Terra Baixa, Àngel Guimerà, Apuntes de Catalán

¡Descarga Terra Baixa, Àngel Guimerà y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity! TERRA BAIXA Sinopsi Acte Primer El Sebastià és un propietari rural que fa casar (gràcies a Tomàs com a mediador) la Marta (la seva amant) amb un pastor que es diu Manelic per així acabar amb les sospites de la seva relació amb ella i per poder salvar econòmicament les seves terres, les quals estan hipotecades. El Manelic, un home de muntanya (de terra alta), no està el cas de la situació i tot ho viu amb autèntica il·lusió i prometatge. La Marta, en canvi, sap que aquella relació és fruit de l’engany del Sebastià, perquè quest pugui sortir-se amb la seva, així que rebutja des del moment del casament el Manelic. Acte Segon De mica en mica, el Manelic s’adona de la situació. Sap que la Marta té un amant, i pensa fer el que sigui per venjar-se al seu honor (al de la Marta) fins i tot matar-lo. La Marta es sincera amb el Tomás en un moment de l’obra i la explica que ella estima el Manelic i que ell en essència és un bon home, i li sap greu per l’engany pel qual està passant. El Tomàs compren la situació i es sent culpable per haver dut a la desgràcia un home com el Manelic i entén el drama d’una dona maltratctada per la vida (la Marta li explica el seu recorregut vital fins a aquelles terres i la seva relació establerta amb el Sebastià). Després d’una forta discussió entre el matrimoni, aquest es reconcilia i els permet fugir a la terra alta. En aquest precís moment entre el Sebastià en escena i fa expulsar el Manelic de les terres quan veu que pot perdre el que és seu, la Marta. Acte Tercer Els germans perdigons, se’n penedeixen d’haver obeït l’amo i haver foragitat en Manelic (no tenen valor per enfrontar-se a l’amo). La Nuri, la petita dels Perdigons, l’única que vol el bé pel matrimoni, ajuda a fugir a la Marta (que a tenen retinguda dins el Molí). En el moment de la fugida entre de nou el Sebastià i la reté. El Manelic torna per venjar-se de l’amo, i el mata. Després fa entrar els de més perquè vegin com ell, <<ha mort el llop>>. Es produeix una assimilació entre el Sebastià i el llop, on el Manelic actua en ambdós casos per defensar el que és seu, la Marta o el remat. Finalment la parella fuig a la terra alta. Temes  Bestialitat com a sinònim de salvatgia, d'innocència, d'ignorància. «JOSEP: Doncs ho sabem tot, tot. Veureu: feia dies que l'hereu Sebastià li buscava un marit an aqueixa, i no n'hi trobaven cap que li fes, perquè volia un marit que fos ben bèstia, i més bèstia que tots los de per aquí no el trobaven. I és que volia que no sapigués res de...».  Terra alta com a espai de soledat i, per tant, de puresa. «JOSEP:Doncs l'ermità, que no pensa mal, va dir a l'amo que coneixia un minyó que és pastor, i que no s'havia mogut mai de la vora dels moltons allà pels camins de les Punxales, i que era un tros de pa... (...) Afigureu-se si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida...».  Babau o toxto amb el mateix sentit d'ignorant. Tanmateix, l'ermità assimila el Manelic als àngels perquè és tot cor, és essencialment bo. «PEPA: És que jo he sentit a dir que és un totxorrot. ANTÒNIA: Sí, sí; un babau. (... ) TOMÀS: Babau!... Qui ho diu que és un babau el Manelic? És un àngel de Déu. Tot bondat i amb un cor!...».  L'ambient de la muntanya, el fer de pastor i guardar els moltons amb els gossos del llop, fan que el Manelic sigui una criatura primària, però bona. El llop és l'únic que ve a destorbar la seva pau. Un llop que és identificat com el mal i que, en conseqüència, és a tot arreu, tant a la terra alta com a la baixa. «MANELIC:...Sinó que em giro cap a muntanya i em poso xup, que Ploraria, que hi deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a germans, mal m'està el dir-ho! (Mig plorant) Ai, Tomàs, sense jo el llop!».  El llop com a Sebastià és insinuat pel Xeixa. Perquè aquest llop és el que destorbarà la seva vida matrimonial. «MANELIC: Doncs que no hi baixa per aquí el llop, minyons? XEIXA: Massa que hi ve, reïra! Ja el veuràs, ja. Si Déu no t'ajuda! (Riu la gent maliciosament...) ». Interpretació i simbologia  Terra alta i terra baixa Tenim per començar un contrast i una diferència clara pel que fa la <<terra baixa>> i la <<terra alta>>. S’associa el significat geogràfic <<d’Alt>> i <<Baix>> amb el seu significat moral, i aquest fet fa que el paisatge esdevingui un símbol pròpiament. Això es pot observar a partir de la pròpia adjectivació de cada una d’aquestes localitzacions dins de l’obra, és a dir, l’autor a utilitza una discurs totalment diferent quan es parla de cada un dels llocs. Cada un dels llocs designa a cada un dels personatges principals, en el cas de la terra baixa, aquesta simbolitza el personatge de la Marta, i viceversa pel que fa la terra alta i el Manelic. Es podria fer un paral·lelisme semblant pel que fa l’obra de Mar i Cel, també d’Àngel Guimerà. Si haguéssim de fer un paral·lelisme amb l’autor podríem considerar que aquesta dicotomia essencial en l’obra fa referència a la <<terra alta>> com la pròpia solitud, el refugi on la vida íntima del dramaturg troba la seva millor expressió. Només en aquest espai utòpic, irreal i allunyat dels altres es poden veure realitzats els desigs més pregons. Guimerà aboca els seus fantasmes personals en els seus personatges literaris. És evident que l’amor que descriu l’autor entre la Marta i el Manelic té una forta influència romàntica, doncs aquest és d’arrel platònica (si més no amb contrast a l’amor clarament eròtic expressat per Sebastià).  Sang i duro La sang i el duro simbolitzen dos sistemes de valors, dos lleis de propietat contraposada. El duro representa el poder, la llei de l’home, que representa la <<la terra baixa>>. Això es contraposa amb la sang, que és un element que defineix la <<terra alta>>, i és per això que cal que la Marta sagni en el moment de la revelació de l'amor, una sang que, a més, té una funció redemptora, i que propicia que es trenqui el lligam amb en Sebastià i l'ordre simbòlic que representa. Esborra la culpa i l'estigma de propietat. En l'últim acte la Marta dirà que estima el Manelic «amb tota la meva vida i amb tota la meva sang» i el Sebastià intuirà massa tard que el preu de la Marta passa per aquest valor: «Mira't que em torno boig i pertot veig sang!» Però serà en Manelic que li ho faci més explícit: «A endur-se-la el qui puga, que amb sang se guanya.» La propietat del Sebastià no segueix un fonament natural, la seva forta autoritat només amaga la seva incapacitat com administrador i mosta les seves debilitats. En canvi, en Manelic, malgrat la feblesa aparent, té la força que li dóna la seva comunió amb la naturalesa. Per tant, hi ha dues formes de possessió: la que es concreta en el poder dels homes i pren, doncs, la forma de transacció mercantil (allò que es compra i es ven), i la que podríem dir ancestral o premercantil representada per una suposada llei natural de base rousseauniana, que es basa en la comunió amorosa. La Marta en la <<terra baixa>> és simple mercaderia i es troba entre el bé i el mal, i només podrà esdevenir esposa de Manelic en la <<terra alta>>. Personatges MANELIC Ingenu, mig criatura, mig home, incapaç del fingiment o l'artifici, manso i feréstec alhora, el Manelic és l'essència de la salvatgia, del primitivisme incontaminat propi de les alçades. Aquesta característica li permet subvertir l'ordre de la terra baixa i fer-hi prevaler el seu propi ordre, el de la llei del més fort. Un ordre, en definitiva, primitiu. El Manelic és essencialment bo perquè no s'ha malejat, no ha tingut contacte amb homes. No està avesat a la mentida i a la burla, no entén les rialles malicioses perquè és simple d'esperit. El contacte amb la gent de la plana, però, el fa canviar. Si més no, permet que s'adoni de la maldat que els envolta, del toll de misèries que s'hi acumula. Per això matarà el llop de la terra baixa, que és el que sap fer a la terra alta, per protegir el que aquí és seu, la Marta, igual com allà protegia les ovelles. SEBASTIÀ Veritable antagonista, és l'amo, el llop, el Mal. La seva personalitat és l'eix de la malignitat. Manipula, fa i desfà, provoca el mal a gratcient perquè és essencialment egoista i dolent. Es l'antiheroi, el personatge que registra tota la negativitat de la terra baixa. Ell és el responsable de les misèries que allà s'acumulen perquè només es mou per interès propi. És el personatge més complex perquè és el que té més interessos en joc. Està atrapat entre la passió que sent per la Marta i l'imperatiu de casar-se amb una pubilla que necessita per sortir d'un mal pas econòmic. Arruïnat, és capaç de fer casar la seva amistançada amb un neci per continuar-la posseint sense que la família de la pubilla se n'assabenti. En ell, ambdues passions són equiparables, la dels diners i la de l'amor. MARTA La Marta és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: el Manelic. Dins de l'obra és l'autèntica protagonista i l'origen del problema. És la representació vivent de la propietat. Ella permet el debat ideològic sobre la possessió, el domini, la propietat i la força. Es al mig del conflicte d'interessos entre el Sebastià i el Manelic, però hi és com un objecte a posseir, sense que Guimerà estigui preparat socialment per detectar què és el que ella sent o necessita. Ens és plantejada com una pobra persona a qui els cops patits a la vida des de ben joveneta han anat modelant fins que s'ha acostumat al medi. No queda gaire clar quin és el vincle amorós real, si és que hi és, entre ella i el Sebastià. Més aviat es veu obligada a correspondre'l i ho fa. Respecte del Manelic, tampoc no es pot dir que senti amor, sinó més aviat pietat. En definitiva, la Marta és una supervivent. TOMÀS És l'ermità i aquesta dada és decisiva per tal com la seva condició l'acosta al Manelic. Ell no és malpensat, com la resta dels habitants de la terra baixa. D'alguna manera també és un marginat, com el Manelic, perquè tot i estar instal.lat en la societat dels homes, s'escapa de la corrupció que afecta els altres de resultes del manteniment intacte del sentiment de bondat. El Tomàs conserva viva l'empremta de les virtuts primitives de l'ordre natural i sap que el Manelic n'és un representant paradigmàtic. XEIXA És un personatge que evoluciona al llarg de la història. És el moliner del qual les germanes perdigones apunten que un cop mort el que feia de pare a la Marta, ell hauria volgut ocupar el seu lloc. Coneix les causes veritables del casament i maldat que hi ha darrera l’acte. Té un caràcter turmentat i es complau ferint verbalment. En un principi no té valor per aturar res però finalment es fa fort, planta cara a l’amo, i aquest l’expulsa de les terres. A partir d’aquí el personatge es sent alliberat. NURI És la innocència personificada. La seva condició de jove ingènua fa que representi la infantesa, la confiança i la virginitat. És la jove dels germans perdigons, però diferència d’ells encara no ha estat contaminada pel mal de la terra baixa. La seva credulitat la manté immune, lliure de tota culpa i de tot mal. Durant l’obra podríem dir que experimenta un cert procés de maduració. Gràcies a les seves incomprensions, dubtes i pors determina moments importants de l’obra. És un personatges secundari que incideix enormement en la història. GERMANS PERDIGONS: JOSEP És el germà gran i té clar que a l’amo se l’ha d’obeir perquè d’això depèn la seva qualitat de vida i família. És un personatge mediocre i covard, sap com funcionen les coses a la <<terra baixa>> i no s’atreveix a trencar les regles ni enfrontar-se a al Sebastià, tot i que per culpa d’aquesta covardia actuï incorrectament i en sigui conscient de la situació. GERMANS PERDIGONS: NANDO Un altre dels germans Perdigons, també és víctima dels remordiments al final de l'obra i tot i que, com el seu germà, vol plantar cara a l'amo, finalment pot més la covardia i la percepció de la realitat que les seves pròpies consciències. GERMANS PERDIGONS: PEPA És la germana perdigona que resulta més intrigant. Es complau en les tafaneries i xerrameques i no li preocupa difamar els altres. És plantejada com una persona ressentida, sense massa escrúpols, buida per dins, que necessita les maledicències per donar sentit a la seva vida. GERMANS PERDIGONS: ANTÒNIA Una altra germana perdigona que fa més de tornaveu de la seva germana que altra cosa. Entre totes dues també fan xerrar la Nuri per obtenir més informació sobre la tafaneria més important: les relacions entre el Sebastià i la Marta. PERRUCA El text no dóna relleu a aquest personatge. Fa referència al «mas Perruca» i a «l'hereu Perruca», que es veu obligat a fer el paper de missatger del Sebastià amb la guàrdia civil i d'acusar el Manelic d'amenaçar l'amo de mort. El Perruca, amb els germans Perdigons, formen un bloc compacte de mediocritat i covardia. MOSSÈN És el còmplice absolut del Sebastià, el seu subaltern. És un personatge menyspreable, moralment corrupte, perfecte representant de la terra baixa. Sobta que, tanmateix, sigui mossèn, atès que aquesta qualitat hauria d'elevar-lo per damunt de les passions humanes. En canvi, potser és precisament aquí on Guimerà indica el seu vessant més pessimista.