Teoría del Desarrollo: Piaget y Vygotsky - Prof. 797, Resúmenes de Psicología del Desarrollo

¡Descarga Teoría del Desarrollo: Piaget y Vygotsky - Prof. 797 y más Resúmenes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity! UNITAT 1 – Hª i teoria del desenvolupament. Desenvolupament personal i educació PIAGET El desenvolupament és un procés orgànic que s'inicia quan el nen/a entra en contacte amb el seu mitjà i suposa un procés de construcció del coneixement a partir de la interacció de les característiques de l'entorn amb les invariants funcionals de la persona. El motor de desenvolupament és l’acció del subjecte sobre l’entorn. L’activitat psíquica intel·ligent es desplega a partir de l’acció. El nen organitza i coordina el seu moviment al llarg de la primera infància, després aquesta acció pot ser organitzada mentalment per convertir-se finalment en operacions lògiques que permeten l’abstracció i el discurs científic. El comportament és un conjunt d’accions i eleccions sobre el medi. El coneixement prové de l’acció. Un dels factors claus del desenvolupament és l’experiència amb objectes. El nen organitza i coordina el seu moviment (esquemes d’acció). En la primera infància, a partir d’una acció s’aprèn allò que ha motivat aquella acció. Llavors, incorpora aquella informació, l’assimila, l’organitza mentalment. Després això portarà a raonament lògics que permetin l’abstracció. Els esquemes en animals inferiors són molt rígides però per l’home (i animals superiors) són ajustables flexibles, combinables, al seu objecte. Els esquemes s’acomoden. El coneixement es produeix perquè s’estableix un cert equilibri entre els processos d’assimilació i acomodació permet que s’interpreti l’objecte i s’actuï sobre ell. Si els esquemes disponibles no són adequats desequilibri, resistència a assimilar (pertorbació) revisar esquemes inicials per restaurar equilibri reorganitzar i compensar esquemes forma superior d’equilibri desenvolupament intel·lectual. Per Piaget l’adaptació és la tendència i l’objectiu. Segons Piaget, els progressos cap a la intel·ligència passen per diferents períodes o nivells, dintre dels quals estableix els estadis, subordinats entre sí i donant-se suport els uns als altres (constructivisme). Accepta que hi ha funcions innates, l’experiència té un paper en el desenvolupament, però està filtrada per l’assimilació que, permet que els esquemes (que emergeixen en l’activitat d’intercanvi i que finalment es desenvolupen en representacions i conceptes amb la seva evolució) es trenquin contínuament (a través de les experiències) per tornar a reconstruir-se en plans nous, de forma que el nen amplia el seu coneixement. Aquest procés és el constructivisme que, arrenca del nivell sensoriomotor fins arribar al domini de les operacions mentals (raonament lògic). 3 estadis del procés de desenvolupament cognitiu: • Sensoriomotriu (0 a 2 anys) coordinació d’esquemes d’acció física, diferenciació entre el món extern i el jo, construcció d’univers estable dels objectes. • Operacions concretes (2-10/11 anys): esquemes d’acció interioritzats, combinar i coordinar esquemes, utilitzar certes operacions: reversibilitat, regles de conjunt, classificació, seriació, conservació de nombre, manteniment d’ordre espacial i temporal, mesura,.. • Operacions formals (10/11-15/16 anys) raonaments hipotètics, estructures matemàtiques i de lògica. Són estadis comuns per tothom, universals i adquirits en el mateix ordre. Factors responsables del desenvolupament: • Maduració • Experiència amb objectes • Experiència amb persones • Equilibració Relació desenvolupament i aprenentatge: la relació i interacció amb altres persones té paper secundari. Les pràctiques educatives no tenen paper fonamental en el desenvolupament. El procés de desenvolupament es produiria igual. Conclussió. Per Piaget el desenvolupament és: universal, fonamentalment biològic, estable, orgànic, hi té poc pes l’ educació i la cultura, irreversible, amb una direcció, programat biològicament, necessari, progressiu i regular, genètic, innat, general, global. GLOSSARI Esquema Sistemes estructurals mitjançant els quals un organisme organitza el món. Els esquemes permeten classificar la realitat a través d’elements recognoscibles gràcies a una certa regularitat dels diferents elements del medi. Concepte clau en la psicologia de Piaget, els esquemes són estructures bàsiques de característiques generalitzables que permeten organitzar l’acció i assimilar el coneixement a base de repetir accions o d’aplicar-les a nous objectes. Es construeixen successivament en l’intercanvi amb l’entorn i el seu nombre, combinació i coordinació determina la possibilitat de desenvolupament cognitiu progressiu de cada subjecte. Podem distingir entre esquemes d’acció física, esquemes d’acció representatius interioritzats i esquemes d’acció representatius operacionals, que evolucionen en els diversos estadis de desenvolupament sensoriomotriu, preoperacional i d’operacions concretes. Esquema d'acció Concepte introduït per Piaget per donar explicació al desenvolupament cognitiu dels éssers humans. Conjunt estructurat de les característiques generalitzables d’una acció, es a dir, característique que La internalització és el procés d’apropiació i regulació que hi ha entre el funcionament intermental i el funcionament intramental (caràcter socio-psicològic). En aquest procés, el medi extern es va apropiant del subjecte. Per tant els processos intermentals passen a ser intramentals. Es el pas d’una funció del pla social al pla mental, es produeix quan el nen comença a utilitzar tot sol els signes que han utilitzat els adults per regular la seva activitat Dos nivells de desenvolupament: real (capacitat que ja ha adquirit i que pot usar i controlar de manera autònoma) potencial (necessita la guia i col·laboració d’altres més experts) La diferència entre el que l’individu és capaç de fer sol (intramental)i el que ha de fer amb ajuda dels altres (intermental) s’anomena zona de desenvolupament pròxim (ZDP). Mediación semiótica La mediación semiótica, introducida por Vygotsky en su teoría de desarrollo de las funciones psicológicas superiores, se refiere a una mediación que utiliza los instrumentos y los signos como filtros entre el individuo en desarrollo y su entorno. Estos instrumentos y signos tienen un origen social y cultural, y por ello, sólo se pueden transmitir a través de las relaciones sociales con personas más capacitadas. Para Vygotsky, el desarrollo de las funciones psicológicas superiores típicamente humanas se adquiere pues dentro de lo que él define cómo la línea social y cultural del desarrollo, a través del proceso de mediación semiótica. Mediació cultural i social del desenvolupament. El desenvolupament és un procés que es duu a terme gràcies a la interacció amb les persones que l’envolten i la participació en activitats pròpies de cada cultura i entorn social (costums, ideologia, pautes de conducte, valors actituds, estructures d’activitat i de relació social,..). Es un procés que tot i que té en compte la maduració neurofisiològica del nen, es produeix de fora a dins, és condicionat, i té especificitat cultural. Línia social i cultural Concepte que forma part de la teoria del desenvolupament de les funcions psicològiques superiors de Vygotsky. Procés on és caracteritza el caràcter mediat per signes conduint així a la execució autoregulada i conscient. Aquet procés demana la interacció amb altres persones més competents des del punt de vista del domini de les eines i habilitats culturals del grup. El desenvolupament cultural permet la transformació de processos elementals superiors. Líneas amb interacció i influència amb la línia de lo natural. ENFOCAMENT SISTÈMIC DEL DESENVOLUPAMENT El desenvolupament és la successió de canvis d'estat d'un sistema en el transcórrer del temps, cap a estats de major organització. El desenvolupament sorgeix de l'intercanvi amb l'entorn per part d'un sistema obert que actua- organitza per a mantenir l'equilibri. El canvi d’un sistema es produeix per la interacció entre el seu estat i una pertorbació que li arriba de fora. Comportament= canvi observable. El nen és un sistema obert. El medi amb el qual l’organisme trafica és tb un sist extern. El més important d’un sistema no són les unitats sinó les relacions que les lliguen. Els sistemes tenen una finalitat i objectiu incorporat al disseny. Per tant els estímuls no determinaran els canvis del sistema sinó, el seu disseny. El subjecte és un sistema obert autopoiètic que canvia en funció de les seves característiques com sistema i dels seus intercanvis amb l'entorn en el qual habita. La finalitat del desenvolupament és que l'organisme sigui un sistema organitzat en tot moment, a mesura que va canviant i relacionant-se amb el seu entorn. El nen com a sistema obert, Es una unitat complexa en el temps i l’espai, i la seva transformació (desenvolupament) es deu a la combinació entre el seu estat i les pertorbacions que rep des de l’exterior del sistema. El canvis (desenvolupament) es produeixen degut a l’intercanvi entre el sistema nen i altres sistemes o organismes. Aquestes pertorbacions han de ser “compatibles” amb el disseny del sistema nen. GLOSSARI Autopoiesi Producció d’organització. Qualitat dels sistemes de crear o destruir elements del propi sistema, degut a les pertorbacions del medi. Aquestes variacions dins el sistema no el canvien (només el modifiquen), ja que és una unitat invariable en el temps i manté sempre la mateixa identitat. Exp.: començar a caminar. Sistema autopoiètic Mecanisme biològic d’autoorganització a nivell cel•lular d’un organisme que li permet evolucionar com a sistema, tot mantenint una certa cohesió com a entitat. Retroalimentació o feedback El concepte retroalimentació (feedback) significa literalment “alimentar-cap-endarrere”. El podríem definir com un procés en el qual està implicat el sistema o organisme que recull tota la informació dels efectes que la seva acció proporciona al medi on viu. D’una manera més senzilla, podríem dir que la conducta de cada individu influeix en les accions dels altres i al mateix temps es veu afectada per aquells comportaments que retornen. Nínxol ecològic Fa referència a la relació que manté un ésser viu amb el seu ecosistema o amb altres éssers vius. En psicologia del desenvolupament es considera la xarxa que es crea en la interrelació del nen i el seu entorn social i físic, encara que el nínxol ecològic humà és essencialment social. El nen com a sistema obert, Es una unitat complexa en el temps i l’espai, i la seva transformació (desenvolupament) es deu a la combinació entre el seu estat i les pertorbacions que rep des de l’exterior del sistema. El canvis (desenvolupament) es produeixen degut a l’intercanvi entre el sistema nen i altres sistemes o organismes. Aquestes pertorbacions han de ser “compatibles” amb el disseny del sistema nen. APROXIMACIÓ ECOLÒGICA DE BRONFENBRENNER Cada organisme humà es comporta, està en relació, amb altres organismes (humans, animals, plantes) que al seu torn estan relacionats entre si, en un medi físic. Aquesta xarxa relacional és el sistema ecològic . Ecologia, estudi de les relacions d’un gran sistema que inclou subsistemes relacionats entre sí i amb l’entorn. El desenvolupament del nen es dur a terme dins de instàncies o institucions àmbits (Settings). En aquests àmbits el nen inicia activitats típiques, teixeix relacions socials, i comença a desenvolupar rols socials. Els àmbits són el microsistemes. (família) Mesosistema: conjunt de microsistemes i de relacions que s’estableixen entre si. Transició ecològica: canvi d’activitats, relacions i rols en canviar a un àmbit nou. (Exp: entrada a l’escola, separació pares, trasllat, vacances,..) Exosistema: àmbit inaccessible pel nen però amb influència sobre ell. (Exp: professió dels pares, televisió,..) Macrosistema: institucions socials a gran escala que influeixen en la legislació i l’organització social dels ciutadans. (exp: institucions polítiques, religioses, professionals..) ENDÒGEN <--> EXÒGEN El desenvolupament està generat des de dins (Endògen) o procedeix per impulsos externs (exògen)? Polèmica cultura / naturalesa. Què és innat? Hereditari? Instintiu? Hi ha processos psicològics concrets que estan orientats, ja en néixer o poc després, cap a tipus d’experiència molt concrets (locomoció bípeda, llenguatge, maduració sexual, etc. Són necessaris i universals. Altres canvis són desencadenats per la socialització: normes i costums socials i aprenentatges escolars. No universals, diferents. (lectura, escritura, ..) Maduració: les estructures estan apunt per funcionar en un domini concret. Bucle estructura/ comportament. Tot comportament implica una experiència, és a dir , un coneixement que reverteix en l’organisme -> Retroalimentació. Coexistència de continuïtats i discontinuïtats en el desenvolupament humà. CULTURA, EDUCACIÓ, APRENENTATGE I DESENVOLUPAMENT Metàfora de la bastida