Terra baixa Anàlisis, Apuntes de Lengua y Literatura

¡Descarga Terra baixa Anàlisis y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity! TERRA BAIXA. Anàlisi 1 Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife, les Canàries, el 1845¹. La seva mare, per qui ell sempre mostrà un gran afecte, era canària i d’origen humil, i el seu pare era un comerciant català del Vendrell establert a l’illa. Quan tingué vuit anys, la família² es va traslladar a Catalunya (primer a Barcelona però una pesta de còlera en va precipitar la fugida) i després fixà la seva residència a la vila del Vendrell.³ Si fins llavors s’havia educat en un ambient totalment en castellà, ara havia d’aprendre la llengua catalana i adaptar-se a la cultura d’un altre país. A catorze anys entrà a estudiar als Escolapis de Barcelona (fins als disset), on començà a escriure les primeres poesies en castellà. De retorn al Vendrell, però, prengué molt d’interès per la Renaixença gràcies a un grup d’amics; es féu seguidor dels Jocs Florals i començà a escriure en català. És aquí quan s’enamora de Maria Rubió, quatre anys més jove, i amb qui s’inspira en alguns poemes. Les respectives famílies, però, s’oposaven a aquesta relació i l’Àngel caigué en un estat de depressió. L’any 1870 la família passà a viure a Barcelona a causa del delicat estat de salut del pare i potser per separar els joves. En algunes composicions poètiques de Guimerà (entre 1873 i 1877) s’hi revela que tots dos enamorats es prometen en secret i convenen no casar-se mentre els seus pares siguin vius. A Barcelona s’incorporà ben aviat als cercles literaris intel·lectuals, i el 1871 fou un dels fundadors de la revista La Renaixença, que dirigí a partir de 1874. El 1876, Guimerà va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona i el 1877, els tres premis i fou proclamat mestre en gai saber. El fet que també hi fos premiat Verdaguer, donà un relleu extraordinari a la festa d’aquell any. Un cop restaurada la monarquia borbònica d’Alfons XII, la revista fou suspesa, el seu director fou processat i estigué a punt d’anar a presó. El 1879, Maria Rubió es casà amb un comerciant del seu poble, fet que va trasbalsà la vida de Guimerà. A partir d’aquell moment, el seu amor va esdevenir impossible. Tot i així es van escriure cartes on s’apreciava que encara s’estimaven en secret. L’any 1891 moria el marit de la Maria, però els antics promesos van decidir “deixar les coses com estaven”. Guimerà va restar solter tota la vida. A partir d’aquest moment, va renunciar a participar en cap més concurs i va dedicar els seus esforços literaris al teatre. 1. A la partida de baptisme hi consta com a fill de pares no coneguts. Conjectura: els pares no estaven casats. Quatre anys més tard, la mare (encara soltera) signava un document pel qual reconeixia el nen com a fill natural seu, sense esmentar per res el nom del pare. 2. Pare, mare, Àngel i Julio (germà tres anys més petit). 3. És quan torna a Catalunya, quan el pare declara davant notari que és el pare legítim de l’Àngel i en Julio. Quatre mesos més tard els pares es casen. TERRA BAIXA. Anàlisi 2 Poeta i dramaturg La poesia de Guimerà s’inscriu dins el corrent romàntic i es caracteritza per la gran varietat de temes, gèneres i estils. Així, el lirisme més intimista i gairebé col·loquial apareix en els temes de to més personal, dedicats als records d’infantesa, a l’amor de joventut o a la seva mare; l’estil èpic més grandiós i retòric apareix en els poemes narratius de temes històrics de la cultura europea o del passat català, i la poesia de caràcter popular es manifesta en els temes civils i patriòtics, que són els més coneguts per la gent, com «La Santa Espina» (Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol). L’activitat catalanista Paral·lelament a la seva dedicació literària, Àngel Guimerà va prendre part molt activa en la política per defensar, a través de discursos i proclames, la llengua i els drets nacionals de Catalunya, fins a convertir-se en un dels capdavanters del catalanisme militant. El 1885 col·laborà en la redacció del Memorial de Greuges adreçat a Alfons XII, es què es recollien les reivindicacions econòmiques i polítiques de Catalunya. El 1895, va ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès, on pronuncià el seu discurs inaugural en català, cosa que produí un gran enrenou: era el primer cop que es feia en la llengua del país. Teatre, vida i pensament El teatre de Guimerà presenta temes i personatges recurrents que sovint s’han relacionat amb tensions personals de l’autor i amb la seva visió del món, en la qual el combat apassionat entre les forces del bé i el mal desencadena sovint finals fatals. La forta impressió que li causaren algunes vivències durant la infantesa i la joventut tenen un reflex en els conflictes interiors amb què es debaten molts protagonistes de les seves obres. Guimerà s’inspirà en aquestes fonts i es convertí en un gran creador de personatges i de drames, desconeguts en el teatre català. El fet que els seus pares no es casessin fins que no es van traslladar a Catalunya, dugué Guimerà a ocultar la data del seu naixement per tal que no se sabés que havia nascut fora del matrimoni. Aquest complex d’il·legitimitat el va transferir a diversos personatges que pateixen la marginació: la societat no els accepta o n’abusa per una mena d’estigma lligat als seus orígens poc clars. (Marcó, a En Pólvora, és fill bord; Àgata, a La filla del mar, i Marta, a Terra Baixa, són òrfenes i filles de pares desconeguts). Pel seu origen canari i pel fet d’haver estat trasplantat, a l’edat de vuit anys, d’un territori a un altre de cultura diferent, Guimerà tingué la sensació de ser una persona desarrelada. Aquestes circumstàncies expliquen l’abundància de personatges nouvinguts i inadaptats que porten dins seu el germen del mestissatge i que es debaten entre dues cultures enfrontades (Saïd, a Mar i cel, és morisc; Àgata, a La filla del mar, és d’origen nord- africà). Aquests personatges, doncs, experimenten una tensió en el seu interior, i la manifestació externa d’aquesta explica, en bona part, el desenllaç fatal de la trama. TERRA BAIXA. Anàlisi 5 Símbols, motius i mites de Terra baixa El teatre de Guimerà té una sèrie de motius recurrents que esdevenen veritables tòpics: a) Desig absolut de justícia universal. b) Ideal social molt pròxim a la ruralia patriarcal idealitzada, en la qual els personatges viuen en un ambient de treball, d’amor i de pau, alliberats de tota injustícia. c) L’amor veritable entre home i dona; un amor que és mèrit suficient per aconseguir el perdó i la «redempció» de certes accions indignes i que passa per damunt dels convencionalismes socials. d) Els personatges s’adapten a l’ideal positiu (personatges tipus): són generosos, altruistes, sacrificats (de «bon cor»). Al costat d’aquests, però, trobem els que traeixen l’ideal (de «mal cor»), moguts per la passió, l’odi, l’enveja, l’amor frustrat... e) Apareix el personatge “desarrelat”, sigui perquè prové d’algun altre país o perquè és sol al món, normalment orfe. Són precisament els no ningú els qui gosen, lluiten i capgiren la situació. I sens dubte el «poble», la gent senzilla que representa la quotidianitat, fins i tot la vulgaritat, una espècie de chor de tragèdia grega, exponent de la por i d’un cert immobilisme. Terra baixa enfront de terra alta Terra baixa presenta d’una manera palesa una simbologia bàsica consistent a contrastar i enfrontar una terra alta pura, que té una gent generosa, noble i forta, «tot naturalesa», amb una terra baixa degenerada, despòtica, injusta, amb una gent pervertida, degradada moralment, en decadència econòmica i també biològica. Convé fixar-se que cap dels dotze personatges que hi apareixen pel seu nom no tenen descendència. Es tracta d’una situació extrema. Els cinc germans Perdigons es troben tots «per merèixer»; el mateix Xeixa tampoc no té parella; en Sebastià se sent forçat a casar-se amb una pubilla perquè està en bancarrota econòmica; en Tomàs és casat però se li va morir una filla petita... Terra baixa exemplaritza la decadència rural d’aquells propietaris rurals a les acaballes del segle XIX, que pretenien menar les terres com si fossin uns petits senyors feudals medievals, sense tenir en compte els canvis socials i econòmics; propietaris immobilistes, que no renovaven ni tècniques ni conreus. Que l’amo d’una hisenda immensa s’hagi de casar amb una pubilla rica per salvar-se de les hipoteques il·lustra com era d’inepte per dirigir les seves propietats. El segle XIX es contempla com la industrialització de Catalunya. Molts propietaris, amb menys possibilitats que en Sebastià, es van fer rics aplicant nous mètodes agrícoles i mercantils a les seves terres. Recordem que no som a muntanya, sinó a la terra baixa, tot i que possiblement sigui terra cerealista de secà. L’hereu Sebastià tracta malament la seva gent, però és que també tracta malament el seu capital i el seu negoci, que és la seva hisenda. És un inepte com a propietari i com a patró. Els tres actes es desenvolupen en el molí (connotació de violència, de passió), sovint amb les portes tancades, pe`ro amb una altra porta furtiva, la porta de «l’amo i dels lladre». Bona part de les escenes succeeixen de nit, només il·luminades per llums, probablement llànties. TERRA BAIXA. Anàlisi 6 En aquesta mena de presó claustrofòbica, l’ombra de la mort hi és molt present: quan la Marta es vol tirar a la resclosa; en Manelic “un dia de poc no mata un home”; la narració detallada de la mort de la mare i el pare de la Marta; les expressions necrofíliques de la Marta (»Vui morir») en Sebastià («Ni que em mori et deixo»); la premonició continguda en l’explicació de la mort del llop per part d’en Manelic, i l’amenaça de mort envers en Sebastià. En contrast també hi ha escenes de riure, però un riure forçat, unes rialles falses, no de sana alegria, sinó de burla cap a en Manelic o el sarcasme d’en Sebastià: rialles esperpèntiques, que són la projecció cap als altres de la pròpia frustració, de l’autoburla. Podem parlar de l’aparició d’un altre vici: la mentida, que cobreix l’actuació dels personatges; una mentida sabuda i acceptada. La gent fa veire que ignora la relació de la Marta i en Sebastià, i tothom la coneix, excepte en Tomàs, que acaba d’arribar. La Marta no sap les condicions del seu casament que han pactat amo i pastor; i el pastor és enganyat sobre allò que la Marta sap i en Sebastià vol. La pubilla Sala, al seu torn, ha d’ignorar l’estat del seu futur marit. En contrast amb la mentida, trobem el desig immoderat de saber, la xafarderia, satisfeta amb informacions poc fiables, degudes a murmuracions, a paraules sentides d’amagat. Podríem dir que només hi ha una veritat certa i universal: l’amo. Totes les altres dades provenen de referències deformades. Personatges- de la faula zoomòrfica Manelic, el bon salvatge (bèstia) En Manelic sofreix un procés de transformació en quatre etapes: 1) És presentat com a bèstia, beneit, ploricó, infantil... 2) Quan explica com ha anat tot l’assumpte de l’aparellament mostra el seu do de paraula i fins i tot exerceix cert lideratge mitjançant el llenguatge (manera com aconsegueix desvetllar l’interès de la Marta). 3) A partir de la visió del llumet darrere la cortina, el dubte i la sospita s’apoderen del seu ànim i acaba prenent decisions: la de saber, la de desentendre’s, la d’anar-se’n tots dos a la muntanya. 4) la mort del “llop”. Sebastià, l’amo (el llop, lladre de l’ovella) En Sebastià va patint una progressiva degradació, que evoluciona des de «l’amo de tot» inicial fins a les escenes finals en què el seu poder és substituït pel d’en Manelic. Sebastià és el personatge més complex del drama: atrapat entre la passió que sent per la Marta i la urgència de resoldre la seva situació econòmica amb un matrimoni avantatjós, és massa feble per decidir-se per una de les opcions i lluita amb desesperació per conservar-les totes dues. Malgrat que té a la mà el triomf d’una situació privilegiada, se sap perdut d’antuvi en adonar-se que ha de lluitar contra una força indestructible: la de l’amor correspost entre Manelic i Marta. Sebastià ha de mostrar contínuament la seva prepotència per amagar la seva poca traça i, en el fons, la seva por. És una persona inepta per als negocis i per al tracte amb la seva gent. Tampoc ha estat capaç de provocar en la Marta una reacció recíproca d’afecte. El declivi d’en Sebastià avança en paral·lel a l’enfortiment progressiu de la parella de nuvis, en Manelic i la Marta. TERRA BAIXA. Anàlisi 7 Marta, la dona posseïda i desposseïda (cabra/granoteta de pluja) La Marta també és un personatge molt complex que té dues trajectòries contrapuntades (el relat dramàtic i la història cronològica) que mantenen l’espectador en suspens fins a la fi. Comença essent la dona anomenada per tothom, que s’amaga, aquella a qui tothom es creu en dret d’exigir la seva presència, en dret d’insultar. Es mostra antipàtica i sembla intractable. De mica en mica, però, anem coneixent la tragèdia de la noia i ens adonem de la seva situació adversa. En Sebastià no la converteix en la seva esposa però tampoc no li permet que s’enamori d’un altre. Exigeix conservar la «propietat» de la seva amant sense cap compromís per part d’ell, i pretén mantenir la seva relació a l’ombra, en una falsa confidencialitat. La Marta se sent alienada, dolenta i es mostra comprensiva vers en Sebastià. Resta lligada a l’amo i allunyada de la resta d’habitants. És una dona perduda als ulls del poble. Amb el casament amb en Manelic, la Marta sembla que hagi arribat a una de les pitjors degradacions a què pot arribar una dona i comprenem que està en estat de xoc, en plena depressió psíquica. A partir de l’entesa de marit i muller, la Marta s’ha trobat a ella mateixa, descobreix la força compartida i ja s’atreveix a enfrontar-se amb el seu antic possessor. Nuri: la innocència activa És la més jove de la colla i aporta la innocència, la bondat natural i la confiança en el futur enmig d’un grup envellit i estèril. D’una banda, la Nuri té una especial relació d’afecte compartit amb la Marta, ja que aquesta reviu en la noia la seva adolescència, quan va caure a les urpes de l’hereu. D’altra banda, la Nuri està emparentada psíquicament amb en Manelic: amb ell comparteix la candidesa, la bondat natural. Tercerament, sense saber ben bé què passa, és la font d’informació. La Nuri és l’única que aposta per ajudar d’una manera efectiva la Marta perquè s’escapi amb el seu espòs, del qual la noia és l’única confident. En el curs de l’acció, la Nuria evoluciona, des la de ignorància ingènua fins a una maduresa compromesa; de manera que fa un pas important per passar de nena a jove. Xeixa: la rectitud ètica El nou moliner, substitut del pare de la Marta, en tant que personatge secundari, forma part del poble. Tanmateix, se’n separa per la seva actitud: es nega a col·laborar en la situació d’engany i de deshonra, i se’n va, renunciant a ser considerat «ramat de l’amo». El poble, pusil·lànime i adulador (el ramat i els gossos de l’amo) El poble és la massa amorfa que actua sense voluntats individuals i és representat pels Perdigons (excepte la Nuri), en Perruca, el Mossèn i en Tomàs. La seva actitud no mostra iniciativa per al mal, però tampoc per oposar-s’hi, és més aviat d’obediència a la voluntat de l’amo, tot i estar-hi en desacord.