Relaciones entre el Poder Político y el Poder Religioso: Monismo y Dualismo - Prof. Teresa, Apuntes de Derecho Eclesiástico

¡Descarga Relaciones entre el Poder Político y el Poder Religioso: Monismo y Dualismo - Prof. Teresa y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity! TEMA 2 - LES RELACIONS ENTRE PODER POLÍTIC I PODER RELIGIÓS MONISME I DUALISME La majoria dels estudiosos consideren que el cristianisme va aportar una plantejament nou respecte el concepte del poder. El cristianisme va suposar una revolució en el sentit de que aquest va proposar la substitució d’una concepció monista del poder, en que el poder polític absorbia totes les funcions eclesiàstiques, per una concepció dualista, on es considerava que la comunitat de creients tenia que ser una comunitat independent del poder polític, i tenia que estar organitzat amb els seus principis i la seva jerarquia pròpia (pensament basat en una dita: “dar a César lo que es de César y dar a Dios lo que es de Dios”). Pe tant, pels cristians el govern dels homes no està confiat en un sol poder, sino en dos: un poder té competències a l’àmbit espiritual i, l’altre poder, té competències a l’àmbit temporal. LA REFORMA PROTESTANT: CATÒLICS I PRTESTANTS Va ser un moviment religiós promogut al s. XVI per Lutero i Calvino. El que fa és atacar al dogma i critica l’església jeràrquicament estructurada; quant al dogma, la doctrina protestant veu en l’escriptura la única font de coneixement de la voluntat de Déu i, quant a estructura jeràrquica de l’església aposta per una església interior i subjectiva, no reconeixen al papa com a cap d’església. Això contrasta amb una visió catòlica, que té una unitat de fe i que està governada per una jerarquia (el papa com a cap de l’església). La doctrina protestant, a més a més, abandona la idea de que pugui existir un poder espiritual diferent del poder temporal, fet del qual es van aprofitar tots els monarques absolutistes. A Europa, podem veure com predominen les dues concepcions evangèliques: els Estats nòrdics segueixen la doctrina protestant, mentre que els Estats del sud segueixen la catòlica. A Anglaterra, per exemple, la Reina aglutina poder polític i poder religiós, mentre que als Estats del sud d’Europa hi ha una completa separació entre aquests poders. LA TEORIA ABSOLUTISTA Es dóna entre els s. XVI i XVIII. El que comporta és que els monarques d’aquesta època portin a terme un control molt intens de la vida de l’església. Això ho fan basant-se en el denominat “dret diví dels monarques”; en base a aquest, el monarca estava legitimat per intervenir en qüestions eclesiàstiques. A Espanya, no només en aquesta època sino que també al s. XX amb el franquisme, hi havia una institució, el regio patronato, on el monarca era qui nomenava tots els càrrecs eclesiàstics. Hi havia una altra institució, el pasae requio que no permetia executar cap document provinent de la cúria romana sense el vistiplau del monarca. A més a més, els tribunals (coneguts com a tribunals de la inquisició) estaven formats per església i poder polític. EL PENSAMENT IL·LUSTRAT I LES DECLARACIONS DE DRETS En front de l’absolutisme, al final del s. XVIII, comença a sorgir la idea de tolerància en matèria religiosa. Això es concreta sobretot en les declaracions de drets i llibertats de l’home, un intent de plasmar en un document allò que pertany a tots els homes per igual. Hi ha dues declaracions importants: ■ Declaració de drets de l’Estat de Virginia (EEUU, 1776) - Art. 16: “Que la religión, o las obligaciones que tenemos con nuestro Creador, y la manera de cumplirlas, solo pueden estar dirigidas por la razón y la convicción, no por la fuerza o la violencia; y, por tanto, todos los hombres tienen idéntico derecho al libre ejercicio de la religión, según los dictados de la conciencia; y que es deber mutuo de todos el practicar la benevolencia, el amor y la caridad cristianas.” ■ Declaració de drets de l’home i el ciutadà (França, 1789) - Art. 10: “Ningún hombre debe ser molestado por razón de sus opiniones, ni aun por sus ideas religiosas, siempre que al manifestarlas no se causen trastornos del orden público establecido por la ley.” EL SEPARATISME LIBERAL Aquesta doctrina comporta la separació de l'Estat i l’Església; aquesta separació es produeix primer a EEUU i, més tard, a Europa (França). A EEUU aquesta separació està regulada en la primera de les deu esmenes constitucionals nord-americanes que van entrar en vigor el 15 de setembre de 1791 (Bill of Rights), que sostén que “el Congreso no hará ley alguna por la que adopte una religión como oficial del Estado o se prohíba practicarla libremente, o que coarte la libertad de palabra o de imprenta, o el derecho del pueblo para reunirse pacíficamente y para pedir al gobierno la reparación de los daños sufridos.” A EEUU, actualment, no existeix cap promoció de la llibertat religiosa i, per tant, el sistema americà es pot qualificar com un sistema neutre quant a confessió, on predomina la igualtat sobre la llibertat religiosa. A França, el 1905, s’aprova la llei de separació entre l’Estat i l’Església (Loi concemant la séparation des Églises et de l’État). Amb aquesta llei es va instaurar el laïcisme, que defensa separació entre el poder polític i religiós, ja que consideren la qüestió religiosa com un tema relacionat amb la vida privada dels ciutadans. A més a més, rebutgen tot allò relacionat amb el factor religiós. No obstant, a mesura que transcorria el segle XX, França es va donar compte que la religió tenia molta influència en la vida social. Per això, tot i que en un principi rebutgessin tot allò relacionat amb el factor religiós, el govern francès va haver d’adoptar una posició menys radical i, d’aquesta forma, van signar algun que altre conveni de col·laboració amb les confessions religioses i va decidir respectar-les; aquest fenomen s’anomena laïcitat. EL FACTOR RELIGIÓS A LES DIFERENTS CONFESSIONS EUROPEES Països de confessió protestant: ■ REGNE UNIT: la seva Església oficial és l’anglicana. El monarca té la obligació de professar aquesta confessió i, a més a més, és el cap visible d’aquesta l’Església. A més a més, a la càmera alta del Parlament anglès hi ha un gran nombre de membres de l’Església anglicana, sent aquesta càmera la que aprova les normes de funcionament i organització de la mateixa. Correspon a l’Estat, també, l’elecció i nomenament dels càrrecs eclesiàstics. Tot i que l’Estat s’identifiqui amb l’Església anglicana, a Anglaterra existeix una plena llibertat ideològica i religiosa; les altres confessions religioses, per tant, son respectades. ■ PAÏSOS NÒRDICS (Noruega, Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Islàndia): la seva Església oficial és la evangèlica luterana. El monarca té la obligació de professar aquesta confessió. A més a més, els governs dels diferents països porten la labor de formació, selecció i sosteniment dels capellans o ministres de culte. Tot i que els països nòrdics s’identifiquin amb l’Església evangèlica luterana, en aquests països existeix una plena llibertat ideològica i religiosa; les altres confessions religioses, per tant, son respectades. Països de confessió protestant i catòlica: ■ HOLANDA: les relacions entre l’Estat i l’Església ha passat per diferents etapes al llarg de la seva història: • Instauració d’una Església oficial (1573-1795). • Imposició per part de França de la separació entre poder polític i religiós (1795-1814). • Restauració de l’Església oficial (1814-1848). • Instauració definitiva del sistema de separació entre poder polític i religiós (1848). Tot i que la separació entre poder polític i religiós sigui vigent, existeix una col·laboració amb les diferents confessions religioses, ja que reconeixen positivament el factor religiós. Per exemple, en el tema de l’educació, les