Seleccio poemes Marius Torres examens anteriors, Exámenes de Poesía

¡Descarga Seleccio poemes Marius Torres examens anteriors y más Exámenes en PDF de Poesía solo en Docsity! LA CIUTAT LLUNYANA Màrius Torres naix a Lleida l’any 1910 i mor al Sanatori del Puis d’Olena el 1942. És considerat un dels poeta líric i un dels poetes catalans més importants del segle XX. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori, restant per tant, malalt i derrotat, exiliat a l’interior. Escriu davant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra. Als seus poemes veiem una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu d’una pàtria vençuda. Pel que fa als trets estilístics de l’autor, un aspecte important és la gran varietat de formes mètriques com el sonet, el sonet anglès... Sovint barreja versos d’art major i art menor. La seua obra poètica està construïda a partir de constants indagacions en la seua vida emocional i moral, escriu sobre l’experiència amb els seus sentiments i pensaments. Per a Màrius Torres, la poesia ha significat un mitjà expressiu de la personalitat, és a dir, utilitza la poesia per expressar i mostrar amb sinceritat el que sent, des del seu interior cap al lector. El poeta partix de les seues vivències referents al dolor físic i moral, però sobretot amb l’enfrontament amb la realitat de la seua malaltia. Aquest contempla l’amor, la mort, els records i l’esperança, la bellesa, la nit, la religió, la natura, però sobretot, la música. Per a analitzar el contingut del poema, podem dividir-lo en dues parts. Per una banda, el 1er i 2n quartet, on s’explica i es descriu la ciutat derrotada i que no hi ha marxa enrere, s’ha de continuar endavant. Per altra banda, els dos tercet, on explica i descriu la utopia d’una ciutat renovada i victoriosa. No obstant això, podem entendre que l’autor d’alguna manera ens expressa la tristesa que vivia. Es refereix alhora a Lleida, a Catalunya, als catalans, però també a conceptes i idees abstractes que els catalans havien confiat obtenir en un futur d’acord amb la Catalunya d’ideals que havia bastit la República, amb els seus “somnis” enrunats i, una única esperança per al poeta que viu la mort d’aquests seus ideals i sent propera la seua: la fe, Déu, el més enllà... Màrius Torres va escriure aquest sonet l’any 1939, per tant, ja es trobava al sanatori de Puig. Si analitzem les quatre parts del poema, al 1er quartet l’autor ens situa en el temps de la derrota dels catalans contra l’exèrcit franquista i com tots els ideals pel que van lluitar son destrossats. Al 2n quartet ens mostra una energia pessimista pel fet que la guerra estava perduda, però també transmet esperança, ja que els nous catalans hauran de continuar endavant, aprenent dels errors i, tornar a aixecar Catalunya i reconstruir-la creient en la utopia. Per acabar, als dos últims tercets, l’autor desitja oblidar la ciutat devastada i continua expressant el desig d’aconseguir una altra vegada la terra perduda, renovada en tots els aspectes, la utopia. Després de l’anàlisi del contingut, podem dir que el tema principal del poema és l’esperança del poeta de recuperar allò perdut en la derrota de Catalunya. Comptat i debatut, segons el llibre de Luján Atienza, l’estructura del poema és lineal-il·lativa perquè les parts formen una sèrie i tenen una mateixa jerarquia, com que la unió és regida, serà esquema il·latiu. D’alguna manera vol arribar al lector pels ulls, les oïdes i la ment, per aquesta raó fa servir diferents mecanismes. Es tracta d’un sonet que es divideix en 2 quartets i 2 tercets, és a dir, hi ha 4 estrofes de 4 versos la 1a i la 2a estrofa i 3 versos la 3a i 4a estrofa, formant un total de 14 versos distribuïts en 2 quartets inicials i 2 tercets finals. Els versos tenen una rima consonant d’art major, alternant la rima masculina i femenina i, amb una rima encadenada en els 2 quartets ABAB CDCD i amb una rima creuada en els 2 tercets EFF GHH. Els versos son alexandrins i segons Atienza, poden tindre la cesura en diferents llocs i així formen hemistiquis de diferent nombre de síl·labes com 4+8, 7+5, 4+4+4 o en la forma més utilitzada, en dos hemistiquis iguals 6+6. Per tant, els alexandrins d’aquest poema presenten una cesura regular que divideix el vers en dos hemistiquis del mateix nombre de síl·labes 6+6. El gènere literari d’aquest sonet és la lírica i la seua forma d’expressió és la narració subjectiva, conté un únic narrador intern i és testimoni dels fets. En aquest poema trobem diferents recursos literaris o retòrics. En primer lloc el títol del poema “La ciutat llunyana” s’identifica una metonímia, on es designa una realitat (país) amb el nom d’una altra (ciutat). Analitzant cadascuna de les parts, al 1er vers de la 1a estrofa trobem una metàfora “el braç potent de les fúries aterra”, referint-se als enemics, a les tropes franquistes. En el 2n vers apareix de nou la metonímia ja que Catalunya se la denomina “ciutat”, “la ciutat d’ideals”, és a dir, es relaciona Catalunya amb la ciutat. En el 4rt vers hi ha una personificació de Pàtria, en la que es nega que la terra tinga la qualitat humana de poder mentir o trair “la terra no sabrà mai mentir” Pel que fa al 2n quartet, en els versos 5 i 6, hi ha una personificació de Catalunya on demana que parle als habitants “que la teva veu pura els parli”. Després, al vers 8 L’ESFINX INTERIOR Màrius Torres naix a Lleida l’any 1910 i mor al Sanatori del Puis d’Olena el 1942. És considerat un dels poeta líric i un dels poetes catalans més importants del segle XX. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori, restant per tant, malalt i derrotat, exiliat a l’interior. Escriu davant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra. Als seus poemes veiem una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu d’una pàtria vençuda. Pel que fa als trets estilístics de l’autor, un aspecte important és la gran varietat de formes mètriques com el sonet, el sonet anglès... Sovint barreja versos d’art major i art menor. La seua obra poètica està construïda a partir de constants indagacions en la seua vida emocional i moral, escriu sobre l’experiència amb els seus sentiments i pensaments. Per a Màrius Torres, la poesia ha significat un mitjà expressiu de la personalitat, és a dir, utilitza la poesia per expressar i mostrar amb sinceritat el que sent, des del seu interior cap al lector. El poeta partix de les seues vivències referents al dolor físic i moral, però sobretot amb l’enfrontament amb la realitat de la seua malaltia. Aquest contempla l’amor, la mort, els records i l’esperança, la bellesa, la nit, la religió, la natura, però sobretot, la música. PARATEXTS: Pel que fa als paratexts o marca del poema, en primer lloc, el títol “L’esfinx interior” es tracta d’un títol que actua com a indicador i anticipa els continguts al lector, donant-nos dos pautes de lectura. Per una banda, “l’esfinx” ens porta a un món de mites on un monstre amb cos de lleó i cap d’home custodiava els santuaris funeraris, situant-se a les portes de les grans tombes egípcies, juntament entre la vida i la mort, entre el món dels vius i dels morts. Per altra banda, la característica principal d’aquest “esfinx” és que viu en terres interior, és a dir, es tracta d’un esfinx espiritual no terrenal. Tanmateix, l’autor ens introduix un paratext, on ens proposa una endevinalla al llarg del poema quan realment, la solució ens l’ha donada ell mateix amb el propi paratext de l’inici. TEMA I CONTINGUT: Realitzant una primera lectura, podríem dir que es tracta d’un poema espiritual basat en la mort, com a tema principal (molt recurrent a la seua producció literària). Tenint en compte el contingut del poema, podem relacionar-lo amb l’any, ja que el va escriure l’any 1941 i un any després va morir al sanatori a causa de tuberculosi. L’esfinx representa allò que es situa entre la vida i la mort, com en l’antic Egipte que es col·locava una esfinx a les portes de les piràmides, és a dir, dels santuaris funeraris. Aquesta esfinx regula el pas del món dels vius al món dels morts, proposant prèviament un enigma que han de resoldre. No obstant, l’autor barreja aquest mite amb la religió cristiana, per aquesta raó li pregunta a l’Eternitat (a l’ideal dels cristians), que els succeeix als qui no hi creuen (als qui no l’endevinen) i per tant no poden optar a la vida eterna. Formulant la pregunta a l’esfinx que és qui controla el pas, però l’autor ens dóna la resposta a l’inici del poema, en el paratext “endevina o et devoro”, perquè si no creus seràs devorat, seràs mort sense esperança. Per aquesta raó els que no creuen son com “ocells embruixats”, ocells que han perdut la seua capacitat de volar, de viure, ja no son un lligam entre el cel i la terra. ASPECTES FORMALS DEL TEXT: D’alguna manera Màrius Torres vol arribar al lector pels ulls, les oïdes i la ment, per aquesta raó fa servir diferents mecanismes. El poema en qüestió es divideix en quatre quartets, és a dir, quatre estrofes de quatre versos cadascuna. Els versos son d’art major i rimen en consonant, amb una rima encadenada en els quatre quartets ABAB CDCD EFEF GHGH. Els versos son alexandrins i segons Atienza, poden tindre la cesura en diferents llocs i així formen hemistiquis de diferent nombre de síl·labes com 4+8, 7+5, 4+4+4 o en la forma més utilitzada, en dos hemistiquis iguals 6+6. Per tant, els alexandrins d’aquest poema presenten una cesura regular que divideix el vers en dos hemistiquis del mateix nombre de síl·labes 6+6, tot i que hi ha excepcions com el 3er v de la 1a estrofa, el 3er de la 3a estrofa i els dos últims versos del poema. Aquests dos últims versos presenten una cesura que forma dos hemistiquis de 4+8 encadenats, provocant una major atenció no solament per la cesura, sinó també perquè suposen un canvi en l’enunciació al llarg del poema, passant d’un to narratiu a un estil directe, a un diàleg per part del personatge “l’eternitat”. A més a més, únicament a aquests dos versos apareix una modalitat oracional interrogativa. Tanmateix, apareixen els dos grans trops del poema. Per una banda, l’eternitat li pregunta a l’esfinx “que fa aquell qui no endevina”. La endevinalla l’ha proposada el monstre que vigila el pas entre els dos mons, per tant, se l’ha proposada algú que vol creuar o que ha de creuar aquesta “frontera” entre els dos mons. Com que es tracta d’una esfinx que ja no és físic, aquesta persona sols pot trobar-se a la frontera per raons espirituals com la mort. Per altra banda, quan pensem en els mites cristians, els mites de la vida eterna amb la imatge de d’un “ocell embruixat”, ens ve a la ment la divisió entre el cel i l’infern, recordant a Sant Pere amb les claus custodiant les portes del cel, però sense fer cap pregunta, solament fent un anàlisi dels pecats per concedir-li la entrada o no. Com que l’ocell amb la seua capacitat de volar és qui ens uneix la terra amb el cel, què ocorre si perd aquesta capacitat, si l’embruixen esperant una resposta que realment ha d’eixir d’ell mateix? Per tant, la resta del text (llevant els dos últims versos) es tracta d’un anàlisi del tema i aquests dos últims, la síntesi del poema. Tot aquest plantejament el reflecteix mitjançant una relació de contraposició entre el mite de l’esfinx com l’entenem (esfinx física) i una altra que es localitza a l’interior del pensament, tractant-se d’una esfinx espiritual. Segons els models d’estructura de caràcter sintàctic de planteja Atienza al seu llibre, després d’analitzar les seqüències en què es forma el poema i la relació entre elles, podem dir que correspon amb el model de composició explicatiu-conclusiu, concretament al model conclusiu o sintètic, perquè el poema desenvolupa una situació i al final s’estableix una conclusió derivada d’aquesta. Fins i tot es pot resumir el poema en els últims versos com en aquest cas amb l’estil directe que apareix al final. Aquest concepte rep el nom d’epifonema. El que hem denominat l’anàlisi del poema (llevat dels dos últims versos), inicialment apareix una primera part on ens presenta el mite de l’esfinx que es correspon amb la primera estrofa. En aquesta primera estrofa es veu una esfinx física que mostrava “als caminants” que també eren persones físiques. També l’acció transcorre en una època passada pels temps passats “sorgia” o “proposava”, on ens indica exactament el moment; la posta de sol, el final del dia “un temps a l’hora violeta del vespre, quan ressona tot trepig vagabund”. Per tant, els 2 primers versos de la 1a estrofa ens situen el temps de l’acció i els 2 últims de la 1a estrofa ens conten l’acció. Posteriorment, la 2a estrofa i pot ser la 3a es presenta el nou mite de l’esfinx. Passem a un temps present, a un temps actual “ara el vespre s’adorm” i “el vell monstre s’ha fos”, però aquesta 2a estrofa està marcada per la impersonalització. Abans sorgia l’esfinx “el vespre s’adorm damunt la terra”, al capvespre ja no surt l’esfinx “s’ha fos en la pols dels camins”, per molt que camines ara no l’ha veuràs, l’has de dur dins teu. No obstant, en