Mito griego: Prometeo, Eteocles y Edipo - Prof. Galmés, Resúmenes de Historia del Arte

¡Descarga Mito griego: Prometeo, Eteocles y Edipo - Prof. Galmés y más Resúmenes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! ESQUIL >Prometeu encadenat: Prometeu, fill de Temis (la deessa Terra) i de Cronos, és castigat pel deu Zeus a causa de la seva relació amb els humans; aquest fet indigna a Prometeu perquè ell ha sigut qui ha fet dels homes el que són, i a més va recolzar a Zeus durant les "eleccions" al tron. El càstig consisteix en lligar Prometeu amb cadenes de bronze a una rocalla a la fi del món per tota l'eternitat, on aquest es cremarà dia si dia també amb els potents rajos de Sol. Qui el lligarà a la rocalla sense voler-ho serà Hefest, fill de Zeus i déu del foc, tant com amic de Prometeu, supervisat per Força i Violència, esclaus de Zeus. Al llarg de la tragèdia Prometeu rebrà varies visites: Oceànides (el cor, que es lamenten de la seva desgràcia), Oceà (que intentarà persuadir a Zeus per a que l'alliberi), Io (que explicarà la seva desgràcia en mans d' Hera) i Hermes (que farà de missatger). Prometeu, gràcies a l' oracle que l'explicà sa mare, sap que al cap de no se quantes generacions, algú destronarà Zeus i l'alliberarà; Zeus vol saber qui, i al no obtenir resposta, incrementa el seu càstig. >Set contra Tebes: L'acció es desenvolupa a Tebes, poble de Cadmo. Arriba un espia de l'exèrcit enemic, i anuncia que els aqueus repten la ciutat enviant set soldats a les set portes que defensen Tebes. Eteocles, el rei de Tebes i fill d' Edip, s'enfrontarà contra el seu propi germà Polinices, no sense abans haver advertit al cor (format per dones de Tebes), que deixin de suplicar i plorar i que resin pel futur de la ciutat. Finalment, la ciutat triomfarà però els dos germans es mataran mútuament, tal i com havia presagiat Eniris maleint el llinatge d' Edip (Eteocles i Polinices van ser fills de la seva mare i el fill d'aquesta, que actuà com a marit). Finalment, a la cerimònia, el missatger anuncia que Tebes ha decidit que Eteocles sigui enterrat dins la ciutat i sepultat, i Polinices no. Una de les dues germanes, Antígona, s'oposarà, cosa que desagradarà moltíssim a la germana restant, Ismena. >Orestíada: 1. Agamenón: Al partir Agamenón para Troya había prometido a Clitemnestra que le anunciaría por medio de hogueras la toma de la ciudad el mismo día que sucediese. Desde entonces Clitemnestra tenía puesto de atalaya a un siervo que debía estar en observación por si se veían las señales. El atalaya ve la hoguera, y corre a anunciarlo a su señora. La cual, con aquella nueva, viene a los ancianos que componen el coro de esta tragedia y les comunica el feliz suceso. Poco después llega Taltibio, quien refiere todo lo acaecido en la expedición. Por último, aparece Agamenón en su carro de guerra, seguido de Casandra, que viene en otro carro, con todo el botín y los despojos tomados al enemigo. El Rey se retira a su palacio acompañado de Clitemnestra, y en tanto Casandra predice los crímenes que han de ensangrentar aquella regia morada: su muerte, la de Agamenón y el parricidio de Orestes. Acometida como de furor profético, arroja sus ínfulas de sacerdotisa y corre al lugar donde sabe que va a morir. Y aquí entra la parte de la acción más digna de admirarse, y más apta para causar en los espectadores terror y compasión. Esquilo hace verdaderamente que Agamenón sea muerto en escena. La muerte de Casandra se consuma en silencio; pero después el poeta hace que aparezca a la vista el cadáver de la infortunada. Y en conclusión, presenta a Clitemnestra y a Egisto haciendo alarde de haber tomado los dos venganza en una misma y única cabeza: ella, de la muerte de Ifigenia; él, de los males que causó Atreo a su padre Tiestes. La tragedia fue representada el año segundo de la Olimpiada ochenta, bajo el arcontado de Philocles. Obtuvo el premio Esquilo con Agamenón, Las Coéforas y Las Euménides, y con el Proteo, drama satírico. Tuvo el oficio de corega en esta representación Xonocles Aphidneo. 2. Las Coéforas: La escena representa la plaza de Argos. Al fondo el palacio de los Atridas. A un lado se ve el túmulo de Agamenón. Cumpliendo las órdenes del Oráculo, vuelve Orestes a su patria, acompañado del fiel Pílades, y llega al lugar donde se alza el túmulo de Agamenón al tiempo que a él se encaminan las esclavas de Clitemnestra, portadoras de las libaciones que la reina ofrece a los manes de su esposo para conjurar los peligros con que en sueños se ha visto amenazada. Se había unido a ellas Electra, a quien luego con vanas señales se da a conocer Orestes. Satisfácese de todo cuanto ocurre, y ya advertido, dirígese a palacio fingiéndose viajero focense, que al pasar por Daulia recibió encargo de comunicar a los deudos del príncipe la nueva de su muerte. Cuando lo oye, Egisto sale regocijado a certificarse de la verdad e, incontinenti, es muerto. Acude a sus ayes Clitemnestra, y también pierde la vida a manos de su hijo, sin que le valgan las razones con que intenta defenderse. Pero cometido el horrendo parricidio, las Furias se apoderan de Orestes, el cual huye a Delfos, siempre perseguido por las tenaces vengadoras. 3. Las Euménides: Perseguido por las Erinnis llega Orestes a Delfos, desde donde, por consejo de Apolo, se encamina a Atenas y se acoge al templo de Atena. Favorécele la diosa; vence en juicio, y regresa a la ciudad de Argos, ya libre del todo. Las Erinnis se ablandan; vuélvense propicias y reciben el nombre de Euménides. El coro compuesto de ancianos. SÒFOCLES >Antígona: Reina en Tebas, después de la muerte de los hermanos ETÉOCLES y POLINICE, CREONTE. El nuevo soberano prohíbe dar sepultura al cadáver del segundo. ANTÍGONA, su hermana, a pesar del decreto del tirano, obedeciendo a sus sentimientos de amor fraternal, se propone ir a sepultarlo y así se lo comunica a su hermana ISMENA, Esta rehúsa acompañarla; entonces ella decide realizarlo sola, pero es detenida y conducida ante el tirano CREONTE que la condena a muerte. HEMÓN, hijo de CREONTE y prometido de ANTÍGONA, pide a su padre que derogue esta sentencia, que considera injusta. Su padre no accede, y el joven se va al antro en donde ha sido encerrada ANTÍGONA; pero, cuando llega ésta ya se ha suicidado. El adivino TIRESIAS anuncia a CREONTE los tristes acontecimientos que deducidos de sus presagios se avecinan, y el CORO exhorta a CREONTE a que, para evitarlos, rectifique su sentencia, perdone a ANTÍGONA y dé sepultura a POLINICE. CREONTE, aunque de mala gana, accede; pero tardíamente, pues HEMÓN, en su desesperación, al encontrar a ANTÍGONA muerta, se suicida a la vista de su padre. Un mensajero viene a anunciar a la reina EURÍDICE la muerte de su hijo. Ella, enloquecida por el dolor que le produce la noticia, se retira en silencio y, dentro del palacio, se hunde una espada y muere increpando a CREONTE por la muerte de sus hijos. CREONTE se ve castigado, como lo dice el CORO: «¡Qué tarde parece que vienes a entender lo que es justicia!», y añade: «Hay que ser sensato en las resoluciones y no violar las leyes escritas,las leyes eternas». >Èdip el rei: Esta tragedia, considerada como la obra maestra del teatro antiguo, es una leyenda de origen tebano enlazada con la leyenda de LAYO; ambas leyendas han pasado por muchas variantes hasta llegar a la que en la obra acoge Sófocles. La idea que encarna es que nadie escapa a su destino. Da comienzo la obra presentándonos al pueblo tebano, que, víctima de la peste, se congrega en el Agora para solicitar de su rey, EDIPO, a quien tienen en gran veneración, que encuentre un remedio a sus males. La contestaci6n que trae CREONTE, cuñado de EDIPO, del oráculo de Delfos, da a conocer al rey y al pueblo que el azote que sufren es un d’Aiax. Els personatges són; Atenea, Ulisses, Aiax, Agamemnon… fins a nou i el or de mariners de Salamina. Aquesta obra està mancada d’unitat, es divideix en dues meitats, la primera fins que Aiax mor i la segona fins a saber què es fa amb el cor. Potser la continuació està relacionada amb les altres dues que conformava la trilogia. Ulisses se’n compadeix d’Aiax perquè sap que també li podria passar a ell, és l’únic que el defensa. Aiax domina l’obra, tan quan es viu com quan es mort, ell és inflexible i no accepta els consell, i sempre és el centre de l’escena. Fa un monòleg quan s’acomiada del món i, en algun moment parla de tal manera de la vida, que el cor i la seva dona es pensaven que no es mataria. A l’obra es dóna un canvi d’escena quan Aiax pren la decisió de morir. Es diu que aquesta obra mostra dos móns dos actituds: un heroi antic, de l’antiga democràcia, que es mou per motius d’honor, Ulisses un home pragmàtic que actua per raonaments. Representa les dues maneres de ser de la Grècia clàssica. Queda clar que l’home és manipulat pels déus. Atenea protegeix a Ulisses perquè Aiax ha caigut a la hibris, mostra l’enuig i s’equipara als déus. A Aiax només l’importa al seu honor, ni la dóna ni els fills. EURÍPIDES >Medea: Es va estrena el 431, va obtenir el primer premi i va suposar un escàndol per al públic conservador atenenc, formava part d’una trilogia: “Els àtics segadors” i “Filoctetes”. Aquesta obra ens mostra una dona al límit de la ràbia per l’abandó de la persona que estima. Ella que es una princesa oriental bàrbara, que traeix al seu poble i mata al germà per fugir am Jason, príncep grec amb qui té dos fills i que viu com estrangera se sent traïda quan aquest li diu que es casarà amb la filla del rei de Corint, Creont. De fet planteja un tema intemporal: els membres d’un país i els immigrants, Medea, princesa oriental amb altres costums, és una bàrbara i com a tal sí que es capaç de matar al seus fills. Medea planteja fins a quin punt es pot perdre la raó; és una dona que sens comunica com dona, mata els seus fills i abandona la ciutat, és una deessa oriental adaptada al món grec, aquest caràcter de bruixa domina l’obra. L’escena de l’assassinat dels nens, que no es veu, és d’una força extraordinària, com la que Jason clama on són els seus fills. Finalment apareix Medea sobre un carro conduit per dragons (és neta del Sol). En aquesta obra ens mostra un món irracional en front del racionalisme d’Eurípides. La acción es en Corinto. (Véase en la escena el palacio de Creonte). El coro está formado por mujeres conrintias. >Hipòlit: Escrita als voltants del 428, és l’obra que ha tingut més fama i ha donat més versions però amb el títol de Fedra. Va obtenir el primer premi, a “Hipòlit Pelat” ja havia escrit sobre aquest personatge que havia creat un gran escàndol pel tracta que dóna a la dona. Fedra és casada amb un home gran –Teseu- que ja té un fill d’un matrimoni anterior amb Hipòlita, el fill s’anomena Hipòlit i representa la virtut, la bellesa, la virginitat, l’esperit lliure. Fedra ve de Creta, el seu pare era Minos i la seva mare Pasifae que també van engendrar a Minotaure i Ariadna. Està marcada per Afrodita deessa de la voluptuositat i del amor carnal que, a través de Fedra, es venjarà de Teseu. Fedra un cop casada amb Teseu, s’enamora d’Hipòlit, i emmalalteix d’amor. La seva dida li explica a Hipòlit que Fedra està enamorada d’ ell, però aquest no en vol saber res, diu que és una barbaritat, que Teseu és el seu pare... quan Fedra ho sap es consumeix de vergonya i ràbia, escriu un nota a Teseu on diu que Hipòlit l'ha violada i com que no ho pot suportat es suïcida. Teseu, que era protegit per Poseidó quan llegeix la nota li demana que l’ajudi a castigar al seu fill, i aquest que no en sap res, està passejant per la platja i és devorat per un monstre marí. Aleshores la deessa Artemis, li explica la veritat a Teseu. L’obra tracta la virtut (Hipòlit) i desig (Fedra). >Troianes: Escrita al 415, el cor el formem les joves troianes, situa l’obra en el temps en que estan esperant a ser subhastades, es veu a Cassandra, filla verge d' Hècuba, completament embogida sabent quin és el seu destí i la seva mort: es casarà amb el rei Agamemnon. L'altra filla Polixena, serà sacrificada com a ofrena sobre la tomba d' Aquil·les. Es veu també a Andròmeca, esposa del recentment difunt Hèctor, fill d' Hècuba, que es desespera perquè li prenen el fill Astiànax per matar-lo i perquè serà l'esposa del fill d' Aquil·les. Hècuba, serà l'esclava d' Ulisses. Apareixen en escena Helena (causant de la guerra) i Menelao (espòs traït per Helena, rei grec). També apareixen Atenea i Poseidó, i Taltibio, missatger dels grec. De nou planteja el tema de les conseqüències de la guerra, és una obra antibèl·lica. >Hècuba: Va ser l’obra següent, la situa un cop acabada la guerra amb Troia, i Hecuba dona del rei Priam de Troia junt amb les altres dones troianes, estan esperant a ser repartides, com a botí de guerra, entre els caps dels grecs, després d’haver vist la mort del seu marit i dels seus fills Hèctor i Paris, veu com volen sacrificar la seva filla Polixena per la mort d’Aquil·les, l’entrega de Casandra a Agamemenon i li porten el cos del seu Polidor que ha estat matat per un amic de la famlia –Polimestor- que els ha traït, ella exigeix el dret a castigar-lo i amb enganys el fa anar a la tenda on estan esperant a ser subhastades i li arrenca els ulls i li mata els fills. El cor només separa episodis. A les tragèdies d’Eurípides no hi discursos morals per a la població en general com a la Orestiada o Antígona, sinó que es tracten qüestions individuals, aquest és el contrast amb Esquil i Sòfocles. (GUARDAT PDF) >Fills d' Heracles: Va ser escrita aproximadament al 430, essent la peça més breu que s’ha conservat d’ell, forma part del grup Andrómeca, Les suplicants, Fill d’Heracles, es pot fer una lectura antiespartana, és a dir, una lectura política. Planteja el destí del fill d’Heràcles. El cosí d’Heracles és enemic i mortal, s’anomena Euresteu, vol acabar amb la nissaga i investiga a on van els fills, els segueix fins a Marató, a on els fills d’Heracles, l’àvia, Alcmena, Iolaos, Makaria (la germana) van a demanar asil. Demofont (rei d’Àtica) els garanteix que els protegirà, però Euristeu envia un herald exigint que se li entreguin, Demofont es nega i es produeix una lluita. Un oracle ha predit que algú ha de morir perquè els fills d’Heracles visquin, i Makaria accepta la mort, Iolaos que és un vell guerrer ja retirat es vesteix per a la lluita i recupera la joventut i la presència d’un gran guerrer, guanyen la guerra i Euristeu és empresonat per Iolaos i portat a Marató. Els atenencs per por no el volen matar, però Alcmena exigeix la seva mort tot i que concedeix que sigui enterrat. Aquesta obra és d’un gran moviment en canvi és molt breu, de fet, el tema és què fer amb els captius i si s’ha de donar asil als estrangers, no és una gran obra. >Ifigènia: >Àulida: >Les Bacants: http://nevada.ual.es/fgriega/PDF/EUR-BAC-Tea.pdf ARISTÒFANES >Granotes: http://historiantigua.cl/wp-content/uploads/2011/07/Aristofanes-las-ranas.pdf PLAUTE >Miles glorioses: http://historiantigua.cl/wp-content/uploads/2011/07/Plauto-Tito-Maccio-II-El- Militar-Fanfarron.pdf >Amfitrió i Aululàlia: http://historiantigua.cl/wp-content/uploads/2011/07/Plauto-Tito-Maccio- Tomo-I-Anfitrion-Bilingue.pdf ARISTÒTIL -Poètica.