Terra Baixa Selectivitat Català, Resúmenes de Catalán

¡Descarga Terra Baixa Selectivitat Català y más Resúmenes en PDF de Catalán solo en Docsity! Teatre Nacional de Catalunya GUIA DIDÁCTICA TERRA BAIXA d'Angel Guimerá ANGEL GUIMERA TERRA BAIXA L'evolució de l'autor Guimerà, nascut el 1845, quan escriu Terra Baixa, té uns cinquanta anys i és un escriptor d'una llarga trajectòria literària i específicament teatral. Com molts altres intel∙lectuals de la Renaixença (no pas determinantment per haver nascut a Santa Cruz de Tenerife de mare canària, ja que, fill d'un vendrellenc i immigrat a Catalunya als 8 anys, havia esdevingut catalanoparlant), de primer va conrear la literatura castellana, però, incitat pel seu amic Jaume Ramon i Vidales, el 1869 va participar ja als Jocs Florals i, sense desanimar-se pels fracassos, va perseverar en l'ús de la llengua catalana i va acabar essent-hi plenament reconegut com a poeta (el 1877 fins va guanyar els tres premis extraordianis, esdevenint Mestre en Gai Saber). Així i tot, Guimerà, que ja havia escrit diverses peces, no aconseguia de representar-les. Les primeres obres van haver de ser estrenades pels seus amics: Gala Placídia (el 1879 al Principal, abans d'accedir el mes següent al Novetats) i Judit de Welp (tot i haver obtingut un accèssit als Jocs Florals de 1880, el 1883 a Canet de Mar, escenificació que afavoreix que se li obrin les portes del Romea l'any següent). La creació de l'Associació d'Autors Catalans, buscant una alternativa al monopoli des d'aquest teatre per Frederic Soler — la rivalitat del qual amb Guimerà anirà creixent—, facilitarà la representació de Lo fill del rei (el 1886 al Teatre Novetats, on l'autor estrenarà sovint). Encara que el comitè de lectura va preferir-la a Mar i Cel (estrenada el 1888 al Romea), aquesta resulta més innovadora que aquella peça força victorhuguesca i va suposar una consagració teatral més plena (ja el mateix any se'n va representar una versió castellana al Teatre Calvo-Vico de Barcelona i el 1891 al Teatro Español, inicant la projecció madrilenya), a pesar d'algunes reticències —afavorides, en algun cas, com el de Valentí Almirall, per la vinculació de l'autor a la Lliga de Catalunya. Aquestes peces són "tragèdies històriques" en vers. El gènere havia estat força desplaçat pel drama, que havia esdevingut la forma teatral romàntica per excel∙lència. Però, a més del fet que el classicisme segueix pesant en molts autors vuitcentistes i que la pruïja anticlàssica ja decau, es poden reconèixer en la tragèdia atractius romàntics (el patetisme, l'heroïcitat, la grandiositat...). En el cas català, s'afegeix la desconeixença del conreu anterior i la possibilitat de propiciar un teatre de més volada. Així, és reclamada per diversos escriptors (entre els quals es troben els membres de la Jove Catalunya, institució de la qual forma part Guimerà, o el seu bon amic Josep Yxart), és promocionada als Jocs Florals i la conreen diversos dramaturgs (cal destacar també Víctor Balaguer). Guimerà produirà tragèdies que, com la seva poesia, tot i partir de diversos models i recórrer a recursos tòpics, renoven força personalment la temàtica històrica, amb intenció (com reclamava ja a l'article "Ahont deu anar la literatura catalana", publicat el 31 de gener de 1874 a La Renaxensa) d'invocar "en las táulas escénicas" "las ombras" dels homes, de diversos estaments, que "gastavan la vida per la salut de la patria" a fi que "l'esperit de Catalunya pur y rejuvenit, enjoyantse ab las galas que'ns porta l'avansament dels segles" tregui "ufanosa brotada tornantnos encara als dias de prosperitat, de independencia y de glória". Per a un comentari molt breu de l'obra, atesa la importància de la simbologia topogràfica, hi classificaré els personatges, també força al∙legòrics, si bé més complexos que no pot semblar, tant moralment, tot i cert maniqueisme, com psicològicament, malgrat la tendència a manifestacions sentimentals primàries (plor, rialla, fàstic, ràbia, possessió...) i fins i tot a un comportament força pueril. A la plana que intitula l'obra se situa una extensa propietat, amb un "poblet escampat", dominada despòticament per l'amo Sebastià, que, secundat pel Mossèn, encarna una tirania que pot semblar feudal, però que compta amb el referent contemporani del caciquisme de la Restauració. Aquest hereu escampa, havent de salvar el patrimoni i aclaparat per la passió que sent per Marta, li busca un matrimoni de conveniències amb algú que creu que no podrà estimar. Entre els seus vassalls predomina l'obediència i la maledicència (encarnada en els germans Perdigons, a excepció de Nuri, que, d'una innocència superior a l'edat, resulta ben còmica). En canvi, Xeixa, mosso del molí (segons les Perdigones, enamorat de Marta), havent determinat de buscar un nou amo —no pas de mirar de canviar les estructures socials—, acaba revelant la veritat. La parella d'ermitans, encara que situats a la terra baixa, hi acaben d'arribar i gaudeixen de les connotacions espirituals de l'indret que custodien. Tomàs, que és l'únic que intervé directament, respon a l'estereotip del vell bo i prudent que conserva els valors de la societat i, esclarits els malentesos, acabarà afillant simbòlicament Marta. Aquesta prové d'"una terra encara més baixa", de Barcelona, la gran ciutat, i, en concret, del món de la marginació, ja que la seva mare era una captaire cega. Morta ella, va acabar a la propietat de Sebastià, que en va forçar la relació quan la noia només tenia catorze anys. Marta se'n culpabilitza autodestructivament i necessita que Manelic la redimeixi perdonant-la. Per assolir-ho calia un personatge sense prejudicis socials, com aquest bon pastor davallat dels Pirineus, minyó salvatge, criat al marge de la societat, que, com a tal, conserva, rousseaunianament, la puresa d'un món lliure i moralment incorrupte i que, per tant, no està disposat a consentir l'abús de poder. Finalment, occeix el "llop" i s'enduu Marta a la seva enyorada muntanya, on "el món" no és "dolent", com suggereix ell mateix, "potser" perquè no hi ha homes, i on ningú no es riurà d'ells. Les valoracions de l'obra, tot i alguna censura, han estat força favorables. Encara que ha patit crítiques ideològiques i fins prohibicions —prova de la seva capacitat de provocació, si més no entre els sectors fàcilment escandalitzables—, va ser acceptada, amb més o menys reserves, per diverses capes socials. Literàriament, la combinació d'elements romàntics i realistes i fins naturalistes, tot i que rebutjada pels més taxatius, va conciliar gustos diversos. Alguns elements de l'obra són, a més, susceptibles també de ser interpretats d'acord amb el moviment ja dominant del modernisme, si bé és ben lluny de la innovació d'una altra crítica del poder estrenada el mateix any, Ubu roi, d'Alfred Jarry. Tot plegat va permetre un reconeixement, malgrat alguna reticència, força ampli, fins a esdevenir no tan sols l'obra més famosa de l'autor, sinó un mite català de projecció universal. Xavier Vall GUIA DIDÀCTICA DE TERRA BAIXA 1. INTRODUCCIÓ A L’OBRA Les grans obres sempre permeten noves interpretacions. No hi ha dubte que la proposta que es pot veure al TNC de Terra baixa és una lectura actual d’una de les obres més emblemàtiques de la literatura catalana. Aquesta nova lectura es tradueix en una posada en escena que no té gaire a veure amb les representacions més conegudes fetes fins al dia d’avui. És com si el director, Ferran Madico, volgués evitar carregar l’escena amb elements de l’època, per tal d’anar directament al conflicte, un conflicte on es barregen les ambicions, les passions i les emocions de cada personatge. L’obra d’Àngel Guimerà ha esdevingut un clàssic de la literatura, perquè tracta sobre com actuen les persones al lloc on es barregen i es confonen els interessos, sobre com actuen les persones a la terra baixa. Activitats 1. «He mort el llop!» és una de les frases més conegudes del teatre català. Amb aquestes paraules acaba l’obra. Però la referència al llop apareix ja en un dels monòlegs on Manelic explica com era la seva vida a les muntanyes: «[…] I no sé com va ser, que em planto al mig del camí per on havia de passar el lloparro… I a l’entornar-se’n la bestiassa amb l’ovella al morro, s’entrebanca amb mi, i jo amb ell, i m’hi abraono, i li clavo tota aquesta fulla endintre. I ell corrent o rodolant rostos avall, i jo amb ell; arrambats l’un a l’altre; mossegant-lo jo an ell i ell a mi, i udolant los dos, més que ell jo cent vegades, com dues feres salvatgines […]. I a l’endemà em desperto, o vaig tornar a viure, que no ho sé encara, al fons d’un torrent, entre pastors que em socorrien, i al mig de l’ovella morta i el llop també, que a aquestos sí que no els retornarà la vida. A mi em dugueren a la jaça, i amb oli de neu i de llargandaix me xoparen les mossegades i els trencs, que pertot n’hi tenia. I quan ja estava mig curat, un dia vet aquí que puja el sinyor Sebastià i em dóna un duro. I jo amb l’ànsia de besar-li la mà em vaig tornar a obrir la ferida […]. I li vaig embrutar de sang la mà d’ell i la moneda. I el sinyor Sebastià em va dir: “Per cada llop que matis t’hi va un duro.” I, vatua, per are no n’he mort cap altre!» (acte I, escena XII). Si llegiu aquest monòleg amb atenció i penseu en l’argument de l’obra veureu que pot haver-hi una relació important. El relat, fet amb innocència per Manelic, sembla prefigurar simbòlicament el que s’esdevindrà. Mireu d’identificar els símbols: qui seria el llop?, qui seria l’ovella?, quin sentit tindria «el duro» que guanya Manelic per haver mort el llop?, quin paper hi tindria la sang? 2. Terra baixa es va estrenar a Madrid a càrrec de la companyia de la famosa actriu María Guerrero, amb la qual Guimerà va tenir una llarga relació professional. A l’article sobre Terra baixa de Xavier Vall que trobareu en aquest dossier pedagògic, hi ha reproduïda una carta que va escriure Àngel Guimerà a María Guerrero el dia 17 de setembre de 1895, en la qual fa un breu resum de l’argument de l’obra: «En el primer acto Manelic (diminutivo de Manuel) que es un muchacho inocente, todo candor e inexperiencia, deja el rebaño en las cumbres de los Pirineos de donde nunca ha salido y viene a casarse al llano, a la tierra baja, donde sólo halla falsedad, malícia… La mujer resulta que ha sido por muchos años y sigue siendo la querida del amo de la granja. Manelic al final del drama ahoga a su mujer, pega un tiro a Sebastián el querido, y huye a sus montañas con Dios y la Libertad.» a) Quins canvis va incorporar Àngel Guimerà a la seva obra després d’enviar aquest resum? b) Discutiu les raons que, al vostre parer, justifiquen els canvis efectuats. 3. En el mateix document trobareu com Àngel Guimerà es refereix a l’èxit de les seves obres: «Sólo me explico los éxitos de mis obras, porque en ellas el público vé el desenlace esperado: la muerte o el castigo del malo y el triunfo del bueno… Estoy convencido de que una de las cosas que más gusta al público en Tierra baja, es la muerte de Sebastián y el triunfo de Manelic.» a) Hauríeu preferit la idea original expressada a la carta a María Guerrero? b) És possible el final que imagina Antònia al començament de l’acte tercer?: «Si ja està llest això: un cop tret al Manelic, la Marta tornarà amb el Sebastià. I l’altre, mira’t, a tornar-se bèstia altra vegada, i a menar cabres» (acte III, escena II) c) Quin altre final creieu que seria més adient, tenint en compte la mentalitat del nostre temps? 4. Llegiu aquests comentaris sobre l’obra. El primer és del mateix Àngel Guimerà. El segon és del crític teatral Salvador Canals, publicat al diari El Nacional de Madrid l’endemà de l’estrena. «Cuando oigo hablar del teatro de ideas, romántico, realista, didáctico, como cosa exclusiva, digo para mí: ¿Pero es que ahí, en lo que yo defiendo, no está todo eso? ¿Es que fuera de la vida, que ruge o hace muecas grotescas, puede haber ideas, ni realismo, ni enseñanza, ni nada? El teatro es, ha sido y será siempre eso: emoción. Lo demás se da por añadidura.» «A unos parecióles excesivo romanticismo y a otros naturalismo pecaminoso; no se debe ocultar que algunas distinguidísimas señoras juzgaron demasiado vivo de color el primer acto; más nada de esto amengua la espléndida victoria. –¡Hay corazón! –decía Picón. –¡Hay alma! –decía Galdós. –¡Hay nervio de poeta! –decía Nuñez de Arce.» a) Consulteu quins són els trets més característics d’aquests moviments literaris: romanticisme, realisme i naturalisme. b) Després de llegir o veure l’obra, penseu quines característiques d’aquests moviments literaris trobeu a Terra baixa. c) Busqueu en el text raons per als comentaris del crític Salvador Canals. home era el meu marit, cosa meva, meva, que, pobreta de mi, encara no havia tingut res que fos meu a la terra!» (acte II, escena IV). «Vui que em castigui! I m’arrossegui per terra! I que em tracti com a una cosa seva! Manelic!» (acte II, escena VIII). «No era ningú jo! Que era sense voluntat, i obeïa! i ni t’havia mirat mai! Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!» (acte II, escena VIII). «(Per aturar en Manelic) Sí, sí; amb el que jo estimo!... Que t’he enganyat a tu!... I sóc tota de l’altre!... i de tu no sóc, no ho sóc!» (acte II, escena VIII). «Mata’m! Mata’m! A que no em mates!» (acte II, escena VIII). «Si és que jo no puc viure d’aquesta manera!... que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!... Ni el passat de la meva vida tampoc... Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir- te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara» (acte II, escena VIII). «M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!» (acte II, escena VIII). «Si lo que vui jo és anar-me’n amb ell, amb lo meu marit, amunt, sempre muntanyes amunt, fins allà a on no trobem gent que se’n riga de nosaltres! si encara en trobéssim, i si fins arribessin les rialles al cim de la més alta de les muntanyes, i si encara algú hi pugés d’ací baix a riure-se’n d’un home perquè ha perdonat a una dona empenedida que vol tornar a ser honrada, ens en aniríem encara més amunt, més, que jo l’estimo, i allà a on és Déu no se’n riurien, no, dels que estimen i perdonen» (acte III, escena VI). «Ai, Nuri, que m’estic morint d’angúnia aquí dintre!... que jo vui sortir d’aquesta casa per anar-me’n a on és el Manelic» (acte III, escena VII). «[...] me l’estimo [en Manelic], me l’estimo amb tota la meva vida, i amb tota la meva sang, i amb tota la meva ànima que me l’estimo!... Si és lo únic que puc dir en aquest món sense que me’n dongui vergonya!» (acte III, escena IX). «La Marta... no és res la Marta; mes la dona del Manelic ho és tot, perquè és la seva dona» (acte III, escena IX). «A trossos m’hi duràs: viva no, ni arrossegant-me!» (acte III, escena IX). Discutiu els aspectes següents: a) Quins temes es repeteixen a les intervencions? Subratlleu paraules clau (mort, solitud, etc.) b) Quina imatge es pot formar de la Marta l’espectador amb aquestes intervencions? Com evoluciona el personatge al llarg dels tres actes? c) Quin pot ser el fragment més representatiu (paraula d’autor) per a un hipotètic programa de mà? 3. Marta, Manelic i Sebastià es comparen sovint amb animals: llops, ovelles, granotes, etc. A quins animals compararíeu aquests altres personatges? – Nuri – Tomàs – Xeixa – Perdigones. 4. Algú del grup assumeix el paper de Mossèn i s’asseu davant la resta. Tothom haurà de plantejar-li preguntes sobre la seva vida. Les respostes de qui faci de Mossèn han de ser versemblants. Per dur a terme aquesta activitat us pot ajudar fer abans un comentari col∙lectiu sobre el paper del Mossèn i llegir quines són les intervencions que fa aquest personatge a l’obra d’Àngel Guimerà. 3. L’ÚS DE LA LLENGUA Els personatges de Terra baixa fan ús de termes col∙loquials com daixonses, de castellanismes com bueno, de formes verbals com vui o donguis, de maneres de dir com fer les tafaneres, i d’altres recursos lingüístics propis del parlar més popular de l’època. Aquest és un dels mèrits que diversos crítics troben en l’obra d’Àngel Guimerà: haver sabut utilitzar un llenguatge viu i eficaç. Les activitats que proposem a continuació tenen com a objectiu aprofundir en la manera com usen la llengua els personatges de l’obra. Activitats 1. Manelic ha viscut sempre a la muntanya, per això quan parla sovint fa ús de comparacions en què apareixen elements propis del seu món. Com serien aquestes comparacions si hagués estat un home de mar o un treballador d’una fàbrica de començament de segle? Pastor a la muntanya Mariner Obrer «I com una daina que he vingut corrent!» (acte I, escena VI) «I em preguntava, quan lo sol batia per tot aquell bé de Déu de muntanyes, que semblaven muntets de sorra […]» (acte II, escena II). «[…] creixeria aleshores hermoseta com una mata de flors per a mi, per a mi sol!» (acte II, escena II). 2. Els personatges de l’obra fan ús de maneres de dir que són un reflex del parlar popular de l’època. MANELIC: […] Té; més net que una patena (acte I, escena XII). XEIXA: […] I vaja, que si no es casa la Nuri quan siga més grandeta, se’n perdrà la mena, dels Perdigons […] (acte I, escena I). NURI: […] Ves, el conill ho diu a la llebre […] (acte II, escena I). Comenteu el significat d’aquestes maneres de dir. Quines altres en coneixeu? Quines utilitzeu vosaltres? De qui les heu après? 3. Hi ha un momet en l’obra en què en Sebastià provoca la irritació de Manelic. SEBASTIÀ (dominant-se): Tens raó, que no hi pensàvem de vestir al bon mosso; al... al letxuguino. (Tothom riu burlant-se’n.) NANDO. Letxuguino! JOSEP: Li han dit letxuguino! [...] Com que Manelic desconeix què vol dir aquesta paraula s’enfada. Ell vol que li expliquin i per això agafa amb ràbia el Nando, que per treure-se’l de sobre diu: NANDO: Vol dir... no ho sé! Vol dir... currutaco! (acte I, escena VII). Letxuguino, en castellà lechuguino, i currutaco són dues paraules castellanes actualment en desús que el diccionari defineix així: lechuguino, –a 1 m. Lechuga pequeña, antes de ser trasplantada. Conjunto de ellas. 2 (inf.) n. Joven afectadamente elegante, o presumido. Gomoso, petimetre, pisaverde. currutaco, –a (¿de «curro» y «retaco») 1 (inf.; n. calif.) n. Se aplicaba a las personas que seguían muy escrupulosamente las modas. Petrimetre. Presumir. 2 (inf.) adj. y n. Aplicado particularmente a personas, pequeño o insignificante. Com que en Sebastià és «l’amo de tot» els pot anomenar també com vol. Feu una lllista de paraules que podria utilitzar per referir-se als altres personatges. 4. A l’inici de l’obra, a l’escena primera de l’acte primer, les Perdigones entren al molí i es troben amb en Xeixa. Aquest les rep primer amb indiferència: ANTÒNIA: Hola, Xeixa! XEIXA (indiferent): Hola. PEPA: Venim a fer companyia a la Marta. Sembla mentida! Lo molí tocant a casa, i si nosaltres no vinguéssim... Oi Xeixa? XEIXA (seguint garbellant indiferent): Oi. Després se’n burla: PEPA: Doncs... Doncs, que es casa o no es casa, la Marta? XEIXA (cantant i garbellant. Burlant-se’n): «A la vora de la mar – n’hi ha una donzella...» – frac – camisa de franel∙la de quadres. 6. Aquesta obra té tres personatges fonamentals: Manelic, Sebastià i Marta. De tots tres, se’n parla força abans que surtin. Després d’haver vist l’obra, recordeu les seves aparicions a escena: Marta a l’escena tercera, Manelic a l’escena quarta i Sebastià a l’escena setena. Per on surten?, apareixen sols, acompanyats?, corrent, tranquils? amb quina il∙luminació?, com van vestits? porten res a la mà? quina mena de gestos fan? parlen, criden, expliquen, es lamenten?, etc. 7. Imagineu que hi ha un concurs de cartells per anunciar la representació de Terra baixa al TNC. Dissenyeu cartells per anunciar la representació. Trieu les quatre imatges més impactants (el moment més tendre, el moment més eròtic, el moment més violent i el moment més quotidià) per il∙lustrar el cartell. Analitzeu quins han estat els elements visuals que us han determinat a triar-los: situació dels actors a l’escenari, posició, gestos, vestuari i llums. Projectes de recerca 1. Terra baixa és potser l’obra més famosa d’Àngel Guimerà. Feu una lectura de les altres tres peces més conegudes del seu teatre: Maria Rosa, La festa del blat i La filla del mar. Podeu fer un estudi comparant diversos temes: a) El rerefons social. b) Les figures femenines. c) La força dels símbols. d) Comparació amb altres autors dramàtics catalans de l’època. Al Connecta’t de la temporada 1999-2000 trobareu la guia didàctica de La barca nova, d’Ignasi Iglésias, que us pot donar una sèrie de pistes. 2. Manelic és, en certa manera, un arquetip, el del «bon salvatge», rastrejable en el món occidental des del segle XVI i especialment al segle XVIII. Observeu aquest arquetip en dos textos bàsics: El villano del Danubio, d’Antonio de Guevara, i L’ingenu, de Voltaire. Observeu quin podria ser el paralel∙lisme amb Manelic pensant en aquests eixos: – Origen de l’home natural: bàrbar, indi americà, pastor de les muntanyes. – Descobriment dels aspectes negatius de la societat. Quins, i com són descoberts. – Defensa i apologia de l’estat natural. La fa el mateix «home natural»? Ho fa algú altre? – Conclusió de la tensió natural-civilitat. Triomf, desencís, fracàs, etc. Isabel Civera Ana Díaz Plaja Juli Palou Barcelona, novembre de 2000 CRONOLOGIA 1845 El 6 de maig neix a Santa Cruz de Tenerife. 1854 El 10 de gener arriba a Barcelona amb la seva mare i el seu germà Juli. La família s’instal.la al Vendrell. 1859-1862 Estudis al col.legi de Sant Antoni, dels pares escolapis, de Barcelona. 1865 Es fa amic de Jaume Ramon Vidales, Pere Aldavert, Francesc Matheu i Francesc Ubach i Vinyeta. 1867 El seu germà Juli mor a Santa Cruz de Tenerife. Relacions amb Maria Rubió. 1869 Escriu els primers poemes. 1870 La família Guimerà es trasllada a Barcelona. Creació de “la Gramalla”, on publica el seu primer poema El rei i el conseller. 1871 És un dels fundados de la revista “La Renaixença”. 1875 Obté un accèssit als Jocs Florals de Barcelona pel poema Indíbil i Mandoni. 1876 Guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Cleopatra. 1877 Obté la Flor Natural (L’any mil), l’ Englantina (El darrer plany d’en Claris) i la Viola (Romiatge). Als Jocs Florals de Barcelona. És proclamat Mestre en Gai Saber. 1879 Mor el seu pare, Agustí Guimerà. Estrena Gala Placídia al Teatre Novetats (8-V). 1882 Crea el Centre Català amb Valentí Almirall i altres escriptors. 1883 Mor la seva mare, Margarita Jorge. Estrena de Judith de Welp a Canet de Mar (20-X) 1884 S’ instal.la a viure amb la família de Pere Aldavert, amb la qual conviurà fins a la mort. Judith de Welp s’estrena al Teatre Romea (22-I). 1886 Estrena El fill del rei al Teatre Novetats (24-III). 1887 Publica Poesies, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. Se separa del Centre Català i amb altres companys funda la Lliga de Catalunya. 1888 Estrena de Mar i cel al Teatre Romea (7-II). 1889 Presideix els Jocs Florals de Barcelona. És elegit president de la Lliga de Catalunya. 1890 Estrena Rei i monjo al Teatre Romea (4-II) i La boja (15-XI) i La sala d’espera (2-XII) al Teatre Novetats. 1891 Estrena de Mar y cielo al Teatro Español de Madrid (20-XI). 1892 Participa a les Bases de Manresa. Estrenes de La Baldirona (28- III) i L’ànima morta (14-V) al Teatre Novetats. 1893 Estrena d’ En Pólvora al Teatre Novetats (20-V). 1894 Estrena Jesús de Natzaret (Teatre Novetats, 23-II) i Maria Rosa (Teatre Romea, 24-XI). 1895 Presideix l’Ateneu Barcelonès, on llegeix el discurs inaugural en català i en defensa de la llengua (30-XI). Del discurs se’n va fer una edició de 20.000 exemplars. Estrena Les monges de San Aimant al Teatre Novetats (24-IV). 1896 Estrena de La festa del blat al Teatre Romea (24-IV), i de Tierra baja, traduïda per José Echegaray, per la companyia de María Guerrero a Madrid (30-XI). 1897 Estrena de Terra baixa a Tortosa (8-II). Enric Borràs la representa al Teatre Romea (11-V). 1898 Estrena d’El Padre Juanico a Madrid (18-III) i de Mossèn Janot al Teatre Romea. 1899 Estrena de La farsa al Teatre Romea (13-I). 1900 Estrena de La filla del mar al Teatre Romea (6-IV). 1901 Estrena de la versió italiana d’Arran de terra al Teatre Novetats (26-III). 1902 Estrena de La pecadora (11-III) i d’Aigua que corre (18-XI) al Teatre Romea. 1903 Estrena de l’òpera Tiefland a Praga (15-XI). Renuncia a la direcció de “La Renaixença” i es retira de la vida política. 1904 Estrena d’El camí del sol al Teatre Romea (9-II). 1905 Estrena de la versió espanyola d’Andrònica (12-I) i de La Miralta (12-XII), a Madrid. A Barcelona, estrena Sol, solet al Teatre Romea(17-IV). 1906 Solidaritat Catalana. Estrena de L’Eloi al Teatre Romea (27-III). Publica Cants a la Pàtria, dedicat a Pere Aldavert. Estrena de L’aranya al Teatre Romea (16-X). 1907 Estrena La santa espina (19-I) i La resurrecció de Llàtzer (6-III), les dues amb música d’Enric Morera dins dels Espectacles- Audicions Graner. Estrena de La catalane, a l’Òpera de París ((24- V). 1908 Estrena de La reina vella al Teatre Principal ( 16-I). Estrena dels films Tierra baja i Maria Rosa, dirigits per Fructuós Gelabert. 1909 Homenatge nacional a la Plaça de Catalunya de Barcelona (23- V).Setmana tràgica. 1910 Estrena de Sainet trist al Teatre Romea (14-IV). 1911 Estrena de La reina jove al Teatre Principal (15-IV). Designat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’ Estudis Catalans. Publica Glorioses amb un pròleg de Joan Maragall. 1912 Estrena de Titaina amb música d’Enric Morera al Gran Teatre del Liceu. 1913 Estrena del film Marta of the lowlands. Estrena de l’òpera Gala Placídia, amb música de Jaume Pahissa, al Gran Teatre del Liceu. 1914 Estrena del film La festa del blat. 1915 Estrena del film Maria Rosa, dirigit per Cecil B. de Mille. 1916 Escriu dos poemes encorantjant els voluntaris catalans que lluiten a França al costat dels aliats. El govern francès li atorga la Creu de la Legió d’Honor. 1917 Estrena de Jesús que torna (1-III) i d’Indíbil i Mandoni (13-XII) al Teatre Novetats. 1918 Estrena Al cor de la nit al Teatre Romea (19-IV). Elegit membre de l’Acadèmia de Bones Lletres. 1919 Estrena de L’ànima és meva al Teatre Novetats (10-II). Discurs als Jocs Florals de Barcelona, presidits pel mariscal Joffre (2-V). María Guerrero, pressionada pel contingut catalanista del discurs, retira El alma es mía, que representava a Sevilla. Publica Segon llibre de Poesies, amb un pròleg de Lluís Via