¡Descarga Reflexiones de Pericles sobre la democracia y el saber: el hombre, la ley y la persuasión y más Monografías, Ensayos en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity! HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ANTIGA Tema: Els sofistes i Sòcrates Prf: Ramon Camats. PÈRICLES El rostre rialler de la ciutat “El nostre règim polític mai no pren per model les lleis dels altres; som més aviat exemple que imitadors. Pel que fa al nom, ens anomenem “democràcia”, perquè els assumptes de l’Estat depenen de la majoria i no d’una minoria. La llei és igual per a tots; pel que fa als títols, no és la pertinença a una categoria o classe superior , sinó el mèrit el que ens fa accedir als honors; i per contra, la pobresa no impedeix a ningú que serveixi, si n’és capaç, a l’estat, a causa de l’obscuritat de la seva situació... Com a remei als nostres esforços hem propiciat tot tipus de descans per a l’esperit: així tenim concursos i festes religioses durant tot l’any, com també tot tipus d’instal·lacions luxoses... Gràcies a la importància de la nostra ciutat, hi arriben tots els productes de la terra. Gaudim de la bellesa de forma senzilla i ens dediquem a les coses de l’esperit, però sense caure en la ronseria (ganduleria). Emprem la riquesa més per l’oportunitat que dóna d’actuar que per vanagloriar-nos; no és una vergonya confessar la pobresa; no esforçar-se per a sortir d’ella sí que seria vergonyós. En les mateixes persones és possible l’interès pels assumptes públics i privats, i aquell que, malgrat dedicar-se a diferents ocupacions particulars, no conegui de forma eficient les qüestions públiques, som els únics que el considerem no despreocupat () sinó inútil; i el cert és que només nosaltres decidim o examinem amb rectitud els assumptes, sense considerar les paraules un dany per a l’acció, sinó més aviat el de no informar-se mitjançant el debat abans d’emprendre el que s’ha d’executar. (...) També pel que fa a la generositat som oposats a la majoria, car aconseguim els nostres amics no quan rebem favors sinó quan els fem. Es troba en la seva amistat en millor posició aquell que fa el favor que aquell que el rep: el primer la conserva per la simpatia, el segon ha de correspondre a la generositat no com un favor sinó com un deute. I som els únics a ajudar sense reserva a qualsevol, més per la confiança que neix de la llibertat que pel càlcul interessat. En resum, dic que la ciutat sencera és una lliçó vivent i escola de Grècia, i que l’individu sortit d’entre nosaltres, crec que podria presentar un cos dotat de moltes facultats i un esperit desimbolt i ple de dons”. Tucídides, Guerra del Peloponés. II, 36 La força i el dret “Nosaltres no hem fet res estrany ni fora del comportament humà, si acceptàrem un imperi que se’ns entregava i no el deixem anar obligats pels tres motius més importants: l’honor, el temor i la utilitat; sense ser els iniciadors del seu ús, sinó que està instituït de sempre que sigui el més feble el sotmès pel més poderós, a més de creure’ns mereixedors d’això i de semblar-vos bé a vosaltres fins que mirant pels vostres interessos us poseu a emprar l’argument de la justícia, per respecte de la qual ningú, donada la possibilitat d’adquirir alguna cosa per la força, mai no ha deixat de fer- ho. Prolegòmens de la guerra. Tucídides, Guerra del Peloponés I, 76. PROTÀGORES (per bé que no parla Protàgores) L’expert a fer fort l‘argument feble “Penso que qui, per una disposició d’ànima malvada, té opinions afins a la pròpia condició, una bona disposició el fa pensar coses diverses de les anteriors, les quals alguns, a causa de la inexperiència, denominen representacions vertaderes. Jo, però, dic que aquestes són més bones que les anteriors, més vertaderes, de cap manera. Als experts... si són del cos, els dono el nom de metges, si de les plantes, camperols. Car sostinc que aquests darrers, quan alguna planta emmalalteix, produeixen en ella unes sensacions bones i sanes, alhora que vertaderes, en comptes de dolentes. Els experts i bons rètors fan que a les ciutats semblin justes les coses útils en comptes de les que no tenen valor. Puix que allò que sembla just i beneficiós per a cada ciutat, així és per a ella mentre així ho estimi. L’expert, tanmateix, en comptes de les sense valor, fa que per a cada ciutadà n’hi hagi d’útils i que ho sembli. Anàlogament, el sofista, que té la capacitat de formar els deixebles en aquest sentit, és un expert i és mereixedor de molt diner de part dels qui han rebut la seva instrucció. I és així que n’hi ha que són molt més experts que altres, sense que ningú no tingui opinions falses”. Plató, Teètet 167 b L’home mesura “L’home és la mesura de totes les coses, de les que són, perquè són, de les que no són, perquè no són” Teètet 151 e L’antilogia “Protàgores diu que sobre tota qüestió es pot disputar des de dos punts de vista i amb la mateixa força, fins i tot sobre aquesta qüestió mateixa de si tot pot ser discutit des de dos punts de vista”. Sèneca, Lletres a Lucili 88,43 Què fa el sofista? “L’objecte de la meva ensenyança és el bon seny respecte dels afers privats, per tal d’administrar la pròpia casa el millor possible, i quant als afers de la ciutat, la manera de conduir-los amb la màxima capacitat pels actes i la paraula” Plató, Protàgores 319 a. GÒRGIAS (encara que no és Gòrgias qui parla) El relativisme dels valors "Per tant, cada govern estableix les lleis segons les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de manera tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis, declaren que és just per als governats allò que només convé als qui manen, i a qui se n'aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia. El que jo dic, amic meu, el que és igualment just en totes les ciutats, és el que convé a qui detenta el poder, o el que és el mateix, el que mana; de manera que per a tothom que discorri rectament el just és sempre el mateix: el que li convé al més fort". República, 338 c. Naturalesa i convenció "Segons la naturalesa tot el pitjor és també el més lleig; per tant, patir una injustícia és una cosa molt lletja, però, segons la llei, més lleig és encara cometre-la. I, en efecte, sucumbir a la injustícia d'un altre, no és propi d'un home sinó d'un vil esclau per a qui val més morir que viure, quan, patint injustícies i ofenses, no s'està en estat de defensar-se un mateix ni tampoc defensar a qui estimem. Però penso que els qui escriuen les lleis són els febles i la gran massa, i tenint solament en compte el que els pot interessar, determinen el que ha de ser digne de lloança i el que ha d'estar prohibit. Per dominar els més forts, que podrien anar més enllà que els altres i impedir-los-ho, diuen que és més lleig i injust avantatjar en alguna cosa els altres i que treballar per fer-se més poderós és fer-se culpable d'injustícia, perquè essent els més febles es consideren massa feliços de que tots siguin iguals, ja que
