La Plasticidad Neural: Adaptación y Supervivencia - Prof. Corral López, Ejercicios de Psicología Fisiológica

¡Descarga La Plasticidad Neural: Adaptación y Supervivencia - Prof. Corral López y más Ejercicios en PDF de Psicología Fisiológica solo en Docsity! TEMA 7: PLASTICITAT CEREBRAL La plasticitat és la modificació de qualsevol substrat neural com a resultat d’un canvi en les condicions ambientals, té una funció adaptativa; intenta adaptar el cervell al canvi ambiental i afavorir la supervivència, l’òptim desenvolupament de l’organisme en aquestes noves condicions ambientals. Aquest canvi es pot observar a molts nivells, per exemple, podem observar un canvi a nivell genètic perquè s’expressin o es deixin d’expressar els gens i es desenvolupin proteïnes. A nivell neuroquímic, canvis en la neurotransmissió, canvis conductuals, etc. Hi ha una diferencia importants en el que és la plasticitat d’un nen i d’un adult: • En el en la plasticitat produirà l’assemblatge, l’organització del SN característic d’un organisme de la seva espècie. • Un cop s’ha passat aquesta etapa, en adults la plasticitat permetrà el manteniment de la capacitat per nous aprenentatges. Ja tenim el cervell típic de la nostra espècie i després la plasticitat permet mantenir la possibilitat d’assolir nous aprenentatges. Els mecanismes de les dues plasticitats són diferents. Podríem considerar que en l’organització del cervell interactuen tres tipus de processos controlats de diferent manera: 1. Processos controlats per la pròpia dotació genètica de l’individu. 2. Sobre la base genètica, actuarà l’experiència habitual, esperada per a tots els subjectes. 3. També tenim en compte l’experiència característica o particular de cada subjecte: l’experiència específica de cada individu. 1. Dotació genètica: aquests processos promouen el desenvolupament bàsic del cervell, la migració de les neurones, començament a orientar connexions sinàptiques, determinar funcions, ... Per protegir el desenvolupament inicial del cervell, aquesta organització bàsica és relativament insensible a l’experiència, no hi ha influència ambiental. Aquesta insensibilitat té pros i contres. És útil en el sentit que, si els efectes de l’ambient sobre l’embriogènesi són mínims, això afavoreix la formació del subjecte. Ara bé, tot té contres: és perjudicial en el sentit que, si ens imaginem una malaltia genètica, el desenvolupament cerebral seguirà una via que és molt poc adaptativa, però al mateix temps, molt resistent a qualsevol intervenció terapèutica que es pugui fer. 2. Experiència esperada, general, per a tots els subjectes: aquests processos corresponen aproximadament als anomenats períodes crítics o sensibles del desenvolupament, on les neurones són més sensibles a determinats estímuls ambientals. Les neurones seleccionen el seu repertori de connexions entre una àmplia gamma de possibilitats; podament de l’abundància de sinapsis. Després del període crític veurem les neurones especialment sensibles a una determinada classe d’estímuls ambientals, que actuaran com podant. S’establiran interaccions competitives entre les diferents possibles sinapsis. Aquestes interaccions competitives es tradueixen en què aquelles sinapsis poc o gens utilitzades seran eliminades, mentre que les més utilitzades seran, poc a poc, selectivament conservades. 3. Experiència característica: estímuls concrets d’un individu concret. Cada individu seguirà diferents entorns amb característiques especifiques (diferents patrons de vida). Aquests processos no depenen d’un determinat tipus de modalitat sensorial i que hi hagi un marc temporal rigorós. Aquestes diferències ambientals que rebem al llarg de la vida ens permet fer aprenentatges. Els nous aprenentatges per una part mantenen en bones condicions al cervell i per una altra banda, ens és molt útil perquè al llarg de la vida el cervell pot rebre danys, modificant el funcionament. El mecanisme a través del qual és produeix l’aprenentatge és afavorint les connexions entre diferents neurones (aprenentatge = formar noves connexions entre les neurones, les xarxes un cop formades suporten l’aprenentatge consolidat). EXPERIMENTS: • Canvis estructurals: considerarem canvis estructurals produïts per un entorn enriquit. En animals, un ambient enriquit suposa posar-los en gàbies més grans, amb més individus i instruments (per fer exercici, construir, fer nius, etc.). tenim rates adultes, unes a les condicions habituals ( condició empobrida, gàbies petites, etc.) i unes altres en condicions enriquides. Un cop sacrificades, passats 60 dies, comparant les sinapsis del cervell veiem que les rates allotjades a les condicions empobrides tenien un nombre de sinapsis molt menors. També hi ha menys sinapsis si comparem rates que han estat en 60 dies en condicions empobrides i altres que han estat 30 dies en ambdues condicions. Observem un major nombre de sinapsis encara que els 30 dies inicials hagin estat en condicions empobrides. En l’aprenentatge motor acrobàtic hi ha exercici i aprenentatge. En la roda, hi ha exercici però no aprenentatge. Les rates sotmeses a l’aprenentatge acrobàtic tenen significativament major número de sinapsis que aquelles que només realitzen exercici físic. Això apareix en qualsevol condició; early (10 dies d’aprenentatge), continous (38 dies a ambdues condicions) i deley (aprenentatge durant 10 dies interrupció de 28 dies d’aquesta activitat). L’augment de sinapsis es causat per l’aprenentatge, no per fet de fer exercici físic. També hi ha altres components del SN sensibles a estímuls externs, per exemple les cèl·lules glials, que formen les vaines de mielina. Els oligodendròcits, si les rates estan situades als entorns enriquits, trobem al cos callós un major nombre d’axons mielinitzats. Major mielinització implica major rapidesa de resposta. D’altra banda, les rates enriquides, presenten un augment del nombre i de la mida dels astròcits. L’últim aspecte fa referència als vasos sanguinis cerebrals, els entorns enriquits augmenten el diàmetre d’aquests i el nombre de ramificacions. S’ha observat que els músics que toquen instruments de corda tenen una representació dels dits de la mà esquerra a l’escorça somestèsica contra lateral major que els grups controls no músics. La representació cortical d’aquests dits correlaciona amb l’edat en què van començar a tocar. Si es tracta de músics que utilitzen per igual les dues mans s’observa que la modificació a l’escorça és bilateral. Les zones en què s’han observat canvis a nivell de major volum de substància gris són: la circumvolució precentral: escorça motora; a la circumvolució de Heshl: escorça auditiva primària; i al còrtex parietal superior: zona d’integració espacial, on la informació sigui visual, auditiva, les informacions sensorials en termes d’orientació espacial. Un segon grup d’individus molt estudiat són els taxistes de Londres; són persones amb gran experiència circulant a través d’una gran ciutat. Van fer coses molt curioses en aquest estudi: • Pel grup control van escollir com a subjectes conductors d’autobús. Tots han passat molt temps circulant per una gran ciutat, però els taxistes segueixen circuits variables mentre que els autobusos fan recorregut fix. • En el cas dels taxistes, l’hipocamp posterior presentava major quantitat de substància gris que en el cas dels controls. • La mida de l’hipocamp posterior dret correlacionava de forma positiva i significativa amb el temps que portaven exercint.