Terra Baixa pdf llibre, Resúmenes de Lengua y Literatura

¡Descarga Terra Baixa pdf llibre y más Resúmenes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity! TERRA BAIXA PERSONATGES Nuri Nando Sebastià Marta Manelic Tomàs Adaptació lliure per a cinc actors de Roger Llovet ESCENA 1 (La Nuri, d’uns vint i pocs anys, sola a escena asseguda en una cadira, llegeix una carta. Darrera d'ella una gran cortina). Nuri: Que si recordo el què va passar? Fa més de deu anys però ho recordo com si hagués passat ahir mateix i no podré oblidar-ho mai. Mai! Encara els sento els crits d'en Manelic i de la Marta. (Es recull sobre si mateixa i es porta les mans al cap que es prem amb força) Off Manelic: Tothom aquí! Veniu! Tothom aquí (remors de veus: "Què passa", "És mort!" "Déu meu!") I ara vosaltres a riure força! A riure! I tu, Marta, vine! Off Marta: Sí, sí! Anem-nos-en, marxem!... Off Manelic: Lluny de la terra baixa! Fora tothom! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop! (La veu es va perdent, allunyant-se) Nuri: Déu meu! (Retorna en si) Però per què vol que li conti tot això aquest home? D. Àngel, D. Àngel Guimerà, un escriptor de Barcelona... Barcelona! Em diu a la carta que li han parlat de la Marta i d'en Manelic, del senyor Sebastià... I de mi, de la Nuri, la que sap tota la història! (S'aixeca de la cadira). Que la recordi, per explicar-li? Si la tinc tota al cap, que només cal obrir les cortines de la memòria (obra les cortines del fons i s'endevina la sala del molí on passarà tota l'acció) per reviure tot el que va passar aquí, en aquest mateix molí on la Marta era molinera, com jo ho sóc ara... bé, com ho era, que el tanquen i em fan deixar-lo. Jo tenia tretze anys.... ESCENA 2 (La llum il·lumina la sala; la Nuri -de tretze anys- hi entra al mateix temps que en Nando.) Nando: Vine, Nuri! I ara germaneta digues, digues... Què saps? Nuri nena: De què, Nando? Nando: Per què t'hem fet anar a l'ermita, doncs? Què t'ha dit en Tomàs, el nou ermità? Nuri nena: Ui, m'ha dit unes coses... (Queda pensant i callada) Nando: Però m'ho explicaràs o no? Nuri nena: Doncs m'ha dit: "Mira, Nuri: tot això que veus, tot, tot és de l'hereu Sebastià. La caseta en què viviu vosaltres -vol dir la nostra, Nando-, aquesta ermita, el molí, el mas gran on viu l'hereu Sebastià, el poblet..." Nando: Això, ja ho sabia! Nuri nena: Espera, espera, que encara me n'ha dit més de coses: que si caminava, caminava... d'ara fins demà el vespre, encara tot, tot fora de l'hereu Sebastià; que si passa un llangardaix que no l'apedregui, que és de l'hereu Sebastià! Nando: Vàtua, però i de la Marta? Què t'ha dit de la Marta? Nuri nena: Doncs que ell, en Tomàs, l'ermità nou, se n'anava a buscar un pastor, un pastor que és de molt lluny, molt lluny per casar-lo aquest vespre amb la Marta. (Nuri torna al present) que en sóc... Nuri: (Al públic): I en Nando i el senyor Sebastià se n'hi en reien a la cara... Manelic: Mes això de letxuguino... (Agafa fortament en Nando) Vull saber que vol dir letxuguino. Tu, parla! Nando (espantat, però encara mig rient): Vol dir... no ho sé! Vol dir... currutaco! Manelic: Bé, això sí... (Torna a agafar en Nando, rabiós) I què vol dir currutaco? Nuri: I en Nando va haver de parar de riure... (en Sebastià els separa i posa pau) i en Manelic va anar a vestir-se pel casament. (En Nando i en Manelic surten cadascú per un cantó diferent; la Nuri s'aparta cap un racó per veure l'escena següent) ESCENA 5 Marta: Sebastià: no em casis amb aquest home, jo t'ho demano per... Sebastià (molt afectuós, abraçant-la): Ai, la meva granoteta de pluja! Veiam: que et fa fàstic el Manelic? (Marta s'aparta de Sebastià) Marta! Marta, aquí de seguida! (la torna abraçar amb força). Marta: Sí! Molt! Sebastià: Sí? Doncs això és el que jo vull. Tu et penses que si t'agradés jo t'hi faria casar? Encara que em costés la hisenda i la vida no t'hi casaries! Marta: Verge Santíssima! Em sembla mentida que s'hagi trobat un home prou rebaixat que sabent la nostra història em vulgui per esposa. (S'aparta altre cop de Sebastià) Sebastià: I és clar que se'n troben! Ho fa a canvi del treball en el molí, de viure aixoplugat amb tu. Però de tot això mai li has de comentar. Mai! Marta: Jo me n'aniré d'aquí abans de casar-m'hi o em tiraré al pou abans que aquest home... Sebastià (l'agafa amb força): Ni te n'aniràs ni et mataràs! Em sents Marta? Em sents? Marta: Me fas por, Sebastià, deixa'm! Sebastià: Parlem clar, Marta. No t'he dit jo sempre que t'estimava a tu més que tot lo del món, i que t'estimaria sempre, sempre? I que no et deixaria mai a tu, perquè encara que volgués no podria deixar-te? Respon-me! Marta: No ho sé... Sí... Sebastià: No saps tu de cert que si no entren diners a la casa les tinc totes perdudes les hisendes? No t'he dit cent vegades que no m'hi podré casar amb la pubilla Sala que no es pensin que tu i jo ja no som res? Si jo no et portés tanta voluntat, Marta, et diria: vés-te'n, no tornis més; casa't lluny. Mes jo no ho vull que ets meva. Tota meva! Qui ni que em mori et deixo! Marta: Aparta't! M'has fet mal... i m'espantes! Sebastià: Jo no vull que em tinguis por. Jo el que vull és que m'obeeixis, com sempre, ho sents? Com sempre. I que m'estimis. Nuri: Així deuria anar la conversa entra en Sebastià i la Marta o així és com ara jo me la imagino, D. Àngel, que jo era massa petita i no entenia moltes coses. El cas és que la Marta va acceptar el casori (Dóna la caputxa de casament a la Marta). Nuri nena: Té, Marta, la caputxeta pel casament. Marta: Estimada Nuri... Mira-te-la, Sebastià, quan jo vaig arribar a aquestes terres era com ella... (La Marta i en Sebastià surten) ESCENA 6 (La Nuri feineja per la sala. Entren la Marta i en Manelic i seuen a taula) Nuri: I aquella nit, després del casament, la Marta va tractar en Manelic com un gos, segons tothom contava. Manelic: Veuràs... no estic bé assegut a la cadira! A terra (s'hi asseu.) Així un hom reposa. Seu aquí; àpala, dona! Marta: No! (Per a si mateixa:) I que trigarà a fer-se de dia... Manelic (s'aixeca, va cap a la Marta i tímidament li fa una carícia): Cucut! Marta: Vés, no em destorbis! Això feu allà dalt? Manelic: Amb qui, allà dalt? Si estava tot sol! Dóna'm la mà, Marta... (Ella no en fa cas. Afectuós:) Doncs no me la donguis la mà, malgeniot! Però mira, veus això? (Ha estès un mocador buit davant d'ella). És un duro. El primer que vaig guanyar en ma vida. No l'he volgut gastar perquè fes cria; i mira si n'ha fet de cria! (Buida en el mocador un grapat de monedes). Té, totes per tu. Però mira-te'l, aquest duro. Encara té sang; és sang tota meva. Me'l va regalar un dia el senyor Sebastià. Té, toca'l, toca'l! Marta (es fixa en Manelic i se'l mira amb certa tendresa que talla secament sense fer-li cas): Manelic... veuràs... Ja la nit és avançada; i... acabem! Nuri: I expliquen que la Marta no va deixar que dormís amb ella i que el va fer jeure tot sol en un altre quarto. Manelic: Que aquest és el meu quarto i que allà hi ha el teu? Que ho has dit tu això? Marta: Sí! Com si tu ja no ho sabessis! Mal home, que prou que es veia que ho eres! Manelic: Que jo ho sabia? I què sabia, jo? Què, Marta? Explica't. Que jo sóc un mal home? I per què sóc ara un mal home? Marta: Perquè a tu... ja t'ho van dir abans. Manelic: El què? El què em van dir? Enraona! Marta: A, no! Això no ho diré mai! Mes tu, tu, vas consentir-ho. Manelic: En què fossis la meva dona, en què t'estimaria més que a tot lo del món i en què et faria ditxosa! Marta: No... No... Manelic: Doncs explica't, per Déu! Que em sembla que ho estic somniant tot això, i que tu no ets la meva dona! Marta: Ai, Déu meu, que em penso que m'han enganyat a mi i en aquest pobre home...! Manelic: M'has dit coses que no les entenc, Marta, però que em fan mal aquí dintre! Marta: No, no, jo no he dit res. Sinó que estic aquesta nit com si fos boja. Que no sé el que han fet amb mi... (De prompte es veu passar un llum cap a l'habitació de la Marta) Manelic: Un llum Marta? Què no estem sols aquí? Marta (primer amb horror, després dissimulant): En Sebastià! No hi ha ningú! Manelic: Algú ha entrat, Marta! (Va cap a la cambra de la Marta) Marta (aturant-lo): Ca, deixa-ho... El llum ja hi seria... Manelic: No, et dic que no! Té, ara l'han apagat el llum! Marta: Ves si hi hauria un llum encès! A tu que t'ho haurà semblat! Jo no he vist res. Manelic (confós): Que tu no has vist un llum? Marta: No. Ni tu tampoc l'has vist. Manelic (mirant la Marta fixament): No? Que no l'he vist, el llum? Que jo no l'he vist? Marta (seu en una cadira): Jo passaré la nit aquí, com una pedra! A tu ja t'ho he dit... (senyalant-li el quarto.) Manelic: Sí, sí, no m'ho tornis a dir... Jo allà a dintre, sinó que no hi aniré encara a dormir al meu... quarto (s'asseu a terra, ajaient-se poc a poc.) (Nuri s'acosta a la Marta i li acaricia el cap amb tendresa) Marta: Tinc de pensar, jo. Perquè en Sebastià és... és un brètol. I, ai Déu meu, que sempre ho ha sigut un brètol! (deixa caure el cap sobre la taula i comença a sanglotar) (Nuri deixa la Marta i s'ajup al costat de Manelic i amb molta tendresa el comença a acaronar, com una mare que fa dormir el fill) Manelic: Aquí, a propet de la Marta. No com el seu marit, no; com si estès sol allà dalt a la jaça de les Punxales. Tot dorm a la jaça; i el llop no vindrà, no vindrà, no vindrà... (va movent els llavis mentre l'escena es va enfosquint totalment) ESCENA 7 (Llum. La Nuri nena i en Manelic seuen junts en el mateix lloc que l'escena anterior) Nuri nena (molt alegre): Conta Manelic, conta! Manelic: Doncs sàpigues que cada dia venia el llop al ramat i cada nit hi havia un gos mort i faltava una ovella. I això durà... qui-sap-lo... el què durà. Fins que una nit em poso a l'aguait darrera un roquerar prop del corriol per on el llop venia. I ja eren les dotze, i ja era la una. I escolto, escolto... Els esquellincs, l'aigua de la neu fosa que s'escorria, l'airet de la matinada... Quan de cop sento fresa i trepig, i fent un bot, el llop me passa per sobre flairant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, i els cabells se'm posaren de punta! Tot d'una, a la jaça quins udols i lladrucs i belar esgarrifós de les ovelles. I jo quina ràbia per no haver-lo envestit, el lloparro...! I a l'entornar-se'n la bestiassa amb l'ovella al morro, s'entrebanca amb mi, i jo amb ell, i m'hi abraono i li clavo tota aquesta fulla endintre, ell rodolant avall i jo amb ell; arrapats l'un a l'altre; mossegant-lo jo en ell i ell a mi, i udolant els dos com dues feres salvatgines. I... a l'endemà em desperto al fons d'un torrent, entre pastors que em socorrien, i al mig de l'ovella morta i del llop mort també, que aquest si que no retornà a la vida! I dies Nuri: I després en Tomàs ens explicaria com va veure un sentiment i un dolor tan gran en aquella dona que va callar i la va escoltar, cada cop més emocionat. Tomàs: La Marta era filla d'una dona cega. Ella i la mare captaven pels portals de les esglésies, allà baix, a Barcelona. Nuri: I que un dia la seva mare es va ajuntar amb un bon home, un altre captaire. Marta: Passaren els anys, no gaires, i un matí la mare no es va llevar, i als peus del seu llit me vaig trobar aquell home que plorava. La mare havia mort i jo em vaig trobar sola. Tomàs: I la Marta va seguir demanat caritat pels carrers de la ciutat, però ara acompanyada per aquell home que li feia de pare. Fins que una vegada, tot captant, van marxar de Barcelona. Caminaren molt de temps seguint terres i més terres. Nuri: Fins que arribaren a aquestes planures i aquests boscos. I de cop s'aixecà una forta nuvolada i començà a caure pedra. Marta: Nosaltres i altre gent ens refugiarem a l'entrada de la masia més propera, que era la del Sebastià. Arribaven dones i homes, i entre ells, un que ens digueren que era l'amo. (Entra en Sebastià.) I jo, perquè no ens traguessin, explicava ditxos i acudits, fins que em demanaren que ballés i vaig ballar, que a fora encara plovia. I quan més ballava jo, més reia la gent. Menys l'amo, que em mirava, em mirava! I em va preguntar després tot rient: Sebastià: Que has sortit de la pols dels camins, tu, com les granotetes que s'hi fan amb les gotes de la pluja? (Sebastià la pren per la cintura) Tomàs: Després li va preguntar al pare què volia i ell li va respondre que una caritat. Marta: No, una caritat, no. Una feina, un treball! (Sebastià l'abraça cada cop més estretament) Nuri: La Marta tenia catorze anys i en Sebastià més de trenta! Tomàs: Però i si tot això li contessis a en Manelic? Marta: O, Tomàs, i com s'expliquen aquestes coses? Tomàs: Si a la fi ho sabrà pels altres... Ai, Marta, que a tu t'ha fent dolenta, que tu, pobreta no ho eres. Ni ho ets, vaja. Vine! (Amb molta delicadesa li fa un petó al front). Jo marxo, que algú s'acosta. (Tomàs, Sebastià i Marta deixen l'escena) ESCENA 10 (Entra Manelic) Manelic: Jo no espero ni un dia més aquí! M'han dit que avui torna l'amo. Doncs quedo bé amb ell, i en acabat amunt, a les meves muntanyes, i a morir-me ben sol de ràbia i de pena! (Entra en Nando que porta un sac de blat per moldre; la Nuri s'acosta ajudar-lo) Nando: Bon dia! Us portem un sac per moldre. Manelic, trobo que avui fas mala carota... Manelic: Mala carota avui, e? A tu no t'ho diran mai, perquè tu la fas sempre. Nando: Potser enyores el guardar els ramats... com que la Marta es guarda ella sola... Manelic: I perquè la tens de retreure ara la Marta, tu? Nando (mig rient): Per res, per res. Per fer-te content, com que és la teva dona! Manelic: Et poses roig, però és per aguantar-te el riure, no pas de vergonya, perquè de vergonya no n'has tingut mai! Nando: A mi m'ho dius això? Manelic: A tu t'ho dic i a tots el que són com tu! Què vols ara? Nando: Res, que si parlés massa... Manelic (l'agafa brutalment pel coll): Doncs parla! Parla! Nuri nena: Manelic! Nando: Però que t'has tornat boig? Manelic: Sí que ho sóc de boig, sí! I tinc fam i set de que m'ho expliquis tot. Nando (que ja no pot aguantar més l'embat de Manelic): En Xeixa! Manelic (deixant-lo anar): En Xeixa? Nando: Sí... l'home que havia treballat d'ajudant en el molí. En Xeixa i la Marta, sí. I jo no hi torno més aquí! Manelic: Has dit en Xeixa? Mira, per caritat, escolta, no marxis. Diga-m'ho tot... ESCENA 11 (En Nando surt; entra la Marta que comença a parar la taula. Manelic està totalment abatut) Nuri: El meu germà i jo vàrem sortir del molí. Jo amb una angúnia i un dolor, perquè me'ls estimava tant en Manelic i la Marta. Què va passar aquell migdia només ells dos ho saben, però des d'aquell moment tot va canviar. Jo, D. Àngel, sempre m'he imaginat que van passar un àpat ben difícil... Marta: Manelic... que... que el dinar ja és a taula. Manelic: A, sí; el dinar. El dinar. (Manelic comença a llescar pa; la Marta tragina per la sala). I que no costa gaire, no de degollar un home. I a ella menys... si no em mirava. Marta (seu a taula i comencen a menjar en silenci): Manelic, jo t'ho demano, parla'm... Manelic: Per qui m'ho demanes? Per ell? I quin fàstic que em fa aquesta dona! Té, afarta't tu sola! Jo me'n torno a les meves muntanyes! (S'aixeca i va cap a la porta) Marta: No! Manelic, no! Escolta'm... i perdona'm! Manelic (molt exaltat): Que et perdoni? Ira de Déu!... Què t'havia fet, jo? Per què m'havies d'enganyar a mi? Per què? Marta: Perquè no era ningú jo! Que era sense voluntat i obeïa! Que ni t'havia mirat mai, ni t'estimava, ni sabia què era tenir voluntat per un altre! Manelic (molt exaltat): Doncs per què t'has casat amb mi, i no amb l'altre?! Digues- m'ho! Per què, per què?! Respon-me! Marta: No, que si t'ho expliqués encara m'avorriries més del que m'avorreixes! Manelic: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols el que mereixes! Marta: Doncs, matar-me sí, que això és el que desitjo! Manelic: No, no, abans anar-me'n, anar-me'n d'aquí per sempre! (Torna anar cap a la porta) Marta: És que no goses ni a parlar-me! No t'atreveixes! És que em tens por, a mi! Ets un covard! Manelic (s'atura): Por..? Que jo et tinc por? Marta (plorant, perquè es quedi, i abraçant-lo): Parla'm! Insulta'm! Però no te'n vagis! Manelic: Deixa'm anar, que això és un toll de misèries! (Empentant-la fortament) Queda-t'hi! Marta (per aturar-lo, rabiosa i plorant): Sí, sí amb el que jo estimo! Que t'he enganyat a tu i tu no em castigues! Sóc tota d'un altre! I de tu no ho sóc! Manelic: Calla! Que callis dic! Marta: I me'n ric de tu, com fan tots els altres! Manelic (agafa el ganivet de la taula): Pel nom de Déu que et mataré! Marta: Covard! Que t'has venut per diners! Manelic: Doncs té, maleïda! (La fereix en un braç) Marta: A! A la fi! Manelic: Però què he fet...! (Llença el ganivet) Marta: És sang! Sang meva! I has sigut tu... per mi! Manelic: Maleït jo, que sóc com les bèsties salvatgines! Marta (tractant d'abraçar-lo): No, no! Si estic contenta! Vine... abraça'm fort! Manelic: No, no! Deixa'm! Marta (abraçant-lo): Manelic, he sigut amb tu la dona més dolenta del món i això ja no ho puc desfer! Ni puc desfer el passat de la meva vida! Vine! Vine! Però ara que has volgut matar-me, ara t'ho puc explicar tot, tot! Manelic: Sí, diga-m'ho, diga-m'ho! Marta (sanglotant rabiosa): M'han tractat com una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata'm! És millor que em matis! Manelic: Marta! Ai, Marta! Si jo no et puc matar, no, perquè t'estimo! I t'estimava des d'allà dalt que jo era un grapat de neu i es va fondre mirant-te. I t'he estimat encara més al venir a trobar-te davallant com l'aigua dels cims fins a ajuntar-se amb l'aigua de la mar que ella atrau com tu m'atraus a mi; perquè et desitjo i t'estimo, Marta! I ara més, perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t'he respirat a tota tu jo! I mira, per a mi no hi ha lleis d'ací baix ni res que m'aturi, que els llamps i les mestralades m'han fet lliure. I vull mossegar-te i besar-te fins a l'ànima i estrenye't en mos braços com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull ser sempre, home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom de la terra. (La pren en braços.) I ara que me la vinguin a prendre! Ira de Déu, que me la vinguin a prendre!! Marta: Déu meu! Manelic: Marta: ets meva! (La va a besar) Marta (desfent-se'n): No, perdonar-me així no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt i per mi mateixa! Manelic: A saber-ho, sí; més no ací baix, Marta, que el cel s'ha enterbolit amb el baf de tantes misèries! Marta: Doncs allà dalt; i ara mateix! Manelic: Si anem-hi, sí, que alià es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot es corromp: Quin fàstic! (Enduent-se-la). Que allà dalt, Marta, fins els cossos en la neu se conserven: ves que faran les ànimes! (Van a sortir) però la Nuri no la sento. Ara, ara... No, no és la Nuri! Ara enraona!... I no riu ningú? Perquè no riuen? A riure, a riure... I si no pogués apagar el llum?... (Se sent la rialla de la Nuri). Ara. A l'últim! Gràcies a Déu! Fujo, fujo! (Obre la porta i va a sortir, però topa amb en Sebastià) Sebastià: Qui hi ha aquí? Tu! On anaves ara? Marta: Verge Santíssima empareu-me! Sebastià (agafant-la pel braç): Que et mano que em responguis on anaves a aquestes hores! Marta: Deixa'm! Que et dic que em deixis! M'anava, sí, i me'n vaig que ningú no té dret a aturar-me! Sebastià: Així m'agrada, així. Que t'atreveixis a dir-m'ho a la cara. Marta: Sebastià, t'ho demano: deixa'm sortir d'aquesta casa! Sebastià: Que jo et deixi sortir? Doncs mira si et deixo sortir (tanca la porta amb clau). Mira: surt ara. Marta: No, això no. Obre, per Déu, obre! Sebastià: No! Tu em vols a mi. A mi tot sol, perquè ho he sacrificat tot per tu perquè jo et necessito per respirar i per viure, que sense tu no puc viure ni respirar! I el que no vull és que em diguis que a ell te l'estimes! Marta: Que no t'ho diga que me l'estimo? Que això et fa ràbia i et desespera? Ai, gràcies a Déu que m'has donat una alegria en aquest món! Sí, sí que me l'estimo, me l'estimo amb tota la meva vida, i amb tota la meva sang i amb tota la meva ànima! Sebastià: Calla! Calla! Marta: No, que la Marta... no és res la Marta; mes la dona del Manelic ho és tot! Sebastià: Tu m'has volgut perdre i t'has sortit amb la teva! Ja està decidit, doncs. Te'n véns amb mi a casa meva, i si em perdo jo ens perdem plegats, que has sigut meva, i ets meva i seràs meva! (Agafa la Marta brutalment) Marta: Deixa'm! Veste'n!.... Manelic! Sebastià: No l'anomenis! Marta: Manelic! Sebastià: Tu te'n véns amb mi ara, viva o morta! Marta: Aparta't! No! Sebastià: Si encara t'estimo més així! Si quan més rabiosa més t'estimo! Marta (es desfà dels seus braços): Si t'acostes, ja que no et puc matar, t'unglejo la cara i t'escupo! Amb mi t'atreveixes, covard: amb en Manelic no! Sebastià: Amb ell, i amb tu, i amb tot el món per tu! Marta: No t'acostis! No! Manelic! Sebastià (anant cap ella): Ara ho veuràs! ESCENA 16 (Manelic entra perla porta del quarto de la Marta) Manelic: Que ara ho veuràs li has dit? Ara ho veurem nosaltres! Marta (abraçant-s'hi): Manelic! Manelic: Marta! Sebastià: Tu aquí? Per on has entrat? Manelic: Per on entraves tu! Per la teva porta d'amo i de lladre! Doncs que et pensaves? T'he espiat i t'he seguit. Arrossegant-me he arribat a la paret i m'hi he arrapat amb els dits i amb les ungles! Ja sóc aquí!... I ja estem sols! I ja estem cara a cara! Sebastià: Veste'n, o si no...! Manelic: Que me'n vagi! Se creu que encara em mana a mi, al que ho aguanta tot! Doncs no; que ja tot s'ha trasmudat aquí dintre, que ara el que mano sóc jo. I ara ho veuràs si sóc l'amo! Sebastià: L'amo tu? Espera't doncs! (Intenta obrir la porta ) Manelic (corre a impedir-ho): No t'escapes, covard! T'he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu, que vinc a matar-te! Sebastià: A mi?... Tu a mi? Manelic: A tu! A tu! Sebastià: És que jo també sé matar homes! Manelic: I jo llops! Aquí la tens la Marta! No la volies? Aquí la tens! A endur-se- la el qui puga, que amb sang es guanya! (Es treu un ganivet.) Sebastià: A, covard, que véns armat! Manelic: Del cor més... més que tu; del braç no, ni em cal, que l'arma em sobra. (La llença a terra.) Marta (corre al seu costat): Què fas! Manelic: Aparta't! I ara ja estem iguals. Què esperes? Sebastià (corre a agafar el ganivet): Doncs t'has perdut, que et mataré!... Manelic (hi posa el peu a sobre): Au, corre, agafa'l ara! Sebastià (retrocedint): Maleït sia jo! Manelic: No hi has sigut a temps! Doncs ara tot s'ha acabat per tu! (Se li tira a sobre.) A morir ara! Marta: O, Déu meu! Sebastià: A tu et mataré! Manelic (l'agafa pel coll): Defensa't si pots! Defensa't! Sebastià: Ma gent! Aquí! Manelic: Crida els gossos de presa! Crida'ls! Sebastià: M'ofego! Manelic: Ni pots defensar-te! Ni en saps! Ni et valdria! Té, more't, i more't de cara en ella! (El llença de cara a la Marta.) Marta: Reina Santíssima! Manelic: Aquí el tens... l'amo! (Pausa. Corre després a obrir la porta.) Tothom aquí! Veniu! Tothom aquí! (Fosc general.) ESCENA 17 (Llum. A escena la Nuri) Nuri: I així va ser com va acabar la història, D. Àngel. Ara que tanquen el molí jo potser baixaré a Barcelona, a cercar feina (Nuri comença a recollir les seves coses fent un farcell). I una tarda potser l'aniré a veure i li parlaré d'aquesta terra baixa, d'aquesta plana on varen passar tantes desgràcies... (L'escena es va enfosquint.) La veu d'en Manelic la tinc gravada aquí dintre... i la sento, la sento... (Nuri comença a córrer la cortina quedant ella al cantó de dins) Off Manelic: He mort el llop! He mort el llop! He...