El Sistema Digestivo: Función, Anatomía y Alimentación, Tesis de Bachillerato de Biología

¡Descarga El Sistema Digestivo: Función, Anatomía y Alimentación y más Tesis de Bachillerato en PDF de Biología solo en Docsity! 1 UNITAT 5: FUNCIONS DE NUTRICIÓ 1. L’APARELL DIJESTIU I LA DIETA ALIMENTÀRIA L'aparell digestiu està constituït per: - Tub digestiu, que va de la boca a l'anus - Glàndules exocrines, que secreten enzims i altres substàncies que intervenen en els processos digestius. Mitjançant l'alimentació, l'aparell digestiu ha d'abastir el cos de les substàncies necessàries per a la construcció i la renovació de l'organisme, i ha de permetre l'alliberament de l'energia de les cèl·lules. Dieta alimentària - equilibri entre les substàncies ingerides i les necessitats generals de l'organisme 1.1 TUB DIJESTIU El tub digestiu - que va des de la boca fins a l'anus, té una llargada d'uns 7 a 11m. Comença a la boca i continua per la faringe, l'esòfag, l'estómac, els intestins i el recte, que acaba a l'anus. 1.1.1 ESTRUCTURA DEL TUB DIGESTIU La secció transversal del tub digestiu des de l'esòfag fins al recte presenta, de dins a fora, una paret constituïda per un epiteli i una mucosa, una capa de musculatura llisa circular i una última capa també muscular amb fibres llises longitudinals, a la part més externa del tub es diferencia una capa de teixit conjuntiu o adventícia Peristaltisme (moviment de contracció i dilatació) A l'esòfag i a l'estómac; la presència de cèl·lules productores d'enzims a l'epiteli gàstric facilita les transformacions químiques dels aliments, i els replegaments de l'epiteli a l'intestí prim fan augmentar la capacitat d'absorció de substàncies nutritives en aquesta zona. 1.1.2 ÒRGANS DE EL TUB DIGESTIU La boca – obertura del tub digestiu a l'exterior. Està limitada respecte de l'exterior pels llavis, que són formacions musculars orbiculars i on arriben els capil·lars sanguinis; per això els llavis són de color vermell. L'interior de la cavitat bucal està limitat pels músculs facials de les galtes, el paladar dur i el tou, les dues amígdales palatines, l'úvula o campaneta, i les mandíbules i les genives, on se sostenen les dents. La boca, a més, conté la llengua, que és un òrgan musculós portador de les papil·les gustatives. A la boca, les glàndules salivals produeixen la saliva. Les dents estan implantades als alvèols dentaris; n'hi ha 32 als maxil·lars (superior i inferior dels adults. Externament, cada dent presenta tres parts: la corona, que sobresurt de la geniva; l'arrel, situada a l'alvèol del maxil·lar, i el coll, on coincideixen la corona i l'arrel. La secció longitudinal d'una dent mostra diferents tipus de teixits i substàncies. La forma externa de les corones dentàries és diferent, i això permet diverses accions en la masticació: - Les incisives (8 peces) tenen un final agut, que les fa tallants - Els ullals (4 peces) tenen un extrem punxegut per poder esquinçar - Les premolars (8 peces) presenten tres tubercles per tallar - Les molars (12 peces) tenen quatre tubercles per triturar 2 La faringe - conducte que es comunica per la part superior amb la boca i les fosses nasals, i per la zona inferior amb la laringe de l'aparell respiratori. És un tram de transit per al bol alimentari quan va de la boca a l’esòfag, participa en la deglució L'esòfag - conducte de pas del bol alimentari, que per met transportar l'aliment fins a l'esfínter del càrdies, a l'en tarda de l'estómac. L'estómac és un eixamplament del tub digestiu. Consta d'una zona més elevada respecte del càrdies, anomenada fundus gàstric, continua amb el cos gàstric i acaba a la zona pilòrica, que correspon a un altre esfínter, el pílor, que dóna pas a l'intestí. A l'estómac hi destaca la presència de glàndules exocrines en la mucosa, que tenen la capacitat de produir mucus, suc gàstric i HCl per contribuir al procés de la digestió. L'intestí és el tram final del tub digestiu i el més llarg. Se'n poden distingir dues parts: l'intestí prim i l'intestí gros. L'intestí prim fa de 3 a 4 m, i és la continuació de l'estomac a partir del pílor fins a la vàlvula ileocecal; s'hi diferencien tres parts: el duodè, el jejú i l'ili. Cal destacar que a l'intestí prim hi ha un gran augment de la capa mucosa a conseqüència de la formació de plecs i vellositats; s'hi diferencien les microvellositats o microvil·li, que fan que l’àrea interna de l'intestí sigui unes 600 vegades més gran. les vellositats disminueixen a mesura que avancem en l’intestí prim. Enmig d'aquestes vellositats hi ha les glàndules de Lieberkühn, que secreten el suc intestinal, i al tram del duodè també s'hi troben les glàndules de Brünner, productores de mucus. A l'intestí prim hi van a parar la bilis, secreta da pel fetge, i el suc pancreàtic, que és la secreció externa del pàncrees. L’intestí gros té una longitud aproximada d'1,3 m. Comença a la vàlvula ileocecal i arriba fins al recte. Al tram inicial té una zona en forma de sac, que s'anomena cec i té una prolongació prima que és l'apèndix. Hi destaquen tres trams: el còlon ascendent, el còlon transversal i el còlon descendent L'última part del tub digestiu és el recte, que fa de 15 a 20 cm de longitud; la zona superior és dilatable i forma l'ampolla rectal. L'estructura muscular del recte és reduïda i connecta amb el conducte anal, revestit per una pell poc cornificada que s'uneix amb la pell externa. 1.2 ÒRGANS ANNEXOS AL TUB DIGESTIU Hi ha òrgans annexos al tub digestiu que secreten substancies que intervenen en els processos digestius, i n'hi ha que a més a més tenen altres funcions. 1.2.1 GLÀNDULES SALIVALS Les glàndules salivals desemboquen a la cavitat bucal; les més grans es disposen en tres parells: les paròtides, les submaxil·lars i les sublinguals. 1.2.2 FETGE El fetge és una glàndula exocrina pel fet que produeix la bilis, que secreta al duodè. També té funcions metabòliques de gran importància, especialment com a òrgan transformador i com a magatzem subministrador d'algunes substàncies. A més, al fetge és on es degrada l'hemoglobina dels glòbuls vermells de la sang. 1.2.3 PÀNCREES El pàncrees és una glàndula digestiva molt important que produeix el suc pancreàtic, que va a parar al duodè. El pàncrees té forma allargada i està situat per sota del fetge i cap al costat esquerre de la cavitat abdominal. És una glàndula mixta, ja que també actua com a glàndula endocrina i intervé activament en el metabolisme dels glúcids. També fabrica insulina 5 A l'intestí prim es pot produir la malaltia celíaca, que és crònica i provoca la disminució dels plecs i de les vellositats intestinals, la qual cosa afecta l'absorció de les substàncies nutritives dels aliments. Les persones celíaques no toleren el gluten A la primera part de l'intestí gros hi ha l'apèndix vermicular cecal, que en el cas d'obstruir-se s'inflama i se sol infectar, produeix l'apendicitis. Si el pus de l'interior no és eliminat ràpidament, es pot perforar i originar una peritonitis, que re- presenta la generalització de la infecció a tot el peritoneu. El fetge, un òrgan molt important per al bon funcionament de l'organisme, es pot veure afectat per l'anomenada insuficiència hepàtica, aquesta insuficiència pot ser d'aparició sobtada o bé progressivament. Les causes que la desencadenen són diverses: les infeccions, com és el cas de les hepatitis víriques, o les intoxicacions per substàncies com l'alcohol, que produeixen hepatitis cròniques. Una altra malaltia del fetge és la cirrosi, quan hi ha destrucció, regenera CIÓ I Cicatrització en el teixit hepàtic; aproximadament el 70% de pacients que pateixen cirrosi és com a conseqüència del consum d'alcohol al llarg dels anys. La formació de càlculs o concrecions sòlides a les vies biliars provoca la litiasi biliar o, popularment, des pedres al fetge». De vegades se'n desconeix la causa. Fibrosi quística del pàncrees o mucoviscidosi - És una malaltia genètica recessiva que, tot i que afecta a totes les glàndules exocrines, al pàncrees l’excés de secreció origina quists que n’alteren el funcionament. Hèrnies al sistema digestiu - Una hèrnia sempre representa la sortida anormal de teixits respecte de la localització normal. Les més normals són la inguinal (engonal) i la umbilical (melic o llombrígol). Tumors benignes o malignes - En els diferents teixits i òrgans de l’aparell digestiu poden proliferar de forma anormal grups de cèl·lules que causen tumors. 2. L'APARELL RESPIRATORI L'aparell respiratori és el conjunt d’òrgans i vies que s'obren a l'exterior a través de la boca i les fosses nasals, que possibilita l'intercanvi de gasos entre l'interior de l'organisme atmosfera, per tal de mantenir els nivells adequats d'oxigen i diòxid de carboni a la sang. Al mateix temps, l'aparell respiratori filtra les partícules que poden perjudicar l'organisme i que provoquen irritacions immediates, amb respostes habituals com la tos o els esternuts. Aquest aparell també adequa la temperatura de l'aire que penetra a l'organisme Escalfem l’aire cuan entra - nas 2.1 ÒRGANS I VIES RESPIRATÒRIES L’òrgan principal de l'aparell respiratori són els pulmons: per arribar-hi, l'aire passa per uns conductes que comencen a les fosses nasals, continuen per la faringe, la laringe, la tràquea i els bronquis. 2.1.1 PULMONS És als pulmons on es produeix l'intercanvi de gasos entre el cos i l'aire exterior. Ocupen la cavitat toràcica i estan constituïts per l'arbre bronquial amb els alvèols pulmonars, units. entre si per text connectiu i recoberts per una membrana serosa, la pleura 6 Els pulmons tenen forma de semicon i estan situats per sobre del diafragma. Estan dividits en lòbuls: tres al pulmó dret i dos al pulmó esquerre, que és una mica més petit. En tots dos es diferencia l’hílum pulmonar pel qual entren els bronquis, els vasos sanguinis i limfàtics, i els nervis. Els alvèols pulmonars tenen forma de sac i fan de superfície d'intercanvi de gasos. Consten d'un epiteli amb una membrana basal, que es fusiona amb la del capil·lar sanguini, i entremig hi ha un teixit conjuntiu amb fibres col·làgenes, que proporcionen elasticitat al pulmó. La xarxa sanguínia arterial segueix l'arbre bronquial fins a for mar els capil·lars que envolten els alvèols pulmonars. Les venes són al teixit interlobular. Els dos orificis nasals condueixen a les dues fosses nasals, que estan entapissades interiorment per petits pèls de cèl·lules de la mucosa, que protegeixen contra cossos estranys de l'exterior i reparteixen el mucus produït per les cèl·lules caliciformes de l'epiteli. A la regió olfactòria, la pituïtària, l'epiteli té cèl·lules olfactòries per sota de la mucosa. L'aire, en aquest recorregut, s'escalfa acomodant-se a la temperatura del cos. Les cavitats nasals acaben per darrere per les coanes nasals, que es comuniquen amb la laringe i faringe 2.1.2 FOSSES NASALS El nas és l'òrgan que té com a suport l'os nasal, que a l'ex trem és de naturalesa cartilaginosa. El nas es pot moure gra cies al múscul nasal i al múscul elevador del llavi superior. La part externa està coberta per la pell A l'interior, la cavitat na sal està dividida per la paret nasal que per darrere connecta amb els ossos. 2.1.3 LARINGE La laringe es un conducte constituït per cartílags (cricoide, aritenoide, tiroide i epiglotis), lligaments i músculs, i interiorment està revestida per mucosa. Els lligaments i els músculs formen dos parells de plecs: les cordes vocals, que en vibrar pel pas de l'aire procedent dels pulmons permeten la fonació, és a dir, l'emissió de sons. La laringe tanca les vies respiratòries inferiors davant la faringe en casos de tos o vòmits per l'acció de l'epiglotis, 2.1.4 TRÀQUEA La tràquea és un tub elàstic de 10 a 12 cm de longitud que penetra en el tòrax, des de la laringe fins al començament dels bronquis, per davant de l'esòfag i, per tant, davant de la columna vertebral 2.1.5 BRONQUIS I BRONQUIOLS La tràquea es bifurca i forma el bronqui dret i el bronqui esquerre; posteriorment, aquestes vies es divideixen en altres de diàmetre inferior quan arriben als pulmons: són els bronquis secundaris i els bronquíols, que acaben en petits sacs hemisfèrics i constitueixen els alvèols pulmonars. Tenen una estructura molt semblant a la de la tràquea, però en els bronquis i bronquíols els cartílags són circulars. 2.2 VENTILACIÓ I MECÀNICA PULMONAR La funció principal de l'aparell respiratori és la respiració, La difusió dels gasos respiratoris entre la sang que circula pels capil·lars i l'aire alveolar depèn dels gradients de pressió de l'oxigen i el diòxid de carboni en tots dos costats de la superfície 7 d'intercanvi dels alvèols, que és d'uns 70 m per pulmó. Per dur a terme aquest procés, cal que es renovi permanentment la sang, gràcies al funcionament del cor, i cal que es mantingui el ritme de renovació d'aire alveolar amb la ventilació pulmonar. Els moviments de la caixa toràcica permeten la ventilació pulmonar L'aire que va des del nas fins als alvèols és més ric en oxigen. La disminució del volum pulmonar és l'expiració, que és la sortida de l'aire. Els actes de ventilació pulmonar, la inspiració i l'expiració, són realitzats mitjançant els moviments de la caixa toràcica. En aquests moviments, hi intervenen els músculs intercostals, que es contreuen i aixequen les costelles, i el diafragma perd la forma de cúpula i s'aplana per deixar més espai als pul mons; la cavitat pleural també participa en aquest moviment d'inspiració, que és un fenomen actiu. La relaxació dels músculs intercostals i del diafragma combinada amb l'elasticitat del teixit pulmonar redueix el volum de la caixa toràcica i elimina aire: és l'expiració, un moviment passiu. La successió d'una inspiració i d'una expiració constitueix un cicle respiratori. El ritme, o freqüència respiratòria, en un adult en repòs és de 16 a 18 cicles per minut. La capacitat pulmonar és aproximadament de 3 L, però depèn de la constitució de l'individu. La quantitat d'aire que es renova en cada inspiració és aproximadament de 0,5 L, però, d'aquests, només 0,35 L penetren en els alvèols; la resta són retinguts a les vies respiratòries. Si es fa una inspiració o una expiració forçada, es poden mobilitzar 1,5 L més: és la capacitat vital. Als pulmons sempre hi queda 1 L d'aire residual. 2.3 CONTROL DEL RITME RESPIRATORI L'activitat rítmica de la respiració depèn de neurones situades al bulb raquidi. Els centres nerviosos del bulb raquidi es poden bloquejar per l'acció de l'escorça cerebral: es pot retenir la respiració de manera temporal, per exemple, en submergir-se a l'aigua. 2.4 INTERCANVI DE GASOS ALS ALVÈOLS PULMONARS L'intercanvi de gasos a través de la paret dels alvèols pulmonars es fa per difusió. L'oxigen passa des de l'exterior cap a l'interior del cos i el diòxid de carboni va en sentit contrari, és a dir, des de l'interior cap a l'exterior. L'oxigen, en el 98%, es combina amb l'hemoglobina dels eritròcits de la sang i arriba a tot l'organisme, on per un procés reversible la proteïna cedirà l'oxigen als teixits. La respiració cel·lular depèn de l'aportació d'oxigen 2.5 MALALTIES DE L'APARELL RESPIRATORI Les malalties de l'aparell respiratori tenen uns símptomes ben variats, segons que afecten i la causa que les produeix Els símptomes poden ser esternuts, rinorrea, mal de coll, tos, expectoracions, afonia i disfonia, dispnea i alteracions en el ritme respiratori Les més habituals són les següents: - La rinitis. Es la inflamació de la mucosa nasal, i provoca la sensació de «nas tapat i l'augment de secreció mucosa. La més comuna és la que causa el refredat, encara que també pot ser d'origen al·lèrgic. - La sinusitis. Es la inflamació de les mucoses que recobreixen alguns ossos del crani, que comuniquen amb les fosses nasals. La causa més freqüent és una infecció per bacteris.