Análisis de textos: Interacción social y géneros literarios, Esquemas y mapas conceptuales de Valenciano

¡Descarga Análisis de textos: Interacción social y géneros literarios y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Valenciano solo en Docsity! TEXT CONVERSACIONAL Els textos conversacionals o dialogats són missatges orals o escrits, que recullen les expressions lingüístiques utilitzades en les alternances de parla de dues o més persones, o interlocutors, que segueixen un ordre marcat pels torns de parla. La finalitat bàsica d’un text conversacional és la interacció social entre els interlocutors, però en la majoria dels casos en presentarà alguna més: descriure, narrar, argumentar, explicar o fins i tot una finalitat estètica i lúdica. Són textos amb una finalitat complexa. Existeix una gran diversitat de gèneres conversacionals: els diferents tipus de conversa (cara a cara, telefònica...), l’entrevista, el debat televisiu, el teatre... pertanyents a àmbits diversos. D’altra banda, les seqüències conversacionals s’insereixen en molts altres gèneres: des de l’article d’opinió a la novel·la. Pel que fa a la coherència, els trets estructurals comuns a tots aquests textos o seqüències són: a) Estructura interna basada en l’intercanvi dialògic, és a dir, en la successió de torns de paraula entre els diferents interlocutors. Les converses, a més, solen començar amb una fórmula de salutació, continuen amb el cos de la conversa i acaben amb una fórmula de comiat o tancament. Si forma part d’un text narratiu, hi pot aparéixer barrejada la veu del narrador. b) Estructura externa reconeixible pels guionets que introdueixen les paraules de cada interlocutor i el punt a part que les tanca. Si es tracta d’un gènere narratiu i hi apareix la veu d’un narrador, les paraules dels personatges s’emmarquen entre guionets. En el gènere teatral, les diferents veus s’introdueixen amb el nom del personatge seguit de dos punts i es tanquen, també, amb un punt a part. Els trets característics d’adequació i cohesió són: elements díctics (personals, espacials, temporals), modalitats oracionals no assertives, connectors conversacionals, que marquen l’inici i el final de la intervenció i, especialment en l'oral, elements amb funció fàtica. TEXT DESCRIPTIU Descriure és explicar com és un objecte, un ésser animat, un espai, una persona, una acció.... Es pot descriure, per tant, qualsevol aspecte de la realitat, des dels més concrets, fins als abstractes. La finalitat d’un text descriptiu és, doncs, informar sobre l’estat de les coses. Els gèneres descriptius són diversos: l’endevinalla, el catàleg, la fitxa policial, la guia temàtica... A més, en molts altres gèneres (poesia, narració, teatre, llibre de text, novel·la ...) poden aparéixer seqüències descriptives. Pel que fa a la coherència, els trets estructurals comuns a tots aquests textos o seqüències són: a) Estructura interna:la informació apareix, seguint un criteri espacial que pot adoptar diverses perspectives: de més general a més concret, de dalt a baix, d’esquerra a dreta i les seues corresponents inverses entre altres. Les informacions que s’aporten a la descripció s’han d’agrupar per sectors de manera que no es barregen entre elles. Una estructura habitual podria ser: 1.Tema-títol, que és allò que es vol descriure. 2. Propietats globals i propietats de les parts de l’objecte de la descripció. 3. Relació d’allò que es descriu amb el món circumdant i amb altres objectes. b) Estructura externa: destacarem el títol i la distribució en paràgrafs, a més de, si hi apareixen, els elements paratextuals. La descripció es pot fer des de dos punts de vista diferents:  Descripció objectiva: que presenta amb detall les característiques d’allò que es descriu, sense matisacions ni apreciacions personals. Hi predomina la funció referencial i el llenguatge denotatiu. Aquest tipus de descripció és propi de la descripció científica, ja que té una finalitat pràctica o funcional: informar.  Descripció subjectiva: que descriu la realitat fent prevaldre l'estat d'ànim de l'emissor, la seua imaginació, el seu judici i opinions, que superen la realitat estricta. Aquest tipus és propi de la descripció literària. Hi domina la funció estètica o poètica i el llenguatge pot ser connotatiu. Podem parlar de retrat físic o prosopografia, que atén només als aspectes externs de la persona: faccions, fisonomia, gestos, indumentària. Si es descriuen només els trets o característiques morals, parlem de d'etopeia. El més normal és que es barregen consideracions d'ambdós tipus, de manera que es faça un retrat total i harmònic. Quan l'autor es retrata a ell mateix, parlem d'autoretrat. Una forma molt peculiar de la descripció és el retrat, que reprodueix tots els trets físics i morals d'una persona. Cal seleccionar els trets més significatius de la persona que es descriu. Es pot adoptar un punt de vista objectiu (retrat realista) o subjectiu (retrat impressionista). Quant als trets d’adequació i cohesió, destacarem: a. Pot presentar, depenent que siga objectiva o subjectiva, marques modalitzadores, especialment mitjançant els adjectius, en funció de CN o d’AT, i construccions equivalents (sintagmes preposicionals i oracions de relatiu). b. Hi predominen les oracions enunciatives. c. Hi abunden els noms, necessaris per denominar els successius objectes de descripció d. Hi abunden els verbs copulatius -per tant, les oracions copulatives- i les construccions amb el verb tenir. e. Predominen el present i el passat imperfet. EL TEXT NARRATIU El text narratiu és aquell que té com a finalitat narrar, contar fets i accions, informar sobre què fa algú, què passa en un determinat moment. A aquesta finalitat se n’associen d’altres com l’estètica i la lúdica, en nombroses ocasions. TEXT 2 Això diu que era un home molt pobre,molt pobre, i com que li agradaven les històries i les rondalles i no tenia diners per a comprar llibres i vivia a la ciutat -on ningú no sap contes-,se les va escriure ell. Quan la bona gent, compadida , li va regalar un devocionari perenne, un televisor vell i un trencaclosques nou, era ja massa tard i continuava escrivint-se contes i més contes . Com aquell que fa: Dues notes a peu de pàgina s’havien enamorat. Com que vivien en pàgines encarades -la 212 i la 213-, eren felices a la llibreria, sense cap altre contra temps que alguna mà fullejadora d’un possible comprador. Però un estudiant s’endugué el llibre i començaren a passar estones separades. Un dia l’estudiant en subratllà una i l’altra es va enfadar:”no m’agrada que em pintes”, digué, i tingueren una baralla. Portaven ja una setmana sense parlar-se quan l’estudiant deixà obert el llibre entre ambdues pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot volgué conservar per sempre la seua cambra tal com ell l’havia deixada: la cadira una mica separada de la taula, el cendrer ple de burilles, el llibre obert entre les pàgines 212 i 213... Josep Vicent Marqués. Amors impossibles. Editorial 3 i 4 (1983) TEXT 3 La primera nit que va arribar borratxo de cava, gin-tònics i bourbon a casa seva, li va fer l’efecte que les parets s’anaven inclinant perillosament fins a tocar-se l’una a l’altra, com la torre de Pisa. El terra, segur que per efecte del brut nature, prenia formes ondulades fins a convertir-se en una mena de muntanyes russes com les del Tibidabo, que recordava quan era petit. Per uns moments hauria preferit ser al parc d’atraccions en lloc de ser a casa. El record després de la ressaca hauria estat més agradable. Les portes s’obrien i es tancaven soles com les ales d’una gavina, i no era pas a la platja. El sofà, les butaques, les cadires i la taula de l’estudi semblaven córrer enfollits per l’habitació. Definitivament havia pres massa alcohol en aquella festa de presentació de no sabia ja quina nova revista literària. Ara tot semblava que tremolés, i al cap semblava tenir-hi un terratrèmol del grau vuit. L’endemà, la ressaca i el mal gust de boca serien insuportables. I efectivament va ser així. Quan els equips de desenrunament el van trobar aixafat sota els enderrocs de l’edifici, encara li pudia l’alè. Walls come tumbling down. Rafael Vallbona TEXT 4 La Zorka va deixar de somriure quan se li van endur l'única cosa que estimava, el seu fill, un ganàpia de vint-i-tants anys que encara es deixava regalimar la bava i no havia pogut aprendre a llegir perquè tenia els ulls i el cap massa recargolats. Però servia per a la guerra i se'l van endur. La Zorka pensava sovint en el seu Vlada i solia plorar amb amargor quan imaginava que mil bales li podien foradar el cap buit o que els soldats sense ànima ni religió en podien fer befa, perquè mai no deixava de somriure ensenyant un forat desagradable a la boca. La Zorka va agafar el costum de seure al menjador, l'hule de flors atapeïdes estès a taula, les mans al damunt, l'esguard fix en alguna taca de llum, a deixar passar les hores recordant la rialleta imbècil del seu fill. Alguna tarda el record li cavalcava més de pressa i rememorava la infantesa d'en Vlada quan encara ningú no podia dir que el nen anava just de paraula i d'idees i ella vivia amb la il·lusió de fer crèixer un fill dret. I el pensament li anava més enrere encara, als primers dies de viure sola perquè un cavall desbocat li havia matat en Petar, el seu admirat Petar Stikovic, l'home més fort del poble i ella, prenyada del Vlada, es va quedar amb la boca oberta davant de la vida. I recordava el temps que, fadrina encara, era la noia bonica de la Casa Negra i els seus germans sorruts portaven com podien el patrimoni comú i ella no demanava res més a la vida. La Zorka de la Casa Negra recordava aquestes alegries per treure's del cap, ni que fos per uns instants, la pena de la mitja rialla d'en Vlada que, com més temps passava, més feixuga se li tornava. I d'aquesta manera els dies de la Zorka semblaven més curts. Amb el temps i tant de fer anar enrere el pensament, s'oblidà de parlar amb la gent i va començar a mantenir-se a cops de bóta i bacallà ressec, per no haver de cuinar, per no haver de fer res, per tenir més estona per rumiar sobre el fill que li havien pres els soldats sense religió i sense família. Sortia de casa, cada dia, a mitja tarda, però sempre era per arrossegar els peus alçant polseguera, cansadament, fins més enllà de les últimes cases per contemplar el camí per on se l'havien endut; i s'hi estava fins a boqueta nit, quan les ombres s'allargassaven i empal·lidien i la gent començava a comentar que passa la Zorka, és l'hora d'anar pensant en el sopar, i ni les veïnes no gosaven comentar-li res perquè el seu esguard s'havia tornat de vinagre. La Casa Negra sempre havia estat un casal silenciós, com si les parets pressentissin i recordessin la mort que els havia caigut al damunt en pocs anys. Per això les veïnes no percebien els somics de la Zorka ran de taula i més d'una es preguntava què devia estar fent aquella pobra dona tant de temps tancada i es feien creus de com podia resistir el sotrac de la vida vivint com una pedra, alimentant diàriament l'amargor del seu plor. I la Zorka s'empassava les hores immòbil a taula fins que el dia que feia tres mesos justos que se li havien endut el fill, va voler plorar fort, molt fort, per rebentar la mala sang embotida durant noranta dies de ràbia. I per no ser sentida per cap veïna ficà el cap dins el forn i bramà durant mitja nit fins a quedar defallida. Quan va córrer la veu que els espetecs s'acostaven i que començaven a veure's cossos nafrats navegant Rzav avall, la Zorka provà de donar forces a la seva desolació i a hora fixa de migdia marxava cap al pont del Gel i s'asseia en una pedra cantelluda a veure passar les hores i els morts pel riu que, quan ella era petita, els donava carpes i alegries. I de primer els escodrinyava amb ànsia, per si hi reconeixia el fill; però el que feia era endevinar les morts fosques als ulls dels ofegats i els feia adéu amb la mà i els deia adéu, fills meus, per què us heu mort si fa molt poc encara jugàveu a fet i amagar, i ells no li contestaven, tot i que molts la miraven encara amb la ganyota de la por al damunt. I ara la gent, a la porta de casa, ja deia guaita la Zorka, que se'n va cap al riu, pobra dona, ja és l'hora de dinar. I deien que el Totpoderós l'empari i es ficaven dins de casa perquè des que el Rzav portava morts hi havia toc de queda al poble a partir del migdia. Un dia, la Zorka topà amb un escamot de soldats ben armats però espellifats i bruts, mal afaitats de dies de bosc i amb ganes de gresca. Li van fer saber de mala manera que no podia circular en aquella hora ni mai, que manaven ells, i com que ella els mirava sense veure'ls i no badava boca, el caporal li va advertir que d'ell no se'n reia ni Déu ni Al·là i que tenia ordres de disparar contra tot allò que es bellugués , fos gat o gos, els va deixar amb les amenaces a la boca i va fer cap al riu perquè era migdia i havia d'anar a veure passar els seus morts. El caporal la cridà encara un cop i els seus brams rebotaven contra les parets de les cases i entraven afuats a l'oïda dels veïns aterrits. La Zorka, com qui sent ploure, feia camí, arrossegant els peus i alçant una polseguera. El caporal va maleir el cel i vomità l'ordre de foc; els soldats sense ànima i sense religió vacil·laven mentre la veien allunyar-se i algun d'ells pensava això no pot ser, no pot ser, que és una vella mig tocada. El caporal repetí l'ordre enronquint la veu de fúria. Aleshores, un dels soldats engaltà el fusell, un magnífic FR50 que abans de la guerra algun afortunat feia servir per caçar senglars, col·locà l'esquena de la dona a la creueta del visor telescòpic i disparà. La Zorka de la Casa Negra caigué com un farcell de roba deixat anar. El soldat s'hi atansà, satisfet de la seva punteria, la va observar meravellat, aixecà el cap i es posà a cridar: - Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga! La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir. I va pensar pobra criatura, li ha caigut una altra dent, no el cuiden bé. Al soldat li va fer gràcia això del glop fosc i, sense deixar de riure, col·locà el canó del fusell a frec del front de la Zorka, que es convulsionava, desesperada, no per la por sinó per les ganes de fer-se entendre a despit del glop de sang. El tret li rebentà el crani i el soldat bramà, triomfal, feliç: - Ara sí que ja no es mou! Ara sí! I amb la màniga de la camisa s'eixugà la bava que li regalimava de la boca i es dirigí, sense família, sense ànima, cap on era l'escamot mentre somreia estúpidament. Jaume Cabré, Balada, Viatge d'hivern, Ed. Proa, Barcelona