Relaciones de Poder Ciudadanía-Estado: Análisis Histórico-Político de Sistemas - Prof. Mar, Apuntes de Ciencia Política

¡Descarga Relaciones de Poder Ciudadanía-Estado: Análisis Histórico-Político de Sistemas - Prof. Mar y más Apuntes en PDF de Ciencia Política solo en Docsity! SISTEMES POLÍTICS COMPARATS Mètodes de comparació d’hipòtesis: Estadística / Comparació - Semblança ( comparació de casos similars per buscar la variable distintiva) i diferencia (casos diferents que produeixin el mateix resultat). El plantejament científic es basa en utilitzar algun d’aquests mètodes per establir una hipòtesis coherent i trair-ne unes conclusions demostrades. Saber com s’articulen les relacions de poder entre la ciutadania i l’estat, comparant casos diversos de caràcter històric que ens permetin determinar quines son les variables que ens permeten determinar com es un sistema polític i com funciona. En tot sistema existeixen 3 elements que el formen: actors, regles del joc i interacció – intentarem estudiar aquets tres factors dins del sistema polític. FORMES D’ORGANITZACIÓ POLÍTICA • La Tribu: Forma més primitiva organitzada mitjançant una jerarquia (la llei del més fort). A la tribu, aquesta jerarquia està encapçalada per el líder (poder). Quan el poder no té la resposta, la gent buscava les respostes en un segon actor: el bruixot (funció de la religió de cobrir la raó quan no hi ha resposta a un fet empíric). Altres Actor: Guerrers (seguretat), caçadors (economia) i recol·lectors (subsistència). Per tant, els factors polítics de les tribus (Poder, Seguretat, Defensa i Economia) els trobarem en totes les formes d’organització política. Principis d’organització política primitiva: Jerarquia – Igualtat | Territorialitat – Llibertat | Nepotisme – Fraternitat • Segle V a.C: L’organització política es basa en la inter-organització de les diferents tribus: Demos - Cratos (poder de les Tribus), sempre mantenint les seves singularitats. Així formen les Polys: La església és el lloc de trobada i reunió on s’organitza la Polys (avui assemblees o parlaments) i es distribueix el poder. La Isonomia. La Isegoria. Zam Politikon. Els consell dels 500: Lloc d’organització de les tribus, elegits per sorteig en proporció al pes poblacional de la tribu. Els càrrecs son rotatius - La nominació va ser resultat del problema o perill de que com els elegits que eren pobres no tenien temps de dedicar-se a la subsistència, es forma un consell de rics = oligarquia. Polyte: Barons majors de 21 anys amb servei militar i pares de la Polis (30% de la població). CIVITAS: L’home és Séneca (animal social): al contrari que el home de la Poli, l’home de la civitas no només es desenvolupa en l’àmbit públics, sinó també en la esfera privada. Autocritas – poder originari diví (el del papa) / Polestas – potestat ( el poder derivat – del rei). Relació de poders representada, per exemple en la representació del emperador Napoleó (potestat) il·luminat per la llum divina (sant) que representa la autoritat. Gelasio I : que pesa més el poder del papa o del emperador? Es representa amb “les 2 espases “ on no poden lluitar – simplement la espasa del papa pesa més (més poder) - els reis que qüestionaven el pes portava a monarquies absolutes (separació església – institució). Maquiavel, el príncep segle XV : En contra de que el fi justifica els mitjans. Stato (jerarquia i ordre) – requisit per ser un bon governant. Elements: Territori, Població (nació – agrupació ètnica “espai per naturalesa” / agrupació cultural ) i poder (legitimitat – d’origen “guanyant unes eleccions” / d’acció “ quan el poder actuï que ho faci de manera jerarquitzada en quant als problemes dels seus ciutadans”). Segons Renan: a) Factors b) memòria històrica ( a part dels factors i trets culturals ha de haver un col·lectiu de la població que faci perdures les tradicions) c) Plebiscit diari (demostrar cada dia que un vol i forma part d’una nació). Les cultures i per tant nacions no són immortals. Neixen, creixen i algunes moren. Interaccionen entre elles formant nacions noves o absorbint altres per a créixer. En ser una nació és una condició cultural i no política. MIRAR SIEVIES I HERDER. Unidimensionalidad o multidimensionalidad de los sistemas políticos En el modelo de la democracia mayoritaria lo esencial de la pugna entre los partidos se dirime entorno a una única variable. Lo esencial de la confrontación entre partidos en los sistemas unidimensionales (democracia mayoritaria) gira alrededor de una única variable, la socioeconómica (confrontación derecha/izquierda, tradicionalmente la izquierda era partidaria de más estado y la derecha de más mercado). En cambio, en el modelo de la democracia de consenso suelen activarse políticamente otras dimensiones. Además de la confrontación derecha/izquierda por razones socioeconómicas pueden activarse otros conflictos que tengan incidencia política. Los otros conflictos básicos proceden de algunas fracturas bien de carácter religioso o de carácter etnoterritorial. Teorías de Rokkan: 2 importantes revoluciones: la revolución nacional que va a dar paso al estado nación y la revolución industrial va a dar paso al capitalismo. E/I (Estado/Iglesia) - Revolución nacional C/P (Centro/Periferia) B/P (Burguesía/Proletariado) - Revolución industrial C/C (Campo/Ciudad) Las 2 revoluciones provocaron 4 conflictos políticos que generaron respuestas partidistas específicas a lo largo del sXIX y principios del siglo XX. La revolución nacional provocó un conflicto entre estado/iglesia. El estado liberal, laico chocó con la iglesia como depositaria del integrismo, del dogma, etc. Esta primera confrontación motivó la aparición de partidos laicos y partidos confesionales. El Estado-nación, superador de los viejos imperios adoptó la imposición de un solo modelo nacional, de una sola identidad nacional para configurar un estado de ciudadanos (modelo típico de la revolución francesa). El estado nacional pretendió imponer una sola identidad étnica, normalmente el estado asumió como general las señas de identidad del grupo nacional mayoritario. Esto provocó tensiones centro/periferia. En la época de los imperios eso no era un problema, los imperios nunca pretendieron homogeneizar a su población. Los estados nacionales si son asimilacionistas por lo que se producen conflictos centro/periferia. Las periferias étnicamente son diferentes, a veces, no siempre, a veces se oponen a la homogenización, por lo que aparecen partidos centralistas y partidos autonomistas o independentistas. Por su parte, la revolución industrial generó 2 tipos de conflictos, uno universal y otro más específico de algunos países. El universal es el de burguesía/proletariado, partidos burgueses/partidos obreros típicos del sXIX y primera mitad del sXX. En algunos países además de la confrontación burguesía/proletariado fue relevante la contraposición campo/ciudad. En algunos países aparecieron partidos campesinos para defender específicos intereses corporativos del campo frente a la ciudad (caso p.ej. de los países escandinavos). Liphart ha enriquecido el esquema de Rokkan sistematizando 7 dimensiones de la confrontación política. Por un lado Liphart distingue sistemas unidimensionales, aquellos en que la única confrontación relevante es la socioeconómica, el ejemplo de manual fue el Reino Unido. La confrontación histórica entre laboristas y conservadores fue una confrontación socioeconómica. Los Laboristas tradicionalmente eran favorables a más estado y los Tories a más mercado. El ejemplo británico no es perfecto porque desde los años 70 la dimensión centro/periferia se ha • Règims tradicionals: Règims sultànics i oligarquies competitives. Societat amb altes tasses d’analfabetisme i agràries, segle XIX i XX existia un sultans que atresorava el domini militar i institucional – si aquest no tenia el poder religió, apel·lava a la religió per tal de ser obeït per el seu poble. Aquest exèrcit estava enfocat de cara al seu propi país per tal d’aconseguir un major control, amb un sistema de por i recompensa. Les oligarquies competitives; son petits grups de persones que pacten amb oligarques locals un repartiment de poder. Societats primàries, analfabetes i molt religiosa. • Híbrids Institucionals: Democràcia Racial i Règims en transició. Sistemes no democràtics en transició; petits elements que indiquen que el sistema es dirigeix cap a un procés d’obertura o de trencament (revolució) – contenen el component de violència. Aquesta obertura tendeix a produir-se des del propi règim – van canviant per tal d’adaptar-se als nous temps. Quan aquets sistemes no democràtics intenten dur a terme aquestes accions, acaba per acabar malament el procés (cas de Xina en matèria de drets fonamentals). Els processes que porten a la transició a vegades acaba per portar un retrocés en el mateix sistema. Els dictadors en alguns casos intenten democratitzar el seu propi règim i maquillar-lo, però a molts d’ells els hi ha acabat sortint al revés o ha sigut el principi del seu derrocament. Durant aquets processos de transició comencen a haver llibertats – principi de canvi en el sistema però, que segueix sent molt inestable. Les democràcies racials; (Veure cas de Sud Àfrica), sistemes en que una població creu estar en un model autoritari i d’altres en un model democràtic. Dinàmica Morino - Quan un país supera l’ombrall de la transició i comença en la fase de consolidació, és una democràcia fràgil i que esta exposada a un retrocés democràtic. Per tal d’iniciar la transició, es reclama democràcia formal (els mínims democràtics i constitucionals). Quan superem aquest ombrall, comencem a parlar d’una certa irreversibilitat i qualitat democràtica. No obstant, dins el procés de consolidació trobem dos elements fonamentals: legitimitat cap a les institucions i “enclavem”; procés per part de les institucions cap a la societat. Perquè pot fallar el procés de transició (Prezcowski)? Necessitat de desenvolupament econòmic, de minorar la pobresa i la desigualtat, necessitat d’incrementar accountability, d’una arquitectura institucional que eviti bloquejos, necessitat de cultura cívica i resultats amb les polítiques públiques i necessitat de confiança interpersonal i institucional, comunicació i cooperació. 3 tipus de transicions: 1.Econòmica – passar d’una economia autarquia a una de mercat 2. Institucional – dotar a les noves transicions d’un sistema democràtic, un parlament, un govern, nous tribunals... 3. Cultural – Fer entendre a aquella població que havia defensat l’antic règim que la democràcia és millor. Capital social (DAHL): si ens organitzem i associem per centres d’interès, tenim molta més força. Generalment aglutina a un nombre molt elevat de la població. Propi de societat avançades i potents – ciutadania inclusiva. Com arribem a la consolidació de la democràcia? -Comportament: Ningun actor social, econòmic, polític i militar ha de gastar importants recursos en crear un model no democràtic. -Actitud: Una forta de la majoria de l’opinió públic creeu que els procediments i institucions democràtiques son per apropiades per governar la vida col·lectiva. -Constitució: Quan les forces governamental o no, s’acostumen a resoldre els conflictes mitjançant procediments i institucions sancionades per el nou procés democràtic. Veure Habermas – perquè un règim funcioni tots aquells que hi participen s l’han de creure. Condicions necessàries per a consolidar la democràcia: • Premissa: La inexistència de l’estat o la intensa falta d’identificació de grans grups d’individus, que desitgin pertànyer a un altre estat o crear un de propi, fa impossible la consolidació. • Condicions (Linz i Stepan): Sòlida (exercir la llibertat d’associació i comunicació – societat • s on els seus membres tenen capacitat per associar-se i tenir poder). Una d’Autònoma i valorada capaç de controlar el poder públic i els aparells de l’estat (exigir responsabilitats al poder polític i poder demanar-li informació). Una societat econòmica és aquella que intermèdia entre l’estat i el mercat. En el procés de globalització existeixen poders econòmics transnacionals que superen el poder d’alguns estat, es responsabilitat de la societat vigilar-los per tal que no atresorin més poder – mitjà per interposar-se entre els dos poders. La idea que lo públic ens pertany. Una societat que pressioni al mercat perquè participi en la col·laboració econòmica. ESTAT SOCIAL: Keynes, proposava un model econòmic on les crisis no fossin tant accentuades proposant lo següent: l’estat com a actor econòmic; fent obres públiques, empreses, generant treball... Que passa si l’estat no té diners? Planteja el principi del deute públic (que la població li deixi diners a canvi d’un interès). Aquest diner que recull l’injecta en l’economia perquè torni a créixer. En cas que aquesta població no tingui diners, se li demana als bancs...que en cas que tampoc en tinguin –préstec internacional. Quan l’estat no torna el diner a qui li ha deixat, es produeix la situació on aquells que li han deixat ja no confien en ell i paren de donar-li – pot portar a situacions de “corralito”, inflació i devaluació de la moneda. Els països liberals utilitzen el keynesianisme com a un fet conjuntural – mitjà per impulsar la economia, que un cop creix es torna al liberalisme. En el cas del continent europeu, s’ha agafat l’intervencionisme com a model econòmic permanent. Ramsey McDonald, primer laborista britànic en ser primer ministre, lluita per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona i proposa el concepte d’intervenció vital. Forsthoff, vinculada a la societat industrial... la societat demana elements materials per tenir cert confort. Quan una societat enlaira econòmicament tendeix a ser materialista on l’ordre és un factor fonamental. Les societat pre-materials son aquelles que no han tingut desenvolupament industrial i allò que es demana son béns de primera necessitat. Inglehant, destaca l’aparició del post-materialisme on es comencen a reclamar valors que van més allà de lo material (canvi climàtic, la pau, el tercer món...). Forsthoff, proposa el concepte de “menestevosidad social” i una societat que viu sotmesa als valors que marca lo post-industrial. Avui en dia el model de societat, és un on necessitem molts serveis per poder dur a terme el nostre dia a dia – necessitat de centenars de serveis que nosaltres no ens podem provenir. Descriu unes persones que necessiten dels serveis socials per a viure i d’algú que ens garanteixi una sèrie de coses per a poder viure. Si tot això no està garantit, no podem viure. Necessitem un estat que ens doti de serveis públics per a poder desenvolupar la nostra vida. Els primers que ho duen a terme son els suecs amb un pacte que es diu “Green-Red”. El partit agrari suec era un grup de pressió que després de la segona guerra mundial, s’articula com a grup de pressió que arriben a la política per reclamar drets dels agricultors. Reivindicaven preus agrícoles mínims garantits. Si el mercat li dona menys al agricultor del que li costa produir... demanen que l’estat pagui la diferència. En el cas que els agricultors no treballin, el país tindria dependència alimentària... element que el perjudicaria molt. Per tal de poder fer coalició amb una de les dus forces guanyadores a les eleccions (socialistes i demòcrata cristians), pacten amb els socialistes amb la condició que cobreixin la part que el mercat no assumeixi en la producció agrícola. Establint un IRPF progressiu i per trams es pot complir tota despesa que uns serveis socials en la població generen. En una societat molt estratificada, la idea d’economia de escales no compacta ja que aquells que tenen més veuen l’estat de benestar com una cosa que li roba i aquells que tenen menys el que aconsegueixen amb els impostos pagats es una xifra molt poc superior al que ells podrien assumir per si sols.