Temari literatura catalana primer batxiller, Apuntes de Catalán

¡Descarga Temari literatura catalana primer batxiller y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity! Literatura catalana. TEMARI DE PRIMER DE BATXILLER EDAT MITJANA : LA LITERATURA A EUROPA Habitualment es sol dir que I'Edat Mitjana va des de la caiguda de l´imperi romà d'Occident (476) fins a I'ocupació de Constantinoble pels turcs (1453); comprèn, doncs, gairebé deu segles, que no tenen res a veure ni amb els conceptes de foscor i de barbàrie (introduïts pels estudiosos del Renaixement), ni amb el d'exotisme cavalleresc i patriòtic (introduït pels autor romàntics). La veritat és que, aquest llarg període, cal subdividir-lo en etapes ben diverses. En allò que afecta la literatura europea, ens interessa bàsicament el que solem anomenar l'Alta Edat Mitjana -segles X,XI i XII o època de I'estil romànic- i la Baixa Edat Mitjana -segles XIII.XIV i XV o època de I'estil gòtic- Culturalment, a Europa, es produí un primer esclat amb Carlemany (768-814), Més endavant, al llarg dels segles XII i XIII, es produeix un segon esclat amb la fundació de les universitats, I'expansió de les ciutats, l'aparició d'una economia monetària, la continuïtat de les croades i dels pelegrinatges amb els intercanvis de tota mena que això suposa. A.La societat feudal La societat feudal, amb la concentració de les terres i del poder en mans de pocs senyors o de I'Església, amb la promoció de les noves classes socials lligades a la ciutat, i amb la potenciació del comerç, arriba a crear tota una mentalitat de jerarquització piramidal que sovint trobem reproduïda a la literatura. L´Església, la noblesa i el poble són els tres grans estaments socials de I'època, lligats entre ells per creences religioses i per juraments de fidelitat. a.1.La noblesa Al món europeu, on la cristiandat s'ha vist amenaçada pels mahometans al sud, pels normands al nord-oest i pels pobles d'origen asiàtic a I'est, la noblesa ha augmentat el seu poder en esdevenir imprescindible el seu ajut per qualsevol empresa reial. Els drets feudals són una manera de recompensar els serveis militars -rnassa costosos per ser mantinguts individualment per qualsevol monarca- dels senyors, tot atorgant-los terres, immunitats i privilegis hereditaris. La cavalleria feudal ja existeix a partir del segle IX, i només cal repassar el mapa històric de la Catalunya Vella per adonar-nos de la força decisiva que els comtats tenen en la formació de la nació catalana. En una economia bàsicament agrària que només produeix allò que necessita consumir, sense excedents de producció ni estalvi, la propietat territorial és I'única veritable font de riquesa, i, en conseqüència, el poder dels senyors és molt considerable. Aquest mateix conservadorisme el trobem en les estructures socials, en què el progrés, la novetat, el canvi, tenen poc valor davant de la tradició secular, que, a més, ve sancionada per I'ordenació divina del món. De fet, el ritual de la cavalleria és un ritual de vassallatge, però també d'iniciació, carregat de significació religiosa. Cal no oblidar que els cavallers són els defensors de I'ideal de justícia i els paladins de la cristiandat en empreses com les croades o la conquesta de la península Ibérica. D'aquí que el sentit religiós de la vida impregni no solament la conducta espiritual, sinó també la social i que l'art pugui semblar hieràtic, formalista i estereotipat. S'ha dit que és una mica fred i poc vitalista, més interessat per I'expressió «anímica» (escenes religioses, bíbliques, vides de sants..., que serveixen com a manifestacions de la fe cristiana) que no per I'experiència sensible (I'amor, el goig de viure, la joia de la natura...). N'hi ha prou de recordar que gairebé tot l'art plàstic i l ´arquitectònic de I'època és religiós. a.2.L´Església No solament és un centre de conservació dels valors de l'antiguitat sinó que contribueix a la seva expansió. Durant els segles IX-Xll una de les activitats principals dels monestirs és la còpia de manuscrits; els escriptoris de monestirs o catedrals són veritables focus d'activitat cultural, activitat que cal reduir a les justes proporcions d'aquest temps: I'escriptori del monestir de Ripoll posseeix, el 1047, 245 llibres. Al costat dels escriptoris probablement existeixen les escoles catedralícies - veritable precedent de les universitats-, dedicades, en general, a I'ensenyament de monjos i clergues, però també d'infants. Malgrat la doctrina teocèntrica de I'Església, no tots els llibres copiats als escriptoris són doctrinals: també hi ha clàssics llatins. El llatí, tot i ser una llengua de cultura cada cop més allunyada de la llengua vulgar dels fidels, és una llengua internacional, i, gràcies a aquesta llengua comuna, I'Intercanvi cultural és molt més ràpid i fructífer, sobretot amb els països, com Anglaterra, que no havien estat sotmesos a la dominació lingüística romana. 1 Els monestirs, fins i tot abans de l'aparició dels ordes mendicants al segle XIII, ja són punts de reunió de pelegrins, joglars i comerciants. La seva relació amb la noblesa, de la qual prové una part considerable dels monjos, i amb la qual solen coincidir els seus interessos econòmics i polítics, és força estreta. Per tant, no ens ha d'estranyar que la vida monàstica estigui estretament relacionada amb les primeres mostres literàries d'importància. Llegir i escriure fora de I'Esglèsia és, com hem dit, pràcticament desconegut, i tota I'educació està en mans de religiosos. Fins a mitjan segle XIII no començam a trobar burgesos interessats a «saber de lletra»; I'educació i l'alfabetisme creixen de manera considerable. a.3.El poble El poble, sense cap mena d'educació, viu a recer dels monestirs i dels castells, lliurat a les dures feines agrícoles. L´actitud popular només pot ser apocalíptica, resignada o irònica, car la vida ofereix ben poques possibilitats de benestar o de millora material. A més, les guerres constants, i les epidèmies, constitueixen un assot terrible. Malgrat tot, el creixement demogràfic, amb l'allargament de I'esperança de vida, conseqüència directa de les millores alimentícies i dels progressos mèdics, duplica els habitants de Catalunya entre els segles XI i XIII. El potencial demogràfic és molt important de cara a les repoblacions de les terres conquerides i està sempre en relació directa amb la potència expansiva d'una nació. Tanmateix, les collites magres, la fam que se'n segueix i algunes plagues terribles -com la pesta negra a mitjan segle XIV- poden tornar a desequilibrar radicalment i fatídica aquesta importantíssima balança demogràfica. Barcelona, per exemple, la ciutat més important de la corona, que havia assolit 40.000 habitants a finals del segle XIV, manté la mateixa població fins pràcticament al segle XVIII. Les capes populars de la població tenen com a única tradició artística el que ara anomenaríem folklore o cultura popular: la música, la cançó, el ball, les rondalles i llegendes i les representacions teatrals, siguin sacres o festives. Amb tot, del petit comerç rural surten, amb el temps, els centres i mercats I, d'aquí, els burgs, les primeres ciutats. En aquestes, a mesura que es desenvolupa el sistema econòmic burgès, els privilegis hereditaris del feudalisme s'enfronten amb I'element anivellador que són els diners (segles XIV- XV). La cultura es secularitza i I'individualisme pren molt més relleu. Els tres estaments de la societat feudal queden perfectament reflectits en la literatura de l ´època;literatura cavalleresca o cortesana, literatura moral i religiosa, i literatura popular. B.Orígens de la literatura La literatura catalana forma part del conjunt de les anomenades «literatures romàniques», és a dir, les que prenen com a llengua per a la creació artística el «romanç», idioma derivat del llatí. La colonització romana trasllada els elements culturals del poble conqueridor a les terres que incorpora per la força militar a I'Imperi. Aquesta colonització doble -política i cultural- genera a través dels segles l'aparició d'un trono de llengües procedents de l'antic llatí. D'un llatí que no és pròpiament la llengua emprada pels grans escriptors de Roma -Virgili, Ciceró, Horaci, Ovidi-, sinó la varietat més popular, el sermo vulgaris que els diversos sectors de repobladors, comerciants, oficials, administratius o simples soldats, han difós en el territori incorporat. Per dessota d'aquest llatí, llengua estrangera, hi perviuen els antics parlars autòctons de cada poble, el substrat. De manera diferent i particular, amb el pas del temps, I'evolució individual de cada província de I'Imperi i la pressió singular dels substrats generen aquest feix de llengües sorgides del llatí, designades amb els termes de llengües «neollatines», «romàniques» o «romanç». És difícil fixar amb seguretat la cronologia del naixement i formació de cadascun dels diferents parlars, si bé en general els filòIegs solen considerar el període cornprès entre els segles VI i VIII com I'època de formació del romanç. La caiguda de Roma a mans dels pobles germànics (476) trenca la unitat política i administrativa de l'antic imperi. Rera la fragmentació política es confirma la fragmentació lingüística. El vincle que unia els diferents territoris de Roma, la llengua, s'esvaeix. Dividida Europa en un mosaic de regnes, cadascun rep el govern d'un poble diferenciat de llengua germànica. Els invasors establerts a la Península, els gots, posseeixen una cultura de baix nivell i una llengua diferenciada de la que empren els sotmesos, plenament romanitzats. Les divergències entre ambdós pobles -llengua, religió, dret- s'anaren apaivagant al llarg del temps i al segle VII els gots ja s'han llatinitzat. De nou, però, es repetí el fenomen. Un altre poble de llengua, cultura, religió, dret i costums diferents ocupa la Península al segle VIII: els àrabs. Però els àrabs són portadors d'un nivell cultural superior i no s'identificaran mai ni amb la llengua ni amb I'esperit dels conquerits. Quan a les primeres dècades del segle IX els comtats catalans del Pirineu s'unifiquen sota la Marca 2 .sirventès: poesia moralitzadora, d´atac personal o de propaganda ideològica. A través d´ell els trobadors s´insulten, es calumnien o es desafien a combat. Quan un trobador envia a un altre un sirventès, apareix tençó o debat intercanvi de poemes en què es manté, en cadascuna de les respostes, la rima, la mètrica i la melodia anteriors. .el plany: recull l´elogi fúnebre per la desaparició del senyor, de vegades per l´amic. El record del desaparegut, acompanya la lloança sobre les seves virtuts i sol acabar en una invitació a la pregària per la salvació de la seva ànima. Els orígens se situen en el plantus llatí. c.3-L´estil dels trobadors: trobar clus, trobar lleu. La quantitat de trobadors lliurats a la poesia permet des de molt aviat l´agrupament dels autors en dos estils: .el trobar clus, hermètic, ple de conceptes obscurs i de mots difícils. Una variant d´aquest estil és el trobar ric, caracteritzat per un culte a la forma i a la musicalitat del vers. .el trobar lleu, molt més senzill i entenedor. Les preceptives no admetien altra rima que la consonant, i era simptoma de bon trobar l´aternança de rims masculins (versos acabats en paraula aguda) i femenins (versos acabats en paraula plana o esdrúixola). D- Dos trobadors catalans: Guillem de Berguedà i Cerverí de Girona. D.1-Guillem de Berguedà. És un dels exemples més representatius de la poesia trobadoresca. Bel.licós i agressiu dedica la seva vida a combatre els seus veïns, activitat de la qual són un complement il.lustratiu els seus poemes. Vescomte de Berguedà, propietari de terres i castells, aconsegueix, a causa de la seva agitada biografia, una notable fama. Aquest fet explica que la majoria del seu cançoner el constitueixen cicles de sirventesos.Com a guerrer combat els seus enemics; com a escriptor els denigra i calumnia. Els poemes de Guillem de Berguedà són un bon exemple de la noblesa revoltada contra les autoritats (el monarca, el bisbe, els nobles dels entorns...) en la permanent exaltació del poder feudal a la segona meitat de XII i l´oposició a certes actituds de l´Església. Els sirventesos d´aquest autor s´agrupen en tres cicles. Contra Pere de Berga, contra Ponç de Mataplana i contra el bisbe d´Urgell (Arnau de Preixens). A més dels sirventesos, és també autor d ´un bon nombre de peces amoroses a la dama que oculta el senyal Bon Esper. Després d´haver-lo insultat, a la mort de Ponç de Mataplana, dedica al seu enemic un sentit plany que sorprèn per l´originalitat literària i pel sentiment de dolor expressat. D.2-Cerverí de Girona. L´obra i la figura de Cerverí de Girona pertanyen a la segona meitat del segle XIII. El nom amb el qual és conegut, delata un origen humil, joglaresc: Cerverí, natural de Cervera (Segarra), de Girona, lloc d´acolliment. Com a tal, apareix vinculat a les corts dels reis i dels Cardona.De vegades signa amb el nom de Guillem de Cervera. És un autor que escriu a les acaballes del moviment poètic dels trobadors; de fet se´l considera el darrer dels trobadors del període clàssic. Els seus poemes destaquen pel seu virtuosisme, on encabeix formes i estils d´escriptura diferenciats. Conscient d´aquesta superioritat, es permet defensar els joglars, mentre recorda que ell ja no ho és. En la seva obra es nota una poètica pròpia i personal inserida però no diluïda dins la lírica col.lectiva dels trobadors. El seu accent, el seu to i estil personal es projecten en autors dels segles immediats. El seu cançoner és ample i divers: cent-vint poemes, l´autor de més obra conservada. El constitueixen quatre pastorel.les i un bon nombre de cançons, la majoria dedicades a les dames ocultades sota els senyals de Sobrepeu i Dama dels cards. Fidel a la casa reial i als seus monarques (Jaume I, Pere el Gran), alça el fibló dels seus sirventesos vers els nobles revoltats contra el rei. Però a la vegada la independència de pensament i d´actuació no li impideix criticar els diferents projectes de participació de la corona, duits a terme per Jaume I. Obert a tota manifestació artística és autor d´una peça solament conreada per ell, la viadeira. La seva manera de fer poesia es fa ressó del canvi de mentalitat i de la modificació produïda en els costums.D´aquí que part de la seva obra, com la del seu contemporani Ramon Llull tengui una intenció moralitzadora. 5 RAMON LLULL La figura de Ramon Llull s´alça com un cas insòlit de la cultura medieval. Per la bellesa i perfecció dels seus escrits, per la magnitud de la seva obra i de la seva vida -constantment en acció-, Llull és un personarge únic en l´Europa del segle XIII del món i de la cultura medieval. Llull depassa àmpliament la pertinença concreta a una llengua perquè la seva finalitat no és pròpiament literària, sinó apologètica -destinat a defensar i justificar la fe cristiana-. Esdevé una peça central i un capítol propi de la cultura medieval. Llegit i traduït, prohibït o comentat, la projecció de Llull travessa els segles medievals per encara il.luminar algunes franges del pensament europeu renaixentista de França i Itàlia. Per contra, gran part de la seva obra literària ha restat poc coneguda fins al segle XIX. VIDA Per conèixer la biografia de Llull disposem avui de tres camins: en primer lloc les nombrases al.lusions biogràfiques contingudes en la pròpia escriptura; segonament un text rar, Vida coetània, narració biogràfica dictada per l'autor en la vellesa; i també en tercer lloc les notícies contingudes en la documentació de I'època, la qual cosa prova, de nou, la transcendència del personatge en la societat del seu temps. Ramon Llull neix a Ciutat de Mallorca, fill de pares barcelonins establerts a I'illa I'endemà de la conquesta (1232-1235). De petit entra a la cort del futur Jaume II de Mallorques, de qui serà senescal. D'aquesta primera etapa, cal retenir-ne dues referències culturals claus en la seva formació: el conreu de la poesia cortesana-la lírica trobadoresca- i l'assimilació de I'esperit cavalleresc. Ambdós elements juguen un papel específic en el seu treball literari. Aquesta vida cortesana i plaent s'interromp sobtadament vers la trentena en sofrir una crisi, tradicionalment anomenada «la conversió” Segons consta a la Vida coetània, trobant-se un vespre en una cambra per “confegir una vana cançó” se li aparegué cinc vegades Crist crucificat, la qual cosa interromp el seu treball versificatori. Quatre cops més assaja de continuar la tasca i altres tantes vegades es reitera l'aparició. Considerant el sentit d'aquesta visió i interpretat com una crida, la Vida recull els ideals nous que regiran des d'ara la seva existència: «tres coses ferament dins la sua pensa deliberades: lo és de posar la sua vida per honor de Jesucrist, e de fer los ]libres dessús dits e de fer construir e edificar diversos monestirs.» Esdevindrà un escriptor, però un escriptor de Déu, el trobador de Déu. Els deu anys següents els consagra a la seva formació: estudis de teologia i llatí amb els monjos cistercencs de La Real, aprenentatge i domini del llatí i, mitjançant un esclau sarraí, coneixença de I'àrab. Vers l'any 1270 inicia una llarga i densa trajectòria vital on alterna els viatges missionals amb la redacció de llibres. El prodigiós dinamisme i la varietat de registres culturals recollits en la seva obra semblen impensables tenint en compte els mitjans del moment històric. La seva obra és immensa (el catàleg supera els dos-cent cinquanta títols, alguns perduts) i és escrita en tres llengües: català, llatí i àrab. Per aquesta època escriu el Llibre de Contemplació en Déu, de caire místic, originalment en àrab i avui conservat en la versió catalana que ell mateix realitzà. També redacta el Llibre de I'Orde de cavalleria i aconsegueix un dels pocs èxits de la seva missió: la creació del col.legi de llengües orientals a Miramar, capítol evocat al «Cant de Ramon»: “Lo monestir de Miramar fiu a frares menors donar per sarrains a preicar.” Viatja per Catalunnya i exposa a Paris lÁrs magna, compendi del sistema filosòfic lul.lià. Realitza els primers viatges a Terra Santa i redacta el Fèlix o llibre de Meravelles (1288). Per tal d´aconseguir els seus objectius –convertir els infidels a través dels llibres i la predicació-s´entrevista sense èxit amb el pontífex. S´embarca cap a Tunis a predicar des d´on retorna moralment molt descoratjat com explica al seu Cant de Ramon. A Nàpols acaba la Taula general . S´embarca cap a Xipre (1305) i escriu els Mil proverbis. De camí a Gènova, naufraga davant les plages de Pisa “perduts emperò els llibres e la roba” ciutat on redacta l ´Art Breu i l'Ars Generalis ultima. Assabentat de la convocatòria d'un concili a Vienne del Delfinat (França), redacta en aquesta avinentesa el poema Lo Concili(1311) i aquest mateix any dicta als cartoixans de Vauvert la cèlebre Vida coetània, document biogràfic de gran valor. 6 Sense abandonar mai la tasca d'escriptor, realitza un darrer viatge a Tunis. Des de 1315 consta la seva desaparició. Algunes llegendes el fan màrtir a Bugia (Tunísia); mentre d'altres situen el seu traspàs a Mallorca. De fet, haurem de limitar I'estudi de Ramon Llull als aspectes literaris. Cal tenir present, però, la redacció de tota una colla de tractats i opuscles -òbviament en llatí- en què l'autor recull tot el seu pensament. La Llengua de Ramon LLull. Estil. Tan important com la seva aportació al desenvolupament de la literatura catalana en els seus inicis, és la tasca realitzada per Ramon Llull en el camp de la llengua. En primer lloc, perquè I'usà per a totes les manifestacions del pensament i de la cultura. L´escriptor de Mallorca és el primer a Europa a acostar la llengua del carrer, el vulgar, a les àrees de la mística o de la filosofia. Una obra com la del Doctor Il.luminat, que cerca deliberadament de convèncer i convertir a través dels seus llibres, exigeix un llenguatge senzill i entenedor i a la vegada, capaç d'afrontar qualsevol matèria o temàtica del saber humà. L´exigència d'aquest mòbil el condueix a emprar una llengua ideològica d'expressió doctrinal, bàsica per al desenvolupament i creació de la prosa en el romanç propi. De fet, com ja s'ha dit, Llull crea la prosa literària catalana. Una prosa apta per a totes les àrees del coneixement, plena de frases inserides, de matisos expressats mitjançant subordinades, ampliant, en un procés definitiu, la sintaxi incipient del període anterior, bastida i limitada a copulatives, completives i oracions de relatiu. En aquesta actitud, Llull renova la llengua i especialment el lèxic a través de dos camps que condensen els coneixement de I'època: a 'través' del llatí i de I'àrab, llengües que li eren familiars. La terminologia científica, inèdita en I'expressió catalana, s'incorpora gràcies a arabismes i llatinismes adaptats a la llengua pròpia. OBRA Obres essencials; Prosa filosòfica ART ABREUJADA D´ATROBAR VERITAT(1.271) LLIBRE DEL GENTIL E LOS TRES SAVIS(1.272) ARBRE DE SCIENCIA(1.295) RETHORICA NOVA(1.303) Obra didàctica LLIBRE DE L´ORDE DE CAVALLERIA(1.275-1.276) LLIBRE DE SANCTA MARIA (1.290) DOCTRINA PUERIL(1.278) Prosa narrativa LLIBRE D´EVAST E BLANQUERNA(1,278-1.294) LLIBRE DE LES MERAVELLES(1.288-1.289) Obra mística LLIBRE DE CONTEMPLACIÓ EN DÉU(1.272) ARBRE DE FILOSOFIA D´AMOR(1.298) LLIBRE D´AMIC E AMAT(integrat dins el llibre d´Evast e Blanquerna) Obres rimades CANT DE RAMON LO DESCONHORT PLANT DE LA VERGE LO CONCILI OBRA DE RAMON LLULL NARRATIVA LLIBRE D´EVAST E ALOMA E SON FILL BLANQUERNA El llibre de contemplació és l’obra màxima de la producció lul.liana, però la seva matèria i la seva extensió fan molt difícil que assoleixi popularitat en els nostres dies. Llull al final de l’obra l’anomena tres vegades “ lo romanç d’Evast e Blanquerna”. Aquesta denominació és ben significativa, la paraula romanç ve del francès “roman” que al segle XIII era utilitzat per designar la narració novel.lesca. La voluntat de Llull era oferir una cosa semblant a la novel.la, encara que amb un conjunt d’ensenyaments morals i místics que exposa dins la trama narrativa. Aquesta trama és la vida humana. El protagonista, Blanquerna, ha d’esser esclesiàstic, i per tant solter. L’estat matrimonial és representat pels seus pares. 7 En iniciar-se el diàleg l’escuder li diu que va a la cort d’un rei amb la finalitat d’esser-hi armat cavaller i li demana que li expliqui què és l’ordre de cavalleria i com pot honorar-se i conservar-se la dignitat que Déu li ha donat. El vell cavaller li dóna un llibre on s’il.lustra sobre aquesta matèria, i un cop l’escuder l’ha llegit, li’n dóna les gràcies molt emocionat, es compromet a portar-lo a la cort del dit rei perquè hi sigui llegit per tots que aspiren a ésser cavallers i després tornar a l’ermita per donar-li compte dels qui han estat fidels als seus ensenyaments. Es tracta del mateix llibre de l’ordre de cavalleria que d’aquesta manera es presentat al lector, i que es divideix en set parts (de fet set breus capítols), en significança dels set planetes, cossos celestials que gonvernen i ordenen els cossos terrenals. En les diferents parts es tracten els temes : Suposició que la cavalleria s’originà de la necessitat d’imposar la justícia, l’ordre i la pau al món. Enumeració de les principals finalitats de la cavalleria. Exposició del cerimonial mitjançant el qual l’escuder esdevé cavaller, insistint en el caràcter sagrat de la cerimonia i en els ensenyaments cristians que han de rebre els qui pretenen ingresar en la cavalleria. Explicació del significat alegòric de les armes de la cavalleria. El llibre de l’ordre de cavalleria fou molt llegit i exercí una certa influència. Llibre de les bèsties Llibre de les bèsties(1288) : És una breu novel.la inclosa al Llibre de Meravelles, protagonitzada per animals, que reprodueixen d’una manera simbòlica el comportament humà. Narra el procés que va de l’elecció del lleó com a rei, fins a la mort de Na Renard, víctima de les seves pròpies intrigues. El propòsit de l’obra és la salvació dels homes, i va dirigida, tant a modificar les conductes personals; com a la reformada de la societat de l’època, que oblidaven els ideals cristians. Llibre del gentil e los tres savis Un gentil, que desconeixia Déu i no creia que pogués existir res després de la mort, es trobava molt entristit i desesperat perquè, veient-se vell, no es podia conhortar quan pensava que aviat hauria d’abandonar el món. Reflexionant-hi i plorant s’endinsà en una selva i per camins desconeguts amb l’esperanca de trobar algú que l’aconsellés. S’esdevingué que tres savis (un jueu, un cristià i un sarraí) se troben a una donzella que nom Intel.ligència en un bell prat amb una font que regava cinc arbres. Intel.ligència estava abeuratjant el seu palafre, i a continuació quan arriben els tres savis, els explicà el significat (els vicis i les virtuts), dels arbres i les lletres escrites en llurs flors de manera: “qui són començaments i doctrina a adreçar los hòmens errats qui no han coneixença de Déu ne de ses obres ne de la creeça en què són”, i després pren comiat i se’n va. Un dels savis –intencionadement Llull no puntualitza qui dels tres- plany la divisió dels homes en creençes i sectes i que, profesant la mateixa fe no lloïn i glorifiquin tots units Déu, emet el desig que, gràcies a aquells cinc arbres, puguin reduir-se a una mateixa llei, i proposà que, en aquell deliciós paratge, davant els arbres, debatin tots tres procurant avenir-se “per a raons necessaris”, ja que no es possible “per autoritats”. Es compren aquesta exclusió, ja que el jueu no pot acceptar l’autoritat del nou testament ni el cristià la de l’Alcorà. Quan anava a iniciar-se la contravèrsia hi arribà el gentil, que els explica que ve de terres allunyades i la preocupació que el capfica; i els demana que li parlin d’aquell Déu del qual mai no havia sabut res, i de la resurrecció. Els savis decideixen il.lustrar el gentil a base d’explicar-li el significat de les flors dels arbres. Aquí acaba el pròleg i comença el primer llibre on un savi va interpretant els cinc arbres i demostrant l’existència de Déu i els seus atributs, la resurrecció dels homes i la vida perdurable. Finalment el gentil s’agenolla adorant Déu. El segon llibre tracta de la creença dels jueus. El tercer llibre exposa la creença dels cristians i el quart llibre el sarraí exposa les seves creençes.A continuació segueix una mena d’epíleg on el gentil invoca Déu.En acabar, el gentil torna a la seva terra i els savis llur ciutat. La idea d’aquest llibre, no obstant, ha estat convertir a un home que desconeix Déu, en cristià, sense perjudicar les altres religions. POÈTICA El cant de Ramon: La influència trobadoresca hi és nul.la, i el seu contingut ens impresiona pel que té de dolorosa confessió personal. Dos versos en sobresurten com els millors, són: “Entre la vinya el 10 fenollar” i “Vull morir en pèlag d’amor”. Versos que ens porten a l’essència de la poesia lul.liana, o sigui al més compromès dels seus versos i al més íntimament involucrat a la seva personalitat, els seus afanys, les seves lluites, els seus fracassos i el seu descoratjament, com la seva altra obra poètica. Lo Desconhort És considerat la més important de les seves obres en vers. És un poema de 828 versos alexandrins, distribuïts en seixanta-nou estrofes de dotze versos monorims. Aquest poema fou versificat per tal de poder ésser recordat amb facilitat. La métrica d’aquest poema no és res extraordinari en la poesia provençal. Lo desconhort reflecteix una gran crisi moral de Ramon Llull, tal vegada deguda al desengany produït per l’actitud de Bonifaci VIII, quan es negà a dur a la pràctica els magnes projectes de l’escriptor mallorquí.En aquesta obra, Llull defensa els seus propis ideals, narra lluites i vicissituds de la seva vida. El plant de la Verge: Amb la mateixa métrica que Lo desconhort, Ramon Llull escriví el Plant de la Verge o Plant de Nostra Dona Santa Maria. Consta de 31 estrofes, i relata la passió i mort de Jesucrist des del punt de vista de la Mare de Déu. El poema s’obri amb una estrofa narrativa, que centra l’acció, i a la segona ja parla Maria de la traició de Judes. Altres poemes: Los cent noms de Déu, obra on pretén de competir amb l’Alcorà. Hores de Nostra Dona Santa Maria, aplec de lloances a la Mare de Déu que han d’esser cantades amb la tonada dels himnes de les hores canòniques. Medicina de peccat, que té 5872 versos i Concili, una mena de barreja de sirventès i de cançó de croada, escrit davant la imminent celebració del concili de Viena del Delfinat. Rimes i estrofisme A les obres versificades de Ramon Llull hi ha una gran pobresa de rimes. Hi consonen entre ells infinitius i altres formes verbals, adjectius de la mateixa terminació, mots que són d’aparellament obvi, i hi abunden les repeticions de la mateixa paraula a la fi de versos en tirades monorimes. Les obres versificades de Llull ofereixen un variat conjunt de formes estròfiques, que van des de les de l’alexandrí fins a les que alternen heptasíl.labs amb tetrasíl.labs, com ho fa en Lo concili. Dins el panorama de la poesia catalana dels segles XIV i XV, Ramon Llull serà un poeta d’estrofisme ric. La llengua del vers Existeix una diferència lingüística entre les obres de Ramon Llull escrites en vers i les escrites en prosa. En vers apareixen mots, formes de paraules i solucions verbals que no es corresponen amb el català actual. Ramon Llull quan redacta en prosa ho fa en pur català i quan versifica empra una llengua seguida de provençalismes sobre una base catalana. Ramon Llull, malgrat haver estat trobador en la seva jovenesa, no només renegà el seu passat literari profà i blasmà agrament els trobadors amorosos, sinó que encara pretenia sempre, tant en prosa com en vers, ésser clarament entès pel major nombre possible de lectors. OBRA FILOSÒFICA I CIENTÍFICA Llull cregué sempre que Déu li havia inspirat la seva art a la “il·lustració” de Randa, i per aquesta raó, al llarg de tota la seva vida mai no defallí en exposar-la i divulgar-la. L’art havia d’esser una mena d’enciclopèdia i un instrument infal·lible per a la conversió dels homes a la vertadera fe, principalment a base de raons necessàries, i de fàcil comprensió. El sistema filosòfic de Llull està basat fonamentalment en el platonisme cristià (autors llatins del segle XII) i en el pensament oriental. El que anomenam la prehistòria de l’art lul·liana és constituït per la matèria exposada a determinades seccions del Llibre contemplació i un extracte perdut de la lògica del filòsof àrab Algazel, que més endavant el mateix Llull traduiria de l’àrab al llatí i després posaria en vers en llengua vulgar (la Lògica en rims). Fruit d’aquesta primera etapa d’ordenació filosòfica és l’Art abreujada d’atrobar veritat, composta a Mallorca vers el 1271, de la qual hi ha texts català i llatí (Ars compendiosa inveniendi veritatem), i que es sol denominar “Ars magna primitiva”. És el primer intent d’art general lul·liana, on es procura reduir tots els coneixements humans a un breu nombre de principis, apte per a resoldre matemàticament tota mena de qüestions. Llull creu que amb aquest llibre podrà convertir fàcilment els sarraïns infidels a la fe catòlica i que el cristià hi trobarà la resposta als seus dubtes. Els recursos gràfics de que s’hi serveix no tenen res de misteriós ni de cabalístic, sinó que constitueixen els elements d’un procediment didàctic que Llull emprarà tota la seva vida en les obres filosòfiques, amb canvis i simplificacions, per tal com la seva labor no va 11 destinada exclusivament als especialistes, sinó a tots els homes, i creu que cal adoctrinar-los amb mitjans que considera de fàcil assimilació. Amb tots aquests recursos es forma l’”Art combinatòria” , que trobarà la seva més completa expressió i síntesi a la Taula general, començada a Tunis el setembre de 1293 i finida a Nápols el gener de 1294. L’extens Arbre de Sciència (que existeix en català i en llatí), escrit a Roma el 1296, en moments de descoratjament i després del fracàs de Llull davant Bonifaci VIII, vol ésser un llibre general sobre totes les ciències, que pugui esser entès fàcilment perquè la seva art general era massa subtil. Aquí la lògica simbòlica triomfa sobre la sil·logística, i esdevé una vertadera enciclopèdia on, sota l’al·legoria d’arbres, es distribueixen i jerarquitzen tots els aspectes del saber humà. El lector actual s’endinsa en el més fantàstic i abstracte bosc, on creixen l’arbre elemental, l’arbre vegetal, l’arbre sensual, l’arbre imaginal, l’arbre humanal, l’arbre imperial, l’arbre celestial, l’arbre angelical, l’arbre eviternal, l’arbre maternal (dedicat a la Mare de Déu) i els arbres de Jesucrist i Déu. És aquest el bosc més meravellós que ha creat l’Edat Mitjana, pura intel·ligència i perfecte i monumental metàfora. Tots aquests arbres tenen llurs arrels, llur tronc, llurs branques, llurs fulles, llurs flors i llurs fruits, i així tot, el material i l’espiritual, l’humà i el diví, s’estructura en un ordre impecable, paral·lel al de les grans catedrals gòtiques. Aquesta abstracció i aquesta magna al·legoria esdevenen, al marge de llur valor filosòfic i didàctic, el més sorprenent món poètic. Llull, a l’Arbre de Sciència, ateny al cims més irreals i desmaterialitzats de la poesia, sobretot en la part titulada Arbre exemplifical, on l’autor pretén il·lustrar d’una manera concreta les constans abstraccions de tot el llibre. El simbolisme de l’Arbre de Sciència reapareix a la Lògica nova, escrita en català a Gènova, el maig de 1303, i en llatí a Montpeller, el juliol de 1304. La darrera exposició de l’art lul·liana es troba a l’Ars generalis ultima, o Ars magna generalis ultima, començada a Lió el novembre de1305 i acabada a Pisa el març del 1308, i de la qual no existeix text en català. Representa el gran esforç de Llull per exposar clarament i defensar contra els seus adversaris la seva art en una redacció que considera com a definitiva. Una història literària, com la present, no permet d’estudiar a fons la filosofia de Ramon Llull. En fer una visió general de l’obra lul·liana cal esmentar l’existència dels llibres purament científics, sobre medicina, física, geometria, astronomia i astrologia, tot i llur escasa originalitat, car en aquest tipus d’escrits hom adverteix fins a quin punt Llull coneixia la literatura àrab, i, també en aquests textos, quan se’n conserva la versió catalana, apareixen els primers estats lèxics de la nostra llengua. Des d’aquest punt de vista cal fer avinent que el Llibre de quadratura e triangulatura de cercle, escrit a París el juny de 1299, aplica els termes i els procediments de la geometria a la metafísica. Hem de tenir present que quan Ramon Llull escrivia sobre filosofia, no era com a filòsof, i quan escrivia sobre ciència, no era com a científic. No estava interessat en aquests temes tant per ells mateixos com per emprar-los com a eines per dur endavant el seu designi principal (la conversió dels infeels per un mètode basat en principis generals que governen l’orde natural de l’univers). A fi d’explicar aquest orde tal com ell l’entenia, es trobava obligat a fer incursions en tots els camps científics de l’època; al mateix temps, puix que els principis que ell propugnava eren generals, era instructiu mostrar com s’aplicaven a les ciències particulars. Així que les ciències particulars li servien de suport per al seu sistema central. LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES. La historiografia primitiva La traducció al català del De rebus Hispaniae (1268) -de l'Arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada- i deIs Gesla comilum barcinonensium el regum Aragoniae (entre 1267 i 1283) -I'obra més important de I'escola historiogràfica de Ripoll-, constitueixen els textos històrics en català més antics que conservem Es tracta, però, d'obres informatives sense intenció literària. Poc temps després apareixeran les quatre grans cròniques, que tenen, ultra la seva importància historiogràfica, un notable interés lingüístic i literari, ja que constitueixen autèntiques peces narratives de gran valor creatiu. Les nostres cròniques historien I'època de plenitud de la Catalunya medieval i ens permeten de conèixer tots els aspectes de la societat catalana del moment. De la Catalunya d´aquest temps (1250-1350), l´historiador Pierre Vilar ha afirmat que era l´únic lloc del món que es podia qualificar d´'Estat-nació" a la manera moderna. Encara en el segle xv la historiografia escrita en llengua catalana seguia els esquemes medievals 12 d'aquest moment tan delicat de l'enfortiment de la sobirania reial davant els nobles i el poder de les ciutats, moment en que el rei no s'està d'actuar amb tot el rigor i crueltat d'un polític del seu temps, tot .explicant-nos les venjances i execucions del seus enemics. El temps històric: 1131 RAMON BERENGUER IV 1162 Crònica de Bernat Desclot ALFONS I EL CAST 1196 PERE EL CATÒLIC Crònica de Jaume I 1213 JAUME I EL CONQUERIDOR 1276 PERE EL GRAN 1285 ALFONS II EL FRANC Crònica de Ramon Muntaner 1291 JAUME II EL JUST 1327 ALFONS II EL BENIGNE 1336 Crònica de Pere el Cerimoniós PERE III EL CERIMONIÓS 1387 15 LA CRISI DEL PENSAMENT MEDIEVAL A.- La introducció de les noves idees. Després del llarg període estudiat que suposà l´Edat Mitjana ens endinsam ara, en una època de transformacions lentes en els camps econòmic, social, polític i cultural. Més aviat observarem que, al llarg d’un període que va des de les acaballes del segle XIV fins a les darreries del XV, comencen a produir-se les primeres esquerdes en l´època i pensament medieval. El pensament medieval ha de conviure amb noves idees. Podem parlar de crisi d’uns valors que s’havien cregut inamovibles. Els canvis que anirem detectant tenen, un eix comú. Potser la vida dels éssers humans no és, una trista i dolorosa espera per accedir a un més enllà feliç i bell o un infern definitiu. Per millorar l’existent, cal conèixer, cal descobrir el món que ens envolta: la naturalesa, el propi cos, la societat. En un món presidit per la raó divina, tot comença a voler esser explicat per la raó humana. Breus característiques de l´època són; Les ciutats esdevenen el centre de l’activitat social i econòmica; les classes mercantils semblen tenir, un paper preponderant; els reis lluiten per imposar el seu poder absolut; l’Església és contestada i registra daltabaixos importants. En un marc social d’evolució generalitzada, es registren canvis significatius. És en terres italianes on aquest procés va marcant unes fites fonamentals. Al llarg del segle XIV, la pintura i l’escultura perden hieratisme i endolceixen els trets de la figura humana. És una bellesa presidida per la virtut, a honor i glòria de la divinitat, però és l’inici d’un camí que portarà a la valoració estètica de les coses del món. Dante Alighieri i Francesco Petrarca, ens parlen líricament d’una humanitat que no menysprea la raó i els sentiments. Un punt de vista subjectiu i una elaborada ambició artística, relativitzen la noció de la literatura com a suport instrumental, utilitari, d’unes idees filosòfiques o religioses o d’una visió determinada de la història. La literatura comença a prendre volada de realitat artística, però també té vàlua estètica per ella mateixa. Els artistes i intel·lectuals i trobem motius d’inspiració i d’idees que els aspirants per construir una alternativa al món medieval. El llatí recupera forces en un panorama de llengües vulgars gradualment constituïdes. El nou moviment de l´Humanisme, nascut a Itàlia, arriba lentament a la resta dels països europeus. Arriba i coexisteix dificultosament amb una estructura medieval que en resisteix a evolucionar. Sols els intel·lectuals, els humanistes, acullen les noves idees i senten l’orgull de ser actors d’un nou episodi cultural. B.- Una època històrica conflictiva. Mentrestant, els territoris catalans passen per uns moment difícils de la seva història. Després de la mort de Pere III el Cerimoniós (1387), l’economia catalana es troba força malmesa tant per les múltiples guerres empreses pel rei Pere com pels efectes de les epidèmies, que continuaven arruinant el Principat de Catalunya fins a començament del segle XV. El rei Martí l’Humà morirà sense successió i així s’obrirà un interregne ple de lluites pel poder, que acabarà amb el Compromís de Casp. En aquest temps hi haurà el nomenament de Ferran I d’Antequera com a rei. Així comença la introducció de la cort de Castella en terres catalanes. Els reis tindran una dificultosa relació amb els seus súbdits. Continua l’expansió territorial catalana per terres italianes i balcàniques amb Alfons IV el Magnànim, sota el regnat del qual s’aconsegueix un veritable imperi mediterrani. Durant el regnat de Joan II, el país travessa un dels seus moments més crítics. Es produeix una revolució contra el rei. La guerra dura deu llargs anys, que signifiquen un desballestament de l’economia catalana, del camp, de la marina i del comerç. La política de Joan II es consolida amb el seu successor Ferran II el Catòlic, que es casa amb la reina Isabel de Castella. Es mantenen les institucions catalanes. Aquest regnat té incidents que dificulten respectivament la vida cultural i econòmica. La ciutat de Barcelona experimenta una decadència considerable a mitjan del segle XV i València aconsegueix una presència brillant tant des del punt de vista comercial com cultural. C.- La revolució de la impremta. La història trasbalsada d’aquesta època no evitarà que es produeixi un dels moments més importants de la literatura catalana. València, aplegarà un conjunt de creadors literaris que forneixen l’època que inaugura l’ús de la impremta. Aquest fet comporta l’inici del procés mercantil de la realització del llibre. Al llarg del regant de Joan II, l’art de l’estampa fomenta l’accés de la lectura de nous estrats de la societat, com la burgesia, i, alhora, introdueix una diversitat d’interessos entre els lectors. La producció de l’edició de llibres donarà pas a un conjunt divers de professionals. Tot aquest muntatge necessitava un capital, una persona aliena a la composició tècnica i a la comercialització del llibre. 16 L´HUMANISME El terme Humanisme sol denominar una línia de pensament caracteritzada pel propòsit de recuperar, i d'enllaçar amb l'actualitat, les obres deIs autors de I' Antiguitat clàssica. El moviment tingué I'origen a Itàlia, durant el segle XIV, i d'allà s'estengué a tota Europa. Recordem que el trecento italià compta amb figures de la talla de Petrarca i de Boccaccio. Alhora, I'Humanisme és a la base del Renaixement, que atenyé molta volada, sobretot, a partir de la invenció de la impremta i per tant, de la progressiva difusió del Ilibre. En terres catalanes, el Renaixement abraçà les darreries del segle XV i la primera meitat del XVI. Ara bé: I'humanisme, més que coneixement directe d'uns autors i d'unes obres determinades, implica una actitud davant la vida, i és això darrer alIò que permet de detectar la seva presència. Pensem que els autors clàssics eren ja coneguts a Catalunya des de temps molt reculats (almenys des del segle IX), en que eren citats com a autoritats (auctoritas) en el sentit més medieval de la paraula. Per aquest motiu, el fet que, en un text determinat, apareguin referències clàssiques, no ens autoritza en absolut a qualificar-lo d'humanístic. El corrent humanístic es revela, en canvi, per un seguit d'actituds i d'opinions que denoten ja una mutació: la mutació de sensibiIitat que s'opera en el pas de l'Edat Mitjana al Renaixement, corresponent a una nova visió de Ia persona i de la seva situació en el món i conseqüència, alhora, del racionalisme burgès que ja s'havia imposat. Així, I'ànsia desinteressada pel saber, la valoració de la intel.ligència, de la bellesa i deIs Ilibres com a forma material de transmetre-Ia, són símptomes inequívocs que s'ha produït ja un canvi de mentalitat. En síntesi, de models morals, els clàssics passaren a constituir models de bellesa, Altrament, hem de tenir present que I'humanisme català només tingué repercussió en I'evolució de la prosa. La poesia, tot un altre món, romangué encara Iligada, quant a la forma, a la tradició del Consistori de Tolosa. Pel que fa a la cronologia, l'entrada de l'Humanisme als territoris de llengua catalana pot situar-se a la dècada de 1380, moment en que es comença a operar un canvi de reflex humanístic en la prosa cancelleresca i en que s'empren la primera traducció de Petrarca (1388, data del Va/ter e Grise/da de Bernat Metge). En definitiva, l'Humanisme és el terme amb el qual s'acostuma a designar el moviment de resposta a la crisi del pensament medieval que, nascut a la Toscana (Itàlia) a la segona meitat del XIV, capgira lentament la mentalitat deIs escriptors i intel.lectuals i a la llarga genera l'Edat Moderna. De fet, I'Humanisme és un corrent restringit que aplega estudiosos i literats. El triomf definitiu, orientat a totes les manifestacions de la societat, esclata al segle XVI, sota la revolució cultural i ideològica, que anomenem Renaixement. L'Humanisme conté, en estat germinal, bona part de l'ideari del Renaixement. Estrictament parlant, Humanisme ve referit al moviment intel.lectual impulsat principalment per Francesco Petrarca i secundat per altres escriptors i estudiosos que proposen un programa alternatiu a la crisi social, política i cultural del pensament medieval. El moviment atorga uns objectius nous i unes direccions desconegudes a l'activitat intel.lectual, sempre centrada en I'Home. El trànsit d'una cultura i un discurs cultural que fixava la diana de totes les operacions especulatives en Déu -teocentrisme- vers una altra que la xifra en I'Home -antropocentrisme- suposa també la pèrdua per part de l'Església del monopoli direccional exercit al llarg de l'Edat Mitjana i la fallida del monopoli del dogmatisme cristià com a punt de referència absolut. I per tant, el pas vers una sistematització ideològica plural, més diversa, menys rígida i uniforme. En la recerca de guies i modeIs, els humanistes es giren vers l'antiguitat i assagen de connectar amb la tradició greco-llatina, els referents culturals de la qual es consideren «clàssics», és a dir «models» a imitar, la cultura queda definida per l'expressió «l'home mesura de totes les coses» i, amb aquests paràmetres, es dissenya una cultura nova i una visió nova del món. En el fons, I'Humanisme és, per damunt de tot, una actitud, una nova manera de veure el món, de viure i entendre la vida. De fet, certs autors llatins es filtren amb constància al llarg de l'Edat Mitjana. El que es descobrí no és pròpiament un nou món, sinó una nova manera de veure el món. I d'entendre'l. En gran mesura I'Humanisme és el llevat ideològic del Renaixement, és a dir deIs Temps Moderns. La plenitud del pensament humanista emergeix en el desenvolupament complet deIs dies del Renaixement, de la fi del segle XV a la segona meitat, amb limitacions, del XVI. Però els primers estímuls per a la renovació es troben a la segona meitat del trecento italià per guanyar cos social en les centúries següents. Tampoc el ritme no és uniforme i paral.lel arreu d'Europa. Sorgit a la Toscana, a poc a poc va fecundant les altres literatures. En pemanent contacte amb Itàlia des de l'expansió militar, les terres catalanes són les primeres que accepten i participen de la renovació, però com un corrent minoritari. 17 L'apologia és l´obra més humanista d'aquest autor. En ella va deixar patent el seu interès pels clàssics i va fer servir el diàleg a la manera de Petrarca. Malauradament, resta inacabada, ja que Bernat Metge va aturar la seva producció per dedicar-se a escriure la seva obra mestra, Lo somni. Lo Somni Està dividit en quatre llibres de contingut molt divers però molt pensat i estructurat. Al primer, l'autor, tancat a la presó, rep, en somnis, la visita del rei Joan I, mort feia poc, i s'inicia un diàleg sobre la immortalitat de l'ànima, en el qual abunden les mostres d'escepticisme per part de Bernat Metge ("90 que veig crec, e del pus no cur"). El segon llibre és un comentari viu de l'actualitat. El rei, acompanyat per Orfeu i Tiresias (personatges mítics de l' Antiguitat, el primer músic i el segon endeví, que tenen la missió de recordar-li les seves culpes, és a dir, l'afecció a la música i a l'astrologia), manifesta que és al Purgatori, afirmació important com veurem més endavant, d'on no sortirà fins que no es resolgui el Cisma d'Occident. Tot seguit, el monarca diu que si s'ha aparegut a Bernat Metge ha estat amb la intenció de salvar l'ànima de l'escriptor (motiu del primer diàleg). Al tercer, Tiresias, després de comentar desfavorablement els amors il.lícits de Bernat Metge, blasma violentament les dones, en uns passatges que són una traducció, a voltes literal, de diversos fragments del Corbaccio de Boccaccio. Al quart i darrer llibre, Bernat Metge fa un llarg elogi de les dones, des de les de l' Antiguitat fins a algunes reines catalanes (sis en total, i entre elles Violant de Bar i Maria de Luna, muller, aquesta darrera, de l'aleshores rei Martí I'Huma). A continuació, el mateix autor profereix una aguda i pintoresca invectiva contra els homes, replica, punt per punt, del blasme de Tiresias del llibre anterior. L 'obra acaba en despertar-se l'escriptor i, per tant, amb el final del somni. La presència de fets de l'actualitat més recent a Lo Somni té una explicació biogràfica. En el diàleg que mantenen Joan I i Bernat Metge, aquest darrer intenta de lliurar-se de les acusacions de que fou objecte durant el procés de 1396 i, contraatacant, acusa d'aixecar falsos testimonis (és a dir, de mentir) aquells que l'havien denunciat. Hi ha, a més, un altre fet. La sobtada mort de Joan I, sense confessió, és possible que suscités la creença, més o menys estesa, de la condemnació del monarca. Des d'aquest punt de vista, doncs, l'afirmació que el rei era al Purgatori sens dubte obeí a la intenció de tranquilitzar l'opinió pública per part del nostre escriptor (recordem que aquest és també el propòsit del Viatge al Purgatori de RAMON DE PERELLÓS). Afegim, per acabar d'arrodonir l'explicació, que l'elogi més extens i més entusiasta deIs que es dediquen a les dones és l'adreçat a Maria de Luna, "ara regnant". I això per raons òbvies. Lo Somni té, doncs, una finalitat claríssima: la d'adreçar-se sobretot a un lector, el rei Martí, per tal de reconciliar-s'hi i així poder continuar gaudint del favor reial, cosa que, com sabem, Bernat Metge aconseguí plenament. Res no hi ha d'original a Lo Somni si n'exceptuem les referències històriques a l'actualitat, ja comentades. En conseqüencia, les fonts són moltes i molt diverses: principalment, Valeri Maxim, Ciceró, Ovidi i Virgili entre els autors clàssics; Petrarca, Boccaccio i sant Tomas entre els foranis, i LLULL entre els catalans. El llibre més original és el segon (per les causes ja esmentades), i el menys original el primer, que és, en canvi, el més humanístic (pel seu caràcter de debat filosòfic). Quant a l'estil, allò més característic són les construccions i els recursos sintàctics propis del llatí, paral.lels a la gran profusió de llatinismes, especialment nombrosos al llibre primer, on els conceptes fIlosòfics procedents de la llengua sàvia no podien defugir-se. Així, són freqüents l'absència d'article ("De purgatori e paradís no et sabria dir noves"; "l'anima e lo cors pot destruir en infern"), la col.locació del verb al final del període sintàctic ("que per virtut d'aquella contraria mutació se seguesca"; "l'anima ésser creada per Déu, algú que raó hagi no ho ignora"), i els participis substantivats ("pero los volents usar de raó així ho creurien "). De la gran massa de llatinismes, tan característics de Lo Somni ("absencia", "eloqüencia" i molts d'altres), una bona part no ha estat incorporada al català sinó modernament, la qual cosa palesa, també en aquest punt, la importància i l'abast de la innovació que representa l'obra de Bernat Metge. La prosa d'aquest llibre, molt mesurada, precisa i sintàcticament impecable, ha esdevingut un model clàssic. En resum, Lo Somni: .És UNA OBRA D'ESTRUCTURA PERFECTA i d'una gran qualitat estilística. Bernat Metge la va escriure amb la finalitat de convèncer Martí I'Humà de la seva innocència davant les acusacions que I'havien relacionat amb la mort de Joan I. En I'obra abandona el seu escepticisme habitual per uns 20 posicionaments més religiosos -Martí I'Humà era un catòlic fervent- i fa un elogi abrandat de les reines catalanes. .EL PUNT DE PARTIDA ARGUMENTAL no és gaire original, l'obra es presenta com un viatge oníric que I'autor fa a I'altre món. En somnis se li apareix Joan I, amb el qual Bernat Metge manté un diàleg sobre quatre temes bàsics que formaran les quatre parts o Ilibres en que es divideix I'obra: .Primer Ilibre. S'hi parla de la immortalitat de I'ànima. .Segon Ilibre. Eis diàlegs són de temàtica més mundana. Hi apareix Joan I al purgatori i queda ben clar que ha mort per voluntat divina. .Tercer Ilibre. Comença amb la descripció que fan Orfeu i Tiresies de les seves vides i acaba amb un atac contra les dones. .Quart Ilibre. Presenta I'autor; que pren la paraula per defensar les dones, especialment les reines catalanes i fa, en canvi, una invectiva contra els homes. EL SEGLE XV: segle d´or de la literatura catalana. Hem vist els canvis de pensament i les noves idees que s´acosten al segle XIV, amb la introducció de l´humanisme en terres de parla catalana. Arribam ara al segle que representa per a molts països d’Europa l’entrada a l’Edat Moderna, la liquidació del medievalisme i començament de les monarquies nacionals fortes, és també per a la corona catalano-aragonesa una època crucial. El moment de màxima perfecció de la literatura. Políticament la crisi econòmica del Principat afavoreix València, la qual dona els millors literats en aquest segle. Com hem vist, aquest és el segle de la introducció de la impremta i del descobriment del continent d ´Amèrica per Castella, i el que, a les darreries marca el predomini Castellà quant a la política exterior. És però el segle d’or de la literatura catalana, el moment més esplendorós. La poesia deixa del tot l´occitanisme. Es troben els gèneres literaris acostumats més un de nou, que caracteritza el renaixement: La novel.la. Consta de creure que el segle de Jaume Roig, de Joan Roís de corella, de Jordi de Sant Jordi, d´ Ausias March i Joanot Martorell sigui aquell en que s’inicia “la decadència”. Costa de creure però, és cert. A les darreries del segle, en la regència de Castella del rei dels catalans Ferran, apareix un desànim al Principat, alhora que signes de bilingüisme entre els escriptors, molt particularment a València. La història no perdona és el moment inicial de l’ascensió del castellà com a llengua de cultura, imitada per tots els components dels pobles de la corona i caminant inevitablement, cap a una monarquia única, que serà la de Carles V. Tot just començat el segle XVI és quan deixarà de parlar- se de monarquia catalana-aragonesa. Ens mancarà un estat propi, per tant, anirem desorientats, forasteritzats i desunits. Pocs anys desprès Joan Boscà i alguns altres es passaran, en exclusivitat, a la llengua de Castella. Haurem entrat en el període fosc i involucionat de l’empobriment. La història. (Els fets històrics) L´any 1410 mor del rei Martí l’Humà sense descendència. I s’inicia un interregne i la pugna entre els pretendents al tron, vacant per manca de successió del monarca. Té lloc el Compromís de Casp, en que uns “compromissaris” presentant València, Aragó, i Catalunya decideixen elegir un príncep castellà, menystenint el pretendent català, que era Jaume, comte d’Urgell. Així pujarà al tron Ferran I, el d’Antequera ( 1412-1416 ), que és el primer rei de parla no catalana, a la seva precipitada mort els succeeix el fill gran, Alfons IV, el Magnànim (1416-1458) , el rei culte i afeccionat el refinament de les corts renaixentistes. Conquereix Nàpols als francesos i s’hi instal.la. Mai no s’ocuparà gaire del afers dels seus regnes, governats en nom seu per la seva muller, mort ell sense successió, pertoca el tron de Joan II el Sense Fe( 1458-1479) germà seu, ja rei de Navarra home autoritari i poc amic de pactes i de compromisos. Aquest rei encén una guerra amb els propis súbdits del principat, que dura del 1462 al1472, aquests deu anys que serveixen per anihilar part de la noblesa del país, empobreixen terra, la delmen i són una de les causes de l´afebliment econòmic de Catalunya el tercer quart del segle. Ferran II, el Catòlic (1479-1516), mullerat amb Isabel de Castella, és un rei dividit entre : els seus interessos immediats (les empreses estrangeres en tant que rei d’Aragó, el fet de ser consort de Castella i regent amb la mort de la seva muller) i la incapacitat de Joana la Boja. Els darrers anys del regnat de Ferran són un compàs per la vinguda del seu nét Carles, des de Flandes. Esclaten ara unes autèntiques guerres civils de caire econòmic del Principat, dividit en bàndols. Durant aquest regnats, a les cancelleries reials continua emprant-se la llengua catalana, amb un increment paral·lel del llatí, reinstaurat amb la seva dignitat a través de l´ humanisme de 21 finals del segle XIV. És el primer fenomen a tenir en compte, atès que fou també el darrer que veiem al segle XIV. De l’humanisme literari, amb la seva exaltació de les llengües clàssiques, es passarà ara a un ple renaixement: les corts italianes seran esplendents. És el segle de Leonardo da Vinci, de Brunelleschi, de l’últim esclat del gòtic flamiger, de les escultures de Verrocchio. Aquest refinament en les arts comporta un refinament en el mode de vida: també una transposició a la llengua vulgar de l’excel·lència expressiva i de l’hipèrbaton llatí. Els grans secretaris dels reis són, sovint a França, a Barcelona, o allà on sigui. Aquest humanisme evoluciona segons Jordi Rubio, en tres períodes en llarg del segle XV: a) Martí I i Ferran I, fins al 1416, continuen en acceptació, aquell humanisme de Canals i Bernat Metge; b) Alfons de Magnànim forja l’humanisme català fins a fer de Nàpols, culturalment, la capital de l’Estat. Els seus secretaris són cultíssims i la seva cancelleria coneix una activitat prodigiosa: tot de cartes amb llatí elegant, en català acurat, surten de Nàpols; c) Joan II i Ferran II (fins al 1516) un auge del llatí, manteniment del català amb bon nivell, però ja amb Ferran II veurem que la falta d’una continuïtat política, d’un nucli estatal, impedirà que el català es formuli, el segle XVI, a l’altura de les llengües “nacional i estatals alhora”, que seran el francès i el castellà. ELS DIFERENTS GÈNERES LITERARIS EN EL SEGLE D´OR. La poesia:el retorn dels trobadors Per entendre I'evolució de la poesia catalana al Ilarg dels segles XIV i XV hem de partir de la base de la poesia trobadoresca de la qual n 'és una continuació. EIs esdeveniments històrics que pesaren sobre Occitània i la repressió política i cultural que exerciren els francesos sobre aquelles terres feren desplaçar el centre de gravetat de la poesia deIs trobadors a Tolosa, on I'any 1.323 un grup de ciutadans -burgesos en la seva majoria-- funda el Consistori de la Gaia Ciencia, la ciència del saber amorós, trobadoresc, amb la intenció de conservar la Ilengua provençal per a la poesia. A Tolosa varen ser famosos els certàmens poètics encara segons les línies que havien marcat els trobadors i a aquests certàmens hi participaren, a vegades, poetes catalans. A les darreries del segle XIV, pel febrer de I'any1393, el rei Joan I va instituir la festa de la Gaia Ciència de Barcelona, tot seguint els esquemes de la de Tolosa. Lentament, els poetes catalans deixaren de banda la Ilengua occitana i - en un començament els seus versos en occità eren plens de catalanismes- decidiren d'adoptar la Ilengua pròpia com a mitjà d'expressió poètica, encara que, durant algun temps, en la poesia en Ilengua catalana que varen escriure van ser-hi presents els occitanismes. Cap al final d'aquesta catalanització de la Ilengua poètica cal situar-hi la poesia de Jordi de Sant Jordi, al començament del segle XV. Però, si bé és cert que fou abandonada la Ilengua provençal, no ho va ésser la tradició. EIs temes són encara els de la poesia occitana. Molt lentament i amb timidesa, l'italianisme de Dante i de Petrarca vindrà a penetrar la lírica catalana. No hem d'oblidar el domini que exercí la corona catalano-aragonesa al sud de la península italiana i els contactes entre poetes catalans i italians que la cort del Magnànim, instal.lada al regne de Nàpols, va promoure. Hem dit que la poesia es catalanitza. Els principals poetes, de fet els principals autors en totes les branques, seran valencians. Els monarques, en aquest segle, protegeixen poetes – de fet els principals autors en totes les branques- seran valencians. Els monarques, volen que les seves Corts tinguin luxe, consideren el mecenatge una inversió de prestigi. En aquest període apareix el fenomen dels poetes bilingües: ja escriuen en castellà i català, situació que mai abans no s’havia donat. Un dels exemples de bilingüisme deliberat. Els poetes que s’aplegaven entorn del Magnànim (Andreu Febrer, Lleonard de Sors) ja sia a Nàpols o a terres peninsulars, i els que formaven una cort entorn de Joan II i Ferran II. A València floreixen un esplet de poetes que són clàssics de la llengua catalana. Llur importància deriva del fet que no es plantegen segons quina escola escriuran, sinó que són poetes absolutament personals. Jordi de Sant Jordi ( final del segle XIV-1425). Cambrer del Magnànim, amic del marquès de Santillana, el qual l’elogia al Proemio. Caràcters de la poesia de Jordi se Sant Jordi són la melangia i la tendresa. Té una gran varietat de registres lírics, és un fabulós coneixedor de la tècnica i, sobretot, tota la seva lírica és personal, delicada, profundament “sentida”. A destacar els seus Estramps. Amb Jordi de Sant Jordi “no hi ha teorització sobre l’amor, sinó experiència personal” (Jordi Rubio). El seu precedent més il·lustrat, segon Josep Romeu, seria Petrarca pel to i la cadència. Sant Jordi és un gran poeta líric. Es conserven divuit poesies de filiació trobadoresca amb lIeugeres influències de 22 En els cants morals deim que Ausiàs March fa una utilització de la tradició filosòfica amb Aristòtil i sant Tomàs com a principals punts de partida, a partir dels quals analitza els seus sentiments i contradiccions. ESTIL: Ausiàs March no és partidari d’usar una mètrica i una rima excessivament elaborada. Adopta formes fixes com l’octava decasíl.laba sense accentuar cap mena de musicalitat, perqué no li interessava aconseguir efectes formals que distreguin al lector a l’hora de captar el sentit del poema. Una poesia basada en la sinceritat dels sentiments no pot esser expressada en una llengua que no és pròpia. Per tant ell no usarà el provençal que varen utilitzar els trobadors catalans dels segles anteriors. March escriu en un moment històric en que s’afavoreix l’adopció de la llengua catalana per a la poesia. Per persuadir al lector amb les seves idees fa ús de recursos retòrics com són les comparacions i les imatges poètiques. Igualment utilitza interrogacions i retrospeccions dins les seves poesies com a recursos d’aproximació al lector. En conclusió, l’obra d’Ausiàs March és la més important, la més completa i la més fecunda que va produir la poesia catalana de l´època. Si la seva poesia, de vegades sembla diferenciar-se de la dels trobadors és perquè n’ha suprimit els elements objectius i, d’alguna manera, n’ha retingut només les idees. Ni les qualitats físiques de la seva dama ni la natura exterior no li preocupen. Ell va voler ser en totes les seves poesies, d’amor, fúnebres o morals, un poeta-filòsof, analitzar els estats anímics més que no situacions, sentiments més que no sensacions, idees més que no emocions. Aquí hi ha la seva originalitat. Amb les seves poesies més clares a la manera provençal, va exercir una influència considerable, no tan sols sobre els seus successors a Catalunya, sino també sobre la major part de ciselladors de sonets castellans del segle XVI. S’ha gaudit de llegir-lo i imitar-lo sobretot com a poeta de l’amor, però també mereix que l’estudiem per les seves idees morals i filosòfiques que de vegades va saber expressar feliçment i sempre amb una llengua ben catalana, sonora, cadenciosa i vigorosa. JOAN ROIS DE CORELLA: A més de poeta, és també un important prosista. En ell apareixen símptomes d’un abarrocament de la llengua literària. Com a poeta conrea tota mena de tipus de poesia, religiosa, profana, eròtica . Sabem que havia estat sacerdot i teòleg i que mori el 1500. La seva poesia profana sol estar muntada entorn d’una dona Caldesa, té alguns poemes dedicats al tema de la mort, com el titulat La sepultura. Segons Jordi Rubio, és possible detectar immediatament en Roís de Corella una tendència a la retòrica decorativista, la qual cosa, afegim, en fa un barroc incipient. És un home culte, amb recursos d’escriptor granat. Un sensualisme renaixentista recorre la seva producció. LA PROSA del segle El segle XV és tant brillant en prosa com en poesia. La llengua ha assolit una rara perfecció, es mou amb més vivacitat que en els primers humanistes, i la temàtica envesteix temes que els medievals no sabien tocar amb aire picant: els medievals dels segles XIII o XIV tenien encara un excés de moralisme, mentre que el segle XV és el segle d’un tel de cinisme i despreocupació, al mateix temps que un començament de indiferència religiosa. Moltes escenes novel·lesques tenen un to sentimental, amorós, que fa pensar en el romanticisme; però sovint sotja un joc vodevilesc i mundà que és un dels trets de la societat del XV i ho continuarà essent la del XVI. PROSA RELIGIOSA A part la Gènesi d’Escriptura, que es un resum de la historia sagrada, i que fou traduïda del provençal, tenim dues personalitats ben diferents i ambdues religioses i que presenten la producció millor de la prosa en aquest camp el segle XV FELIP DE MALLA. Fou un gran teòleg, barceloní, any a finals del segle XIV i mort el 1433. Es distingí per les seves activitats com a ambaixador al concili de Constança, i prop del Sant Pare. Conegut i celebrat pels seus sermons. Un dels mes famosos sermons seus, el transforma en un tractat ascetico-mistic, però no solament a la manera medieval, escolàstica, sinó traduint-hi elements cavallerescos i clàssics. Els títol donat al tractat es Lo pecador remot (redimit, el verb remer). El tema d’aquest famós llibre es la necessitat de la mort de Crist, per preocurar la redempció dels homes. Hi ha molta al·legoria, molta riquesa 25 d’idees, i quant a la forma, mant període humanístic. La Verge i apareix comparada els grans literats grecs i llatins, per raó de tot el que sap i per com parla de bé. ISABEL DE VILLENA. Valenciana, filla de l’escriptor Enric de Villena, fou abadessa en un convent trinitari a València. La seva vida s’estén del 1430 al 1490. A instrucció de les seves germanes de religió va escriure La Vita Christi, que malgrat el títol de llatí està contada en un bell, planer, i equilibrat català. Destinat ha un públic senzill, hi entre el realisme, de tant en tant, mentre la vida de Crist es desenrotlla en dos plans: l’un, de reportatge evangèlic, l’altre el de les potestats, les virtuts, les idees abstractes. Llibre de formació sense més pretensions, l’única obra de l’autora, sabem que la reina Isabel de Castella la feu imprimir. Caracteristiques, de Sor Isabel de Villena alhora d’escriure, la Vita Christi, són les següents:  Les amplificacions que aportava.  La ironia.  La timitat i la tendresa.  L’ús dels diminutiu i la seva sumptuositat. Literatura satírica valenciana JAUME ROIG Escriptor i metge,fill d´un metge del mateix nom. El 1934 apareix atestat exercint de metge a València. Assistí la reina Maria de Castella en la seva darrera malaltia. Fou administrador de l ´hospital d´En Clapers i benefector del convent de la Trinitat de les clarisses, on professà la seva filla Violant en temps que hi fou monja i abadessa Isabel de Villena. Era casat amb Isabel Pelliser. Deixant de banda la seva esporàdica participació en certàmens literaris, la seva obra cabdal és el llibre intitulat Spill. L´espill o llibre de les dones de Jaume Roig. Ben en contrast amb la literatura generalment conreada en el seu temps, de contengut galant o filosòfic,d´intencions moralitzadores, al·legòrica segons la moda del dantisme, preciosista, retòrica, acadèmica,l´Espill de Jaume Roig és d´una tal cruesa,que passa per excés els límits del realisme. El seu afany de sàtira, de flegell despietat contra el gènere de les dones és tan dur, tan implacable, que, tot i el seu valor de testimoni, el fa caricaturesc. Se l´ha qualificat de novel·la picaresca avant la lettre, cosa que només ens serviria per encabir-la adequadament dins un determinat gènere, o subgènere literari. És fàcilment classificable dins el gènere de les obres rimades satíriques. Només que ara podem dir allò: dins el seu gènere, és única. Del juny del 1459 fins a l´abril del 1460 València va sofrir una pesta. Jaume Roig, per fugir-ne, es va refugiar a cal seu nebot, segons ell l´anomena, Baltasar Bou, senyor de Callosa d´en Sarrià. Així es manifesta en el començament de l´Espill:<trobant-me en aquest vall,/ per lo que em mou/ta molta amor/e gran calor/de nebot car,/lo vull dreçar.> Això ens dóna el lloc i les circumstàncies en què l ´obra va ser escrita, i també la data, que s´especifica en un passatge del llibre tercer, on Salomó parla del temps que ha passat des que Jesucrist va pagar el preu de la redempció:1460 anys. Essent aquest passatge quasi el final del tercer quart llibre, podem pensar que l´obra va ser realment començada i acabada durant el temps de l´epidèmia, quan, a Callosa, <ociós,trist,sens fer fruit>,va emprendre,<no sens treball,/de dones scriure llur tall/ natural e voluntari>. L´Espill és escrit en <noves rimades,/comiades,/aforismals,/facessials,/no prim scandides;/al pla teixides/de l´algemia/e parleria/ dels de paterna,/Torrent, Soterna>. Això vol dir que serà escrit en noves rimades partides per la meitat, és a dir,en versos de quatre síl·labes, essent el normal vers de les noves rimades l ´octosíl·lab; diu, a més, que seran <aforismals>, això és, sentencioses:<facesssials>, és a dir, divertides o amb la intenció de divertir; <no prim scandides> vol dir que no s´hi mirarà massa, en això de l´escandiment del vers; i finalment, que usarà com a llenguatge el romanç, o sigui el vulgar, el català, pagès o rústec, d´aquelles viles valencianes –Paterna,Torrent i Soterna- de l´Horta,que són les que ell tenia més aprop i coneixia millor. No cal dir que tot això cal entendre-ho irònicament: tot l ´Espill és compost en versos perfectament escandits. Jaume Roig significa amb això que és del tot lluny de qualsevol convencionalisme de retòrica o d´escola. Però pensem que això de fer protestes d ´humilitat a l´inici d´una obra és recurs de nombrosos escriptors de tots els temps. El llarg poema narratiu de Jaume Roig ens ha arribat en un sol manuscrit i en tres edicions del segle XVI. El manuscrit es guarda a la biblioteca de Vaticana, on porta la sigla 4806. El retret que els estudiosos fan a Jaume Roig és sempre el mateix: que no escrivís en prosa.<Si l´autor hagués escrit en prosa el Spill ens hauria deixat una de les grans novel·les de l´Edat Mitjana> (Rubió) i <Al meu 26 entendre,el gran error de Jaume Roig fou escriure el Spill en vers,i precisament en aquest vers tan curt,amb la qual cosa, a mitjan segle XV,seguida fidel a una tradició narrativa del XII> (Riquer. Els estudis sobre l´Espill solen treure a comparança diverses obres del misoginisme medieval, i sigularment el Corvacho o Reprobación del amor mundano d´Alfons Martinez de Toledo, arxiprest de Talavera, i la seva font,el Corbaccio de Giovani Boccacio. Però és amb l´altra gran obra del l´eixerit florentí quel´hauríem de comparar: amb el Decameron. Justament perquè aquesta és destinat a la lectura de les dones i al seu entreteniment, com s´expressa en el prefaci. En canvi, l´Espill és una obra per a homes i per a homes d´enginy, conserva crua del joc literari:Jaume Roig, home intel·lectual, els havia de servir el menjar de la tertúlia masculina –i masclista,que diríem avui- amb una bona salsa. Les facècies, si es diuen en vers són més passadores i justificables. Perquè les brutalitats extremes de Jaume Roig no és en anècdotes i històries manllevades a la tradició literària o bé oral del seu temps que les trobarem, sinó en els passatges que expliquen costums-mals costums- i observacions reals-o imaginades, tant se val-, sense manlleu a ningú, com, per exemple , en aquells versos del llibre segon , quan l´heroi de la novel·la és casat amb la dona de bon estament, que descriu els hàbits nocturns de la senyora d´una grolleria repugnant: la sàtira és més eficaç si ve encastada en unes formes tradicionals i conegudes, i aquest mig octosíl·lab, ordenat en apariats, deslloriguen la sintaxi i dificulten la bona comprensió del text. El llibre comença amb una Consulta, o sigui, una demanda d´examen de l´obra, per tal d´esmenar- la si calia- adreçada a Joan Fabra, en heptasíl·labs. Immediatament ve, ja en tetrasíl·labs, una entrada de sis versos i el tema, en llatí, de manera que aquesta arrancada té l´aire d´un sermó. El lllibre és ordenat en un Prefaci , dividit en quatre parts i quatre llibres:el primer tracta De sa joventut i és dividit en quatre parts ( la primera,De la fadrinea ab sa mare, la segona, Com fon afillat e tramès,la tercera,Continua los acts fets en París,i la quarta,Clou son viatge tornant a València) el llibre segon tracta De quan fou casat i també és dividit en quatre parts (la primera, Com pres donzella,la segona, Com volgué pendre beguina, la tercera, Com pres viuda,i la quarta, De monges) el tercer llibre contè La lliço de Salomó i les quatre parts en què també es divideix no duen títol especial; el quart llibre tracta De enviudat, en la primera part Com ordenà sa vida, en la segona Continua son viure i en la tercera, i en la quarta part, sense títol especial, coclou el llibre, l´adreça a la Mare de Déu i fa l´oportuna protestació de fe. LES NOVEL.LES DE CAVALLERIES La cavalleria era un orde paramilitar que s'inicia a l'Europa cristiana del segle XI. Lentament, l'orde va anar adquirint un pes decisiu en la societat feudal i necessita d'una estructura i d'una reglamentació molt rígides que havien de ser respectades per tot aquell que hagués estat armat cavaller. L 'ideari de la cavalleria el podem resumir en els següents punts: defensa de la religió, atenció i protecció als més febles, fidelitat a ultrança al rei i, per tant, menyspreu per la mort i el dolor, i recerca de l'honor i de la glòria. La literatura aviat es ferà ressò d'aquesta institució i deIs seus alts ideals. Aixi, RAMON LLULL escriví el Llibre de l'orde de cavalleria i PERE EL CERIMONIÓS el Tractat de cavalleria (traducció d'un text d' Alfons el Savi), ambdós amb finalitat didàctica i amb grans dosis de realisme. Més tard, la realitat -la història- es barreja amb la ficció i, del conjunt, en sortiren les dues novel.les més importants del gènere: Curial e Güelfa, obra anònima escrita entre el 1432 i el 1465, i Tirant lo Blanc. del valencià JOANOT MARTORELL, qui l'escriví entre el 1460 i e11468. CURIAL E GÚELFA. Característiques i autor. Fou el 1876 quan Manuel Milà i Fontanals parla per primera vegada d'un manuscrit del segle XV, anònim i sense títol, Iocalitzat a la Biblioteca Nacional de Madrid, que narrava les aventures d'un cavaller de nom Curial. Fou el mateix Milà qui va posar-li el títol de Curial e Güelfa. L 'anonimat, l'abundància de gal.licismes i italianismes tant Iingüístics com sintàctics i I'ambientació estrangera feren pensar que es tractava d'una traducció. Si bé les incògnites sobre I'autor persisteixen, la seva proximitat amb les terres catalanes es fa ben evident pels constants elogis de la casa d' Aragó i, sobretot, d'un deIs seus reis: Pere el Gran. Estructura i argument La novel.la està dividida en tres llibres. El primer narra com Curia!, protegit i educat pel Marquès de Monferrat, s'inicia en el món de l'aventura cavalleresca empés per la germana del Marquès, Güelfa, la qua! "pres carrec d'ajudar-Io e, a despit de la pobretat, fer-Io home". El segon llibre, molt més rapid que l'anterior gràcies a la diversitat d'aventures, l'agilitat deIs torneigs, l'elegància i brillantor de les festes, la presència deliciosa de Festa -la donzella de Güelfa que acompanya Curial-, i a la 27 Hi ha també uns poemes dialogats que podien ésser representats: Procés de les Olives, i el Somni de Joan Joan, tots dos dels darrers anys del segle. Edat Moderna vs. Decadència. Entenem per Edat Moderna el període que va del segle XVI al XVIII i que engloba bàsicament tres moviments artístics i literaris: Renaixement, Barroc i Neoclassicisme. Sovint, per etiquetar aquest període del qual certament es pot afirmar que la literatura catalana viu una etapa de crisi, s'ha usat el concepte de "Decadència". Nosaltres, seguint la tendència actual de la historiografia literària catalana, preferim parlar d"'Edat Moderna", ja que el concepte de "Decadència" no és apropiat, com s'ha assenyalat sovint, per tres motius bàsics: en primer lloc, en aquests segles no hi ha en cap moment un aturament absolut de la producció de literatura en català, i cal dir que la crisi -crisi que certament existeix- es produeix en l´àmbit de la literatura culta, però mai de la literatura popular, que gaudirà en aquests segles de gran vitalitat. En segon lloc, el terme "decadència" significa un "encaminament devers la ruïna" (Diccionari de la Llengua Catalana, lnstitut d'Estudis Catalans ); no podem dir que la literatura catalana d'aquests segles s'encaminés "vers la ruïna", ja que a partir de la segona meitat del segle XIX recuperaria l'esplendor que havia tengut en altres segles. En tercer lloc, i ja per acabar, el terme que ens ocupa té connotacions de menyspreu cap a uns moviments artístics i uns autors de les lletres catalanes que, si bé no tan brillants com els que hi havia hagut amb anterioritat, tenen també un lloc en la nostra història. No es pot entendre la situació de la literatura catalana durant L'Edat Moderna sense conèixer la conjuntura política i social en que es trobaven les terres de parla catalana en aquells segles. Els factors que influiran en la crisi de producció de literatura en llengua catalana són diversos, i apareixen alguns d'ells ja en el segle xv. Alguns d'aquests factors són el Compromís de Casp (1412) -que donarà entrada a la dinastia castellana deIs Trastamara-, o la unió dinàstica amb Castella (1469) i el consegüent trasllat de la cort a terres castellanes, fet que provocarà la castellanització de les capes més altes. Al segle XVI, els Països Catalans viuen una situació de violència -provocada per diversos factors- que culminarà amb la guerra de les Germanies al País Valencià i a Mallorca (1516-1556), i la guerra deIs Segadors al Principat (1640-1659). El Tractat deIs Pirineus (1659), que suposarà la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord en benefici de França, i la derrota de la causa recolzada pels catalans en la guerra de Successió (1702-1714), acaben de definir el gris panorama en que els Països Catalans es trobaven. El Decret de Nova Planta (1716) esdevindrà el símbol de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. Si fins ara la Corona d' Aragó era una potència político-militar important, a partir del segle XVI els territoris que la conformen esdevenen una peça secundària de l'extens Imperi Espanyol. A més, al fragmentar-se el territori en virregnats, comença a perdre's la consciència d'unitat cultural deIs territoris de parla catalana. Tanmateix, tot i la pèrdua de posicions del català pel que fa a la llengua culta, l'idioma del país continuarà sent, durant aquests segles, l'única llengua d'ús oral i escrit entre les classes populars, cosa que quedarà ben palesa en la vitalitat de la literatura popular. EL RENAIXEMENT Orígens. Els orígens més remots del moviment renaixentista a la Corona d'Aragó els trobem a partir de1479, any d'inici del regnat de Ferran II d'Antequera. El final del període renaixentista cal situar-lo l'any 1563 amb l'inici de la Contrareforma (moviment catòlic que pren forma al Concili de Trento, celebrat entre els anys 1545 i 1563, i que és una resposta de caire conservador a la reforma de l'església duïta a terme pels protestants ). El Renaixement és el fruit, doncs, de la nova mentalitat sorgida de la crisi del pensament medieval de finals del segle XIV: les idees humanistes del cinc-cents culminaran al segle XVI amb el que anomenam "Renaixement" . Estètica i ideologia del Renaixement. El pensament renaixentista es basteix a partir de tres elements bàsics: la persona ( qualsevol creació artística va encaminada a fer feliç l'home ), la natura com a escenari de les situacions artístiques, i l'època clàssica grecollatina com a referent ideològic i cultural. De fet, podem dir que el Renaixement és un retom a l'estudi i la valoració deIs autors de l'època clàssica grecollatina. La imitació d'aquests autors antics suposarà I'entrada de gèneres de la literatura clàssica grecollatina en les llengües vulgars sorgides de la dissolució del llatí. Alguns d'aquests gèneres seran I'oda -tipus de composició que expressa sentiments i ideals elevats i que parla de temes amorosos, religiosos, 30 heroics o morals-, I'egloga -poema de tema amorós en que dos o més pastors dialoguen en un ambient bucólic-, l'epístola -que és un assaig en forma de carta-, I'elegia -composició que expressa sentiments de dolor davant la desgrilcia- i, finalment, el diitleg -escrit en forma de conversa-. El Manierisme. S'entén per "manierisme" l'art del període de transició entre el Renaixement i el Barroc que podríem situar cronològicament entre l'any 1563 (fi del Concili de Trento) i els primers anys del segle XVII. Com es pot suposar, l'art manierista conté elements plenament renaixentistes -com pot ser el gust pel món grecollatí- però amb un pensament condicionat per la Contrareforma. Joan Pujol (Mataró, la meitat del s.XVI -1603), amb la visió ascètica de la vida que trasllueix la seva obra, és un autor prototipus del període. AUTORS;.Pere Serafí. .Joan Timoneda. .Joan LluísVives.(principal humanista) La poesia del Renaixement Així com la literatura castellana del període reeixí en l’intent de sintetizar els elements de la poesia medieval i els nous corrents procedents d’Itàlia, la catalana no passà de simples provatures, alhora que la producció culta era cada vegada més escassa i que els nostres poetes depenien i imitaven cada cop més la poesia castellana. En resum, la nostra poesia va seguir, bàsicament, quatre tendències: -Persistència del corrent conegut com a escola satírica valenciana. -Intents de renovació formal per adaptar la nostra poesia a la italiana. -Imitació de la poesia popular i tradicional. -Pervivència de la tradició medieval, fonamentalment la poesia d’Ausià March i la dels certàmens poètics. La prosa del Renaixement Al llarg de la primera meitat del segle XVI la producció catalana en prosa presenta clares influències erasmistes, tradició cristiana que a través de la Devotio Moderna entronca amb Ramon Llull. Aquestes influències s’observen tant en obres con l’Spill de la vida religiosa de Miquel de Comalada, com en els Col·loquis de Cristòfor Despuig o en l’obra de Joan Lluís Vives. Aquest període també es caracteritza per la recuperació de Ramon Llull, del qual es van fer les primeres edicions de les seves obres, que van ser divulgades per nombroses universitats. Pere Serafí ( ? 1505/10-Barcelona, 1567) Les primeres notícies conegudes d’aquest pintor i poeta, anomenat per alguns contemporanis “Lo Grec”, són de 1534, quan va contreure matrimoni a la Seu de Barcelona. A partir de l’any 1537, desenvolupà una certa activitat com a pintor religiós (imatges, orgues i retaules). S’associà amb l’italià P.P. Montalbergo amb que va muntar un taller amb pintors i aprenents a les seves ordres. Va treballer a Barcelona (al monestir de Montsió, a la capella de Sant Sever, a l’església de Sant Just i a la catedral) i a les esglésies de Montcada, Arenys de Munt, Lloret, Sant Miquel de Terrassa i a la catedral de Vic. Com a poeta, participà en certàmens i probablement va freqüentar el cercle protegit pels ducs de Cardona i les reunions de Jeroni Galceran. L’any 1564 li fou signat un privilegi per tal d’imprimir una Arte poética i una Silva en castellà i un recull de poemes en català: Dos libres de Pedro Seraphín, de poesia vulgar en lengua cathalana (1565), l’única obra de les tres que s’ha conservat. Es tracta d’un conjunt de 170 poesies dividit en dos llibres: “Libre primer d’amors” i “Libre segon d’obres espirituals”. El conjunt d’aquesta obra (dedicada a J. Galceran, que la finançà), ofereix gran diversitat de corrents literaris antics i moderns, del país i foranis. Hi predominen les formes típiques del Renaixement (sonets, madrigals, emblemes,...) alternant amb la tradició culta de la poesia medieval catalana (lais, enuig, debats,...). un dels aspectes més interessants és el to popularitzant de la seva poesia. Fins i tot la part religiosa, que és la més feixuga i retòrica, adquireix certa gràcia quan imita els goigs de tradició popular. Joan Timoneda (València ?, 1518-20-1583) Llibreter i editor, Joan Timoneda va desenvolupar una gran activitat com a autor d’obres pròpies i com a compilador d’alienes que el mateix editava. Molt atent a les preferències del públic lector del moment, els proporcionà lectura fàcil i diversa. Un dels aspectes més interessants de les seves activitats fou la confecció i l’edició de canonerets de baix preu i a l’abast de tothom en forma de plecs solts o de llibrets de butxaca. Els primers foren molt nombrosos i se n’han conservat alguns en català. Dels segons, el més important i original és el cançoner titulat Flor d’enamorats i la primera edició coneguda es va fer a Barcelona l’any 1562. 31 Aquest cançoner ha estat considerat anònim o de falsa atribució, però avui es té la certesa que pertanya a Timoneda. Si més no, s’ha reconegut que fou el compilador d’una part del contingut i l’autor de l’altra. De les 280 peosies que conté, 54 són catalanes, de les quals una és bilingüe i la resta castellanes. La seva obra es compon també de diversos llibres de poesia en castellà i d’obres teatrals. Joan Lluís Vives (València 1492-Bruges 1540) J. L. Vives fou filòsof i un principal humanista. De l’ambient familiar conservà una gran veneració per l’Antic Testament (comentaris als salms), que sabé lligar amb una espiritualitat sincerament cristocèntrica, palesada des de la seva primera obra, Iesu Christi triumphus. Els quatre anys d’estada a Lovaina foren decisius per a l’humanista i per a l’home. Llavors, d’una banda, concretà en una serie de publicacions les seves experiències universitàries de París i les seves reflexions personals. D’altra banda, d’aquesta estada provenen el refermament o l’inici de la seva amistat amb humanistes europeus, com Vergara, More i Erasme. Mercès a More, Vives pogué esdevenir preceptor de Maria Tudor (a la qual dedicà, el 1523, el deliciós tractat, piadós i obert alhora, De institutione feminae christianae). En el 1537 i el següent passà diferents tongades a Breda, invitat per Enric de Nassau i per la seva muller, els quals potser l’incitaren a dedicar al príncep Felip els diàlegs titulats Exercitatio linguae latinae, l’obra cabdal i la més sovint reeditada i traduïda. Una de les obres més importants fou De officio mariti, espill de la seva vida conjugal i alhora connubi de la tradició cristiana medieval i de la renovació social de l’humanisme. Com a humanista, hi escriví De ratione dicendi i De conscribendis epistolis i com a pedagog –alhora humanista i filòsof-, De tradendis disciplinis. Vives basteix una de les apologies més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien. Els tractats tercer i quart, contra les doctrines dels jueus i dels musulmans, són alhora un lligam amb la seva València nadiua i una contraprova de la seva sinceritat religiosa com a jueu. .EL BARROC. L´estètica del període cultural que anomenam Barroc abarca els anys situats entre el període renaixentista i el període neoclàssic, és a dir, des de finals del segle XVI fins a començaments del segle XVIII. El Barroc s'oposa al període renaixentista tant en l'àmbit artístic com en el del pensament. A l'entrar al segle XVII, per una crisi religiosa, política, econòmica i cultural, l'humanitat perd l'optimisme i la confiança en la raó característiques del Renaixement. És un període de desconfiança, tant del món com de la mateixa humanitat. Pel que fa a l'art, hi ha una clara potenciació de la forma, que en literatura es concretarà en una exploració deIs recursos de la retòrica, sintaxi i versificació. Cal advertir, però, que aquesta potenciació de la forma no va en detriment del contingut de les obres: el Barroc és el període del recarregament conceptual, amb un evident gust pel contrast i la paradoxa. Alguns deIs temes recurrents del Barroc són l'engany i l'aparença de les coses del món, la vida com a camí cap a la mort o la indefugibilitat del pas del temps. L'afany de fugida del món portarà sovint a temes o motius aparentment frívols -de caire obscé i escatològic- que contrasten amb els anteriorment nombrats. Es distingueixen dos corrents dins la literatura barroca de tradició castellana: el conceptisme (caracteritzat per un ús desmesurat del "concepte", és a dir, del fet d'establir relacions mentals entre dos elements creant metàfores, paradoxes etc.) i el culteranisme ( que posa especial émfasi en la forma i en els elements cultes i mitològics, encara que també fa ús del "concepte"). La literatura barroca als Països Catalans En aquesta època, pel que fa a la literatura culta en català, trobam un trencament amb la tradició literària del país. El desengany és el tema recurrent dels escrits, així veim com les reaccions davant el desengany són diverses; .protesta, sobretot en els escrits polítics religiosos i morals .inquietud metafísica i espiritual que trans cendeix la realitat .evasió, centrada en la literatura de circumstàncies i en l´estètica pura .conformitat i acceptació dels esdeveniments. Molts deIs autors deIs Països Catalans adoptaran el castellà com a idioma literari, especialment al País Valencia i a les Illes Balears. Els autors que escriuran en català, no prendran com a model els clàssics catalans, sinó que s'emmirallaran en els autors contemporanis castellans -Góngora, Quevedo o Calderon de la Barca-. Cal remarcar, en aquest aspecte, l'oblit d'autors de la tradició literària catalana que podien haver servit perfectament de model pels autors barrocs, com és el cas de la prosa llatinitzant de Roís de Corella o deIs sermons populars de Vicent Ferrer. De fet, el Barroc és un moviment que té en la literatura castellana el seu principal punt de referència, i en part per això 32 consisteix en reelaboracions de teatre hagiogràfic però adaptant-Ies a les normes clàssiques. També es feren adaptacions, versions i traduccions al català d'autors del teatre francès del segle XVII, com Moliere, Racine i Comeille. Menorca, que el segle XVIII anirà passant de mà en mà -estarà en diferents intervals de temps sota domini britànic, francès i espanyol-, els anys que forma part de l'imperi Britànic gaudeix de certa independència, ja que pels britànics l'illa només serà una base militar i naval. Ës en aquests anys que es forma la Societat Maonesa de Cultura, que és una acadèmia típica de l'època neoclàssica on el català era oficial i obligatori. La gent de la Societat Maonesa farà un gran nombre de traduccions al català -Moliere, Goldoni, Moratin - i alguns deIs seus integrants faran obres pròpies de teatre culte, com és el cas de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) o d'Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841). Quant a la prosa, i al marge de la Societat Maonesa de Cultura, apareixen diverses cròniques i dietaris, un del mateix Joan Ramis. També es realitzaren traduccions i textos de caire lingüístic. No hi trobam, però, obres narratives de ficció. AUTORS:.Joan Ramis .Baró de Malda La poesia neoclàssica El neoclassicisme se centrava en la imitació dels models antics, en la bellesa i en el bon gust. La poesia neoclàssica imità deliberadament les formes i els temes dels clàssics, però no va tractar els sentiments humans. Era, habitualment, una poesia narrativa, didàctica i erudita, que al nostre país només es va conrear de manera brillant als territoris ocupats per França i Anglaterra, o sigui, a la Catalunya Nord i al Rosselló. A Menorca el neoclassicisme també incidí en el teatre. En aquesta illa, on el català era oficial, a diferència de la resta dels territoris dels Països Catalans, hi va haver una gran prosperitat econòmica al llarg del segle XVIII, cosa que propicià una gran activitat cultural. Amb aquesta situació va néixer un moviment neoclàssic brillant localitzat sobretot a l’entorn de la Societat de Cultura de Maó (1778- 1785). Joan Ramis (Maó 1746-1819) Fill d’advocat, estudià retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca. L’any 1767 es doctorà en dret a Avinyó, on contactà amb el neoclassicisme francès. De retorn a Menorca ocupà càrrecs públics en l’administració britànica mentre exercia d’advocat. Desenvolupà una intensa tasca cultural i literària i confundà la Societat Maonesa. D’entre la seva obra poètica cal destacar: l’Èploga de Tirsis i Filis (1783), una de les seves millors produccions, i Al comte de Cifuentes. Rafael Amat i Cortada, “Baró de Maldà” (Barcelona, 1746-1818) Noble i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, no tingué gaire relació amb la intel·lectualitat barcelonina de l’època. Va escriure un impresionant dietari en seixanta volums, entre l’any 1769 i el 1816, que es coneix amb el títol de Calaix de sastre, del qual només es van publicar alguns frangments dispersos. L’autor, que escrivia per pur plaer, elaborà literàriament fets i costums de la vida quotidiana d’una forma viva i pintoresca, amb una llengua directa i col·loquial. El Calaix de sastre es pot considerar com una de les obres narratives més importants escrites en català al llarg dels segles de decadència. LA LITERATURA POPULAR Introducció. Gràcies a les facilitats de publicació i difusió a partir de l'invent de la impremta, es conserven un nombre elevat de composicions de caire popular de l'Edat Moderna. Entenem per literatura popular aquella literatura que és transmesa oralment i que és d'autor desconegut, de tal manera que amb el temps una determinada composició ha pogut anar canviant segons el gust del poble fins al punt que podem afirmar que és una literatura "feta pel poble". Oposem "literatura popular" a "literatura culta", que és aquella literatura l'autor de la qual té consciència de ser-ne el creador i generalment s'engloba en un moviment estètic, ideològic i cultural d'una determinada societat i d'un determinat moment històric. Entre els segles XVI a XVIII, a diferència de la literatura culta, la literatura popular catalana gaudeix d'una gran vitalitat. EIs autors populars, doncs, es mantindran fidels a la llengua, encara que sovint trobem en les composicions el manlleu de castellanismes i gal.licismes. Dividim l'estudi de la literatura popular deIs segles XVI a XVIII en dos grans blocs: Poesia i Teatre. La prosa - bàsicament rondalles, contes o acudits, fórmules i adagis- pateix alllarg del temps múltiples 35 transformacions i per aquesta raó es fa dificil acotar els textos que pertanyen específicament al període. La poesia. Els goigs. Encasellats dins la litúrgia popular, els goigs són cançons religioses musicades i cantades que lloen les excel.lències de Jesucrist, la Verge Maria i els Sants. De melodia senzilla i espontània, la tradició deIs goigs ve de I'Edat Mitjana i arriba al segle xx. Com que, a diferència de l'altra literatura popular de l'època, els goigs eren impresos de manera sistemàtica, ens n'han arribat gran quantitat d'arreu deIs Països Catalans. L'estrofa típica del goig consisteix en versos de set síl.labes amb una tomada inicial de quatre versos de rima encadenada (abab) o creuada (abba). Acostumen a estar formats per set o vuit cobles de sis versos cadascuna i amb "retronxa" (represa deIs dos darrers versos o les dues darreres rimes de la tomada inicial). També tenen una tomada final de quatre versos que rimen com l'estrofa inicial. L'autor del goig, com és característic de la literatura popular, és generalment anònim, encara que alguns apareixen signats per rectors i clergues. Les nadales. Les nadales, com els goigs, són cançons religioses que, en aquest cas, fan referència al temps de nadal. A diferència deIs goigs, però, no han tengut una fixació en paper, sinó que ens han arribat a través de la difusió oral. Les nadales parlen d'aspectes com el naixement del nen Jesús, l'anunci fet a Maria, la nova deIs àngels als pastors... És molt freqüent trobar una Iletra que a difefents indrets es canta amb una melodia difefent i també a I'inrevés; una mateixa melodia que té difefents Iletres, cosa que demostra la seva gran popularitat. Quant a estrofisme, el més habitual són les cobles de quatre versos entre cinc i set síl.labes. En alguns casos també trobam nadales sota la forma de romanç, codolada, nova rimada o decasíl.lab. El romancer i les cançons de bandolers i de Iladres de camí ral. Entenem per romancer el conjunt de textos de tradició oral que van ser recollits a partir de la segona meitat del segle XIX per estudiosos de la literatura. El romancer català s'estén arreu deIs Països Catalans, encara que el gruix més considerable de composicions que s'han conservat fins als nostres dies el trobem al Principat i a les Illes Balears. El nombre de versos del romanç; és indeterminat, encara que sovint són de set síl.labes. La rima sol ser assonant als versos parells i sense rima als versos senars. El romanç, que és una poesia narrativa -una poesia que explica fets-, sol parlar de temes històrics, principalment deIs conflictes esdevinguts entre els segles XVII i XVIII, com la guerra deIs Segadors o la guerra de Successió, així com el fenomen del bandolerisme. El bandolerisme, en efecte, fou freqüent en aquests segles arreu de la Mediterrània, però als Països Catalans -i especialment al Principat- adopta una gran virulència alhora que adquirí trets específics, com per exemple el fet de ser l'expressió d'una resistència patriòtica de lluita contra les autoritats alienes al país i, per una altra banda, per ser els bandolers defensors de certes classes socials, que tant podien ser la noblesa rural vinguda a menys en aquells segles com, segons els casos, de la classe popular. És sobretot per aquests trets específics que es produí una mitificació de la figura del bandoler, mitificació que quedarà reflectida en els romançs. Donada la persistència de la temàtica del bandolerisme català en autors de l´època que fan "literatura culta" -com Lope de Vega, Cervantes o Francesc Vicent Garcia, que parlen en més d'una ocasió de bandolers catalans-, les cançons de bandolers tengueren una gran difusió en les terres catalanes. Pel tractament que sempre o gairebé sempre es fa de la seva figura, és evident també que la figura del bandoler gaudia de les simpaties del poble, pel qual eren vistos com a defensors de la patria o com a venjadors de les injustícies a que la gent més humil estava sotmesa. Joan Serrallonga, Perot Rocaguinarda, Antoni Roca o Bac de Roda es convertiren en autèntics mites. A banda de les cançons de bandolers també existien el que podem anomenar cançons de Uadres de camí ral, on la figura del bandoler és vista en aquest cas com la d'un simple bandit; no trobem, en aquestes cançons, la mitificació o exaltació del personatge. Corrandes i cançons de pandero. Semblantment als refranys i rodolins, les corrandes i les cançons de pandero són estructures poètiques de caràcter breu i senzill, i que per tant donen molt marge a l'espontaneïtat. Les corrandes són cançons curtes, generalment de quatre versos de set síl.labes. A les llles Balears també se les anomena "gloses" i "cançons botxetes", i al País Valencià "cançons" i "cobles". La temàtica de la corranda és molt variada, encara que generalment gira al voltant de l'amor o del treball. La cançó de pandero podem dir que és una ampliació de la corranda. Posseeix els seus mateixos trets, però té una major llargada i és una cançó cantada, amb una melodia monòtona i repetitiva. El teatre. Teatre religiós. Donada la importància del gènere teatral en els segles XVI a XVIII, l'Església, com també havia fet a l'Edat Mitjana, l'utilitzarà amb voluntat pedagògica i propagandística. L'estil que usarà serà semblant al de la literatura popular. Així, aquest teatre religiós, amb els anys serà assumit 36 per la col.lectivitat. En els segles de l'Edat Moderna, el teatre religiós no incorporarà nous corrents sinó que perpetuarà els que ja existien anteriorment. Per això dividim el teatre d'aquest període segons els mateixos cicles temàtics que trobam a l'Edat Mitjana. El primer és el Cicle de Nadal, en el qual apareixen temes com el naixement de Jesús o l'adoració deIs pastors i deIs reis. L'obra més remarcable d'aquest cicle és el Cant de la Sibil.la, que es troba ja documentat en llatí el segle X i que al segle XVI es continuava representant arreu deIs Països Catalans ( cal dir que avui dia es manté a Mallorca i a l'Alguer (Sardenya)). Més modernament aparegueren els Pastorets o consuetes, que avui dia encara es representen. Un segon cicle és l'anomenat Cicle de Pasqua, que tracta de la mort, passió i ressurecció de Crist. Un deIs textos que es conserven del segle XVI d'aquest cicle és el Misteri de la Santíssima Passió de Crist de Cervera, que se sap que ja es representava a l'Edat Mitjana. Un tercer cicle és el Cícle assumpcionista o marià, que es centra en els fets finals de la vida de la verge. L'obra més coneguda d'aquest cicle és el Misteri d'Elx, probablement d'origen medieval. Com a quart cicle trobam el Cicle hagiogràfic, que tracta sobre les vides i els miracles deIs sants. El cinquè cicle és el Cicle Bíblic, que posa en escena de manera didàctica passatges de l'Antic Testament. Finalment, el sisè i últim cicle és el Cicle de Corpus, que barreja aspectes litúrgics i pagans. Teatre profà. S'ha dividit el teatre popular profà dels segles XVI a XVIII en tres tipus de peces: entremès, mascarada i farsa. L'entremès és una peça còmica breu que pren especial rellevància a les acaballes del segle XVIII. L’entremès reflecteix la vida quotidiana de persones i situacions, i sorprenen especialment bé pel seu caràcter humorístic bé per la seva senzillesa de l’argument que proposes, a partir d’un simple engany. Està compost amb versos característics del gènere popular -com la codolada o el romanç, entre d'altres-, i sovint tenen una intenció satírica. Normalment es representaven com a complement d'una obra més llarga i considerada més important, de la qual l'entremès en feia de complement. La mascarada és un tipus de representació acompanyada de cant. La temàtica tant podia ser còmica com històrica. Tingueren especial acceptació els segles XVI i XVII. Ja per acabar, la farsa es defineix com a un tipus de composició sarcàstica. És una peça d'extensió breu. La prosa Algunes de les composicions en prosa es transmeteren també oralment. Les rondalles i les llegendes, delatores de formes i orígens ben diversos, sovint foren matèria primera per a autors consagrats que les situaren a nivell de peces literàries de gran qualitat. La prosa (bàsicament rondalles, contes o acudits, fórmules i adagis) pateix al llarg del temps múltiples transformacions i per aquesta raó es fa difícil acotar els textos que pertanyen específicament al període. Les rondalles, basades en fets imaginaris i fantàstics distints, poden ser meravelloses, d’animals, d’enginy, de beneits o burlesques, segons que recreïn l’acció en territoris meravellosos, d’animals, de gent babaua, o en el terreny de les burels respectivament. Són sovint planeres reduccions de mites ancestrals, ja sense la grandiositat que desvetlla el temor. Les llegendes, tot i presentar-se com a històriques, contenen molts elements fantàstics. On hi apareixen les gestes i aventures de grans herois imaginaris o històrics: el valent Joan de l’Ós i la conquesta del foc, el gegant Rotllà, el mariner de Sant Pau, el Compte Arnau, Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, Guifré el Pelós i les quatre barres de sang, sant Jordi,... Finalment hi ha les tradicions que atribueixen, farcides d’elements imaginaris, orígens irreals a elements de la realitat quotidiana: noms de llocs, de plantes, d’accidents geogràfics,... El canconer tradicional; i el refranyer,... contenen expressions i valors de saviesa popular que interpreten l’ànima col·lectiva. 37