El Desarrollo Histórico de Grecia y Roma: Desde el Año 1000 hasta el 27 aC - Prof. Calero, Apuntes de Historia antigua

¡Descarga El Desarrollo Histórico de Grecia y Roma: Desde el Año 1000 hasta el 27 aC - Prof. Calero y más Apuntes en PDF de Historia antigua solo en Docsity! Història antiga II Grècia Tema 1 - Introducció Si hi ha un element que articula la cultura grega és el Mar Egeu, és el punt central a partir del qual s’expandeix. Hi ha tres grans àmbits que a partir de l’any 1000 se desenvoluparan: • Grècia continental: l’apèndix final de la tercera península del mar Mediterrani amb un clima eminentment mediterrani en el que les pluges estan concentrades en certes èpoques de l’any, però també existeix una Grècia del nord (a partir de les Termopiles) molt continentalitzada climàticament i marginada políticament. La pròpia Macedònia estava endarrerida política i lingüísticament. A pesar de que se sol pensar que era una regió de caràcter marítim, la cultura grega antiga era essencialment agrícola amb característiques mediterrànies com la triada. La divisió social que posteriorment es farà estava articulada segons la propietat. • Grècia insular: el mar Egeu estava salpicat d’illes per lo que quan se va descobrir el Mar Negre se li va posar en nom de Ponto. Al primer trobem les Forades, les Espòrades, les Egees i altres com Lesbos, Quios, Creta o Rodas. • Grècia Asiàtica: per a ells Àsia feria referència a un trosset molt menut, la façana costanera que formaria part del món grec a partir del 1000 aC poblat després dels esdeveniments del segle XII establint-se un territori que passaria a anomenar-se Jònia. L’arribada dels Indoeuropeus ens marcaria l’inici de la cultura grega en una data no massa clara del segon mil·lenni aC. Grècia no està deserta per lo que poc a poc se superposen a aquestes poblacions. Altres parlen del XVI aC mentre que abans de que se sabera que els habitants de Milet parlaven grec se parlava del segle XII-XIII aC. Les llengües anteriors deixen també el seu rastre amb paraules com talasa o topònims com Atenai. Era una cultura molt arrelada a la terra però no tenia res a vore amb les cultures agrícoles anteriors com la mesopotàmica o la egípcia. No disposaven de planícies sinó que el terreny era especialment muntanyós, tot i que la més alta no arriba als 3000 metre d’altitud, aquesta geografia ocupa el 80% del territori sent el nord on hi haja més espais (com Tesàlia, on se criaven els millors cavalls). Tot i això, no són les muntanyes les que els obliguen a eixir al mar, són fets diferenciats. En lo que si influenciaran serà en l’articulació política, en polis o ciutats independents. Etrúria imitarà eixe tipus d’estructura política a pesar del relleu pla, tot i això se pot argumentar la idea de la influència com a causa. La Grècia actual no és igual a la que hi havia anteriorment. El seu país era Hellas i s’anomenaven a ells mateixos Hellenos. La primera vegada que apareix és en la Ilíada quan se fa un catàleg de vaixells entre els que s’inclou la població de Hélade. A partir del s. VIII aC patirà una gran expansió pel Mediterrani i el Mar Negre quasi dos segles 1 després que els Fenicis. Aquesta és una expansió marítima grega, en cap cas un tipus de colonització. Al segle VI conclourà però en cada cas adquirirà un caràcter polític o territorial, és un concepte cultural com el del món àrab sent la resta de pobles bàrbars diferenciant-los per la llengua. Durant les guerres mèdiques se va acusar als atenesos d’ajudar als perses però aquests en resposta ens mostraren les que ells pensaven eren els nexes de unió entre els grecs: lingüístics, religiosos i de costums. Serà a partir de la seua victòria quan el terme barbar deixe de tindre un caràcter merament lingüístic a englobar tot allò roí. L’estructura bàsica seran les ciutats-estat agrupades en torn a lligues, aliances entre tot un conjunt de ciutats al voltant d’una que consideren la més forta. La llengua grega també te les seues variants dialectals: àtic-jònic (assolirà la seua maduresa a partir de la importància d’Atenes convertint-se en la llengua literària a partir del segle IV), la coine; eòlic, del nord; dòric, meridional, ... però hi hauran molts altres. La cultura grega antiga dura uns 3,5 mil·lennis: Edat del Bronze (3000-1150) • Minoic (Creta) • Antic – Mig – Recent • Helàdic (Grècia continental) • Antic – Mig – Recent • Ciclàdic (Illes del Egeu excepte Creta) • Antic – Mig – Recent Edat del Ferro (1150-1452 dC) • Època fosca, homèrica o Edat Mitja Grega (1150-800) • Època arcaica (VIII – VII) • Època clàssica (V) • Transició s. IV (399 – 323) • Període Hel·lenístic (323 – 146) Tema 2 - Edat del Bronze La divisió de l’Edat del Bronze és territorial i dins d’ella temporal estructurant-se en Early, Midge, Large I, II, III A, B, C 1, 2, 3 a, b, c. Està basada en l’arqueologia i en la informació atorgada per les restes del comerç amb Egipte. Quan apareixen ceràmiques a estrats diferenciats a Egipte podem classificar-les temporalment. Les poblacions pre-indoeuropees eren anomenades Pelasgos per part dels grecs i eren conscients de que en certes poblacions gregues encara se mantenia el seu idioma considerant-se els propis atenencs com Pelasgos en tal de reafirmar la seua presència en el territori. A excepció d’aquestes referències eixes poblacions pre-indoeuropees són desconegudes per a H. Schliemann, un personatge d’origen modest que se va posar per objectiu demostrar l’existència de Troya. Després d’amassar una fortuna 2 • Neopalacial: la segona fase se caracteritza pel màxim esplendor cultural que ens aporta una notable quantitat de documentació. Aquest període te una fita important que no esta molt ben fixada per lo que és difícil datar un inici i un final. A l’illa de Thera existia un volcà que com a conseqüència de la pressió interna va erupcionar expulsant entre 60 i 100 km3 de terra. Akrotit, al sud de Thera, va quedar sepultada per 7 metres de pols, tot i això, la població va conseguir fugir abans del succés, amb l’or. Els frescs han quedat conservats i en ells se parla de l’alt comerç, un exemple són els dibuixos de mones en un lloc que no tenia. En l’entorn immediat les conseqüències són dos: la pluja de cendres que afectaria a l’agricultura i que duria a una crisi alimentària; i les ones d’entre 35 i 100 metres d’altura, 4 o 5 vegades més grans que les del Krakatoa al 2004, que destruiria la flota defensiva deixant-los exposats a qualsevol atac. Existeixen tres datacions: al voltant del 1630 feta per radiocarboni; a l’últim terç del segle XVII per dendrologia a Califòrnia, Irlanda i Suècia; i a finals del segle XVI pels arqueòlegs. Si acceptem aquesta última és més fàcil relacionar la catàstrofe amb la invasió micènica que destruiria tots els palaus cap al 1450. • Postpalacial: la invasió micènica va suposar la destrucció de tots els palaus a excepció del de Cnossos, al que se li va permetre el funcionament. A l’illa se trobaran amb una escriptura diferent que adaptaran al mode B. Esta última ocupació no dura molt, el 1080 el palau de Cnossos queda destruït i amb ell el domini micènic de l’illa. 2. Cultura Micènica El nom d’aquesta cultura prové de que el primer jaciment descobert és Micenes, a l’Argònida. S’anomenen Aqueus a sí mateixos perquè aquest terme és com els grecs són anomenats als texts de Homer junt a Danaos i Argivos (Argos). Lo que entenem com cultura micènica pertany al Hel·làdic Tardà/Recent/Late. Una diferència essencial la trobem en la forta defensa dels assentaments. El seu coneixement el devem a Schliemann, qui va començar la excavació de Micenes el 1874 iniciant així el coneixement científic que tenim sobre esta cultura. En este cas el text que va seguir va ser el de Parsanies (s. II aC), autor inclòs a la segona sofística i en que els intel·lectuals volen remarcar la superioritat de la cultura grega. A “La descripció de Grècia” de Pausanies és una obra que descriu allò més cridaner de construccions, paisatges, costums,... De Micenes no s’havia perdut la memòria com amb Troya, sinó que encara existia un poblet proper amb el mateix nom. Prop d’ella romania una construcció atribuïda als ciclops per les grans pedres que usades i que no se podien assimilar als humans. Segons la tradició, els guerrers grecs o moriran durant el trajecte o tindran viatges fotuts. Agamenon, germà de Menelao i líder de la coalició, serà assassinat per la seua dona en relacions il·lícites amb Egisto. Aquests dos seran soterrats fora de la ciutadella i Agamenon dins. Schliemann va començar a excavar i immediatament sorgeixen grans estructures que conformen un cercle dins de les muralles. La primera interpretació era un àgora però el descobriment de sis tombes col·lectives (pous) fa que s’adonen que era una necròpolis, és l’anomenat cercles de tombes A de Micenes. Lo important serà l’aixovar, molt ric en or i altres materials cars entre les que aparegueren màscares funeràries també d’or entre les que destaca una de caràcter regi que rebrà el nom de màscara de Agamenon tot i ser tres segles anteriors. 5 Va ser un descobriment tan important com inusitat per la gran quantitat d’or trobat, lo que indica la seua relació amb una família reial. Excavacions posteriors a Tiro i altres ciutats han descobert una gran profusió d’or. Fins als anys 50, este cercle era la manifestació més antiga de la cultura micènica per lo que per a facilitar l’accés es va construir una carretera fins el lloc, gràcies a lo qual es va descobrir el cercle de Tombes B. Al contrari que les tombes A que seran incloses dins de les muralles al segle XIII aC, el cercle B inclús serà destruït en part per a fer una tomba monumental. Allí es van trobar catorze tombes en les que hi havia màscares d’electró, al·leació d’or i argent. No hi han antecedents amb un aixovar semblant a este del segle XVI per lo que ha de ser algo puntual. Egipte està en el nucli de les teories de l’aparició de la cultura micènica. Dos teories: la primera diu que els micènics eren guerrers mercenaris al servei de Tebes contra els hicsos i una segona que afirma que eren els propis hicsos. Aquesta afirma que quan els hicsos van ser expulsats per la dinastia XVII es van assentar a Grècia i altres llocs. El relat de Danaides diu que hi havien 2 germans que regnaven sobre Àfrica i Aràbia, Danao i Egipte respectivament, quan el segon va atacar al primer per governar els dos territoris aquest va fugir a Argos on va ser proclamat rei per llaços familiars. Danao tenia 50 filles i Egipte 50 fills però, després de les bodes en que s’intentava arribar a una pau, les dones mataren als marits sent condemnades a plenar eternament un caldero. Hi han elements que apunten a Egipte, com l’estela de la Tomba V en que apareix un carro de guerra que ens diu que aquesta aristocràcia l’usava com a element distintiu ja que el caràcter muntanyós del territori no els donava massa avantatges. Alguns investigadors marquen aquesta migració com el moment en que la població indoeuropea va arribar a Grècia. El caràcter militar a aquesta cultura és eminent, més enllà de la presència de fortes mesures defensives també està l’element de la caça d’animals. En una armadura trobada el casc estava recobert d’ullals de senglar, igual que a un casc del que se parla a la Il·líada. Les muralles de Micenes arribaran a tindre 7 metres de grossor i el palau disposava d’un pou i grans sales d’emmagatzematge fent-lo resistent a llargs setges. Les ciutadelles de les fortaleses no són palaus, el palau com a tal és un edifici interior molt reduït en comparació amb els minoics tot i que segurament tragueren la idea d’imitar la construcció. Es troben a Iolcos, Atenes, Micenes, Tebes, Pylos i Cnossos entre altres. Els palaus segueixen un mateix model com es veu en el seu nucli, el Megaron. Serà just aquest element el que pervisca en forma de temple en època clàssica o com a tresors, edifici on se guardaven les donacions d’una ciutat a un deu. Una de les altres construccions megalítiques seran els Tholos (construcció circular per als grecs), el tipus d’edifici que serà el causant de la parcial destrucció del cercle de Tombes B de Micenes. Estava constituït per una gran càmera circular amb una cambra funerària a un lateral i un dromos (corredor) al davant. En origen, estes tombes estaven recobertes de terra (formaven un túmul) per a mantindre la seua estructura, la qual és una falsa cúpula, en veritat són fileres de rajoles que sobreïxen de l’anterior lo suficient per a donar al final l’aparença de cúpula. La porta disposava d’un triangle de carrega, la decoració de la qual no es sol trobar. La cultura micènica també està estesa per les aldees, però a diferència dels palaus aquestes tenen un urbanisme espontani. Al contrari que amb el món minoic som capaços de llegir els seus texts, principalment les famoses tablilles lineal B (amb un format de fulla de palmera i de fulla de fulla) ens parlen de l’estreta relació entre l’aldea i la ciutadella. Estos documents van ser l’alegria dels historiadors quan Michael Ventris va adonar-se que eren una forma arcaica del grec als anys 50. Són importants però a diferència dels de Ur III o Assurbanipal aquests són de caràcter comptable. A banda tenim la limitació de que no es coïen i si ja no necessitaven la informació esborraven la tabla i la reutilitzaven. Les úniques conservades són aquelles que pel propi foc del palau es cogueren i conservaren. A banda de la limitació temàtica també tenim una de caràcter cronològic ja que la informació de la que disposem pertany als últims mesos o inclús moments de la cultura minoica. 6 Els seus símbols són sil·labogrames que fan referència a sons (bo, co, mu, le) però també tenen ideogrames (s’apropen a allò que volen representar). El seu sistema numèric és decimal. Totes les tablilles estan organitzades segons una matrícula composta pel lloc de procedència (Cnossos, Pilos, Tebes,...) la temàtica i un número de registre final. La manera de transcriure l’idioma és separant les síl·labes. A pesar de totes les limitacions ens donen informació molt valuosa. La societat micènica te dos pilars, dos poders: • Palau: és el més important i te darrere una gran complexitat tant en càrrecs com en títols. El wa-na-ka o anax homèric és el rei, darrere estava el la-wa-ke-ta laos (en el grec posterior) era una mena d’hereu. Aquest rei disposava d’un poder autocràtic i com a tal es situació al cim de la piràmide social. Per baix d’ell existia tota una mena de noblesa de palau i un esbós de burocràcia que formarien l’estrat més alt de la societat. El palau disposa de terres que eren donades a cretes persones en règim d’arrendament, les anomenades ki-ti-me-na ko-to-na, Però també està el te-me-no, un tipus de terra que era propietat de la divinitat. • Aldees (da-mo): en elles també hi ha una gran complexitat. El qa-si-re-nu era una mena d’alcalde. Quan s’afonen els palaus se buscarà una autoritat central, els basileus. Disposen, tot i estar baix l’autoritat dels palaus, d’assemblees anomenades ke-ro-si-ja (la gerousia espartana). Ací els ke-ke-me-na ko-to-na es pensa que eren una mena de sistema comunitari agrari. Coneixen l’esclavitud que porta el nom de do-e-ro (doulos posteriorment) que està present tant al palau com a l’aldea, estant compost en la majoria per dones i xiquets al ser producte d’una guerra en la que els homes han mort. Este grup social també disposava de terres, les ke-ke-me-na, eren propietat del damo i eren treballades per homes lliures, esclaus o persones en règim de dependència. L’aspecte religiós també apareix a les restes. Al igual que la religió cretenca, se troba íntimament lligada als cicles de reproducció de la natura. En estes cultures la religió lo impregna tot, és un aspecte estratègic, la pax deorum per als romans. La religió és un aspecte pràctic en el que, quantes més divinitats tingues al teu favor millor per a tu, basant-se a més en donar per a rebre. És tan necessari tindre guarnicions (oka) com tindre contents als deus. La gran sorpresa va sorgir quan es van trobar teònims que feien referència a deus posteriors, com Zeus (di-we, di-wo), Poseidon (po-se-da-o), Ares (a-re), Hera (e-re) o Ilitia (e-re-u-ti-ja). Però també alguns teonims que no tindran continuïtat, com una parella de Zeus (di-u-ja) , una parella de Poseidon (po-se-da-e-ja) la Senyora del Laberint (da-pu-ri-to-jo po-ti-mi-ja). Aquesta donarà lloc a Potnia però és curiós que tinga tanta rellevància una deessa quan en les cultures indoeuropees se li dona a l’home, açò ens indicaria una possible influència de la cultura minoica. La Tablilla Py destaca justament per la gran quantitat d’ofrenes a esta deessa. Les relacions exteriors d’esta cultura s’amplien amb l’ocupació de Creta el 1450 aC, gràcies a lo qual dominaran les antigues rutes comercials d’esta cultura. Normalment no era comú la influència directa a excepció de certs materials com l’obsidiana de Líponi o l’àmbar del Bàltic o en certs emplaçaments a Sardenya o el sud d’Itàlia als que els grecs posteriors acudiran quan necessiten expandir-se. Tampoc van anar més enllà de Sardenya tot i haver-se trobat restes ceràmiques a Montoro. 7 La Ilíada canta 51 dies dels deu anys de la guerra de Troia mitjançant 15693 versos dividits en 24 cants (per les 24 lletres del vocabulari). El tema fonamental de la seua obra és la ira de Aquil·les, la resta és context. Durant el conflicte Agamenon havia fet pressa a Criseia, una sacerdotessa de Apol·lo, el pare d’aquesta intenta recuperar-la però no es fins que Apol·lo enverina el campament que accepta el rescat. A canvi li obliga a Aquil·les a entregar-li a Briseida per lo que aquest es cabreja i decideix abandonar la lluita. Els grecs comencen a entrar en apurs fins el punt de que la lluita es desplaça a la costa. Patroclo, parent i molt amic d’Aquil·les li demana a aquest la seua armadura i entra en combat però la seua mort per part d’Hèctor provocarà la ira del semidéu. Hefest li construeix una nova armadura, la descripció de la qual ocuparà el cant XVIII (només l’escut 120 versos), i ataca als troians fent destrosos. Atenea actuarà per a atraure als dos herois que, després d’una lluita, finalitzarà amb Aquil·les donant set voltes a la ciutat amb un carro arrastrant el cadàver d’Hèctor. Príam recuperarà el cos del seu fill i amb el seu soterrament acaba l’Ilíada. La primera menció al Cavall de Troia la trobem a l’Odissea però posteriorment serà un element de la iconografia grega molt utilitzada. Shrek és un gran exemple de la intertextualitat al estar ple de referències que no fa falta que siguen explicades al ser conegudes per tot aquell que veu la pel·lícula. Darrere de la Ilíada i la Odissea se tracten moltes altres històries. La gran història comença quan Zeus i Poseidon s’encapritxen de Tetis però una profecia deia que qui tinguera un fill amb ella superaria la força del pare. Açò fa que decidisquen casar-la amb un mortal, Peleo. Tetis te la mania de voler fer immortals als seus fills cremant-los primer i donant-los ambrosia (no funcionava) i després afonant-los en la Laguna Estígia. Quan Peleo descobreix açò se cabreja i ella desapareix. Però la història havia començat temps abans, quan Tetis i Peleo es casaren tot el món va ser invitat a excepció de Eris, deessa de la discòrdia, qui se va presentar en la boda i va posar sobre la taula una poma la inscripció de la qual resava “per a la més bella”. Atenea, Hera i Afrodita se la disputaven i la decisió va passar de Zeus a Paris Alexandre (del qual una profecia deia que seria el causant de la ruïna de Troia i per lo qual va ser abandonat i aducat com a un pastor posteriorment). Hera li ofereix ser rei tota Àsia, Atenea ser el millor guerrer de tota Àsia i Afrodita guanyar-se el favor de la dona més bella de tota Àsia. Açò s’ha relacionat amb la Teoria Trifuncional de G. Dumézil que deia que tots els pobles indoeuropeus duien a terme tres camps, la reialesa relacionada amb la religió i l’espiritualisme, la guerra i la fi reproductiva (animal, humana i terres). Afrodita guanya i enamora a Helena (mare de tres fills amb Menelau), filla de Tindareo d’Esparta o Zeus en forma de cisne i Leda. De esta doble concepció naixen dos parelles de bessons, dos xiquetes (Helena, bella, i Cliptemnestra, normal) i dos xiquets (Castor, mortal, i Polux, diví). Ja de menuda era evident la seua bellesa per lo que Teseu la va segrestar iniciant una guerra que va perdre aquest atenenc. Per a elegir qui seria el seu marit tots els nobles anaren a proposar-se, allí Odisseu va donar la seua ajuda al pare aconsellant-li que una vegada elegira tots els nobles tindrien que jurar que protegirien la honorabilitat del matrimoni, consell que va donar a canvi de que li donara la mà de Penèlope. Així ho fan i quan arriba l’hora de segrest tots els nobles aniran en ajuda de Menelau. Tots? No, el 10 propi Odisseu es va fer passar per boig per a evitar l’obligació i una vegada descobert l’engany anaren en busca d’Aquiles, la mare del qual l’havia disfressat de xiqueta i amagat a la cort de Tebes. L’engany es descobrirà quan els buscadors toquen el so d’alarma i Aquiles es desfaça del disfraç per agarrar la primera espasa que troba. Una vegada entren per fi els grecs a Troia Menelau serà incapaç de fer-li res a la dona per lo que se l’emportarà a casa de nou com si res. Dels pocs supervivents troians serà el rei Eneas que després d’un periple a l’imatge del de Odisseu arribarà a la presència del Rei Llatí que els donarà el permís per fundar una ciutat anomenada Alba Longa. Els herois grecs que eixiran de la guerra patiran una mort propera o tindran viatges especialment difícils. Àyax el Menor va arrossegar a Cassandra d’un temple (refugi sagrat) i la violarà, raó per la qual morirà al estrellar-se contra uns arrecifes. Àyax el Major es tornarà boig, atacarà a un ramat d’ovelles i al vore que havia deshonrat la seua espasa es suïcida. Odisseu tornarà a dures penes. La Odissea està composta per 12110 versos dividits en 24 cants i forma part del subgènere de tornades, els nostoi. Està dividit en tres parts: La primera part (cant 1-4) tracta de la situació que es viu al regne d’Odisseu, Ítaca. Allí els nobles decideixen que Penèlope havia d’elegir un nou rei davant la una absència que dura entre 20 i 30 anys. Per a fer temps, ella fa una mortaja que treballa pel dia i desfà per la nit. Quan s’assabenten d’aquest fet els nobles envaeixen el palau i fan de gorrons tot el que poden fent desesperada la situació. Telèmaco intentarà resoldre el tema a l’assemblea i posteriorment viatjarà a Pilos i Esparta en tal d’obtindre informació sobre el seu pare. La segona part (5-13) s’inicia amb un Odisseu que arriba nàufrag a l’illa de Calipso, la qual s’enamora i li ofereix la immortalitat a canvi de quedar-se amb ella, però ell no accepta, es fa una balsa i torna a la mar naufragant de nou i arribant a Esqueria, illa dels Feacios. Allí es troba amb Nausika, la qual s’enamora d’ell per la intervenció d’Atenea i el porta al palau del seu pare, el rei Alcino. Aquest es dona compte de que es un noble i l’invita a una festa en la que no falta un aedo, Demodoco, el qual comença a cantar la història de Troia fent que Odisseu plore. Aleshores Odisseu desvela la seua identitat i narra ell mateix la seua història, l’autèntica Odissea es troba ací. Apareixen els personatges més famosos com els ciclops (representació de l’anticivilització ja que vivien en coves no en cases, eren ramaders i no agricultors, no donaven hospedatge,...) les sirenes, Circe (que transforma en porcs als seus companys) i la nequia, baixada als inferns gràcies a la qual es troba al seu pare i a herois de la guerra. Els Feacios súper contents li donen un vaixell que viatja assoles i gràcies al qual arriba a Ítaca. La tercera part (14-24) parla de la seua arribada a l’illa. Al primer que es troba és a Eumeo, un porquer al que usant la seua intel·ligència li diu que era un noble de Creta i que havia naufragat aprofitant per a preguntar-li com estava la situació. Després de revelar-i la seua identitat parla amb Telèmaco al que també es descobrirà al comprovar la seua fidelitat. Per a anar al palau es disfressa de captaire reconeixent-li tan sols el seu gos, que morirà acte seguit. Conseguirà parlar amb la seua dona a la que vorà en situació límit i després de parlar li concedeix habitatge en el palau. Posteriorment, Euriclea, l’ama de claus, netejant-li els peus s’adonarà d’una ferida al genoll i 11 reconeixerà al seu rei. En una d’estes, els nobles avorrits decideixen vore qui podia armar l’arc de Odisseu i disparar una fletxa a través de una sèrie de destrals. No lo consegueixen i el captaire els demana permís per intentar-lo (els nobles eren aristoi, els millors, els més forts, guapos, rics,...). Quan l’arma s’adonen de qui és però ja és massa tard, Euriclea tanca les portes i s’inicia l’esterofonia en que Odisseu, Telemaco i un criat maten als 108 nobles. Al final del llibre Atenea detindrà a les famílies dels nobles que volien prendre venjança contra Odisseu. La Ilíada i la Odissea són les dos grans obres de la poesia èpica grega passades per escrit (sent el seu medi natural la oralitat) per a la major part dels investigadors a la segona mitat del segle VIII a Ilíada i a la primera mitat del segle VII la Odissea (hi ha qui considerà que la distància és massa llarga com per a que siguen d’un mateix autor). Tot i ser les millors no són les úniques obres que circulaven a l’època trobant el Cicle Tebà i altres. Al Cicle Troià trobem relats de la mort de Aquiles, la ruïna de Troia o la Cipriada, un poema que incloïa tots els prolegòmens de la guerra i de la que sabem coses gràcies a Apolodoro i altres autors. Estes narracions eren l’esfera d’actuació dels aedos que, tot i ser analfabets podien aprendre poemes de 12000 versos. Però no era una recitació de memòria, improvisaven sense anar-se’n d’una estructura general, fixa, el hexàmetre grec: 1_UU 2_UU 3_UU 4_UU 5_UU 6_X Esponde 1_ _ Dactilo 2_UU Troqueo 3_X Açò fixa el llenguatge i fa que no canvie molt per lo que el peu és un element comú a l’èpica de totes les cultures. Estes coses de l’oralitat i la perduració dels textos les tenim gràcies a Milman Parry que després d’escriure una tesi doctoral sobre la poesia d’Homer se’n va anar a Servia a fer treball de camp, un dels pocs llocs on encara perdurava aquest gènere oral. Va ser Avdo Mededuric qui va ser capaç de recitar-li una obra de l’extensió de la Odissea. Molt resumidament, les seues teories (Teories Formulars) afirmen que aquesta gent era capaç de trobar eixe equilibri entre improvisació i perdurabilitat gràcies a que tenien poemes fixos o preparats que de tant repetir es fixaven a la memòria donant temps a pensar el següent vers i a la l’auditori descansar. Aquestes eines ocupen des d’un vers sencer com la descripció de l’arribada d’un dia nou, altres que ocupen la mitat d’un vers com quan apareix un noble en escena i per elogiar-lo se diu: “se dijera de un dios su figura”. Una part important són els epítets, la referència que apareix junt al nom del noble: “pastor de Hombres”, “el de los pies ligeros”,... Una vegada sabem tot açò ens podem fer dos preguntes: Aquesta poesia pot ser usada com a font històrica? Si és afirmativa la resposta, de quina època estem parlant? Per a saber-lo lo millor serà fixar-se en altres èpiques com les europees medievals. La cançó de Rolan del segle XIII (la copia més antiga) tracta sobre fets del 778 per lo que hi ha una diferència de 500 anys. D’allò que en el poema s’afirma moltes coses són falses, l’atac l’efectuaren els vascons i Rolan no era net de l’emperador perquè la coronació de Carlemany va ocórrer el 800. Al cantar dels Nibelungs apareixen personatges com Teodoric, Àtila o un monge del segle VIII. Cal dur a terme un procés d’exegesis o interpretació. Al voltant del seu origen hi han tres teories: 12 d’assentaments i les necròpolis on destaca l’alta mortalitat infantil que indica una gran natalitat. Açò cal entendre’l dins d’una geografia que limita l’espai ocupable donant lloc a un fenomen de pressió demogràfica. • Influencies culturals orientals: aquest fet no s’ha detingut en cap moment però ara es viu un context on el Pròxim Orient està dominat per l’Imperi Nou Assiri, hereu del bagatge Babilònic, Hitita i altres. De les influències més importants que rebran aquests grecs arcaics serà l’alfabet, lo que els permet al voltant del segle VIII abandonar l’agrafisme a favor del sistema d’escriptura fenici del que copien fins i tot el nom de les lletres. Però en eixa adaptació inclouen un element personal com són les vocals. El fenici és un abyad, un sistema que no anota les vocals per lo que aquesta aportació grega convertirà l’idioma en fonemes, no síl·labes, gràcies a lo qual tant la literatura com el pensament es veuen afavorits. La ceràmica usada fins el moment (geomètrica) i que ens va donar les pistes al voltant d’eixe “nou” alfabet és substituïda per una amb motius plenament orientalistes, la ceràmica Coríntia. Este fet es veurà afavorit en la mitologia que rep molta d’aquesta influència. Hesiode serà el literat (finals del VII) que sistematitzarà per primera vegada la mitologia grega en “Teogonia”, que junt a “Treballs i dies” són les seues dos obres més importants. Entre el món diví de la primera i el terrenal de la segona apareixen tota una sèrie de mites que tenen arrels orientals (Ptolomeu o Pandora). En Teogonia divideix els deus i els principis divins en generacions: • Primera: principis bàsics com el Caos i a partir del que apareixen el Tàrtar, la Terra, els Rius, la Foscor i la Nit,.. • Segona: dominat per Urà tot i que després serà derrocat per Cronos. • Tercera: era dels Olímpics després de que Zeus destronara a Cronos. El seu triomf és el triomf de l’ordre front al caos i que te el seu corresponent a la realitat amb les ciutats, les assemblees,... El segon treball se centra en el món humà, si Homer és el poeta dels privilegiats, Hesíode serà el poeta dels camperols-propietaris (no són lumpen, són importants). Aquesta obra és la guia del bon llaurador en la que relaciona la areté, el millor, fins el moment monopoli aristòcrata, amb esta nova classe social que posteriorment accedirà al poder. • Aparició de la ciutat: la polis és un invent dels grecs arcaics, consubstancial a l’arcaisme. La ciutat-estat ja apareix nomenada en Homer en els passatges que eren propis a la contemporaneïtat de la obra. La polis en sí és la gent, la comunitat, no les estructures o un lloc. La essència de la polis és la comunitat de persones que es donen unes lleis a sí mateixes, no els deus, creant comunitats autònomes. En la descripció de Grècia de Pausanies parla de quan arriba a Panopeo, una població que tot i no tindre banys, gimnàs, edificis públics i moltes altres coses, era considerada una polis. Els suports físics d’un viu la gent és Asty i el territori que domina és Chóra (equivalent a la urbs i territorium romà). 15 Açò es veu perfectament perquè són rabiosament exclusivistes, totalment independents a nivell polític. Quan aparega la moneda al món grec es convertirà en un símbol d’independència. En tot cas, s’uniren entre sí en Symmachia o Lligues, aliances militars en la que una ciutat era líder (la hegemònica) i que en teoria no menyscabia eixa independència. La polis te antecedents, te arrels aristocràtiques, ja que la cèl·lula bàsica a partir de la que es desenvolupa és el oikos on el noble era el amo absolut. Estos oikos aniran unint-se i cedint autonomia en tal de crear una entitat superior com es la polis. En l’etimologia, el sinoikosmos o sinecisme és el procés d’unió d’entitats polítiques cap a altres superiors. Aquesta unió serà un endarreriment en que empentarà la monarquia a la desaparició obtenint així els nobles un poder absolut. En l’inici de l’Odissea apareixen algunes referències a eixa proto-polis, l’assemblea que reuneix Telemaco està formada pels nobles i on discuteixen els seus problemes i arriben a conclusions més bé morals, són els basileus. La paraula que està darrere de plaça i assemblea és la mateixa, àgora, un símbol d’eixa nova unitat política. La contrari a tot aquest sistema són els ciclops, els quals a banda de totes les coses que ja sabem d’ells, no duien a terme aquestes assemblees. Aristòtil a l’obra “Política” (art de viure en la polis) diu que l’únic lloc on un home es pot desenvolupar plenament és en la polis. Parla de la necessitat de viure en societat i estructura diferents cercles socials: • Família: cercle bàsic representat amb el foc de la llar. • Aldea: unió de diverses famílies • Polis: unió de diverses aldees en un procés de sinecisme. Cada ciutat tenia un divinitat tutelar, una divinitat poliada, que atorgava una identitat genealògica col·lectiva. Són polis marcadament aristocràtiques, governades per una oligarquia, que va substituint progressivament a la monarquia, les quals acabaran arraconades a les perifèries com en Epiro o Macedònia. La polis se te que governar per lo que se creen una sèrie de institucions: • Assemblees: reunió dels habitants que tenen drets polítics, exclusiu de les famílies aristocràtiques. Allí residia la sobirania. • Magistrats: són el poder executiu, investits per l’assemblea i encarregats de fer complir les lleis. A Atenes s’anomenaven arcon, per açò l’absència de magistrats s’anomenava anarquia. • Consell: el poder en l’ombra, dominat per les majors famílies aristocràtiques que governaven l’assemblea decidint els punts del dia de la primera podent fins i tot repetir de nou les votacions. A banda d’estes hi hauran altres antiquíssimes, les genós o clans (famílies amb un ancestre comú), la fatria (intermig i amb prerrogatives en el reconeixement 16 de drets civils i de ciutadania) i les tribus (designaven les divisions del cos ciutadà), totes eren institucions de caràcter gentilici que se integren amb el sorgiment de la polis. Un nou habitant tenia que estar inscrit com a mínim en la fatria i en la tribu. A poc a poc eixa situació de dominació aristocràtica es revertirà al aparèixer nous grups socials, els propietaris de terres. La falange és eixe element militar, la forma de fer la guerra que va substituir a la guerra aristocràtica caracteritzada per un escut amb escotadures als costats que prové de l’escut en huit micènic (se podia posar en l’esquena quan volgueren). Era una guerra individual on lo que contava era el valor del guerrer, de l’home. La nova forma de lluitar apareix amb un nou escut totalment circular que ja apareix al segle VII. És el gran escut de l’època i és el més important de tot l’equip militar, el hoplon. La seua part interna està formada per dos elements: el porpax (part central per a embraçar l’escut) i la antilabé (extrem per a agarrar). L’escut sempre anava en el braç esquerre i el dret se deixava lliure per a una arma, normalment una pica. El braç de l’escut estava desplaçat a l’esquerra lo que permetia la protecció del company, lo que comporta que l’individualisme anterior dona lloc a la formació, a la guerra col·lectiva o coral. L’escut és tan important que les muralles, torres i demés se dissenyen per a atacar a l’enemic pel costat dret. Darrere de la formació estaven els aulos, flautistes que marcaven el ritme de la batalla davant la necessitat de que la formació actuara com un sol home, fet que suposa entrenament i per tant temps lliure. Ací el tamany importa per lo que tindran que anar membres de la polis no aristòcrates per engrosar les files. Els únics capaços de comprar l’equip militar eren eixos propietaris de terres, els quals tenen els mateixos drets i deures militars que els aristòcrates però no els mateixos deures i drets polítics, per lo que reclamaran el seu paper en ambdós àmbits. Però no hi ha que pensar en aquest procés com una mena de gran revolució, va ser un procés pausat i gradual. Era el camí cap a la isanomia, la igualtat jurídica. La falange derivarà en el sintagma, una formació tancada de 16x16 homes amb piques de 7 metres, la sarissa. Els especialistes no es posen d’acord si cal parlar de colonització o expansió grega. Els segons diuen que no se pot parlar de fenomen de colonització ja que suposa crear una comparació amb els successos dels segles XIX i XX dC i que en el món grec aquesta colonització no suposa una dependència política cap a la metròpoli, com a molt existeixen llaços afectius per diverses raons (el transport de la flama sagrada i la presència d’ambaixades a rituals de la metròpoli). En grec eixa nova fundació rep el nom de Apoikía. Les causes de la expansió que sorgeix al segle VIII són múltiples: • Motius demogràfics: se sap que en el món grec d’aquesta època es va viure un creixement demogràfic causat pel súper-poblament de les poleis que donarà lloc a una disminució del tamany dels lots de terra i amb ella crisis de subsistència, és un fenomen contemporani al sorgiment de la ciutat-estat. En Atenes es dona lloc una colonització interior en que s’ocuparà de manera més amplia l’Àtica. En el cas d’Esparta també es crea estat territorial però a base de conquistes. 17 tràmit per corroborar les decisions ja presses. A més estaria molt mediatitzada o fins i tot controlada per la gerúsia, que podia vetar les decisions de la Apella i repetir el procés deliberatiu. La gerúsia és el típic organisme de caràcter oligàrquic formada per 30 persones de les quals 28 eren majors de 60 anys més els dos reis. En la teoria qualsevol amb més de 60 anys i una vida intatxable podia accedir però en la realitat només accedien els membres de les grans famílies. Els sistemes d’elecció dels geroutes es donaven a la Apella i eren de caràcter vitalici. Un tribunal s’amagava en la Apella i tenia que elegir a quin dels proposats rebia més aclamació. També era una instància judicial molt important i que al llarg de la seua història quedarà limitada en els casos de pena de mort, exili o privació dels drets cívics. Era la Kalokagatha, una mena de meritocràcia. La diarquia era una altra institució característica dels espartans, una monarquia dual de dos famílies, els agiades i els euripontides, els quals tenien estrictament prohibit qualsevol relació matrimonial entre elles. El principi de successió era el de la porfirogènesis, només te dret a succeir el fill major dins de la línia principal quan el pare era rei. Els membres d’estes famílies eren els únics que no tenien que passar l’estricta educació. Els reis també aniran perdent poder a excepció de l’àmbit militar només que a partir del 506 només un dels reis podia abandonar la polis. Sempre tingueren una aureola d’arcaisme. El fet de que segueren dos s’ha explicat per uns bessons, un rei dels dorios i un altre dels jonis o que era un mecanisme per evitar la concentració de poder. Estes tres institucions estaran recollides a la Retra però els eforos no, aquests eren cinc ciutadans de Esparta possiblement per les cinc aldees originals. Que no apareguen a la Retra es pot deure a que no existien en aquell moment o en que eren una institució secundària (simples ajudants dels monarques). A partir del VI mil·lenni es va convertir en la institució més important recollint la pèrdua d’autoritat de la diarquia i la Gerusia. Tenien un caràcter anual i no podien repetir, el seu càrrec concentrava una gran quantitat de poders: vigilància de l’ordre públic, velar per les tradicions, regular el calendari, rebre les ambaixades, regular les relacions eràstiques i jutjar als magistrats i als reis. En l’estructura social la part superior la ocupaven els homoios, els iguals, els espartans de ple dret. S’anomenen els iguals perquè rebien un lot de terres (kleros) i de hilotes igual i tenien el seu origen en la defensa de la ciutat durant la Segona Guerra Mesènica. És l’elit i havia de nàixer de pare i mare espartana, els quals tenien que entregar-lo a un consell d’ancians que avaluaven si era apte. En cas negatiu se deixava al Dipòsit i en cas afirmatiu era tornat a la mare que l’educava fins el 7 anys a partir del qual tenien que passar un procés educatiu duríssim (agogé) que durava fins els 20 anys. Entre els 20 i els 30 estaven en un punt intermig en que podien acudir a l’assemblea tot i que no intervindre i anar a la guerra en les files trasseres. Als 30 ja és ciutadà però només pot exercir la guerra o la política deixant qualsevol altre tipus de feina en mans dels hilotes. La política de naixements va suposar un constant dèficit conseqüència també del dur règim i les continues guerres. No era obligat cassar-se però se li pressionava. Per evitar que s’arrelara massa a la família Licurgo va organitzar la syssítia, el principal dinar del dia que es feia entre companys d’armes. Si no podien aportar el diner necessari al no distribuir bé la propietat podien perdre fins i tot la sobirania. Era una manera de tindre també una dieta equilibrada. El segon grup eren els periecos (els que viuen al voltant) i no eren ciutadans (no podien participar en les institucions polítiques) però eren lliures. Eren habitants de Lacònia però no eren espartans per lo que feien de matalàs defensiu i duien a terme activitats com el comerç o l’artesania. Estaven baix l’autoritat espartana, formaven part de l’exercit i pagaven una mena de tribut reial de natura desconeguda. Aquest grup mai va ser una amenaça per a la polis espartana. Els hilotes era la població esclavitzada que pertanyia a l’estat. Provenien d’eixes poblacions conquerides als segle VI i VII amb una relació de 1:40 en població respecte als espartans, se calcula que al segle V podien superar els dos-cents mil. No tenien cap dret i s’agrupaven en famílies que treballaven la terra ja que era important la reproducció entre ells per a mantindre la massa de 20 treballadors tot i que la repressió eren freqüent quan augmentaven massa. Quan els èforos prenien el càrrec declaraven formalment la guerra als hilotes. La resta dels grups són pràcticament desconeguts sent molt menys importants numèricament. Els Hypomeions eren aquells degradats per causes judicials, els Thesantes els que no mostraren suficient valor en la batalla, els Mothankes eren bastards de Espartiates i Hilotes que després de superar la agogé acompanyaven als homioi com a escuders i els Neodamodeis eren els pocs estrangers, hilotes o periecs acceptats entre ells. Les dones són un element clau en la transmissió de coneixements a Esparta especialment. Allí gaudia d’una situació privilegiada en comparació a altres llocs, era l’ama de l’hogar i que el governava. Tenien una amplíssima llibertat per a gestionar les terres en cas de mort de l’home per exemple. Sempre van ser famoses per gaudir d’una gran força. L’Estat espartà regia un sistema educatiu característic per la creença de que una dona forta donaria lloc a fills forts. També era un peça fonamental en l’educació fins l’agogé. Els espartans tenien prohibit escriure lleis per lo que les aprenien i assimilaven mitjançant una dura educació. La agogé era el cicle educatiu que anava des dels 7 als 20 anys i que inculcava valors mitjançant patiments i castics amb l’absència de qualsevol tipus de comoditat. La primera part és la anatrofe (0-7) en que la mare s’encarregava del fill. A partir d’ahí el xiquet començava una educació col·lectiva dividits en agelai (ramats), rebia una educació bàsica. En la següent etapa comença a rebre una educació paramilitar sempre amb castics físics i morals i on s’ensenyava música (fonamental en les marxes i formacions). La tercera fase d’esta educació (16-20) continuava amb el caràcter militar i afegia les relacions heràstiques, se li dona una parella més major (eromenos, sent el jove el erastes). Si tenia una vessant eròtica és algo que no se sap bé perquè el propi Jenofont lo negava rotundament però s’han trobat imatges on apareix sexe entre persones majors i menors. Totes les cultures tenien un moment en que la persona passa a una etapa nova, que implica una mort simbòlica del moment anterior. El més important al cosmos espartà era la crypteia que rep el nom pel caràcter críptic o amagat dels que la pssen. Els dos texts que la nomenen són un escolio d’un text de les lleis de Plató i un comentari de Plutarc sobre la vida de Licurg. Es tenien que convertir en animals per lo que durant un any eren abandonats a la seua sort (segurament només lo tenia que passar una menuda elit. Les dones tenien un procés educatiu propi en el que l’educació física era molt important (carreres, lluites,...) i el cant coral entre altres coses. La mort en el part tenia el mateix grau d’honor que la mort en combat sent l’únic cas en que la també mereixia alguna indicació del seu nom. Tema 6 – Model de ciutat democràtica, Atenes La geografia atenenca li oferia un clima molt suau en hivern però també un índexs pluviomètric baix. L’únic riu era el Quefisos per lo que hi ha un problema hídric que es traduirà en l’extensió de la olivera i en una necessitat de mantindre contactes amb zones agràries. La idea d’Atenes com a potències marítims no arribarà fins el segle V aC tot i que la zona era propícia per a la creació de ports. La secular enemiga d’Atenes serà Egina i sorgirà com a resultat del sinecisme al segle VIII entre territoris independents (la zona de Eleusis i Marató entre altres). Atenes dissenya la democràcia a finals del segle VI després d’experimentar totes les formes polítiques. La monarquia apareixerà de mà dels Erecteides (una dinastia mítica que se dissenya per crear el naixement de la polis), els Melàntides (el seu últim gran rei se sacrifica en una invasió dòrica) i els Medóntides. Estes monarquies desapareixen a Grècia en un procés progressiu fins que el 682 aC es tinga registre del primer arcont , el primer magistrat (amb funcions iguals a la d’un rei però de caràcter temporal) per lo que la desaparició de la monarquia és necessàriament anterior, ante quem a eixa data. 21 Les principals institucions d’esta Atenes oligàrquica són varies. L’assemblea, la Ekklesia, en que estaven inclosos els tots ciutadans encara que en un inici era de caràcter aristocràtic. Existeixen tres magistrats o Arconts: el epònim, que li arrabassa al rei els poders polítics; el polemarco, li arrabassa als poders militars; el basileus, li arrabassa els poders religiosos que havien segut l’últim bastió dels reis. El consell, el Areòpago (perquè es reuneix en un turó dedicat al deu Ares) és el poder en la ombra i la màxima magistratura. Estes són institucions polítiques perquè naixen amb la polis i que se creen en tal de governar-la però també existeixen institucions de caràcter gentilici, de l’idea de parentesc, són la tribu (quatre) i la Phratria (tres per tribu). Aquestes són anteriors a la pròpia polis. El 632 aC Cylon intenta dur a terme un colp d’estat en tal d’instaurar una tirania però va fracassar. El 621 aC tenim el primer legislador atenenc, Dracon, que va reformar sobretot el dret jurídic de manera molt estricta. El 594 Solon, un nou legislador, és conscient que se necessiten reformes de gran calat de les quals la més important és la substitució de l’aristocràcia de sang per una de caràcter monetari, la plutocràcia. Lo que ell volia era instaurar un principi de eunomia (el bon ordre), no de isonomia (igualtat). Ara les possibilitats polítiques d’un ciutadà depenen del seu diner per lo que se divideix la societat: • Pentecosiomendimnoi: 500 medimnoi (unitat de mesura del cereal calculat a raó de un medimnoi = un dracma) de renda mínima i podent ser arcontables (aries, unitat de territori); • Hippeis: 300 medimnoi de renda mínima i podent ser arcontables. • Zeugitas: 200 medimnoi de renda mínima i podent ser arcontables a partir del 457-456. • Thetes: la resta de la població, tindran un paper important quan es convertisquen en una potència naval, són la força motriu. La Boullé és el consell establert possiblement per Solon, un poder en l’ombra que serveix de contrapés i que està compost per 400 membres, 100 per cada tribu. Solon també introduirà la moneda, el dracma, que equivalen a sis barres de ferro (obolos), tot i això les seues reformes fracassen. Però les reformes no acabaren amb les tensions internes per lo que va ser cessat com arcont. A partir d’ahí sobri un període en que la societat atenenca se divideix en grups socials amb territoris de control: • Pedieos: la vella aristocràcia situada a les planures del centre de l’Àtica. • Paralios: artesans, comerciants i xicotets i mitjans propietaris situats al litoral. • Diacrios: pobres camperols i ramaders de montanya i humils ciutadans. El 546 i després de dos intents fallits (561/560 i 556) se instal·la el primer tirà, Pisístrato, líder dels diacrios. Aquest home, cosí de Solon, va dur a terme una reforma de les obres públiques, va impulsar el cultiu de la vinya, les activitats artesanals i les comercials. Pisístrato era un noble de segona fila però la seua tasca administrativa anava en contra de la seua pròpia classe. La noblesa solia ser contraria a aquests règims ja que els líders buscaven el suport en les classes populars mitjançant obres públiques i reformes que no beneficiaven o inclús anaven en contra d’eixa aristocràcia. Va descentralitzar el sistema 22 En gran part, la contribució de la lliga col·labora en la formació de l’ideal atenenc en el que juga un important paper l’Acròpolis, un edifici fruit de la dominació sobre els aliats i que servia per a acollir la gran estàtua d’Atenea feta de marfil i or. Les contribucions en diner es transformen directament en tributs, l’establiment en Atenes tant del tresor de la Lliga com dels tribunals que tenien que resoldre les qüestions en relació a ella, la creació de colònies a les zones més conflictives de l’aliança o la unificació de pesos, mesures i monedes baix el model de Atenes eren un clar atac a l’autonomia, no tenien un anhel hegemònic sinó de creació de tot un imperi baix el seu control. El 462 arriba al poder Efialtes, un demòcrata radical, va dur a terme tota una sèrie de reformes que reduïen els poders del Areòpago front als de la Boulé i Helieia (un tribunal popular creat per Solon). En la Pentecontecia, període aplicat per Tucídides entre les Guerres Mèdiques i la del Peloponés, va destacar en gran mesura la figura de Pericles. Aquest noble va prendre el relleu del seu antecessor continuant la seua tasca reformadora. Va incloure el sou als ciutadans per assistir a l’assemblea (lo que compensava la pèrdua d’un dia de treball), va restringir el dret a ciutadania (els dos pares tenien que ser atenencs) i va dur a terme tota una tasca reformadora amb l’embelliment de la ciutat i la construcció de les Llargues Muralles i del port del Pireu. Aquestes mesures en tenien un objectiu polític, en la mesura que Pericles volia destacar a través de la magnificència, i un objectiu religiós, com a reflex del suport del deus a la polis. La pau de Calies, el 449 aC, suposa l’acceptació persa de la seua derrota i per la que es comprometen a la no intromissió en la Jònia i l’abandó del Mar Egeu. Tot i ser aquest l’objectiu la Lliga no es dissol, la situació afavoria enormement a Atenes i esta fa lo possible per mantindre-la. La coexistència entre ambdós Lligues esclata per les divergències polítiques, econòmiques i cultuals el 431 en l’anomenada Guerra del Peloponés. És el segle de l’esplendor grec però també el de les guerres. La superioritat de cada Lliga en el seu àmbit fan que la primera fase es caracteritze per un cert equilibri. La pau de Nicias el 421 no va evitar res i el 415 les hostilitats se havien reiniciat. El punt d’inflexió en la guerra es pot situar en el fracàs de l’expedició atenenca sobre Siracusa per part de Alcibiades. Tot i la destrucció de gran part de la flota i la pèrdua de tots els recursos invertits, Atenes es va recuperar lo suficient com per a continuar activa una dècada arribant a obtindre de nou la hegemonia marítima. La situació arriba al seu fi quan Esparta demane ajuda a Dario II i inicie la construcció d’una gran flota que permetrà derrotar-los definitivament el 404 aC, lo que va suposar la desaparició, al menys en curt termini, de l’Imperi Atenenc i la implantació d’un règim oligàrquic. Tema 8 – La crisi de la poli i Alexandre EL fi de la guerra deixa una situació complicada al món grec. Junt a les seqüeles típiques dels conflictes la política es corromprà, l’ús de mercenaris crearà una separació entre el ciutadà i l’exèrcit cívic, els gastos militars i socials donaran lloc a pujades de imposts que desenvocaran en revoltes,... Ara és el moment en que se pensa que només un gran home pot retornar als grecs la seua antiga grandària. El 404 comença l’època de l’hegemonia esparta. Aquesta polis implantarà r`gims oligàrquic per tota Grècia en tal de mantindre la seua autoritat. El doble joc amb l’Imperi Persa li deixava en una situació de delicada, estaven enfrontats per la Jònia però al mateix temps duien a terme accions com les de Jenofont i els 10.000. Este exercit mercenari espartà estava dirigit a ajudar a Ciro el Jove, un dels pretendents al tro després de la mort de Artajerjes. La guerra de Corint debilita el poder espartà i finalment la Pau de Antalcidas el 386 aC suposa la definitiva victòria persa imposant una treva sobre Grècia convertint-se en el dominador de la seua política sent Esparta el seu gendarme. La obra de Tucídides acaba el 411 però Jenofont la reprén fins l’any 386 al considerar que ací acaba una època. Ara es tracta de mantindre les disputes i que ninguna de les polis s’alçara lo suficient com per a suposar un problema. Esparta, Atenes i Tebes són les més importants i viuran una guerra continua 25 durant gran part del segle IV aC. Però esta política serà eficaç a curt termini però també afavorirà a Filip II de Macedònia per a la creació de tota una nova potència. Aquest personatge arriba al poder el 359 al desplaçar del tro a Amnintas, pel qual regentava. Filip II va modernitzar l’estat tant a nivell econòmic, militar com administratiu, a més de saber dominar la Tràcia i aprofitar els recursos miners i comercials amb el mar Negre. Amb les finances sanes es va dedicar a instaurar la seua hegemonia a Grècia sent el 338 una data important al derrotar l’aliança grega a la batalla de Queropea. Estos fets demostren que el sistema de la polis estava en crisis, a més de ser un model que alentava els conflictes com en el cas de la guerra del Peloponés (que va suposar el trencament de la idea de ciutadà-soldat a favor de la contractació massiva de mercenaris). Però esta mateixa divisió va afavorir el sorgiment d’idees de caràcter polític. La veritat és que tot i ser un personatge molt intel·ligent va tindre certa sort històrica, va estar en el lloc adequat en el moment adequat. El 337 totes les polis gregues a excepció de Esparta se reuneixen per formar la Lliga de Corint a través de la qual li atorguen a Filip el títol de Strategós Autokrator (afirmava que l’autoritat prevenia d’ell mateix). Per primera vegada en la seua història reconeixen la hegemonia d’una persona. Filip II va entendre que la forma de mantindre l’aliança era tenint un objectiu comú, i quin millor que tornar la bufetada als perses. El 336 un exèrcit expedicionari desembarca a Anatòlia però eixe mateix any, en la boda de la seua filla Cleopatra, Filip és assassinat i el seu fill coronat rei allí mateix. Després de silenciar als competidors, Alexandre es prepara per a continuar el llegat del seu pare partint d’unes finances fortes. Es dirigeix en un primer moment cap al nord amb l’objectiu de tranquil·litzar eixa frontera abans d’iniciar la vertadera campanya però en eixos moments sorgeix el rumor de que el jove rei ha mort a lo que Tebes i Atenes al cap d’altres polis se rebel·len. Alexandre mostrarà la seua capacitat quan en 15 dies es presente a les muralles de Tebes, l’arrasarà quasi al complet i deixarà intacta de miracle. Després d’esta mostra de força la Lliga li concedeix el títol de Strategos Autocrator i el 334 iniciarà la seua campanya. Eixe any desembarca i a Grànico obté la seua primera victòria a sòl persa que li deixarà el territori d’Anatòlia sense quasi oposició a banda de les poques ciutats com Halicarnaso que se li enfronten. Els deu mil mercenaris grecs que composaven la força central de l’exèrcit persa seran passats per ganivet. El 333 aC s’enfronta de nou als perses a Isos, al comandament dels quals estava el propi Dario III, i de nou els derrotarà. Esta victòria li permetrà dominar tota la costa mediterrània i iniciar la conquesta de sòl egipci en tal de no deixar forces enemigues a la rereguarda. Segurament el seu objectiu inicial era expulsar als perses de les costes però les continuades victòries li donaren la idea de continuar fins el cor de l’Imperi. A Egipte serà rebut com un alliberador i nomenat faraó, fundarà la ciutat de Alexandria i rebrà el títol de fill de Amón després de la visita al seu temple, al oasis de Siwa. El 331 es dona la batalla de Gaugamela, la derrota persa li deixarà el camí obert per a la conquesta de Babilònia i del seu gran tresor. Alexandre fa tot el possible per no aparèixer com un conqueridor, sinó com a l’hereu de Dario III (com a la llegenda en la que el rei li nomena hereu en els últims moments de vida). Tot i això, el clima entre els grecs s’està tensant cada vegada més. No només respecta tot el sistema polític persa al mantindre les satrapies i nomenar en elles a nobles iranis sinó que a més comença a vestir-se a la manera persa, estampava les cartes amb el segell de Dario i incús integra a estos en l’exèrcit. El 330 inicia la conquesta de la zona oriental de l’Imperi amb el fi de eliminar els últims reductes de resistència persa en una campanya que, després de llicenciar als soldats de la Lliga, pren un cariu eminentment macedònic i de conquesta personal, algo que es veu en el rastre de ciutats que crearà amb el seu nom. Durant esta campanya es casarà amb Roxana, filla del Sàtrapa de Sogdiana i mare de l’únic fill que tindrà. Intentarà també en el transcurs de la campanya introduir la proskynesis, una senyal de submissió. Serà en el riu Hidaspes on tinga la última gran batalla contra un rei indi, Poro, al qual permetrà mantindre’s en el tro com a signe de amistat. 26 L’objectiu següent era el Ganges, riu que desembocava en el Mar Oriental i per tant el final del món però al arribar a Hiphasis, davant la visió d’un gran exèrcit colmat d’elefants, les tropes es van negar a continuar, cosa que va provocar en Alexandre una gran frustració i per lo que se pensa va decidir tornar pel desert de Gedrosia, que va delmar les tropes, com a una mena de castic. A Mesopotàmia va tindre que efectuar tota una sèrie de mesures en tal de eliminar els desordres, allí es produirà una macro-boda entre 10.000 macedonis i tantes dones perses, entre ells Alexandre es casarà amb Barsina, filla de Dario III. El 323 quan estava preparant una campanya contra la Península Aràbica, mare d’espècies i altres preuats productes, mor. Donada la profunda orientalització i les tensions sorgeix la hipòtesi de l’enverinament per les dissidències sorgides al voltant d’eixe món interconnectat que pretenia crear, però lo més segur és que seguera paludisme. Ara serà l’època de l’Hel·lenisme (concepte creat a l’Alemanya del segle XIX) creat sobre les ruïnes de l’imperi d’Alexandre, un món híbrid en el que en major o menor mesura la cultura grega jugarà el seu paper aprofitant el moment d’efervescència cultural que es viurà. La divinització dels reis o la llengua grega com a idioma culte seran exemples d’aquesta fusió de mons. Políticament a excepció de certs intents que va haver de continuar el llegat d’Alexandre a través de llaços de sang, com va ser el pacte entre el fill de Roxana i Arrideo, germanastre d’Alexandre, pel qual es repartirien l’imperi en dos, la realitat va ser bastant diferent. Fins el 240 ens trobem amb una època històrica molt inestable dissenyada per a fotre als estudiants d’història. Amb col·laboradors que disposaven de zones d’influència canviants, regnes efímers, pactes inestables,... estos primers successors són els diàdocs. Aquests donaran pas als epígons, els quals estabilitzaran la situació. Tots ells reclamen la legitimitat com a hereus d’Alexandre, inclús Ptolomeu, preveent la situació se’n va portar el cadàver del macedoni buscant legitimació. A partir del 280 podem parlar de tres grans potències: • Seleúcides: fundada per Seleuco I Nikator. Començarà dominant des d’Àsia Menor a el riu Indo però prompte les regions més allunyades es desvincularan, entre els quals els més importants seran els Partos (que crearan una dinastia Arsàcida) Acaba el 66 aC quan Pompeyo converteix les seues restes en la província de Assíria. • Làgides o Ptolomeus: fundada per Ptolomeu I Soter. Regna sobre Egipte i fundarà la dinastia més duradora, fins el 31 aC que Octavi la converteix en província romana. Duen a terme un experiment cultural, sense perdre de vista el seu passat grec continuen la cultura faraònica, s’adapten culturalment. • Antigònida: fundada per Antigon Monoftalmo. És la última monarquia a aparèixer, a principis del segle III, i la primera a desaparèixer quan Filip V va tindre la ocurrència d’aliar-se amb Aníbal el 212, després de la batalla de Cannae. El 201 se firma la pau i el 200 s’inicia la Segona Guerra Macedònica contra Roma. El 168 l’últim rei Macedònic, Perseu, serà definitivament derrotat. 27 Per damunt tenim la figura del rex, aquest monarca a la indoeuropea tenia també una funció religiosa que garantia la supervivència de la ciutat mitjançant les bones relacions amb els deus però amb el pas del temps aquesta funció va anar sent desplaçada cap al flamens per ser substituïda pel caràcter militarista. Este mateix caràcter religiós queda palés en la coronació d’un nou el rei, el qual era electiu tant pels ciutadans (el proposava el Senat i les curies votaven) com pels deus mitjançant en el segon cas de la auspicatio. El sacerdot tenia que marcar en primer lloc l’espai per a fer el ritus situant la dreta i l’esquerra, un espai ordenat front al caos, el templum (ael aedes és lo que nosaltres anomenem temple). El cardus era la línia de nord a sud i el decumanus de est a oest. El augur possava la mà sobre el rei i demanava auspicia als deus tenint com a senyal qualsevol indici dels voltants: un rellamp, aus, grits, animals, .... si era elegit se li transmetia directament la capacitat d’augur. Eixe traspàs de l’element religiós es va dirigir als flamens: quirinalis, martialis i dialis. Però segueix sent augur i te un paper molt important en el calendari, la pax deorum. Hi ha una altra festivitat a Roma, el Regi Fugium, que consisteix que cada 24 de febrer el rei, després de dur a terme un sacrifici, ha de eixir corrents del foro. Els romans posteriors afirmaren que era una representació del derrocament del monarca però se pensa que realment només es tractava de la representació del calendari, ell fugia com la feia el temps. El rei tenia la funció de dictar el calendari al poble lo que ajudava a marcar els dies fastos i nefastos. El concepte fas és tot allò que te a vore amb el dret diví i el concepte ius amb el dret humà. En dia fasto era quan els serveis públics funcionaven i nefast quan no, per lo que tenien que dedicar-se a la divinitat. El rei residia a la regió, lloc que després de l’expulsió passarà a ser del pontífex maximus (mantenint el nom del lloc). L’altra institució romana a la cúria (reunió de barons) era la del senatus (senex), l’assemblea d’ancians, la reunió dels pares de família o patres. El senat era una institució molt antiga que segurament tinga l’origen en les assemblees de les tribus que habitaven el territori. Era una cambra consultora (executiva entre la mort d’un rei i la elecció del següent) però que després es convertirà en l’autèntic organisme de govern. Fins el moment era la edat l’element que te permetia l’accés però amb el desenvolupament d’una societat econòmicament diferenciada, la incorporació al Senat es va reduir a un menut grup de famílies que heretaven el càrrec de patres, sorgeix així les gentes patriciae, l’aristocràcia romana. La tercera son les comitia, assemblea que se reunia al comitium, una explanada. Era la traducció política de les curies i esta s’estructurava segons certes unitats: calata (no sabem quasi res però estava vinculada al ritual del calendari), curiata (poble reunit en curies i que donava la facultat del poder militar) i les centuriata. Les tres són republicanes i cada una d’elles disposava d’un vot. Tot açò és pura investigació però ells tenien la seua pròpia història sobre la fundació. Tot comença amb la caiguda de Troia de la que Eneas se salva amb el seu pare als muscles, segons Tito Livio pel perdó dels grecs al ser un defensor de la pau i segons Dionisio perquè fuig. D’allí se va emportar el Paladino, una estàtua d’Atenea que junt al nom real de Roma estaran amagats. Eneas, fill de Anquises i Atenea, dura a terme tota una Odissea per la que arribarà a Cartago, allí es troba amb la reina Dido, se lien i quan ell se’n va de nou Dido fa prometre que se venjaran de la seua estirp. Tot i això, Cartago és fundada el 814 i la caiguda de Troia el 1184 per lo que segurament Virgili estiguera donant raons de la enemistat. Eneas arriba a un lloc on viu el rei Llatí (un personatge inventat però necessari per a explicar coses) i es casa amb la seua filla, Lavinia. Després de tota una guerra, Eneas amb el seu fill Ascanio decideixen crear una ciutat on un porc blanc es cansara, Alba Longa. Ací acabaria la part grega de la llegenda i començaria la dinastia de reis com a forma d’unir les dos parts de la història. Numitor, rei d’Alba Longa, és destronat pel seu germà Amulius i per evitar que la filla del primer, Rea Silvia, tinguera fills la fica a vestal (obligades a l’abstinència). Però el deu Mart s’encapritxa d’ella i tenen uns bessons. Segons la història, Amulio o la pròpia Rea els deixen en una cistella al riu però aquesta es queda barada junt al palatí, on hi havia una figuera (rhuminal – roma). Els plors són 30 escoltats per una lloba que els alleta cosa que Faustulo, un pastor que veu l’escena, lo considera algo extraordinari i els adopta, criant-los junt a la Acca com a fills seus. El mateix Tito Livio ja va ficar en dubte la versemblança de la història dient que pot ser la lloba tenia dos potes, no quatre, i que va ser la dona de Faustulo qui els va alletar, però que al ser prostituta l’anomenaven lloba. El pare els revela el seu origen quan són més majors, maten al seu tio-avi, reposen al seu avi i funden una nova ciutat al Palatí oberta a tot el qui volguera anar. El versatum del món celta consisteix en la emancipació de la comunitat d’una sèrie de joves quan la demografia era massa alta, una pràctica semblant a aquesta història. La mort de Rem a mans de Ròmul no és única. Una afirma que a l’hora d’elegir al fundador se va fer els auspicia, un va vore primer 12 voltors i l’altre va vore a 24, es barallen i Rem mor. Un altre relat comença al l’acte de fundació d’una ciutat romana (d’origen etrusc) en que se feia un pou on se ficaven objectes del lloc d’origen i després se marcada amb una arada de bronze portada per uns bous blancs el que seria el recinte sagrat de la ciutat a excepció de la porta, el pomerium, en que l’arada s’alçava. En segles posteriors el cristianisme seguirà sense poder efectuar els seus sacrificis allí dins. L’altra explicació diu que va ser assassinat quan va crear la muralla bromejant. Curiosament en el festival de la Lupercalia se corria per este camí. Ròmul és doncs el primer rei de Roma però al igual que els altres tres primers són d’origen mític. Els reis romans es trobem dividits en dos grups: els latino-sabinos (els 4 primers) i els etruscs (els 3 últims). La raó per la que són mítics és perquè segueixen un model: • Ròmul és el primer, qui funda la ciutat, el senat, fa la divisió entre pebleus i no bles i crea les primeres lleis. És un rei guerrer que durant la festivitat de Neptú protagonitzarà el rapte de les sabines (per la falta de dones a Roma), la guerra finalitzarà per la intercessió d’elles, que ja tenien fills amb els segrestadors, unint les dos comunitats. Una tradició dirà que Ròmul és assassinat pels senadors i l’altra que ascendeix al cel. • Numa Pompilio és el seu successor i representa la figura del rei piadós que crea les bases de la religió romana amb els principals sacerdocis (augures, flames, vestals,...) i crea també el calendari lluni-solar de 12 mesos. • Tulo Hostilio és el guerrer, aferma la primera expansió de Roma lluitant contra etruscs i sabins. A més, és responsable de la destrucció d’Alba Longa gràcies a la lluita entre els Horacios i els Curiacios. Este conflicte conclou amb l’annexió de la població de la ciutat (incloent l’aristocràcia en el senat). El rei mor travessat per un rellamp al deixar massa de banda la religió. • Anco Marcio segueix una mica la trajectòria del seu antecessor donant inici a la època de hegemonia romana. Va ser també el constructor del port de Ostia, un fet totalment anacrònic. • Tarquinio l’Antic o Prisco és el primer rei real. Va viure a final del segle VII aC i era de origen etrusc, algo que recalcaren molt les fonts. En aquest sentit va tindre una molt mala premsa per part de la historiografia romana. Però també va ser un gran reformador: va crear la cloaca màxima, va crear els jocs olímpics, va reformar el Senat, se va expandir pel Laci,... però moltes de les reformes contaven amb la oposició de la noblesa romana. • Servio Tulio és l’únic dels reis amb bona fama, se li considera etrusc o com a mínim estranger (igual va ser un esclau pel nom que te). És una mena de Solon i Clístenes però a la romana, va crear la Constitució Serviana en que dividia al 31 ciutat en 4 circumscripcions front a les 3 tribus anteriors donant-li un caràcter territorial (amb August el nombre de tribus arribarà a les 36). Però també va dividir a la població romana en grups segons la riquesa que tenien, tant tens tant vals, un sistema plutocràtic o timocràtic. La centúria és la paraula clau del sistema i te un caràcter tant polític com militar rescatant així el binomi ciutadà- soldat. La estimació dels diners que tenia una persona suposava estar inclòs en una o altra classe, la qual tenia la obligació de proporcionar un nombre concret de centúries: Centúries Ases cens mínim Armament Èquites 18 - Cavalleria 1 classe 80 100.000 Equip complet 2 classe 20 75.000 Escut allargat i sense cuirassa 3 classe 20 50.000 Sense grebas 4 classe 20 25.000 Només llança i jabalina 5 classe 30 11.000 Ondes i cornetes Fabri 2 Capite sensi (One)Musici(an) 2 Capite sensi Accensi 1 Capite sensi A la vegada estan dividits entre iunores, fins el 40 anys i encarregats de la guerra exterior, i els seniores, fins els 60 i encarregats de la defensa de la ciutat. Estes centúries en política són committia quenturiata i votaven en conjunt a les assemblees (vot per centúria) per lo que hi havien 193 vots. Se va obligar a que la votació es fera per ordre per lo que si els equites i la primera classe estaven d’acord ja tenien la majoria, 98 de 193. Este fet portarà a un conflicte entre patricis i plebeus. El as, mesura per a evaluar la riquesa, era un tros de bronze ino va er introduït com a tal fins la mitat del segle següent per lo que hi han dubtes al voltant de l’autoria d’esta reforma. Front a este ase inicial s’arribarà finalment al Aes Grave que ja suposen monedes com a tal. • Tarquinio el Sobervi és l’últim dels reis i segurament la seua figura estiga molt distorsionada. Està modelat a la imatge dels tirans grecs: es va rodejar d’una guàrdia personal, va obligar al poble a treballar en les obres públiques, va matar a senadors,... Segurament seguera just al contrari i estiguera enfrontat a l’aristocràcia amb el suport del sector popular. Va construir el temple de Júpiter 32 s’imposa un model segons la edat o l’experiència militar. Esta format per tres línies, la triplex acies: • Hastati: els que havien tingut dos-tres campanyes com a màxim, són els més joves. Estava armada pel pilum, un arma llancívola dissenyada (punta llarga de metall amb un mànec pesat de fusta) per a travessar i, en cas de no matar l’objectiu, clavar-se en l’escut enemic i dificultar l’ús d’aquest. Tenia un radi de 10 metres. • Principes: entre tres-deu campanyes. També usaven el pilum. • Triarii: els veterans. Este grup encara tenia la pica com a record del disseny hoplitic anterior. Estaven disposats en maniples, deu per línia, i en conjunt formaven un quincux amb l’objectiu de poder retirar la primera força, els hastati, en cas de no poder derrotar a l’enemic i que així entrara en joc els prínceps sense Al costats estaven les alae, els aliats, i que amb el temps quedaria monopolitzat per la cavalleria. El maniple, la unitat tàctica de la època formada per dos centúries (120 homes en total), tenia l’autoritat i mobilitat suficient per actuar autònomament i així superar la rigidesa hoplítica. Si els maniples triarii eren la mitat la legió del moment eren uns 3000 homes sense contar als aliats. La conquesta està acompanyada per altres mecanismes d’annexió, el dret és l’instrument fonamental. L’annexió de territoris comportava l’establiment d’unes colònies que depenien del poder de l’estat romà. Però estes colònies podien ser: • Romanes: es composava per una sèrie de ciutadans romans que no viuen a la capital però que conserven els seus drets a canvi de pagar un tribut.. • Llatines: els membres de la qual tenen el Ius latii, el dret llatí. Per a entendre açò ens tenim que remuntar al 388. En este any transcorre la batalla de Antium en que Roma captura els vaixells enemics i es queda amb els rostra: l’espoló que te la nau davant; que queden com adorno de les tribunes dels oradors del Fòrum Romà. En esta batalla la Lliga Llatina és definitivament derrotada i les opcions que se les presenten són exterminar-los políticament (no físicament) o se’ls pot integrar. Clau per a la supervivència de Roma durant un mil·lenni. Els romans eren conscients que l’extensió del seu imperi es deu a eixa capacitat integradora usant el dret com a arma. A estos llatins se li va oferir un estatus de ciutadania secundari (però ciutadans), que és el que anomenem Ius Latii. El ciutadà romà (el cives optimo iure) permetia el dret al matrimoni legal, el dret a la propietat, a votar, a dur a terme funcions públiques, el de servir a les legions, a elegir la propietat i apel·lar al poble. Per baix està el Ius Latii, que disfruta del dret romà en lo relatiu al règim de propietats, contractes i successions que dant exclòs la resta. Este dret se li donarà als pobles annexionats. El ius gentum és el dret bàsic per a l’estranger, una mena de dret universal. Per això podem parlar des del punt de vista de les colònies (ex novo) en que se diferencia els dos tipus de drets. A partir del segle IV se aplica també el municipium, 35 donat a les poblacions preexistents i que els permetia tindre una gran llibertat administrativa a canvi de pagar un tribut a la ciutat. També es dividien segons el tipus de dret. Un altre instrument són les vies romanes, una xarxa absolutament centralitzada que marcaria els límits del seu domini amb el temps. Estes funcionaran com les arteries posteriorment però ara servia com a mecanisme de conquesta per a un ràpid moviment de les tropes a través del territori. Quan procedisca a la conquesta de tota Itàlia, l’expansió anirà acompanyada per estes vies. La tècnica de construcció de les vies no va ser millorada fins el segle XIX. Vitruvio ens parla del sistema format per les quatre capes distintes que permeten la conservació al llarg del temps de les carreteres. Dos mètodes que permeten la conquesta i consolidació no només a Itàlia, sinó a tot el Mediterrani. La guerra contra Pirro de Èpiro és l’última etapa de la guerra a la península. Quan Roma arriba a l’extrem meridional es troba amb ciutats gregues, un lloc on esta cultura estava més que present. Quan comença a intervindre en la zona, Tarent com a la ciutat més important del territori va vore el perill i va avidar a Pirro, rei de Èpiro. A inicis del segle III no se podia conquerir cap a orient per lo que quan va rebre la necessitat d’ajuda per part d’estes ciutats va acceptar encantat. Este rei es presenta allí amb ell elefants derrotant a Heraclea el 280 i l’any següent ho fa de nou a Ausculum. Estan a punts d’acceptar la derrota i és el moment en que Apio Claudio el Cec va fer el primer gran discurs del que tenim constància. A Sicília less ciutats gregues estaven en guerra contra els cartaginesos, per lo que cridaren a Pirro i este va acudir. Allí els derrota però quan diu de formar un regne unit les ciutats es neguen i quant torna els romans el derroten a Malebentum, anomenat posteriorment Benebentum. Pirro se pirra a Èpiro el 275 i mor a Corint el 272 per una rajola ben llançada. Amb la derrota de la guarnició el mateix any que deixa el rei a Tarent se considera el fi de la conquesta de Itàlia. El mateix any en que cartaginesos i romans havien format un tractat. Pirro ha demostrat que en qualsevol moment podia tornar de Orient un altre Pirro, raó per la qual en quant derrotaren a Cartago començaren a intervindre en Orient. Tema 11 – La conquesta del Mediterrani (264-133 aC) El 264 comença la guerra contra Cartago, el pas per a convertir-se en una potència mediterrània, és la Primer Guerra Púnica (264-241). Esta ciutat es troba a l’actual Tunísia, va ser fundada el 814 aC per Tiro en el procés de colonització dels fenicis i servirà junt a altres (Gades, Nixus, Eivissa, Sicília) com a punts de connexió entre l’orient i occident mediterrani. Aquella Dido que va usar Virgilio per a la seua història a l’hora de justificar l’odi i l’enemistat secular però no s’acosta a la realitat. Cartago es va a convertir en la gran metròpoli fenícia (semita) del mediterrani occidental al tindre una ubicació estratègica fonamental, tancada per muralles la part terrestre i dominant el mar era quasi inexpugnable. A més, era un territori enormement fèrtil amb una potencialitat agrària impressionant. De fet, van ser els grans agricultors de l’antiguitat sent molts dels tractats romans com copies seues. Cartago no era un imperi, era una gran força militar i comercial, per lo que imposar el seu domini sobre altres territoris signant pactes però no conquerint. Roma va ser una de les ciutats amb els que arribaren a firmar fins a cinc tractats (sense l’aspecte dominador) però, com ens ha informat el grec Polibio (s. II aC), hostatge a Roma després de la derrota de Pidna i que es va convertir en un gran admirador. 36 Sicília era un camp de batalla entre cartaginesos i grecs contractant ambdós bàndols molts mercenaris lo que significa que una vegada no els pagues se descontrolen i van per la seua banda. Una d’estes bandes, els mamertins, s’instal·len a Messina però Hieron de Siracusa els derrota. Estos mamertins demanen ajuda als fenicis però segons Polibio una part d’este grup també va demanar ajuda a Roma els quals envien una guarnició a Messina donant inici a la guerra contra Cartago. Polibio posa tant incapeu en demostrar que no existia un tractat que limitara als romans a Itàlia que segurament sí que va existir. Arriba a posar com a mentider a Filino, un historiador interessat en Cartago que afirmava que existia tal tractat. Segurament l’inici de la guerra es va donar per la violació d’un tractat i si en tot cas s’accepta una derrota o un fet injust sempre serà per culpa dels magistrats plebeus. Hi han tres fronts de guerra fonamentals: Sicília, on mantindran la iniciativa tota la guerra però la flota cartaginesa permet mantindre abastides les seues terres; Àfrica: invadeix en dues ocasions el territori però és derrotat; i el mar. Front a la inexperiència romana els cartaginesos tenien segles d’experiència en el mar. Les victòries sobre la flota cartaginesa s’expliquen pel corvus, el sistema per convertir una batalla naval en una terrestre. Quan els dos contendents estan exhaustes, s’enfronten les dos últimes flotes a les Illes Egades. La derrota cartaginesa suposa la petició d’una pau tot i que el nou general a Sicília, Amílcar Barca, no havia sigut derrotat encara. La Pau de Lucacia suposa la pèrdua de la flota, 3.200 talents de compensació i la pèrdua del domini de Sicília que passa a ser la primera província romana. Arruinada per complet desmobilitza el seu exèrcit de mercenaris de colp, res d’escalonament, lo que suposa l’inici de la Guerra dels Mercenaris (241-238). És una guerra inexpiable pel grau de crueltat que se va arribar a exercir. En cert moment l’estat cartaginés va estar a punt de desaparèixer però Amílcar Barca va restablir la situació aplastant literalment als mercenaris el 238. Els mercenaris li ofereixen la illa a Roma que accepta, cosa per la que Cartago protestarà, Roma li declara la guerra però davant la impossibilitat de iniciar un altre conflicte per part dels púnics se li estableix un nou pagament que ni tan sols Pilibio va a poder justificar. El 237, Amílcar Barca desembarca a Gades al ser Hispània mítica per les seues riqueses metal·líferes, que prometien com a viver de mercenaris i sobretot, estava fora de la òrbita romana. Ara sí que se donarà inici a una vertadera guerra de conquesta per la que dominarà tota la vall del Guadalquivir i alcançant el sud del País València. El propi Amílcar morirà a Eliqué (Elx) en una acció de guerra contra els ibers. El succeeix el seu gendre, Asdrúbal el Vell (de pels) que se farà famós per la fundació de Qart Hadash o Cartago Nova i pel famós Tractat de l’Ebre. De nou Polibio afirma que va firmar a Roma un tractat pel qual els cartaginesos prometien no superar el Ebre i els romans mantindre’s al nord. Açò és una autèntica victòria diplomàtica perquè estaven encara molt al sud, se’ls reconeixia territori que no era seu. El 221 Asdrúbal és assassinat per un esclau iber i el succeeix Aníbal Barca, fill de Amílcar. Barca ve de Baraka, que vol dir algo així com la bona estrella, una sort brutal. Este Aníbal era jove i inicia la guerra contra els Olcades, el 220 contra els Vaccael a la Messeta Nord. Hui dia no se sap per què va iniciar una campanya tan lluny de la seua zona de influència. El 219 posa setge a la ciutat de Arse, l’actual Sagunt, que era una important ciutat ibèrica ubicada a la part occidental del castell de Sagunt. Els romans enviaren una sèrie d’ambaixades per a protestar tot i que el tractat deixava les mans lliures als cartaginesos al sud de l’Ebre, explicació per a la qual ha iniciat una gran controvèrsia històrica anomenada Kriegschuldfrage, la qüestió de la responsabilitat de la guerra. Considerant que les fonts que tenim són romanes i gregues, només tenim la visió dels vencedors. La font més important és la de Polibio per l’extensió i lo proper als fets al viure al segle II aC arribant a conèixer a gent viva durant el conflicte. Des de la seua perspectiva considera la guerra com una qüestió de venjança familiar, la dels Barca, pel fet de que Amílcar es va vore obligat a firmar la rendició tot i no haver sigut derrotat mai. L’odi etern que proesa Aníbal només és confessat quan, en 37 Roma quedant com una mena de protectorat i sent el seu inspector el famós Massinisa, el rei Númida (se pren el seu paper com una mena de carta blanca), les accions del qual enfadarà a Cartago que alçarà un nou exercit donant inici a la Tercera Guerra Púnica per la qual seran destruïts el 146 per Publio Cornelio Escipion Emiliano. Rere la batalla de Zama, Escipion torna a Roma i celebra un triomf delirant i honoríficament se li entrega el títol d’Africanus (títol que se donava quan se derrotava a un poble). La derrota suposarà el domini del Mediterrani Occidental per part de Roma. En termes actuals es tracta de un Imperi, ja que te províncies, però segueix sent una ciutat-estat. Any rere any se mobilitza eixa milícia urbana que forma l’exercit, per lo que no és professional i no rep un sou. Açò suposa un conflicte perquè les guerres eren iniciades per una oligarquia però qui la patia era la població, la qual tenia que abandonar les seues terres el temps de campanya o fins i tot més si eren destinats com a guarnició. El 200 ja comença Roma a operar en el Orient on encara perduren les tres grans dinasties Hel·lèniques. Filip V, com a aliat de Aníbal, se va comprometre amb ell a obrir un front de guerra per allà però amb la derrota cartaginesa els romans recorden i s’inicia la Segona Guerra Macedònica el 200 aC, la primera gran intervenció. A partir del 168 i amb el final de la Tercera Guerra Macedònica ja formen una nova província. El 148 se invadeix Corint i Itàlia se inunda d’obres d’art que si no seguera per les fonts pensaríem que es va tractar d’una invasió grega. Amb el final de la guerra Aquea el 146 Grècia és dominada i amb ella el Mediterrani Oriental tenint a Egipte com a aliada. El mateix any que Grècia cau i Cartago és destruïda, se inicia l’època més esplendorosa de la República romana. El 133 Numància és arrasada donant un bon pas en el domini hispànic i el rei Atalo III de Pèrgamo li entrega el seu regne al poble romà donant inici a la província de Àsia, un territori riquíssim. Però també el 133 és assassinat el tribuno de la plebe Tiberio Sempronio Graco donant inici al seu desastre i la descomposició de la República. Tot açò te que vore amb les reformes agràries que pretenia dur a terme al ser conscient que les conquestes només beneficiaven a la noblesa i pretenia democratitzar aquestes. Tema 12 – Crisi de la República (133 aC – 27 dC) Sobre esta època tenim una gran quantitat de informació gràcies a tota una sèrie de fonts: Ciceró, Julio Cèsar, Diodoro Sículo, Tito Livio, Plutarc, Lucano, Apiano o Suetonio Tranquilo. Les causes són diverses però tenen origen en la guerra i l’expansionisme romà. El creixement econòmic com a resultat dels botins xocava amb l’empobriment de tots els camperols que se trobaven amb unes terres arrasades i la competència de la producció esclavista veient-se finalment obligats a vendre-les a les mans d’aquells pocs que podien comprar-les; el malestar dels aliats per la guerra i per la seua condició inferior a la romana se anava generalitzant i inclús els propis ciutadans romans eren cada vegada més reacis a introduir-se en l’exèrcit. Podem dividir este període en dues fases: • 133-88: es produeix l’assassinat de Graco, el conflicte es queda en el plànol polític amb dos tendències polítiques: els populars (que usen a la plebe) i els optimates (defensors dels privilegis anteriors). El problema entre elles es queda de moment en l’esfera política. 40 • 88-31: fins que Octavi derrota a Marc Antoni i a Cleopatra. Este conflicte passa a l’aspecte militar. Cayo Mario va iniciar una reforma de l’exercit, conseqüències de la qual ni tan sols podia preveure. Este senyor era un homo novus, no formava part de la noblesa sinó que se va introduir en política poc a poc i al final el seu èxit li correspon ser elegit consol (ho serà set vegades) i amb este càrrec se li encarrega la resolució de la guerra de Jugurta amb la complicació de no poder reclutar noves legions, únicament amb voluntaris. Per a reclutar-lo, elimina la clàusula de que necessitaves tindre una renda mínima (600 ases en eixos moments) per a ser acceptat lo que produeix la proletarització de l’exercit i una entrada massiva de gent que fa de la guerra el seu mode de vida, especialment des del camp, els agrestes. L’estat era qui li pague l’equip militar, el sou i sobretot el general l’encarregat de que se te done terres després de 20 anys de servia (16 com a soldat i 4 com a veterà). Se creen exercits privats ja que la fidelitat és amb el general, clienteles personals que posen per davant els interessos del general abans que els de l’estat. Inclús licenciat encara romandran com un exèrcit dormit. Les ambicions personals comencen a augmentar. La reforma de Mario també influeix en l’estructura del propi exèrcit. La unitat tàctica ja no va ser el maniple, sinó la cohort. El terme ja existia però no esta clar que significava. Una cohort te la suficient capacitat d’autonomia: sis centúries (o tres maniples) de 80 persones cada una. Uns 510 si sumen als 30 homes d’una turma. Açò suposa que la cohort tindrà 6 centurions, el més importants del qual és el situat més a la dreta. La terminologia anterior de hastati, prínceps i triari es mantindrà. Dels dos centurions del maniple un serà el prior i el posterior. Cada legió te deu cohorts. Totes són pràcticament iguals però la primera cohort, en lloc de sis centúries te cinc, però tots els treballadors de la legió s’adscriuen a este per lo que és la que més gent te. Este centurió que sobra és el primus pilus, un dels càrrecs més importants de tota la legió. Sense contar auxiliars, contem aproximadament uns 5300 homes per legió. Ara l’armament serà únic representat pel humus marianus. Este equipament pesava uns 25 kilos i al llarg del dia tenien que recorren entre 20 i 40 kilòmetres per a muntar després el campament. La infanteria lleugera i la cavalleria passa a ser cosa d’auxiliars. Entre l’armament tenim l’escutum, un yelm amb proteccions per a protegir dels colps descendents, les calegae, el zingulum, el pilum, el gladium (al costat dret per als centurions) i la lorica segmentata. També usaven el bracae, una mena de pantalons, per a climes més freds. Una de les majors monopolis dels auxiliars era la cavalleria, no tenia influència en el combat directe sinó que se dedicaven a hostigar o perseguir als enemics en cas de trencar-se les línies enemigues. Els auxiliars estaven reclutats de les zones menys romanitzades de l’imperi i tenien que dur a terme també un servei de 20 anys. En època de August, després de Teutoburg es va augmentar a 20 anys el servei més cinc de veterà. El tribuno estava al capdavant de dos cohorts mentre que el centurió dirigia un centúria, assistit per un suboficial anomenat optio. També fa taula rasa amb els símbols i farà de l’aguila en plata com l’emblema militar de totes les legions portat pel aquilífer i cada centúria tindre un signum, portat pel signífer. 41 Els campaments van ser un element que va caracteritzar a estos exèrcits, eren construïts amb gran rapidesa tots els dies i el gran tamany que assolien va donar lloc en alguns casos a vertaderes ciutats permanents. En ells, existien tota una sèrie de blocs, cada un de les quals pertanyia a una centúria i estava formada per una sèrie d’habitacions o contubernium en que vivien uns huit soldats, a més de la del centurió. Mario conseguirà no només solucionar la guerra d’Àfrica, sinó que després va tindre que enfrontar la invasió dels pobles teutons i cimbrios. Estos habitants de Jutlandia havien invadit la Gàlia derrotant dos vegades als romans a Moreia (112) i Arauso (105), posteriorment serien derrotats a Hispània pels ibers però la por a un atac a italià com es fer tres segles abans va portar al senat a cridar a Mario. Aquest els derrota i canvi li és concedit el títol com a tercer fundador de Roma, donant inici a tot un culte a la personalitat. Cada vegada el senat requereix més d’estos generals perquè perd a grans passos la seua autoritat. El primer és Mario però Sila també durà a terme un control molt potent d’aquest convertint-se en el vertader dominador de Roma com a dictador permanent. Estem passant a un regim cada vegada més personalista sent la política a Roma cosa de l’home fort més que del Senat. El 60 es fa el primer triumvirat, un acord privat entre Craso, Pompejo i Cèsar, en que se reparteix el poder entre les tres persones més influents del panorama del moment. Craso tenia una immensa fortuna, Pompeio el prestigi militar i Cèsar la brillant carrera política. Tot i això, Craso mor pels Partos al 53 aC quedant la cosa entre Cèsar i Pompejo. El primer conquereix la Gàlia i davant la decisió del Senat de convertir a Pompeio en cònsul únic, se obliga a Cèsar a llicenciar les seues tropes, però este se nega i dona inici al creuament del Rubicon, la frontera entre els territoris italians. Dona inici a un colp d’estat i una guerra civil (49-45) que porta la victòria de Cèsar sobre els aliats hispans de Pompeio, al propi comandant a Grècia i Egipte i finalment sobre les últimes restes de l’exercit optimat convertint-se en un autèntic monarca, es declarat dictador perpetu. Els idus de març del 44 aC donen inici al Segon Triumvirat entre Lèpido, Octavi i Marc Antoni. Amb una nova guerra civil la cosa acaba finalment entre els dos últims. Es dona la intervenció de Cleopatra en favor de Marc Antoni però són derrotats en el 31 a Accio quedant August com el únic home fort de l’estat. Però, tot i haver acabat el conflicte, l’any 27 renuncia als seus poders i diu que no vol saber res de política, fet que reanudaria la guerra civil i en tal de convèncer-lo rep tota una sèrie de honors entre els quals està el de príncep, el imperium militar i el títol de August, que afegeix un caràcter sagramental. Però cal tindre en compte que per a ells res havia canviat, seguia sent una república però ara la veu del prínceps ho era tot. Era la primera figura militar, política i religiosa. 42