració aliances entre potències/aparició noves potències/una o dues de les potències aconsegueixen una posició dominant/una o dues potències exteriors aconsegueixen una posició dominant - EX: sistema europeu dels anys 30, quan es contraposaven 3 sistemes de valors (liberalisme, socialisme i feixisme). Tipus d’interacció: Interaccions: processos de comunicació i intercanvi. Hi ha dos tipus d’interacció: el conflicte i la cooperació. Entre ambdós s’estableix un contínuum, de manera que NO són extrems sense possibilitat de comunicar-se, sinó que existeixen fórmules intermitges i graduals, a mig camí entre el conflicte absolut i la cooperació perfecta. Els extrems d’aquest contínuum són: GUERRA (màxim perill per a la societat internacional) VS INTEGRACIÓ (els interessos i les identitats dels actors es fonen en una nova identitat. Es creen zones de pau dins del sistema d’estats, on desapareix la distinció entre àmbit intern i àmbit internacional). 4.1.El conflicte com a interacció bàsica: la guerra El realisme és una teoria dominant en la disciplina de Relacions Internacionals. I com que segons els realistes el sistema internacional és un món anàrquic on l’activitat internacional predominant és la guerra i on el comportament dels estats és naturalment conflictiu, a efectes pràctics les situacions de conflicte acaparen gran part de l’atenció dels acadèmics en rrii. Tanmateix, les situacions de cooperació són molt més nombroses que les de guerra, a la qual només s’hi arriba en un nombre molt limitat de conflictes. ➢ Definició i tipus de conflicte 1. Autors clàssics: Duroselle→característiques conflicte internacional: -Existència de voluntats oposades i d’objectius divergents -Es pot utilitzar la força per defensar els objectius -El conflicte evoluciona i passa per diferents fases a causa del canvi en les dinàmiques de conflicte, la voluntat dels actors implicats... Per tant: conflicte→caracteritzat per l’existència de violència (ús de la força), discrepàncies i de caràcter evolutiu. Un conflicte és un procés de llarga duració que evoluciona amb el temps. Hi ha tres fases: a) Tensió: d’on parteix el conflicte. Són actituds de desconfiança o sospita que els governants i la població d’una part tenen cap a una altra part. Ex: tensió permanent entre israelians i sirians a causa dels seus objectius incompatibles. Per tal de sortir d’aquesta fase de tensió es necessita una acció diplomàtica o militar, la qual podrà refredar el conflicte o, per contra, agreujar-lo. b) Crisi: explosió sobtada d’esdeveniments inesperats. La situació de “conflicte controlat/estabilitzat” desapareix com a conseqüència de l’esclat d’una acció hostil que una de les parts dirigeix cap a l’altra part. Això pot fer augmentar les tensions entre les dues parts, fins al punt que la part amenaçada (la que rep l’atac) es veu obligada a reaccionar sabent que l’altra part pot o bé rendir-se o bé reaccionar encara pitjor, provocant la guerra. Ex: bloqueig de Berlín. Enfrontament directe i molt calent entre EUA i URSS que podria haver acabat en guerra si els soviètics no s’haguessin rendit. Per tant, la crisi és un moment decisiu en la vida d’un conflicte, quan les potències implicades determinen si volen seguir endavant amb les tensions (i, per tant, iniciar una guerra) o si, per contra, han moderat les seves posicions i estan disposades a cedir. c) Guerra: situació extrema d’ús de la força armada. - Clausewitz: la guerra=una activitat que forma part del curs normal i natural de la política i, per tant, que és un acte que permet mantenir la continuïtat de la política. - Holsti: guerra=conflicte armat -Bull: guerra=violència organitzada duta a terme per unitats polítiques entre si -Aron: introdueix la motivació del conflicte. Segons ell, el conflicte pot estar motivat per l’escassetat de recursos (els actors lluiten per aconseguir la possessió de béns escassos) o per la incompatibilitat ideacional (els actors defensen valors mútuament excloents i incompatibles). Sovint el conflicte estarà motivat per ambdós factors. Definició conflicte: situació en què els actors tenen objectius incompatibles (litigi), per la qual cosa s’oposen entre si, ja sigui per la possessió de béns escassos o per la consecució de valors incompatibles. El conflicte pot arribar al seu punt màxim, la guerra, si els actors fan un ús extrem de la força per aconseguir els seus objectius. L’anàlisi de la guerra ha generat importants treballs acadèmics empírics que estudien aquesta interacció violenta en les relacions internacionals. Per exemple, el projecte Correlates of War (Universitat de Michigan, David Singer i Melvin Small, 1970) agrupa publicacions molt denses quant a acumulació i tractament de dades sobre conflictes i guerres des de 1816. PERÒ per tal de crear bases de dades sobre la guerra, primer cal distingir els tipus de violència. Segons Singer i Small distingim entre guerres internacionals (conflicte militar entre entitats nacionals, de les quals almenys una és estat i que provoca >1000 morts militars) i guerres civils, segons els status quo dels seus participants i el nombre de morts que provoca. Aquests criteris estan presents a les definicions proposades pel Uppsala Conflict Data Program (UCDP). Els conceptes generats pel UCDP per a classificar i analitzar els conflictes armats són els més utilitzats pels analistes. Segons el UCDP: - Definició conflicte armat: incompatibilitat que afecta el govern i/o el territori d’un país i que comporta l’ús de la força, donant lloc a >25 morts durant les batalles o durant 1 any. - Tipus de conflicte armat: →Segons nombre de morts →Segons el status quo dels actors implicats ➢ Evolució del conflicte armat Conflictes armats menors: >25 morts durant les batalles o durant 1 any Guerra: >1000 morts militars State-based: conflicte armat entre estats/entre govern estatal i grup rebel Non-state: conflicte armat entre dos grups organitzats que NO són governs estatals (ex: grups rebels o grups ètnics) One-sided violence: violència armada que el govern estatal o un grup organitzat dirigeix contra civils desarmats Non-state i one-sided violence s’engloben dins de la violència organitzada (conflictes sense participació estatal i violència contra la població civil). El concepte de violència organitzada és molt recent, ja que el conflicte armat ha anat evolucionant des de post- guerra freda. Avui dia hi ha autors que parlen de noves guerres (Kaldor) Tot i que no tenim gaire informació sobre la violència organitzada (ja que és un terme molt recent), tenim informació sobretot de conflictes armats amb participació estatal a partir de la IIGM. Dins d’aquest tipus de conflictes armats, l’UCDP distingeix entre: conflictes extraestatals (descolonització), interestatals o guerres internacionals tradicionals (dos o + estats), intraestatals (guerres civils) i intraestatals internacionalitzats (participen exèrcits de tercers estats). Evolució dels conflictes 1946-2016: - 280 conflictes diferents - Creixen els conflictes amb participació estatal (52 conflictes el 2018 —dels quals 6 són guerres (>1000 morts) — VS 32 el 2012) - Disminueix el nombre de víctimes - Els conflictes interestatals gairebé desapareixen (el 2018 n’hi ha dos: entre Índia-Pakistan i entre Iran-Israel) - Predominen els conflictes intraestatals, així com també augmenten els conflictes intraestatals internacionalizats (el 2018, l’exèrcit dels EUA estava implicat en 7 conflictes intraestatals de diversos països). - Les xifres del 2018 coincideixen amb les del període post-guerra freda, quan el nombre de conflictes va créixer a causa de la descomposició d’estats (Iugoslàvia, URS...). Al s. XXI, però, l’augment en el nombre de conflictes es deu a la proliferació de grups jihadistes (el 2018 l’Estat Islàmic participava en 8 conflictes a MENA). Conflictes armats durant la Guerra Freda (1945-1989): període de llarga pau. Tanmateix, encara que la guerra freda fos un període de llarga pau per les potències del sistema, hi van haver 20M de morts en accions de guerra. PERÒ hi ha canvis en els conflictes armats: - Es traslladen en un 75% als països del Tercer Món. Per tant, passem de guerres internacionals entre potències→guerres internacionalitzades (compten amb la participació d’exèrcits estrangers o amb el finançament de països del centre) als països del Tercer Món. Així doncs, l’enfrontament entre els dos blocs durant la guerra freda va facilitar el procés d’internacionalització, atès que els blocs i els seus aliats donaven suport a cadascun bàndols que s’estaven enfrontant en guerres civils. Les guerres en tercers països (Proxy wars) van ser un mecanisme d’enfrontament entre els dos blocs durant la llarga pau. - Desintegració d’estats federals (URSS) és també una font de conflicte després de la guerra freda. Dins de les noves guerres→Guerres degenerades (Shaw): provocades per la globalització, que afecta tant als actors que treballen en el propi terreny (periodistes, voluntaris, soldats...) com als factors econòmics que hi intervenen (comerç il·legal d’armes). En les guerres degenerades, la societat és la víctima, ja que els governants aprofiten la guerra per fer negocis fraudulents originats gràcies al propi conflicte (màfies, grups paramilitars estrangers...). Les guerres es converteixen en un negoci mutu (mutual enterprise), per la qual cosa no hi ha voluntat d’acabar amb el conflicte. Per tant, noves guerres=estats predatoris+economia criminal global+conflicte armat+delinqüència organitzada+violació de ddhh. pobresa. Disposar d’igualtat d’oportunitats i poder maximitzar les capacitats de cadascú. Seguretat humana vincula seguretat tradicional, ddhh i desenvolupament (3 pilars NN.UU). Ajuda al desenvolupament L’àmbit d’actuació més destacable de la cooperació internacional és l’ajuda al desenvolupament sostenible. En aquest camp, la cooperació serveix perquè els països desenvolupats estableixin una xarxa de transmissió i compartició de recursos amb els països en vies per tal que aquests surtin de la situació difícil. L’ajuda al desenvolupament va sorgir arran de la descolonització (anys 50-60) amb la intenció que els països del centre no perdessin influència sobre els estats emergents del Tercer Món. La noció que les rrii han de ser un mecanisme d’ajuda internacional es veu reflectida en la política exterior dels EUA i en la reconstrucció dels seus aliats a través del Pla Marshall. NN.UU té una estratègia d’ajuda al desenvolupament→Resolució 1.515 (1960) “Acció concertada en pro del desenvolupament”. Com es materialitza aquesta ajuda? - Enviant recursos de nord→sud=LÒGICA NORD-SUD - Organitzacions: Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD), Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD), Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), UE Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament (Comissió Brundtland): introdueix el concepte de desenvolupament sostenible com a solució per tal de generar benestar per a la generació actual sense hipotecar el futur de les generacions futures. Per tant, fomenta el desenvolupament del Sud però limita el creixement del Nord. La cooperació en l’àmbit del desenvolupament i la cooperació mediambiental són un tot. PERÒ l’ajuda al desenvolupament (ex: el Consens de Monterrey estableix que el 0,7% del PIB dels països avançats es dirigeix als països en vies) no ha donat tants bons resultats. Per què? - Gran Recessió 2008: les ajudes s’aturen - Falta de compliment dels acords - Emergència de noves potències. Èxit econòmic de Xina: es val qualsevol cosa per aconseguir l’enlairament econòmic?→Dubtes sobre la legitimitat de les mesures aplicades pel món occidental per fomentar el creixement econòmic (ex: condicionalitat democràtica, proteccionsme...) La lògica Nord-Sud de les ajudes al desenvolupament ha donat lloc a la cooperació Sud- Sud. La lluita contra pobresa extrema és un tema central en l’agenda internacional. La cooperació vol tenir un caràcter universal, en comptes de limitar-se als països més pobres. 17 objectius de desenvolupament sostenible impulsats per NN.UU: 1. Fin de la pobreza 2. Hambre cero 3. Salud y benestar 4. Educación de calidad 5. Igualdad de género 6. Agua limpia y saneamiento 7. Energía asequible y no contaminante 8. Trabajo decente y crecimiento económico 9. Industria, inovación e infraestructuras 10. Reducción de las desigualdades 11. Ciudades y comunidades sostenbiles 12. Producción y consumo responsables 13. Acción por el clima 14. Vida submarina 15. Vida de ecosistemas terrestres 16. Paz, justicia e instituciones sólidas 17. Alianzas para lograr los objetivos b) Nivells d’institucionalització de la cooperació: el vincle entre cooperació-institucions és objecte de debat. Són el resultat (transnacionalistes i liberals neoclàssics) o l’instrument (idealistes i neoinstitucionalistes)? La cooperació institucionalitzada pot tenir diferents nivells de formalització: acords polítics informals, tractats internacionals jurídicament vinculants... Depenent del nivell de formalització dels acords internacionals, les obligacions que es generaran pels estats seran unes o unes altres, fet que generarà una estructura d’incentius o de desincentius per sumar-se a l’acord o rebutjar-lo (ex: acord de Kioto=EUA). Mecanismes de cooperació internacional: - Institucions multilaterals: mecanisme de cooperació per excel·lència. Dues definicions de multilateralisme: o Transnacionalistes→Keohane, “el multilateralisme serveix per coordinar les polítiques nacionals en grups de >3 estats a través d’institucions o de mecanismes ad hoc (per aconseguir algo en concret)”. El multilateralisme es distingeix del bilateralisme o del unilateralisme pel nombre d’estats que hi participen. Quan els estats actuen multilateralment conserven molta autonomia i poden escollir basar la seva política exterior en el multilateralisme PERÒ o Constructivstes→Ruggie, “el multilateralisme és una forma institucional que coordina les relacions entre >3 estats segons uns principis estàndards que estableixen com s’ha de comportar cada actor davant de situacions determinades, sense tenir en compte els interessos particulars o les estratègies dominants de cadascú.” Els estats membres d’un acord multilateral veuen com la seva autonomia queda limitada per condicions que es donen quan els estats actuen multilateralment. Aquestes condicions són: indivisibilitat entre els estats (ex: la pau és indivisible), reciprocitat difusa (expectativa dels estats que els beneficis de la cooperació es repartiran de forma equitativa entre tots els estats). La institució multilateral per excel·lència és la ONU (institució universal), però també han proliferat els acords multilaterals de lliure comerç a nivell regional. Per tant, existeix cooperació multilateral a nivell regional: - Interaccions de cooperació a nivell regional: regionalisme. El concepte regió és un constructe social associat a la cooperació i integració de societats i estats, ja sigui per la geografia (proximitat territorial) o per un sentiment de pertinença col·lectiva. La regió és on s’institucionalitza la cooperació. EX: la creació de l’OTAN ha donat lloc a una regió euroatlàntica, on les persones comparteixen una identitat comuna. Per tant la institucionalització de la cooperació (OTAN) genera noves identitats col·lectives (asianess=identitat asiàtica que imita l’europea). Definició regionalisme: procés formal emprès des dels estats que es tradueix en un projecte polític basat en acords jurídics i organitzacions regionals que va més enllà de la regionalització i que està basat en interaccions socials de caire econòmic, cultural... Etapes regionalisme: 1. Regionalisme com a mecanisme de cooperació econòmica per fer front a la globalització: Organització dels Estats Americans, Organització de la Unitat Africana, CEE 2. 1980-2008: nou regionalisme. És un regionalisme fonamentalment econòmic que s’allunya de les pautes d’integració estatal (UE). Dona lloc a organitzacions econòmiques regionals (Mercosur) i a fòrums formals (Cooperació Àsia-Pacífic APEC). 3. 2008-actualitat: el sistema internacional viu un procés de readaptació i renegociació dels acords i les organitzacions regionals. EX: el Tratado de Libre Comercio de América del Norte (TLCAN) s’ha convertit en el Tratado entre Méjico, EUA y Canadá (T-MEC), la Unión de Naciones Sudamericanas (UNASUR) s’ha desintegrat per conflictes ideològics entre els estats membres, fet que ha donat lloc al Foro para el Progreso de América del Sur (PROSUR). L’últim pas de la cooperació és la integració. Integració: - S’aplica a organitzacions econòmiques regionals, anomenades organitzacions d’integració econòmica. - Consisteix en fer desaparèixer les barreres comercials i econòmiques i crear un espai únic. - Té diferents fases: 1. Creació unitat duanera mitjançant l’eliminació de barreres comercials→integració negativa (desmuntar barreres), 2. Creació mercat comú, amb polítiques monetàries i fiscals comunes→integració positiva (harmonitzar interessos), 3. Veu regional única. - Integració i cooperació NO són mútuament excloents - Si es vol aconseguir la integració positiva total els estats han de cedir sobirania i delegar autoritat a òrgans supraestatals amb plenes capacitats legislatives i executives (ex: UE). - Segons Díez de Velasco: amb la integració, els estats membres cedeixen competències als òrgans comuns. Aquesta cessió de competències donarà com a resultat l’atribució dels poders i funcions que fins aleshores havien estat en mans de cada estat membre a uns òrgans independents supraestatals. Aquests òrgans tenen la capacitat de pronunciar-se per majoria (i no per unanimitat) si estan formats pels representants governamentals de cada estat. Les decisions que adoptin aquests òrgans seran vinculants pel conjunt dels estats membres. - Segons Hass, la integració política és un procés a través del qual els actors polítics transfereixen lleialtat i les seves expectatives a una autoritat supraestatal.