El Antic Règim: Societat, Economía y Política en Europa (1500-1789), Resúmenes de Historia del Mundo Contemporáneo

¡Descarga El Antic Règim: Societat, Economía y Política en Europa (1500-1789) y más Resúmenes en PDF de Historia del Mundo Contemporáneo solo en Docsity! Y | Florida Secundaria J TEMA 1 L'ANTIC REGIM ANTIC RÈGIM El terme Antic Règim s'utilitza per a designar les formes específiques de societat, d'economia i d'institucions polítiques que caracteritzen a la història europea des de mitjan segle XV a la fi del segle XVIII. A aquesta etapa, anomenada també Edat Moderna, se li posa fi a través de l’anomenada crisi de l’Antic Règim. "Les columnes sobre les que es recolza la monarquia són columnes buides (....) Front a una societat que es transforma, la monarquia de l'Antic Règim no és capaç de transformar-se amb ella. Això la condemna" Georges Pagés, 1928 (historiador francés, les seues investigacions han estat fonamentalment sobre el segle XVII). Per això comencem amb l'estudi de l'Antic Règim, per conèixer les seues bases econòmiques, socials i polítiques, quines són transformacions que s'estaven produint al s. XVIII i que provocaran la crisi del sistema. Eixes transformacions estan relacionats amb la revolució industrial i les revolucions burgeses: dos processos paral·lels i simultanis, que junt als canvis socials que els acompanya, seran la condemna de l'Antic Règim. Tanmateix, conéixer les característiques del sistema de l'Antic Règim ens permetrà fer una valoració de la importància d'aquells canvis revolucionaris i que són la base del món actual. 1. UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.1 La propietat de la terra.- L’agricultura era la font de riquesa més important. Només una petita part de les terres es podien considerar de propietat privada. Les altres eren vinculades a un títol nobiliari, a l'Església, a un municipi o a la Corona. El conjunt de terres en mans d'un senyor rebia el nom de senyoria territorial amb una reserva senyorial, formada per les terres més productives, mentre la resta del territori estava dividida en parcel·les anomenades masos en usdefruit a homes lliures canvi de pagar un cens, o bé a serfs que havien de pagar prestacions, tant en forma de productes com de feina. 3. L'ABSOLUTISME MONÁRQUIC 3.1 La monarquia de dret diví.- L'eix central del sistema polític de l'Antic Règim era la monarquia absoluta de dret diví (amb l’argument que l’autoritat del monarca provenia de Déu) amb l’arbitrarietat com a norma del poder absolut. Segons aquesta doctrina (Bodin, Bossuet) tot l’Estat residia en el monarca, que concentrava tots els poders (legislatiu, executiu i judicial): nomenava magistrats, administrava justícia i dirigia la política exterior. El principal òrgan de govern era el Consell d'Estat, els membres del qual eren designats pel rei, així com els secretaris d'Estat, comparables als actuals ministres. L'administració local estava en mans de governadors o intendents, mentre una legió de funcionaris i buròcrates s'encarregava d'executar les ordres reials. Els parlaments, nascuts a l'Edat Mitjana (les Corts Valencianes del segle XIII en són un clar exemple), reunien els representants dels tres estaments, però només tenien algunes atribucions en matèria fiscal, però també suplien el monarca en situacions excepcionals i ratificaven els nous reis, per això els monarques absoluts van marginar els parlaments que podien obstaculitzar el seu poder, i només recorrien a convocar-los en situacions extremes per demanar ajudes econòmiques. 3.2 Els inicis del parlamentarisme.- Al segle XVIII, només Anglaterra i Holanda tenien una monarquia parlamentària, en la qual els poders del monarca estaven limitats de manera clara i periòdica. El 1649, una primera revolució dels anglesos, va enderrocar i executar Carles I, que va pretendre governar sense el control parlamentari. Després d'un breu període republicà, el nou monarca, Carles II, va haver d'acceptar el reconeixement de l'Habeas Corpus el 1679 (primer fre a l'arbitrarietat del poder reial perquè garantia que al cap de 72 hores qualsevol detingut havia de ser posat a disposició d'un jutge, que li havia de notificar la causa de la detenció i proporcionar-li un advocat per a la seva defensa). El 1689, una segona revolució va destronar els Stuart i el Parlament va obligar el nou rei, Guillem d'Orange, a jurar la Declaració de Drets (The Bill of Rights), que limitava els poders del monarca i sotmetia algunes de les seues decisions al Parlament. Anglaterra s'havia convertit en una monarquia parlamentària: els poders executiu i legislatiu estaven separats i els ciutadans tenien garantida una justícia independent del poder executiu. No obstant això, aquest parlamentarisme tenia limitacions perquè només una minoria (15% de la població) tenia dret a vot (sufragi censatari) i els habitants de les colònies no eren representats al Parlament. Però l’exemple anglès es va convertir en un model d'inspiració per a molts pensadors de la Il·lustració que van anar millorant el sistema amb noves idees (llibertat d’expressió, sufragi universal, sobirania nacional, etc.). 4. LA CRISI DE L'ANTIC RÉGIM 4.1 L'esperit de la Il·lustració.- La Il·lustració és un moviment de caràcter intel·lectual que es va desenvolupar a l'Europa del segle XVIII i va inspirar la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Els seus precedents cal buscar-los en dos pensador anglesos: Isaac Newton (introductor del mètode científic, basat en l'observació i la posterior comprovació dels fets plantejats) i John Locke (que va plantejar la divisió de poders, com el francès Montesquieu que s’havia inspirat en el govern municipal de Burdeus). Els il·lustrats francesos van propugnar una fe absoluta en la raó (intel·ligència humana) com l'únic mitja per entendre i explicar el món, tot condemnant la intolerància religiosa, ja que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Diderot i D'Alembert van posar en marxa l’Enciclopèdia (obra que tractava de replegar tots els coneixements de l’època) on van col·laborar els principals pensadors de la Il·lustració i, per tant, va contribuir a difondre les noves idees que posaven en qüestió l’Antic Règim. 4.2 La critica a l'Antic Règim.- Els il·lustrats van criticar els pilars fonamentals de l'Antic Règim i van proposar un nou model d'organització política i social basat en els principis de la llibertat i de la igualtat i van configurar les bases del liberalisme polític: Montesquieu va propugnar la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) i va posar un èmfasi especial en la independència del poder judicial. Rousseau va defensar la necessitat d'un contracte social entre governants i governats (per garantir els drets bàsics de les persones) i també va formular el principi de la sobirania nacional (el poder emana del lliure consentiment de tots els ciutadans expressat mitjançant el vot). Voltaire es va proclamar defensor de la llibertat de consciència i va afirmar que les relacions humanes s'havien de basar en la tolerància entre els homes i entre les idees. En el terreny econòmic van sorgir els fisiòcrates, com Quesnay o Turgot, que es van oposar al mercantilisme de l’època anterior i va assentar les bases del liberalisme econòmic (lasser faire, lasser passer), desenvolupat per Adam Smith i David Ricardo. També defensaven que l'agricultura i les activitats productives eren la font de riquesa principal de les nacions, van lluitar contra qualsevol reglamentació de l’economia per part de l'Estat i van donar suport a la llibertat econòmica. Aquestes noves idees van trobar el terreny propici en una burgesia amb poder econòmic però sense poder polític que desitjava transformar la societat de l’Antic Règim.